Principals temes tractats: - L’època de la Segona República a la Garriga: conflictivitat i escola. - La instrucció militar de Barcelona. - La marxa cap el front amb l’exèrcit popular. - Presoners de guerra. - Els batallons de treballadors. - La postguerra.
- De petit De nen recordo que menjàvem escudella i carn d’olla, i al vespre mongetes... Compràvem a les botigues del costat de casa. Teníem la carn, les verdures, el peix... Els diumenges, arròs. I els divendres menjàvem peix, sobretot per la meva mare, que era molt catòlica. A la Garriga hi havia el Corpus, que era molt important. També hi havia la festa Major que, així com ara no ho és, abans era molt important. El diumenge et posaves el “trajo” de les festes. Els nens jugàvem a futbol. Quan anàvem a col·legi, abans d’entrar i en el “recreo” jugàvem a futbol. També amb la baldufa, les bales i fèiem córrer la ronda. La ronda era com un cercle de ferro amb un passador, i el feien córrer amunt i avall. Les noies jugaven a la xarranca i a saltar la corda, ara tot això ja no es fa. De mica en mica es va anar imposant el futbol, i al final tot era futbol. El camp de futbol estava al final del poble, més avall del balneari Blancafort, on ara hi ha unes cases. Just abans d’arribar al Casino. Aquell va ser el primer camp del poble. Jo vaig tancar el camp vell (que era aquest) i vaig inaugurar el nou, que estava on hi ha les piscines. Més tard van tancar aquest i van portar-lo més amunt, allà a can Noguera. - República Recordo que hi havia gent pel carrer amb les banderes, amb crits i alegries. La gent amunt i avall... Passaven cotxes amb les banderes. Jo ho veia diferent perquè a aquella edat... No sabia què podia passar. A casa vam acceptar el que hi havia, no vam pas canviar de vida. Treballava a casa des dels 14 anys. Vaig començar a aprendre l’ofici amb el meu pare, a l’obrador -la pastisseria es va inaugurar el 1915-. Era una època conflictiva. Hi havia els partidaris de la República i els que no eren partidaris. Hi havia discussions, però més que pel carrer per l’Ajuntament. Al carrer també n’hi va haver... Recordo un any per la Festa Major que els republicans feien un envelat, i els que no ho eren en feien un altre. Estava molt separat. Hi havia dos casals, un pels de la Lliga (Alhambra) i un pels d’esquerra (Xic Corder). Avui on hi havia el saló de l’Alhambra hi ha un negoci de missatgeria. I a can Xic Corder hi ha un supermercat. - Escola Anava als “Hermanos” i vam veure com tot d’un plegat els “Hermanos” ja no venien amb sotana i es presentaven amb americana i pantalons. És clar, a la nostra edat allò va cridar molt l’atenció. Vam quedar tots parats i ens van dir: “Mireu, ara és d’aquesta manera”. Les classes eren en català, però no en fèiem moltes de català. Continuàvem fent el mateix que havíem fet tota la vida. En temps de Primo de Rivera era prohibit el català i com que això va ser quan jo anava al col·legi, vaig aprendre en castellà. I durant la República sí, ja es donaven classes en català. Però és clar, ja no era l’edat per començar a aprendre. L’edat per aprendre és als 4 i 5 anys. A més l’escola va durar poc i no vam tenir temps d’aprendre bé. Era una escola normal, com totes. De vegades hi havia baralles, discussions, com a tots els col·legis. Anava cada dia a peu, i llavors ho vèiem molt lluny! Jo vivia a la vora de l’església i era més de mig quilòmetre cada dia. Anaven de les 9 a les 12, i de les 2 a les 5. - Església, vida cultural i social Sí que hi anàvem, era el costum i semblava que miraven malament qui no hi anava. Érem creients, però tampoc amb excés. A la República també fèiem religió a classe. Recordo que havíem de resar el rosari cada dia, i quan entràvem i sortíem havíem de fer oracions. En aquella època hi havia casals però més que res tenien caire polític. Jo havia cantat amb els Lluïsos, que eren els que feien les caramelles per Pasqua. També havia estat a l’escolania de cantaire. Tot això era durant la República. També feien teatre a l’escola i anàvem a fer-lo al Patronat. Amb els estiuejants la relació era bona o dolenta segons la