Principals temes tractats:
- Amagar el pa quan escasseja.
- El bombardeig sobre l’estació del Nord de Barcelona.
- Les accions dels republicans per dificultar l’accés dels franquistes a la Garriga.
- La fam en temps de guerra i de postguerra.
- La fàbrica Horis, un taller de reparació per als avions republicans.
- L’entrada dels Nacionals a la Garriga.
Jaume Casalí va néixer l’any 1926 a la Garriga, la seva família també era d’aquí. El seu pare era forner i la seva mare cuidava de la casa i era dona de fer feines. Eren cinc germans. Ell ha treballat de paleta, va començar com a manobre i finalment es va muntar pel seu compte. La seva dona havia treballat amb telers. Tenen dues filles, totes dues són mestres.
_______________________________________________________________
Jo vaig néixer el 26 de l’any... 1923, em sembla. A vegades em marxa la memòria, eh!! Ara tinc 80 anys.
Pilar!! A quin any vaig néixer? El 26, oi? El 1926. Sort que ella en té de mi i jo d’ella. A vegades vull dir el nom d’una persona i no em surt, i no em surt, i només giro cua i llavors ja, patapam!! Llavors ja em surt.
Sí, nascut a la Garriga i els meus pares i els meus avis també, sí, sí.
Jo... la meva mare vivia a davant de Can Reig, saps la ferreteria Reig? La del carrer Gran, eh!!, l’altre no, perquè n’hi ha dues de Reig, jo parlo de la del carrer Gran. Allà "enfrente" mateix, una casa que en deien a Can Mercadal, jo al ser el seu fill vaig néixer en allà. La meva mare era filla d’allà i jo vaig néixer allà. Llavors ens vàrem canviar, vam anar al carrer... Sant... no, no, Sant Ramon no. Saps el carrer Cardedeu?, doncs el que baixa avall, el Bonaire, el que surt recte cap al de Can Noguera. Al carrer Bonaire va ser on va néixer l’altra meva germana i llavors vam venir a viure en aquí, sí, a l’altra banda de la carretera de Vic, això mateix, que hi ha un rengló de cases i sempre més aquí fins que llavors em vaig fer la caseta aquesta i hem vingut a viure aquí.
Érem cinc germans, ara fa uns quatre mesos va morir el meu germà, era paleta també. Érem dos nois i tres noies, i el meu germà era paleta, i ara fa uns quatre mesos o així que el vàrem portar... bueno el van portar, els seus fills, a la residència d’allà a l’estació i al cap de quinze dies ja era mort, coses de la vida oi? Home, i en una casa d’aquestes... tot això queda gravat? Vull dir, que anar amb una casa d’aquestes jo trobo que és molt violent, quan és una persona que tota la vida ha estat aquí, per exemple per mi, ho trobo molt fort que et portin a una residència. Es molt fumut, eh!! És molt fumut.
I el meu germà gran, ell va anar a la guerra, era de la Quinta del 41, dels... com en deien... la Quinta del Biberó.
El meu pare era forner i quan la guerra, feia de forner a l’Ametlla, perquè hi havia una casa que se’n diu Can Montcau, que és un forn de pa molt famós, eh!!, i els nois eren a la guerra i el petit que es diu Joan i és de la meva edat, que encara és viu, era jove i no sabia fer pa i la vídua que estava, era vídua, li va dir al meu pare per anar a fer pa. I ell anava cada dia a l’Ametlla a fer el pa i es feia de nits el pa, no de dia, sempre de nits.
I el meu pare se’m emportava cap allà i al vespre, quan es feia de nit, em cridava... Bueno, primer em feia entrar dintre el forn a tallar les cordes dels costals, saps que són els costals? Costals són uns feixos de llenya i anaven lligats i els entraves tots sencers dins la boca del forn per coure el pa, però llavors, com que el que els hi traginava això, si no li donaven cordes per fer els costals no els n’hi volia entregar i com que era durant la guerra i no n’hi havia, doncs el meu pare em deia: Vine!! I em feia entrar dintre el forn a deslligar els lligois i els aprofitava i els donava, quan li portaven una remesa li donava les cordes de l’altra i així li anaven servint.
I després, quan es feia de nit, que és el que li deia abans, “pues” em posava un sac, em feia una motxilla, lligada als dos monyos de baix i lligada d’aquí i m’hi posava un quilo de pa, i una bossa de farina a davant. I de nits, llavors jo sortia i baixava, passava a l’Ametlla, no sé si la coneixes?, cap al cementiri de l’Ametlla, que hi havia aquella casa de pagès grandiosa, “bueno”... en fi, passava cap el cementiri, del cementiri baixava cap a Can Busquets, de Can Busquets a Can Borbó i de Can Borbó cap aquí a casa. Passava per la vora de la ribera, no passàvem cap carretera. Per sortir d’allà, abans sortia el meu pare, en pau descansi, doncs a vigilar perquè els tenien controlats i no podien treure pa ni res. Ells anaven a treballar però com que hi havia prou gana... però no es podia, llavors em posava un panet de quilo i una mica de farina, me’l lligava aquí, a l’esquena, i jo, de nits, passava per aquests "puestos" i cap aquí a casa. Llavors jo tenia nou o deu anys. No hi estava gaire no, perquè venia de pressa!, amb tres quarts d’hora venia i anava de pressa i corrent perquè tenia por. Em feia passar per allà al cementiri i del cementiri cap a Can Busquets, ja ho he dit, i tot aquest recorregut jo tot sol, un vailet. Ara, avui dia que fes un vailet això li dirien que... no em van enxampar mai, no, no, gràcies a Déu, mai.
La meva mare se’n cuidava de la casa i a més a més, dona de fer feines, perquè abans es solia molt anar a fer feines, avui dia ja no es fa tant. Tenia dues o tres cases i anava a fer feines.
