Va néixer a la Garriga el deu d’octubre de 1908. De professió ha sigut sastressa. Durant la seva infantesa va viure a Can Met Sidru. Fins els onze anys va estudiar a l’escola de la Garriga. El seu pare era pagès a la Garriga i la seva mare, que era de St. Feliu de Pallerols, treballava en el camp i criava els seus fills. Va tenir cinc germans, té 3 filles, 9 néts i 20 besnéts.
Jo vaig estudiar fins els 11 anys i la meva germana gran ja treballava i guanyava diners, perquè aquí a la Garriga hi havia molt poca cosa per guanyar-se la vida, i van venir uns de Barcelona a posar una fàbrica de camises i hi havíem treballat nou noies, jo era petitona i vaig anar allà a tallar fils perquè em sembla que guanyava en tot el dia 90 cèntims. I bueno vaig passar mig any o així tallant fil, saps què vull dir tallant fils? Hi havia una màquina i començaven per les vores tot al voltant, eren paquets de vint camises, i de les vores venien les costures i anaves corrent cap allà en una fusta molt maca i llavors una altra feia una altra cosa, com en cadena i quedava la camisa feta. Llavors una altra agafava una dotzena, tot anava en dotzenes abans, i llavors anaven en un taulell i n’hi havia una que plegava i llavors tallàvem els fils les petites, perquè a la màquina no s’entretenien a tallar els fils oi? I llavors anàvem nosaltres i que érem quatre noietes joves, tallàvem els fils. I així va ser, vaig anar-hi potser dos anys, de petita, petita, perquè la meva germana ja hi anava i guanyava diners.
El dia que van proclamar la República, el meu home, que era paleta, i aquesta casa la van fer tota sencera, tota a trocets, a trocets, i treballava a Can Pòlit, que era el paleta més bo de la Garriga, el seu pare era d’Arbúcies, treballava a Barcelona i va haver-hi una “huelga” a Barcelona que sempre n’hi ha hagut, es veu, de tota la vida, doncs l’amo li va dir: - mira ara aquí no hi ha feina però si vols anar a la Garriga es fan moltes torres i allà tindràs feina i aprendràs força. I la Garriga ja li va agradar i ja s’hi va quedar, però a dispesa eh? i llavors va conèixer una noia i es van casar i llavors després del casament va venir el que seria el meu marit, que eren tres germans, dos nois i una noia. I el meu marit i el meu cunyat també eren paletes com el pare. Llavors va venir la guerra, es van quedar sense feina un per aquí l’altre per allà van haver d’anar al front... però això va ser abans, el dia de la República, doncs pel vespre jo baixava, perquè a casa teníem vaques i veníem llet que pagaven molt poquet, no sé dir 30 cèntims el litre o així i llavors passaven uns camions i agafaven els pots i se’ls enduien, però com que guanyàvem tan poc van dir que podríem posar una botiga a la Garriga i vendre lo nostre ja directament, i agafava jo i cap a vendre llet i me n’anava a cal sastre, feia les dues coses, a les nou ja estava de la llet i totes les coses les feien allà a la plaça de l’Església, i jo anava a Can Pinadella, estava davant de la biblioteca d’ara, allà hi vaig estar nou anys. Saps en Pinadella? El sastre Pinadella? Saps on hi ha la biblioteca? Doncs davant, una casa que hi ha molt antiga, doncs hi vaig anar a cosir nou anys. Doncs al vespre tornava cap a la llet i després cap a casa i al passar per la plaça hi havia tot de gent i vaig comentar, guaita hi ha molta gent, no sé què de la República perquè nosaltres no sabíem res, hi havia gent a la plaça i tota una mena de rebombori. Just estaven fent les quatre barres (senyala un escut que té sobre la xemeneia de la senyera, que el va fer el seu marit), -només faltaria plegar ara! Quan van entrar els nacionals, llavors no podíem tenir res català, i en aquest escut en va fer un a sobre amb l’espanyola i quan es va poder la va treure, perquè aquesta casa és feta tota a “ratos”, amb el seu germà que també era paleta i ajudava, i quan van tenir aquesta feta van fer la d’aquí al costat i llavors el meu home ajudava al seu germà com ell havia fet aquí, doncs aquesta llar de foc tota és feta per ells a “ratos”, i aquesta rajola groga era sencera, llavors tallaven, tallaven i donaven aquesta forma.
