Nascut a Vilassar de Mar el 26 de març de 1926. Va passar la seva infantesa en aquest poble del Maresme. El seu pare va ser un intel·lectual catalanista molt vinculat a la defensa de la llengua catalana. Va fundar una escola d’estudis primaris a Vilassar de Mar dins del marc de l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana, on va estudiar Martí Suñol. A mitjans dels anys trenta es trasllada a Vic amb la seva família, on va veure esclatar la Guerra Civil. Els anys de postguerra els va passar a Barcelona, on va realitzar els estudis en farmàcia. A la ciutat comtal, va entrar en contacte amb un grup d’intel·lectuals catalans vinculats al món de la cultura i amb els que va col·laborar en la publicació de la primera Antologia Poètica Universitària (1949), i en les dels anys 1950, 1951 i 1952. La primera vinculació amb la Garriga la va tenir l’any 1956 quan té l’oportunitat de treballar en una de les dues farmàcies del poble: farmàcia que amb els anys passaria a ser seva. Més enllà del món de la farmàcia, la seva activitat en el camp cultural ha estat intensa, havent publicat diversos llibres i articles, i presidit la Delegació d’Òmnium Cultural al Vallès Oriental, la Coral Ariadna. Sóc fill de Vilassar de Mar, on vaig viure fins els 9 anys i d’on conservo pocs records. Abans els nens, fins als deu anys, no sortien de casa a diferència d’ara que els pares els fan voltar molt i fer moltes activitats. Per aquest motiu d’ençà els deus anys és quan començo a tenir records d’infantesa d’on vivia. De Vilassar recordo algunes coses de l’escola: era una escola que havia fundat el meu pare, encara que no era mestre era un persona compromesa amb el seu poble i que no estava d’acord amb el funcionament de l’escola municipal que hi havia. Va buscar una mestra i va fer una escola catalana, dins del marc existent de l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana que estava dins de la línia de la pedagogia moderna d’aquell moment a Catalunya. El gener de 1936 vaig entrar d’escolà a l’Escolania de Montserrat, on no hi vaig estar gaire temps. De Vilassar de Mar, després d’haver passat per Montserrat, vam anar a viure amb la meva família a Vic. Durant la Guerra Civil la casa que encara tenia el meu pare a Vilassar la van saquejar els rojos, es van emportar gairebé tot el que havia al seu interior. Un cop finalitzada la Guerra, els “nacionals” el van acusar de Catalanista –va ser un problema de molta gent que es trobava en la mateixa situació que el meu pare-. El meu pare va tenir la idea de marxar de Catalunya, veia a venir que aquí ho passaria malament. Ell era una persona culta i s’imaginava tots els problemes que s’apropaven amb el franquisme. Tenia ganes que la Guerra s’acabés, com molta gent, era més aviat una persona partidària de la República, encara que no li va agradar com van funcionar les coses entre els anys 1931 al 1936. Coneixia, de quan ell havia estudiat, un metge bastant important: Garcia Tornel. Aquesta persona va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona amb el nou govern franquista. Li va fer un salconduit per poder marxar ell i tota la nostra família a Mallorca: els meus pares, dos dels meus germans i jo. El meu germà gran era de la Quinta del Biberó, va estar al front de l’Ebre on el van fer presoner i el van empresonar al camp de Guernika. Allà va agafar el tifus i el van portar a l’hospital d’Amorabieta, on hi havia unes monges que coneixien a una tia nostra, gràcies a això no va tornar a la presó. Els altres tres germans vam marxar a Mallorca on vam estar de l’any 1939 al 1945. A Mallorca el meu pare de seguida es va posar en contacte amb un grup d’intel·lectuals catalanistes de l’illa. A Palma vaig fer el batxillerat. Els que havíem vingut de Catalunya vam poder viure una mica al marge de tota la repressió que es va viure a les Illes. Tot i això, no es va viure l’ambient dur de postguerra que es vivia a Catalunya. L’any 1945 tornem a Barcelona on ja visc un altre ambient totalment diferent al que hi havia a Mallorca. Tinc una imatge grisa, fosca i de molta por de la Barcelona d’aquells anys. A Barcelona vaig estudiar l’últim curs del batxillerat, per suposat tot en castellà, allà si que ens feien cantar el Cara el Sol. Ens vam tornar a introduir dins del cercle d’intel·lectuals catalans que quedaven a Barcelona. El meu oncle, que era farmacèutic, em va pagar la carrera perquè fos també farmacèutic. A la universitat vaig fer un nou cercle d’amistats: per les meves inquietuds em vaig relacionar més amb gent de la facultat de lletres. Quan et matriculaves a la universitat estaves obligat a afiliar-te al Sindicato Español Universitario (SEU). Si et movies en ambients catalanistes o d’esquerres podies tenir molts problemes amb el SEU. L’any 1949 un grup d’estudiants, moguts sobretot per l’Albert Manent i el Josep Maria Ainaud, van organitzar una antologia poètica de joves escriptors catalans. Es van fer tres antologies. Això comportava trobar-nos d’una manera clandestina al bar de