- REGENTAR UNA BOTIGA: UNA VIDA DARRERE EL TAULELL -
– Presentació Margarita Valls.
MARGARITA: Sí, no, bueno, vaig néixer a Barcelona, però al cap d’un mes em van portar a la Garriga, però sóc nascuda a Barcelona. Els meus pares treballaven a Barcelona, però eren fills d’aquí a la Garriga, tots dos eren fills d’aquí la Garriga. Sí, i el meu pare treballava a Barcelona i van viure una temporada a Barcelona fins que van venir aquí a la Garriga i van muntar el seu negoci. Confiters, confiteria, i encara existeix. Perquè com que ells eren d’aquí la Garriga, doncs els hi va fer il·lusió de posar la botiga aquí a la Garriga i van posar la botiga, molt senzilla, molt d’això, però es van posar aquí a la Garriga i sempre més hem estat aquí, a la Garriga. Can Mario. Sempre he treballat a la botiga, sí, amb el negoci, la dependència de la botiga, com és natural, oi? Hi he estat uns setanta anys, de molt petita (riu). Sóc soltera.
- Presentació Núria Serrano.
NÚRIA: A veure, jo vaig venir que tenia 5 mesos, però no sóc filla de la Garriga, jo. De la província de Tarragona, de Benissanet. Ara, vaig venir que tenia cinc mesos. Perquè el meu pare ja tenia una fàbrica muntada a la Garriga, el meu pare, de corretgers. De corretgers per fer anar la maquinària, exacte. De Tarragona vam venir a la Garriga i llavors, jo ja sempre més he estat a la Garriga. Jo, a casa d’aquesta nena (senyala a la Margarita), perquè em vaig casar amb un nebot d'ella, ai, amb un germà, en Joan i llavors vaig estar amb ells, només hi treballava dissabtes i diumenges, els anava a ajudar. Jo he tingut una botiga de formatges i... una granja, que també hi tenia cafè i tenia... tots els productes d’ells els tenia jo, com és molt natural, els croissants, ensaïmades, però la vaig tenir vint-i-nou anys, només, eh!!! He treballat sempre, nit i dia, no, nit i dia no, però del matí fins a la nit. He estat casada amb un germà d'ell, tinc tres fills, dos nois i una noia, tothom està a la Garriga. Però he treballat vint-i-nou anys ja. Ara en tinc 82.
MARGARITA: Jo, ara en tinc 92 i pico, perquè d'aquí a res ja en tindré 93, però ara en tinc 92, encara, eh!!
- Presentació Montserrat Fortuny.
MONTSERRAT: Jo sí, jo sóc nascuda a la Garriga, tots els familiars, exacte, tots. Els meus besavis eren de Centelles i els meus avis de la Garriga i els meus pares també. Els meus pares, jo suposo que abans eren pagesos, perquè tenim bastanta terra i feien de pagès i després vam posar una merceria i el meu pare era sastre i la meva àvia va posar una merceria i la vam tenir, pues, bastants anys i llavors com que es veu que teníem feina diu que la meva àvia va dir al meu pare bueno, que et vols quedar? La merceria o la sastreria? I el meu pare va voler la sastreria, ah!! no!! que es van quedar amb la merceria i ja van començar pues és clar, amb la merceria i anar passant el temps i els va anar bé, i de la merceria ja em van venir, i és clar, va anar augmentant, i mira, ens vam quedar amb la merceria i ara ja tenim botiga de cosa de confecció. No, perquè quan teníem més la merceria nosaltres érem joves, llavors estudiàvem, i jo a la merceria no m’hi estava. Però es va casar la meva germana i el meu pare em va dir ara si que tens de plegar i posar-te a casa i ja teníem confecció i llavors ja em vaig posar a la botiga, sí. Sí, de merceria no gaire, però la teníem igual, fins ara, perquè l’hem tingut 100 anys. Va començar el 1883. Jo vídua, vídua de molts anys. El meu marit era de la Renfe. No tinc fills.
- Presentació Conxita Fontseré.
CONXITA: Jo sóc filla de la Garriga, sí, vaig néixer el 12 d’abril del 28.
MONTSERRAT: Ah, jo 81 anys, vaig néixer el 26.
CONXITA: Jo 79. Els meus pares, sí, de la Garriga. Els meus avis, em sembla... que encara no ho entenc com es devien conèixer, perquè la meva àvia em sembla que era d'Aiguafreda i l’avi de Samalús, o sigui que no ho entenc, no sé com es van conèixer, amb alguna festa major, no? (riuen). Suposo, no ho sé, els pares sí que eren fills d’aquí la Garriga i jo també. Sí, el meu pare treballava amb un seu germà que tenia transport. Anaven a Vic un cop a la setmana, amb carro i dos cops a la setmana a Barcelona, amb carro, i llavors ja van comprar un camió i feien el transport amb camió, en comptes de carro i les mules. I la meva mare cosia, cosia per les cases. Llavors s’anava a cosir per les cases per hores, doncs llavors cosia. Però quan es van casar, jo sempre ho he sentit explicar que diu que guanyaven un duro cada un, cada dia, i amb un duro ho pagaven tot, imagina’t!! i l’altre duro, pues estalviaven. I és clar, la meva mare cosia, que anava per les cases cada dia i així i el metge li va dir, bueno, va agafar un atac de nervis i li va dir que no podia ser això. I va ser quan llavors, es venia la botiga que ara tenim, es traspassava, i la varem agafar la botiga, i llavors ella estava... era diferent la botiga que no pas haver d’anar així per les cases. A la botiga ara tenim juguets només, però teníem juguets,... llavors teníem de tot, si venies a buscar un tap, coses de plàstic, de terra, de tot, una escombra, lo que volguessis. Sí, feia de dependenta, llavors m’agradava molt, m’encantava, però ara ja n’estic, bueno baixo per ajudar una mica a la meva jove, però la veritat ja n’estic ben tipa.
- Edat de començar a treballar.
CONXITA: Sí, me’n recordo que llavors hi havien els taulells que eren més alts, perquè eren d’allò, que hi havia un marbre, i jo com que... era molt petita, però és que a més a més he sigut petita, agafava un tamboret i... o no!, una cadira d’aquestes de boga petitones i treia el cap i deia què volia? La meva mare se n'anava a comprar i deia què volia?, i em deien què no hi ha la teva mare? Em feia una ràbia horrorosa (riu), que em preguntessin per la meva mare, perquè si m’hi havia deixat la meva mare és perquè era responsable. Em feia ràbia.
MONTSERRAT: Perquè tu ja valies de petita.
CONXITA: Vam agafar la botiga l’any 31, havia nascut el 28, tenia 3 o 4 anys.
MONTSERRAT: Home, és clar... però també tenia molta responsabilitat.
CONXITA: Sí, però això, ja despatxava. Mare meva, abans tampoc hi havia la gent que hi ha ara, a més tothom ens coneixíem.
NÚRIA: No, ui la Garriga!!, que en aquella època ens coneixíem tots, tots.
CONXITA: L'única cosa, que és clar, venien, i com que ho sabien deien què no hi ha la teva mare? I a mi em feia malícia, perquè... Ara és a comprar, ara vindrà de seguida, deia jo.
NÚRIA: Però això amb una botiga sí que fa malícia, que et diguin això.
CONXITA: Oh, ja n’hi han d’eixerits, ja, eh!!
NÚRIA: Oh!! Eixerits sí, però ara ja no s’hi posen.
CONXITA: Mira, aquest altre dia, a casa meva va venir un nano, potser tenia, no tenia ni dos anys i havíem tingut a l’aparador uns cotxes d’aquests de carreres, de l'Alonso i el Schumacker, vale!! Diu vull aquell cotxe de l'Alonzo -que no sabia ni enraonar bé i l’hi trec els dos perquè com que el del Schumacker és vermell, vaig pensar, li agradarà més el vermell, diu aquest del Schumacker ja el tinc, vull el de l'Alonzo, i no tenia dos anys, eh!! t’ho asseguro, no tenia pas dos anys, era així, petit, ja dic, ni enraonava bé.
- Despatxar abans.
CONXITA: I quan venen em demanen coses que jo, la veritat, ja ni les comprenc, ni les entenc, perquè abans era molt fàcil de despatxar, eh!! per això. Ah!! abans era més fàcil.
NÚRIA: Mare de Déu, ah!! i tant!
CONXITA: Jo me’n recordo que ja teníem juguets llavors, però pels nens només hi havien cavalls de cartró, baldufes, llavors hi havien les caliues pels nens i per les nenes...
MONTSERRAT: Oh!! caliues encara n’hi ha!
NÚRIA: No!, vols dir?
CONXITA: Sí, caliues sí, i les baldufes també.
NÚRIA: Baletes, baletes, bales, en deien caliues.
CONXITA: Caliuetes d’aquelles petites, les petites. Ara, ara, horrorós, ara et venen i et demanen l'Spiderman, jo que sé que et demanen i jo, no, no... Jo és que sempre li dic a la meva jove: si vols que un dia et baixi, et baixaré a ajudar, però que hi hagi un o altre, no... que hi hagi un o altre perquè és que fa ràbia que et preguntin: que té això? Que vingui un nano petit i que diguis no sé que és, que és això, nen? La veritat, em fa malícia. Llavors ho sabia tot, és ara que no ho sé.
