- DELS OFICIS CAP A LA INDUSTRIALITZACIÓ -
– Presentacions
P.TERRICABRES: El meu pare era fill del poble de Mossèn Cinto Verdaguer, Folgueroles, ma mare era filla de l’Ametlla. És molt problemàtic tot això, perquè...
P.FORCADA: No hi eres, no hi eres... (riu).
P.TERRICABRES: El meu pare va haver de fotre el camp de casa seva i ma mare també, de petits, tal qual, modus viventis, o sigui que, es van conèixer en aquí. Ma mare estava de minyona a l’Hotel Doré. Tu saps on és l’hotel Doré? I la mestressa de l’hotel Doré, que era entreparenta de l’Isidro, va ser la meva padrina... Al costat de l’estació...
ISIDRE: Allà on hi havia el (Mostaix), que tampoc saps on és?
P.FORCADA: Sortint del túnel del tren, sí a la sortida, a mà esquerra.
P.TERRICABRES:...(el pare) era enterramorts, per servir-te (riuen). Transportava tota la classe de carn morta de la Garriga, bens, vedells, porcs, persones, tot lo mort ho portava ell.
El meu ofici, primer va ser lampista, 12 anys de lampista!!!
ISIDRE: Ah!! Sí que havia sigut lampista!!
P.TERRICABRES: Llavors em vaig posar al transport, al puesto del meu pare, que al meu pare el van jubilar. Llavors em vaig independitzar, vaig posar un camión, llavors un altre camión, llavors vaig començar amb begudes i ara el meu fill té el magatzem de begudes a la Garriga.
Un fill i una filla, fills de la meva dona, eh!! (riu). Vaig néixer el 29, en tinc 78.
P.FORCADA: Jo 84. També sóc nascut a la Garriga i els meus pares i els meus avis.
P.TERRICABRES: El seu avi era en Cinto Baster.
P.FORCADA: Sí, i el meu pare també, va continuar de lo mateix. Jo tinc datos a casa, em sembla, que són del 1700 i pico, que ja feien de basters aquí a la Garriga, i ha continuat fins que ha pogut, perquè el problema és que l’ofici es va morir. La gent va deixar de tenir cavalls... vull dir, pels tractors i els cotxes es va morir. Llavors ja en parlarem, no, d’aquest tema?
Jo vaig començar amb aquest ofici i en acabat em vaig dedicar a confecció, bueno, a fer quantitat de coses industrials, amb una paraula.
ISIDRE: 73 anys, a la Garriga, tots, fins el meu besavi que va venir de Llerona, de Can Santa Digna de Llerona que era allà... venint de Granollers, que hi ha allò que diu Santa Digna, que fan casaments, allà hi ha la capella de Santa Digna i eren masovers allà i al venir a la Garriga, va quedar amb Santa Digna i aquí s’ha quedat, jo sóc de Can Santa Digna.
També la Fonda, també hi havia hagut la Fonda... Va començar la meva àvia que allà s’hi paraven tots els carros a canviar els cavalls... deixaven uns i agafaven els altres, els carros de davant, eh!! Sí, per beure, sí, sí, vull dir que de tota la vida, i jo ja fa 50 anys que faig el taxi, només! (riuen).
JAUME: Sóc fill de la Garriga, el meu pare de Sant Boi de Lluçanès, la meva mare filla de la Garriga i els avis i anteavis, tots de la Garriga, de la part de la meva mare. Anys? 81, al juny, els vaig fer. El meu pare era forner, flequer, o forner, com vulgui, i la meva mare mestressa de casa, però anava a fer feines per les cases, això mateix, just.
Jo, a l’edat de 10 anys he fet de manobre, primer, i després de paleta, perquè de paleta encara no en feia. Era el meu ofici, tota la vida he fet lo mateix.
El meu pare era fill d’allà dalt, però feia de forner aquí a la Garriga, pel Blancafort, a l’Ametlla, feia... era forner aquí perquè va baixar, es va casar, i es va quedar a viure a la Garriga.
– Oficis dels pares. FORNER. Que eren els costals?
JAUME: Els forners treballaven de nits i de dies dormien al matí i a la tarda anaven al cafè, era així, era així,...
P.TERRICABRES: A fer la brisca.
JAUME:... jo l’ajudava en el camp, perquè teníem hort i vinya i quan plegava de treballar de paleta, anava a ajudar al meu pare. I els dissabtes i diumenges... els dissabtes, treballar, i els diumenges al matí també, i llavors com una cosa extra anàvem a Can Viranova a fer el vermut, era la festa (riu). No, perquè ja que anaves a ajudar al pare, deien: va!!, que anirem a Can Viranova i farem un vermut, quatre olives, eh!! i un vermutet.
El forn, no en tenia de forn!! ell treballava junt!! Home el feien amb llenya, amb costals que se’n deien, costals,...
P.FORCADA: De pi.
JAUME:... costals eren un feix de troncs bastant gruixut i lligat amb unes cordes, eh!! i es posava sencer a dintre la boca del forn, no s’havien d’anar posant branca per branca, es posava sencer. Tenia una forca així, quan el tenien apuntat, enganxaven el costal i fliss!!! l’empenyien fins al fondo... i jo com que era, quan era petit, abans de començar a fer de paleta, em feia anar a ajuda’l, perquè durant la guerra no hi havia cordes i sinó treien les cordes no els hi portaven la llenya i a mi em feia anar allà perquè entrés a dintre, desfés les cordes i l’hi tornés les cordes perquè li poguessin portar costals. Ah!! això mateix, perquè si no entregaven cordes no els hi duien els costals!!... que hi havia un de l’Ametlla, que li deien el Valencia, que era el que feia les tragines amb el carro.
– Com s’enduien pa d’amagat durant la guerra.
JAUME: Sí, el meu pare treballava durant la guerra... va estar treballant amb una vídua que es deia Montcau, el forn de Can Montcau. Tenia els dos fills que els tenia al servei i el petit, el Joan era de la meva edat, bueno és, encara és viu, els altres són morts, i treballava allà i ell feia pa. I els vespres em feia anar en allà, em preparava un sac, el lligava dels dos caps de pas i de dalt i em feia una motxilla i em posava un pa i un kilo de farina perquè poguéssim menjar a casa. Però havia d’anar-hi de nits i llavors, jo, a nou anys que tenia, havia de passar a peu cap al cementiri, baixar cap a la Garriga, perquè no em veiés ningú, perquè allò ho controlaven els del Comitè, i és clar, a mi em deia: has de venir a la nit!!, i jo hi anava a la nit, em carregava això i ja m’ho lligava ben lligat, jo cap a casa i llavors me n'anava a treballar. Sí, oh i tant!!, i són experiències que te’n recordes, eh!!
Home no, angúnia no...
ISIDRE: Por.
JAUME: Una vegada, ara és una cosa!!, si la vol apuntar, o no l’apunti, no l’apunti... quan havia passat ja... òndima, aquella casa de pagès...
P.TERRICABRES: Can Espargaró?
JAUME: No, l’altre, l’altre.
P.TERRICABRES: Can Busquets.
P.FORCADA: Can Busquets, Can Busquets.
JAUME: Can Busquets. Després venia un tros que eren oliveres i com que era de nits, em vaig imaginar que veia un home que es movia i la veritat, casi m’embrutava!!
ISIDRE: Es cagava de por, sí, sí, (riuen).
JAUME: I jo, ai!! i anar mirant i com més veia, més veia que es movia. A l’últim vaig fer una volta per dalt i cap a casa i el... Quan va venir a dormir a casa del forn ell, però ell no podia portar res, perquè el Comitè l’hagués agafat, doncs l’hi vaig explicar: pare, m’he trobat amb això, hi havia un home!! Diu: doncs ara anirem a veure-ho, a veure on era aquell home. I vam anar cap allà i era una branca i amb el vent s'estava movent, però com que era de vespres i jo era prou jove!! I em va dir: ho veus gamarús, que era una branca, ho veus!! A veure si t'hi fixes i quan vegis que es mou, tu saps que és una branca!!! Bueno, bueno, està bé...