Quan la República més o menys tot era igual, es comentava que potser tot aniria més bé, altres que més malament, nosaltres ens hem anat girant sempre en tots els canvis que hi ha hagut.
A l’escola anava a unes monges Franciscanes al Cardedeu perquè la meva germana també hi havia anat i com que havíem viscut allà al forn del Sol, diguéssim, i ho teníem molt a prop i la mare des de molt petites ens va portar allà, sempre vam anar a les monges. I molt bé, vam fer la 1a comunió, que ens van preparar molt bé i aquestes coses que ara ja no existeixen. La relació amb l’església? Sempre vam anar a missa i els diumenges feien doctrina, a les 3 de la tarda amb una corrua, anàvem cap a l’església, allà ens ensenyàvem una doctrina i et donaven una assistència, que deien, i amb allò podíem anar al Patronat, al cine, era com un premi per haver anat a doctrina. I a doctrina t’ensenyaven el credo i totes les oracions.
Durant la República va sortir l’Orfeó, hi havia un senyor que era solter que es deia Aymerich, i no treballava de res i va aprendre música i ensenyava als nois, inclòs el meu cunyat, el germà del meu home, li agradava molt la música i anava amb aquest home i també en va aprendre i van obrir una coral que se’n deia l’Orfeó, només que ell no va poder seguir de ser músic perquè com que era paleta i treballava amb les mans, les tenia gruixudes i no li anaven bé per tocar les cordes pobret, i va continuar sent paleta.
Quan el meu sogre va començar a treballar a la Garriga ja va anar fent totes aquestes torres que es veuen. Teníem relació amb els estiuejants però ara ja no me’n recordo dels noms. Però tots ens coneixíem i quan venien els senyors tothom content perquè ho demanaven noies per planxar o per fer roba i donaven feina a l’estiu, i anaven amb uns vestits molt bonics i tothom: -ai mira "fulana" quin vestit porta,...
Quan va arribar la Guerra civil jo tenia una nena, ens vam casar el 31 a l’octubre i l’any següent vam tenir una nena, que ara ja té 72 anys, i durant la guerra en vaig tenir una altra, hi havia vegades que passaven per aquí la carretera amb escopetes i camions amb mocadors lligats vermells i tothom espantat... i en aquests dies vaig tenir la 2a nena i venia la llevadora i ens deia: -no sabeu, han trobat un home mort a la cuneta, els que a ells els semblava, o perquè eren religiosos o perquè no sé, els hagués tingut "tírria" a algú, jo no ho entenc perquè hi va haver una casa pobrets que els van matar el senyor, el senyor Corrons, coneixes a la senyora Corrons? és una filla, aquesta ha sigut alcaldessa de la Garriga, Núria Corrons [es refereix a la Núria Albó i Corrons], és una persona que escriu llibres i és molt intel·ligent. Al pare i al cunyat se’ls van emportar i els varen matar, i com aquests molts, molts, molts. I quan venia la llevadora, perquè llavors com que la criatura la tenies a casa, doncs venia la llevadora 8 dies i et cuidava i a la nena, la criatura, i quan venia portava una notícia nova: –saps "fulano"? Doncs l’han trobat mort, pobret, ai, que tenia que veure aquest noi? Era un noi pintor que no tenia res a veure, almenys per nosaltres, algú li devia tenir mania, no sé, i mira, al que li tenien mania, el feien sortir i el mataven. Al carrer, normal, les botigues venien, després van venir molts refugiats, eren castellans, anaven venint i s’anaven instal·lant aquí a la Garriga. Inclòs nosaltres anàvem a buscar aigua al pou calent i hi anava amb la meva cunyada que vivia al costat, els dos germans van fer les dues cases de costat i estava molt bé, i anàvem totes dues a buscar aigua al pou calent i ens els trobàvem allà i ens deien: -“nosotros somos los primeros porque damos el pecho por la guerra”, i nosaltres teníem els homes fora, nosaltres no donàvem “el pecho por la guerra”? cosetes d’aquelles! Als senyors pobrets no els van deixar tornar a les cases i van quedar per ells (pels refugiats), feien foc, hi ha una torre que feien foc per la finestra, amb l’olla... i els amos es quedaven allà on podien. Jo durant la guerra feia pantalons, anava fent aquí a casa, ja no anava a cal sastre, em quedava i feia pantalons pels nens, feia per encàrrec, a vegades per canalla petita, a vegades algun de gros, i em deien: -guaita, aquests pantalons així.
