Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Laura Juncosa i Martorell (2004)

Cognoms
Juncosa i Martorell
Nom
Laura
Data de naixement
19/04/1933
Lloc de naixement
L'Arbolí (Tarragona)
Temàtica

Va néixer el 19 d’abril del 1933 a l’Arbolí, Baix Camp (Tarragona). La seva infància i adolescència ha transcorregut en el seu poble natal, d’actualment 122 habitants, situat en un replà a l’extrem nord-oest de les muntanyes de Prades a 714 metres d’altitud. Va viure allà, doncs, els anys de la República (dels quals recorda poca cosa degut a la seva curta edat aleshores), la Guerra Civil i el primer franquisme. Durant aquesta etapa, va viure a la casa familiar amb els seus pares, Joan Juncosa i Robert i Maria Martorell i Martorell. Laura era la petita de 4 germans, el seu pare era pagès i la seva mare feia de mestressa de casa. L’any 1960 es va casar amb Pere Navarra i Bassegoda, i va venir a viure a la Garriga, on va tenir dos fills, la Mercè i en Jordi. Actualment, és viuda i resideix al c. Samalús.

De la República no en té cap record, ja que ella va néixer el 1933. A casa seva eren republicans, però no s’acostumava a parlar d’aquest període.

De d’esclat de la Guerra Civil, me’n vaig enterar perquè, encara que jo era molt petitona, hi havia molts soldats al carrer, i teníem aquella por, sempre estàvem tancats a casa, i si anavem a jugar a la plaça la mare ens deia que no féssim cas a ningú. No teniem res, no escoltàvem la ràdio. Ens n’enteràvem del què passava a través de la gent gran, n’hi havia alguns que tenien botiga i anaven a Reus, i algun diari sí que es comprava també. El dilluns, com que era mercat a Reus, doncs la gent baixava; perquè venia un autocar que ara encara continua venint cada dilluns.

Sí que hi va haver problemes, n’érem conscients. Hi va haver moltes famílies que encara ara estan enemistades. El poble és petit, i els fills d’aquests que van rebre fort, encara se’n recorden. Jo tinc unes cosines que són vives i que les hi van matar el pare, i era innocent, ho sé perquè ens ho va explicar el meu pare i la meva mare. Però és clar, va sortir a la plaça i van arribar aquells “milicianos”, que eren com una policia o no sé: ell va sentir arribar un cotxe a la plaça i ell, que vivia a Cal Pubill, davant casa nostre, tenia dos fills –el Josep i l’Anton- que voltaven pel carrer i els va voler anar a avisar, no vull líos; i mira si no volia líos que li pregunten a ell a on vivia l’Alcalde i un Conseller, em penso que era aquell home de Cal Roig de l’Ajuntament. Un es deia Josep Pàmies i l’altre no sé com es deia, també Pàmies de cognom, però no tenien res a veure els dos. Li van dir que els hi ensenyés la casa on vivien aquests dos, o caixa o faixa; i ell ho va dir. Ja en va tenir prou, com que ell va ser qui va dir on vivien, l’endemà ja el varen anar a buscar uns altres, ja el van agafar. El van tancar a la presó a Tarragona, tenien un fill gran que li van matar a la guerra, l’Anton que va anar també a la guerra i va quedar les dues filles i la mare, mortes de gana i de voltar pel món. Després el van afusellar per delatar. Aquest era del cantó de les esquerres i els altres de la dreta; d’aquí va venir moltes rancúnies les vídues. Totes havien perdut el marit i es culpaven entre elles. Un mal viure, els fills no es feien, no els deixaven jugar junts; en un poble que aleshores potser hi havia 300 habitants...

