- TREBALLAR EN UNA FÀBRICA -
– Presentació Genoveva Cuevas.
GENOVEVA: Genoveva Cuevas Nogales. La fecha de nacimiento... el 17 de febrero del... 26, ochenta y un años. Nací en Badajoz, bueno, en un pueblo de Badajoz, Hornachos. Vine a la Garriga a la edad de treinta años. Tenía treinta años y llegué aquí en la Garriga en el 56, el último día de septiembre llegué aquí, sí, con mi marido, veníamos los dos. Aquí, mi hija nació en el 57, el 23 de marzo y mi hijo el 61, en el mes de enero.
Sabes lo que pasa, que mi marido trabajaba en el campo, porque allí és más el campo que no industria, y mi marido empezó con el estómago y lo operaron en Badajoz. El año antes de casarnos nosotros, ¿que pasó? que luego empezó con ardores y allí, entonces, el gobierno no te ayudaba. Venía un año malo, estabas tú sólo, exacto, no te ayudaban por entonces y bueno, tuve mi primer hijo allí y claro, pues se me murió a los doce días y me lo tuvieron que sacar. Yo lo pasé muy mal, con fiebre y bueno, dispusimos de venirnos aquí, que estabamos los dos y vinimos aquí. Luego mi marido pues se puso en la fábrica a trabajar, como lo sabe la Lola.
DOLORS: En la Horis.
GENOVEVA: Que era de hilaturas. Y yo, al año de estar aquí, pues me puse también en la Horis, que ya mi hija tenía un año. Él tenía un turno y yo tenía otro, exacto.
- Presentació Dolors Galbany.
DOLORS: De la Garriga, de tota la vida, els avis, els besavis i tota la família. Jo? el 28. Tinc setanta nou anys. A Ceret (França) tinc una germana i els fills i això, tots continuen aquí, un està a l'Ametlla, però bueno. Jo si vols que comenci per on vaig començar tenia... com que es va acabar la guerra, i llavors a casa meva ens ho van robar tot, ja t’ho vaig explicar, que era una botiga que només era alegria, Can Tasar... Primer vaig anar a servir, eh!! primer vaig anar aquí, a Ca l'Eriçó, vaig anar amb uns senyors... Bueno, em van posar... bueno és clar, perquè no hi havia res, i llavors vaig anar a Barcelona, amb un senyor també allà, a la Sagrada Família, i mira. I llavors vaig venir cap aquí i vaig estar als fils, a Can Román, i llavors d’allà vaig anar a l'Horis, ja fins que no vaig poder més, que estava malalta. No vaig poder més i vaig haver de plegar... i em van fer, no... em volien posar llarga enfermetat... i l’amo, la veritat, ens estimava molt perquè jo no havia fet, vaja, sempre havia complert. Hi estava molt bé i l’amo s’hi va posar, i es va posar... però llavors m’ho van treure. Van fer un judici, que no anava al judici, que no havia anat mai enlloc i no sé on és tampoc, i vaig tenir una carta que m’ho havien tret i em va dir un advocat, diu: ja pot buscar, que aquesta gent quan fan una sentència, portes el seu nom i... sí, sí, ja fins als seixanta cinc anys. Quan el meu marit era viu cobrava, bueno, sobri eh!! Quan es va morir me’l van treure tot i ara ens l'han tornat a posar.
- Presentació Asunción Pujadas.
ASUNCIÓN: Mare meva!! i tant!!, de la Garriga, el dos de gener del 27. Bueno, la mare era aragonesa però va venir molt jove, es va casar amb un català que era el meu pare i allà vam tenir, mira, quatre germans: dos nois i dues noies.
Bueno, jo m’hagués agradat molt estudiar, però llavors els pares... no hi havia lo d’ara, pues mira, a 14 anys a treballar, la fàbrica de les tovalloles Luna, d’això cobro. Bueno, llavors hi va haver una temporada que no hi havia fibra i què farem, què farem? pues mira, ens en vam anar al Balneari Blancafort a fer de camareres fins que va tornar el fil a la mateixa fàbrica. No, no, el Sr. Manuel, el fill i tots, una fàbrica molt recta i molt seria. No, dues filles, una a Madrid i una altra a Barcelona.
DOLORS: Jo dues filles també.
GENOVEVA: Yo dos también (totes 3 vídues).
- Presentació Maria Tricas.
MARIA: Vaig néixer a Vic, a Vic...
ASUNCIÓN: Els de Vic, nyic (riuen).
MARIA: Vaig venir a l’edat d’onze anys. Vam venir perquè el meu pare tenia molta bronquitis i allà a Vic, el metge, el doctor li va dir: has de canviar de clima. I llavors va ser pues a la Garriga, ell va demanar el trasllat a la Garriga, que treballava als ferrocarrils, va demanar el trasllat a la Garriga i vam venir a viure aquí. A mi em va costar, molt, molt!!, perquè jo anava allà amb una escola, havia anat sempre amb monges, de molt petita, i llavors em vaig voler canviar i anàvem a Isern que era una escola molt bona, era francesa, i llavors al venir aquí a la Garriga ja no vaig tenir això. Vaig anar a col·legi, a Can Xela, molt bona senyoreta la Isabel...
DOLORS: I tant!
MARIA: ... però no era... lo que jo em pensava, o sigui que llavors jo als 14 anys ja vaig voler plegar, perquè bueno, no, no, no feia res de bo, perquè no, vaja, no era el meu modo d'estudiar llavors aquí i bueno, després, pues mira, a cosir a les tardes i així, i llavors hem vaig posar a treballar, als 15 anys o així, vaig posar-me a treballar a la fàbrica Horis, hi vaig treballar molt poc temps i... Perquè llavors hi va haver una altra fàbrica que em va demanar per anar a treballar, una fàbrica de curtits. I me'n vaig anar allà perquè cobrava molt més i allà vaig passar-m'hi 14 anys. I llavors fins que vaig tenir el meu primer fill i llavors doncs, ja vaig plegar i bueno mira, la meva vida aquí. I organitzar, perquè llavors també vaig tenir dos nois, i a l'edat d'ells fer activitats aquí no hi havia gran cosa i vaig anar a l'Ajuntament que llavors hi havia l'alcalde, el Sr. Cuspinera, que necessitàvem... Ens vam posar d’acord moltes mares de l’edat dels nanos, que necessitàvem un monitor de piscina, que no sabien nedar, i bueno, i em van dir que me'n cuidés. I jo, sí, sí, pues vaig anar a Aiguafreda, que hi havia uns monitors molt bons i llavors doncs, els van fer venir aquí a la Garriga i va haver pues... molt bé, molt!!, els nanos van començar a nedar i bueno... Havia vingut un senyor anys endarrere però no era d'això, però aquest senyor, sí, perquè avui dia no sé s’hi s’ha jubilat, és àrbitre internacional, ha sigut molt... vaja, tothom em va felicitar i tot. I llavors doncs, vam organitzar uns campionats de natació, vam fer socis, jo vaig tenir un accident molt fort i llavors, doncs, mentre d'això, em vaig poder dedicar a fer tot això i vam organitzar uns campionats de natació, vam obrir la piscina del Blancafort, vam comprar un toldo entre tots els socis i vam fer, bueno, anàvem a competir a varis llocs. Jo sempre he tingut moltes activitats juntes i encara continuo, eh!! amb els meus 75 anys!!, encara continuo.
Un fill viu al Montseny, que és artista, i l’altre, pues sí (a la Garriga), perquè nosaltres fem mobles i ell és el que porta la fàbrica de mobles, el meu fill gran.
- Feina dels marits.
GENOVEVA: A la fàbrica Horis.
DOLORS: El meu també.
MARIA: Ebenista.
DOLORS: El meu treballava a varios puestos. També a part de l'Horis, amb el Fontseré, que anaven a portar llet a Barcelona. Llavors anava a buscar-la a Llerona i en aquests puestos, i llavors també amb el Mosques, també va treballar molts anys i llavors a l'Horis.
- Jornades laborals i feina de casa.
GENOVEVA: Yo mira, empezé por la tarde a trabajar, el turno de tarde. Hacía ocho horas y mi marido pues, empezaba a las cinco de la mañana hasta las dos de la tarde.
DOLORS: A la una y media.
GENOVEVA: Ah!! Eso la una y media.
DOLORS: Ocho horas y media trabajábamos, vuit hores i mitja treballàvem.