- HOSTAL. Canvi de cavalls.
ISIDRE: Sí que me’n recordo. Oh!! molta gent. S’hi hagués continuat... el nom de Santa Digna el coneixia tothom, la Fonda Santa Digna.
P.TERRICABRES: I tant!!
ISIDRE: És veritat, o no? El que passa, que mira...
JAUME: A més a més tenien dispesos.
ISIDRE: Eh??
JAUME: A més a més teníeu habitacions i tot.
ISIDRE: Sí, teníem habitacions, era una fonda, fonda.
P.TERRICABRES: I Cal Xela, portal-s'hi carros de tacos per la cuina.
ISIDRE: Sí, tacos, vull dir... La Fonda la va començar la meva àvia, que es paraven els carros allà al migdia i hi havia una taula llarga de fusta i diu que el meu avi s’assentava al cap de la taula i tots els carreters al costat i a les dotze del migdia, ja que tots els carreters hi anaven cap a l’hora de dinar, i el meu avi estava...
JAUME: És que allà tenies un abeurador, que és allà on t’abeuraven els cavalls.
P.TERRICABRES: I feien el canvi.
ISIDRE: Sí, però me’l van fotre!!
JAUME: Bueno, però hi era!!
ISIDRE: No, no,... el tenia. Fa un any que el tenia jo aquest abeurador, allà al carrer, te’n recordes? Al mig del garatge.
JAUME: Sí, i te’l van prendre?
ISIDRE: Sí, un dia al matí em llevo i ja no hi era. I el devien agafar amb una grua, perquè no van treure ni la terra, el devien agafar... Era antic, que estava gastat dels cavalls, de beure els cavalls, allà. Sí, allà hi havien les quadres, allà, i els cavalls.
P.TERRICABRES: Llavors devia ser quan era hostal, no era la fonda, era l’hostal!!
ISIDRE: Sí, sí, llavors es va anar posant i llavors vam posar la fonda i va anar creixent, però al començament va ser un hostal pels carros i els cavalls. Hi havia uns carreters que venien que n’hi deien els carros de l’aram. Hi havia una fàbrica de la Farga de Babier, allà dalt, que fan aram, i baixaven aquests carros, baixaven l’aram cap a Barcelona, i baixaven uns cavalls, i deixaven uns i agafaven els altres i llavors, quan pujaven deixaven els altres i era... això és lo que es feia.
JAUME: Clar, era massa llarga una tirada i feien uns descansos.
ISIDRE: Sí, això... jo no hi era (riu).
JAUME: No? jo me’n recordo, jo sí.
ISIDRE: Tu te’n recordes?
JAUME: Sí, home, i tant!!
ISIDRE: Tu te’n recordes, home, tens una mica més cap que jo... sí.
- FONDA. Gasolinera.
ISIDRE: Després a la Fonda. Com que no hi havia l’autovia de l'Ametlla, doncs és clar, tothom que anava amunt es parava allà, vull dir, allà a la Fonda, dinar, beure... vull dir, teníem gasolinera, allà hi havia una gasolinera que es paraven, que llavors aquí a la Garriga hi havia aquella i la de Can Padrals i prou.
P.TERRICABRES: I la de la plaça.
P.FORCADA: Digal-s'hi que per posar benzina havien d’anar fent així amb la maneta (fa el gest d’aixecar i abaixar el braç).
ISIDRE: Hi havia una maneta a dalt i allà, au, anar manxant la benzina... Lloc de pas i molt conegut, i tant!!
P.TERRICABRES: La Nacional 152.
ISIDRE: Sí, i és que no hi havia l'autovia de l'Ametlla. Quan van dir... feien l'autovia de l'Ametlla, van dir: la Garriga quedarà morta. Colló, sort n’hi ha que hi és!! sinó no podríem ni sortir al carrer (riuen).
P.TERRICABRES: A nosaltres ens mataran!! (riuen).
- Dinars els caps de setmana a la Fonda. Plat típic.
ISIDRE: Sí, Mare de Déu, i tant!! Cada diumenge teníem... fèiem dos turnos i tot, és veritat o no? Hi havia un alcalde de Barcelona que cada diumenge venia a dinar a casa!! En Simarro, que havia sigut alcalde de Barcelona, cada diumenge venia a dinar allà a la fonda. Sí, teníem gent a dinar, dinaven allà, feien dos turnos, vull dir a dinar. La meva mare hi va estar molts anys cuinant i últimament la meva dona i tot, també hi estava, llavors quan van plegar, llavors... No, no eren coses tant sofisticades, és feia menjar de veritat llavors (riu)...
JAUME: Cigrons, mongetes,...
P.TERRICABRES: No feien pinces, oi?
ISIDRE:... elles feien menjar de veritat!!, perquè...
P.FORCADA: Un plat gros, oi?
ISIDRE: Un plat... lo típic d’allà era botifarra amb mongetes, que era lo típic de la Garriga, eh!! però es feia de tot, vull dir, sí, sí. Mira, que es va acabar que... amb el meu germà ens vam partir, jo em vaig quedar els taxis i ell es va quedar la Fonda i llavors ho va deixar-ho ell. Ho va agafar la neboda i allò que es va anar... i es va acabar.
JAUME: Bueno, però es va morir, oi??
ISIDRE: Es va morir el meu germà, però ja s’havia retirat quan es va morir, i és clar, mica en mica... llavors... Ara hi han pisos.
No, la meva dona quan va d’allò, es va quedar molt tranquil·la, perquè llavors ja no va tenir tanta feina (riuen). És veritat o no, Pere?
P.FORCADA: Oh, i tant!!
– Disertacions de l’Hotel Doré i altres de la Garriga.
ISIDRE: De l'hotel Doré, sí!! l'Hotel Doré el regentava un germà del meu avi, te'n recordes?
P.TERRICABRES: El Pepet, el Pepet de cal Doré.
JAUME: El Pepet del Doré o el Dimas, no ho sé.
ISIDRE: No, el Pepet del Doré. Llavors el va agafar en Saltó, com es deia...
P.TERRICABRES: En Saltó?
P.FORCADA: Sí, en Saltó.
ISIDRE:... però primer, el que va muntar-ho va ser aquest, el germà del meu avi. De Barcelona, sí, sí, cap a l'hotel Doré. N’hi havia hagut un altre d’hotel aquí a la Garriga també, l’hotel Catalunya.
P.TERRICABRES: I Cal Ferrando.
ISIDRE: No, però l'hotel Catalunya, que estava allà on hi havia la Caixa Catalunya...
P.FORCADA: I Can Company, i Can Company.
ISIDRE:... sí, allà on hi ha la Caixa Catalunya ara, diu que hi havia hagut l'hotel Catalunya... Can Ferrando, el Roure...
JAUME: La Garrafa.
ISIDRE: Bueno, la Garrafa no era...
P.FORCADA: I com a nivell més bàsic Can Creus.
ISIDRE: Sí, Can Creus, també.
P.TERRICABRES: Mira Pere, si ho fas bé això, tens un got de vi i un caliquenyo pagat a Can Creus (riuen).
ISIDRE: Jo tinc una carta de vins de l'hotel Doré, d'abans de la guerra tu, conten que és de l’any 18, una carta de vins, la tinc. Me l'ha van deixar i l'he escanejada i la tinc guardada, eh!! un rato que d'allò, ja te la portaré...
P.FORCADA: Del 1918?
ISIDRE: Sí, una cosa així.
JAUME: Tu, i en Castells, que arrossegava una cama, també hi havia hagut la Roser Castells, casada amb en Joan, els seus pares hi havien estat en allà?
ISIDRE: Al Doré?
JAUME: Sí, al Doré.
ISIDRE: No ho sé.
JAUME: Sí, aquells també hi havien estat, perquè la meva mare hi anava a fer-hi feines.