NÚRIA: Tampoc hi havia lo que hi ha ara, hi havia unes coses determinades i s’ha acabat.
CONXITA: I escolta, i a casa meva teníem gran surtido de juguetes.
NÚRIA: Mare de Déu, i tant!!
MONTSERRAT: Tota la vida hem tingut una botiga plena.
- Estudis de comerç. Escola. Cosir.
MONTSERRAT: Jo fins a 20 o 21, fins a 21 anys. Estudiàvem comerç, totes tres estudiàvem comerç, anàvem a Granollers i ens examinàvem a Barcelona, al carrer Balmes, l’escola de comerç, i fins els 21 anys.
CONXITA: Jo vaig anar a l’Acadèmia Cots, a la Cots, sí.
MONTSERRAT: Nosaltres també, a Granollers.
NÚRIA: A Granollers, clar, però ens examinàvem al carrer Balmes. Tu no venies?
CONXITA: Jo no, jo em vaig examinar a Can Jorba, allà al Portal de l'Àngel.
NÚRIA: No, nosaltres anàvem al carrer Balmes.
CONXITA: Sou més velles vosaltres que jo...
NÚRIA: Oh!! i tant!! dos o tres anys més que tu, i dos anys és molt en aquella època.
CONXITA: Oh!! i tant.
NÚRIA: Anàvem a Granollers amb el Santa Digna, te’n recordes?
CONXITA: I quan podíem amb el cotxe de línia, primer de tot amb el tren...
NÚRIA: Fèiem boicot, el fèiem, o saltàvem, de vegades, anàvem amb el tren i baixàvem a les Franqueses, si ens empaitava el revisor...
MONTSERRAT: Érem una mica trapelles.
NÚRIA: I llavors anàvem caminant des de les Franqueses fins a Granollers, a peu. Hombre clar, perquè ens fumien fora del tren si no pagàvem (riuen). I llavors anàvem a Can Saperes, a un puesto que tenien una botiga grandiosa i anàvem a comprar cacahuets, avellanes, o lo que fos, bestieses.
CONXITA: Can Saperes?
NÚRIA: Sí, Can Saperes, te’n recordes del carrer Corró, mare de Déu!!
MONTSERRAT: Sí que anàvem al carrer Corró, sí, a comprar...
CONXITA: Sí, sí.
NÚRIA: Cada dia a Granollers fins que ens examinàvem a Barcelona.
MONTSERRAT: Oh!! i anàvem colla a Granollers, hi anàvem colla!
CONXITA: Jo vaig venir més tard per això, que vosaltres, jo vaig venir més tard que vosaltres.
NÚRIA: Perquè ets més vellota.
MARGARITA: Jo vaig anar a col·legi fins a 12 anys, ja no hi vaig anar més. Quan vaig sàpiguer de sumar ja n’hi va haver prou. Pues, ensenyaven, mira, és clar, tot lo normal, llavors ensenyaven a cosir, ensenyaven a fer puntes de coixí...
CONXITA: Punt de creu.
MONTSERRAT: Ganxet.
MARGARITA: Però a això jo ja no hi vaig arribar-hi perquè casa meva era molt poca cosa i no podíem tenir ni dependentes ni ningú, i jo a 12 anys ja vaig quedar-me a la botiga, al menos lo més petit ho podia despatxar. A casa, tota la vida que he treballat a casa.
NÚRIA: I en sabia molt, eh!! La Margarita, eh!! Margarita, en vas sàpiguer molt de despatxar, molt bon caràcter, molt bon caràcter va tenir.
MARGARITA: Oh sí, oh és clar, com he fet sempre, però al col·legi, ja et dic als 12 anys, vaig plegar d’anar a col·legi, amb això sóc molt... sóc ignorant.
NÚRIA: Cosir, sobretot brodar.
MONTSERRAT: Oh, i tant!! i el ganxet també.
MARGARITA: Jo, quan hi anava fèiem puntes de coixí, me’n recordo molt bé, i que anava a les monges que ens ensenyaven de puntes de coixí. Tenien molt mal geni (riu) i tenia una bitlla que era com un boixet i quan veien que no ho feies bé cop de bitlla, però era una bitlla, saps allò que juga la canalla amb bitlles?, això feia igual que un boixet i ens picaven els dits.
NÚRIA: Sí, però vam sortir més d’hora, eh, d’escola. No vam estar com la tia, vam anar a Granollers i va ser molt diferent. Vam començar comerç i vam fer comerç nosaltres, exacte, exacte. Després jo em vaig casar als 21 anys... Anàvem nois i noies.
MARGARITA: Nosaltres només noies, i tant!!
NÚRIA: En aquella època era molt important, ara és diferent. Però llavors nosaltres ja vam deixar l’escola, ja vam anar a Granollers, ja vam començar una carrera a Granollers, va ser molt diferent llavors, ja de seguida teníem un noviet per aquí, un noviet per allà, tants noviets com volguessis, perquè érem de "refutim", ens ho passàvem molt bé, o no?
CONXITA: Sí, i tant!!
MONTSERRAT: Sí.
NÚRIA: Els de Granollers, el Montagut, l'Arimany..., tota aquella pandilla que eren més grans que nosaltres ens anava molt bé i vam estar-hi anys en allà, bastants anys, fins que tu ja et vas posar a la botiga, pràcticament (li diu a la Montserrat), i jo ja també ho vaig deixar perquè ja començava a anar amb el Joan. Bueno, va ser l’únic que vaig anar de veritat, però jo em vaig casar a 21 anys, amb 23 ja tenia els tres nanos, és clar. He estat jo, 29 anys en aquesta granja.
- Trajectòria de la botiga de la Núria.
NÚRIA: Però jo sí que he treballat, perquè no feia ni un sol dia de festa!! A veure, el meu marit es va morir molt jove, als 48 anys, eh!!, se’n va anar. Els dos nanos grans aquell any acabaven la carrera, tots dos, i la Maria, era la petita, tenia només 16 anys i llavors va començar la carrera de mestra, un ja era enginyer a la Fecsa i l’altre va fer ciències econòmiques, van ser molt macos d’estudiar, van ser uns nanos extraordinaris, però és clar, es van quedar sense pare molt joves i llavors jo com que ja tenia la botiga i al tindre que jo era la jove de Can Mario, que el Joan va estar cinc anys justos a la botiga que vam muntar nosaltres, però al cap de cinc anys, ell amb dos mesos se’n va anar. Llavors jo vaig estar sis mesos, sense... a veure què feia, què no feia, si m’anava a un despatx, que si em quedava, però al final jo he sigut botiguera tota la vida, m’ha agradat estar en contacte amb la gent i aleshores vaig dir que em quedaria a la botiga i llavors per mediació d’un parent nostre que té botiga molt important a Barcelona, de xarcuteria, llavors ell em va muntar formatges i a més de tindre la Granja, que és clar, anava a casa d’ells a buscar... m’ho portaven, la nata, la crema, la... tot això...
MARGARITA: Es que estàvem de veïns.
NÚRIA: Un a davant de l’altre. Jo estava allà on hi havia l'Ajuntament i Can Mario està davant, doncs és clar, vaig viure-hi sempre a Can Mario, fins que és clar, em vaig quedar a casa meva. Però bueno, jo a casa meva hi he estat molt poc, s’ha de dir així.
- Gelats.
MARGARITA: A llavors vam posar els gelats.
NÚRIA: Ui, els gelats!!, ai, de després de la guerra, ai, jo ja no me’n recordava ja.
MARGARITA: Però primer de tot vaig ser-hi jo sola amb els gelats.
NÚRIA: Sí, en aquella botiga tant petita.
MARGARITA: Que jo llavors, va quedar una botiga...
MONTSERRAT: Que era de l’Ajuntament.
MARGARITA:... vam fer una botiga petita i vam posar gelats. Jo em vaig quedar els gelats, jo sola em vaig quedar els gelats, sí, en aquesta botiga venent gelats, fins que ells es van casar i s’ho van quedar ells.
NÚRIA: Sí, ens ho vam quedar nosaltres. O sigui, a la Garriga només hi havia una casa que tingués gelats, que eren ells, que era de Can Frigo. Directament ens ho portaven primer pel tren, ens ho facturaven, després ja va ser el recader...
MARGARITA: Oh!! primer ho anava a buscar el Josep Maria, eh, ho anava a buscar...
NÚRIA: Bueno, però això parles tu de Sant Antoni, bueno... pel tren, i vam tenir durant molts anys els gelats de Can Frigo, únics a la Garriga perquè no hi havia ningú més que tingués gelats.
- Funcionament de la xarcuteria.