GENOVEVA: Y yo entraba a la una y media. Cuando mi marido salía yo entraba. Nos veíamos por la noche entonces, nada más. Qué tenía mi hija? Que cómo lo hacíamos? Mira, mi marido... porque entonces no había guardería!! Mi marido la llevaba y en el camino nos la cambiábamos. O sea, los amos aquellos eran muy buenos amos, eh, Lola!
DOLORS: I tant!
GENOVEVA: Y el amo que dijo de que mi marido tenía que entrar a la una y media, pero significaría que entraría a las dos, y así, para que tuviésemos tiempo de cambiarnos la niña... Bueno, ellos dijeron de que me esperase en casa pero nosotros no queríamos abusar y entonces mi marido salía y en el camino, nos encontrábamos. Antes no había guarderías ni nada. Hacer de todo y trabajar, hacernos la ropa, porque yo me he hecho las cosas de mis hijos, de mi marido también, o sea lo teníamos que hacer todo.
- Oficis que s'han perdut - Anar a cosir - Modistes.
MARIA: N'hi havia bastantes. Jo anava a cosir amb la Lola Oliver.
ASUNCIÓN: Jo anava amb la Lola Galbany, la mare.
MARIA: Oh! i tant.
ASUNCIÓN: Plegaves de la fàbrica i cap a cosir.
MARIA: Sí, jo ja dic, anava al col·legi al matí i a la tarda cap a cosir i des dels 11 anys que ja em vaig començar a fer el primer vestit i encara en continuo fent, no per mi, pels demés, bueno no, per la família.
ASUNCIÓN: A cosir sortint de la fàbrica, amb 14 i 15 anys. Vaig anar 18 anys amb la Maria Galbany, ens fèiem la roba, els vestits de la Festa Major... no hi havia els boutiques que hi ha ara.
MARIA: Primer cosíem per la casa, cosíem per la modista, però llavors, quan ens teníem de fer un vestit, també ens el fèiem allà.
DOLORS: Sí, ens el fèiem, la senyoreta Segarra, ens el feia, sí. Ara de modistes n’hi ha ben poques que...
ASUNCIÓN: I poca cosa més!!
- Fer puntilla
DOLORS: Ella sí que en sap fer, oh!!!
GENOVEVA: I encara en faig.
MARIA: Jo és una de les coses que em fa falta ara i això que he tingut aquestes operacions, però la vista ja no m’ha donat mai.
ASUNCIÓN: Ja si neix, home!!
GENOVEVA: Yo, en serio, hacer puntas de cojín y puntas extremeñas... En Extremadura, había un taller que puso el párroco del pueblo, Hinojosa del Valle. Pues una señora de aquí, de Barcelona, muy rica... Pues puso el taller ahí de punta extremeña, de esta punta que... que la otra es punta que se hace por todos los sitios y esta no. Y hacíamos las cosas pa aquí, para Barcelona; hacíamos tapetes para esta mesa, cubrecamas y todo y lo hacíamos pa aquí, pa Barcelona. Y nosotros allí, en el taller decíamos: ¡Oy!! pero allí en Barcelona tienen que tener el personal mucho dinero... claro... y es que aquello no tiene precio, un cubrecamas, vamos, això!!
- Acollida a la Garriga.
GENOVEVA: Yo ahora pienso... si por entonces cuando estábamos en el taller me dicen que tengo que venirme a Barcelona a vivir, digo que no puede ser ¡y las vueltas que da el mundo!! Sí, y estoy muy contenta, muy contenta, porque me han acogido muy bien. Yo digo que tengo dos pueblos: Hornachos y la Garriga, que aquí es donde nacieron mis hijos.
- Fàbriques que hi havia hagut a la Garriga.
MARIA: Se n'han perdut tants d'oficis!
DOLORS: Tot s’ha perdut.
ASUNCIÓN: Com? Algun ofici d’abans?... Es feia molta cosa a mà i ara tot va amb maquinària. Una noia portava un teler i a cada teler hi havia d’haver la noia. Ara una noia porta 11 telers, tot automàtic, ha canviat.
MARIA: Que hi havia d’indústria? Hi havia filatures, hi havia...
DOLORS: Les tovalloles i els brodats, la Blavi...
ASUNCIÓN: La fàbrica de la Blavi, del sabó...
DOLORS: Del sabó que es feia amb aigua calenta.
ASUNCIÓN: ... la fàbrica de la Blavi del sabó, al Blancafort, es va perdent tot.
MARIA: La perfumeria... També hi havia hagut, antes... Jo sé que l'avi de casa, el meu sogre, pues havia treballat a les pianoles del Balneari Blancafort...
ASUNCIÓN: Oh, i tant!! allà a la Blavi.
DOLORS: Ui, això ja no m'en recordo, això ja no hi era jo.
MARIA: Jo pel meu sogre...
ASUNCIÓN: No, tot això ja s'ha perdut!!
MARIA: Doncs ell va morir als 91 anys, però tenia un cap molt clar i ell disfrutava sempre explicant-me coses de la Garriga i vull dir, mira, sabia més coses jo que el meu home que és nat aquí i m’explicava coses de la pianola i tot... i bueno, en fin, que treballava en allà i...
ASUNCIÓN: Llavors també hi havia un taller de camises d’home, que moltes hi van anar molts anys a fer camises... i llavors es van establir per elles i les camises les feien elles, l'Angeleta, la mare de la Maria, la Mar, la Maria Canal... i feien les camises, com que de jovenetes en van anar a aprendre, quan va plegar la fàbrica es van establir per elles.
ASUNCIÓN: Sí, ebenistes, n’hi havia molts a la Garriga.
MARIA: Sí, ebenistes molt, ha sigut molt... molt d’ebenistes.
ASUNCIÓN: Molt de fusta, molt.
MARIA: Molt de fusta que ha sigut aquí a la Garriga, llavors al Blaví també s’hi treballava bastant, a la perfumeria i després... mecànics, hi havia també bastants mecànics.
- Tallers on aprendre.
MARIA: El meu marit va començar molt jove, treballava en un taller i ell va ser, és un ebenista perfecte, perquè ell sap envernissar, sap fer talles,... de tot.
DOLORS: El meu gendre també.
ASUNCIÓN: I el meu era lampista, a Can Pareres, molts anys, i llavors es va establir per ell. Tots començaven en un taller. Entraven molt jovenets fins que ja tenien cap els 24 o 25 anys i llavors ens vam casar, fins que ja es va establir per ell.
DOLORS: És que abans s’anava a aprendre un ofici i ara no n’hi han.
ASUNCIÓN: Ara diuen... un paleta..., s’anava a aprendre un ofici, però no saben fer anar ni la paleta... És com als despatxos, tot era Hispano Olivetti, i ara “l'Espanya” Olivetti, res, no res, qui farà anar la pluma? Ara, aquest moment que hem firmat i prou.
DOLORS: No, aprenent que l’hagués no... que es quedessin a dormir, no...
MARIA: Lo que sí a casa vam tenir un aprenent de 14 anys i ara s’ha jubilat.
DOLORS: Ella vol dir que el mestre... d’això, que l’acollís, això no en sé cap.
MARIA: No, no ho sé si era això...
ASUNCIÓN: T’espavilaves més que ara, eh!! ui ara!! tenen molt replà!
- Anar a fer de minyona
DOLORS: Experiència dolenta, per mi molt dolenta, perquè jo ja saps que sóc molt d’allò, molt de casa i... em feia uns farts de plorar que bueno. Estava allà a la Sagrada Família i... fins que em van venir a buscar.
ASUNCIÓN: T’enyoraves.
DOLORS: Jo m’enyorava molt, molt!!, plorava. Sí, era molt joveneta, 14 o 15 potser, 15 anys, 15 anyets. Bueno, he anat a varis puestos, a Ca l'Eriçó, que era una confiteria hi anava al matí i anava a dormir a casa, però és clar em feien fer la feina.
ASUNCIÓN: Com ha canviat, Mare de Déu!!
