GLÒRIA: És com un questionari més o menys?
- No... és una mica obert; el que volem és que ens expliquis la vessant personal, com has viscut com a dona, la teva infància amb la teva mare, l’educació i la vida domèstica... i després, doncs, com a dona adulta, com vas viure pel teu compte. D’altra banda, també, com vas introduir-te en els moviments socials de la Garriga: com va ser?, quan?, i... què va representar per a tú? Doncs podem començar...
GLÒRIA: Per infància no?
- No... millor que et presentis i ens diguis què significa per tu la Garriga.
GLÒRIA: Bé, a veure com ho fem, si no hem disperso molt, que sóc molt dispersa jo, i enraonadora... (rialles): Hola, sóc Gloria Font Aspa, sóc una garriguenca de soc a arrel, he disfrutat i patit el fet de ser d’aquest poble, en molts sentits, l’he disfrutat perquè és un espai generós per viure-hi i l’he patit, doncs, perquè de l’època que vinc; jo, que vaig nàixer el 16 d’agost del 56, he viscut una vida paral·lela a tot aquest canvi des del Franquisme fins a aquesta democràcia; i ha sigut un camí curiós, suposo que deg formar part, no sé, ara quan he vingut cap aquí sortia una dona de la Garriga que tenia 5 o 6 anys més que jo i evidentment el seu concepte d'aquest moment de transició entre la nostra infantesa i adolescència i ara vida adulta, segurament hi ha una gran diferència de sentiment, pot ser de lluita social i tot una sèrie de coses que anem entrant mmm... bastant importants. El que sí és segur que ens deu acostar molt és… quin tipus d’infantesa degut a l’època de postguerra. Hauria de dir que no vaig viure una misèria material pero sí que haig de dir que vaig viure una misèria cultural impresionant que és el que m’ha definit a mí com a dona i com a persona civil, fins i tot diria que m’ha creat una consciència de classe. La meva familia han sigut sempre una gent menestral, treballadors, fins encara a la meva generació no han pogut haver-hi estudis superiors, havien sigut doncs, això, oficis tots vinguts d’una familia menestral, de la falta en aquest cas de la figura paterna de la meva mare i això ha marcat moltíssim una relació de dones en un concepte lluitador, soles, bueno, quedaria molt lleig dir soles però amb un sentiment de solitud; perquè he tingut un pare, evidentment, però el funcionament de matriarcat i de dones soles que em ve del passat ha marcat moltíssim aquest sentiment de lluita. Això què ha definit? Doncs que no he acceptat una sèrie de compromisos com, per exemple, no m’he casat, ni tinc parella de fet, no he volgut tenir fills, totalment conscient, perquè no volia assumir que ja m’era donada la maternitat, m’he revelat molt a nivell social per marcar un espai de manera diferent de viure; em sembla que vaig ser de les primeres persones junt amb la meva germana que vam viure en una casa en col·lectivitat, que va ser un escàndol en aquell moment i que ens va portar a greus problemes de convivència i de crítiques a la meva familia que, al cap i a la fi a la Garriga no sé si som quinze o setze mil habitants però aquesta Garriga íntima, petita i de poble que en un moment donat en aquesta època peruga, mesquina, crítica, i vam haver de ver moltes barreres. Aquest sentiment encara el tinc ara i va provocar, doncs, definir-me ja que l’escola va ser patètica, bé, sóc així una mica convulsa però... l’escola, o sigui, jo com a nena, vida de poble, feliç, ingènua però el record que tinc jo de la meva època d’ensenyament a can Sala, sempre he anat a la escola pública jo, era de tedi, aburriment i fins i tot recordo plorar, amb set anys, en una aula a la tarda que m’obligaven a fer la migdiada al costat de cinquanta-cinc nenes, i feiem migdiada perquè per més bona voluntat que tingués aquella pobra mestra, que no diré noms perè era una persona que era de parla castellana, segurament havia format part d’aquelles migracions que va obligar i va fer el senyor Franco, perquè tinguèssim una escola no catalana i amb gent amb molt baix nivell cultural i jo haig de dir que jo amb un llibre de cultura general vaig passar tres anys i ja me’l sabia de memòria, i aquest record de set o vuit anys, quan tu tens tota la teva capacitat intel·lectual i les ganes de conèixer i d’aprenentatge, va ser duríssim. Per això, per mí, en què he basat la meva vida? En la cultura, o sigui, per mí un llibre ha estat i és la meva arma i la meva eina i llavors sempre m’ha definit fins i tot a nivell professsional, m’he dedicat a la cultura, per això, perquè he hagut de suplir el tedi, la miseria anímica, l’estretor econòmica, que mai va ser mancança però sí que va ser justa a l'hora de descubrir que al mòn existien biblioteques, exposicions, que la mateixa feina meva m’ha portat a viatjar, quan vaig sortir a Europa, plorava, o siga, plorava, que quan vaig anar a Perpinyà i vaig veure una llibreria jo plorava. I el meu primer llibre que hem vaig poder comprar, que encara el guardo, en català, és una edició, em sembla que era de butxaca de destino, de l’Agustí Bartra que és un clam i es diu Exe Homo que a mí em va definir aprofitar la metàfora que comporta la poesia per sobreviure a tota aquesta misèria anímica.