Jo tinc dues filles, tots viuen a la Garriga. La gran està en els Escolapis de Granollers i la petita està en el Sant Lluís, són mestres les dues.
La meva dona havia treballat en uns telers que eren d’en Fortunato Estapé, llavors se’n va anar al Brasil i volia que nosaltres hi anéssim i no hi vam voler anar. Perquè va plegar la fàbrica i va anar cap allà. Eren uns telers manuals, allò que amb els peus picaven i tenien una llançadora cap aquí i cap allà i l’havies de fer córrer tu, no era automàtic, l’havies d’anar fent córrer i va estar treballant allà mentre era aquí. Va treballar-hi uns dos o tres anys amb ell, i llavors va plegar, i llavors no ha anat mai més enlloc i no cobra ni cinc d’enlloc, perquè com que no ha anat mai enlloc no pot pas cobrar.
Jo, de petit, anava a l’escola que no era de pago, amb una que no era de pago, que hi havia el Sr. Josep, Josep... ai!! Ja no em sortirà el nom... Josep Plandiure, que era un bon senyor, era d’aquí la Garriga i era mestre. L’escola estava a la plaça, allà on hi ha “La Caixa”, allà a l’Església, allà era l’escola.
Sí, perquè quan la guerra ja es va acabar, sí, que hi van haver col·legis però jo... el meu pare llavors treballava a l’Ametlla, jo havia d’anar amb ell i a les escoles d’aquí ja no hi vaig anar mai més. A l’escola només de petit i prou.
Els “Hermanos” eren allà al Passeig, però jo ja no vaig anar mai més al col·legi.
Vaig anar, quan era ja acabada la guerra, vaig voler-hi anar, que van posar les Escoles, però em va fer vergonya perquè jo no sabia res (riu). I aquí a casa, mira, em vaig anar espavilant jo, a fer-m’ho jo, perquè em feia vergonya, perquè quan em preguntaven una cosa i no contestava, ja deia l’altre: diga-li, que no ho sap!! I em van fer agafar vergonya, allò de dir, sembla que se te’n enfotin i no hi vaig voler anar i em vaig tenir d’espavilar i com que feia de paleta, “pues” miri, em vaig muntar a compte meu i he treballat sempre. Aquelles voltes de Can Terrers les vaig fer jo, després la font de Can Viranova, el baldaquí de l’església de la Garriga també hi vaig estar ajudant, llavors jo ajudava en el paleta, encara no era paleta però començava a fer de paleta. Ah!! I l’altar de Sant Isidre, entrant a l’església de la Garriga, que queda a mà esquerra, hi ha Sant Antoni i Sant Isidre, doncs aquell, sí, aquell el vaig muntar jo, o sigui que he fet varies obres.
La Garriga, i tant si ha canviat!! Això no hi era, tot això eren camps eh!! (es refereix a la carretera de Vic). Ni la fàbrica aquesta no hi era, no hi havia res, tot eren camps. Nosaltres érem considerats en aquí, al carrer de Can Querol, que se’n diu, a pagès. Ja era a les afores perquè no hi havia cap casa, fins a vora Can Santa Digna no hi havia cases, tant per un cantó com per l’altre i aquí dalt vivíem nosaltres, després hi havia Can Borrell, Can Bojet, Can Palau, Cal Oliveró... aquestes cases així "sueltes" de pagès. Era tot el que hi havia. Ara ja ha canviat tant!! Molt, molt.
De la República el que recordo més..., no per haver-hi tractat ni res, però hi havia el senyor que era el President de la República d’aquí la Garriga, el... ja hi som!! Ara no em surt, ho tinc aquí i no em surt, eh!! I a les nits, a vegades, penso les coses i guaita, això i allò i allò i penso, i llavors quan ho vull dir... tenia un fill que es deia Àngel, coneix en Pardo? No, l’hi dic perquè una filla d’aquest fill es va casar amb un tal Pardo i havia estat a l’Ajuntament de la Garriga, per això li deia. Bueno, ja et diré el nom.
Jo ho sé perquè havia fet obres, segons deia el meu pare i la meva mare, que els senties a parlar, que deien que va ser el primer que va fer clavegueres a la Garriga, perquè no hi havia clavegueres i vivia al carrer Cardedeu. Sap on són les monges? Doncs davant de les monges, en allà, en una casa que fa cantonada, eh!! que puja una pujada així, doncs la que fa cantonada, vivia en allà. I tothom estava content i deien que havia fet obres bones, això abans de la guerra. Durant la guerra ell era el President... o abans de la guerra ja, abans de la guerra ja ho era. Després, amb la guerra ja es va dissoldre tot això.
Llavors van entrar els altres, que si ho haguessin portat una mica més bé potser haguéssim guanyat però... un desastre!! Per mi va ser un desastre!! Van fer tantes destrosses i tantes coses!!
Ja et dic, jo això ho sé pel que sentia parlar, era molt petit, de la República, poca cosa.
Jo hi vaig fer la comunió a l’església i s’anava força a l’església abans. El rector del poble i l’alcalde eren els amos del poble, sempre, eren els amos. Avui en dia, algun capellà ja sembla que és igual i amb un alcalde igual, però abans hi havia un respecte i una cosa!!
Perquè abans, a l’Ajuntament, hi havia un veí, en Joan Castells, d’aquí, que era un que sempre anava amb el bastó, que era "concejal" i si havia d’anar a Barcelona, s’havien de pagar el viatge, no cobraven res, i ara... per això dic que ha canviat tant, tant, tant!!
I quan l’Alcalde deia una cosa tothom havia de callar, i tot perquè era el que manava. Ara, avui dia no, ara a qualsevol li dius: ves a fer punyetes, ja!! Ha canviat molt.
D’abans de la guerra, que jo recordi ara, el mestre aquest que havia anat i l’església, però no tothom hi anava a l’església, eh!!, no tothom.