DOLORS: Casi bé érem veïns i després van venir uns senyors també de Barcelona, molt bona gent, estava tot l’estiu allà i llavors bueno, estava aquí a la Garriga, però aquells que van venir van començar a dir que si anés avall, que si anés amb ells i... i vaig anar-hi, però bueno, un drama!! I mira que la canalla era petita i m'ho feia fer tot aquella dona!! I era molt joveneta i és clar... em feia portar la canalla a col·legi, i ai!! Mare de Déu!! i saps què em feien fer? que em feien fer? Hi havia el safareig, a dintre, el safareig petit dintre el pis i és clar, jo no donava a l’abast per tothom, per fer els menjars, per tot, jo era molt jove, ella fumia el camp tot el dia i llavors, al vespre, havia de rentar la roba, aquells cubells de roba que espantava la terra, tu. I és clar, i venia el senyor, perquè el senyor era una bellíssima persona, i li feia uns crits!! Tu estàs boja!! li deia, estàs boja?, aquesta criatura fer-la treballar a aquestes hores de la nit, què pensaran els veïns i la renyava i llavors... allà m’havia de fer el llit, jo, eh!!
ASUNCIÓN: Era lo que hi havia.
DOLORS: Dormia, sí, dormia allà amb un despatx que hi havia un sofà i llavors au!! fes-te el llit i ah!!, llavors ens posàvem el despertador, perquè els havia de despertar amb ells per anar al treball i un dia em vaig adormir i em vaig despertar més esverada! i vaig anar cap allà amb ells i dic: va, que m’he adormit!! Senyor, les claus!! No sé com vaig voltar Barcelona, encara no sé com ho trobava! Vés, porta’ls allà que la gent s’esperen!!... Perquè aquest senyor, treballava, feia embotits, una fàbrica d’embotits i tot això. No gaire, pudé un any o...
ASUNCIÓN: Poca cosa.
DOLORS: Sí, oh i tant!!, jo plorava casa meva, jo telefonava a Can Salomó, que allà hi havia el telèfon i telefonava a casa meva i deia: veniu-me a buscar, jo aquí no vull estar-hi més i... i ma mare em va venir a buscar, devia pensar, ai!!
I llavors als fils i llavors, és clar, llavors ja van posar l'Horis, perquè quan vaig entrar a l'Horis, també hi havia, eh!
- Botiga de queviures Can Tasar
ASUNCIÓN: L'has conegut el seu pare? (és refereix al pare de la Dolors).
MARIA: No me'n recordo.
ASUNCIÓN: Fa molts anys que és mort, però me'n recordo el dia de l'enterro, que li van posar una bandera sobre la caixa.
DOLORS: Al meu pare.
ASUNCIÓN: Al teu pare, encara ho veig.
DOLORS: El meu pare és republicà, era de la República, però el que no entenc jo... que ens havia batejat. Si no anava a missa i ens batejava a tots?
Jo tenia 5 anys (quan mor el pare). Teníem els avis, jo era la gran, a darrere n'hi havien dos més que es van morir, pobrets!! de petitons, i ma mare no es volia quedar mai sola, deia que sempre que quedava sola, quedava jo sola, es moria un altre i... mira, va estrenar una casa i... van tenir una altra, bueno, la meva germana i llavors va agafar el meu pare una pulmonia, ja veus tu, 33 anys tenia el meu pare, en vuit dies es va morir... I bueno, la meva mare tenien botiga.
ASUNCIÓN: Tenien botiga de tocino.
DOLORS: Ui, abans!! Aquesta botiga la va posar el meu avi i mira, ma mare va néixer l’any 1.904 i la va posar l’any 1.902 aquesta botiga. Mira si era antiga, de les més antigues, sí, sí. Teníem minyona, teníem dones a fer bocades, teníem... veus aquesta se’n recorda.
ASUNCIÓN: La Teta.
DOLORS: Sí, la Teta, li dèiem la Teta. Ui, de tot!! Venia la gent de Samalús, de tot arreu. Veníem grans de tota classe, matàvem quatre o cinc tocinos cada setmana. Allò no es tancava mai, eh!! Els diumenges quan la gent sortia del cine venien a comprar, eh!! I llavors s’havia de pesar amb aquelles balances i llavors s’havia de comptar, que s’havia de saber de comptes, eh!! Ma mare es va casar i el meu pare era pintor, que era molt bon pintor i és clar, es guanyava bé la vida, pobret! però mira, llavors... Ma germana tenia 4 mesos i jo 5 anys.
Com a casa no hi havia ningú més, eh!! llavors, eh!! que no?
ASUNCIÓN: Mare meva! Oh, i tant! uns avis! i un tío solter, encara els veig!
DOLORS: Eren molt bona gent, no és per dir-ho. Bueno, podeu preguntar-ho.
ASUNCIÓN: Eren humans, eren molt humans.
DOLORS: Ah!! I l’avi feia de fuster, també feia de fuster!! Aquelles cases del carrer Cardedeu, moltes torres les havia fet ell, sí, que era molt bon fuster...
- Estiuejants i el Casino.
DOLORS: Sí que me’n recordo, jo me’n recordo molt.
ASUNCIÓN: Home, a la Garriga eren les torres del Passeig i quatre cases del poble i quan venien a l’estiu, tot eren els senyors i els del poble quedaven una mica...
DOLORS: Sí, ensorrats.
MARIA: I ens miraven una mica de reüll als del poble.
DOLORS: És que una cosa amb una altre era molt diferent, llavors eh!! però bueno, de totes maneres eren bona gent també, no...
ASUNCIÓN: Mare meva, i tant!!
MARIA: Home sí, sempre n’hi han...
DOLORS: Eren bona gent. Hi havia els Srs. Miravents, que encara me’n recordo d’aquella senyora...
ASUNCIÓN: Ha canviat molt, eh!! No té la sombra la Garriga de lo que era.
DOLORS: Era més abans que ara, eh!! Fèiem les festes més junts, amb uns envelats, amb un toldo que hi havia...
ASUNCIÓN: I el Casino, mare meva!!
MARIA: En el Casino els del poble, no eh!! Del Casino sí que te’n puc explicar vàries coses. Precisament el meu marit li ha agradat molt jugar a tennis i jugàven a tennis, i al Casino no s'hi podien acostar perquè era d’uns senyors que eren socis, però estava fet un desastre, no hi havia gens de bona col·laboració, molt abandonat i tot. I hi va ser el Senyor Acemar, que un dia a uns quants d’aquí a la Garriga, com el Pareres, el Joaquim... bueno, com es diu..., el meu marit que és Esteve Aspa, doncs van decidir arreglar-ho tot. Va ser per ells, van pintar tot el Casino, les xarxes... i quan van entrar a dintre el teatre, allò era el d’això, jo vaig anar-ho a veure, eh!! Hi havien camions de runa per treure!! O sigui que no s’havien preocupat mai. I ells van dir, aquest el Sr. Acemar, que era molt maco, van dir, diu: cuideu-se’n vosaltres i tot, i el meu marit traient d’allà, traient d’això... va trobar les escriptures del Casino, que ningú sabia on eren i estaven entre la runa. Dels estiuejants, perquè van fer socis, però llavors el Sr. Acemar va dir, no, no, aquí es pot anar a fer soci, tothom.
DOLORS: Però tu partes de més cap aquí però quan nosaltres érem... d’allò, era dels senyors i estava molt bé el Casino, llavors, eh!!
MARIA: Bueno, quan érem joves si que era dels senyors, i per això hi havia una mica de... d’això, perquè si anaves allà, pues no podies, i va ser quan això, perquè això, ja fa que parlo d’això, deu fer uns quasi bé 40 anys.
ASUNCIÓN: Ben bé, i més Maria!!
MARIA: No, no, això que dic que van arreglar el Casino i això, i llavors van fer socis i tot i va ser quan sempre ha marxat, exacte, i ara tots els socis hi poden anar.
DOLORS: Era dels senyors, no hi podia anar ningú, era dels senyors. Però el tenien molt ben arreglat i molt maco, eh!!, sí. Era d’ells, bueno, mira, i llavors el van arreglar i com diu la Maria llavors es va arreglar i ara el meu gendre també hi va.
MARIA: Perquè és clar hi jugaven a tennis, el meu marit, el meu fill, també jugaven a ping-pong i a tennis, vull dir, hi érem nosaltres al Casino, per això, per aquesta qüestió.
DOLORS: Bueno, és que ara, aquells senyors ja no hi són, ja no venen a la Garriga, no existeixen.
MARIA: No, però hi ha descendència, encara hi ha algú... és diferent, sí.
- Alimentació - Anar a fiar.
DOLORS: Que menjàvem nosaltres?
ASUNCIÓN: Vianda i cansalada.
DOLORS: Sí (riu). A casa meva menjàvem tocinos, jo també havia sigut criada així, la meva iaia collia mongetes, cigrons per vendre... Això ja és més complicat! Anar a fiar.