situació. Els qui tenien tractes comercials, la tenien bona, i els que no tenien tractes comercials i més aviat havien d’anar a demanar-los favors, era dolenta. Érem dues classes. Ells tenien un casino on els del poble no hi podíem entrar, perquè s’havia de ser soci. I de socis del poble potser n’hi havia dos o tres, que eren gent benestant. Estàvem separats. Jo era molt amic amb el pare del Joan Garriga, anàvem a l’escola junts amb dos o tres xicots. Però tots érem gent del poble, no de Barcelona. - Fets d'octubre A Astúries hi va haver tota una revolta, el general Goded... Sí, això ho recordo. Llavors ja teníem ràdio. També ens en vam assabentar pels diaris. Ho vèiem tot estrany, però com que també érem joves no estàvem tan ficats en la política. Més aviat miràvem quin dia hi hauria ball i quines pel·lícules podríem anar a veure. Als 15-16 anys, era això. Al poble la gent en parlava, però de moment no hi va haver aldarulls. La gent ho celebrava. Més tard van haver-hi aldarulls, quan es van diferenciar els dos bàndols. - Revolució i inici de la guerra Van dir que el diumenge hi havia hagut una sublevació. I llavors ja vam saber que a Barcelona hi havia els “tiros”, la revolta... i que passava el mateix a tota Espanya. Hi havia molta por. Al veïnat aquell nostre hi van haver assassinats a la cuneta. A casa meva no sabíem què passaria, teníem por. Allò era la llei del més fort. Si algú s’enamorava de tu per fotre’t un tret no hi podies fer pas res... Les imatges religioses les vam haver de portar a la plaça per cremar-les. També ens van fer posar la ràdio al carrer perquè no escoltéssim el bàndol contrari, i el Comitè ens vigilava. Havíem de posar-la a l’aparador perquè ells poguessin veure que aquella ràdio no funcionava. Això ho feien perquè es van trobar que tothom escoltava el Queipo de Llano. Els del Comitè eren els amos del poble, estaven a la Villa Adauta, llavors a Can Pibernat, després a Can Recoder. Podien triar. Allà on volien empentaven la porta i ja eren a dins. I ja tenien llit, tots els mobles... i s’hi instal·laven. Al capdavant del Comitè hi havia en Farigola (era en Vila), el Peixexet... En Farigola va marxar després de la guerra i no va tornar, a la Garriga s’hi van quedar els germans i els pares. Jo els coneixia de sempre, perquè eren del poble. Abans a la Garriga hi havia 3.000 habitants i ens coneixíem tots. Però no parlàvem directament. Els del POUM van ser els mandamás de la Garriga. Van matar en Corrons, en Guanyabens, mossèn Ramon, en Ferrandis, els Albó... Als Albó els coneixia. Així que va esclatar la guerra van marxar cap a la muntanya i el Comitè els va anar a buscar i els va executar. La gent ho trobava horrorós, però ningú no deia res. Quan els franquistes van arribar, ells van marxar cap a França. Van cremar església. Ho vèiem tan gros, un pecat tan gros... Com que casa meva era al davant de l’església, ho vam veure. Després la volien derruir i van tirar la volta a terra, fins que ho van aturar. A casa meva pensàvem que allò era un disbarat. La pastisseria durant la guerra la teníem tancada perquè gairebé no hi havia matèria per treballar. Al principi havia d’anar per les cases de pagès a buscar ous, a comprar una dotzena aquí i una dotzena allà... El meu pare no podia treballar i s'anava a peu fins a Cànoves i portava pots de 15 o 20 litres per vendre llet a la botiga. Era l'única manera de guanyar-se una mica la vida, ni hi havia farina ni pel pa! I de la Garriga poc més, perquè jo de seguida vaig ser mobilitzat. Jo era de la quinta del 39 i quan va arribar l’hora vaig ser mobilitzat i vaig estar al front. Del poble ja no recordo res de la guerra perquè vaig ser fora. A la Garriga van haver-hi moltes lleves. Quan van cridar la meva lleva ens havíem de presentar a l’Ajuntament. D’allà anàvem a la casa de recluta de Barcelona, on començàvem la instrucció. Era al parc de la Ciutadella. Hi havia una caserna que en deien el ‘Carles Marx’. Ens van posar a les casernes que hi havia darrere el parc. Hi havia tots els nois que teníem aquesta edat; els altres ja eren al front. Vam rebre instrucció