Va néixer a la Garriga el 12 de gener del 1945. Actualment, porta el Cinema de la Garriga, al qual l’ha anomenat afectuosament el «Cinema Paradiso-2», està a punt de cumplir els 60 anys i viu al carrer Anselm Clavé. Durant la seva infantesa va viure a la casa familiar del carrer Calàbria, 139 amb els seus pares, Antoni Miró i Antònia Casulà, i la seva germana Elvira. Va cursar els seus estudis a Les Franciscanes i al St. Lluís, fins els 17 anys. Està casat i té 3 fills, dos nois i una noia.
Em va condicionar molt treballar tants anys al Blancafort. Pujava poc al poble, i gairebé no em vaig enterar de res. Un cop vaig obrir el Cine ja vaig estar totalment integrat al poble i activament, ja estava ficat a dins.
De la Guerra, “algo” es parlava, però el que més recordo és que la gent tenia una mica de temor a parlar de les coses, i els que érem joves veiem que això de la Guerra estava tan manipulat... ens vam passar anys estudiant la Història d’Espanya que ens deien el què volien, i la Història Universal també, i l’Església també. El que passa és que a mi no m’ha traumatitzat, però que et marcava una mica sí.
La Garriga ha estat molt marcada pels estiuejants, això és indubtable, però també han donat un caire i un estil al poble. Jo sé que en aquell temps, tots anaven al Casino. Jo, com que “vivia” allà, al Blancafort, doncs tenia gent que hi venia; algun polític franquista...
A mi sempre m’ha agradat la ràdio i jo sempre l’escoltava. Teníem ràdio a casa nostra i escoltava molts programes de ràdio. Jo sóc un entusiasta de la ràdio; inclús he treballat en l’emissora que hi havia a la Garriga i vaig treballar a Granollers al principi. Recordo tertúlies, la gent asseguda a la cera, allà on vivíem, no passaven ni cotxes, jugàvem al mig del carrer.
Vaig entrar de “botones” al Balneari Blancafort i m’hi vaig tirar 26 anys, dels 15 fins els 41. Vaig començar de botones, després de cambrer, després de mâitre, després de recepcionista i al final de “jefe” de recepció, i tot el que calgués. Érem uns 30 treballant, de la Garriga érem pocs. La gent que venia al Blancafort era de Barcelona, tot l’any. Les diades fortes eren com sempre, Nadal, Setmana Santa i estiu.
Pel que fa al menjar, jo de crio, 6 anys després de la guerra, doncs pa amb oli i sucre, pa amb xocolata i anar tirant. No, la meva mare ens tractava molt bé i ho assimilàvem tot. A la postguerra jo era molt menut i potser no me’n recordo, però quan tenia 10 o 15 anys, la cosa ja era diferent.
La veritat, és que aquells anys que vaig estar al Blancafort vaig estar molt aïllat del poble i és clar, em pasava tot el dia allà dintre i del poble pràcticament no en sabia res. Teníem poca relació, a part de després quan vaig fer les coses pels "críos", el Tac i tot això. Que quin horari feia al Blancafort? Tot el dia. Començava allà a les 10 del matí i fins la una o les dues de la nit. Teníem un dia de festa, que quan un tenia festa, l’altre feia doble d’horari. Vida de poble, jo molt poca jo aleshores.
Pel que fa a les denúncies... Jo sé que el veïnat estava molt unit, en el carrer Calàbria érem tots amics.
Sobre els exiliats, per “lo” que m’havien comentat, sí que n’hi van haver; ara jo, conèixer-los, conèixer-los a tots, no. No sé, perquè quan estava allà al Blancafort estava tancat, era com si visqués a fora de la Garriga.
La influència del castellà allà on treballava? No, perquè en el Balneari venia molta gent, havia vingut el Carner, el Segarra, i gent catalana, empresaris de Sabadell, tot gent catalana eren, sempre hi havia algú que no ho era, però vaja, cap problema. O mira, sí, quan vaig agafar el Cine, fa 27 anys, doncs havia d’haver-hi un informe de la Guàrdia Civil, del Govern Civil, de que no era persona conflictiva i tot això. Havia de ser una persona no conflictiva, tota la propaganda es tenia que fer en castellà, el cine en català no hi era, a part d’alguna pel·lícula que va sortir i tal, però res. Amb l’atenció al públic, no, això no s’hi ficaven. També fa 27 anys, i això era el final de tot. La gent que coneixia no, ja tens el teu cercle d’amics i ja saps com parlen. A l'àmbit escolar sí que vaig notar la imposició del castellà una mica, és clar, les classes pràcticament totes en castellà. Les classes, els mestres, el Sr. Barot que era una mica especial, però molt bona persona, teníem un mestre que era castellà i algun que era català, però vaja tot es feia en castellà.