GENOVEVA: Bueno, pues yo me acostumbré a las comidas de aquí, también. Si que fue duro porque yo me acordaba de mi pueblo. Fue duro y lo primero, lo que me pasó, tal y como esta tarde llego a la Garriga, al otro día siguiente voy en casa de una señora, ya muerta, que se llamaba Dolores, la del bacalao...
DOLORS: Ah sí!!, a cal Bord.
GENOVEVA: ... y yo acostumbrada a mi pueblo le digo: deme usted un cuarto de kilo de bacalao. Bueno, y me da el cuarto de kilo y yo pues, cogí el dinero como si me costara como allí en el pueblo y yo tan tonta que no le pregunté antes cuánto valía y bueno, y va y me dice cuando me lo eso... y digo: ¿cuánto es? dice tanto, ¡ah!, y yo quedé! Y no tenía bastante, y le digo: deme el bacalao porque ahora vengo enseguida que yo vivo aquí, un poco más arriba y vengo enseguida a por él y me dice: no señora, usted se lleva el bacalao. Digo: pero, si no me conoce. Dice: es igual, usted se lleva el bacalao y esto que le falta -yo ya no me acuerdo de lo que me faltaba- esto ya me lo traerá ¡eh!, pero no venga enseguida, eh, a traérmelo, cuando pase luego me lo da. De aquello ¡me acuerdo!, toda mi vida. Pero era una señora que era buenísima, buenísima y que me ayudaron mucho.
DOLORS: Érem veïns la senyora i jo, tot el dia estava a casa seva, jo.
GENOVEVA: Me ayudaron mucho también, a dar muy buenos consejos la familia de Joan Garriga, pues aquellos me daban muy buenos consejos: Genoveva, porque usted se ha venido aquí usted puede trabajar y allí en su pueblo no. Bueno, lo que hacíamos, pero ganábamos poco.
- Dones treballant al camp / Cosint.
GENOVEVA: No, pero nosotros al campo no hemos ido, en mi pueblo las mujeres no iban al campo. Yo, mi oficio en el pueblo, era el encaje.
DOLORS: Jo si, al meu poble, anar al campo, ¡i tant!!
GENOVEVA: Y luego nos hacíamos la ropa, sí, pero estas cosas no se pagan, son muchas horas y no se pagan, pero bueno, pues te comprabas el vestido, te comprabas los zapatos y aquello, tus padres, pues no te lo tenían que comprar. Siempre no te ibas a comprar eso, te comprabas para hacerte el ajuar, también, para cuando te casabas.
DOLORS: Però tu vas estar molt de sort, perquè mucha gente no es como tú, eh!!
GENOVEVA: Per què?
DOLORS: Perquè moltes havien d’anar al camp i les passaven molt negres i no podíem menjar, eh!! Tu, a casa teva et podien haver mantingut, podies estar molt bé a casa teva i et mantenien i feies això, però hay gente que estaven allà, les han pasado negres, eh, pobrets!! que havien de treballar al camp i...
ASUNCIÓN: L’època de la postguerra.
GENOVEVA: No, yo de mi pueblo tengo muy buenos recuerdos.
DOLORS: Tu estarías de suerte, porque en tu casa te mantienen i estaves bé... Mare de Déu, mare de Déu!!!...
GENOVEVA: Y luego cuando nos vinimos aquí, pues claro, como mi marido ya no tenía que sembrar ni nada, pues todo lo hicimos dinero.
- Administrar els diners - De nou, anar a fiar.
DOLORS: No, no, ho portava jo.
GENOVEVA: Jo lo portava, también.
MARIA: I jo.
ASUNCIÓN: Com que no hi havia lo d’ara...
MARIA: Molts números.
ASUNCIÓN: ... no hi havia lo d’ara, doncs mira.
DOLORS: A fiar, anàvem a fiar.
ASUNCIÓN: És que ara viuen d’una altra manera, nena.
DOLORS: A les botigues anàvem a fiar, jo havia anat a fiar amb tot el que tenia, com que ens havíem quedat sense res.
MARIA: No, no hi havia anat mai, jo.
DOLORS: Oh, jo sí, doncs!! Molt números, jo sí que n’havia hagut de fer i...
MARIA: Sí, els meus pares, els meus pares...
ASUNCIÓN: I anar a pagar i no retardar-te i anar fent, anar vivint que diuen.
DOLORS: ... jo havia d’anar a fiar, la veritat, per comprar les coses.
ASUNCIÓN: Sobretot no embolicar-te, si tenies compraves i si no tenies passaves, però ara no, ara escolta...
MARIA: Els temps canvien, oi?
DOLORS: Jo havia hagut d’anar a fiar, a Ca la Salvadora, com jo molta gent, ara ja no.
ASUNCIÓN: No, ara res.
DOLORS: I allà sí que ho feien, eh!! que pagaves mira, un tant cada setmana o cada mes, com podies, i així anàvem enllestint i així anàvem menjant, mare de Déu!!
MARIA: Que em vaig voler comprar una bateria al casar-me i vaig dir: me la compraré així, al fiar, i el meu pare va dir: no, eh!! Ja la pots tornar, quan tinguis els diners la vas a buscar.
ASUNCIÓN: Jo me’ls guardava i quan els tenia, pagava de cop, m’agradava, mira.
MARIA: A casa meva mai, això de fiar res!! Deia el meu pare: passeu amb lo que pugueu.
ASUNCIÓN: Tothom ho feia com podia, mare de Déu!
DOLORS: Com jo, molta gent, eh!! Com jo, ple, ple!!
GENOVEVA: Yo siempre he dicho: si yo aquí en la Garriga tengo que ir a comprar fiado, pa eso me voy a mi pueblo.
DOLORS: Bueno, doncs jo era d'aquí al pueblo i vaig haver d'anar-hi. Teníem botiga i està molt bé, perquè ens ho van robar tot, doncs nena, què havies de fer?
ASUNCIÓN: Ara és molt diferent, nena!! Ara vaig a dir una cosa que potser no m’està bé dir-ho. Aquest dia, hi havia un a pagar l’aigua, l’aigua que tenim aquí al poble i diu: allà dalt al Padró no ens puja l’aigua per regar el jardí!, però com que hi ha aquests aspersors que sembla que l’aigua no es gasta... però aquella aigua va rajant nit i dia. I la que estava al taulell em pica l'ullet perquè em coneix i vaig pensar: ai mare meva, aquí ja hi ha gato!! I diu: bueno, bueno, ja avisaré l’operari i que pugi a mirar-ho. I quan va ser a fora diu: com vols que li pugi l’aigua, si fa tres mesos que no paguen? I si sapiguéssiu qui és, quedaríeu parades.
DOLORS: Ah, sí, ui i tant!!, hi ha molta gent, sí.
ASUNCIÓN: És que avui és molt diferent, s’estira més el braç que la màniga. Ara m’agrades, nena.
- Les feines de casa.
DOLORS: A mi, no, el meu no, el meu res.
ASUNCIÓN: L’home feia la seva feina i la dona havia de fer la de la casa, sent una bona persona, eh!!
DOLORS: Jo anava a la tarda, com la Genoveva, i el meu home anava al matí, però jo tenia sort de la meva mare, jo tenia a ma mare.
ASUNCIÓN: Les tovalloles fèiem quatre hores al matí i quatre a la tarda i llavors a cosir.
DOLORS: No, nosaltres ho fèiem seguit, fins a quarts d’onze, ja parlo de casada, llavors.
GENOVEVA: Y yo hacía la faena de casa por las mañanas y luego, por la tarde, me iba a la fábrica. Luego también, cuando mi hijo nació, tenía un año, porque plegué y tenia un año y empecé a trabajar en una fábrica, entonces yo vivía en la carretera de l'Ametlla, tenía una fábrica enfrente...
DOLORS: La dels brodats.
GENOVEVA: No, la del Planes era, y era de tejido y me enseñaron el telar porque yo dije que... telar.
ASUNCIÓN: Ha canviat... jo tinc amigues que les havia ensenyat a sumar, restar i multiplicar i ara tenen la gran torre i ai!! perdona Asunción, no t’havia vist!! i jo penso no m’havies vist?
DOLORS: I tant!!
ASUNCIÓN: I em penso que encara no sumen, ni resten, ni multipliquen.
- De l’escola a la feina i aprendre a cosir. Trajectòria de la Maria Tricas.