i llavors ens van portar cap al front. Al parc ens ensenyaven a desfilar, ens ensenyaven com eren les armes, a muntar-les i a desmuntar-les. Els que feien la instrucció ho feien amb fusell de fusta perquè es necessitaven les armes pel front. Desfilàvem pel mateix parc. Tenia 18 anys. Que si tenia por? Home, no ens feia gràcia anar al front, però com que érem joves ens ho preníem així una mica... Vaig conèixer molta gent. De la Garriga n’érem una vintena, tota la lleva. Jo abans no havia vist mai un fusell, mai, mai. Ens ensenyaven com es desmuntava, anaven ‘a tiro’... Practicàvem el tir al Camp de la Bota. Estàvem militaritzats: hi havia els superiors, els sergents... Anàvem vestits amb uniforme. Érem de l’exèrcit popular. Vam anar a la guerra perquè ens van mobilitzar, no hi vam anar de voluntaris. Allà a la Ciutadella no vaig conèixer cap soldat estranger. A Barcelona vaig estar-hi un mes, mes i mig. Llavors ja vaig anar cap a Castelló. Mentres fèiem la instrucció la família baixava a visitar-nos. Llavors de telèfons n’hi havia molt pocs! - Front Vam anar a Castelló amb vagons de càrrega, en tren. Vam sortir de Sants. A Castelló ens van portar a la plaça de braus. I d’allà, cap al front. Justament era a la vora de Vinarós quan els nacionals van arribar al mar i van partir Catalunya i València. A Castelló ens van destinar a diferents sectors del front. A la plaça no hi vam estar gaires dies perquè hi havia necessitat al front. Dormíem a la plaça mateixa amb una manta, sense res. Vam anar a Mora de Rubielos i a Rubielos de Mora. Lluitàvem a les afores del poble, a les trinxeres. Des de fora d’un d’aquests pobles vam veure un bombardeig d’aviació, una cosa que feia posar els pèls de punta. Veies caure les bombes, i aquell fum, i aquell foc a només dos quilòmetres. Guardes records molt dolents. Al front fèiem torns: feies cuina, guàrdia o descansaves quan no tenies cap servei. Era pels volts de Pasqua. Teníem molt poca roba. Si plovia, ens mullàvem i la roba ja s’assecava a sobre. La vida del soldat és aquesta. Al front dormíem al ras, sempre vam dormir al ras. Al final ja t’hi acostumaves. Me’n recordo una vegada amb un xàfec immune, vam quedar xops que regalimaven i se’ns va assecar la roba a sobre. Generalment tots érem catalans. De la part de Madrid no venien cap aquí, ja es quedaven als fronts d’allà. Coneixia a tots els companys, l’un era de Lleida, l’altre de Girona, l’altre de la frontera... Generalment no estàvem amb coneguts perquè quan hi havia un ferit o algun mort, si no el coneixies semblava que no et fes tan mal, tot i que te’n feia, però com que no era un company de tota la vida... Sinó et feia molt més mal. Vaig veure molts ferits. Recordo que durant un dels combats, a un xicot que va dir-me que era de Castellterçoll va esclatar-li una bomba i li va tallar tot el coll. I ho vaig veure. Tirant trets es pot dir que hi vaig estar molt poc, perquè llavors ens van envoltar, vam caure presoners i es va acabar la guerra per nosaltres. No, no recordo haver disparat. Recordo que anàvem canviant d’un cantó a l’altre. A la trinxera no recordo haver-hi estat. Més aviat vaig estar voltant d’un costat a l’altre segons on ens destinaven. Tampoc passava gana, però sabíem que el menjar eren llenties i cigrons, i ja està. El tabac anava molt buscat, però amb mi no era un problema perquè no he sigut mai fumador. - Presoners de guerra A Mora de Rubielos arriben els nacionals i ens envolten. Recordo que estàvem dalt de la muntanya i tot d’un plegat es van presentar els soldats apuntant-nos. Nosaltres no vam fer res, ens van agafar les armes, se les van endur i ens van dir que tiréssim cap allà. Llavors amb uns camions ens van dur fins a una estació que no recordo on era, i ens van traslladar a Santander. No, no tenia por. Això sí, abans no vam arribar a una estació ens vam fer un tip de caminar que recordo que “bueno”... Caminàvem agrupats i amb els soldats vigilant-nos. Anàvem a Santander com a presoners. Ens van fer caminar moltíssim. Potser érem uns tres-cents homes i cada dos per tres passaven llista perquè n’hi havia