la universitat. També ens havíem vist a casa d’en Joan Raventós i a la d’en Salvador Espriu. Aquest grup va evolucionar en una colla d’amics que organitzava actes per ajudar a gent que es movia dins de la clandestinitat: concerts per recollir diners, recitals poètics... No fèiem política, però sí "parapolítica", dins del moviment literari. Als estius anava a, Vic a casa dels mes pares i on vaig fer amistat amb poetes de la zona, com Martí Pol. Quan vaig acabar la carrera em vaig quedar a viure a Vic. La repressió política a Vic va ser molt dura. El grup falangista era molt dur. Dins d’una aparent de normalitat, existia una gran duresa de fons amb molta persecució. A Vic, juntament amb el meu germà segon, vam participar a la vida cultural de la ciutat. Un bon dia, un amic del meu oncle li va preguntar si coneixia algú que el pogués ajudar en un farmacèutic de la Garriga. D’aquella manera vaig començar a anar un parell de dies a la Garriga l’any 1956, fins aquell moment jo no havia esta mai. Un bon dia aquell farmacèutic em va oferir la possibilitat de comprar-li la farmàcia. Amb l’ajuda del meu pare ho vaig fer. Quan vaig arribar a la Garriga encara era un poble majoritàriament de pagès: amb pocs carrers asfaltats; on era habitual veure passar els carros pel carrer, i on la premsa l’havia d’anar a buscar en Biset amb un carretó a l’estació quan arribava el tren. Era ben bé un poble on únicament hi havia el cotxe del doctor Muntal. Hi havien dues farmàcies: la que hi ha a la plaça i la meva. Culturalment era un poble molt mort, on l’Ajuntament feia una política acultural total, molt diferent a Vic que tenia una llarga tradició cultural: el seminari era un pol de cultura, el museu, la figura de Verdaguer, l’Esbart,... En aquest sentit la Garriga s’assemblava més a Granollers que no pas a Vic. Podríem dir que Vic era per a Catalunya una mena de base cultural. Quan vaig arribar a la Garriga tenia la sensació “que haguessin tirat sal” que tot ho mata. Tota l’activitat cultural estava capitalitzada per l’Ajuntament i per la Parròquia. La vida cultural estava a un nivell de difusió social zero. El diumenge a la tarda hi havia cinema al teatre; l’Agrupació Sardanista funcionava força bé, i el moviment excursionista era pràcticament inexistent en aquell moment (inicis de la dècada dels anys cinquanta). L’Ajuntament havia fet un club de futbol anomenat Olímpic de la Garriga, i tota l’activitat esportiva i cultural es feia encabir dins de l’Olímpic. El Casino era una entitat dels senyors. El Casino era el Casino i el poble era el poble. Hi havia encara en aquella època –anys seixanta- molta diferència i separació entre els senyors (estiuejants) i el poble. El Casino mai ha tingut vida. El Patronat feia les sardanes i també tenia un grup de teatre que el portava en Francesc Plana. Era una gent que treballava molt. L’ESCA actuava també, quan calia, en el local del TAC, i així l’any 1964 organitzà el cicle cinematogràfic "En busca de imágenes perdidas" dirigit pel crític José del Castillo, amb 12 sessions –una per setmana-. En Miquel Porter havia participat en algun cicle, ell estiuejava a la Garriga. A la Garriga hi havia una figura important que era en Josep Maurí que havia escrit una història de la Garriga i que portava una petita publicació que era el Full Parroquial. Era notari de professió, però tenia moltes inquietuds de caire cultural i històric. Vivia a Blanes i anava la Garriga a passar els caps de setmana. Era un home catòlic, apostòlic i romà. Dins de la parròquia va crear un cercle d’estudis en català un cop acabada la Guerra. Va fer una feina, potser no massa vistosa, però molt positiva. A Catalunya hi ha hagut molta sort de la feina que han fet les parròquies. De les parròquies van sortir moviments com la JOC o la OAC. Jo vaig entrar amb en Maurí dins de la parròquia, però no d’una forma molt activa. Vaig seguir els passos del meu pare, que era una persona catòlica però no va entrar dins de cap associació o entitat de caire religiosa. Sempre va treballar per lliure. Jo vaig fer una mica el mateix a la Garriga. A la parròquia vaig organitzar classes de català, sense l’ajuda del mossèn, però amb el seu permís que ja era molt! Primer entre joves d’Acció Catòlica, i després amb d’altres que es van afegir. No vam tenir problemes amb les autoritats municipals ni amb el Frente de Juventudes. A finals dels anys cinquanta es va formar el grup de teatre TAC. Va ser en un petit i rònec local del Casal d’Acció Catòlica, de perillós accés a través d’una vella escala de fusta. Van començar muntant titelles i altres petits espectacles infantils dedicats a la quitxalla. Vam fundar l’ESCA que desenvolupava les seves activitats en una dependència al costa del TAC, també a la casa parroquial. Una de les principals activitats de l’ESCA era l’organització de la parada de llibres catalans el dia de Sant Jordi, quan aquests no es trobaven encara en les llibreries locals. Al voltant de les classes de català i l’ESCA es va crear el nucli d’un