L’any 60 vam venir a la Garriga. Ens vam posar de porters a cal senyor Ramon Mateu i la seva dona Júlia, l’última torre del Passeig, i allà teníem la porteria que era una caseta molt bufona de franc, no pagàvem llum, no pagàvem aigua, i cada tres mesos ens donàvem 1.000 ptes. A la torre només m’hi quedava jo, perquè el Pere (el meu marit) anava a treballar a Can Sendra (la pelleteria). Ell, el cap de setmana havia de cuidar l’hort que hi havia en un tros a la casa; els havia de plantar enciams, pastanagues... i no cobrava res per fer-ho (entrava dins del tracte). Jo havia d’escombrar tot el jardí, no hi podia haver mai cap fulla a terra i havia d’estar tot net, i a l’estiu quan hi havia els senyors, treballàvem fins que haguéssim apagat els llums del jardí, i netejar la piscina, i tenir-ho tot en condicions. Durant l’any, els caps de setmana que pujaven, si ja feia fred havíem d’anar a encendre’ls-hi la calefacció, perquè quan arribessin trobessin la casa calenta. Si quan marxaven no havien tingut temps de rentar plats o no pujava cap minyona, em tocava anar a rentar i endreçar el que fos. Si una setmana no pujaven, també havia d’anar a ventilar la casa. Eren de Barcelona, el Sr. era un cap de la Pirelli, eren estiuejants i tenien dues filles i un fill. Júlia la gran, Antonieta i el fill, que és mort, que es deia Ramon. Ara hi viuen néts i la jove, que es diu Matilda i és la Presidenta de l’Associació contra el Càncer. La porteria on vam estar l’han venuda i ara hi viuen una parella que són mestres.

Els estiuejants no es vinculaven amb el poble, ni pensar-ho. Ells eren socis del Casino i es passaven el dia allà. Els del poble no hi podien posar ni els peus al Casino. Tenien relació, per exemple, amb la carnisseria de Can Tricater perquè eren clients. Els de Can Tricater els hi baixaven tot, ells per telèfon feien la demanda i no anaven ni a la botiga; a vegades la senyora si no s’havia fet al seu gust s’acostava a la botiga, però tot ho feien per telèfon i tot els hi portaven a casa: la verdura de Can Josep de l’Horta, tot; sempre hi havia un giro de cotxes! El servei també el portava de Barcelona.

El menjar, als anys 60 no escassejava tant, si tenies peles; però el què escassejava eren les peles. Jo tot el dia el tenia ple treballant a la porteria, perquè fins i tot a la tardor els senyor no volien veure ni una fulla a terra, i ens entraven les del Passeig a dins i tot. Era una feina constant.

(Explica la vida dels Srs. Mateu). La filla gran que es diu Júlia només va tenir una filla i ara és vídua i la nena havia treballat a can Ferrandis quan es va morir el Ferrandis perquè era farmacèutica. Em tenen molt afecte i m’estimen molt. L’Antonieta potser l’he vist poc i no era tan carinyosa com la Júlia. El fill i la jove no els vaig tractar gaire perquè no venien tant. Ell va provar molts negocis i no n’hi anava cap de bé. La jove, ara viu afincada aquí a la Garriga, però no li agradava gaire perquè ella era de Barcelona i “hablaba el castellano”. No hi vaig estar gaires anys, perquè no s’hi podia estar. Mira, hi vam entrar l’any que ens vam casar, als seixanta, als 10 mesos vam tenir la Mercè i vam marxar quan havia fet un anyet, és a dir dos anys en total. Els va saber molt greu, però és que no s’hi podia viure. Nosaltres hi vam entrar un mes de novembre –que era quan ens vam casar- i al juny següent, que era el Corpus els vam demanar si ens deixaven anar a veure les alfombres. Feia mig any que ens acabàvem de casar. I ens van dir que sí, però primer que hi anés un i després l’altre. Els porters havíem d’estar al servei dels senyors, per si hi havia algun problema o urgència (si es fonia alguna bombeta...) i sempre així. Jo em vaig enrabiar molt.

Sempre hi hagué distància entre els estiuejants i la gent del poble. Només es feien amb els seus botiguers, que els respatllaven molt i molt perquè no els perdessin; i ells sempre al Casino. D’altres, potser sí tenien més relació. Rebien un tracte molt diferent a la resta de gent del poble, i s’emportaven la flor i nata de tot, les rampoines eren pels demés perquè a més no ho podien pagar millor.