Les matèries que teníem... Oh! la del Centro de Juventudes, que a mi em van aprovar perquè li vaig “fotre” gràcia al catedràtic [es refereix a un examen de batxillerat a l'INB Jaume Balmes, de Barcelona] perquè veia que jo li prenia el pèl i ell es va fotre un fart de riure i em va aprovar, va dir: va, fora. Per lo “demés”, Història d’Espanya i tot manipulat. Sí, tot imposat, començant per la religió: el temor de Déu i l’Infern, els primers divendres de mes, el mes de Maria, les assistències que no pequessis, que no tinguessis mals pensaments... Anàvem més casi al confessionari que a l’escola.
Quan vaig començar, vam fer el TAC, el Teatre d’Acció Catòlica pels "crios", que els fèiem teatre, cine, ho fèiem els dissabtes. Després vaig estar a l’emissora parroquial, feia un programa de ràdio que ens el censuraven l’Ajuntament, i tot anava passant, anàvem fent. Una mica revolucionaris. “I com vas anar-hi a parar?“ Doncs perquè jo vaig començar en el barri fent cine pels "crios" amb el CINENEC després amb Súper-8 i tot això ens va atraure, érem un grup d’amics i vam començar a fer això. No teníem suports de l’Ajuntament i la Parròquia ens deia mossèn Girona que gastàvem massa llum, a més. Però bé, la il·lusió de la joventut i les ganes de fer. Tot era al voltant de l’Església, hi havia els Llobatons, l’Acció Católica... La sort que hi va haver uns vicaris joves que eren molt agradables, molt moderns i es van fer coses. Jo en tinc un bon record d’això.
Els grups, els amics, el què fèiem, les excursions, molt bé. Una mica el que dinamitzava la joventut d’aquella època. Jo em passava moltes hores allà dintre, entre el TAC i l’emissora anàvem fent, després fèiem alguna cosa de teatre al Patronat. Fèiem molt l’animal, però m’agradava molt. Els dissabtes a la tarda, els que fèiem pels "nanos", doncs venien bastants "crios", sí. Els pares estaven tranquils, els deixaven allà dues o tres hores i s’ho passaven bé.
Entre l’Església i la Política, ho dominaven tot, clar. Els que estàvem al St. Lluís, havíem de ser “Católicos, Apostólicos y Romanos”; i els que estàvem a la parròquia fent coses, doncs no podíem ser pas ateus ni coses d’aquestes.
Quan vaig agafar el Cinema, vaig notar una mica la pressió de l’església. Home, una mica és clar, amb la censura de les pel·lícules, és clar. Però a mi sempre m’ha agradat fer el cine pels petits, pel·lícules de dibuixos i tot. Les pel·lícules venien censurades i tu havies de posar la classificació i tot. I a més, t’obligaven a fer unes quantes i algunes les combinaves bé i les altres no les feies, les pagaves i tot... sempre ha estat igual: la llei de l’embut.
Pel que respecte a les activitats clandestines, jo sé que hi havia algun moviment, però que sàpiga, res amb força... no.
Al final de la Dictadura, va ser una revifalla això, és com una ampolla tapada i de cop i volta, la destapes... Algo es començava a notar, abans de que es morís Franco, les "riendas" ja no estaven tan dominades. La gent ja no tenia tanta por a agrupar-se, i tot això.
El 20 de novembre del 1975 estava al Blancafort. Teníem una miqueta de por del que podia passar, però després va anar tot... jo crec que una de les coses millors que va fer el Franco, si es que en va fer alguna, és preparar el Rei per el canvi. El Rei va veure com anava la cosa i després, clar, es va fer la Constitució i tot això. Podia haver-hi perill, però les coses es van fer amb molta intel·ligència.
La cosa una mica estava pendent d’un fil, però la gent tenia ganes de canvi, i la sort és que estem a Europa i això va pressionar; si haguéssim estat en un altre lloc potser encara estaríem amb militars manant.
Les eleccions les vaig viure molt bé, almenys et podies manifestar i donar la teva opinió, o el teu vot.
L’evolució de la Garriga des d’aleshores ha anat massa de pressa, ens estem tornant un poble dormitori. Té el seu caire, la seva cosa, però la personalitat que tenia algo li queda, però no és el que tenia de ser. Faria falta no créixer tant. Hi ha barris que són dormitori, i que la gent no s’implica amb el poble; i hi ha gent molt maca que no hi era al poble, gent molt culte, gent molt bé, dintre de tot hi ha una inquietud. Quan comences a mirar la gent que fa coses i és gent que porta cinc anys aquí, que en porta deu, màxim. I posats al costat dels d’aquí la Garriga, doncs com que cada vegada som menys els autèntics, i una mica “panxacontents” tots, doncs anem fent.