ISIDRE: Vull dir, això del Doré sé que era, que el meu... el germà del meu avi... No hi havia cap germà que sàpigues llegir i escriure, cap!! perquè el seu pare els hi deia,... diu: al col·legi... Oh!! ens prenen els caliquenyos!!, diu: Oh!! doncs no hi aneu!! I el Pepet estava llegint un diari així, i el llegia al revés i un senyor passa per allà, d'aquells que venien de la colònia i diu: passa un mà de desgràcies a Barcelona, goita un carro girat al revés!! I era que tenia el diari al revés, això m'ho ha explicat el Quimet, en Joaquim Rusiñol, el tens aquest? doncs apunta-ho que aquest sap l'eternitat d'aquí la Garriga.
P.FORCADA: Aquest sí que sap coses!!
ISIDRE: Ha estat 40 o 50 anys aquí, a l'Ajuntament.
P.TERRICABRES: La mare d'aquest va ser la que va ser la meva padrina.
ISIDRE: Sí, sí, truca'l. Si tu li preguntes qui s'ha enterrat a quin nínxol al cementiri, et dirà el número i tot del nínxol.
JAUME: Perquè se'n cuidava (riuen). Sí, és una lumbrera, eh!!
- L'ofici de BASTER
P.FORCADA: Ara em toca a mi? A veure, a veure... rebobinem i ens hem de situar, diguem 150 anys enrere, com a mínim... Tot el transport, tot el que havia de tenir moviment s’havia de fer amb animals o persones, no hi havia motors, no hi havia cotxes, no hi havia electricitat, no hi havia de res. Llavors, és clar, un dels oficis que avui seria diguem, els cotxes, tot... la indústria aquesta, era el baster, que era el que guarnia els cavalls, que feia els guarniments de cavalls pel transport, per tot, per fer a mà.... O sigui, inclús hi havien treballs que era el cavall que feia anar una... com lo que en diuen una nòria, un bògit, que és el seu nom, oi? Fer voltar el bògit, però vull dir, que per tot es necessitava els cavalls. És clar, és un ofici que va aguantar fins que va començar a mecanitzar-se tot; quan va començar l’electricitat es va perdre una part d’ofici, quan van començar a sortir els cotxes es va perdre una altre part i per últim, quan ha sortit ja... el... espera’t, no els cotxes.... no, bueno, s’ha acabat de perdre tot, l’ofici, el transport, tot... i el pagès!! ara!, que els pagesos van deixar el cavall pel tractor.
P.TERRICABRES: I llavors a fer matalassos.
ISIDRE: Ah sí!, matalassos.
P.FORCADA: Bueno, llavors, és clar, hi havia... que això ho sap el Beiet, dintre de la guarnició del cavall hi havia moltes variants. Hi havia... Lo més antic era el bast, el bast, per això el nom era baster. Era com una espècie de sella que es posava a l'esquena de l'animal, amb unes fustes que hi carregaven els costals...
P.TERRICABRES: Els costals i el sac de les patates.
ISIDRE: I del mig del bosc, el carbó.
P.FORCADA:... hi carregaven tot en allà, i el carbó i... Això era el baster. Llavors va venir l'alborda. L'alborda era lo mateix, però molt encoixinat i es feia amb sàrries d'espart, que també servia per traginar, ja diguem gerros...
P.TERRICABRES: Els gerros de la llet que portaven les cases de pagès cap baix el poble.
P.FORCADA:... de terrissa i tot lo que venia ho portaven amb sàrries i després quan es va... Això era perquè els camins eren estrets per trasnsitar, d'un poble a l'altre hi havia un camí, no hi havia una carretera. Llavors es van anar obrint més els camins i van ser per carró més endavant, i llavors ja eren els guarniments de carro, fins que naturalment, el camí del carro es va convertir en carretera i l'usen els cotxes. Això diguem, és una mica l’evolució.
- Treballar el cuir.
P.FORCADA: Tots eren de cuir.
P.TERRICABRES: No hi havia ni plàstics, ni res, eh!!
P.FORCADA: Encara s’havien d’inventar (riu). El que hi havia part, diguem que era de teixit, que era de lli, llinensa en deien, el refons, te'n recordes?
P.TERRICABRES: Sí.
P.FORCADA: Vale. No, els guarniments eren tots de cuir, el que passa que el cuir avui no és coneix gaire, ho coneixen diguem... Com que tot s'ha industrialitzat, l'artesania, que era el que coneixia més les particularitats de lo que es treballava, el cuir doncs, tenia unes particularitats que s'havien d'aprofitar per tot. Per exemple, el cuir reacciona al revés de, de... dels productes animals, amb temperatura reacciona al revés de tot lo altre, o sigui amb la calor s’encongeix, quan tot és dilata, per exemple, són circumstàncies que s'havien de conèixer. Per exemple, també, si ens mirem un cos, sigui d'un be, sigui d’un cavall, d’una vaca o d’una persona, té unes zones que es dilata la pell i altres que no, per exemple la panxa se’ns dilata així, mai de llarg, els braços sens dilataran en aquest sentit, mai de llarg, és clar, són circumstàncies que llavors s’havien de tenir en compte a l'hora de treballar la pell, ho havia de saber, per tot. El cuir, bueno, hi havia els curtidors, que aquí a la Garriga també n’hi havia algun de curtidor, l'Eduardo de Can Clopedis, oi? Doncs hi havien els curtidors, però tinguem en compte que el cuir es curtia d'acord amb la finalitat que havia de tenir; no era lo mateix un cuir per fer una sola d'una sabata, que per fer un guarniment de cavall, per exemple, per fer corretges de transmissió, saps que és?
P.TERRICABRES: I el d’això de crom?
P.FORCADA: El cuir al crom? El cuir al crom era perquè era més elàstic, era molt elàstic el crom i aguantava molt però tenia el problema, el crom, que es cremava amb el ferro. El que passava que per treballar-lo valia molta habilitat, les eines... bueno, era un ofici molt complert, molt, molt, molt. Això el meu pare, el meu besavi etc..., i jo vaig seguir bastants anys, uns quants vaja. A llavors, vam fer, és clar, es va morir l'ofici, avui faríem manifestacions i coses d’aquestes demanant que torni però en aquella època això no es feia, se’n buscava un altre (riu).
- D'altres oficis fins a la indústria (més endavant s'aprofundeix).
P.FORCADA: Ja s'havia començat a fer matalassos, vam continuar fent matalassos, però els matalassos també...
ISIDRE: S'han acabat.
P.FORCADA:... es va morir.
P.TERRICABRES: I ara tot és làtex, que no s'han de picar amb els bastons.
P.FORCADA: Per això se'ns van morir els oficis. Llavors vam decidir canviar i ens vam dedicar a la confecció... ja a la indústria, i es va acabar això.
ISIDRE: I el Binario?
P.FORCADA: Bueno, ja s'havia de fer cortines i...
ISIDRE: I el binario que va ser el primer carril de cortina d'Espanya, això no ho expliques, tu?
P.FORCADA: Això no és tan simple!! Parlem de lo antic, no de lo nou.
- L'ofici de CARRETER.
P.TERRICABRES: Només el transport, eh!! No els colgava, eh!! Transport de tota mena de carn morta.
ISIDRE: No amb el mateix carro, eh!! (riuen).
P.TERRICABRES: No, amb el mateix carro, no!! Encara tinc la creu del cotxe dels morts, encara la tinc allà a casa. I llavors feia tota classe de transport, de la carn, d'anar a buscar sobre la riera, d'anar a portar tacos a Can Santa Digna per fer foc a la cuina econòmica, anar en aquí, en aquí hi havien vingut molt, però a portar menjar i abonos, que això era el Sindicat d'Agricultors,... i aquí els vagons arribaven i ho portàvem tot nosaltres. El meu pare feia el servei de transport de la Renfe, el pont que hi ha actualment a Can Palau, el va transportar tot el meu pare amb el carro!!, ferro a ferro.