Pel que fa en referència a les denúncies, jo no ho coneixia, però pel què he sentit a dir igual perquè teniem la Núria Albó, que també li van matar el pare, hi havia les mateixes rencilles que a l’Arbolí (el meu poble) i que a tots els pobles.

Després de marxar de Can Mateu, vam anar a la caseta on viu ara la Isabelona, La Gavina, que una tieta seva es feia una casa i la deixava i nosaltres li vam preguntar si ens la llogarien, i ells van dir que sí, quan tinguessin la casa acabada. Perquè els meu sogres estaven a la casa del costat. Els primers anys vam viure amb els sogres: quan la Mercè va tenir tres anys i va néixer el Jordi, ens vam canviar. El Pere treballava a la pelleteria de Can Sendra mentres encara feien de porters a Can Mateu; i també va treballar pel de Can Crusats que hi feia transport de mobles. Però abans d’anar a Can Crusats ell tenia un tricicle i feia de repartidor. L’avi Musquera també en tenia un i un camionet, i va muntar un negoci de portar aigua calenta per les cases, que la portaven amb pots de llet. Eren rentadores de turbina. Aleshores, no es rentava la roba com ara, es rentava un cop a la setmana, es feia la bugada grossa de tots i els llençols, les tovalles i tovalloles i tot... aleshores, les dones llogaven una rentadora i dos o tres pots d’aigua calenta i posaven la roba a estovar. La feien voltar en aquelles rentadores, l’esbandien a mà i escórrer i l’estenien. El Pere es va posar a treballar per l’avi Musquera i quan més pots repartia, més guanys tenia; però havia de pujar tercers pisos amb dos pots d’aquests de 25 litres; i pujar rentadores. Però així guanyava més diners. Recordo que la setmanada que guanyà els primers anys de casats era de 600 ptes., a les pells (Can Sendra), però ho va deixar perquè l’àcid que posaven per les pells li cremava la pell i ho va deixar. Amb l’avi Musquera va cobrar potser el doble, però no ho recordo, perquè tenia un tant per cent dels pots... Després es va anar espavilant amb el transport i es va comprar una furgoneta, treballava pel Crusats, pels Comellas, pels qui feien mobles li deien de portar un dormitori a tal lloc o en tal botiga, i es va dedicar a això. Es va anar espavilant i es va anar guanyant millor la vida. No per dir que ens sobrava res, però els dos fills diuen que recorden una infància que no els va faltar mai res, ni joguines, ni alimentació, a l’escola anaven al Puiggraciós i els caps de setmana, a la riera de Cànoves, a Riells, a la platja, al Montseny... no, al Montseny no gaire, que jo sempre dic que no hi he estat mai a dalt.

Jo, encara vaig treballar fent la neteja als baixos de la casa de Can Jardí, a un home de Vic que tenia una gestoria. No me’n recordo com es deia. Tenia els nens més crescuts i jo feia més feines. Anaven a Can Sala, a tocar de casa meva, i no calia ni portar-los a l’escola, i quan van pujar allà dalt (Escola Puiggraciós) van començar a ser més grandets, ja marxaven junts. Quan vaig començar a venir a Can Garriga va ser quan va néixer el Joan [es refereix a en Joan Garriga i Martínez. La Laura va treballar molts anys com a mainadera a casa d'en Joan Garriga i Andreu], l’any 1972, i en Jordi, el meu fill, ja tenia 8 anys.