També hi havia l’Alhambra, Can Xic Corder i el Cèntric Club. Del Cèntric Club n’has sentit a parlar? És aquí al carrer... al final del carrer Cardedeu. Era molt maco, sí, i en allà feien balls i coses, això sí que ho recordo, però és clar, eres una canalla, quan un ja es fa gran sí, perquè transitaves més els locals.
Llavors, jo encara era petit, jugàvem a la baldufa, a bala, a faleres. Saps què són faleres? Les capses de mistos, eh!! Hi havia aquí per rascar i a l’altre cantó també i treies allò i a la tapeta de sobre hi havia un dibuix, una cosa, i les treies i allò eren faleres i el que guanyava “pues” ala!!, m’has de donar tantes faleres! O bé xapes de botelles i coses d’aquestes. De joguets no en teníem abans, eh!! ens els fèiem, això mateix sí, jocs d’aquests. Perquè potser sí que hi havia joguets i coses però per les cases ja més... més antigues i més riques, però els pobres, els treballadors, no es podia, la veritat.
Estiuejants, sí. Això... allò que et deia abans de la meva mare... Hi havia uns senyors que fumaven molt, tant les dones com els homes, que havien vingut de Cuba, em sembla que eren “cubanos” i anava en aquesta casa i sempre, quan venia, portava alguna cosa que havia pogut arreplegar, pel dinar o el que sigui, per menjar (riu). Per mantenir cinc fills, doncs ja...
No, abans els estiuejants eren com... com uns superdotats, no sé com dir-ho, el Sr. Fulano de tal, el Sr. Menguano i tots eren senyor i senyores, dir de tu amb una persona, això era impossible, ara, avui dia, sí. Jo no, perquè estic acostumat a no dir-ho, però jo tinc el meu nebot que ara porta l’empresa ell i a tothom tracta de tu, i diu: Què!! Si és una persona com jo! “Bueno”, “bueno”, són altres costums, sí, sí.
La convivència era bona, sí. “Bueno”, el que passava amb els estiuejants és que sempre hi ha hagut coses i baralles perquè “els niños bonitos”!!, coses així. Però això ja era el jovent més gran, eh!! La canalleta ja teníem altra feina. Perquè els més grans inclús... fèiem embalats a Samalús, a l’Ametlla o als pobles veïns i anaven a tallar les cordes, i llavors baixava tot el “toldo”, coses així (riu), o tallar-los un fil i deixar sense llum al poble.
Això del 34 no ho recordo, no, de Barcelona... Jo només, de Barcelona només recordo, però ja era quan la guerra, un bombardeig que m’hi vaig trobar, això sí que me’n recordo.
A l’estació del Nord, que el sostre és de vidre... La meva mare tenia una germana a Barcelona i estava malalta i vàrem anar a veure-la i diu: ens hi quedarem un parell de dies per ajudar-la una mica i el que fos, i quan vam marxar érem a l’estació aquesta del Nord i vam pujar i quan érem a dintre van tocar les alarmes i vam sentir l’aviació que passava per sobre i de cop, Bum!! Bum!! Bum!! I els vidres anaven caient i Salveu la canalla!!, salveu la canalla!! Jo no sé quantes dones i homes tenia a sobre meu, perquè la canalla la posaven a sota i ells es posaven a sobre i anaven caient trossos de vidres i de tot. Quan va haver passat, que s’havia aturat l’alarma, doncs, van poder engegar el tren i vam tornar cap a la Garriga.
És l’única cosa que recordo de Barcelona. Era petit, petit, era jovenet, però això sí que em va quedar a la memòria.
Després aquí, aquí també hi va haver un altre accident, que nosaltres vivíem aquí al carrer Querol, eh! I això sí que ho vaig veure.
De les piscines fins a aquest dels ferros, en Tamayo, hi havia unes nogueres molt grosses, no sé si algú n’hi ha parlat? Eren unes nogueres que no les abraçaves i feien moltes nous i quan els nacionals eren a Granollers les van tallar, els rojos diguem. Uns eren rojos i els altres els nacionals, no? Doncs els rojos van tallar les nogueres fent-les caure una cap aquí, una cap allà, per tapar la carretera, perquè no poguessin passar amb els vehicles i tot això, i és clar, anar fent-les caure totes i van tallar-ho.
Amb aquestes que anaven pujant (els nacionals) i quan ja eren aquí a Llerona, a Llerona, eh!! doncs hi havia els nacionals, i un cotxe amb dos xicots que eren italians, van passar a la Garriga i van baixar al trobar les nogueres. Van baixar i deien: ¡hola! ¡Arriba Franco! ¡Arriba España! ¡Viva Franco!
I hi havia els rojos encara aquí i els van agafar, els van apallissar i els van pujar des d’allà baix a cops. Van passar per aquí, i com que vivíem aquí ho vam veure, i pobrets, feien llàstima, perquè sagnaven per tot arreu i coces!! I amb la baioneta els punxaven! I quan van ser aquí, abans d’arribar a Can Roca, un lloc que fan coses de construcció, doncs llavors, allà els varen matar, això sí que me’n recordo, feien llàstima, llàstima, llàstima, llàstima!!
I ja eren les últimes (que marxaven els rojos) que llavors havien fet uns sots per volar el pont de l’Ametlla, eh!! els rojos, perquè els altres no poguessin passar. I ja estaven estenent els furgons i tot, per posar, per dinamitar-lo, i ja no van ser-hi a temps i van quedar els forats i tot allà, sense disparar-se. I en canvi, aquí dalt, a davant de Can Roca hi havia un pont de pedra, també molt maco i aquest sí, quan van pujar van ser a temps de tirar a terra aquest.