- Déu n'hi do, ets una persona molt sensible, molt emotiva i, en aquest cas, aquesta vessant de la teva vida no estava coberta, no?
GLÒRIA: En absolut... o sigui, recordar a aquesta edat que plorava a l’escola... jo ho sento però això es un crim intel·lectual.
- I això a l’escola pública?
GLÒRIA: A l’escola pública! A Can Sala!
- I havies arribat tu a tocar el tema de Labores?
GLÒRIA: Sí. Patètic. Ens feien fer Labores tota la tarda; la meva mare era professional de la costura i jo vaig crèixer en un taller de costura on hi havia dotze o catorze dones, i clar, el meu aprenentatge de matriarcat era meravellós, dones que mentre anaven enfilan o desenfilant l’agulla el que feien allà era... enfilar la vida d’una altra manera. I per mí el meu concepte de cosir, que per la meva mare era professional, allà... que era només per substituir la manca del que jo m’esperava que em donés l’escola... o sigui, jo m’enrecordo de fer als tres anys una cosa que ens feien fer que era absurda, ridícula, i que l’anomenaven un “tuyo”, que era una tovalloleta per l’esmorzar i havíem de bordar unes violetes que jo recordo que només entràvem a les tres de la tarda, feia un nus al fil, i em quedava tota la tarda allà darrere amb el nus, i aquell “tuyo” me’l va haver d’acabar la professora, perquè clar, a ella li anava que jo acabés aquells tres anys d’escola i sortís amb aquell “tuyo”, embolicat amb paper fi, però jo, realment vaig bordar molt poc, o sigui, allà ja hi havia una rebeldia.
Llavors és curiós no? Jo no volia cossir. Allò que ens passa de que fugim del que ha sigut la nostra herència anímica i professional. Peró al cap i a la fi, encara ara, aquesta figura de la meva mare amb aquest cosidor, que jo li tenia una mica de rencor, perquè em prenia les hores de la falda de la meva mare, però ella havia de treballar molt, per pagar-me les necessitats bàsiques... Ara que la meva mare té molts anys encara m’està ajudant a cosir i jo faig moltes coses per fer els dissenys del espectacles, perquè jo m’he dedicat amb els anys al teatre, i he montat una empresa de teatre, i no m’he tret les agulles de sobre, però mai, o sigui mai; aquella imatge patètica de tota una tarda amb un nus, amb una agulla, suat i podrit, aquell fil era podrit. Per a mí és una imatge de poesia visual, de rebeldia. Un fil blanc, amb un nus que es va tornar negre durant tota la setmana. No el vaig voler desfer mai aquell nus.
- I la joventut, va ser una mica millor?
