Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Joan Rocasalbas i Pujol (16/11/2004)

Cognoms
Rocasalbas i Pujol
Nom
Joan
Data de naixement
22/04/1922
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica

Va néixer a la Garriga el 22 d’abril de 1922. Ha viscut sempre a la casa que el va veure néixer: can Joan de la Font, a la plaça Narcisa Freixas número 8. Era una casa on ja vivien els seus pares i que data de l’any 1897 . El seu pare i el seu avi eren pagesos, i la seva mare es dedicava a les feines de la casa. Ha tingut dos germans i dos fills: el Joan i la Teresa. Tota la seva vida s’ha dedicat a les feines del camp així com a la cria de vaques.

 

Vaig estudiar als Maristes de la Garriga: vaig ser un dels primers alumnes que va tenir l’escola. Aquest any (2004) celebren el centenari de la fundació de l’escola a la Garriga i em van convidar a la festa. Jo vaig començar als maristes amb cinc anys i vaig estar fins als catorze. Dels Maristes conservo uns records molt macos. Educació i obligació eren les coses en què més insistien els mestres de l’escola. Hi anàvem a les vuit del matí i sortíem a les dotze del mig dia i per la tarda de dues a cinc. Hi havien quatre professors més un cuiner, tots ells maristes. Abans no era com ara: amb quatre llibres passaves tot el curs. Quan va començar la guerra van haver de marxar. 

Quan vaig arribar a aquesta edat (15 anys) ja em vaig dedicar completament a treballar al camp. Per les nits encara anava a classes particulars a casa d’un mestre de la Garriga. Això ho vaig fer fins que vaig entrar a la "mili". A casa a més de treballar al camp també teníem animals, sobretot porcs i vaques.  Jo sempre m’he dedicat a les feines del camp. Pocs anys abans de jubilar-me vaig haver de dedicar-me a la indústria: vaig treballar en un taller d’ebenisteria. Era una època en què el camp no donava suficient per a viure.

Després de fer el servei militar vaig dedicar-me al transport amb carros, es a dir a fer de traginer. Era una feina que compaginava amb les del camp. Vaig treballar quatre anys a davant de can Retxa , a la casa de can Pagès. Ara mateix sóc un dels 22 traginers més antics de Catalunya. Quan vaig començar a treballar era un dels més joves. 

Quan es va proclamar la República a la Garriga jo tenia 9 anys, jo era aleshores molt jove. El record que tinc és de veure al president Macià a casa. Nosaltres li vam llogar durant dos anys una torre del Passeig. El president Macià venia a estiuejar a  la Garriga. Els de casa ens fèiem càrrec de que la casa on venia a passar l’estiu estigués sempre preparada. El president venia de Barcelona amb un cotxe oficial de la Generalitat i quan estava a aquí sempre anava acompanyat dels Mossos d’Esquadra. A casa érem els encarregats de portar l’esmorzar cada tarda als Mossos d’Esquadra. El president Macià havia fet passejades pel Passeig amb l’avi de casa. El president anava sempre amb el seu barret i el bastó. L’avi era de dretes, però no importava, tot era una cosa. Els dos eren grans i enraonaven de moltes coses, a vegades de política, però no sempre. Per la tarda nit el meu avi sempre es posava en un banc a prendre la fresca. Una nit va passar el president Macià per davant de casa, tot passejant, jo estava al costat del meu avi. El President em va posar la mà a l’esquena i li va dir al meu avi: 
-“Joan, nosaltres ja no ho veurem però el teu nét en veurà passar de molt gosses, perquè les coses no marxen prou bé”.

Tot el que menjaven els dies que estaven a la Garriga ho venien a buscar a casa: llet, patates, verdures... Als dos anys de venir a estiuejar van desnonar la Torre i al poc temps va morir. La seva dona encara va continuar venint a estiuejar a la Garriga. El meu pare em va explicar com una vegada la viuda del president Macià li va dir: 
-“Joan, estic contenta que el meu marit s’hagi mort perquè havia arribat un moment que la gent feia el que volien amb ell, ja no podia dominar a la gent. Els mateixos l’haguessin mort ”.
Després es va acomiadar de nosaltres. 