NÚRIA: I després bueno, ja a la xarcuteria, vaig treballar molt, perquè al tindre... Tenia lo d’ells, els croissants, ensaïmades, nata, orxata, tot això, gelats, però a més a més vaig tindre tot lo d’aquell parent nostre de formatges i en aquella època a la Garriga no hi havia res d’això. Vaig tindre la sort que jo això, m’ho enviaven diàriament lo que necessitava, que això era molt important, perquè és clar, jo no havia de comprar cinc formatges, si en necessitava mig, me n’enviaven mig, si en necessitava un me n’enviaven un, de les classes més bones que hi podia haver en aquella època. Aquest parent nostre té una casa, bueno, una confiteria, una xarcuteria, al carrer Muntaner, tocant a Via Augusta, que és algo de meravella. I aquest m’ho enviava, clar diàriament, tenia un producte que no n'hi havia a la Garriga en aquell moment, pernil serrano, no n’hi ha hagut mai més com aquell, jabugo com el que tenia jo, no ha existit més a la Garriga, això ho vaig tindré molt bé.
- Gent de diners - Estiuejants - Deutes. Servei a domicili.
NÚRIA: Clar, jo tenia... a més a la Garriga, llavors en aquella època hi havia la gent que tenia diners de veritat, ara en té tothom, més o menos, tots estem més igualats, però en l’època que jo parlo hi havia els senyors que dèiem, els senyors, que eren els que venien a l’estiu, que s’hi passaven tres o quatre mesos, depèn de la categoria.
CONXITA: I n’hi havien molts que no pagaven.
NÚRIA: Bueno, això és a part, encara tinc llibretes si vols, que us les ensenyaré.
MONTSERRAT: Sí, jo també.
NÚRIA: I a demés els portàvem a domicili, per acabar-ho d’adobar, llavors, vull dir que, que encara ho deuen, però bueno, això és igual. Però bueno, jo vaig tindre molta sort, ells al tenir pastelería ja tenien lo bo i millor de la colònia, i que van fer? Llavors van venir a casa meva a buscar també lo bo i millor que jo tenia. Com que jo tenia una casa tant selecta que no la podien anar a buscar enlloc i a més, ho tenia cada dia, doncs és clar, exacte... Vaig començar a tenir gent de molta categoria, per exemple els Gomis, d’allà dalt, ja saben vostès, els Carner...
MONTSERRAT: Què vols que sàpiguen?
NÚRIA: Home sí, els amos dels pantanos d'Oliana, bueno lo que vulguis, els Carner ja saps que són de Banca Catalana... Sí home, tu ets de la Garriga? A veure, venia gent de molta categoria, s’ha de dir tot.
MONTSERRAT: Home, ja es veu, amb les torres que hi ha!!
NÚRIA: Exacte, exacte, al Passeig.
CONXITA: Al Passeig i a la via.
NÚRIA: Al Passeig, al tren, i a sobre la via.
- La Festa del Bosc.
NÚRIA: Quan és que s’havia fet... nosaltres aquesta festa, la tia encara pudé se’n recorda, però nosaltres la festa aquesta d’allà baix a Can Terrers no la vam veure... Jo sí que vaig veure Can Terrers, la festa va ser abans de la guerra.
MARGARITA: Jo sí que hi era. Hi havia un bosc molt gran i feien una gran festa el dia 8 de setembre, que en deien la Festa del Bosc i havia sigut, mira si havia sigut, que hasta havien vingut trens especials...
MONTSERRAT: Que s’aturaven, eh!!
MARGARITA:... que s’havien aturat allà perquè la gent poguessin anar-hi, de tant d’allò que era. Hi havia una capella que encara hi és, de la Verge del Camí, que feien un coro que hi havia aquí a la Garriga, cantaven la missa, feien una gran festa, eren les festes més grosses que es feien aquí a la Garriga i en deien la Festa del Bosc.
NÚRIA: Això ho feien al bosc. A veure, a veure, era del poble, però els que anaven, els que tenien categoria, eren els estiuejants, el poble, poca virosta.
CONXITA: Home és clar.
MARGARITA: Però ho fundava el Sr. Aymerich.
NÚRIA: Ah, sí, sí, sí, el Sr. Aymerich és el que ho fundava, el Sr. Aymerich era un dels de la Garriga, músic excel·lent...
MARGARITA: És el que muntava totes les festes i ell era el que muntava tot això del bosc de Can Terrers, molt gran, molt gran, ja et dic, de les festes més grans que es feien aquí a la Garriga.
- Relació amb els estiuejants.
NÚRIA: La Montserrat en aquella època, poca virosta, la botiga ella.
MONTSERRAT: Per què? home, sí.
NÚRIA: Home, perquè tu acabat la guerra, què?
MONTSERRAT: Acabat la guerra, què?
NÚRIA: Qui tenies que te’n recordessis bé d’estiuejants?
MONTSERRAT: Jo d’estiuejants me’n recordo de tothom perquè van venir molts anys.
CONXITA: Sí.
MONTSERRAT: Diferent que només vinguessin quatre dies, però els estiuejants, tu que dius dels Gomis, dels Carner, de...
NÚRIA: Ramoneda, Bartolí...
MONTSERRAT: Bueno, sí, tots, jo tots els conec.
NÚRIA: Bueno doncs va, parla.
MONTSERRAT: I conec els nebots i els néts i tot lo que vulguis, són els que han vingut tota la vida. Home, segons amb quins estiuejants la relació era molt bona i segons amb quins d’altres...
NÚRIA: Segons quins altres et posaven en segon terme.
MONTSERRAT: Potser era més jovent, el jovent ja tenia més com un empaque i volia ser diferent del poble, arribaven i semblava que ells eren diferents de nosaltres i aquí, la Garriga no ho ha volgut ser mai de diferent, saps que vull dir? perquè la gent sempre ha volgut més o menys estar al nivell.
CONXITA: No, no, completament, ells feien les festes allà al Casino, ja tenien un Casino, ells feien les festes al Casino i nosaltres les fèiem aquí a l'Alhambra, que dèiem.
MONTSERRAT: No, en aquell moment no. El Casino era més per ells.
MARGARITA: Jo a les festes no hi havia pogut anar mai en cap, perquè era el dia que teníem més feina.
CONXITA: Bueno, però si no eres soci no podies entrar.
NÚRIA: A veure tia, quan hi havien festes de categoria, de Carnaval, de Festa Major, la tia, aquí on la veieu, era la que anava més ben vestida de la Garriga.
MONTSERRAT: I per la Festa Major ballava dansa.
NÚRIA: Exacte.
MARGARITA: Però això ja és un altre asunto!!
NÚRIA: Oh no!!, és lo mateix.
- Diumenges a la botiga. Anar a missa.
MARGARITA: Oh! era el dia que treballàvem més. És que saps que passa...
MONTSERRAT: Jo el que me’n recordo, era que nosaltres els diumenges ja veníem de missa, ja ens esperaven allà fora la gent, me’n recordo com si fos ara, perquè la gent...
CONXITA: Era obert sempre.
MONTSERRAT: Anaven a comprar i era obert igual, al matí, a la tarda ja no. Abans a missa sí, ara ja no tenim tant temps ja, però abans sí.
NÚRIA: A veure, jo vaig anar a missa primer mentre hi va haver missa primera. Quan va acabar la missa de les 7 ja no, perquè ja estava a la botiga. Jo obria la botiga a dos quarts de vuit i ja hi estava fins les 10 de la nit.
MARGARITA: Hasta havia anat a missa a les 6, que en feien una que en deien dels Caçadors, a les 6 del matí.
NÚRIA: Això no interessa, perquè la missa ja no interessa.
MONTSERRAT: Home, tot ho és d’important... És ben veritat això.
MARGARITA: Sí, a missa no deixàvem mai, al menos nosaltres, no deixàvem mai d’anar-hi, amb la meva mare, no hi deixàvem mai d’anar-hi. Els homes no, que no hi anaven, perquè no podien, és clar, treballaven tota la nit...
NÚRIA: La pastisseria.
MARGARITA: Com que només era el meu pare i si teníem un aprenent, màxim, màxim, doncs és clar, treballava tota la nit perquè no tenia ningú més. Com que a la botiga només hi havia la meva mare i jo, que clar, jo ja dic, donava les ensaïmades, les coses petites, però ells no tenien per poder portar aprenents.
- Oficis.
MONTSERRAT: Oh!! És que aquí a la Garriga n’han passat molts d’oficis que no hi són.
NÚRIA: Bueno, perquè això és molt complicat.
MONTSERRAT: Mare de Déu, jo me’n recordo d’un que li deien el cadiraire...
NÚRIA: I el ferreter, que estava davant de casa seva.
MONTSERRAT:... el cadiraire, hi feia cadires, allò de... de boga. Feia cadires de boga.
NÚRIA: Cisteller, que feia.
MONTSERRAT: Hi havia ganiveters, que la gent hi anaven.
CONXITA: I els que feien els d’allò, els matalassos.
NÚRIA: Exacte.
MONTSERRAT: I els matalassos, a fer matalassos.
NÚRIA: Però això es va fer fins fa molt pocs anys.
CONXITA: Això és rentava la llana i feia el matalàs.