MARIA: Bueno, jo ja dic, vaig venir, allà vaig anar-hi molts anys, a l’escola de Maurici Sert i pues, tenien un modo d’ensenyança potser més l'actual, més modern, ja... que sempre diguéssim, els altres països han anat més adelantats que nosaltres, oi? I aquí està clar, allà a Can Xela era una senyora... hi havia una àvia, hi havia el marit que estava malalt i aquella senyora es tenia de cuidar del grup que érem allà, que estudiàvem i poca cosa podíem aprendre. O sigui que als 14 anys, pues ja vaig plegar d’anar a escola i llavors vaig començar a cosir davant de... d’aquesta, la botiga de la Lola, que hi havia una senyora molt gran, bueno, eren germà i una germana i una senyora que era de companyia o minyona, però vull dir, que eren molt populars a la Garriga en aquell temps, a Cal Fideué, que en deien. I vaig començar allà, després vaig començar, als 15 anys, vaig començar a anar a treballar i lo que podia pues, anava a cosir, que vaig després anar amb una altra modista, amb la Lola Oliver i llavors ja quan em vaig posar a la fàbrica de curtits, ja casi que no tenia temps. M’hi posava a treballar a les 6 del matí i fins les 8 del vespre.
– De l'escola a la feina i aprendre a cosir. Trajectòria de l'Asunción Pujadas.
ASUNCIÓN: Jo, a col·legi, pues mira, ja casi bé vora els 12, de 12 a 13 ja t’agafaven. Primer al parvulari i llavors ja passàvem amb la mestra Doña Emília, bé, molt maca. I una senyora va trobar la meva mare i li va dir: ui, la nena!! Com és que la fas anar amb la mestra?, diu: jo et pagaré les monges -que pagaven un duro cada mes, la iaia de Can Borrell, la iaia de la Rosa Borrell, i diu: no, no, ella està molt contenta de la mestra!! Diu no, però allà hi ha més religió, eren molt catòlics!!, bueno, m'hi van portar. No hi vaig pas aguantar un mes, em feien escombrar i em donaven un grapadet de pa d'àngel, la Sor Loreto. Jo vaig dir: per escombrar, jo me’n torno amb la meva mestra i quan vaig tornar amb la mestra va dir: ¿qué te han enseñado? ¿A leer y escribir? ¡Con la memoria que tienes!, pasa, pasa... i jo no em puc tirar flors, en aquest moment però, vaig ser la primera de la classe, jo i la Vinell. Oh!! estudiar, ja casi 15 de fet, i llavors cap a la fàbrica. Jo, m’hagués agradat continuar, però els pares, pobrets!! Però noi, allà a les monges, només escombrant per un grapadet de pa d’àngel!! Que a mi m’ha agradat molt la netedat i es veu que devien pensar: aquesta ens anirà bé!, escombrar aquells patis, aquelles aceres, au!! Com que has sigut bona minyona, un grapadet de pa d’àngel. Pa d’àngel!! jo vaig dir: apa, adéu siau. Dic mare, jo no hi torno més, eh!! Què t’ha passat? Dic jo vull anar amb la Doña Emília. I allà sí, allà vaig aprendre de cosir, de brodar, de punt de creu, bueno allò era... no n'hi haurà cap més a la Garriga, com Doña Emília.
- De l'escola a la feina i aprendre a cosir. Trajectòria de la Dolors Galbany.
DOLORS: Jo també hi anava, sí, jo també hi anava, molt maca, una sra. molt maca, molt bona. I allò que diu aquesta de les monges, jo perquè em feia gràcia anar a les monges, que em pensava també que seria un gran què, i la feinada de les monges, amb tota la bona fe, allò que diu aquesta, també, mira, em feien escombrar i em feien fer... I més que les que eren de davant de Can Borrell, allà al Síndic de la Garriga, aquelles eren les preferides i les monges..., bueno, una no, però l'altre, la Núria, la gran, pobreta, la que va rebre més!! I li dèiem em fas anar aquí i ens fan fer això, ens fan fer allò i aquelles les tenen allà i els hi ensenyen de tot i a nosaltres no ens ensenyen res!! Ho feien molt, pagant igual, eh!! També feien pagar, jo també pagava, eh!! i aquestes sí, mira, res...
ASUNCIÓN: La Fúria, la Rocafort, les nenes del pueblo...
DOLORS: Mira, res, hi pagàvem igual, eh!! A mi em feien pagar, eh!! No m’ho donaven de franc, no, eh!!
- De l'escola a la feina i aprendre a cosir. Trajectòria de la Genoveva Cuevas.
GENOVEVA: Bueno sí, yo en casa de mi tía, que era maestra y bueno pues, estuve hasta los ocho años, porque luego ya mi madre tuvo mi hermano, el pequeño, y ya pues, con mi hermano ya no podía ir y luego vino la guerra. Y bueno pues sí, lo preciso. Luego ya cuando vino la guerra, ya no... Ya se acabó. Luego, después, cuando se terminó la guerra es cuando me puse al taller de encajes. Y luego bueno, nosotros nos hacíamos la ropa, mi hermana la mayor, que en paz esté, era modista y nos hacíamos la ropa y siempre nos la hemos hecho. Yo aquí, pues, el pantalón no lo cortaba pero sabía poner los bolsillos y todo, lo sabía montar y cuando vinimos aquí deshice un pantalón que tenía más deshechado de mi marido y hice un patrón y desde entonces pues, a mi marido y a mis hijos les cortaba y eso.
- Festa el dissabte a la tarda.
ASUNCIÓN: El dia que ens van donar el dissabte a la tarda festa, fèiem uns bòts!! Que en dèiem setmana anglesa, mare de Déu!! Matí i tarda!! Teníem només els diumenges totes les fàbriques i quan van donar el dissabte a la tarda em penso que ens abraçàvem. Tu saps lo que era, poder el dissabte a la tarda... anàvem al Termes a banyant-se, rentant-se la bata per dilluns, era molt diferent, ha canviat, mare de Déu!! I ara ja pleguen els divendres i encara estan avorrides!!...
DOLORS: I tenen de tot!!
ASUNCIÓN: ... jo dic avorrides de què? Si ho teniu tot, no sabeu dar un punt, no sabeu fer una vora.
MARIA: Sí, i molts diumenges, de vegades, venien gent... que venien a ensenyar fórmules i així i a mi m’hi feien anar, com de confiança i... tenia que anar, venia... anava a les 6 del matí, a primera missa, perquè llavors la missa era...
ASUNCIÓN: Ui!!
MARIA: ... era obligat anar-hi, i a les 6 hores del matí, la primera missa i següent ja teníem allà aquell senyor que venia a fer les fórmules i coses i també treballava fins a la una o les dues. No era sempre, eh!! Però durant la setmana, de sis a vuit del vespre.
- Què feien els dies de festa?
ASUNCIÓN: Al Patronat, i a les vuit en punt havies d’estar al portal, treu-te aquell vestidet i fins diumenge que ve, ja tornaves a sortir, a la feina.
DOLORS: Bueno, jo si ho puc explicar tot lo que diu aquesta del Patronat i anàvem al cine també, a l'Alhambra, a Can Xic Corder...
ASUNCIÓN: I a les 9, eh!! Plegàvem a les 9 i jo a les 8 ja havia de... amb l’assistència d’haver anat a doctrina a la tarda. L’assistència, i llavors podies entrar, quan venia un petó, clac!! ja el tallaven. Les meves netes em diuen: iaia, això és un passat!!, dic: un passat, però em va tocar!!
- Dies personals.
ASUNCIÓN: Una vegada, vaig agafar un mal d'orella que em moria allà treballant a dintre la fàbrica i un noi, el Lluís, que ja és mort, el Pigart, em va dir, diu: ves al despatx i diga-ho a l'amo, i em va dir una aspirineta i torni a la màquina. Oh!! El dia que es va morir el Manuel de les tovalloles vaig pensar: una aspirineta i cap a la Doma, adéu!!
DOLORS: (riu) Si, ja hi va anar-hi, sí, ja hi va anar.
ASUNCIÓN: Però saps que és un mal d'orella? Mira, una otitis. Hi vaig anar: Sr. Manuel, tinc de plegar, ja no m'aguanto. Diu vagi allà, aspirineta i li passarà. Això és cert com la mort, eh!!