GLÒRIA: La joventut va ser molt curiosa. Perquè suposo que jo ja era una mica... clar, jo sóc així una mica bomba, emocional, peró era molt introvertida, ara sembla que no però sóc molt vergonyosa molt introvertida, però a diferència de tots els amics que tenia que evidentment era molt d’aquí del poble, a casa meva hi havia moltíssima llibertat, o siga, els meus pares, primer perquè per necessitats vitals, jo vaig haver de deixar l’escola de molt joveneta, no vaig poder acabar els estudis superiors, que això m’ha portat molts problemes per poder fer per exemple la carrera del teatre perquè no tenia COU. Això ja ho podem parlar en un altre moment. Com que ja tenia una sèrie d’obligacions als tretze anys, tenia una petita empresa i havia d’assumir-ho com a adulta... Els meus pares ja m’havien donat moltes responsabilitats en el tema quotidià i professional i paral·lelament hi havia una llibertat i confiança de cara a la meva vida privada. Llavors jo era l’única noia de la meva generació que podia sortir totes les nits, arribar a casa a l’hora que em convenia, i jo sempre anava amb colles de deu o dotze nois d’aquí del poble a totes les festes, a totes les mogudes que hi havia en aquell moment, i sempre anava sola; amb l’agravant de que per exemple jo anava a casa de les amigues i els deia a la familia que les deixaren venir... que a mí em deixaven anar... i sempre em deien... hi havia una senyora molt simpàtica, a més tots som parents, i em deia “tú lo que ets és un pendó i ho seràs tota la vida” i ara de molt gran hem deien “ets un pendó molt simpátic pero has fet molt bé el que havies de fer en el teu temps”. Però en aquell moment era molt mal vist, però vaig tenir una època de rebeldia, de començar a sortir però era molt aburrit, eh?, era tan aburrit, que clar, funcionaven per grups, ens vam inventar molt... eren varies cases de varios amics que ens vam començar, això ja era una època així moderneta, dels primers anys setenta, teníem clubs a les cases privades, teníem tres o quatre clubs, un es deia “el satán”, “el toping”, i que feiem escoltar música, fer guateques.
- Això a cases de la Garriga?
GLÒRIA: Això a cases de la Garriga, eh? A can Perris, a can Babon i cals Mateuet, aquí cal Salerm, però teníem com tres clubs, llavors allà eren com els nostres antros, feiem els nostres guateques. D’aquesta època tothom va començar a ser com així com bastant formal, la gent estudiava però jo ja treballava. I jo m’aburria, llavors ¿què passava paral·lelament? A partir de tenir la meva feina vaig intentar a las tardes anar a l’institut del teatre però en aquell moment com que no tenia COU a nivell professional, doncs era una mica complicat, el que passa és que era una època que per exemple a l’institut i a moltes escoles d’art donaven moltísimes facilitats perquè molta gent com jo que teníem ganes i actituds per fer una carrera cultural tinguéssim accés a cursos oberts amb gent molt bona, jo vaig tenir en aquest sentit molta sort, i paral·lelament doncs em pasava els matins treballant en una petita botiga familiar, que la portaba gairebé jo sola, amb tretze anys, i a les tardes me n’anava a Barcelona, primer per aprendre a fer de massagista en una escola del doctor Ferrandis que era quiromassagista i llavors a l’institut del teatre. Què va passar? Que això em va pontenciar a intentar inventar-me una vida, sense poder acabar de marxar de la Garriga, inventar-me una vida paral·lela a les amistats que tenia, que a mí em compensés, què vol dir?, es feia teatre al patronat, que en aquell moment hi havia en Planes, hi havia el Joan Bolada pare, doncs que dirigien teatre, i en quinze, setze anys estava fent teatre.
És com vaig començar. Paral·lelament baixava a Barcelona.
- Amb quants anys?
GLÒRIA: Amb catorze, quinze anys.
- Amb catorze o quinze anys això devia ser...
