Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Maria Dolors i Montserrat Ferrandis i Vilarubia (2005)

Cognoms
Ferrandis Vilarubia
Ferrandis Vilarubia
Nom
Montserrat
Maria Dolors
Data de naixement
22/09/1926
22/09/1926
Lloc de naixement
La Garriga
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Ofici: treballàvem a la farmàcia, de dependentes.
Estudis: vam anar al col·legi de les Monges. Tenim la vista malament i no podem estudiar bé. Fins ara dúiem ulleres molt gruixudes perquè tenim una miopia molt forta. Ara ens han tret les cataractes.
Ocupació pare: farmacèutic
Mare: també a la farmàcia.
Germans: Érem vuit germans, però dos van morir de petits. En vam quedar en sis, i ara només som dues. Érem en Ramon, l’Ignasi, la Glòria, la Carmen i nosaltres dues.

- Infància

D’abans de la guerra no recordem gaire res. Anàvem a l’escola del carrer sant Ramon, a les franciscanes. Allà ens donaven el menjar i tot. Érem tot nenes. A l’escola ens ho passàvem bé, però a casa havien passat moltes coses. Van matar el nostre pare, ens ho van robar tot...
De petites teníem amigues i jugàvem. Jugàvem al croquet, a pilota, a la xarranca, a saltar a corda, a anar en patinet... Les mestres ens feien comptar les taules de multiplicar. De vegades ens castigaven, un dia em van fer posar un cartell a l’esquena com a càstig. [Dolors]
La nostra família érem d’església, sempre anàvem a missa. Ens fèiem llevar a les sis del matí per anar a missa a 2/4 de set.
De nenes anàvem amb bates, mitjons llargs, faldilles. Dúiem ulleres i allà a l’escola ens les treien. I llavors va arribar la guerra i ens van cremar les ulleres. Tot el temps de la guerra vam estar sense ulleres. Deixàvem les ulleres a l’escola perquè érem petites i les monges tenien por que si quèiem de camí a casa ens féssim mal.
Amb els estiuejants ens hi portàvem bé, però els de Barcelona eren diferents. Abans hi havia diferències però ara ja no.

- Guerra

El primer que recordem és que van cremar l’església. Van cremar l’església i van matar el nostre pare, que encara no sabem a on el van matar. Mataven tots els bons, deixaven els dolents i mataven els bons. I el meu pare no el vam trobar pas mai. A la Núria Albó se li van endur el pare i l’avi, i al del Petit Cicle també li van matar el pare. A ell el van trobar, perquè el van matar a Llerona.
Vam veure que van cremar l’església i que després pasturaven bens allà sobre. La van cremar i no hi havia res. Estava tot cremat. Havíem de dur les coses a cremar a la plaça i vam amagar alguna cosa, la mare m’ho havia explicat però ara no me’n recordo.
La farmàcia ens la van prendre. Van venir els rojos i ens la van prendre. No hi treballava ningú. Després de la guerra la vam haver de tornar a comprar. Els rojos van portar tot el que hi havia a Barcelona, s’ho van emportar. Durant la guerra la farmàcia estava tancada. Tot el cotó que teníem el van fer servir per l’església, per cremar-la. El meu pare havia comprat molt cotó, li van robar i el van fer servir per cremar l’església. Després de la guerra la mare va tornar a comprar la farmàcia. A el Comitè hi havia en Malacara, en Farigola, en Codina...
Vam passar força gana. Menjàvem patates, avellanes... Una veïna ens donava menjar, no teníem res... També recordem el pa de blat de moro, que era molt dolent i costava molt de mastegar!
El dia del bombardeig va caure una bomba i tots estàvem a dins de casa. La mare s’acabava de pentinar i li va caure un tros de metralla. Hi havia molt soroll i ens feien posar una canya a la boca. Estàvem tots a un racó de casa, al refugi no hi vam pas anar.
Els nostre germà Ignasi estava fent de soldat, i en Ramon també. El que ho va passar molt malament va ser en Ramon, que va passar per les línies de foc. No el trobàvem enlloc. A l’Ignasi el vam trobar a Mallorca, però en Ramon no sabíem on era. I un dia es va presentar un soldat a casa que no sabíem qui era i que demanava una medicina. Em va dir si el coneixia, i vaig dir que no. Era l’Ignasi. Estava molt sec. Abans a la farmàcia hi havia una finestreta, i el vam veure des de la finestreta.
En Ramon i l’Ignasi explicaven coses que els havien passat al front. L’Ignasi s’havia posat malalt i per això el van portar cap aquí. Quan va venir estava sec i molt prim. A la guerra no menjaven gaire i els feien treballar molt.
A la Garriga van venir molts soldats i molta gent d’aquí es va casar amb soldats. Teníem amics que eren soldats. Un dia van fer una festa a l’Alhambra on hi anaven els soldats i ens van convidar. Eren molt trempats, aquells soldats! N’hi havia algun que ens empaitava... Sempre hi havia un soldat que ens venia a buscar. Mira, almenys ens feien riure...

- Final guerra

De la retirada no recordem gran cosa. Després de tirar les bombes van entrar els nacionals. “Ara estem lliures!”, anaven dient. I llavors van venir els bons.
En aquella època ens van posar les ulleres i, com que feia temps que no en dúiem, no ens hi vèiem. A la plaça hi havia tres esglaons i vam caure. Anaves fent així com si anéssim borratxes.
Quan es va acabar la guerra vam estar més tranquil·les. Però, clar, el pare no venia, i no venia, i no venia... I no el vam trobar mai. No sabíem res d’ell però teníem esperances que vindria. Però a l’hora de la veritat no va aparèixer. No sabem ni on el van matar. Tots els que van matar eren bons. El meu pare era molt bo i molt treballador. Es va treure la carrera mentre treballava.

- Després de la guerra

Després de la guerra tot va ser més tranquil. No hi havia baralles. La mare va tornar a comprar la farmàcia i com que el meu germà ja tenia la carrera acabada, va començar a treballar-hi i nosaltres despatxàvem.
Molta gent va marxar a França. N’hi havia que marxaven perquè havien fet mal. Hi havia dolents i hi havia bons. Hi havia de tot.
Parlàvem en català a la farmàcia i també a casa. Només parlàvem en castellà amb segons qui.
Acabada la guerra van fer una missa en record dels que s’havien endut i els funerals del meu pare.
De joves nosaltres no ens divertien gaire. Hi ha jovent que sí que marxaven i ballaven. Nosaltres no sabíem ballar, i la mare no ens deixava sortir. Anàvem al Patronat, on feien cine i sardanes. Allà ens ho passàvem bé, ens divertíem molt.

- Mort de Franco

No vam pensar en res el dia que es va morir. Ja no me’n recordo. [Montserrat]
Per les eleccions de 1977 era la primera vegada que anàvem a votar i ens va fer il·lusió. A votar sempre hi hem anat, ara ja no hi anem perquè ens fan anar a Ca n’Illa.