Durant els fets d’octubre de 1934 van cridar al pare per fer guàrdia pels carrers del poble -a casa érem dels Sometent- es volia evitar qualsevol tipus de disturbis, encara que  a la Garriga no van haver-hi trets. A casa teníem una ràdio i gràcies a ella ens assabentàvem de les coses que passaven al país, com la proclamació de la República o els fets d’octubre de 1934. 

Els primers dies de la Guerra Civil van ser molt moguts, van arribar milicians de Granollers, molt nerviosos: només pensaven en cremar figures de sants. Van cremar l’església parroquial, el rector no va tenir més remei que obrir les portes perquè fessin el que volguessin. Gent del mateix Comitè va amagar al rector durant la Guerra. Va ser sempre una bona persona que es va tenir cura dels pobres, per això la gent del Comitè no li va fer res. També (els del Comitè) entraven a les torres del passeig i s’emportaven el que podien. Alguns del Comitè a la Garriga eren de por: van obligar a tothom que tingués creus o figures de sants a portar-les a la plaça de l’església per cremar-les. Les peces d’or i de plata se les quedaven els del Comitè. El 19 de juliol es va produir una gran desbanda de la gent. 

En aquell temps, quan va esclatar la guerra, estava jo a la carretera i tot d’un plegat es va parar un camió van sortir uns de dins tot cridant i se m’encaren amb les pistoles a mi, i hòstia, ens vam espantar molt!. Ens pregunten: 
-“On és el senyor Nualart? Si no ho diu, aquí a la cuneta no ve pas d’u”n.
-“És aquí dalt.” Li vaig dir.

Per sort ell ja s’havia pogut escapar i s’havia anat a Barcelona perquè tenia por que el matessin. Els milicians quan van arribar a dalt i van veure que no hi era, saps que van fer?: es van començar a barallar amb els sants. La meva tia era monja i a casa érem d’anar a església, per això els primers mesos de la guerra vam tenir por de que vinguessin a per nosaltres. 

Al Comitè hi havia gent com en Mala Cara, el seu fill, en Farigola, jo els coneixia a tots. De seguida de començar la Guerra van sortir al carrer, van cremar l’església. També van venir gent de Granollers i de Barcelona. Passats aquests dies de “barullo”, molts van haver de marxar al front.  Van enganxar a molts que anaven a missa i els van arreplegar per matar-los.

Els pagesos no vam tenir molts problemes amb la gent del Comitès. Ens controlaven la producció d’oli, que no féssim més del compte; tota la llet que produíem havia de passar per la cooperativa a Barcelona, que estava col•lectivitzada. Ens cobràvem la llet al preu que volien, sabíem que es quedaven un bon marge, però no ens podíem queixar. 

A casa vam tenir sort perquè no vam  passar gana. Teníem de tot: carn, verdura, llet, pa, etc... però s’ha de dir que la gent va passar molta gana, els aliments escassejaven. Havíem de vigilar perquè entraven a casa a robar menjar. Una vegada estàvem traient les remolatxes per donar a les vaques i van passar dues dones que semblaven esquelets., ens diuen:
-“Què no ens vendrien pas d’aquesta remolatxa?”
-“Agafeu les que vulgueu”. (Els hi vam dir).
Van agafar dues bosses de remolatxa i van marxar. A casa havies d’anar molt alerta que no et prenguessin el menjar i encara que fos així, no ens faltava el menjar. Quan algú tenia aliments que nosaltres no teníem fèiem estraperlo: per exemple ous per bacallà. 

Darrere de casa, a ca n’Illa, teníem el centre dels aviadors , amb ells fèiem estraperlo: nosaltres teníem productes com ara ous, a canvi ells ens donaven sucre que escassejava molt al poble. Ara, que de misèria es va passar molta, hi havia gent que no tenia res. La sort de la Garriga era que abans hi havien més pagesos. Per això molta gent venia de les ciutats grans en tren a buscar menjar dels horts. 