GLÒRIA: Sí, però a la meva familia això era el normal. Si amb 13, 14 anys has d’assumir que portes un negoci, en 13, 14 tú et pots anar... És clar que ara la gent... jo tenia catorze anys però als 16 ó 17, tot i ser criticat per aquesta llibertat d’anar i venir de Barcelona i d’estudiar, al cap de tres o quatre anys, els amics que van intentar fer carrera universitària vivien a Barcelona, amb el que tenien una vida privada que ningú aquí sabia on anaven, si sortien... Jo, les festes més canalles i l’ambient més canalla d’aquella època, vaig viure a casa dels meus amics en pisos de Barcelona, en canvi aquí ja era mal vist, era una cosa tan petita i quotidiana que només que fesis una petita festa ja era un escàndol. Però era aquesta mena d’hipocresia, aquesta proximitat que feia que fossim així, com més canalla, però en realitat érem una gent que el que teníem era ganes de divertir-nos en el sentit d’aquest tedi cultural. Llavors en aquest moment que me’n vaig al teatre a fer teatre d’aficionat i paral·lel intento fer una part d’aprenentatge professional i va haver-hi molt moviment. Per exemple hi havia els, perquè això va per cognoms, jo sempre he estat lligada amb els germans Guardis; tant el Jaume, que ha sigut i és un activista cultural de les arts gràfiques, plàstiques... han sigut una generació... com el seu germà, el Carles, que portem 35 anys amb ell, primer vam crear Carles Guardis i Glòria Font. Creant artistes a partir del patronat i a partir d’aquells ja montaven moltíssimes festes de música, o sigui, ells tenien grups de folk i les primeres actuacions que es van poder fer, que era la manera de rebeldia paralela perquè hi hagués activitat cultural en català, es feia des del patronat, amparats en la parròquia, però que allà es van generar tota una sèrie de moviments, sota la mampara de la festa, hi havia aquest incentiu de lluita i de canvi i de sortir d’aquesta claustrofòbia cultural i d’aquesta època grisosa. Llavors aquí hi va haver moltes complicitats.
- Vas sentir alguna trava com a dona en aquella època?
GLÒRIA: No. Jo et diré que no. Perquè per la meva familia... per lo lliberal que havia sigut sempre la meva mare i el meu pare, una gent amb uns coneixements molt senzills però amb unes ganes intel·lectuals sense haber tingut possibilitats d’estudis, no em vaig sentir mai reprimida en aquest sentit. L’únic que em deien és que si tenia ganes de fer coses i de compromisos que intentés no barrejar-los tant en la vida local perquè realment van haver un o dos anys molt feixucs de crítica, vaig intentar ignorar aquestes coses... tenia tantes ganes de tirar-ho endavant que... vaig tenir molts problemes per intentar llogar habitatge, perquè clar... no era tota sola, eran els primers habitatges, allò que vols fer... ens deien “la comuna”, la primera gent que volíem compartir casa, vam tenir problemes amb propietaris, etc, etc... però tot això amb els anys ha anat... a totes les cases i totes les famílies, els fills amb rebeldia, o sigui, estic parlant dels anys 69-70, dels 70 al 75 jo penso que va ser una bofetada social, perquè havia una bomba, o sigui, tota la gent que hem precedia, que tenien uns 3 o 4 anys menys, van ser molt activistes polítics, i nosaltres com que ens trobàvem ja en una cosa política molt feta més que política la vam fer cultural, a nivell meu, llavors, ¿què ens vam trobar?, que era una època super creativa, que la cultura va ser una eina per realment fer una revolució cultural en contra del franquisme, va ser una eina tant o més important que la mateixa política, o és el mateix política i cultura, per mí és el mateix, la cultura és un arma poderosísima per això sempre estem en fallida, perquè se’ns utilitza quan cal, és com m’he sentit i com em sento, en realitat és l’arma més contundent. En aquell moment començaba tot un moment d’obertura de coses culturals. A Granollers hi havia un festival de teatre importantísim que vam veure grups bonísims com Melodin Teatret, gent que venia d’Escandinavia, d’Italia, els Bret and Papet que eren americans a les èpoques més glorioses de joglars, de comediants... vam tenir uns models que ens donaven possibilitats de com inventar-se una vida professional que paral·lelament ens ajudés a sortir d’aqesta fòrmula tan grisa i tan vacua de funciona i que aquest estat de rebeldia ens serveixi per reivindicar coses. Jo m’enrecordo que vam fer sota aquest concepte de teatre de carrer que és al que m'he dedicat, que ha sigut el teatre més polític i continua sent-ho, cada setmana quan encara no érem professionals, demanàvem guarderies, demanàvem llibertat, llavors va venir l’època de joglars, llibertat d’expressió. O sigui, cada setmana teníem mogudes, vam demanar, que no ho vam aconsseguir, perquè sempre dic que som una comarca molt galdosa, vam demanar que hagués a l’institut del teatre a Granollers, cosa que no vam aconsseguir, i en aquell moment ho va aconsseguir Terrassa, i ho tenía Vic, i aquí, serà per la proximitat amb Barcelona ens vam quedar sense. Però hi havia en aquell moment una explosió a tota la comarca que ara han sigut German Castells, empreses de gemanagent, companyies de teatre, bueno tu mires el Montseny, en un radi de molts pocs quilòmetres van sortir una quantitat de músics i teatreros, que va ser l’altra explosió política. Jo sempre dic que més que realment una militància de manifestació nosaltres vam estar més al costat de dir ¿Quines eines tenim que reivindicar? I jo vaig estar més del costat de que això em servís com a plataforma personal. Treu-me aquest tedi, buscar una forma de vida, trobar un model, inventar-me’l, i el vaig trobar en viure en altra gent, viatjar pel món amb espectacles que es generen des d’aquí, he viatjat molt però he pogut fer-ho des d’aquí, des de la Garriga mateix, o sigui que a mí m’ha servit sempre de nucli, de lloc que m’alimenta... i m’ha aportat això... que han pasat 35 anys que m’he pogut desenvolupar d’una manera... no ho he patit... jo penso que com a dona jo he tingut molta llibertat, jo he triat.