- Anècdotes del Pont de Can Palau
P.FORCADA: No era l'Eiffel que el va fer, l'enginyer?
ISIDRE: Sí, l'Eiffel.
P.FORCADA: És fet de l'Eiffel, eh!!
ISIDRE: Sí, el pont de Can Palau està fet de l'Eiffel, del que va fer la torre Eiffel de París, no ho sabies això?
P.TERRICABRES: Transportava el ferro que arribava per tren i allà a l’estació hi havia una grua, enganxaven el ferro, el posaven al carro i anaven allà dalt. Del Figaró a la Garriga.
ISIDRE: Quan vas a Centelles hi passes per sota, aquell pont de ferro!!
JAUME: Voleu que digui una anècdota, una anècdota del pont? Hi havia la Sra. Madrona, que el seu marit hi treballava...
ISIDRE: Sí, sí, aquesta és bona, eh!! (riu).
JAUME:... hi treballava, i va tenir la desgràcia que va caure i allà els treballadors que estaven: bueno, qui li va dir a la Madrona que ha caigut i s’ha matat el seu home? Qui hi va? I un que era més... diu: ja hi aniré jo. Diu: home, i que li diràs? Diu: no ho sé però ja hi vaig jo. Va cap a casa de la Madrona, truca...
ISIDRE: Sí, es molt bo!! (riuen).
JAUME: Madrona!!, surt: què vols? Hola, que això, ens coneixíem tots pels noms abans en aquí, diu: pues mira, senzillament diu que... mira al teu pare, ai!! al teu home, li ha caigut l’americana daltabaix del pont de Can Palau. Diu: oh!! bueno, l’americana rai. Diu: oh!! és que la portava.
ISIDRE: La portava posada (riuen). Això és veritat eh!! Tots, guaita, tots ho sabíem.
JAUME: Sí.
P.FORCADA: Jo del pont de Can Palau te’n diré una altra d’anècdota, o sigui, aquest pont es va canviar sense deixar de passar-hi mai el tren.
JAUME: Amb una nit, diu.
P.FORCADA: Amb una nit els canviaven, els trams del pont. És digne de mirar-se l’obra que havia de ser en aquella època, sense grues ni res, per poder moure tot un tram de pont amb una nit i que l’endemà pogués tornar a passar el tren.
ISIDRE: I ara tant merder que tenen per l'AVE i tant de preparats que estan (riuen).
P.TERRICABRES: Va passar l’últim tren cap a Vic i al matí quan va baixar el primer tren ja va passar pel pont nou, i el vell no el van tirar a terra, eh!!, el van deixar...
P.FORCADA: El posaven al costat, desplaçaven el pont, el construïen al costat i com era amb una nit, el feien còrrer.
P.TERRICABRES: I el pont de Can Llican? També l'havia portat el meu pare. Feien el servei de la Renfe.
- Tipus de carro.
P.TERRICABRES: Carros, carros, oh!!, és que el meu pare hi havia anat sempre. Si havia anat amb un camión era perquè me l’emportava jo. Amb carro, sempre!! Amb carro d'escala, de trabuc, de torn, de la carn, dels morts, tota classe de carros. Quan havien de posar una bóta d’aquelles grosses de vi, un bocoi, doncs hi havia un carro que anava amb un torn, per això en deien de torn, amb una maneta i amb unes cadenes pujaven el d’allò i l’atracaven i s’emportaven la bóta.
El de trabuc, el d’escala, el de torn... El de trabuc, era per anar a buscar sorra i quan arribaven a puesto treien la fusta de darrere, perquè saltés la sorra, treien el matràs, que era una palanca que hi havia davant i es bolcava... i era un bolquete.
ISIDRE: Un camión de bolquete.
- De nou el Pont de Can Palau
JAUME: El pont de Can Palau sap perquè el van fer en una nit? Perquè havien de posar el pes de compensació, no podien fer... El pes que posaven aquí l'havien de posar aquí i llavors s'aguantava, o sinó hagués caigut, m’entén? O sigui que l'havien de fer amb aquest sistema, perquè jo el de Can Palau no el vaig veure fer, però vaig veure un que passa per Castellar de N'Hug. Hi ha uns pilars que fan 80 m. d’alçada i és curiós veure-ho com ho fan. Agafaven una grua aquí i una en aquí, posen aquesta peça i aquesta i així s’aguanta, llavors posen aquesta i aquesta i sense fer bastiments han de posar-ho tot, sí, perquè quan tenen això ja posen unes furgonetes aquí sobre i aquesta mateixa furgoneta ja va passant les peces, una per aquí, una per aquí, una per aquí... perquè tingui pes de compensació.
P.FORCADA: I fa pocs anys encara en la riera, en el Pont de Can Palau, a sota, hi havia uns grans pans de paviment que era allà on posaven els pilars per fer el canvi del pont.
JAUME: És clar, unes bases.
- Transport de persones / cotxes / taxis
P.TERRICABRES: Llavors com a transport, també tenien cotxes de luxe per anar a passeig, a les fonts... quan venien a l’estiu els srs. d’estiueig... jardineres, faietons, tartanes i portàvem els senyors a la font.
ISIDRE: Bueno, això també n'haviem tingut a casa, també. El meu pare també havia fet transport amb carro. Mira, el meu besavi, l'any 1850, més o menos, anava de la Garriga a Barcelona a portar gent a prendre banys a la Garriga amb tartana, diligència, no sé com devien anar. Venien a prendre banys a la Garriga l'any 1850. Home, va anar evolucionant, home, jo no... Abans que jo naixés ja n´hi havien (de cotxes). Mira, jo tinc una foto d'un cotxe de l'any 29, un studebacker, que ens va costar 4.500 ptes. i va ser dels primers taxis que van haver-hi.
JAUME: Això dels cotxes, hi havia el Pep metralladora...
ISIDRE: En Pepe.
P.FORCADA: En Pere Noguera, sí.
JAUME:... que del meu record tenia una tartana, que havia comprat un cotxe d'aquests antics, de lo que hi havia abans, i quan sortia de casa seva sortia a la carretera a veure si passaven cotxes, amunt i avall, i deia: ja no en passen, ja puc sortir, perquè en passava un cada hora!!
P.TERRICABRES: Oh!! i com a taxi també hi havia hagut el Pepet de Can Borrell, el Marroc.
ISIDRE: I el Montseny.
Sí, jo tinc una carta de després de la guerra de l'any 39 que van demanar, que ens havien requisat els cotxes al temps de la guerra, i aquesta carta la tinc, ara no la porto... la porto al cotxe, si de cas... i en aquesta carta demanàvem que ens tornin un cotxe que els rojos havien agafat, un Renault, el Renault aquell que teníem, te’n recordes?
P.FORCADA: Hi havia aquella fotografia que hi ha el teu pare i la teva mare.
ISIDRE: Doncs aquell cotxe, aquella carta, és de l'any 39. Era l’únic taxi que hi havia a la Garriga en aquell moment.
P.FORCADA: Coincideix amb lo dels guarniments, sí, està lligat un amb l’altre, eh!!
JAUME: El que tenia un cotxe el tenia tota la vida!!
ISIDRE: Sí, sí, ara no, ara el canvien.
JAUME: Ara cada any, s’ha de canviar...
ISIDRE: No, cada any no, no fotis!!
- Ofici de TAPISSER. Tapissar cotxes.
P.FORCADA: Oh!! Bueno, jo me’n recordo... També hi havia...
ISIDRE: Tapissar cotxes.
P.FORCADA:... tapissar l'interior dels cotxes.
ISIDRE: Tapissaven cotxes, també.
P.FORCADA: Se n'havia fet d'això. I me'n recordo que venien els cotxes que eren, el xassís, amb les quatre rodes i el motor, un caixa de xampany buida pel conductor...
P.TERRICABRES: Per l'asiento.
