Nascut a la Garriga el 16 de desembre de 1922. El seu avi, Pau Tey i Torras era l’agutzil de la Garriga, el seu pare era paleta i la seva mare es dedicava a les feines de la casa. Va néixer al carrer Calàbria. Va estudiar als Maristes de la Garriga i després a Barcelona va estudiar mecànica. Ha treballat durant els últims 25 anys a l’empresa Ribiera S.A., que es dedicava a la manipulació de ferros. Aficionat a la fotografia, va immortalitzar juntament amb el seu oncle alguns episodis històrics de la Garriga, com per exemple el bombardeig de la Guerra Civil.
Els primers estudis els vaig fer als Germans Maristes de la Garriga. Dels Germans en guardo molts bons records, eren els que ensenyaven millor a la Garriga. Millor que a l’escola pública, que estava a la plaça de l’Ajuntament. Quan vaig ser una mica més gran, als anys quaranta, vaig fer uns cursets de mecànica a una escola situada a prop de la Maquinista. De jove vaig treballar de diferents coses: vaig ajudar al meu pare al negoci que tenia de construcció i també vaig fer d’aprenent de barber a un barberia que hi havia davant de casa meva.
De la proclamació de la República a la Garriga en guardo pocs records, jo tenia 9 anys i em mantenia molt al marge de la política. Abans la política era més senzilla: o eres de dretes o d’esquerres, o anaves a missa o no anaves. El meu pare, per exemple, era d’esquerres. I la meva mare era de dretes perquè anava a missa. Això era la concepció que teníem nosaltres de les dretes i de les esquerres.
Dels records de jove que conservo de la Garriga són sobretot la zona on anàvem a jugar. Eren uns camps que anomenàvem camp de futbol entre el Patronat i la via del tren. Era on els germans Maristes tenien l’hort. Allà jugàvem a futbol, bàsquet i a tennis. Molts dels records que guardo de jove i també de més gran, estan relacionats amb el Patronat. El camp de futbol connectava el pati dels Maristes i el Patronat. Era on fèiem totes les festes de l’escola.
Els estiuejants tenien el Casino, que era el seu local de trobada. Jo tenia un oncle que era de Barcelona –el seu pare havia tingut una sabateria d’alta qualitat a les rambles- i venien a estiuejar a la Garriga. Aquest oncle va fer molts diners patentant a Espanya un sistema per fer ribots d’or a les copes de vidre, es va casar amb una tia meva. Ell era un dels senyors que anava al Casino. La gent del poble no hi podia anar.
Els records dels primers dies de la guerra són del pas dels milicians amb el mocador vermell, amb el camions i les escopetes. Molta gent es va concentrar a la plaça del poble. Durant els primers dies van cremar l’església: van ficar totes les cadires i totes les imatges de fusta i les ho van prendre foc, es va propagar ràpidament cap a la biblioteca. Aquella biblioteca era molt maca, tenia molts llibres. Quan va caure el sostre de l’església van començar a volar papers que sortien de dins, vaig poder recuperar alguns que d’un altre forma s’haguessin cremat. No ens deixaven fer fotos, jo ho vaig intentar però em van prendre la càmera de fotografiar. La gent es va emprenyar molt amb la gent del Comitè, sobretot els pagesos perquè els incautaven bona part del que produïen. Van assassinar a molta gent, algunes de les víctimes van ser: mossèn Josep Vich, Mossèn Ramon Pasqual, els germans Maristes Josep Ambrós i Marcel Pedrera [en realitat es refereix a Marcel·lí Pedra, a Hno. Jacinto-Miguel], Ramon Aguirre -era un molt bon xicot, membre de la Federació de Joves Cristians de la Garriga-, Esteve Mallol, Xavier Albó... i molts més. A tots ells els van matar per anar a missa i ser catòlics. Els van matar els primers mesos de la guerra. Eren gent que tenien els seus negocis: forns de pa, farmàcies, algun paleta, etc. No havien fet res malament, únicament anar a l’església.
A mi no m’agrada com actuava la gent del Comitè. Hi havia el Comitè de la FAI, on hi havia l’Argentí que era un dels seus caps i que estava ajuntat amb una dona de la Garriga. Aquest "tio" era un mal parit. La CNT-FAI era un merder dels grossos. A mi em semblaven que les coses havien de funcionar d’una altre manera, tenia les idees més clares i pensava que les coses havien de funcionar d’una manera més racional. Érem varis xicots de la meva edat els que pensàvem d’aquesta manera, i anàvem en contra del Comitè. A més a més, a l’haver anat als Maristes, vaig tenir problemes a l’inici de la guerra amb la gent del Comitè. Un dia, quan estava fent d’aprenent de barber, va venir a buscar-me una dona del Comitè anomenada la Miliciana. Portava una pistola que li arribava als peus, em va dir:
-"L’Argentí et vol veure al local del Comitè".