que s’escapaven. Al front i també durant aquest captiveri penses molt en la família. I tens por. Penses: “Avui li ha tocat a aquest, a veure si demà em toca a mi”. Això feia por, però havies d’anar seguint. Vaig estar a Santander, a Valldeduero. A Santander estàvem a un seminari. Allà hi havia molts bascos. Vivíem junts però hi havia grups separats. En el camp de concentració els bascos eren més revoltosos, i tot d’un plegat els feien formar i per fer-los preguntes i més preguntes. Però com que eren bascos i estàvem a Santander, les famílies els podien visitar. Això per nosaltres, d’aquí Catalunya, era impossible. Els meus pares no sabien on era. Quan vam caure presoners ja no van saber res de mi fins que, per mediació de la Creu Roja, al cap d’un any i mig van tenir notícies que encara era viu. Va ser emocionant... De Santander vaig anar cap a Burgos, a Aranda del Duero, a un altre camp de concentració. Allí estàvem en barracons en un descampat molt gran. A la vora hi havia una carretera i de vegades veiem passar una gran quantitat de camions i camions militars... Tot era per la guerra. No tenia por, si et portaves bé no et deien res. No vaig tenir cap maltractament, però hi havia gent que sí que va patir. Era una disciplina molt forta, si algú protestava se’l castigava. Recordo que de lavabos no n’hi havia. Obrien una trinxera i allà feies les necessitats. I quan allò era ple ho tapaven i en feien un altra. El menjar ja el sabíem: cigrons amb llenties i llenties al vespre, amb una mica de carn. Amb el menjar no havies de ser gaire llepafils, perquè sinó... Però, si no ho eres, anaves passant. Hi devia haver uns 3.000 presoners. Que què feia? No res. Llibres no en tenies, diaris no n’entraven. Parlaves amb algú... M’avorria, però no hi havia una altra solució. Hi vaig estar bastant temps, uns set o vuit mesos... No tinc cap record molt dolent, sobretot eren durs amb els bascos. Tot plegat veies que els militars sortien amb bastons i hi havia bastonades per allà, això és el que havia vist. - Batallons de treballadors Llavors van fer els batallons de treballadors, que anàvem a treballar a obres. Ens treien del camp de concentració. Ens deien: “Ara formes part del batallón de trabajadores número tal. Aquest capità és el jefe del batallón”. Portaven un capità, un escorta, uns soldats, i aquests manaven. Ens portaven a treballar, a reparar ponts, per exemple, i coses així. Vaig treballar per allà Burgos i després, quan es va acabar la guerra, ens van portar a la província de Girona. Vam treballar al pont de Bon Matí, a la vora Girona, al castell de Figueres. En coses que s’havien avariat o destruït per la guerra. Havies de treballar de paleta i no cobraves res. Dormies al ras o en barracons. Ara ja no era camp de concentració. Aquí vaig estar-hi fins al final de la guerra. Quan es va acabar la guerra vam anar a casa i al cap d’un temps ens van tornar a cridar per fer el servei militar. Per deixar el batalló havíem de menester un aval que ens feia l’Ajuntament. Si teníem un aval ‘bé’ podíem marxar a casa. Els que no tenien un aval ‘bé’, continuaven. Els meus pares el van enviar o el van portar, no me’n recordo. Durant la guerra van tenir una comunicació de la Creu Roja que els deia que jo set mesos enrere era viu i a Santander. Llavors van saber que no estava al front i van respirar més tranquils. No ens vam posar en contacte fins gairebé acabada la guerra. No passaven cartes d’un costat a l’altre... Quan es va acabar em van donar permís i vaig poder anar a veure els meus oncles a Barcelona i vaig saber que els meus pares estaven bé. Després ens van portar a Lleida amb els batallons i la meva mare va venir a visitar-me. Però vaig tenir sort perquè als batallons vaig estar gairebé sempre a l’oficina, portant els comptes. Feia uns dos anys que no veia la família. La trobada amb la meva mare va ser molt emocionant, després de tant de temps de no veure’n ni poder-nos comunicar... No hi havia correu perquè estàvem a bàndols diferents. La mare va venir a Lleida i va tornar a la Garriga. Em vaig quedar a Lleida fins que va venir