grup de gent jove que anàvem organitzant diferents coses: les parades de llibres en català per Sant Jordi; la promoció de la revista Cavall Fort; reorganitzar i ampliar la biblioteca; l’organització, l’any 1964, d’un cicle cinematogràfic, i excursions comentades al Monestir de Poblet i Montblanc o a Empúries. L’ESCA va anant morint d’una forma natural a finals dels seixanta. D’ella, però, en va sortir un grup de joves amb moltes ganes de fer coses pel país i per la Garriga. D’aquest grup de gent va sortir: el Cine Club, una publicació satírica anomenada el Pou Calent, van fer el Centre Excursionista, etc. Un dels factors que va precipitar el final de l’ESCA va ser el canvi de rector i la seva posició davant del Full. El nou rector volia ser el director del diari, nosaltres ens negàvem. Ens van posar dues multes de 25.000 pessetes –que en aquell temps eren molts diners- per alguns articles que s’havien fet, un d’en Joan Garriga i Andreu[sobre la invasió de Txecslovàquia, per part de l’URSS, el 1968. L’altre era sobre el dòlar, d’en Ferran Valls]. A la Caixa vam organitzar una sèrie de conferències on hi havien vingut en Crusa Font, a parlar de coses de paleontologia, en Rafal Tasis, en Joan Triadú, etc. Cada any organitzàvem unes quatre conferències de persones destacades en els seus àmbits d’estudi. Per fer-ho s’havia de demanar permís al Govern Civil que donava el vist-i-plau. Només ens van prohibir una vegada un homenatge a Carner, on hi havia de venir en Foix. A mi sempre m’ha interessat la política, però no fer política. Jo vaig fer la carrera de farmacèutic, però haig de reconèixer que mai ha sigut vocacional. La farmàcia té un aspecte social que sempre m’ha interessat molt: conèixer els problemes dels malalts. Abans la farmàcia tenia un caire més cultural. S’hi trobaven el rector i el metge, era un punt de conversa i discussió de diferents temes. Referent als medicaments, abans es treballava més amb el que es coneix com a fòrmules magistrals: pomades, xarops, pastilles, etc. Ara són pràcticament medicaments preparats. Actualment és molt complicat estar al corrent al 100 per 100 de la farmacologia, de tots els medicaments que hi han al mercat. La farmàcia com una cosa tradicional o poètica, ha passat a la història. A la farmàcia de casa fèiem la reunió del Full, i altres activitats que no tenien a veure amb el mon de la medicina o la farmàcia. Quan vaig arribar a la Garriga hi havia poca gent amb carrera universitària: el metge Muntal, un químic, l’altre farmacèutic i jo. Això marcava una mica en aquell temps, tenir una carrera et donava un aire important –una cosa ben absurda-. Et donava una certa protecció a l'hora d’organitzar alguns actes que podien fregar els límits d’allò que estava autoritzat. A finals dels anys seixanta es va produir un fet molt greu. Una persona vinculada al Full i a la Parròquia va ser denunciat de tenir relacions amb etarres del País Basc i va ser empresonat. El van acusar de tenir armes i relacions amb grups subversius Bascos. No se sap d’on va venir la denúncia. Es va mobilitzar molta gent de la Garriga i amb l’ajuda del mossèn el van alliberar. Al voltant de les associacions de veïns ,quan ja es veien avenir els últims dies de la dictadura es van començar a organitzar políticament alguns sectors del poble. A principis dels anys setanta es veia que el règim s’havia d’esmicolat, tardaria més o menys, però s’havia d’acabar. A la Garriga va ser gent com en Joan Garriga, en Jordi Corominas, en Francesc Viñas, entre d’altres, gent d’esquerra que es van començar a mobilitzar. Els cristians nacionalistes ens movíem dins del corrent de Convergència Democràtica de Catalunya. Des de Granollers em van demanar que em fes militant de Convergència i que preparés una candidatura per a les primeres eleccions democràtiques a la Garriga. A la Garriga qui havia donat més imatge de nacionalista –millor feta o pitjor feta- era en Suñol, quan es van fer les eleccions municipals la figura de Convergència era jo. Em vaig trobar una mica empès, ja que hi havia d’anar algun candidat nacionalista. La gent encara tenia por de ficar-se en política, el record de Franco era molt present i l’Alianza Popular era molt forta. A casa d’en Joan Garriga es va fer una candidatura d’esquerres: hi havien comunistes, socialistes, Comissions Obreres i Convergència. Es va parlar de fer una candidatura unitària. Però hi havien molts problemes amb els comunistes, que eren en aquells moments molt dogmàtics. Finalment, van sortir tres candidatures: una d’esquerres, que unia comunistes i socialistes, i on la cap de llista era la Núria Albó; una candidatura nacionalista, que era la meva, i una candidatura d’Alianza Popular. Van quedar empatats els socialistes i els nacionalistes. Qui havia de decidir qui havia de ser alcalde era Alianza Popular. Em van demanar que fes coalició, però a mi en aquells moments no em va assemblar bona idea i no vaig voler. Finalment, Alianza Popular es va abstenir i va sortir alcaldessa la Núria Albó.