Durant la Guerra van arribar molts refugiats de diferents punts de l’Estat que fugien dels “nacionals”. Les torres del Passeig van quedar plenes de refugiats. Els del Comitè s’encarregaven de preparar menjar per a tots ells. Una altra casa que va quedar plena de refugiats va ser la de Can Tarrés. 

Del final de la Guerra del que més me’n recordo és del bombardeig. Jo estava assegut al menjador de casa, eren 2/4 de dues i tot d’un plegat vam escoltar el soroll d’uns motors, i de cop, el soroll de les bombes quan esclataven: les bombes van caure a l’estació i també van caure sobre algunes cases del poble. A la Figuerola va matar a dos xicots. També van bombardejar el camp de l’aviació que teníem darrera casa . Jo estava a l’hort i vaig escoltar els avions. Tot plegat veig 9 avions que van començar a tirar bombes al camp d’aviació. Tots els avions que estaven aterrats al costat del bosc van començar a enlairar-se. Eren caces petits, nosaltres els hi dèiem mosques. Únicament tenien metralladores, no llençaven bombes. Jo em vaig amagar dins d’un rec, mentre els avions lluitaven a l’aire. Per la zona de Cànoves i Samalús va caure un dels avions que estaven combatent. 

L’entrada dels “nacionals” a la Garriga va ser molt cruenta. Vaig veure amb els meus ulls com clavaven la daga del fusell a un del Comitè i quan la tenia dins del cos disparaven el fusell . Els “nacionals” venien de Llerona. Una ambulància que fugia amb gent del Comitè es va equivocar i va passar per davant dels “nacionals”. La van aturar i es van emportar a dos a les afores del poble, on els van untar amb benzina i els van prendre foc . Pocs dies després  van arribar els moros de Franco. Els forasters que havien arribat durant els anys de la Guerra van marxar, però del poble gairebé no va marxar.

Un dia a l’una de la nit, a casa ja feia estona que estàvem dormint, vam escoltar que trucaven a la porta. Eren rojos que fugien dels “nacionals”: van entrar i es van emportar un dels millors cavalls que teníem. A més també es van apoderar de menjar pel viatge. S’emportaven tot el que podien. Van tallar totes les nogueres de la carretera, -perquè vegis que eren de savis-, perquè els nacionals no passessin per la carretera. Però com que pel costat hi havia prou espai i els cotxes passaven igual. Quan ja van entrar del tot els “nacionals” a la Garriga va sortir molta gent a donar-los la benvinguda. Hi havia tanta gent a la plaça que gairebé  no si cabia. Per a nosaltres era la senyal definitiva que s’havia acabat la Guerra. 

Quan els de falange van entrar a l’Ajuntament van arreplegar tots els que havien estat al Comitè i eren sospitosos d’haver matat gent durant la Guerra Civil. Se’ls emportaven a la presó a Barcelona i ja no els veies més. Hi havien moltes revenges personals: gent que acusava a d’altres d’haver matat a familiars seus. Van matar a molts, sobretot als que no pogueren marxar. Es van emporta molts de la FAI a la Model de Barcelona i allà els hi feien “justícia”. 
    
A l’Ajuntament van entrar a governar els de Falange. El primer alcalde va ser en Reig, des de llavors tots van ser posats a dit des de Barcelona. 

Després de la Guerra Civil em va tocar anar a la “mili”. Jo vaig fer tres anys de servei, del 1943 al 1945. Un anys vaig estar al Castell de Lleida, era soldat de primera. M’encarregava de la neteja del Castell. D’allà vaig anar a Girona. Allà feia de cavallista, m’encarregava de les quadres i de tenir sempre preparats els cavalls. Vaig estar molt bé. 

Acabada la Guerra també es va passar gana. Molta gent havia anat al front i molts camps havien quedat abandonats. 

Per tal de reconstruir l’església ens van cridar a tots els pagesos que teníem carros per fer el transports dels materials que feien falta per a tornar a aixecar-la. Jo vaig ser un dels primers. Un parell de cops entre setmana fèiem transport de totxos i ciment. També vaig estar treballant en la construcció de la casa que van fer davant de l’església, la de can Reig ,  també a les piscines  i al passeig, a la torre Iris. 