P.FORCADA:... i el portaven en el taller; hi havia el planxista, hi havia el carrosser, el pintor... i deien: quin tipus de cotxe vol vostè? Noi, doncs el vull com... em vull fer una furgoneta, el que sigui...
ISIDRE: Venia el xassís sol.
P.FORCADA:... i li feien el cotxe a mida.
ISIDRE: L'Ausió, eh!! oi que era l'Ausió que feia aquestes coses?
P.FORCADA: Sí bueno, l'Ausió, el pare del Rusiñol...
ISIDRE: Sí bueno, però ja era de més cap aquí el pare del Rusiñol.
P.TERRICABRES: En Quimet ja va ser més cap aquí.
P.FORCADA: Era el pintor, en Naritus, que era el planxista.
ISIDRE: Però el pare del Rusiñol va venir aquí a la Garriga fent el Pont de Can Palau, va treballar en el pont de Can Palau i estava a l'hotel Doré, que va conèixer la Consol.
- Edat de començar a treballar
P.TERRICABRES: A grans empentes vam anar a l'escola perquè era el temps de la guerra, aquesta setmana teníem un professor i la setmana que ve ja n'hi havia un altre i bueno,... amb un esclop i una espardenya,... jo a 13 anys ja treballava.
P.FORCADA: Bueno, jo hem va agafar la guerra quan tenia 13 anys, llavors és clar, van matar tots els mestres que teníem, els germans maristes i en acabat,... els van matar i vam quedar sense escola i doncs, a treballar, que era lo que tocava. Van venir i van posar algún mestre en aquí a la Garriga, però no era massa recomanable o no li va agradar al meu pare i vaig continuar treballant. A treballar i prou, s'ha acabat!!
P. TERRICABRES: Jo als 13 anys treballava, però no per aprendre cap ofici, eh!! anava a collir avellanes, tota una tarda!!, com els demés, eh!! i em donaven un quilo d'ordi i quan hi havien 8 o 10 quilos d'ordi, el meu pare, que en pau descansi, el portava al Molí del Blancafort, que es posaven d'acord amb el moliner, engegaven el molí, que era d'aigua, molien aquell ordi i el teníem per fer farinetes. Però ho havia de fer-ho al vespre i amagat per la riera perquè li haurien pres... d'això que deies tu, del pa i tot això.
ISIDRE: Era ordi o blat de moro?
P. TERRICABRES: Ordi.
- Tallers: aprenents d'ofici
JAUME: No n'hi havia de tècnics abans.
P. TERRICABRES: No, no...
ISIDRE: No, res...
P. FORCADA: No, no!!, un moment, un moment... Hi havien els aprenents a tots els oficis, a tots!! Però no era com a escola, era que anaven allà per continuar treballant en allà, per ser fadrí, passar d’aprenent a fadrí, això era lo normal a tot arreu.
P. TERRICABRES: Vaig fer quatre anys d'aprenent de lampista a Can Reig, jo. Ei, de lampista, quatre anys.
JAUME: Depèn de la persona...
P. FORCADA: Depèn de la persona i l'activitat!!
JAUME:... n'hi havien que començaven a treballar i veien que era llest i ja li deien: Té, aquí tens una paleta i endavant...
P. FORCADA: Però en canvi per fer de baster, necessitaves set anys de... set anys per aprendre l'ofici.
P. TERRICABRES: És com els capellans que estudien set anys per fotre i set anys perquè no els fotin (riuen). Són els anys d'ofici. A 13, 14 anys ja vaig entrar a Can Reig, que encara no tenia els 14 anys.
P. FORCADA: I en el..., a casa, havíem tingut aprenents de 9 anys, que són quitxalla, que no hi havia manera que volguessin creure a casa seva, en el cole no,... no anaven i necessitat de la família i els portaven d'aprenent. Cobraven molt poca cosa o res, però els donàvem menjar...
P. TERRICABRES: I els tenies allà lligats.
P. FORCADA:... i els teníem controlats.
P. TERRICABRES: No, tothom a casa seva.
JAUME: És ara que hi ha molta gent forastera.
ISIDRE: Ara la gent, tothom treballa a fora del poble, però abans tothom anava amb bicicleta a treballar.
P. FORCADA: A peu.
ISIDRE: O a peu, sí.
– Oficis que ja s'han perdut.
( En Pere Forcada portava una llista d'oficis que existien a la Garriga i que actualment ja estan en desús. Els comença a llegir just al canvi de cinta i els primers, que són els següents, no queden enregistrats: bastaix, baster, boscater, boter, botonáire,...)
P. FORCADA:... calderer, carreter, carrosser, cisteller, corder, corretger, cotillaire, drapaire, esclopaire, escrivà, això dels escrivans és molt curiós, eh!!...
ISIDRE: Escrivien cartes, eh, que feien això?
P. FORCADA:... sí, espardenyer, esparter, ferrer, fideué, ganiveter, guarnicioner, llauner, matalot... matalot ve a ser una mica lo que deies tu dels carros de l’aram...
P. TERRICABRES: Cuidar-se dels cavalls a la nit, mentres els demés dormien, el matalot havia de donar menjar als cavalls.
ISIDRE: El matalot sí, vigilava els cavalls, era com un mosso de quadra.
P. FORCADA: Noms raros, oi?, per això els vaig apuntar jo,... el moliner, el pregoner,...
ISIDRE: l'Agutzil.
P. FORCADA:... l'agutzil, a llavors, el rajoler, terrissaire, traginer i tripaire.
ISIDRE: I tripaire, tots aquests n'hi havien hagut aquí a la Garriga, eh!!
P. FORCADA: Tots, tots els que hem recordat que eren aquí a la Garriga.
JAUME: I paleta?
ISIDRE: Tu, paletes no hi són aquí, eh!!
P. FORCADA: Oh!! perquè encara hi és ara!!
ISIDRE: Ah!! Són els que han desaparegut.
JAUME: Ah!! els que han desaparegut, és que els paletes també han desaparegut, ara tothom fa de paleta, eh!! tothom en fa!!
ISIDRE: Són albañiles ara, eh!! ara són albañiles, eh!! (riu).
JAUME: Sí.
- Ofici d'ESPARTER
P. FORCADA: L' Esparter... tenia molta activitat. Començava per fer espardenyes, feia la sola d'espardenya, d'espart, feien cordes, feien uns fregalls per la cuina, feien...
P. TERRICABRES: Els fregalls d'espart per fregar a terra.
P. FORCADA:... sí, feien les sàrries per portar amb els animals, bueno...
P. TERRICABRES: Feien escombres.
P. FORCADA:... quantitat de coses, quantitat de coses, això feia l'esparter. I a la vegada tenia un problema l'esparter, generalment, tots patien molt d’asma per la pols de l’espart.
ISIDRE: Del cànem i de l’espart.
- Ofici de FIDEUER
P. FORCADA: Feien fideus, i ben a la vora d'aquí, era.
ISIDRE: Com xurros.
JAUME: Com a xurros en petit, amb la pasta, hi havia un foradet de la mida...
P. TERRICABRES: A Cal Fideuer, els vagons de sacs de farina que havíem portat!! sacs de farina de 100 quilos!!, que ara els treballadors per anar a repartir les begudes... Una caixa de vi així fa 28 kilos i ara pesa massa!, ara haurem de fotre caixes de sis ampolles només.
P. FORCADA: Jo havia vist en Pona a descarregar el camión de farina, portar dos sacs de 100 quilos a l'esquena.
P. TERRICABRES: Jo això no, un sí, però dos no.
- Ofici d'ESCRIVÀ
P. FORCADA: L'escrivà era... Generalment això era més a Barcelona que aquí. Allà a la Rambla hi havia gent que estaven en un raconet en allà al carrer, amb una tauleta i una màquina d'escriure i la gent analfabeta anaven allà perquè els hi escrivís les cartes. Els hi portaven la carta que havien rebut...
ISIDRE: I els hi contestaven.
P. FORCADA:... i ells li deien lo que volien i aquell els hi contestava, això era l'escrivà, no era un escrivent, eh!! era escrivà.