MONTSERRAT: La gent feien el matalàs i jo sembla que encara ho vegi com picaven. És que nosaltres n'hem vist tantes (riuen). No, és veritat, eh!! Abans de la guerra, en temps de guerra... aquests canvis que hi ha hagut que dius bueno, nosaltres ja no hi arribem gaire.
NÚRIA: Oh!! Però hi ha mil coses que ara tu no saps i ho fan ara d’una altra manera. Ara els ordinadors, els no sé quantos, els no sé que...
MONTSERRAT: Bueno, ja et dic això, que no hi arribem!!
CONXITA: Oh! Déu nos guard que haguéssim de saber-ho!
MONTSERRAT: Clar home, però que és molt diferent d’abans.
CONXITA: Jo tinc quatre néts que els ordinadors els fan anar... A vegades em diuen vine iaia, i dic no, no, no ho vull pas aprendre això, no, no...
NÚRIA: Però la convivència era molt diferent, eh!
CONXITA:... en tinc prou de sapiguer la televisió, els canals i...
MONTSERRAT: Home, és que abans al no haver-hi televisió també era molt diferent, eh!!
- De nou convivència amb els senyors.
NÚRIA: Els senyors eren els senyors i els del poble eren els del poble. Ja n’hi havien uns quants de senyors, ja n’hi havien uns quants de senyors de categoria de veritat, que és... per exemple, els Carner i tota aquesta gent de tanta categoria, són els que més senzills eren per l’educació que tenien.
CONXITA: Però eren trempats, eh!! però eren molt trempats, eh!!
MONTSERRAT: Oh, encara ho són.
NÚRIA: És lo que et dic.
CONXITA: Perquè et trobaves allà on volguessis i et feien petons. A Barcelona, anaves a Barcelona i els trobaves i et deien, hola que tal?
NÚRIA: Però quan ha evolucionat tot que la gent afortunadament s’ha guanyat bé la vida, hi ha hagut un canvi radical. Aquells senyors ja no són els senyors que eren, primerament que també són d’altres generacions i tothom està més igualat ara. Com ho deien allò: pel dia dos d’octubre marxaven mosques i senyors.
MARGARITA: El dia dos marxen mosques i senyors.
- Com notava el comerç que s’acabava l’estiu?
NÚRIA: Ui, si es notava!! Feia un baixón espectacular.
MONTSERRAT: Feia pena.
MARGARITA: L’ultima festa que es feia era la Mercè, la Mercè era l'última festa i després de la Mercè ja tothom marxava i llavors per això ho deien, per l’octubre dia dos marxen mosques i senyors.
MONTSERRAT: Llavors ja es tornava, llavors ja es tornava a posar una mica a to, eh!! Va ser un dies que ho notes, però llavors és clar, es torna a normalitzar.
- Temps de guerra en una botiga.
MONTSERRAT: Perquè en temps de guerra, hi havia una que es deia Dania, que era dels rojos, diguem, i aquella venia a casa meva i tot el que li agradava o feia baixar i s’ho emportaven.
NÚRIA: Es deia miliciana, si ho vols dir.
MONTSERRAT: Milicians, però ella es deia Dania, sí, i tot el que els hi agradava ho requisaven tot.
MARGARITA: A casa s’ho van emportar tot lo que teníem a la botiga, s’ho van emportar tot i després.... Teniem unes portes de ferro i eren dos, doncs en tenim una sola d’oberta per entrar i sortir, perquè a la botiga no hi havia res. De tant en tant, portàvem un dia carbasses d’algun puesto i llavors deien mira, allà tenen carbassa i venien, sobretot ai! dóna-me’n un tros, que aquí, que allà, que no en tinc. Però de fet la botiga va quedar neta, s’ho van emportar tot, tot.
NÚRIA: Jo de la guerra no puc dir res, perquè diria tants disbarats que més val que no digui res. Lo meu queda tancat amb la guerra, eh!!
CONXITA: Això que parlaves del menjar, jo a casa meva no havia vist mai tant menjar com en temps de la guerra.
NÚRIA: Bueno tu, jo vaig passar molta gana al temps de la guerra!!
CONXITA: Mai, mai de la vida. El pare com que anava amb un camión i anava a recollir la llet, anava al Figaró, ja baixava tot el pla de Llerona i anaven cap a Samalús, Corró d'Amunt, Corró d'Avall, coneixia tots els pagesos i el dia que un no li donava un quilo de mongetes, li donava un quilo d’avellanes o lo que fos i llavors la meva mare es cuidava de, de...
NÚRIA: Repartir-ho.
CONXITA: Bueno, repartir sí, perquè en vam tenir de família i amics en temps de guerra!! (riu), però no, no, de canviar-ho, diguéssim. Si tu em dons un filet, suposem de carn, jo et donaré dos quilos de patates, això si, jo en ma vida no havia vist mai tant menjar a casa meva. A més a més a casa criàvem gallines, teníem un tros petitó que criàvem gallines, criàvem porcs, cosa que no fem ara, que no en matem, i teníem tota classe de bestiar, allà darrere a casa, allà a aquell corredor.
NÚRIA: Jo més val que no en parli.
CONXITA: Nosaltres sí, nosaltres molt. Ja t’ho dic, jo a casa meva no havia vist tant menjar com al temps de la guerra.
MARGARITA: Nosaltres anàvem cada dia, el meu pare anava a Cànoves, que... per dreceres a buscar tres litres de llet.
NÚRIA: Oh!! bueno, jo anava cada dia a Llerona, a l’edat que tenia a buscar quatre litres de llet, cada dia, cada dia.
MONTSERRAT: A casa meva anàvem a Samalús.
NÚRIA: I de vegades hi anava dos cops, perquè em deien: si tornes a la tarda pudé tindrem dos ous o tres ous. Perquè a casa, a veure, als meus germans, un el van matar amb la guerra i era de la Quinta del Biberó, l’altre va estar cinc anys a la guerra. El petit va estar amb els rojos i els nacionals deu vegades perquè quan va agafar la guerra estava a Tarragona. El meu pare va estar amagat tres anys perquè els rojos el volien pringar. Quan hi va haver la guerra nosaltres vam ser feixistes, vam quedar la meva mare, la meva germana i jo i quan va acabar la guerra vam ser rojos, es va tombar la cosa, sí. Al meu pare el van agafar, va estar 18 mesos a la model, que jo anava cada dimarts a veure’l...
- Oficis.
NÚRIA: Deixe-m'ho córrer, parlem d’aquests oficis, que val la pena. El que també s’ha perdut és el que quan ferraven, te’n recordes que ens ferraven els cavalls?
MONTSERRAT: Cal Ferrer, ferraven. A casa meva vivíem al costat de cal Ferrer.
NÚRIA: Goita, agafaven el cavall, li agafaven la pota, tenien allò, el foc que bullia, te’n recordes? posaven la ferradura en el peu de l’animalet, pobra bèstia, i llavors uns claus llargs així i amb una... clac, clac, li claven allò que diu que no li feien mal, eh!! perquè la pota... i això jo ho anava a veure, perquè em feia gràcia de tant en tant.
MONTSERRAT: Jo el tenia al costat de casa.
CONXITA: El cadiraire, li portaves una cadira vella i te la refeia.
MARGARITA: A casa només endolcíem la vida.
NÚRIA: Amb la guerra res endolcíeu, eh!!
MARGARITA: Oh!! no! però és que dèiem que de la guerra no en parlaríem, oi?
MONTSERRAT: El cadiraire més que cadires noves feia remendos.
NÚRIA: No, i cadires noves també.
MONTSERRAT: No gaire.
NÚRIA: Sí, home, que les feien amb aquelles agulles tant llargues.
MONTSERRAT: Sí, arreglaven els seients. Sí, cosint, sí, aquelles cadires que hi ha de boga, que a vegades hi ha formes teixides o... fan un dibuix diferent. Jo coneixia un home que feia això i era barber al mateix temps.
CONXITA: Sí, el cadiraire i el repartidor de llet... baixaven cada dia a Barcelona i allà ja es trobaven i portaven el camió ple de llet i allà es trobaven amb tots els repartidors d’allà i... ell era lo que feia, el pare, sí, fins que el van agafar i se’l van endur a Belchite, sí.
MONTSERRAT: A mi m’agrada recordar-ho, m’encanta.
NÚRIA: Bueno, i els pagesos eren pagesos i els que batien, i d’això.
MONTSERRAT: Jo tenia un tio que anava al gas, aquí a la Garriga hi havia una fàbrica de gas i jo tenia un tio que hi treballava. El tío Macario, germà de la meva mare.
NÚRIA: Jo hi anava casi cada dia, i que feien al gas?
MONTSERRAT: Ah!! No ho sé dona, jo sé que el meu tio hi treballava i que hi anaves a fer tu cada dia?
NÚRIA: Amb la Pepita Creus, mira anàvem cap allà, perquè baixàvem per aquell rec.
MONTSERRAT: Bueno, però jo et dic que el meu tio hi treballava.
NÚRIA: Però jo no veia que fes res allà dintre.
CONXITA: No, no, allà n’hi havien dos o tres que hi treballaven.
MONTSERRAT: Mare de Déu, i tant!!
NÚRIA: Algo devien fer, clar.