- Com aconsegueixes sortir del rui, no?... entre cometes... com aconsegueixes... perquè és difícil quan estàs immersa en una societat que et presiona, sobre tot si ets dona, a nivell social, en casar-te, en tenir fills, com has aconseguit això, no? sortir del rui? I com ho has viscut tú, no? O sigui emocionalment... posar-te més forta... o si t’ha suposat sentir-te malament perquè t’has sortit del rail, no una mica? com ho has viscut? (hi ha interrupció del técnic de so perque no està ben ficat el micròfon)
Sí, bueno... una mica... com decideixes tú, com aconssegueixes... moltes dones es queden en el basament.
GLÒRIA: Jo penso qué bé aquest model de matriarcats, d’usos, de viure tota una infantesa al costat d’una iaia que realment és la que m’ha criat, que seia a les tardes a una cadira esperant que tornés aquest avi que jo no he conegut, i que fins fa molts pocs anys no hem sapigut com es va morir que tampoc sabem ni on és, ho intuim, hi han versions, aquell món de dones que esperen, la rebelió després de la seva filla que és la meva mare, per tirar endavant un projecte personal de feina... que ella va ser molt lliutadora... perquè ella sí que va patir molt més tot això perquè va ser una dona que va trencar tots aquets esquemes... suposo que entre tots aquets models em van portar a decidir no maternitats no desitjades, no professions imposades, a lo millor hagués anat a fer filosofia i lletres però a casa meva la filosofia i les lletres estaven al plat de la sopa…perquè vaig ensopegar... el meu pare era treballador del textil, van fallar les empreses, el meu pare es va quedar sense feina i jo vaig haver d’assumir un rol a casa meva amb dues germanes més petites a més amb problemes... s’han d’assumir uns rols que paral·lelament a la responsabilitat que et ve donada i de tot aquest sentiment de mancances, de dureça, d’inflexibilitat social... ho trenco però penso que d’una manera molt espontànea. A lo millor és que sóc tant somia truites... per exemple... mira la meva germana gran segurament ho ha viscut d’una altra manera perquè té tres anys més que jo pero m’he refugiat en lo que m’ha donat la poesia, la literatura... ha sigut un refugi... jo faig trampa, jo faig trampa. Tinc moltes pors, suposo que totes aquestes pors adquirides... però hem sento molt compromesa i aquest compromís hem fa avançar, però jo penso que va ser això... no assumir... i suposo que si anés hem trobaria una besàvia baixada de la singlera de Bertí durísima que també hi ha una figura amb unes frases tremendes i això és el que em defineix com a dona per triar un futur diferent i me’l dibuixo jo aquest futur no sé si et “respong”.
- Bé, una mica sí, una mica és això, però també què va significar per a tú al teu voltant com ho notabes això, perquè realment vas ser trencadora en aquest sentit perquè no hi havien tantes dones que decideixen no tenir fills, no? En aquest sentit, tú et senties presionada per l’exterior, les teves amigues, pel teu grup de amics?
GLÒRIA: No, presionada no. El que sí t’haig de dir que lo que em va allunyar molt quan ja faig aquell salt, emancipar-me de la familia, tot i viure a la Garriga.
- El fet d’anar a viure sola.