GENOVEVA: No, yo he tenido en ese sentido mucha suerte, porque cuando estaba embarazada de mi hijo, no, pues, entonces trabajaba yo en la Horis, cuando estaba embarazada de mi hijo y me decían que si me cansaba, porque estaba en los aspi, que si me cansaba podía sentarme un poco, lo que pasa que tú... pues te resentías y no descansabas, eso sí, sí.
- Vacances.
DOLORS: Oh!! Per la Festa Major, els tres dies de la Festa Major i ja està i ja s'havia acabat.
ASUNCIÓN: L’endemà a la font, a acabar d’agafar el rostit que sobrava i l’endemà passat a treballar.
DOLORS: Sí, sí, ni... Mare de Déu, els tres dies i prou!
ASUNCIÓN: L’últim any, que ballàvem a l’envelat els quatre casats del poble, coi, on són la gent?, hi havia en Pata, Déu l’hagi perdonat, diu oh!! S’han comprat un 600 i són de vacances. Ni sabies que era el 600, ni les vacances, nosaltres no n’havia fet mai, ja et dic els tres dies de Festa Major i prou.
DOLORS: I prou, i prou.
ASUNCIÓN: I prou, i aquí hi ha la Lola present.
DOLORS: I prou, i prou... Ja et dic, jo havia anat a cosir amb la Sra. Segarra que era molt bona modista també i lo que diu aquesta, em feia el vestit també.
- Els sous.
ASUNCIÓN: Ai el sou, nena!!
DOLORS: Setanta cinc pessetes guanyava jo, al seu moment, i portant dues màquines, eh!! dues contínues.
ASUNCIÓN: Setanta cinc, sí, ja tens raó...
MARIA: Jo al 24, al 24, nouranta cinc o així.
DOLORS: No massa, no.
ASUNCIÓN: Por ahí, por ahí, i mal que torni allò.
- Aparició de les primeres fàbriques a la Garriga.
ASUNCIÓN: La de mobles, en Ciurans, va ser el primer, després ja van venint els altres.
DOLORS: Hi havia també la de brodats, tota aquesta gent també...
MARIA: I construcció també.
DOLORS: ... els teixits, hi havia els brodats, les tovalloles...
ASUNCIÓN: Més tard, va venir la Sati.
DOLORS: Sí bueno, la Sati ja es més cap aquí.
ASUNCIÓN: L'Horis la van baixar de la Mambla i la van venir a muntar aquí a la Garriga. Mare meva, i tant!! Que me’n recordo. L'hort, la vinya i poca cosa, una mica de botiga, i la mare ja passarà el dissabte a pagar-ho... Ja va canviar una mica, ja vas marxar de tant, tant... allò era un tabú, i en canvi llavors ja van respirar, poguer anar a la fàbrica, era una altra cosa que no... pobre mare... no podia, no podia, molts bons pares, però no podien. L'hort, la vinya, collir el vi per l'any, la vianda per l'any, i aquí se acabó todo, per Festa Major el pollastret i per Nadal i apa!! i els demés dies pues, lo que collies del camp, la vianda, una amanida, això sí, de menjar n’hi havia, l’oli també era molt natural. Oh, i tant!! poguer treballar!! de menos a més, canvia, eh!!
MARIA: Jo les fàbriques no les vaig veure començar, aquestes fàbriques. Quan jo vaig venir i vaig començar a anar a treballar ja estaven, diguéssim, feia pocs anys que havien vingut, però ja estaven muntades.
ASUNCIÓN: Sí, quan va baixar l'Horis de la Mambla i la fàbrica de brodats.
- De nou, els sous.
MARIA: Vaig anar a treballar a l'Horis, que cobrava... vaig treballar molts pocs mesos, o no sé si vaig arribar a l'any 24, 95, i és clar l’altre empresa em va... molt més... i llavors pues està clar, vaig canviar, perquè tenia dos germans al servei i els meus pares amb el jornal del meu pare ferroviari, pues també anaven molt justos, i per això jo també mirava pues, d’ajudar una mica a casa.
ASUNCIÓN: Les antigues mares, de treballar, res. Nosaltres per dues pessetes en deien, ara aquella fàbrica et donaran dues pessetes més, però si estaves contenta en la que estaves ja no et movies. Però molta gent va marxar i cap a la Sati, la Sati va venir més tard, però... la Sati ja va ser una empresa més important. No, ja vam passar lo nostre, ja.
MARIA: Totes les famílies.
- Anar a fregar les cases.
DOLORS: Jo de jove no, perquè és clar, teníem la botiga i llavors no, però llavors de la guerra sí, ja t’ho vaig explicar. A la meva mare li va tocar anar a treballar, pobreta, quan es van morir els avis. Jo estava casada i llavors guanyàvem poc, no la podíem ajudar i llavors va haver d’anar... va haver d’anar a fregar, pobreta... ja t’ho vaig explicar llavors, ja t’ho vaig explicar, que ens ho havien robat tot, i teníem els cèntims al banc i els va treure, pensant que no d’allò... Tot, ens ho van robar, tot!!
ASUNCIÓN: Guerra i postguerra.
DOLORS: I llavors vam quedar, nosaltres érem petites, els meus avis eren molt grans i la casa va anar tot per terra.
ASUNCIÓN: I el bombardeig, i tant, mai que torni.
DOLORS: Tot va anar per terra i llavors la meva mare, pobreta, va haver d’anar a fregar. Però quan vaig poder jo la vaig treure de fregar, vaig dir: no, no, tu ja no hi vas més, prou, a casa i ja està. Fins que hi va haver els seus pares ma mare va estar bé a casa, va poder anar fent. Ara, després es van anar morint, es van morir tots... i llavors es va haver d’espavilar, pobreta.
- Feina als ferrocarrils.
MARIA: Ell, diguéssim era el primer obrer i ell dirigia la gent; això s’ha de fer així, lo altre... però inclús ell treballava perquè era un home molt treballador i era el primer de posar-s’hi, o sigui que era això la seva feina.
Anaven pues, a arreglar les vies i tot i inclús aquesta via d’aquí que hi ha, diguéssim, el tros que portava ell, que és del Figaró fins a Llerona, pues deia: està tant malament que jo no sé com els trens s’aguanten tant, perquè és que algun dia... I a més a més, pues al costat, les voreres fatal, perquè derrumbaments que n’hi han hagut molts i tot de terres, i tot estava molt malament, molt! Tot això, oi?, però bueno mira, vam anar passant així com vam poguer i apalà llavors, ja et dic, jo em vaig casar aquí a la Garriga, els meus germans també, bueno un a fora i... vam anar vivint. Érem una família que érem molt units, molt, perquè teníem uns pares excel·lents, perquè havent sopat cada dia, deia va... el meu pare era aragonès, però anava a cantar amb un coro català, ell sempre deia que els catalanes era lo seu, però parlava així, l’aragonès, i quan estàvem de sopar deia: va, tots assentats aquí -ja agafava el llibre i ens feia llegir, primer als meus germans que eren més grans i jo no sabia llegir. Quan jo vaig poder llegir, bueno, se m'obria el cor de sàpiguer i ens donava l’explicació de tot allò i tota la vida vam ser així, una família humil, però molt ben avinguda.
- (La Maria parla de records de la guerra).
MARIA: Vam passar els temps de guerra molt malament. Jo ho vaig passar a Vic i vaig veure matar vint persones al meu costat, que allò va ser molt cru, perquè jo encara, quan veig els moros... perdó, ja se’m posa la pell de gallina!! Allà, lo que vam passar nosaltres no crec que mai ningú ho passés aquí.
ASUNCIÓN: Mai que torni.
MARIA: Perquè a mi, un xicot que era capità de l’exèrcit, jo sempre anava amb ell, m’agafava de la mà i deia: no pateixis, jo sóc d’una família espanyola, aquí cristiana i tot això... I surt un i diu: ser de Franco!! Jo estava allà al seu costat, li tiren un tiro, li travessen el cervell, el cap, i va anar a parar un tros de cervell a la porta del pou, i jo al seu costat. Perquè eren les afores de Vic, perquè nosaltres vivíem al carrer, i va caure una bomba davant de casa i llavors una veïna, que sempre anaven junts tres matrimonis, va dir: jo tinc els pares a fora, allà a pagès, anem-hi allà, allà no ens passarà res i allà va ser quan va haver l’entrada, bueno, potser no t’interessa això, oi?
- Ofici de porter - masover.