JAUME: Però això és molt antic, ja, eh!!
P. FORCADA: No, jo me'n recordo molt, haver-ho vist a Barcelona.
- Ofici de TRIPAIRE
P. TERRICABRES: Netejava les tripes, en Jaume Tripaire i l'Enriqueta.
- CARROSSER
ISIDRE: Ferrava les carrosseries dels cotxes, xassís...
P. FORCADA: Quan arribava... a veure, un moment!! És que abans, pensem una cosa,... avui la gent vol presumir de marca de cotxe, de tenir el cotxe més bonic, més gran... abans era amb els cavalls. El que tenia més diners tenia més bon cavall, tenia més bons carruatges, o sigui, no ha sigut res més que passar lo mateix de fa 200 anys a ara. O sigui, tot el luxe i l’ostentació que hi ha ara ja hi era amb els cavalls en aquella època i llavors el carrosser, que és on t'anavem, era el que carrossava, feia els carruatges de l'època i és el que va fer també, quan va venir el cotxe, va carrussar els cotxes. Naturalment imitaven molt el carruatge de cavalls amb el cotxe.
- Ofici de MATALASSER
P. FORCADA: Doncs mira...
ISIDRE: De llana.
P. TERRICABRES: Jo n'havia vist a fer molts en el seu pare.
P. FORCADA: La llana... generalment eren de llana, de cotó o de clin, això era de lo que es feien. La llana sabem lo que és, el cotó també, el clin avui ja no. Era com un vegetal...
P. TERRICABRES: Devia ser com un cotó, però no ho era, no?
P. FORCADA: Com un fenàs, no?
P. TERRICABRES: Sí, bueno sí.
ISIDRE: Una herba seca.
P. FORCADA: Una herba seca que en deien clin, que tenia les seves particularitats, era fresc,...
P. TERRICABRES: Perdona, venia a ser com un espart.
P. FORCADA: Sí, però...
P. TERRICABRES: Bueno diferent, però diguéssim era una planta així.
P. FORCADA: Llavors els matalassos, la llana, com el cotó s’havia de picar amb bastons, era espolsar, era diguem... com ho explicaré ara?
ISIDRE: Sí, molt difícil explicar, Pere, això (riu), amb aquests jovent d’avui en dia!!
P. FORCADA: La llana, saps lo que és la llana d’un be? La llana quan s’ha esquilat un be s’ha de rentar, perquè la llana porta molta grassa, que se’n diu lanolina, que és lo que feu servir per posar-se maques, lanolina.
P. TERRICABRES: La llana, jo havia portat camions de llana d’en Pona a Vic, allà amb una fàbrica que rentaven la llana, la Mare de Déu, quina feina!! ho havies de fer a grapats, perquè no hi havia manera..., ni cap eina.
P. FORCADA: Era un paquet de greix que porta lanolina, llavors s’havia de rentar, treure tot el greix que portava la llana i llavors era quan quedava estofada i bona. Naturalment, hi havien moltes qualitats de llana, hi havia llana de Melilla, la llana del Pirineu, la llana aragonesa..., la millor, la de Navarra. Hi havia moltes qualitats de llana i la millor d'Espanya era la de Navarra i allò era per fer matalassos. La llana amb el dormir-hi i servir s'anava xafant, diguem, i formava un paquet, llavors per estofar-la i tornar-la.... a fer matalassos, havien d’agafar-la i a sectors..., era una feina que es feia amb dos bastons, se’n feia córrer amb un cop de bastó un tros, una pelleringa, diguem-ne, amb un bastó curt a l’esquerra l’aixecaven enlaire i amb l’altre picaves al costat espolsant-la, i així vàries vegades fins que acabava la llana ben estofada i s’anava traslladant. Per acabar fer el matalàs, fer-hi els punts, si era a l’anglesa, fer-ho a burlet...
ISIDRE: Fet a l'anglesa o fet sense l'anglesa, eh Pere?
P. FORCADA: Déu n'hi do, hi havia molta feina!! Cada... bueno depèn, hi havia famílies que ho feien cada any i d'altres cada mai.
ISIDRE: Cada mai. (Riuen)
P. TERRICABRES: Depèn del monedero, com estava.
- L'ofici de PALETA / Murs de pedra.
JAUME: Manobre, primer... Eines manuals, elèctriques cap, tot era manual abans i... Jo vaig començar molt jovenet perquè treballava amb un oncle meu que es deia Mercadal, que és el meu apellido segon, i com que era el meu oncle i de necessitats n’hi havien prou va dir a la meva mare: Deixa’m venir el Jaume a fer de manobre!!, diu: que hem farà serveis i guanyarà algun centimet. I hi anava i em donava un duro a la setmana i jo feia de manobre.
Va veure que m’espavilava i em va dir: Doncs va, guaita, aquí tens una paleta, una maceta i escarpa i ja comença a fer, a posar pedres... Perquè es feien les cases amb parets de pedra tot, eh!! Moltes cases de la Garriga estan fetes totes de pedra, i no hi han ni ajustos amb ferros, ni res, i s’aguanten!! I dies endarrere parlava amb un arquitecte i diu: com és que abans fèieu les parets de pedra sense lligar-les, ni res, en els arcs hi posàveu uns ferros d’aquests, de cèrcol de bóta a dintre, ple de formigó i clong!!! diu: i no s’esquerdaven les cases i ara se’ns esquerden? Dic: perquè fan servir massa ferro i massa porlan i això rebenta.
P. TERRICABRES: Coi, aquella casa, casa meva...
JAUME: És tot de pedra.
P. TERRICABRES: Tota pedra i no hi ha cap lligament, eh!!
JAUME: I abans es feia tot així. Era el treball nostre i inclús les parets de pedra del Puiggraciós, que són en sec, les varem fer totes,...
ISIDRE: Sense ciment.
JAUME:... sense material, només pedra.
ISIDRE: Ho anaven posant bé.
P. TERRICABRES: Un sobre l’altre.
JAUME: Si alguna vegada van a Puiggraciós veuran un murs que hi ha llargs que venen des del bosc fins allà, tot allò es va fer en sec, tot!! i era la feina que es feia.
ISIDRE: És que estàs parlant amb un especialista,...
JAUME: No, jo no...
ISIDRE:... la font aquella que hi ha allà dalt, la Font de Can Santa Digna, allà a casa meva, la va restaurar ell, fa... quants anys fa?
JAUME: Ja no me'n recordo.
ISIDRE: La va restaurar tota, li va canviar pedres, li va canviar rajoles, li va canviar tot, ell, eh!!
JAUME: No, perquè estava molt malament, no hi havia corrent. Hi havien posat en la mateixa font un aforos de l'aigua i tot... ho vaig suprimir-ho tot, vaig arrencar-ho tot i la vaig fer tota de pedra i la corrent passa per dintre l'eix i després vam fer sortir-hi les caixes i són a terra i es va arreglar tota ben arreglada. A mi m'agrada!
Si amb això m'hagués anat en època d'abundància, la meva il·lusió hagués sigut fer coses manuals a casa, m'agrada molt fer trencadissa. Jo, a casa, tinc un pam de paret que està tot ple de quadres i tot... tinc: Deu vos guard fet amb trencadissa, benvinguts... en fin, de tota classe. Això hagués sigut lo meu, però això no em rendia en a mi, jo havia de treballar i prou. Hi havia prous necessitats. La meva germana tenia un germà més gran que és mort, eh!! Estava al servei, va servir 5 anys i les dues germanes que tinc, pues aquestes treballaven a la fàbrica, anaven a fer feines o això, però ja lo que guanyaven ho necessitaven per elles. Doncs... Jo era jove, doncs ja hem van posar a treballar i mira, treballar perquè poguéssim sortir una mica del pas.