GLÒRIA: Sola o amb més gent, sola sense parella fixa... això estàvem a l’època de revolució sexual, tothom pensaba que feiem unes orgies impressionants i pobres de nosaltres... si més no això és com la gent d’aquella època que va ser bastant una faula però evidentment que vam tenir l’oportunitat de viure si més no la informació i els mitjans d’aquest tema que no van tenir ni les nostres mares i les nostres iaies, però jo per sort, a diferència de totes aquestes altres amistats, les meves amigues d’aquesta època per exemple, dones, parlant de dones, totes van anar a escola religiosia, l’educació sexual sí que era bastant tabú llavors en aquest sentit sí que vaig ser bastant detonant de les meves amigues, del primers ginecòlegs moderns, els primers anticonceptius, com ho vam viure? a lo millor una mica hipòcritament... jo era una mica la “avanzadilla”, la que tenia l’adreça del ginecòleg, la que sabia la fàrmacia que no ens tancaria la porta als morros per anar a comprar preservatius o per anar a comprar anticonceptius i el que sí vaig notar en un moment donat, va haver una gran separació d’amistats... fins i tot un problema d’aquests ”no m’agrada que et relacionis amb la meva filla” coses d’aquestes... bueno jo pensava... pues que es queden aquí i s’aburreixin... amb els anys hem rigut i... però sí que va haver un distanciament perquè tries, tries una altra manera de viure, però no em va angoixar gens, jo ho he viscut molt bé això, molt naturalment... era l’amiga progue, va molt bé tenir una amiga d’aquestes, és l’amiga que sap les adreçes perilloses, la que et farà un cop de mà, la que no et comprometrà... era aquest rol... això és l’adolescència, eh? això és adolescència... també és l’època que tothom té... que creixem i que també tenim les grans decepcions i els grans descobriments i penso que és la data en que es fixa molt la personalitat. Llavors aprens, aprens i tries, no obstant era un bon lloc per a viure, llavors el tedi, aquest tedi que em ve de la infantesa el compenso amb la feina, no és ideal, res és ideal, és molt dur, és un món molt difícil, això ha suposat el meu globus privat perquè suposo que com a individus ens construïm dia a dia des de petits i jo sempre he dit que va ser una gran sort a lo millor aquell plorar i aburrir-me un bon dia, va ser per una banda la sort d’intentar ser inconscienment molt valent per triar i decidir en una època que era molt complexa i per altra banda haber de pagar aquest preu d’aquesta època que hem va enviar al món sense haber tingut el temps i la capacitat d’aprenentatge que he trobat a faltar i trobo a faltar encara cada dia però com que és això que diem que tú et vas vestint, jo penso que encara... Tot i estar a l’edat que estic encara m’estic construint, estic en procés de construcció.
- Com a les webs.
GLÒRIA: Sí (riuen).
- Bueno, no sé, parla’ns també una mica del que és el tema sexualitat, jo m’imagino que també ho heu viscut d’una manera molt diferent a moltes noies d’aquí de la Garriga, de fet ja la teva mare tenia una mentalitat molt oberta en aquest sentit, tú has pogut parlar d’aquests temes? com t’ha influït després?
GLÒRIA: És el que et deia, jo he tingut una gran sort, aquest matriarcat en el que he viscut, aquest plorar i dormir a l’escola, quan arribaba a casa meva, era un altre gran matriarcat, jo tenia la sort... a sota una taula immensa que havia a casa meva que la meva mare tallava els patrons jo m’amagaba sota... i tenia la gran sort de sentir la conversa de 14 o 15 dones que parlaven de frustracions, de sexe, de matrimonis imposats, de sistemes anticonceptius que fallaven... sempre deien “ui! Què teniu rates? Ay no que és la nena”. O sigui, ara no tant no sé tant d’escoltar, però vaig apendre molt a escoltar i en aquest escoltar més que poder parlar obertament de sexualitat a casa meva i amb la meva familia que no es parlava massa tot i que els meus pares tenien una manera de viure molt lliberal, amb detalls que la gent tenia a les portes... havien moltes coses que a casa meva no era barrera... el que passa que els meus pares i jo i les meves germanes vam viure sempre amb una iaia càustica, durísima, en la que la pell era una cosa... una caricia... era una concesió a la tendresa massa perillosa per ella. Perquè era una dona molt trista i molt amargada, doncs no es parlava. Però clar paral·lelament a la vida que hi havia també a casa meva havia tanta informació, tota la informació sexual que no teniem, que no ens venia de la familia evidentment, doncs jo era una gran cominucadora de petits secrets, de petites fustracions amb anècdotes divertidísimes, perquè per exemple amb mí treballen músics i actors i gents que són fills d’aquelles dones que jo sé perfectament què van sentir quan van tornar de la nit de nuvis i clar ara els seus fills que són moderns que tenen múltiples noies, jo estic enmig de... sabem informació de lo malament que van viure les seves mares, jo prenc model, escolto, explico les meves amigues per no hem d’anar i ara una tercera generació... ric, actuo i ballo amb aquets fills de nuvis frustrats, jo sentia informació de dones que tenien deu anys més que jo i que això em genera rebuig de com s'estaven fent les coses i clar la meva mare també formaba part.