I després, aquí a la fàbrica Horis, aquesta que hi ha aquí a davant, en aquesta hi havia avions que eren avariats, que hi havia senyors grans que no eren de quintes, però els van agafar perquè agafaven gent gran, eh!!, i reparaven els avions, però quan van marxar ho van encendre. Però és clar, com que els anaven empaitant van arribar de seguida els altres i ja ho van apagar. A l'anar marxant ho anaven destrossant tot.
Després, en aquí es van trobar que ells adelantaven per aquí i ells vigilaven aquests d’aquí, i els anaven controlant, però resulta que uns van passar per el cantó d’allà, per Cànoves i cap allà i els altres pel cantó de Bigues i Riells i l’Ametlla i els feien una bossa que els haguessin agafat a tots, i es veu que quan se’n van assabentar, llavors cames ajudeu-me, corrents, corrents a marxar i va quedar tot així, perquè... els haguessin agafat a tots, ja li dic.
Esclat de la guerra. Sí, teníem una ràdio galera perquè el meu germà, que era més gran que jo, tenia un amic, en Castanya, en Ricard Castany, que feia ràdios i hi va anar i li va regalar una galera d’aquestes. Anava amb uns fils i te l’havies de posar aquí i escoltaves les coses i escoltaves en Queipo de Llano que parlava molt, que sempre feia com si anés borratxo i feia dringar els vidres, com en Rajoy que fa aquestes coses i unes coses així. I sempre, jo pensava aquest deurà ser el que guanyarà la guerra i veig que no, perquè d’en Queipo de Llano no se’n va parlar mai més, va quedar, sí, sí...
Temps d’esclatar la guerra, Mare de Déu!!, tothom corria amb banderes per aquí, dels rojos.
Els de la Garriga anaven en els altres pobles a fer mal i els dels altres pobles venien aquí, o sigui, perquè no ho veiéssim. Agafaven els que deien que eren missaires, els que eren d’això, que eren d’allò, se’ls enduien, els afusellaven i apa!
Als senyors Corrons els van matar, que eren unes belles persones, que aquells si és que és veritat que hi ha Déu, ell era un Sant i la seva senyora una Santa, però per massa bons el van matar i van rebre. Els van matar en aquí, pujant, havent passat Samalús, abans d’arribar a Cànoves, en un revolt que hi ha. Allà hi ha una creu, encara, que els varen matar en allà. Amb ell, al pare, a la dona no la van matar.
I després hi havia un paleta que perquè en un treball va dir que: No sabeu governar!, que no sé què, que no sé “cuantos”, es van discutir i llavors l’endemà el van anar a buscar i el van matar també, coses així, coses d’entre pobles, “rencilles”.
D’altres que devien "cuartos" amb algú i com que devien "cuartos" van dir: Sí, ara el pellingarem i així ja no em reclamarà els "cuartos", coses d’aquestes que amb la guerra, “bueno” barbaritats que es fan.
A l’esclatar la guerra, el que va passar, és que va haver-hi molta gana, i molta fam es passava!! El pa, racionat, i baralles per fer cues per poder-lo agafar, en fi, coses que...
La gent feia cua i eren col·lectivitats, tot era... el pa el feia un forn sol, era de tots els forners però només hi havia un forn i llavors l’agafaven i ho repartien i portaven uns coves i l’anaven donant, té, té, té, té...
Gana en vam passar bastanta. Home, de jove jo me’n recordo que sí, perquè si trobàvem per terra una pell de plàtan, jo me la menjava. Menjàvem el que podíem, el que tenia una mica d’hort, nosaltres teníem una mica d’hort i quan hi havia faves, faves i sinó a robar-les. Jo hi havia anat moltes vegades a robar, passar per un camp i agafar un grapat de faves i marxar cap a casa corrents i fins i tot en femers trobar pells de faves, que havien tret el gra les cases de pagès i la pell la llençaven, “pues” anar allà a recollir-la i portar-la cap a casa i la mare les desfilava per anar traient els fils i ho trinxava i també au!! per menjar, clar, això és natural, el que es podia arreplegar.
Sí que se’n feia sí, d’estraperlo, amb olis i amb coses, sí, sempre trobaves coses d’estraperlo. Però devien ser... això ho podia comprar el que tenia pessetes, però el que no tenia pessetes res, perquè en aquí ens van fúmer els "cuartos" i ens ho van fúmer tot.
L’escola durant la guerra va anar seguint, el que no vaig anar-hi més vaig ser jo. Jo, aquell senyor (el mestre), era un senyor molt recte i molt d’això, no l’havia sentit mai ni a dir mal de l’un ni mal de l’altre, un home molt parcial, molt bon home, en fi, una bella persona.
L’església la van encendre i van agafar els sants i tots els llibres i tot al mig de la plaça i anar cremant-ho tot. Jo no sé si els hi van dur o no però que ho deien que els portessin, sí. Jo, a casa, el Sant Crist que hi havia sempre i això, es va amagar ben amagat i avall.
Allà al costat teníem uns que eren d’això... internacionals, i tot el dia anaven els telèfons i pum! pum! pum!, es van posar en una casa que era deshabitada i estaven en allà. Sé que era una de les cases de l’Anton Mercadal, un oncle meu era i nosaltres, la casa on vivíem també era d’ell, que tenia tres cases i aquells es van posar en allà.
Me’n recordo que una vegada ens van entrar a casa a fer-ne una revisió perquè buscaven cavalls i van veure fem de cavall a fora de casa nostra i els van fer venir per venir a buscar el cavall i la meva mare, en pau descansi, els hi va dir: no en tenim!! I ells: com que no!!, i van entrar bum!! Cap a dintre, a regirar-ho tot i no van trobar cap cavall. I doncs això de què és?, diu: jo, que vaig a la carretera i quan passa un cavall ho recullo per l’hort (riu).