I el col·legi, en quant al col·legi, jo no vaig anar-hi mai. Quan ja treballava i cobrava algun centimet, anava amb un mestre als vespres, però allà pudé hi vaig anar-hi uns quinze dies i llavors vaig marxar, perquè tots se me'n fotien, perquè jo era un burro i els altres eren més llestos, haig de dir la veritat.
P. TERRICABRES: Els altres no treballaven com treballaves tu!!
JAUME: Oh!! Ja ho sé, però era així.
P. TERRICABRES: Per això eren llestos.
JAUME: És que quan hi havia aquesta..., t’havies d’espavilar, és molt natural.
- Actitud a la feina, abans i ara
JAUME: Sí, està clar, això sí, els materials de construcció venien amb un camión que era d'en Pradals de la Garriga i el d'aixòs era el xòfer, en...
ISIDRE: Màxim.
JAUME:... en Màxim era el xòfer. Aquell venia i feia el reparto per tots els empresaris de la Garriga i ell des del camión te'ls donava i llavors com que érem joves, ens carregàvem tres sacs de porlan aquí sobre, tres de 50 cada sac, eh!! Són 150 quilos. Ell ens els posava, un sac així, aquí, un aquí, i un altre a través. Ell te’l carregava i tu caminaves un tros com d’aquí a allà per exemple, i allà només el deixaves anar i l’altre ja els anava posant bé. Però com que érem joves, era allò a veure qui més podia....
ISIDRE: I ara és qui menos pot (riu).
JAUME:... i ara és al revés, ja no són de 50 quilos, són de 25 quilos i al manobre li dius: Porta un sac de porlan, i diu: Si no me ayudan? I es posen 25 quilos!! És molt diferent, perquè avui dia... Abans no ens miràvem les hores, no venia d’aquí, es treballava, ni esmorzaves ni feies res. Ara tothom esmorza, tothom... Miri, si té un treballador vostè a casa seva, quan toqui l’hora de plegar, fixi-s’hi, ja els veurà que tots són fora!! Abans no, abans havies,... havies de començar a treballar,... Principalment el manobre, abans que el paleta fos allà, ja tingués la pasta feta i l’obra a punt. I ell arribava i ja es posava a treballar i llavors a l’hora de plegar lo que adelantava per un cantó, llavors ho perdia per l'últim. Llavors quan faltaven 10 minuts, per exemple, per plegar, ja netejava les eines i tot, perquè ja estava... o sigui, ara no... ara conten que l'hora, eh!! que casi encara no ha repetit el campanar, ja són tots a fora.
- Primers pisos de la Garriga.
JAUME: Els pisos de la Perla van ser dels primers pisos que es van fer aquí a la Garriga, els varem fer nosaltres. Llavors tenia el meu germà que era viu i entre el meu germà i jo ho portàvem tot, eh!! i vam fer un bloc de pisos, que hi ha sòtanos i quatre pisos i donen cara al carrer... Rupit, és? Sí, el carrer Rupit i el carrer Negociant. Eren tot camps i és el primer que varen fer, però no el vam fer amb armats com es fa avui dia, el vam fer tot a base de bigues de ferro, amb pilars de ferro... perquè això armat ha vingut molt més tard.
- De nou paret de pedra.
P. FORCADA: Hem permets una cosa? Coincidint també amb lo que deies, els horaris, Catalunya...
JAUME: Pere, em permets un moment... ara que deia això. La paret de casa d'aquest, allà on feien els matalassos, és de pedra, que hi havia una figuera molt grossa, la vaig fer tota jo amb en Lluís Marc.
P. FORCADA: I tant!! en Lluís.
JAUME: Te’n recordes? O sigui, jo era una canalla!!
P. FORCADA: El Lluís Vila, el “sorra” que li deien.
JAUME: El “Sorra”, justa.
P. FORCADA: I molt ben feta!! Era un art, eh!! No, no, la veritat es veu si hi ha un bon paleta o no és un bon paleta quan es fa una paret de pedra, perquè la paret de pedra no té desperdici. O sigui, veus que totes les pedres estan apuntalades, no el ciment sol, no.
JAUME: Amb morter, no hi ha porlan, no!!
P. FORCADA: Sí, però trossos... contínuament anar falcant, que era la gràcia...
- Hàbits a la feina
P. FORCADA: Jo hem referia a una altra cosa... Aquí, com Catalunya era més lluny d'Espanya, perquè hi havia més feina a arribar-hi, tenien l'horari europeu, com el de tot el món, de 8 a 2 i de 2 a 6, com a tot arreu, fins que va venir la immigració i ens van fer canviar els hàbits, ens hem... Llavors la televisió ens ha acostat més a Espanya, que enlloc més a Espanya, suposo, van tenir els horaris com nosaltres. I això ha sigut un problema crec, i bastant greu que estem sofrint, perquè aquest horari que portem no és bo. No, a veure, és inconcebible que pels que som de la nostra edat, que a les 8 del matí, en comptes de venir a les 8, vinguin a dos quarts de 8 i a dos quarts de 9 han d’esmorzar!!
JAUME: Sí, sí, és que és així!!
P. FORCADA: Oi?
P. TERRICABRES: Llavors hem d’evitar els accidents de treball perquè esmorzen, es foten un carajillo, pujen a dalt d'una bastida i es foten daltabaix.
ISIDRE: Un carajillo, una cervesa i...
P. FORCADA: Això era inconcebible en l’època que dic jo, és aquí on t’anava!!
P. TERRICABRES: Es pot dir una cosa vulgar, vulgar, eh!! Abans deien: A la feina, s’hi ha d’anar menjat, cagat, pixat i begut.
JAUME: I una altra cosa, vam restaurar les piscines d’en Robert, eh!! I mentre i vaig ser-hi jo, em van venir sis paletes, eh!!, de companys meus, de la Garriga tots, per ajudar-me. I mentres hi vaig ser-hi jo... El primer dia que varen venir que vaig dir amb el seu amo si me’ls deixava i mels van deixar, el primer dia em van venir amb l’esmorzar i els hi vaig dir: Escolteu, em sap molt greu dir-vos-ho, però nosaltres no esmorzem en el treball, eh!! nosaltres venim del que ha dit aquest: menjats, beguts i cagats. Diu: Ai, si que hem sap greu!!, doncs demà ja vindrem sense, però ara... Dic: No, no, avui mengeu-vos-el, però demà veniu sense!! Amb aquestes, quan ja érem al final, eh!!, hem vaig operar dels genolls i hem van posar una pròtesi als genolls i es va quedar el meu nebot. I al cap de vuit dies jo ja vaig voler anar a veure l’obra i com anava tot i dic: Coi, on és la gent? I diu: Oh!! són a esmorzar. Què?? Com que són a esmorzar? I on són? Diu: Són allà en aquell bar esmorzant tots, Oh! m’han dit que ells han d’esmorzar. Dic: Mentres hi era jo ningú esmorzava!, i es perquè ja són jovent, el meu nebot és un jovent i també li anava bé, perquè així hi anava ell i tot.
- Anècdota tapissser.
P. FORCADA: Una cosa et volia dir, com a anècdota, jo havia fet de tapisser també. El cine de l'Alhambra d'aquí a la Garriga és tapissat meu fa, en aquest moment, fa 59 anys.
- Cap a les fàbriques.
P. FORCADA: Vam començar com una artesania i vam acabar amb una fàbrica. Bueno... no m’agrada perquè ha sigut una mica...
ISIDRE: Explica, explica, ja ho sabem tots, Pere, ja ho sabem tots (riuen).
P. FORCADA: Bueno, en aquí va passar que jo hem vaig casar, vam tenir fills i teníem uns parents a Cuba que ens van venir a veure. I havíem tingut el segon fill i un d’ells va agafar el gran diguem-ne, que era la nena i la tenia a coll i el va mullar amb un pipí, i aquell home: Escolta, que es això?, això no pot ser!! I ens va dir, diu: Allà els críos no mullen a ningú, anaven ja amb bragues de plàstic. I llavors ens van enviar un lot de bragues per provar i noi, és clar, era un descans, perquè el crio no embrutava res.