- Vas tenir com molt clar.
GLÒRIA: Com no hi havien estos tabús i tenia aquesta informació evidentment en temps de 15, 16 anys amb amigues, per nosaltres jo suposo que vam tenir una gran sort, era un pou d’informació, això no vol dir que llavors... clar... evidentment ni que sigues així vas tenir un llibertari, però que sí que tenies uns altres... un altre sentiment de llibertat per triar les teves relacions, els teus compromisos i suposo que hem tingut totes unes altres opcions de viure la sexualitat d’una altra manera... cosa que ara estic realment sorpresa, perquè veig que hi ha quantitat de... vam lluitar moltíssim per no... les mares les veien totes embaraçades sense voler i que tú comences a tenir uns mitjans però que no eran regals... de veritat... anar a X farmàcies i tancar la porta en els morros.
- En aquet sentit de... què hem de fer? Què feu?
GLÒRIA: Doncs mira, les més avançadetes, tens unes adreces, ets la que... la primera a dir bueno, jo vull tenir aquesta llibertat i no vull assumir maternitats, doncs jo vull fer la meva vida en llibertat i vull saber mitjans, en aquell moment sí que em converteixo en aquella amiga de canalitzar-les cap aquells primers ginecòlegs que llavors totes va ser el ginecòleg dels seus parts i llavors quasi totes han sigut mares i hem rigut molt i es va fer millonari aquest perquè clar era una època... Granollers clar... Granollers va ser un model fantàstic perquè el primer servei d’atenció a la dona en tot l’estat va ser Granollers i va ser municipal. De la mateixa manera que la Garriga abans que tinguéssim l’ambulatori que fós de la seguretat social, ja va ser un servei que va posar l’ajuntament de la Núria Albó al servei de que hagués atenció primària abans de que tinguéssim seguretat social. En el cas de Granollers el servei d’atenció primària a les dones, jo les conec, en 16, 17 anys vaig poder anar al servei d’atenció a la dona, allò ja va suposar un 16 no 17 no pero als 20 anys ja hi havia aquest servei, o sigui aquests 3 o 4 anys, que havíem d’anar al ginecòleg perquè et fes la progesterona, perquè estaba tot per evolucionar, perquè clar la meva generació som els que hem probat tots el sistemes anticonceptius i hem tingut tot els efectes secundaris i hem patit una llei d’abortament que encara no ens ha arribat, que aquest és un altre tema, en això també estic com molt enfadada que encara després de tots aquets anys encara està penalitzat un tema tan important per a les dones, control de la natalitat i de la teva sexualitat i de la teva individualitat davant d’un tema tan important com això, no? Va anar molt bé aquest tema per això, perquè d’anar en clandestinitat, fins i tot per la familia, perquè clar, portàvem las pastilles anticonceptives, jo no, però les meves amigues les tenien amagades, podiem portar un paquet de wins d’aquells petites, quan ets adolescent tothom comença en les cosetes, podies portar un paquetet de wins d’aquelles de nenes que fumaben, però les pastilles estaben amagadísimes.
- Era fer evident...