MONTSERRAT: El meu tío tota la vida hi havia treballat.
– Fàbriques a la Garriga.
MONTSERRAT: Però que hi havien... si, la primera fàbrica que hi va haver aquí a la Garriga va ser l'Horis, la fàbrica Horis que teixien.
NÚRIA: No, feien... no teixien, feien la filatura.
MONTSERRAT: La filatura, sí, sí.
NÚRIA: La filatura per teixir.
MONTSERRAT: Hi va treballar molta gent, perquè va ser la primera.
NÚRIA: I després casi bé ja es devia posar la Sati, no?
CONXITA: No, a Cal Luna.
MONTSERRAT: I a cal Comère.
NÚRIA: A Cal Luna, sí, sí...
MONTSERRAT: A Cal Comère, Cal Luna.
CONXITA: Nosaltres hi treballàvem per la Comère i per Cal Luna.
MONTSERRAT: Quan va plegar Cal Luna, s’hi va posar, com es deia, en Plana, un que es deia Plana.
MARGARITA: Després hi havien molts anys endarrere les camises. Si, però... molt antes de la guerra, eh!! Hi havia una fàbrica que en deien les camises, que feien camises.
CONXITA: Oh!! i no feien també cintes per les d’allò... sí, espera’t.
MONTSERRAT: La meva mare en aquí, a les camises hi havia treballat, espera’t...
NÚRIA: Calma, calma, perquè hi ha una altra cosa, ara me’n recordo d’una altra cosa. Digues això...
MONTSERRAT: De la meva mare? Sí, la meva mare havia treballat en una fàbrica de camises.
MARGARITA: Ah!! Veus.
NÚRIA: On era?
MONTSERRAT: Allà on hi ha el Blavi.
MARGARITA: Sí, allà o hi ha...
MONTSERRAT: I després de les camises van fer rotllos de pianola.
- Rotllos de pianola.
NÚRIA: Ah!! Això, això volia dir jo.
MONTSERRAT: Rotllos de pianola, els srs. Blancafort, d’allà del Balneari, els dueños del Balneari van posar la fàbrica de rotllos de pianola. Jo en tinc de rotllos de pianola. Sí, rotllos de pianola, és un rotllo, que va com un... foradadet...
NÚRIA: No, és com un plàstic...
MONTSERRAT:... i és lo que posaven a la pianola. La pianola és un piano que hi ha un foradadet i allà és col·loca aquesta, això de la pianola...
CONXITA: Tocava les tecles soles.
MONTSERRAT:... i després va amb els peus.
NÚRIA: I amb la música quedava gravada.
MONTSERRAT: Va gravant.
NÚRIA: I a l'anar caminant ho anaves...
MONTSERRAT: A l'anar caminant va gravant, òpera, sardanes, bueno de tot, de tot...
NÚRIA: Lo que vulguis, bueno, però això ho va fer el Sr. Blancafort, eh!!
MONTSERRAT: Això el Blancafort, el Sr. Blancafort. Això també és curiós perquè és molt antic.
NÚRIA: Els que eren germans del Balneari Blancafort, de la Garriga.
MONTSERRAT: Com germans, que vols dir?
NÚRIA: El germà, el de les pianoles, era germà del Blancafort.
MONTSERRAT: Però és que encara hi havien els pares, això ho havien muntat els pares, eh!!
NÚRIA: I llavors van muntar el Balneari Blancafort els més avis.
MONTSERRAT: Els avis, per això t’ho dic, els pares d’aquests.
NÚRIA: El sabó del Blancafort, el sabó, que hi havia aquell lli, te’n recordes.
MONTSERRAT: Ah!! Sí, el cremacao, feien sabons també el Blancafort, que en deien sabó cremacao Blancafort, unes pastilles de sabó.
- Horaris de les fàbriques.
MONTSERRAT: Em sembla que no feien tantes hores.
CONXITA: Més, més...
MONTSERRAT: Vols dir?
NÚRIA: Sí, la Rosita hi anava, la carnissera, te’n recordes? Que ens ho ha explicat 100 vegades!!
CONXITA: Bueno vale, però jo no...
NÚRIA: És una Sra. que ara té 94 anys i ens ho ha explicat 100 vegades, que ella anava en aquí que feien els rotllos aquests i...
MONTSERRAT: La meva mare també hi havia anat, eh!!
NÚRIA: I llavors van començar a fer el sabó Blancafort, que hi havia un lliri, te’n recordes, tia del lliri del Blancafort?
MARGARITA: Sí, sí.
NÚRIA: I això va ser fins ara últimament, va ser lo que va durar més el sabó del Blancafort. Feien més de 8 hores, feien hasta 10 hores.
CONXITA: Sí, jo per mi sí, en feien més de 8.
NÚRIA: Sí, la Rosita ens deia 10 hores, si que de vegades ens n’ha parlat.
- Dies de festa.
MARGARITA: Els dissabtes sí que treballàvem, però els diumenges és clar, no.
NÚRIA: El que teníem obert eren les botigues, el diumenge al matí, les botigues totes, perquè la Perla...
MONTSERRAT: Oh!! Nosaltres teníem obert sempre.
NÚRIA: Te’n recordes la Perla?
MONTSERRAT: A casa, a casa teníem obert sempre.
NÚRIA: A la tarda també?
MONTSERRAT: Sí, sí.
NÚRIA: Ells no, a la tarda no.
CONXITA: Ara, de casa meva, no me’n recordo a la tarda.
NÚRIA: Ells no, a la tarda no. Ells tenien tocineria i tenien comestibles, però el diumenge al matí tenien obert, a la tarda tancat. Ara, el dissabte tancaven a les 10 de la nit.
CONXITA: A la part de darrere de la botiga hi teníem la cuina i el menjador i és clar, com que ho teníem obert per entrar i sortir, a casa entrava tothom, sempre.
NÚRIA: No, allà no, allà no.
CONXITA: Jo no, jo mai, perquè llavors vam posar una granja i no... quan teníem la granja no. Llavors li vam fer la competència amb ells, dels gelats, que ens els fèiem, sí. I fèiem iogurts i fèiem flams...
NÚRIA: Aquella botigueta petita.
CONXITA: Aquella petita, sí.
- Productes naturals.
CONXITA: Jo, l’any 52, quan em vaig casar, al costat mateix diguéssim, doncs de la botiga dels juguets vam posar... hi havia un trosset petitó i allà vam posar-hi aquesta botiga i veníem gelats i veníem d’això, veníem... flams que ens els fèiem també. Tot això ens ho fèiem, iogurts que també ho fèiem, fèiem mató, xiclets, caramels també, tot això de canalla. Sí, sí, tot, tot. Els flams sí, els iogurts, el mató i els gelats també. Me’n recordo allò dels cucuruchos, que anàvem a comprar els cucuruchos i feia una crema la meva sogra, que en sabia molt de cuinar. Oh!! a casa, a casa, a vegades venia el Sr. Rector i ens deia: com us ho feu, perquè no entenc que tantes dones no us baralleu (riu), i li dèiem: és que tenim molta feina i cadascú fa lo seu.
Entre els homes que anaven a Barcelona i nosaltres que ens quedàvem a la botiga, bueno, entre tots ho portàvem tot. Quan s’havia de fer alguna cosa, la meva sogra era la que feia els flams i els iogurts... productes artesanals, això mateix.
- Servei a domicili.
MARGARITA: Nosaltres vam començar, nosaltres, a fer gelats, els fèiem nosaltres i quan era l’hora que acabaven de dinar els senyors ens telefonaven i deien: ara ens podeu portar el gelat! I llavors hi anàvem i els hi portàvem el gelat, els hi posàvem el gelat, que anàvem amb unes geladores i després ens en tornàvem. Però fins a l’hora que l’havien de menester, llavors ens telefonaven i li portàvem.
NÚRIA: Però això ens ho van fer a nosaltres durant molts anys tia. Teníem dos nois a repartir, dos nois que avui dia són milionaris tots dos.
MARGARITA: Bueno, però escolta’m...
NÚRIA: Què?
MARGARITA: Ells anaven amb Can Frigo, però nosaltres era el que fèiem, una galleda plena de gel i el gelat a dintre que l’havíem fet nosaltres.
MONTSERRAT: Allò era el mantecado.
NÚRIA: No es pot comparar, reina!!, no es pot comparar. A veure, primerament, ara qui és que té cap botiga que et diguin, et truquin com a nosaltres ens trucaven a les dues de la tarda deien: Ah! Porti’ns quatre gelats tallats, tallats amb les seves galetes. Teníem dos nanos a repartir... tallats a tal hora. Roooommm!!!, corrent cap allà. El telèfon: ara porti’ns una barra, el que deia una barra ja era molt. L’altre: quatre gelats de pompadour, tres gelats de bescuit, això era, era la reoca.
CONXITA: Bueno, tot ho era.