La feina va ser a trobar primeres matèries, en aquella època, per poder fabricar; no hi havia plàstic, no hi havia de res, el problema era aquest. Vaig lograr-ho a base de molts esforços fins a poder-ho fer i lo més difícil va ser mentalitzar a la població que el plàstic no era un veneno per la criatura, perquè en aquella època: No, al meu fill, només hi pot anar roba de fil i prou!!
Bueno, va ser una odissea en aquella època això. Ho vam lograr i... va funcionar durant molts anys, endavant!! I vam muntar una fabriqueta i anar tirant endavant, sí. Encara hi ha la marca Titín, que és aquesta.
Bueno, les fàbriques, en aquí, l’origen va venir d’en Ciurans i en Juvany, que eren dues persones que van fer... els que van muntar la primera fàbrica de mobles a davant de casa d’aquest, precisament, en una entrada, que les cases del carrer acostumaven a tenir una entrada gran, que és allà on tancaven el carro, doncs l’entrada aquesta la van aprofitar per començar a treballar fent mobles i d’aquí va néixer la indústria del moble de la Garriga, fins a arribar a tenir, clar... amb el temps, més de seixanta fàbriques.
Abans hi havia hagut la fàbrica de filatures de l'Oris, també era una fàbrica, fàbrica de rotllos de pianola...
ISIDRE: Cal Luna.
P. FORCADA: A Can Luna feien tovalloles, però abans hi havia hagut la de rotllos de pianola, després sabó, aprofitant l'aigua termal es va fer sabó.
P. TERRICABRES: Encara en tinc una pastilla a casa.
P. FORCADA: Jo també i una barreta d'afaitar, encara tinc.
P. TERRICABRES: No, jo barreta d'afaitar, no.
- Diferències Artesania / Fàbrica.
P. FORCADA: A veure, és una altra filosofia. Una artesania és una feina manual d'un contacte constant amb el client i amb el grup de persones que treballaven, quan en una fàbrica es distancien bastant uns dels altres i no coneixes ni... el que treballa no coneix ni al client, ni coneix res d’allò, moltes vegades està fent un producte que no l’ha vist mai al mercat... perquè és complementari d’un altre, per a mi és bastant frustrant, tota vegada per lo que jo us deia... Jo ara estic orgullós, com en Casalí, que diu, aquella paret de casa teva, era feta meva, encara hi és!! Jo estic orgullós que l'Alhambra encara hi és, que és fet meu. Això avui un treballador no ho pot dir i per a mi això és molt, molt frustrant, no veure lo que ell fa... Allò és quan treballa d’una manera mecànica, sense estímuls, només pensant en els diners i amb el resultat particular i prou. Amb això hem sembla que et contesto a la pregunta.
- PALETA: treballar amb calç viva / restaurar
JAUME: Referent al que havia dit de la trencadissa, de la trencadissa que m’agradava, lo que més també m’agradava molt és fer coses de construccions antigues, eh!! Per exemple, les ruïnes de Can Tarrés, tots aquells murs que hi han, els vaig apujar tots per l'Ajuntament... Després, no, no, tot amb pedra, allà tot es morter i pedra i la calç era calç viva. Jo tinc fotografies a casa meva, en el despatx, eh!! amb una caldera grossa tiràvem l’aigua i la calç i ben remenat, ben remenat, i llavors anava afegint sorra i voi calenta havies de treballar, que et quedaves sense guants, que et sangraven les mans, tot es feia així.
Després a Vallfornés, saps on t’és Vallfornés?, a Cànoves, Vallfornés es va cremar, la vaig restaurar tota...
P. FORCADA: Ja me’n recordo.
JAUME:... per el Bòria de Samalús, no sé si el coneixes, la casa Dòria, un Castell que hi ha a Samalús. Ara, després de la casa vaig fer un pont per travessar un riu que baixa, que baixa de dalt del Pla de la Calma i quan anaven a buscar llenya havien de passar per l’aigua i si baixava aigua no podien passar els carros i vaig fer un pont. Jo pensava, aquest pont s’ensorrarà, d’això fa 50 anys, ja!!
ISIDRE: I encara hi és.
JAUME: I aquest pont encara hi és. I estic pujant ara, actualment, amb 20 tonelades els camions amunt. Ara estic restaurant el Vilar, que també és de la casa Dòria. Ara, això sí, tant el Vilar, com a Vall fornés i com el pont, no hi he volgut sàpiguer res de preus, pagar jornal i prou, perquè són cases que han caigut, que s'han de tornar a reformar, i tu toques aquí i et cau d’allà i no pot ser. Amb els propietaris els hi vaig dir: Si ho voleu d’aquesta manera, sí. Diu: Ja ens està bé, vinga endavant!! O sigui, perquè jo, i la gent que tinc, som de confiança, jo a l’edat que tinc encara sóc treballant, eh!!
ISIDRE: Encara treballa, eh!!
P. TERRICABRES: Que haig de marxar, jo!! Això et volia dir!! ( En P. Terricabres se n'ha d’anar).
JAUME: El cementiri també el vaig restaurar tot.
- La INDÚSTRIA (Ripoll)
P. FORCADA: Vols que et digui una cosa, no som profetes!!
JAUME: I ja tenim anys tots, i jo ja dic a fer punyetes, si perden la feina, que la perdin.
P. FORCADA: La importància que ha tingut Ripoll amb la indústria, no, no, la forja de Ripoll, no sé si ho sabeu això. Antigament, quan van començar a fer armes de foc per fer el canó de les armes agafaven un tros de planxa de ferro, el solapaven i el soldaven, però a la que havien tirat deu tiros... Allò era obert, a tot el món, i el primer que va fer encara, el que actualment encara hi és, és Ripoll, que va...en contra de fer això, va fer un passamà que anava girant així...
ISIDRE: Com un cargol.
P. FORCADA:... com un cargol, la bola surt rodant i no té dilatació i no rebenta. Això és diguem una de les coses de la indústria catalana que no es té... no és gaire coneguda i en canvi, havia revolucionat el món.
ISIDRE: La Farga de Ripoll, ara fan xassís als cotxes.
P. FORCADA: Bueno, la Farga.
ISIDRE: Sortint de Ripoll, una fàbrica que hi ha al costat.
P. TERRICABRES: La Farga de la via.
P. FORCADA: Però vull dir, que no donem importància, a vegades, a coses que tenim aquí. No, no, que han revolucionat el món, això mateix dels tubos aquests de les armes, dels canons, tot... això és un producte nascut aquí, a Ripoll. Si un dia aneu al museu de Ripoll ho veureu.
P. TERRICABRES: Ja esteu? Bueno, no, no... ( En P.Terricabres insisteix que ha de marxar).
- Pisos de la Perla: Soldar / Franquícia.
JAUME: Les obres que vaig fer pel Cinto Vila, el de la Perla, aquell, l'arquitecte que tenia era aquell que estava a Can Tasar, a casa dels boters... era molt anomenat. Doncs bueno, vam posar pilars de ferro, llàceres de ferro i no hi ha cap llàcera soldada, totes amb franquícia i no hi ha cap esquerda en tota la casa i fa anys, fa molts anys, eh!! Ara, avui en dia ho solden. Entre el porlan i el ferro junt amb la contracció és lo que esquerda les cases. Fixi’s que fan un bloc de pisos i veus una esquerda ja, i és això, i aquell arquitecte hem va dir: Res de soldar!! Hem va donar una fusteta que feia més d’un centímetre, una cosa així i, posa aquesta fusteta aquí i viga a viga i la fusteta aquí, sense soldar-les, perquè la contracció era lo que trenca les coses, ja... de que som vells, ja, i hem vist aquestes coses, perquè tots som joves eh!! (riuen).
ISIDRE: el més jove sóc jo.
JAUME: en Pere, en Pere, és el jove, home!!
P. TERRICABRES: És l'Isidro el més jove (riuen).