-Jo al Comitè no hi tinc que anar a fer res -li vaig contestar-.
Al final em van venir a buscar i vaig anar obligat. Allà l’Argentí em va fer una sèrie de preguntes, com a on havia anat a col·legi:
-"Als Maristes" -li vaig contestar-.
-“Claro a los Maristas, como los fascistas! Y tu padre?”
-No ho sé, ell és d’esquerra i no va mai a missa.
Em va preguntar perquè havia anat als Germans Maristes si hi havia escola pública a la Garriga –per a ells els Maristes eren Feixistes igual que tots els que havíem estudiat i en general ho eren tots els que anaven a missa-. Darrera d’ell havia un armari ple d’escopetes i pistoles. Amb l’Argentí hi havien dues persones de la Garriga. Un d’ells, un tal Aguirre que va ser el que em va denunciar. Finalment van fer venir al barber, em van pelar al zero i em van tancar al soterrani de l’edifici del Comitè amb tres o quatre persones. Eren gent d’esquerra i que anaven a l’escola pública. Entre els que anàvem a l’escola dels Germans Maristes i els que anaven a l’escola pública no ens podíem veure, quan ens veiem ens fotíem entre nosaltres una ma de bufetades. Els que estaven tancats també al soterrani del local del Comitè es dedicaven a entrar per les nits a les torres del Passeig per emportar-se tot el que podien per vendre-ho després. Alguns eren familiars de gent del Comitè. Es pensaven que jo i la colla amb els que anava -l’Eduard Miró, el Francesc Carreras, el Lluís Olivé...- érem també d’aquests que entraven a les torres a robar, cosa que no era veritat, ho sabíem qui ho feia, però nosaltres no vam fer mai res d’això. Vaig estar tancat bastants dies. Des del carrer Cardedeu –el local del Comitè estava a l’edifici que avui fa cantonada entre el carrer Cardedeu i el Passeig dels Til·lers- encara es pot veure el soterrani on estàvem tancats.
Durant la guerra va passar una cosa molt grossa, la gent es va emprenyar sobretot els pagesos que veien com els del Comitè se’ls emportaven tot, llavors van sortir al carrer a queixar-se. Es van reunir tots del carrer Calàbria cap avall fins el carrer dels Banys: tot aquell tros estava ple de gent de la Garriga. Davant de can Fortuny, a can Pibernat, hi ha una casa on feien bàscules es va reunir tota la gent del poble, està tot ple, molt emprenyats. A un que es deia Colomer, que era pintor, li van donar una ganivetada i va estar a punt de morir. Dins del Comitè, però, hi havia gent bona. Un d’aquests era en Farigola, que com a mínim pensava una mica amb seny i el seu germà també. Els del Comitè de la Garriga van tenir que trucar als del Comitè de Granollers per posar ordre. Va pujar tot un camió ple de milicians i la gent es va espantar molt [són els fets de l'1 de gener del 1937].
No hi havien aliments, es passava molta gana. Darrera de casa teníem un hort on plantàvem patates. Per les nits havíem de fer guàrdia el meu pare i jo perquè no ens les robessin.
Jo en aquella època de guerra, com què no hi havia feina per a ningú, els paletes i els contractistes havíem d’anar a fer carbonet al bosc per guanyar-se la vida. No es feien construccions, estava tot paralitzat. El que fèiem al bosc era fer piles dels arbustos i dels matolls del bosc i els anàvem cremant, tot tapat amb fang i sortia un carbonet que es feia servir a les cuines econòmiques de l’època i a les llars de foc. Molts paletes es van haver de dedicar a fer carbonet al bosc perquè no hi havia una altre feina, no es feia cap construcció. El meu pare com era contractista va patir molt tot això, va ser en aquesta època que vaig fer d’aprenent de barber. Això va durar durant forces anys un cop que ja s’havia acabat la guerra.