Per la guerra, jo com que era de casa de pagès no em va faltar gaire, no hi havia xocolata, però per exemple patata, oli, no sé, lo normal, no ens faltava. La nena gran ja anava a l’escola, saps on era l’escola? Aquí en un “puesto” que fan coses de vidre al carrer de St. Francesc no, a l’altre cantó on donava l’hospital, al carrer Llerona, doncs allà hi feien un parvulari, i a la petita meva, la que va néixer per la guerra, ja va anar allà, hi van fer el col·legi, i quan va acabar la guerra va anar a les monges i les altres també. L’església a terra, tot, tot, tot cremat, tot cremat, i els mossens fugint fins que els arreplegaven, jo no vaig veure com cremava però ho van fer i cap cadira, res, tot cremat, tot fet malbé. Jo tenia una escena, que m’havien regalat quan em vaig casar i van fer una crida que portéssim tots els sants a la plaça perquè havien de ser cremats, que tots els sants que tenies a casa els portessis, i jo vaig pensar: -si vés si els portaràs l’escena, me l’havia regalat el meu germà, i la vam treure del puesto vam posar-hi un paper, que llavors t’enviaven quan tenies una criatura, t’enviaven un paper així gros, el dia que ha nascut "bueno" tot, i per comptes de plantar-hi un marc sol, vam posar-hi això. I el dia del bombardeig, era un diumenge a la tarda, estàvem aquí amb tota la família, i “bueno”, vam començar a sentir la sirena, perquè primer tocava una sirena i tothom esverat: -ai, ai que caurà una bomba, perquè havien bombardejat molt Granollers i els van fer molt mal a Granollers, se sentia el soroll, i tant! I van venir. Aquell diumenge a la tarda, es veu que primer van anar a l’estació, van tirar una bomba allà que va quedar tota destrossada, i després, nosaltres estàvem aquí en el menjador, i tot d’un plegat aquesta escena que t’he dit jo, va començar a giravoltar, quan van tirar les bombes a l’estació, per allà al carrer de Samalús hi van haver 11 morts em sembla, un home que anava amb dues criatures, aquí a Ca l’Eduardo, hi havia un noiet de deu o dotze anys, amb un amic, que l’amic era fill d’aquí a la vora de casa, doncs estaven mirant a veure que passava, sentien soroll però no es van amagar i els va caure una bomba i els mata a tots dos, es van quedar morts. I “bueno”, les sirenes es sentien i va! Anem! I l’avi i el meu sogre havien fet aquí a l’hort, tot això d’aquí tot era nostre, tot era camp, i van fer un clot per posar-nos–hi, però jo tenia la nena dormint al "cuarto" del costat i quan vaig sortir el forat ja estava ple de tota la meva família, i vaig posar-me a terra allà al costat i vam veure com queia una bomba al costat i esquitxava fang, o sigui que no va explotar. La que van trobar ara, l’altre dia! I llavors ja no van tornar a passar, no van tornar a venir, van anar tirant i llavors ja es va acabar la guerra. Llavors el dia que van entrar els nacionals, en aquí baix a Can Met Sidru, a la casa dels pares, i per allà per sobre, que hi ha unes vinyes, vaig veure passar un noi que anava fent així amb una bandereta, i hi havia una quietud, no bombardejaven, no feien res, i aquella nit era la que anaven entrant, entrant, entrant els nacionals i els altres anaven marxant amunt, com si anessin empenyent, saps? I jo dic: -ostres veig a un noi allà, el guaiteu allà? És que deuen arribar els nacionals, i estàvem contents nosaltres, perquè estàvem en guerra i amb "tiros" i amb tanta pena que dèiem: -“bueno”, potser estarem més bé. I aquest noi era un noi que venia d’abans i llavors hi van haver d’altres, d’altres, d’altres, van començar per aquí la carretera de l’Ametlla, per allà aquelles vinyes anaven saltant, llavors varen baixar per aquí la carretera i tal, i nosaltres anàvem cap a la carretera perquè vèiem que ja anaven venint i dèiem: -ai, gràcies a Déu que heu vingut! I ells: -“!la virgen!” No sé, van dir això, i jo els deia que gràcies a Déu que heu vingut perquè és clar, tal com estàvem que vinguessin els que volguessin però almenys que paressin els "tiros", i van continuar cap el poble, i tothom va anar seguint i hi havia com unes processons de soldats,... era el 1r de febrer, no, el dia dos era [en realitat fou l'1 de febrer].