NÚRIA: No, abans... Ara això és impensable!! perquè ara ni les pastisseries t’ho porten, ni les pastisseries. Ha de ser una cosa molt grossa perquè et portin a domicili, per un tortell... Jo, escolta’m, la Sra. Fournier, tothom, vostè va sentir a parlar dels Fournier? Jo me’n recordo que arribava a casa teva, encara quan estava a casa teva i 100 grams d’ametlles torrades. Anàvem des de Can Mario, que vivien en aquí al carrer gran, encara hi viuen ara, els Fournier, són d’allà dalt a la via, estaven allà en unes torres impressionants, bueno, ara tot allò s’ho han anat venent...
MONTSERRAT: Estaven.
NÚRIA: Estaven, bueno... Anava a portar els 100 gr. d’ametlles torrades i tornava a peu cap a Can Mario, a casa d'ella. Quan era allà: ara dues ensaïmades. Jo deia: la mare que la va matricular!! Apa Núria, torna a anar caminant a buscar les dues ensaïmades.
MONTSERRAT: No diguis disbarats, eh!! que sortirà tot.
NÚRIA: És igual que surtin, ja ho saben que en dic!! De veritat que era una cosa, això era impensable, escolti, dues ensaïmades a domicili, quan feia... Vagi’m a buscar el diari i porti’m el diari amb una ensaïmada o amb dues ensaïmades per esmorzar...
MONTSERRAT: Bueno, però aquests sempre eren els mateixos, eh!!
NÚRIA: Bueno, però això passava constantment els diumenges...
MONTSERRAT: Oh!! Perquè hi teníeu molta confiança!!
NÚRIA: Confiança?
MONTSERRAT: Home amb els Carne, és els Carné...
NÚRIA: Dels Carné era.. jo no en parlo dels Carné!!
MARGARITA: Això avui dia encara hi ha qui ho fa.
NÚRIA: Molt poc, tia, molt poc!!! No es pot comparar.
- Temps d’oci.
CONXITA: Els horaris.
NÚRIA: Bueno, els horaris... No teníem horaris.
CONXITA: Que abans no tancàvem mai, ara es queixen la gent i treballàvem dissabte i diumenge nosaltres. Jo me’n recordo que no... anàvem al cine, aquí a l'Alhambra, que ho teníem a dos passos i... d’això, jo me’n recordo que anava a dalt per descordar-me la faldilla i canviar-me la faldilla, per les escales anava. Llavors anàvem al cine a dos quarts de vuit, a dos quarts de nou anàvem a menjar un entrepà que ens havien fet la meva mare o la meva sogra o qui hi havia a casa, i cap a casa i prou. I havíem vist una pel·lícula i prou, això és lo que fèiem, els horaris...
NÚRIA: Jo ni això, doncs jo ni això. Jo vaig anar-hi mentre vaig ser soltera, després mai més.
CONXITA: El meu home cada dia anava a Barcelona, cada dia, hasta els dissabtes, que ara es queixen, però és que els dissabtes treballaven ells també, i quan plegava de treballar ens ajudava a nosaltres a la botiga perquè teníem granja, havíem d’anar a buscar la llet a baix al pla... anàvem a buscar la llet a dalt al Figaró, anàvem a buscar la llet allà on fos, hi havia gent que ens la portava, però molts.
MARGARITA: Al matí si que havia treballat sempre jo els diumenges, però a les tardes... havia de ser un dia molt especial, com per exemple Corpus, o un dia d’aquests que dius... o la Festa del Bosc, que allò... llavors tot el dia. Però si no hi havia cap festa a la tarda sempre sortíem, ara, això no vol dir que sortíem a les quatre, per exemple, però a les set ja havies de tornar a ser a casa.
NÚRIA: Però això era abans de la guerra, tia.
MARGARITA: Sí, abans de la guerra.
NÚRIA: No després.
- Vacances.
NÚRIA: No n’hi havien de vacances.
CONXITA: Jo sí, de vacances n’havia fet sempre.
MARGARITA: No, a casa meva no havíem tancat mai.
CONXITA: A casa meva tampoc mai, no havíem tancat mai, lo que passa que com que érem gent, pues ens ho combinàvem. Això sí, sempre, les vacances sí, deu o quinze dies sempre sortíem, cada any. A mi és lo que m’agradava més, viatjar, mira m’agradava, ho sento. Al meu home no però es deixava portar si li portaves les coses bé, allò que li dius, anem aquí, aquí ja tenim hotel i aquí molt bé.
NÚRIA: Però això ha sigut ara.
CONXITA: No, no, d’anys endarrere.
NÚRIA: Home sí!!, jo he viatjat mig món, però he viatjat ara. Tenia... feia dotze... tancat, tancava, se m'enduien tot el gènero i llavors me n'anava a viatjar, però això ho he fet ara últimament.
CONXITA: No, nosaltres, no.
NÚRIA: Però jo ho feia cada any, cada any, cada any, per això he voltat mig món, gràcies a Déu, i ara no ho faig perquè no puc, perquè no em veig amb cor, entén-me. Res, abans treballava nit i dia, extremadament. Els meus fills, que eren casats tots dos, es van casar de seguida que va morir el pare, primer un, al cap d’un any un i al cap d’un any i mig l’altre, la nena va ser la que va començar la carrera després. Però jo... estaven molt enrabiats perquè jo el diumenge al matí i a la tarda tenia obert. La feina eren les dependentes, que no volien venir.
- Tracte al client.
CONXITA: No, no, que els hi agradava que els hi expliquessis les coses, com ara per això, eh!! ara també, eh!!
MONTSERRAT: Mare de Déu, la nostra botiga és una botiga que fa molts anys que la tenim i és una botiga que ja tens els teus clients...
NÚRIA: Ui!! Però abans els clients s’havien de tractar. Per exemple, jo que tenia una granja, tenia una gent determinada, tenia... a l’estiu tenia dues noies i a l'hivern amb una en tenia prou. Però tenia una classe de gent, les sres. Bester, que estaven al Balneari Blancafort, que havia de ser jo que les havia de servir, perquè les dependentes no les podien servir, era massa poc. Una vegada, me’n recordo que una d’aquestes senyores va marxar i vaig agafar, abans... abans d’entrar vaig agafar un drap i vaig eixugar una cadira i hi havia el Jordi, el meu fill i em diu quan va marxar: per què ha eixugat ara vostè aquesta cadira? Oh!! És la Sra. Bester, a aquelles dones els hi havia d’eixugar la cadira. Diu: no ho faci mai més, eh!!, davant meu, perquè les cadires estan netes, tant estan netes per la Sra. Bester com per la Sra. Fulana... Però en aquella li havia de fer, perquè Déu nos guard, els Jiménez de Parga...
MONTSERRAT: Bueno, a casa meva havien vingut molt i no els hi havíem eixugat mai la cadira!!
NÚRIA: Bueno, pues, o sí, era diferent Montserrat, una cosa és granja i l’altre cosa és botiga de jerseis, de coses... és molt diferent... jo, a casa meva, és clar, hi entraven críos, hi entrava gent de totes...
- Deutes.
CONXITA: Però sí aquests que dius tu ara no en portaven mai ni cinc, aquests els de Parga.
NÚRIA: Els Jiménez de Parga a mi mai a la vida em van quedar a deure res.
MONTSERRAT: Ai, no!! A nosaltres tampoc.
NÚRIA: I van gastar sempre el gros.
CONXITA: Perdona, oh!! A mi tampoc em van quedar a deure mai res.
NÚRIA: Oh!!, doncs per què ho dius això?
CONXITA: Perquè quan venien sempre anaven a la secció que hi havia lo més barato.
NÚRIA: No, no, jo no...
MONTSERRAT: Bueno, perquè també van anar canviant.
CONXITA: Ah, vale!
MONTSERRAT: Van anar canviant de posició.
- Autoservei.
MONTSERRAT: Home, un super!! Per això a la gent els agrada venir a una botiga especialitzada.
CONXITA: Sí, per segons quines coses, sí.
NÚRIA: Per lo teu, per lo meu no...
MONTSERRAT: Els hi agrada que els atenguis, que els hi donis el teu parer.
NÚRIA: És diferent, és diferent.
MONTSERRAT: És molt diferent!! Nosaltres, a casa meva, és clar, nosaltres no fem el favor de vendre, nosaltres agraïm que vinguin a comprar, clar. Jo sempre els hi dic en aquelles noies, és que no sou vosaltres no, que feu el favor, són ells d’entrar, eh!! clar, avui dia sí, perquè tot ha canviat molt i tens molt mèrit que t’entrin la gent i que et comprin, és clar.
NÚRIA: Bueno, és que el comerç que ella té, amb el comerç que per exemple... completament, no és pot comparar, amb una granja les has d’atendre per força. Quan vas amb un super... és diferent. S’hi s’han de provar un jersei, se l’han de provar.
CONXITA: Vale, sempre és millor de treure la mida, de treure... aquesta és de més bona qualitat, aquesta...
MONTSERRAT: Ja ho sap la Conxita.
CONXITA: I tant que sí, sempre vaig a casa d'ella.
MONTSERRAT: I tu també ho saps.
NÚRIA: No, jo no, no em vinguis amb històries, no soc d’històries jo, ja ho saps.
- Compaginar el comerç amb les feines de casa.
NÚRIA: Jo més val que no t’ho expliqui.