Una de les distraccions que teníem en aquesta època (anys cinquanta) era escoltar la ràdio. Un dels programes que més s’escoltava a casa era un de notícies que feia un tal Toresqui . Una vegada, quan encara no s’havia acabat la guerra, van entrar els del comitè a casa  com que estàvem escoltant una emissora que feia en Queipo de Llano, que era una emissora franquista.  

L’ofici de traginer ja s’ha perdut. Abans quan no hi havia tants mitjans de transport com ara, era molt necessari. Els traginers ens dedicaven a transportar materials d’un lloc a un altre. Per exemple, si arribaven carbó en tren  l’estació, nosaltres les portaven fins a la fàbrica que llogava el nostre servei; també anàvem al les bòbiles a carregar totxos -a la Garriga hi havien la Bòbila d’en Font i un Forn, són diferents, les bòbiles tenen xemeneia i els forns no-; també anàvem a buscar còdols a la riera, era una feina dura ja que havíem de carregar el carro nosaltres sols sense cap ajuda. Els traginers de la Garriga érem tots pagesos. Havíem de compaginar les feines del camp amb les de transport de matèries. 

El 17 de gener era festa gran per als traginers i la gent del camp, era el nostre patró Sant Antoni Abat. Ens reunien tots els pagesos per guarnir els cavalls. La passada l’encapçalava un abanderat i dos cordonistes. Es voltava per tot el poble, se sortia de la plaça i acabàvem un altre cop a la plaça. S’arribava a Santa Digna on fèiem una parada per veure vi bo i menjar coca i a la tarda es feia ball. Era una festa molt maca on participava molta gent del poble. Hi havia la junta de Sant Antoni que era l’encarregada de preparar la passada, de triar l’abanderat i els cordonistes. 

La feina de pagès era molt sacrificada, abans no hi havia tanta maquinaria com ara. Al novembre es començava a sembra el blat:  
-Per Santa Teresa el blat a l’estesa. 
I al juliol era l’època de la sega: 
-Al juliol la falç al puny . 
Els mesos en què el blat anava creixent es podaven les vinyes; també es preparaven les cols, les tomaqueres i la resta de verdures;  a l’abril es començava a prepara el blat de moro, que no es recollia fins a l’octubre; la primavera era l’època de la sega, de la recollida de les patates, etc. Després de la sega venia el batre, era tot un ritual que es repetia cada any: un cop es tenia el blat, es portava al molí per fer la farina i ja ens podíem fer el pa a casa. 

Abans la recollida dels cereals era molt diferent. Per exemple, abans  es segava a cop de volant, el batre era cosa d’agafar a tres cavalls amb els que es xafava el blat amb les potes, després amb la forca s’havia de llençar a l’aire per separar el gra del palló, després amb una garbera es separava el gra de la pellofa. La palla era per donar de menjar als animals. Quan van arribar les primeres màquines de batre tot va canviar molt. Una de les primeres que van arribar va ser a can Tarrés, va ser als anys trenta. Ara les màquines seguen i baten alhora, gairebé!. 

El blat de moro era per alimentar als aliments . Quan es recollien es posaven a sacar als balcons de les cases. L’espiga se solia espigar amb una màquina. Després ja es podia portar a fer farina. L’únic molí que hi havia era el molí de can Blancafort. Algunes cases que estaven a prop del riu també tenien el seu propi molí, però era bàsicament per al seu propi ús. 

Abans el Passeig era molt més tranquil, no hi havien tants cotxes. Era com un parc amb molts arbres, era més silvestre. A l’estiu les torres s’omplien de gent que venia a passar l’estiu. Hi havia una gran diferència al poble entre els rics (els estiuejants) i els treballadors. Al Casino només hi anaven els de l’alta aristocràcia. Es feien grans festes. Però, és clar, eren per a ells. Els del poble anaven al Patronat i a l’Alhambra. El poble s’omplia d’estiuejants els mesos d’estiu i per Pasqua. 

De la mort de Franco ens vam assabentar per la ràdio no ho vam celebrar massa. A les primeres eleccions jo no vaig anar a votar encara, sé que s’ho van arreglar tot ells, però la veritat és que no me’n recordo gaire.