Sí, sí, un registre, i van mirar per tot arreu i no van trobar res, clar si no n’hi havia!! Però és clar, no podies comprar fems, no podies fer res! Doncs ella ho arreplegava, però “bueno”, no sé si ho havies sentit a dir, s’arreplegaven molt els fems abans, per abonar els horts i això i mira, ella ho arreplegava i ho anava tirant en allà.
De vida cultural que dius jo no he sigut mai de res i no m’han agradat mai ni els blancs, ni els negres, ni res, ni el futbol!! El futbol igualment tant em fot l’un com l’altre, no he sigut mai... A vegades m’han demanat per anar a assemblees o coses de l’Ajuntament o d’aquí o d’allà però hi vaig anar una vegada en aquí quan hi havia la Núria Corrons, l’alcaldessa, eh!! I quan vaig sentir el que es deia allà dintre jo dic, per això, per anar a veure allò, aquestes coses, insultant-se i dient-se coses, dic: ja estem bé a casa. I sortir i això, ben poc.
El dia que van bombardejar jo tenia la mare de la meva mare, que ja vivíem aquí dalt, i va pujar d’allà davant de Can Reig, la mare de la meva mare, o sigui l’àvia, va pujar en aquí i quan va ser en aquí va petar el bombardeig i estàvem a fora asseguts en cadires i vam sentir avions, però d’avions en passàvem molts, però d’un plegat Buuum!! I una fumarada negra, tota una negror!! Ohh!, Però si això és un bombardeig!!, correm, correm, correm!! I vam saltar a baix, al torrent, és un torrent que hi ha en aquí. Hi havia uns bardisses i ens vam posar allà dintre perquè el meu pare sempre deia: si mai bombardegen alguna cosa, cap al torrent! Havia de ser que caigués en el torrent perquè si cau a sobre la metralla s’escampa i si ets a sobre et pot tocar, però si ets a dintre d’un torrent no, perquè tens paret i paret i tu estàs a dintre. I el que recordo és això.
I llavors, era molt valenta aquella dona, encara va marxar sola, acabat el bombardeig, cap avall, cap a casa seva.
Van bombardejar a l’estació, principalment, i després allà a Can Tombes, saps on és? No? Una torre que hi ha quan puges la carretera de Samalús, passes pel carrer Gran i hi ha la carretera de Samalús que puja amunt, la de pujant a la dreta, encara a les façanes, encara hi han forats de la metralla.
I després una torre de la part de baix, baixant a la dreta, que és d’obra vista, que ara hi ha pintures i coses, em sembla, aquella va quedar ben ensorrada. I després no sé si... allà hi van matar dos nois, en allà, en Pujol i l’altre era en Figueres, no en Figueres no, en Pujol i en Granvets, que en deien, que hi havia una casa que en deien Cal Jardiner de Barcelona i aquests dos nois van morir en allà, amb el bombardeig, sí. Eren jovenets i estaven jugant en allà i és clar, van rebre.
Llavors ferits i això sí que n’hi van haver, però és clar, aquests van cridar més l’atenció perquè tothom: guaita, pobres nois, aquells.
Ara, aquí on estàvem nosaltres, no ens va passar mai res.
Que jo sàpiga de refugis n’hi havia tres. Al camp de futbol, que els jugadors s’hi vestien, acabada la guerra i encara el feien servir i tocaven la cançó de les mules, o no sé com en deien i sortien corrents de dintre vestits, allà n’hi havia un. L’altre a l’estació, i un altre aquí al carrer Negociant, eh!! Aquest del carrer Negociant sí, perquè hi anàvem quan marxaven els treballadors. Llavors hi anàvem nosaltres a jugar-hi, allà dintre. Érem petits i hi anàvem a jugar, que era un terreny de la Fournier i allà ho van fer i era molt sorrenc i em sembla que no n’hi havia cap més.
Dies endarrere vaig llegir que al camp d’aviació, diu que sí que n’hi havia un, però jo no ho recordo, eh!! Sí, ja et dic, jo perquè ho vaig llegir en un “puesto” però aquest ja no el sé.
El camp d’aviació? Si el recordo? I tant!! Al meu pare el van agafar també, el van fer anar de dies a esplanar, a fer el camp d’aviació i mentre va ser en allà encara vam menjar una miqueta, saps perquè? No, pagar res, no!! No et donaven res, al menys el meu pare no cobrava res, però hi havia plantat patates i les patates abans es feien, tallaves... Saps com es fan? Es fa un sot i ho poses a dins i es feien amb mesquita. Ara, avui en dia es fa servir el bànol, nitrat... moltes coses, productes d’aquests, però abans es feien amb mesquita i quan va anar allà ja eren grillades i a l’arrencar, al trobar aquells camps de patates, les netejaven i cap al cabàs, cap al cabàs! Perquè s’emportaven una queixalada per menjar ells en allà perquè hi anaven al matí i tornaven al vespre i llavors, arribava a casa amb aquell cabasset ple de patates i la mare les pelava, les netejava ben netes i fèiem festa major.
Sí, els van obligar a anar-hi, van passar per les cases a buscar... van dir, tu, tu i tu, vinga avall, i tu i tu.
Jo sé que n’hi havia un, en Batlló, que era el president dels paletes i tots els contractistes de la Garriga, que llavors eren cinc o sis només, que ara n’hi ha molts, doncs van agafar-ho tot i els hi van fer portar els taulons i tot cap el carrer del Requeté, que en deien el carrer del Requeté i en allà era el magatzem i aquell era l’encarregat de les obres i aquell era el que dirigia les feines i ho feia tot. És molt probable que també anéssim obligats a tirar a terra l’església i també, aquest que et dic, que busqués gent per reconstruir-la. Molt segur.