MONTSERRAT: Jo, la meva vida l’he tingut molt organitzada, al no tenir fills, de veritat. Jo m’he dedicat a la botiga i m’he dedicat molts anys a la botiga, jo he estat 60 anys a casa meva, a la botiga, des de 20 anys... sí que és veritat...
NÚRIA: Però digues qui t’ajudava i qui tenies a casa que t’ajudés.
MONTSERRAT: Ja t’ho dic que m’he dedicat a la botiga. No, ara les tinc de fer (les feines de casa) perquè estic sola, però tota la vida no les he fet. No em miris, que mires?
NÚRIA: Montserrat, que és pecat!!
MONTSERRAT: Pecat, què?
NÚRIA: Que tu facis les feines de casa teva, oh!
MONTSERRAT: Sí, jo ja callo. La Núria ja t’ho explicarà, té molt per explicar ella!!
NÚRIA: No, és molt diferent reina. Jo al matí, a veure... Quan jo em vaig quedar sola a la botiga, els meus fills ja eren casats, per lo tant el meu fill gran que anava a obrir la fàbrica, a les 5 del matí em posava la cafetera i jo a les 7 me n'anava a la botiga, les 7:30, no exagerem tant!! A les 2 tornava a tancar, me n'anava a dinar a casa la meva filla, tornava a entrar a quarts de 5 o les 5 i me n'anava a les 10 de la nit a casa, que estava molt a la vora de la botiga. Totes aquestes... no feia un dia de festa, que això els meus fills m’ho deien, que estàs malament del cap.
MONTSERRAT: Bueno, però és que normalment tothom en feia, eres tu que no en feies.
NÚRIA: Tothom en feia, però jo no!!!
CONXITA: Bueno, però ella estava distreta.
NÚRIA: I tant distreta!
CONXITA: Estaves distreta tu amb la teva botiga.
MONTSERRAT: És ella, és que ningú...
NÚRIA: No, a veure, em vaig quedar vídua molt jove i jo em vaig entregar amb cos i ànima a la botiga, pues sí... a demés jo tenia els meus clients, tenia la meva... jo sabia qui em venia a una hora, qui em venia a una altra, qui em feia això, qui em feia allò, i els tenia. I a casa tenia una bona dona, que la vaig tenir molts anys i molt maca.
MONTSERRAT: On anaves a dinar?
NÚRIA: A casa de la meva filla, ja t’ho he dit!!
MONTSERRAT: No, no, que no ho has dit això.
CONXITA: Sí que ho ha dit, sí.
NÚRIA: Sí home, no tenia temps i el diumenge anava a casa de la meva jove a dinar, però tornava a la tarda a obrir la botiga. Tots enrabiats, però jo tornava a la botiga i la botiga es va acabar que jo ja hauria fet dos anys que hauria d’haver plegat. No m’havia ni donat de baixa per no plegar i al final els meus fills, els nois, van dir: escolta, això s’ha d’acabar, eh!! ja n’hi ha prou, s’ha d’acabar. A veure, jo he tingut molta feina, he tingut molta sort, he tingut clients molt bons, he treballat molt, però havia fet molts diners. Jo havia sigut bastant estranya amb això, perquè portava... Ah!! sortia de la botiga i llavors me n'anava a casa meva a passar els comptes, perquè primer anava a casa el meu fill i m’ho feia el meu fill, però com que el meu fill s’havia de llevar a les 5 del matí per anar a obrir la fàbrica, vaig dir: no pot ser això, ho has de fer-ho tu Núria, pues quan arribava a casa que eren les 10, quarts d'11, em posava a fer els comptes de la botiga i els passava, però és clar, quan ets jove ho fas tot, no saps perquè, però tens força per tot. Ho vaig fer molts anys i és clar, això em va donar un rendiment gran, perquè 29 anys són 29 anys, o sigui que no, no...
Però el diumenge, ja dic, quan jo anava a la botiga ja tenia la cafetera a punt perquè el meu fill ja me l’havia anat a posar a les 5 del matí i ja m’hi anaven els que anaven al banc a fer un cafetonet i per dos o tres que venien jo tenia la botiga oberta a les 8 del matí. Llavors tenia una colla que encara ara vaig a esmorzar amb elles amb un bar que està a sota casa, que encara són d’aquelles que venien cada dia del món allà a esmorzar. No, he tingut gent molt maca.
CONXITA: No, jo com que érem tantes dones cadascú feia la seva. Em llevava, que la veritat em costava de llevar-me (riu), al matí em costa, ho sento, encara ara sóc gandula, és així això... És que jo havia estat en un col·legi interna i ens feien llevar a les 6 del matí i ho vaig avorrir-ho tant!! Això que deien d’aprendre fer... a mi em feien, ens feien portar mitges d’aquelles de cotó i jo em feia uns forats immensos i me les feien sorgir, en sé de sorgir!!! (riu).
MONTSERRAT: Doncs ara té mèrit, eh!!
CONXITA: Ara té mèrit, però...
NÚRIA: Jo també en sabia de sorgir.
CONXITA: Però en sé... Escolta, però és que em passava tota la setmana... jo me’n recordo que a l’escola plegàvem a dos quarts de sis i llavors hi havia fins a dos quarts de vuit, aquelles dues hores, que totes jugàvem a ping-pong, jugàvem...
NÚRIA: I tu sorgies els mitjons.
CONXITA: Jo sorgia els mitjons.
MONTSERRAT: És que sempre ha sigut molt treballadora.
CONXITA: Sí, sí, treballadora, oh!! quina ràbia que em feien!, i mira, porto mitjons, no n’he portat mai més de mitges.
A veure, sí, sí, jo em llevava, diguéssim... el meu marit anava a buscar la llet, jo anava a repartir amb bici, primer de tot amb bicicleta, llavors amb una mobilette anava a repartir la llet per les cases i... llavors és clar, jo em cuidava dels nanos, jo he tingut dos fills, un que se m’ha mort fa quatre anys... (es posa a plorar).
NÚRIA: Això ha de ser dur, perquè... (silenci). La tia ha estat com una floreta, fins que s’ha fet velleta.
MARGARITA: Jo visc a casa del meu germà i amb la meva cunyada, visc amb ells i faig vida tranquil·la, faig les meves coses, gràcies a Déu encara ho puc fer tot, doncs m’ho arreglo tot i d’això bueno, mira, llegeixo el diari... i llavors cada dia més o menys, vaig a fer una mica de caminada, perquè sinó després les cames no segueixen, i ara... sempre m’acompanyen, eh!!, perquè... faig la volta a la manzana i així les cames no se m'adormen tant. I de llevar-me d’hora no em llevo d’hora, eh!!
MONTSERRAT: Només faltaria.
- Desaparició de les merceries.
CONXITA: Perquè la gent no cusen.
NÚRIA: Compren les coses fetes.
MONTSERRAT: Bueno, és que la merceria va baixar molt, perquè és clar, la gent entre comprar coses fetes i que al jovent no els agrada cosir, perquè no... jo ho veig amb la confecció, que si es té de posar una gafeta el deixen i si es té de posar una cosa insignificant també, pues la gent cosir, no...
CONXITA: No en saben de cosir.
MONTSERRAT: La merceria, no et pots guanyar la vida amb una merceria, nosaltres perquè teníem cosa de roba interior, camisons... llavors ja és diferent, però amb una merceria actualment no pot rendir gaire, perquè la gent... Llavors, o labors, és que llavors ja és diferent, ja té de ser muntat diferent, però a casa meva...
NÚRIA: I les llanes? Abans tothom...
MONTSERRAT: Mare de Déu, que n’he tingut de llanes!!
NÚRIA: Jo mateixa, els jerseis que he arribat a fer pels meus fills quan eren petits, un rato que tinguessin encara feies mitja, no sé com dir-ho, jo a la botiga si tenia un moment encara feia coses, ara també.
CONXITA: Bueno, perquè ara es distreuen molt amb la televisió.
NÚRIA: Sí, és molt diferent.
CONXITA: I tant que sí.
NÚRIA: Qui es què... jo tinc set néts, eh! Qui és que cus d’aquests? A la televisió, al no sé cuantos, al no sé que!!
CONXITA: Mira, jo tinc la meva jove, la Rosa, que sempre fa coses, sempre.
NÚRIA: Perquè deu estar a la botiga i deu ser una dona treballadora...
MONTSERRAT: No, la Rosa, no.
CONXITA: Ella no està a la botiga, la Rosa va al banc al matí.
NÚRIA: Ah!! la Rosa del Banc.
CONXITA: És que a més a més té traça, té traça a fer coses, té molta traça, té moltes coses. Sap que a una seva veïna o així, vol un jerseiet de canalla, pues escolta, els fa amb una tarda.
NÚRIA: Bueno, però no en facis cas d’això, perquè jo jerseis n’havia fet per parar un tren i ara no te’l faria.
CONXITA: No, és traçuda la Rosa, i això que és la meva jove, eh!! (riu), però és traçuda!