ASUNCIÓN: Aquest llibre que han fet ara de la Garriga, els cognoms... porta la vida del meu pare que havien estat de porters a Can Fargas, a sota el cementiri de la Garriga. Bueno, doncs el meu pare jugava a bales, amb les faleres de les capses de mistos i sempre les tombava, mira, era llest. Ets un rateta, ets un rateta, com que es deia Pau li va quedar en Pau Rateta i aquest llibre ho porta. Porta això, que havia estat a Can Fargas que va plantar un pi i d'un pi en van néixer tres que són aquells tant grossos que hi ha allà al torrent, anant al cementiri, i en Pau Rateta i en Pau Rateta i a mi, jo era grandeta i ja em deien: hola rateta!! i un dia m’hi vaig quadrar, i vaig dir, no, de rateta no en sóc, jo sóc Pujadas, oh!! el meu pare ja descansa, deixeu-lo tranquil. El meu pare, de pagès, portaven una horta molt gran, potser sí, vam anar de masovers allà, llavors en deien masovers. Molt maco, una gent cubana molt rics, els Fargas. Els cubanos vivien al carrer de Cardedeu amb la seva torre, van venir de Cuba i van començar tot això, tenien varies cases aquí a la Garriga, però la verdadera la de pagès, sota el cementiri. Allà vam néixer tots i mira en Pau Rateta i en Pau Rateta i encara porta aquell llibre, porta en Pau Rateta.
DOLORS: I a casa nostra, Can Tasar, què? Perquè el meu besavi es deia Baltasar. Aquest llibre també parla de ma mare, el vaig comprar, també parla de casa, també.
ASUNCIÓN: De tot, de tot, tots els cognoms i els motius. En Salamó, aquest que parlaves que anaves a cosir tu... Mare meva!!
- Controls a les fàbriques - Els Sindicats (no en saben massa cosa).
ASUNCIÓN: De tant en tant et feien anar a firmar si eres diguéssim de la fàbrica, eres de les de davant, un cop al mes et feien anar a firmar... com treballaves i si estaves contenta de l’empresa. Ui, i tant!! i tant que et vigilaven.
- Feines de cadascuna en el tèxtil, tipus de màquines d’aquella època.
ASUNCIÓN: Jo rodets, una llargada de rodets com des d’aquí, casi bé, a la paret. El rodet era que quan venia la troca del fil, havies de posar la troca en l'estanteria i es cargolava el rodet així. Aquell rodet passava per l'ordidor i de l'ordidor ja feien el plegador per posar en el teler i el teler ja anava teixint la tovallola, molt maco era, eh!!
DOLORS: Jo de filatura, portava contínues, dues contínues. Primer passava el batant, després les cardes, de les cardes anaven als... llavors amb aquestes, als aspis i dels aspis feien unes d’això, i nosaltres... vaja.... amb les contínues fèiem el fil, del cotó sortia ja el fil, unes bitlles, feia el fil. No, primer el fil i després els aspis.
GENOVEVA: Pues madejas. En los aspis se hacen las madejas. Llegan las bitlles de las continuas y se ponen y entonces, la de esto, la punta del hilo lo tiras así y luego cuando ya estan todos, todas las bitllas puestas, le das a la máquina y se hace la madeja. Y cuando ya estan todos, ya que se han terminado, pues entonces tienes que coger la punta primera con la última y la ves así y haces la madeja.
DOLORS: Fer un nus de teixidor, que jo el sé fer, el nus aquell de teixidor.
GENOVEVA: Sí, y era... no podíamos parar a comer.
DOLORS: Media hora nos daban, nos daban media hora, per berenar i això.
GENOVEVA: Sí, però nosotros no podíamos comer y a la semana pues venías ganando doscientas pesetas.
- La feina en els curtits.
MARIA: En els curtits era... pues allà entraven les pells brutes, però d’allò se’n cuidaven els homes, treien la pell amb els líquids, oi, la llana amb uns líquids i després les posaven en moles, les afinaven i tot i llavors les tenyien. Les tenyien amb uns bombos molt grans i llavors les posaven amb secadors, diguéssim, amb sales molt grans que els hi toqués l’aire i s’assecaven i quan estaven seques, com nosaltres mirem la roba quan està seca, miraven les pells. Quan estaven seques després les posàvem amb uns marcs de fusta, les clavàvem allà, les estiràvem, retallàvem totes les vores perquè quedessin ben polides, respatllàvem per treure una mica la pols, que llavors van fer, això ho fèiem a mà, però llavors van aconseguir fer una màquina de respatllar que la va fer el... no, la va fer el d’això, aquell, bueno en fin, el fill del... aquell del costat d’allà darrere casa teva, com se deia aquell xicot... el d’això, que el seu pare era el Mingo, el germà de l'Antònia de Cal Vaqué, el de Cal Vaqué...
DOLORS: Ah!! en Pere, en Pere!!
MARIA: Va ser el primer d’inventar una mola per treure la pols de les pells i llavors doncs, era el classificar-les que ho feia l’amo i jo i llavors els paquets igual, també ho fèiem ell i jo, el diguéssim, els paquets i enviar-les allà on fos. Això no era enlloc, s’ho va inventar ell, un xicot que era molt traçut.
ASUNCIÓN: Tombar per fer una estufa. Aquest noi també va inventar una cosa, com una corrua i quedava la forma del tubo d’una estufa, en Pere.
DOLORS: En Pere tenia molt cap.
MARIA: Exacte, canvia molt.
- Noves professions - Administratives.
ASUNCIÓN: Havies d’agafar lo que hi havia, i tant difícil!! Estudis els quatre rics, les nenes de casa bona.
MARIA: No, la Maria Gesa era una administrativa molt bona que va treballar molts anys amb l'Oliver, oh!! us en recordeu, jo sí perquè hi tractava, perquè portava els papers de l’empresa i això. Me’n cuidava moltes vegades jo d’anar-ho a portar a la gestoria i tot, i és una noia, pues que, d’aquí a la Garriga, de l’edat nostra, la Maria Gesa.
DOLORS: Que viu allà a Sant Celoni, ah i tant!! és veïna de la meva neta.
ASUNCIÓN: I germana d’en Gesa, cunyada de l'Encarnita.
MARIA: Sí, exactament, pues aquesta noia era administrativa i era del poble, una bona administrativa.
ASUNCIÓN: Però de cada vint en sortia una.
DOLORS: Sí, això.
MARIA: Sí, diguéssim, si, llavors ja en van anar sortint d’altres i això, però potser la Maria va ser de les primeres administratives que hi va haver. Bueno, treballava, diguéssim, en una gestoria, però portava molta cosa ella.
DOLORS: Sa mare també estava de portera, també.
GENOVEVA: ¡I la Remei!! ¿Te acuerdas Lola?
DOLORS: Oh!! a la fàbrica si que n’hi havien d’administratives a la fàbrica n’hi havien, hi havia la Remei, hi havia la Filo, i tant, i la del Niu, també treballava al despatx. La Remei Costa, que ja fa molts anys que és morta, pobreta, la Filo que li deien del Sereno, també estaven allà al despatx. Llavors hi havia aquesta del Niu que també treballava al despatx, tres estaven allà. Sí, sí, aquestes tres estaven allà.
- Vagues- manifestacions.
ASUNCIÓN: Jo llavors no en vaig conèixer cap de vaga.
DOLORS: Jo tampoc.
MARIA: No, al principi, no.
ASUNCIÓN: No ho hem viscut, vaja.
MARIA: No ho hem viscut, noia això.
ASUNCIÓN: Jo no he viscut cap vaga.
DOLORS: Ens donaven el que ens donaven i mira, callàvem i anar fent, a lo que hi havia.
ASUNCIÓN: Ens acomodàvem, no hi havia res més.
DOLORS: Lo que diu aquesta, sortíem el dissabte i als banys, sort en teníem d’aquells banys aquí a la Garriga!! Ens hi anàvem a banyar allà, a dutxar-nos i aquí s’havia acabat tot. Diumenge havies de rentar la roba i... jo sort de la meva mare que em va ajudar bastant, pobreta, bueno cuidar la canalla, vigilar-los, però bueno, tot i així malament rai, però bueno.
- Lot de Nadal.
ASUNCIÓN: Bueno, lo que ens va fer molta alegria va ser quan ens van donar el lot de Nadal, que no s’havia fet mai i el van donar, el lot: una ampolleta de xampany, dues barretes de torrons i un pot de préssec en almívar, mare de Déu!!
DOLORS: Sí, sí.