Estraperlo durant la guerra? Sí és clar, hi havia gent que es guanyaven així la guerra, compraven i venien oli, nosaltres van venir en aquí al garatge, clar ara ja no és conegut, aquí hi havia un garatge molt gran i hi teníem menjar i va venir un home i en el meu sogre li va donar un sac de llenties, que jo ni les coneixia les llenties en aquella època i ara m’agraden força, en menjo de tant en tant i m’agraden, i això, que li donéssim un conill, perquè jo també criava conills, aquí teníem una mica d’eixideta i teníem conills, teníem gallines, i li vam donar un conill i ell un sac de d’allò, i vam tenir llenties tota la família. De fet jo, la veritat, gana, gana no n’he passat, l’avi treballava de paleta, treballava al balneari que llavors era un hospital i els feia “remendus” i quan arribava ens deia: -porto una cosa, porto una cosa, feia així i ens treia una llesca de pa, d’amagat, perquè és clar allà, les noies que cuidaven veien al pobre home... nosaltres no en menjàvem mai de pa, bueno jo vaig criar una nena que la seva mare va agafar el tifus, i la cuidava jo, i eren forners, i de tant en tant em deixaven un pa, i d’aquest pa en podíem menjar tota la família, en menjàvem una mica per acompanyar el menjar però menjàvem trocets petits, no com ara que mengem llesques, ho fèiem perquè durés més, és clar, i aquelles noies deien, pobret sense pa i deia: “-guaita porto un pa”, i “bueno”.
Refugis? Jo no hi havia anat mai, em sembla que n’hi havia un a l’estació i cap a Rosanes o així. Perquè jo ja tenia això d’aquí, aquell dia vam anar a casa la meva cunyada, que deia: “-va, que hi estarem més bé”, i vam passar la nit asseguts en cadires i barrabum, barrabum, perquè anaven entrant.
Els refugiats eren els que ens deien que ells havien de ser els primers per l’aigua, però no eren dolents, havien hagut de marxar del seu país per por o perquè no tenien res. I llavors per aquí la carretera l’endemà era com una processó, gent a cada banda i anaven marxant cap a França, anaven amb el que tenien, però a mig camí ho deixaven perquè pobrets anaven a peu! Per aquí, per aquesta carretera, feien una pena! Nosaltres els homes els teníem fora, a la guerra, però bueno mira, no els va passar res, el meu cunyat estava a la part de València i el meu home cap a la part de Girona, bastant a la vora, a més teníem uns parents a St. Feliu de Pallerols, la meva mare n’era filla, i ell per allà, d’una pallissa a una altra anava passant, quan va saber que els nacionals havien entrat a la Garriga llavors va mirar d’anar passant, perquè se’ls emportaven a França llavors, com que estaven mobilitzats els menaven on els semblava, o feien guàrdia o coses perquè no passessin, i quan anaven per un camí, que anava ple, com bens, saps? I van dir: -que “tenim d’anar” a orinar, que “tenim d’anar” a orinar! I van anar i es van escapar, i van anar baixant, baixant, baixant i com que tenien família més o menys aquí a St. Feliu de Pallerols i allà va poder passar i en una casa o altra i va arribar. Ell com que havia sigut paleta li feien fer coses, parets o bestieses d’aquestes i anar passant la guerra, ell al front, tirant tiros no, era més aviat de reraguarda, de fer feines, saps? Perquè al ser paleta li feien fer coses.
Abans de la guerra els que manaven anaven amb camisa vermella, ah no, amb camisa blanca, llavors quan va venir la guerra anaven amb camisa vermella, vull dir que tothom s’anava girant, i després van ser normals. Tothom feia el que podia saps?