Jo no sé si hi va haver moltes denúncies, perquè a l’arribar jo ja eren els anys 60 i a més, vaig estar dos anys visquent al final del Passeig i coneixia molt poca gent. Només coneixia una senyora que es deia Pauleta que el seu fill era un conseller de l’Ajuntament [es refereix a Casals, àlies en Narac]. La Pauleta era molt humil, tenia un gos i no tenia molt bona reputació de la seva joventut; però jo la vaig estimar molt. Es va morir a la residència de les monges, i havia viscut en una casa davant del Patronat que no tenia ni llum, en unes condicions molt precàries. El Pere li portava llenya i patates i coses perquè la tenien molt deixada. Jo aquella dona em donà molt de consol i molt suport perquè m’ho explicava tot, em guardava la Mercè i jo podia escombrar tranquil·la i em va ajudar molt i la vaig estimar molt. Cap aquí dalt al poble, les cases que vaig conèixer més era Ca l’Eduard, amb la mare del Lluís, que són Pujol, però tothom els diu de ca l’Eduard; vaig anar coneixent gent: la Maria del Bassal, que és la de Can Romeu; i jo pujava del Passeig amb el cotxet que me’l van deixar una cosina de Reus, i vaig anar coneixent gent. Quan van venir els meus sogres aquí, ja pujàvem els diumenges a veure’ls i vam començar a conèixer més gent, i després, a venir a viure aquí al centre ja em vaig ambientar molt al carrer de Samalús.
Quan vaig venir als anys seixanta, com que no es podia parlar de res, ja no preguntaves ni t’ho explicaven. Jo només puc explicar el franquisme lo de la meva terra. D’aquí la Garriga no en sé.

No, jo no vaig viure una imposició del castellà, en arribar a la Garriga. En canvi, sí que la vaig viure durant la meva infantesa al meu poble, l’Arbolí. Aleshores, a l’escola no ens permetien parlar en català i havíem de saludar amb uns “buenos días” al mestre, resar un “padre nuestro” i cantar el “Cara al sol” amb la mà alçada. Però aquí a la Garriga no vaig viure la imposició del castellà. Tan sols canviava la llengua si parlava amb immigrants d’Andalusia i Extremadura que no t’entenien en català, però d’imposició no; cadascú parlava la seva llengua.

L’església, aquí a la Garriga, era forta. Els meus fills anaven a cantar en un cor, com en diríem ara l’Escolania, i hi havia una nena més gran que se’n cuidava, un “hermano” que se’ls feia seus, i anaven a cantar quan feien l’ofici. I els meus fills em preguntaven si havia anat a missa, i jo els deia que ja hi havia anat que ara tenia feina a fer. La gent d’aquí hi anava molt, l’església estava molt plena. Jo hi havia anat alguna vegada, a la missa del Gall... Veïns del meu carrer feien anar tots els nens a missa i al primer banc, i el pare d’aquests: “mea-culpa, mea-culpa”, però en va fer de grosses. Gent que anava a figurar. N’hi havia pocs que creien en la religió de Crist, s’hi anava més a fer el fatxenda.

Jo no ho sé quines activitats clandestines hi havia aquí, però en un poble com la Garriga hi havia alguna cosa. Si per exemple, allà a Arbolí escoltàvem la ràdio, La Pirinaica per sentir La Passionària, a les tantes de la nit i amb la ràdio ben fluixet... jo, no m’interessava gaire perquè era joveneta; però els meus germans i el pare, amb aquella por d’escoltar... aquí hi debia haver... home, la Garriga ja era bastant gran.

Jo mai em vaig trobar ningú que em fes cap lleig per haver vingut de fora, al contrari, en aquest carrer em vaig sentir molt ben acollida, tan a Can Llimargas, com a Can Pericas, com a Can Gironès, l’Assumpció Peireta, la Lola que sí que era filla d’aquí, la Pilar... mai em vaig sentir apartada d’enlloc. Anava molt al Patronat, un dia vam anar a veure el Quico Pi de la Serra que em vaig enfadar molt perquè tenia molt mal geni, ell es va enfadar perquè no anava bé algo de la llum i feia anar uns cridots i un tracte com si haguéssim sigut... oh, li vaig afagar una “bola” que no el vaig poder veure mai més.