ASUNCIÓN: Allò era la Festa Major, si no s’havia fet mai a les fàbriques això!! Tu, a les tovalloles donen lot, llavors ja va començar a les altres fàbriques i un ja va anar agafant l’altre. Ja portàvem anys treballant, això va ser...
DOLORS: Molt cap aquí.
MARIA: Sí, bastant cap aquí.
ASUNCIÓN: Guaita, donen un lot. Van dir: totes d’una en una entrar al despatx. Què serà aquesta capsa? ampolleta de xampany, dues barretes de torró, un pot de préssec en almívar i felicitats, Bon Nadal, apa adéu. Llavors ja va començar la Sati i els altres, les quatre fabriquetes que quedaven, però el primer va ser les tovalloles, Carlos Luna.
GENOVEVA: Nosotros, en la fábrica que estuve luego, que tejía, era del Sr. Carreras, que pasó del Planas al Sr. Carreras, que el Hernández lo conoce usted. Bueno pues, nos daban el paquete, venia el Sr. Carreras, que era el dueño, venía de Barcelona, nos daba el paquete, él salía de allí del despacho y nos hablaba muy bien, muy majo, nos daban el paquete y luego el aguinaldo, un sobre con dinero, estuvimos muy bien. En la fábrica, en la Horis yo estuve muy bien y en esta otra también, en el Carreras, muy bien, muy bien. Bueno, el señor Hernández era el director que era una bella persona, que la María lo conoce pero mucho.
MARIA: Som íntims amics, encara. Encara tenim amistat, encara.
Final lliure- CONVERSES VÀRIES - Anècdotes d'abans.
- Innocència infantil d’abans.
ASUNCIÓN: També lo que va ser molt ignorant, que fins a 11 anys havien de passar els reis, no sabíem res i au!! cap a una casa de pagès a buscar dues fulles de col, una espiga de blat de moro, perquè aquella nit havien de passar els reis, a 11 anys, eh!! Ara em diràs, a 11 anys qui s’ho empassa això, els nens venien de París!!
MARIA: I ara venen del Japó i venen de tot arreu.
ASUNCIÓN: Quan ho explico a les netes em diuen: iaia!!, això, dic: era lo que hi havia. Tinc una amiga que pobreta ja és morta, Déu l’hagi perdonada, l'Antonieta Freixas, ens feia anar a la mina de l’estació, avui arribarà una nena!! Però galiasses, eh!! onze, deu i onze anys. Ens feia entrar dintre la mina com d’aquí a aquelles cadires i ella es quedava a la porta. Guee!!, guee!!! guee!! mira, ja ha arribat. Però no la veiem la nena, oh!! la cigüeña ja se l’ha endut. Arribaves a casa i ho explicaves a la mare i la mare et deia, va, va, volent dir no m’atabalis ara amb la cigüeña, a vora dotze anys, eh!!
- Reflexió de l'època que van viure - la guerra.
ASUNCIÓN: Què els daran ara, si ja tenen de tot?
GENOVEVA: Mejor.
MARIA: Bueno, això no hi em de pensar, són unes èpoques molt diferents!!
ASUNCIÓN: Ho expliques a les netes i era lo que hi havia.
DOLORS: A la nostra època ho vam passar molt malament, a la nostra època ho vam arreplegar tot.
ASUNCIÓN: A la nostra època ho vam arreplegar tot, el bombardeig, la guerra, la postguerra, bueno... i lo que no s’explica.
GENOVEVA: Ustedes aquí lo pasaron peor que nosotros cuando la guerra, porque aquello fue, Extremadura fue lo primero que se liberó y esto fue lo último y allí cuando la guerra, bueno, ya te lo dije aquel día, pues todo el mundo comía y luego después fue cuando vino la postguerra que fue el año de escasez, que es cuando se pasó... pero cuando la guerra todo el mundo comía.
DOLORS: Seràs tu, però aquí no.
GENOVEVA: Lola!! Bueno, los niños que sus padres se los habían llevado a la guerra, a esos les pusieron un comedor e iban las falangistas a asistir al comedor y las flechas, que yo me apunté a las flechas también, y bueno le ayudaba a ellas.
ASUNCIÓN: Ens hem fet velletes.
- Setmana Santa - Religiositat.
MARIA: Una anècdota que a mi em va passar... Us en recordeu que ens tocava passar la Mare de Déu per Setmana Santa?, però ui!, es tenia de tenir influència i és clar, jo dic a mi també em faria il·lusió, és clar, portar la mare de Déu. I era quan treien les mantellines, ja les començaven a treure i jo, pues sempre m’ha agradat, no sé, anar a l'última moda, llavors, en aquell temps. I jo em presento allà sense la mantellina, ah!! dic, ara ja si pot anar! No pas portant la Mare de Déu, eh!! I no me la van deixar portar, no.
ASUNCIÓN: Era sagrat, eh!!
DOLORS: Oh, és clar!
ASUNCIÓN: Jo sóc creient, fanàtica no, eh!! Però ens feien veure garça per perdiu, eh!!...
DOLORS: I per Corpus era molt maco i ara no val res Corpus, Corpus no val res, res, res.
ASUNCIÓN:... però escombrar, que sortien formigues, eixugar la paella, anda nena!!
MARIA: El divendres Sant no podíem escombrar, perquè sortien les formigues, llavors.
DOLORS: Sí, deien que sortien formigues.
MARIA: No ho havies sentit a dir? oh, i tant!! Divendres Sant no es pot escombrar, perquè llavors et surten les formigues i tens formigues tot l’any.
ASUNCIÓN: Al Patronat, si no duies la Mare de Déu aquí penjada amb una cinta, no et deixaven entrar, i un dia baixava Mossèn Turt, que ja deu ser mort, diu: Mossèn Turt, no ens deixen entrar. Diu per què? Jo era de les de davant, dic perquè no portem la cinta. Diu totes sou filles de Maria, cap endavant!! Hi havia la Remei, que ja és morta, la Costa, tres o quatre, ens va posar al rengle de davant a la primera fila de l’escenari. Perquè no portaves una cinta blava del mes de Maria, si la mestra no era del mes de Maria, havies d’anar a les monges per dur la cinta i era un rector que hi anava, eh!! diu vinga, totes a dintre del Patronat, totes sou filles de Maria.
DOLORS: Però ell ja anava vestit normal, eh!! en aquell temps, eh!!
ASUNCIÓN: Què feu aquí? n’hi havia una, la Maria, que ja és morta, plorava!! Oh! plora perquè no ens deixen entrar i fa així, diu totes veniu a darrere meu!! Ens va posar a primera fila de l’escenari del Patronat de la Garriga, tothom va callar.
DOLORS: Oh, aquell els tenia ben posats, eh!!
ASUNCIÓN: Aquell els portava però ferrats, eh!! i d'oca. No, no, no expliquem res que no sigui, no, noia.
DOLORS: Oh, i tant que és veritat.
MARIA: Sí, sí.
- Reflexió sobre el futur.
ASUNCIÓN: La pura veritat, eh!! Allò era una era, ara n’és una altra. Jo quan veig una noia embarassada penso, no és que enraoni sola, eh! Penso, que veurà aquest fillet? I llavors penso, com que tu ja no hi seràs perquè hem de patir, pues veurà lo que trobarà...
DOLORS: Sí, pobrets, sí.
ASUNCIÓN: ... lo que vas trobar tu, lo que vaig trobar jo i lo que vam trobar.
MARIA: Els nostres néts mira, s’hauran d’adaptar a lo que d’això.
GENOVEVA: Yo creo que todas pensamos en eso. ¿Qué será de mis nietos?
DOLORS: Jo pels meus néts hi pateixo molt, pobrets.
ASUNCIÓN: Ui, que hi penso jo!!
MARIA: Nosaltres, està clar, vam trobar una fase que... hem trobat tots els canvis nosaltres, eh! i ara potser s'ha anat trobant tot més al nivell que va venint, però nosaltres ho vam acusar-ho molt, eh!!
ASUNCIÓN: Ara per Sant joan, hi havia un nen allà on venen petardos, allà amb la Lídia, amb 50 €, allà a la cua, jo el conec aquest nen, dic on vas amb 50 €? Diu me’ls ha donat l’avi, però amb un to!! Dic ai, que et faran mal els dits!! Diu ja me’ls tirarà el papa. Què tenia aquell nen? Set o vuit anys, 50 € per anar a buscar petards?!!