Jo havia vist avions quan pujaven i baixaven, sí, al camp d’aviació. Però allà on n’havia vist era aquí que els reparaven, aquí dintre a l’Horis, aquí sí, aquí en reparaven, perquè hi anàvem nosaltres a buscar eines. Allà on abans t’he dit: aquí és el meu despatx!, allà hi tinc sargants, tinc informadors, tinc serres, tinc de tot, que ho vaig treure tot d’allí, de quan van marxar. Jo era una canalla i em feia gràcia, “pues” anava allà a buscar eines i cap a casa, per fer coses.
I allà arreglaven els avions dels republicans, els caces aquests petits, els xatos crec, sí.
El Balneari va recollir molta gent. Quan hi va haver els d’això, de Granollers, els bombardeigs, la gent, a molts, els pujaven cap aquí dalt, als ferits, i llavors és clar, és natural que els d’aquí també havien d’anar a parar allà.
Era l’Hotel Blancafort, allà on és ara i abans també tenia el nom de Blancafort, però... Jo sé que una veïna d’aquí dalt, que es deia Conxita, que ja era casada i mare de família i ella hi va anar d’infermera i a vegades parlava amb la meva mare i això i jo les sentia que deia: dos sense cames, un altre sense braç, i feien comentaris d’això, però jo per anar-hi no hi havia anat mai.
Home, em sembla que a Granollers van bombardejar més d’un cop. Jo me’n recordo pels ferits i per les ambulàncies que anaven seguit, seguit, però no pel que van fer o van deixar de fer, però se’n va parlar molt. I sí, sí, els portaven cap aquí, sí, als ferits.
Perquè aquest bombardeig d’aquí a la Garriga va ser cap al final, abans van ser els de Granollers, aquest va ser dels últims.
Sí, refugiats molts, eh!! I amb aquests sí que ens barallàvem, ens barallàvem i el mestre ens deia: no ho feu això, no ho feu!! No veieu que prou pena tenen que els han hagut de portar cap aquí! Però eren castellans i és clar, allò, la “incha” que hi ha sempre.
Aquests nens estaven ocupats en torres, a la Torre Enriqueta que és una de molt gran que hi ha sobre la ronda del carril, en allà n’estava ple i després en alguna altra banda també. I després hi havia algú, que a vegades, en cases particulars n’agafaven algun.
El meu germà va estar a l’Ebre, era de la lleva del Biberó. No ens explicava gran cosa però sé que s’enviaven cartes, sí, perquè la meva germana gran era la que li escrivia sempre i llavors ens llegia, mira l’Anton ara és a tal "puesto", ara ha anat a tal altre, al Manuel l’han ingressat en un hospital, que era un cosí seu, en De Buen, no sé si has sentit a parlar d’en De Buen, un fill seu és arquitecte, d’aquí la Garriga. Érem cosins, són Mercadal, també.
Doncs estaven junts i el van ferir i ell va anar per recollir-lo i un capità o no sé què li va dir: deixa’l estar, si l’agafes et tiro un tret! I va tenir que anar seguint i el va tenir de deixar en allà i sé que deia: que ha estat ferit i si pogués anar-lo a veure!, però no va ser res. Em sembla que va ser ferit de por, molt malament i es veu que va agafar un esglai o alguna cosa i va caure, pum!! I ell: que han ferit el meu cosí. I aquell: Què coi cosí!! Tu, va vine, endavant, endavant!!
Disciplina suposo que sí, però com a organitzats no crec que ho estiguessin gaire, perquè quan a l’Ebre, segons dades que havia donat el meu germà quan era aquí, perquè va estar set anys a la guerra, “bueno” la guerra van ser tres anys però després el van agafar perquè no havia fet el servei i llavors cap a l’Àfrica, entre un "puesto" i un altre set anys fora de casa.
Doncs explicava que els feien travessar el riu amb el mosquetó així (aixeca els braços), perquè no es mullés i passar, però els hi engegaven les comportes els nacionals i llavors tothom marxava riu avall. Això, escolta!!
Ell ferit no, va poder tornar a casa i llavors al fer la mili amb els nacionals, ells eren els “rojillos”.
(Entra la seva dona) Pilar, com es deia l’alcalde de la República? Sí home, el del carrer Cardedeu, Portugés això i el seu fill es deia Àngel, ja t’ho he dit.
Tenia (el seu germà) 17 anys quan va anar a la guerra i què va!! No estaven entrenats. El meu pare, en pau descansi, tenia una escopeta de la Fuixé, que en deien, d’un canó i abans de ser a la guerra i tot això, a vegades li agradava molt anar a buscar bolets, anava a buscar bolets i quan era el temps de caça, anava a caçar i no crec que mai hagués mort res, però anava amb l’escopeta aquella per caçar. I llavors ens la van requisar, van venir a veure les armes i s’ho van emportar tot.
Sí, el Comitè revolucionari estava, saps a on? A davant del Banc de Bilbao, allà en deien a Can... jo sé el nom, però no me’n recordo, perquè una parenta meva hi havia estat servint-hi en allà, era d’uns senyors i “bueno”, tenia un nom.
“Bueno”, en allà hi havia el Comitè i allà hi havia en Pageset, en Sagrera, en Farigola, després un pintor que es deia Romeu, qui més hi havia? El Gravat, li deien en Xalín, un xicot de Cal Bacallaner que el van matar que tenia setze o disset anys, quan van entrar els nacionals perquè era del Comitè i portava el cotxe o no sé què feia, sí, alguna cosa, i el varen matar. No li van fer judici, ni van fer res i el van matar de seguida i no sé qui més hi havia. Ah!! un altre de Cal Ausió, el Llarg de Cal Ausió que li deien, en fi, jo... Ah!! i una dona que no sé com es deia, que li deien la miliciana, sí.
Aquesta, la miliciana, segons rumors, jo no ho sé si és veritat o no... diuen que van agafar Mossèn Ramon, un capellà d’aquí, se’l van emportar cap amunt, a la muntanya, que hi ha un puesto que en diuen A Rupit i allà el varen matar i diu que va ser aquesta la miliciana que allà es va entretenir a anar-li tirant trets a Mossèn Ramon, diuen!! Jo... no es pot justificar perquè no ho saps, perquè a vegades se’n diuen tantes de coses que...