Al final de la Dictadura, cada vegada veies que anàvem adelantant. Els artistes que eren coneguts anaven venint. Hi havia un grup de teatre aquí al poble que el portava en Francesc Planas i era religiós. Nosaltres vam col·laborar-hi, repartint regals per Nadal, amb el grup “Reis de la il·lusió” amb la furgoneta. La meva filla Mercè hi feia teatre: l’Esquella de la Torratxa, amb l’Alfred Vilar, la Marina, la Rosa Fàbregas...

El 20 de novembre de 1975 el vaig viure amb molt alegria i molta por. Jo estava a la Garriga, tothom tenia por perquè no sabíem què passaria. Jo el que més recordo és l’assalt al congrés [23 de febrer del 1981]. Ens feia por que ens trobéssim al carrer i tornéssim a passar pel mateix de la guerra civil, quan es barallaven entre germans...

Després, durant el procés de transició, respiràvem més tranquils, podies enraonar pel carrer. Amb l’Associació de Veïns organitzàvem moltes coses i disfrutàvem molt. També fèiem l’aplec de Puiggraciós, l’últim diumenge de l’abril, i aprofitàvem per reivindicar coses, igual que amb l’Associació de Veïns; com fer manifestacions per tenir una guarderia municipal... A l’Associació de Veïns hi anava més el Pere, el Joan Garriga, la Matilde Martínez, el Pep Castells i la Neus Miró, el “Milhomens” [en Ton Serra] i la Mercè Partegàs. Érem molta gent. Treballàvem molt... Ens quedàvem fins tard a recollir; a la plaça de Can Dachs hi feiem la festa de St. Joan. La casa de can Dachs era una portalada que donava on ara hi ha l’entrada a la plaça, amb molts arbres i la casa més endarrerida. Recordo quan la van tirar a terra, que el “Quiquiriquí” tremolava. El “Quiquiriquí” era una part de la casa, al darrera, on hi ha els blocs de pisos que toquen a Can Tresserres, que la van llogar; era on hi tenien gallines. Quan van canviar de llogaters, ho va llogar un immigrant per fer-hi un bar, que ara encara tenen el Restaurant St. Jordi, i hi van fer una escala de ferro amb una mica d’habitació i ho van traspassar al Vilaró, fins que va anar a terra. Qui ho va comprar i hi va posar molts diners per fer-hi pisos va ser el Torrents, el de la cansaladeria. Recordo que encara el Sr. Dachs i el Vilaró no havien tancat el tracte de la indemnització per tancar el bar, tenien les olles al foc i la gent a dinar al bar, que ja el Torrents hi havia enviat les màquines per fer-lo aterrar i en Joan Garriga i Andreu, que aleshores excercia d’advocat, va haver d’anar a buscar el jutge i fer-li parar les obres fins que se solucionés.

I després hi van haver les eleccions del 1977. Com que en política no hi entenc gaire, i només esperava que guanyessin els d’esquerres per fer un canvi radical, i com que jo vaig néixer amb la República i filla d’un republicà i d’una republicana, doncs es porta a la sang. Ens va fer molt il·lusió la primera vegada d’anar a votar perquè mai havíem pogut triar a qui volíem tenir al govern. Va ser molt maco. Vaig votar aquí a la Garriga, jo ja portava 17 anys. I que sortís la Núria Albó també ens va alegrar molt, hi ha gent que no; però no podem pensar igual tothom i les coses ben fetes van bé a tothom. Els terratinents estaven acostumats a fer d’una altra manera, feien el què volien i no els agradà la Núria Albó. Recordo franquistes com el regidor Nualart i l’alcalde Cuspinera. També recordo altre gent de l’Ajuntament com en Xela, que era jutge, en Rusiñol ja hi treballava, i una tieta de la Sandra dels termes que era soltera i va començar a capficar-se perquè li amargaven la vida els homes de l’Ajuntament, que ella era la única dona i es va sentir molt matxacada, malgrat eren de la mateixa ideologia. Tot ho feien d’amagatotis, no t’enteraves mai de res, i anaven fent, en van sortir molt beneficiats ells. Tots eren franquistes, per això m’alegro tan que sortissin les esquerres.