l’aval. Al cap de poc temps d’estar a la Garriga em van tornar a cridar i vaig anar a Galícia a fer la mili, vaig estar a Lugo un any. Vaig marxar de casa que tenia 17 anys i quan vaig tornar per quedar-me en tenia 23. Primer vaig estar al camp i als batallons, i després ens van cridar per fer servei militar. Van ser 6 anys fora de casa. Quan vaig acabar el servei militar ja em van deixar quedar a casa, però van passar sis anys entre una cosa i l’altra... Tota la joventut. Em van robar la joventut, oh i tant si me la van robar! - Postguerra L’estraperlo va aparèixer després de la guerra, hi havia poca cosa i no hi havia altra manera de guanyar-se la vida. Et venien unes persones i et deien: “Vol ous? Vol farina?” I no podies preguntar d’on venien. Et portaven dotzenes d’ous i quilos de farina. Pagaves i ja està. L’estraperlo, aleshores, era el rei. D’entre els que havíem anat al front hi havia amics meus amb els que havia anat a l’escola: en Joan Garriga, en Bagué (?), que el van haver d’emputar... Hi va haver alguns morts, com en Julián, l’Alerm, en Pujades... Tots aquests van quedar morts. Deien: “Mira, fulano va morir, i fulano també és mort”. Però com que ja estaves familiaritzat amb la mort, gairebé no te n’adonaves. Quan es va acabar la guerra no em vaig sentir ni vençut ni vencedor. No ho sé. Semblava que ara allò que havia passat ja havia passat. No sabíem què ens farien, ara. Vaig veure que hi tornava a haver missa i això de poder tornar a anar a missa es va trobar molt nou. Vaig tornar a treballar a la pastisseria. Van fer un gremi de pastissers a Barcelona i a través d’aquest gremi ens subministraven materials. Ens vam anar modernitzant. De mica en mica van començar a obrir els altres comerços, les fàbriques ens van anar subministrant. De mica en mica vam tornar a arrencar. Les fàbriques que s’havien col·lectivitzat van tornar als amos. Durant la revolució hi havia les fàbrica de Can Mayol, que era de cuiros, que va ser col·lectivitzada. Els paletes també formaven un gremi, no hi havia amos. Tot anava així. Amb el franquisme també hi havia dues bandes, com abans de la guerra. Abans de la guerra manava l’esquerra, i ara manava l’altre costat. Hi va haver denúncies i afusellaments. L’altre dia parlàvem amb en Benzekry i em sembla que va dir que hi havia hagut disset afusellaments. Quan hi va haver els rojos hi van haver uns afusellaments, i quan hi va haver els nacionals n’hi va haver uns altres. Molts veïns de la Garriga va marxar a l’exili, sobretot els que s’havien significat. Va marxar molta gent. N’hi va haver que va tornar i n’hi va haver que no. El Bonastre, un xicot que encara és viu, em sembla que havia sigut comissari polític i va marxar amb tota la seva família a França. És en Francesc Bonastre i viu al davant meu. Fa poc es va quedar viudo i ara viu a l’asil. A casa i a la botiga parlàvem en català. Si a la botiga venia algú i parlava en castellà, li contestaves en castellà. Però si havies de fer cap diligència oficial havies de fer-la en castellà. Els carrers tots eren en castellà. El català oficial va ser retirat, però missa encara la deien en català. Anar a missa no era obligatori. Qui volia anar-hi hi anava, i qui no volia no hi anava. Hi havia gent que es reunia en la clandestinitat, i això se sabia. Però de moment hi havia molta por, ningú no feia res. - Final dictadura Al final el règim es va anar suavitzant molt, i el van obligar a suavitzar-lo més. Fins i tot hi havia alguna cosa en català. Sí que me’n recordo, de la mort de Franco. Jo estava a casa, ja tenia 60 anys. Ja feia dies que ho esperàvem, ja es veia que estava malalt. I quan ho van dir vam dir: “Bueno, gràcies a Déu, pobre home! Ja podrà descansar!” No sé què esperàvem a partir de llavors. Vam veure que pujava l’Arias Navarro i vam veure que suavitzava més les coses, i quan hi va haver en Suárez es va acabar del tot. A les eleccions del 1977 vam anar a votar. Jo ja tenia vot, perquè abans de la guerra no en tenia. Era el primer cop que votava en 70 anys. Votar és un deure que tens. Ja estem? Hem fet memòria de tota un vida, eh!