Sí “bueno”... els més revolucionaris (els del Comitè) i els més pobres, perquè molts d’aquests, senyors com aquest que van matar, que li he dit, de la Corrons, que havia sigut alcaldessa de la Garriga, eh!! doncs el seu pare quan el van matar havia fet molts favors, eh!! I com que havia fet molts favors, molts d’aquests van dir: Va, anem a buscar el Corrons!! Perquè el dia de demà no els hi reclamés encara els "cuartos", van saldar els deutes. O sigui que, bestieses se’n van fer moltes, moltes!!
Perquè ara, això mateix que va passar per aquí, que portaven aquells dos pobres xicots, que eren jovenets, eh!! Jo era una criatura i els veia grans, però eren jovenets, eh!! Ai! I de la manera que anaven! Una coça al cul i un queia i el punxaven perquè s’aixequés, plens de sang i tot i llavors, quan són aquí dalt... Home, si els vols matar mata’ls de cop i ja no els martiritzis, que això és ser un bàrbar!!, però en fi, les guerres...
Sí que va marxar gent, exiliats, sí. Jo... aquest el Gravat, que li deien Xalín i era el Gravat, que havia sigut rajoler, aquest va marxar amb la família, després en Benedicto, uns del carrer Cardedeu també van marxar, ara no me’n recordo com es deien. En fi, van marxar bastantes famílies, van marxar... i encara, potser, n’hi ha algun que no ha vingut. Perquè després n’hi havia un altre que li deien el Negre, que havia estat tinent amb els rojos i també va marxar i va anar... a Mèxic i allà es va casar amb una mexicana no sé si va tenir fills o no va tenir fills o què, però ara diuen que ja és mort. Perquè hi ha un noi de la Garriga que es diu Joan Estival, que és de la meva edat, que viu a Mèxic, que era el contramestre de la fàbrica d’aquí, eh!! i va anar a Mèxic també contractat per dur unes fàbriques i li vaig dir: a veure si sabessis localitzar en el Negre, és deia Puig de cognom i li deien el Negre i em va dir: ja el vaig localitzar i és viu, casat, el que no sé si té família, diu: i fa de mecànic i arregla cotxes. I llavors al cap d’un any o dos va tornar a venir el Joan aquest i em va dir: saps en Puig, és mort, dic: ah!! ja és mort, diu: sí, es va morir, per això dic... alguns ja no van tornar i tenien els seus pares aquí, però van marxar i els seus pares no en van saber mai més res. No, perquè tenien la cua de palla, diguéssim, perquè si no has fet res pots estar tranquil a tot arreu.
Sí, i tant, l’entrada dels nacionals sí que ho recordo, que ens donaven coses. Gener o febrer era, ara jo sí que no... jo, no em preguntis dates i coses perquè no... jo si fos un d’aquests que li agrada l’escriure i vas apuntant les coses (riu).
Això sí, passaven per aquí i sé que davant de tot anaven els moros, eh!! i després venien els altres a darrere, però a davant, els de “choque”, anaven els moros. I al passar per aquí et tiraven alguna galeta o això i allò.
Bueno, abans va passar un senyor que era de Cal Nen, una casa de pagès d’aquí dalt, era de família d’un que està a l’Ajuntament, que és d’això, del Medi Ambient, en Castells, eren de família, i va passar per aquí i tenia una burra amb el carro i diu: els nacionals ja són aquí!!, ens va dir i vam dir: Que va!!, diu: sí, ara m’acabo d’assabentar que ja són aquí i mentre ens ho deia ja van pujar cridant: ¡Viva Franco! Que això, que allò, i tothom sortia i els saludava.
Jo sé, em varen dir... jo no ho afirmo, que va venir en Franco a fer visita aquí, acabada la guerra, eh!! No sé per quina data va ser que va venir i tothom: Ui!! Que ve en Franco! Que ve en Franco!, aquí a la Garriga i l’Alcalde que era en Joan Reig i la seva dona que era la Conxita, li van fer un gran ram i tots esperant i va passar, va passar de llarg i ni es va parar ni va fer res (riu).
Home, mentre hi va haver els rojos es va passar molta gana i quan van entrar els nacionals també, eh!! perquè anava tot escàs i van passar gana, però jo crec que va ser molt millor amb els nacionals que no pas amb els rojos, no ho sé. No sóc polític ni sóc res, perquè no m’agrada, però pel que jo vaig viure, jo no ho sé... em sembla que...
I el sol fet que van tirar una llauna de sardines i la vaig poder arreplegar, una llauna de sardines que tenia tres dits d’alçada, eh!! I la vaig arreplegar i amb una pedra la vaig rebentar i me les vaig menjar totes!!! (riu). Això sí que ho recordo, per això dic...
Els nacionals ens van donar una cartilla, cada família tenia la seva cartilla i pel tabac també. I a fer cua!! Havies d’ensenyar la targeta, la cartilla aquella i llavors t’ho donaven. Ui!! Unes cues!! Aquí al Cèntric Club donaven el pa, que hi havia un jardí molt gran, hi havia el Saló dels estiuejants que era una cosa d’aquests que dèiem abans, dels estiuejants, sí, era el Casinet. I llavors un jardí molt gran amb unes pèrgoles i de tot i en allà feien anar la gent allà dintre en fila índia pel pa, i si un passava davant de l’altre ja hi havia raons i llavors sortia el que repartia, pom!!, doncs s’ha acabat el pa!! Agafava el sac i l’entrava a dintre.
Jo, quan la col·lectivitat, jo vaig començar a treballar de paleta, acabada la guerra ja em van posar a fer de manobre i fins ara als 80 anys he estat treballant i als 80 anys m’he jubilat.