Dels darrers mesos de la guerra, una de les coses que se m’ha quedat més gravades al record va ser el bombardeig de la Garriga. Jo i el meu oncle vam fer una de les poques fotografies que existeixen de l’estació de la Garriga destrossada per les bombes que van caure. Van haver-hi molts morts. Quan van començar a caure les bombes jo estava dinant a casa: de l’empenta i la força que van produir va obrir les portes i finestres de casa i em va encastar contra la xemeneia. La gent no estava avisada de l’arribada dels avions. Va agafar a la gent desprevinguda. Van morir una trentena de persones. [Segons l’estudi de Joan Garriga i Andreu, foren un total de 13 persones les mortes directament pel bombardeig del 29/1/1939 a la Garriga: 8 garriguencs/es i 5 no garriguencs/es. Veure llibre “Revolta i Guerra Civil a la Garriga 1936-39”].
Del final de la gerra ens vam assabentar per l’entrada de la guàrdia mora de Franco al poble. Molta gent del Comitè va “fotre el camp” abans per por a les represàlies de les tropes de Franco. Encara que no es podia parlar, l’Oliver va fer els ulls grossos.
El Patronat ha sigut una entitat vinculada a la Parròquia, molt important per a la Garriga. Es va aixecar un edifici nou per tal d’albergar aquesta entitat. Es va inaugurar a mitjans de la dècada dels anys vint al costat del Col·legi de Sant Lluís, al Passeig. Des de la seva fundació va ser el lloc on anava la joventut garrigenca en la seva majoria els dies de festa a la tarda, era el local del Patronat Parroquial. El teatre, les sardanes, els diversos festivals, els concerts, el cinema, les funcions de gala, se celebraven sempre al Patronat. A banda del grup de teatre del Patronat, també hi havia el de l’Aymerich, que actuaven a l’Alhambra. Ells, però, es dedicaven més a la sarsuela. Són pocs els garriguencs que no han trepitjat mai el seu escenari o contemplat les pel·lícules del diumenge a la tarda. Jo he estat molt vinculat des de jove al Patronat, quan tenia dos o tres anys ja hi anava amb la meva mare. Acabada la guerra va quedar molt malmès. Gràcies a una donació es va poder comprar una màquina de cinema sonor, un dels maquinistes que ha tingut el Patronat han sigut el Salvador Gasull, junt amb el Miquel Masó i Fontanals. Cada festa que hi havia al Patronat també es feia cine, com quan era la festa dels Germans Maristes i les monges, el final de curs... També es van començar a muntar els Pastorets que s’havien de representar en castellà, érem els “Pastorcillos de Belén”. Vam tenir problemes amb la gent de la Falange per haver representat algunes actuacions en català. No podien actuar homes i dones junts, per això a les representacions on havien d’aparèixer dones, alguns homes s’havien de disfressar. Un dels delegats era en Josep Oliver amb ell ens la vam tenir més d’una vegada per aquest motiu. Vam tenir molts problemes per poder actuar en català. Una vegada jo vaig fer un monòleg en català i l’Oliver estava assegut a les butaques, es va aixecar i va fotre el camp. L’endemà em va cridar al local de les FET i les JONS –que estava davant de can Llimargas-:
-“Escolta Puigdomènech, això d’actuar en català no pot pas ser!”–em va dir.
-“Escolta: que no parlem en català nosaltres?! som catalans o no?!, doncs què t’emboliques tu aquí, doncs, collons perquè discuteixes!”–li vaig respondre jo.
Allà es va acabar tot, no vaig tenir cap problema més. Ell era el cap i el que deia anava a missa.
Bona part de la meva vida entre els anys quaranta i setanta van estar vinculats al Patronat. L’encarregat de vendre el Patronat va ser mossèn Tarancon que va estar a la Garriga entre el 1974 i 1990. Vam tenir molts follons amb aquella persona.
En motiu del cinquantè aniversari vaig arreplegar tota la documentació que vaig poder, així com fotos que jo tenia i altres que vaig demanar a actors i actrius del Patronat i vaig fer un llibre.
Jo he sigut un gran aficionat a fotografia. Sempre m’ha agradat molt fer fotos. He tingut dues màquines, una Kodak, que ja no es troben carrets per a ella, i una Polaroid que és la que utilitzo últimament. Vaig començar a fer fotografies des de molt jove. Feia moltes quan anàvem d’excursió: Montserrat, Montseny, Cingles del Bertí,... a tot arreu on anava feia fotos. A diferència d’altra gent que feia fotos a la Garriga, jo les feia únicament amb la intenció de guardar-me un record i no amb cap propòsit en concret.
Abans de la mort de Franco ja es notava que les coses anaven canviant. Ja es començaven a trobar llibres fets en català. Quan vam escoltar a l’Arias Navarro dient que Franco havia mort ho vam rebre amb una gran alegria.