NÚRIA: Jo també tinc les meves joves que valen molt, lo que passa és que a mi, són molt, bastant independents, s’ha de dir tot. Jo els tinc quan els necessito, si em passa algo venen, però sinó... a veure els meus fills passen pel costat i em diran adiós.
MONTSERRAT: Jo no puc parlar tant.
NÚRIA: No, però l'Angelina això no ho entén.
MONTSERRAT: Jo només parlo de botigues, sempre.
NÚRIA: Bueno, és que és molt diferent, perquè jo com que m’he defensat sempre, si han estat malalts sempre he estat en primera línia amb tothom. Adéu, gràcies.
- Nadal.
NÚRIA: Quan era Nadal jo estava a la botiga. Lots i això a Can Mario, jo només pernils i formatges, que era lo que valia la pena, però lots res!! perquè era pastisseria i tela marinera.
MARGARITA: Ah!! Lots nosaltres si que n'havíem fet, sí que n'havíem fet nosaltres.
CONXITA: Torrons i botelles.
MARGARITA: Per les fàbriques...
NÚRIA: Però això encara es fa.
MARGARITA:... o per regal, paneres també, paneres que regalàvem, llavors és clar, les havies d’anar a portar i a Barcelona n’havien portat la mar de paneres, que venien els estiuejants que ens coneixien i és clar, llavors triàvem i amb les grans paneres i els portàvem els torrons, tots els torrons els havíem fet nosaltres.
MONTSERRAT: No, jo dic que ara no es fa tant les paneres, ara són més obsequis, és més diferent... jo ho veig perquè si tenim de fer detalls.
CONXITA: Sí, perquè la Rosa, la meva jove, li fan, està de directora d’un banc, però li porten uns regals per Nadal, però... jo no ho havia vist mai, eh!!
- Haguessin triat un altre ofici?
NÚRIA: Jo era molt díficila, perquè jo era molt dificilota, jo m’ha agradat sempre manar (riu)... a veure, els que he tingut al costat meu, han sapigut treballar perquè els he fet treballar. Vaig tenir una vegada una nena joveneta...
CONXITA: Bueno, a treballar abans, tothom.
NÚRIA: No, no, no Conxita, tu no sé si m’entens. Vaig tindre una nena molt maca, que ens coneixíem molt i érem... i la vaig tindre una setmana i em va dir: no puc estar aquí, Núria, amb vostè, no perquè jo la coneixia a vostè d’una altra manera, més dolça... que era la nena de Cal Pla, dic: sí, és clar, em coneixies però en aquí no, perquè dic: tira cap aquí, tira cap allà, porta’m això, ordena aquí... he sigut bastant autoritària.
No l’hagués canviat no, perquè he tingut una gent molt maca, una dependència molt maca. Ja dic, amb les que venien a esmorzar encara ara anem a esmorzar juntes, i son nois que van venir a la Garriga molt joves, amb criatures petites, o que van néixer les criatures en aquí, i ja van venir a casa perquè és clar... a veure, al ser una dona i ser granja, tenir cafè i tenir totes les coses que ells tenien, la nata, la crema, els croissant, les ensaïmades i tot això...
MONTSERRAT: Lo que es tenia de tenir!!
NÚRIA: Entens? Anava molt bé, i no tenia per exemple... Jo quan vaig obrir vam posar licors i quan vaig veure que començaven a venir homes!! i alguns bastant poca-soltes, vaig dir: Ui!!, no, s’ha acabat. I vaig treure tota classe de licors, vaig dir: vull granja, que vingui un senyor, que vingui a comprar pernil o que vingui a comprar formatge o que s’emporti una lata d'atún, o bueno, de caviar, que és lo que teníem, però no que es quedi en aquí i em demani una copeta de licor, que jo no li serviré, m’entens? I vaig treure tota classe de licors i vaig deixar purament granja, formatgeria i granja.
MARGARITA: Jo tota la vida he estat a la botiga, a la confiteria, no he estat enlloc més.
MONTSERRAT: Jo hi he estat 60 anys, jo no ho canviaria per res...
CONXITA: Jo tampoc.
MONTSERRAT:... i les dependentes a mi em duren molts anys. Jo en tinc una que fa trenta anys que la tenim, una altra que en fa 18, sí, sí...
- Gent que no paga.
CONXITA: De gent que et venen a comprar i no et paguen, sí, d’aquests, d’aquets...
MONTSERRAT: No facis aquesta propaganda (riu).
CONXITA: Noooo!!! Sí són interessants aquests. N’hi havia una que la canalla li van fer la comunió i va venir i si li volia donar, que ja m’ho aniria pagant de mica en mica, un peluche per posar sobre el llit, o uns coixins o no sé que eren... i vaig dir que sí. I passava per davant de casa, però passava de llarg, mai m’entrava a d’allò i jo a vegades li deia: que te’n recordes? Sí. I una vegada la vaig trobar precisament sortint de Can Mario i ens vam topar i li vaig dir: te’n recordes? diu sí, però no ho entenc, no entenc perquè vostè m’ho demana, dic: que és lo que no entens? Diu que m’ho demani!!, perquè diu: vostè no en té cap necessitat! Què saps tu si en tinc necessitat o no? Jo quan baixo a la botiga baixo per guanyar uns cèntims, no baixo perquè... Mira, m’agrada llegir, m’agrada anar a passeig, m’agrada fer ganxet i fer mitja, a mi m'agrada fer això i baixo a la botiga per guanyar algun cèntim. M’ho deus o no m’ho deus? diu sí, dic doncs, quan puguis m’ho pagues!!
NÚRIA: I t’ho va pagar?
CONXITA: Sí, mica en mica, si. I una vegada vaig anar a Barcelona, que jo també mira, era quan teníem la granja i un d’aquests estiuejants ens va quedar a deure molts diners, de... també de mantequilles i nates i de llet i de tot...
NÚRIA: Jo encara me’n deuen, doncs.
CONXITA: Bueno, i jo llavors anava casi cada setmana a Barcelona, que anava amb el meu pare, teníem un dos cavalls i anàvem a Barcelona per coses de la botiga i ajudàvem a fer recados del transport, fèiem de tot, anàvem a cobrar factures, ho fèiem tot, jo havia fet factures fins a la una de la nit, del transport i d’això,... i anava amb una casa i sempre em deien que la Sra. no hi era, i hi havíem anat a varies hores. I un dia li vaig dir al meu pare: mira, no sé si baixaré ara o d’aquí una hora, però tu no t’amoïnis que jo baixaré i bueno... I vaig anar a dalt i li vaig demanar per la Sra. i va dir: la Sra. no hi és, i li vaig dir: bueno doncs sap què, com que avui no tinc tard m’assento, esperaré que vingui, dic, perquè fa molt temps d’això i m’interessa cobrar-ho. I em vaig esperar en allà i al cap d’un rato, bastant rato, va sortir ella amb una bata i diu que no ho sabia la minyona que estava en el lavabo, que s’estava dutxant o s’estava prenent un bany, m'és igual i va dir: què, què passa? Dic: miri que hi ha aquest compte. Ai, no ho sabia, tingui, tingui. I és que em va pagar, és que a mi ja m’ho van dir, diu: si hi vas al migdia el seu home és diferent d'ella i si et troba allà et preguntarà el què i llavors diu, la renyarà a la seva dona. I vaig dir: doncs un dia al migdia hi aniré. Hi havies d’anar molt al darrere.
NÚRIA: Tant que valia per la botiga i en canvi per això no havia valgut mai, és gros eh!!, no, no, mai!!
CONXITA: Bueno, jo una vegada vaig pujar a dalt d’un tercer pis, pujava i tornava a baixar i quan era a baix pensava: bueno, i a última hora si vas a demanar una cosa teva!!, tornava a pujar, vaig baixar i pujar tres vegades!!
NÚRIA: Però ho va cobrar?
CONXITA: Sí.
NÚRIA: Jo no, d’això no n’he sabut mai.
MONTSERRAT: Pues que jo, saps què passa? Quan et queden a deure, llavors sembla que tinguin més raó ells que tu.
NÚRIA: Sí.
MONTSERRAT: Quan demanes una cosa, sembla que demanis caritat en aquella persona.
CONXITA: Sí, això, sí.
NÚRIA: Jo n’hi ha uns aquí a la Garriga que van fer una comunió, tota la vida me’n recordaré!! Ens van fer portar a casa seva 12 blocs de bescuit glacé, que llavors valien molts calers i encara m’ho deuen ara!!
CONXITA: Oh!! Potser no hi has anat cap vegada a cobrar-ho!!
NÚRIA: Home, sí que hi vaig anar pudé una vegada, una o dues com a màxim.
CONXITA: Doncs hi havies d’anar-hi més, no, no, hi havies d’anar més!!
NÚRIA: No, no, no servia per això, no servia, mira quina cosa més estranya, tant que servia per la botiga, però jo mai havia servit per anar a cobrar.
MONTSERRAT: Un dia, també el meu germà es va trobar amb un cas que li devien i diu: escolta, ja saps què em deus, eh!!, diu: m’ho tindries de pagar que fa molt temps. Diu: mira, saps que et dic, que no m’ho demanis perquè no t’ho pagaré.