GLÒRIA: Era evident tú ets una persona lliure, que tú (interrupció del tècnic de so)
Bueno, era una mostra... clar era el carnet de llibertat diguem, no? Van ser aquells anys més que tota altra generació, la gent que tenen... doncs jo que aquest any faig 53, estem en el 2009, aquesta gent que tenen 3 ó 4 anys més, jo penso que van lluitar més d’una manera, primer política d’identitat de país, identitat cultural, llengua, i l’altra meva generació estàvem més, clar hi havia una generació que ens havia precedit, que havien fet la militància més política i penso que nosaltres estàvem empenyent la cultural i social, la de drets civils a nivell anímic, no? de qualitat de vida, de decisions puntuals i quotidianes, no era allò ja només contra la dictadura en el sentit de pàtria sino que hi ha aquesta altra petita pàtria de l’esència individual, de les llibertats individuals de poder decidir sortir de tota aquesta altra dictadura que ens venia de segles. Realment pensi que són 35 anys espectaculars, són espectaculars.
- Després de la repressió més forta fins a la llibertat.
GLÒRIA: A la llibertat, que tota aquesta informació, aparentment tan fantàstica, tan segura i que la hem traspasat a aquesta generació continua tenint molts problemes doncs d’absorció social perquè no sé com ho estem fent perquè hi hagi tant fracàs amb la sexualitat, amb la utilització de preservatius, amb tantíssima SIDA, amb tantíssimes adolescents embarassades, em sorprèn, aquest seria un tema, l’altre seria, amb el que jo he triat, en la manera en que jo he decidit fer dedicar-me a la cultura i he montat una empresa i sóc empresaria a nivell emocional i vital estic a un moment professional com si hagués tornat a començar. També una mica hem fet la derrapada i la tornada enrere, bueno, havíem de construir un país, vam fer les infraestructures, vam fer la normalització lingüística, hem montat un gran aparell burocràtic, però la feina que jo he pogut fer a partir del meu treball a nivell cultural en aquets moments hem trobo com 30 anys enrera davant de l’administració reclamant les mateixes coses que estava reclamant fa 30 anys, en aquest sentit hem trobo igualment desebuda amb aquest camí que hem fet... doncs els adolescents que ara mateix que han tingut una sèrie de possibilitats no es poden emancipar perquè la vivenda ja no és un dret, és una càrrega econòmica brutal, això vol dir, no et pots alliberar de la familia, mala convivència una altra vegada adults i adolescents, poquísimes oportunitats de treball quan la gent hem assumit que tenim els nivells culturals, universitaris amb carreres fantàstiques que estan també a l’atur, és una tornada, és una reflexió, tornar en el teu lloc d’origen una altra vegada i per això deia que et vas construint però aquesta part desconstrueix molt lo que seria l’impuls que no tens el mateix impuls i no et deixaràs vèncer per la decepció i per una sèrie de coses, i afortunadament tinc molts projectes i tinc una feina que aquets 15 dies tinc 3 o 4 coses que m’entusiasmen, super diverses, plenes de tot això que m’he construit, però molt desebuda en aquest sentit de que és com posar-te un fre importantíssim i que el pretexte era que teniem que montar... vam lluitar molt una sèrie de generacions per muntar un pais amb infraestructures, però sincerament hi ha tanta demagogia i tant buròcrata que la meva feina s’ha convertit en algo molt dur, molt feixuc. I de vegades molt tediós i molt aburrit que treu molts punts creatius, però bueno per sort sempre hi ha coses meravelloses mira... la setmana que ve anem a Polònia amb un festival que hem fet a dalt a l’altic, que vam actuar, que fan un esforç increíble perquè hi anem, una proposta a Alemania de Pandora que feia anys que ho havíem deixat de banda, i fan un homenatge a Lola Coll per tota l'estètica d’artistes de 30 anys i remontem un espectacle amb 16 persones per un dia, una energia una il·lusió, però no està... no tenim molt menys... paral·lelament a lo que t’hagi pogut donar... tenim unes plataformes culturals fantàstiques, hem inventat un sistema cultural, jo he ajudat a inventar un sistema cultural que es caríssim i que no ha proporcionat aquest concepte que jo tinc cultura que és de carrer, que és directe, popular, que continua sent important (això és el meu meeting ara, eh?) per fer integració a relacions socials, comunicació, clar, l’eina més perillosa sempre és la cultura i la cultura sempre s’utilitza políticament en el moment que convé, com ara tot està en fallida ara el primer que està en fallida són els pressupostos culturals, jo sempre dic que som salut pública nosaltres hauríem de tindre pressupost de la tesoreria de l’estat.
- Doncs sí, bueno, jo crec que hauríem de deixar aquí.