Feina sí que n’hi havia perquè feien això de la col·lectivitat i treballàvem per tot arreu, si es feia nou ja es feien obres i les de la guerra, les que es van fer malbé, i moltes coses, en fi.
També van refer l’església però van trigar una miqueta, eh!! No va ser de seguida, van trigar una miqueta. Perquè nosaltres, acabada la guerra hi anàvem a jugar a dins i d’un cantó a l’altre ens apedregàvem i en fi, coses de canalla, hi havia els “escombros” a dintre i estava tot... Llavors en Pòlit, la va restaurar tota, sí, era més endavant. El primer de tot, va fer la teulada nova perquè no hi havia teulada, va fer la teulada i després va anar fent l’interior i en fi, mica en mica.
Denúncies, sí, però això ja és molt particular i a mi em sabria molt greu "nombrar" noms. Saps perquè? Perquè uns d’aquí eren dels nacionals i els altres dels rojos... els havien estovat i els havien martiritzat i els havien fet moltes coses i fills del poble, eh!! I per això dic jo, no, no m’hi vull posar, no m’ha agradat mai, no vull traspassar-me mai.
“Bueno”, això sí, van posar ordre els nacionals. A “lo” millor si anaves al cine, si és que hi podies anar un dia, havies d’aixecar la mà i sinó aixecaves la mà i passava algú et fumia alguna bufetada. I després si parlaves en català, hi havia un jutge que si ell passava i et sentia a parlar en català també ja et “sacudia”, perquè no volien que parlessis en català. L’escola i tot en castellà i al "noticiero" sortia només el Franco i cantant l’himne del Franco.
Salconduïts? Això no ho sé, perquè jo no havia viatjat, jo només viatjava de l’Ametlla cap aquí i d’aquí cap allà.
La Falange!! Va sorgir la Falange. Era dels principals d’aquí a la Garriga, “bueno” dels principals, hi havia el de l’estanc, en Quimet, després un que li deien el Gravat, després els germans del Termes Victòria, que eren dos germans, no sé si n’has sentit a parlar?, en fi, aquests eren els principals. Aquests eren els que anaven a davant, que els feien formar, els ensenyaven la instrucció i els feien fer coses, perquè hi havia molt jovent que s’hi va apuntar a la Falange i inclòs a mi em van dir per anar-hi i jo vaig dir que no perquè ja et dic, no m’ha agradat mai, no m’he volgut posar mai en cap lloc. Jo he fet la meva feina i no he volgut saber mai res.
Però gent (a la Falange), molta, molta, molta i llavors i van haver coses, és el que passa, diferències que si tu quan la guerra eres això, quan la guerra d’allò i... inclòs uns es van discutir, un dia, i li va fotre un cop de puny i li va trencar les barres, que es va posar una pedra a la mà, eh!! Una pedra dintre la mà i li va picar i li va trencar les barres, coses així. Fins i tot sense guerra, a vegades, n’hi ha de coses d’aquestes. Però sí, de mica en mica es va anar suavitzant, sí ,sí, és clar, per força, quin remei tocava.
Acció Catòlica, allà fèiem... jugar al borinot. Et poses així i fas una rodona i n’hi ha un que volta, va voltant i va fent zzzummmmm!! I tot d’un plegat, plas!! Et fot una fava (riu) i havies d’endevinar qui havia estat, qui era el borinot.
I després saltar i parar, cavall fort. Jo en tinc un record del cavall fort (assenyala les dents), totes les dents!! Trencades, em vaig haver de posar... Mira, jo saltava molt, era bastant àgil quan era jove i hàbil i sempre em feien saltar primer, perquè és el que saltava més endavant, perquè llavors hi cabessin els altres. A “lo” millor n’hi havia quatre o així i arribava i em posava barrabum!! ben endavant i tant endavant saltava que vaig picar i em vaig trencar les dents. I ja me les vaig tenir que arreglar aquí i quan vaig anar a l’Àfrica, dos anys a l’Àfrica, llavors me les vaig tornar a canviar (riu).
La mili, perquè A,B,C, em va tocar a l’Àfrica, quan la mili, la quinta i vaig anar a Melilla, allà on havia estat el meu germà. Jo tenia 18 o 19 anys i vaig estar-hi dos anys. Dos anys a l’Àfrica i sense poder venir, el meu germà a fora i jo a l’Àfrica i els pares sols.
Ah!! També hi havia el Patronat. I l’escola durant el Franco, molt estricta, sí, jo ho sé perquè vaja, els hi feien fer tot en castellà.
(Església i polítics). Jo crec que sí que hi havia molt bona unió, ells manaven.
Activitats clandestines? No ho crec.
Mort de Franco. Sí, cada dia el deien, (el parte) i l’ensenyaven i el feien viure artificialment, no? Segons deien, eh!! No ho sé.
El que a vegades senties molts comentaris que deien: Ja és hora que es mori!! I d’altres al revés.
Ja et dic, ni el meu pare... com que el meu pare mai havia volgut ser de res doncs jo tampoc m’hi he posat mai, en res. Sé que va venir en Juan Carlos, sí, que el va posar en Franco, el va posar ell. Sí “bueno”, se’n va parlar, però jo no sé si... li va tocar a ell i a veure què, a veure com aniria aquest.
El primer cop d’anar a votar suposo que sí que hi vaig anar, no me’n recordo, però em sembla que sí, perquè a les votacions gairebé sempre hi he anat.
Sí, però com que deien que havies d’anar a votar perquè si no votaves després ho guanyaven tot els altres, no sé què deien, en fi, coses d’aquestes. Això de la política no...
Suposo que moltes coses d’aquestes bé les sabia, no? Sí, anys durs, quan penses... sembla que ho vegis, a vegades, sembla que ho vegis allò, eh!! Ja et dic, de gana se’n va passar molta, i por.