Després de la guerra el meu home ja va tornar a Can Pòlit, perquè llavors varen començar a venir senyors i, és clar, hi havia molta feina. Perquè llavors el meu sogre, que era molt maco, molt decidit, doncs el varen llogar a les piscines i va deixar un pis que estaven aquí al Cardedeu i van anar a viure a les piscines, a les piscines no, al Casino, què dic jo! Al Casino, que ja hi havia Casino, que hi anaven els senyors i feien les seves festes a l’estiu, només els senyors, eh? I llavors van anar al Casino i van conèixer senyors i: -oh, si el noi ens pogués venir a fer unes obres, després el meu home va plegar de Can Pòlit i es va posar pel seu compte i feia “arrreglos” als estiuejants, llavors el seu germà també es va engrescar i es van posar junts i treballaven junts i el pare també era paleta i bueno, van anar pujant una miqueta. El menjar encara estava racionat, hi havia cua pel pa, allà a la plaça, que feia una rodona de gent per un trosset de pa de blat de moro, però jo tenia el germà que era forner i quan va poder, perquè el van mobilitzar i ja no era d’ell, sempre ens en donava una mica. Entre la llet, el pa i l’hort doncs ja anàvem fent. I fèiem patates i mongetes tendres i anàvem tenint una mica.
Disputes després de la guerra? No, perquè la gent jo crec que es va girant segons la truita, no recordo que hi hagués denúncies, però hi havia qui va marxar per por, hi havia uns que es deien Dameson que van anar a França, dos noiets jovenets, i després van venir i van estar bé, ara ja són morts. Vull dir que van tornar a venir ja grans. Força gent va marxar, els que els semblava que rebrien una mica perquè quan t’expliquen les coses te les expliquen molt grosses i a vegades no ho és tant, i els que pensaven que havien fet alguna cosa... que et diré, malament, que ens agafaran per això o per allò... nosaltres mai no vam tenir ni un registre, perquè llavors a vegades registraven algunes famílies, els nacionals llavors entraven i perquè els denunciaven o així, però ja et dic aquí a casa no vam tenir res, perquè no érem res ni ens ficàvem amb ningú, ni amb els uns ni amb els altres, mira.
La imposició del castellà? No, podíem enraonar en català, eh? I en els llocs oficials castellà, sí. I a l’escola també. Jo quan vaig fer la doctrina tenia una plana en castellà i una en català, de jo petita, eh? Del català i el castellà ja hi havia coses. Les meves filles l’escola en castellà, sí. Al carrer tranquil·lament en català, el menjar una mica escàs però poc a poc ja va anar venint. El racionament va durar bastant, bastant, perquè llavors no hi havia farina, llavors la “tenien de” portar i el pa era dolent, amb un pes que feia, semblava un roc saps? Difícil de tallar, ara, no feia engrunes, no! I oli més o menys també en teníem, d’una miqueta que ens donaven, i després quan jo vaig tenir aquesta segona nena llavors van fer un racionament i ens donaven una mica de cosa pels que teníem criatures petites, sucre per exemple, t’ajudaven una miqueta.
La coral Lo lliri, després de la guerra, es va tornar a fer, com que aquest senyor encara era viu... i en català, i tant. Llavors es van començar a fer coses catalanes, el dia 2 de febrer [fou l'1 de febrer], que era el dia que havien entrat els nacionals feien una festa... de la Falange no recordo massa perquè nosaltres mai vam ser de cap cantó, ens quedàvem mirant, anaven iguals, feien ball, sí, sí, feien festes, el dia 2 de febrer [fou l'1 de febrer], que van entrar els nacionals feien festa grossa, assajaven dies abans. L’església va tornar, és clar, els pobres capellans que van matar no, van arribar de nous i de mica en mica, primer és clar no hi havia cadires, després van posar-ne de “boga”, llavors en un altre temps un banc, després un altre banc i poc a poc es va anar fent. Anaven buscant pobres, jo feia pantalons i alguns segur que eren de capellà, jo no ho sabia llavors, gent que tenia capellans amagats a casa i clar, s’havien de vestir pobres, -em faràs uns pantalons que tinc un senyor a casa que està molt malament i dissimulaven!
Suposo que d’activitats clandestines sí que en deurien haver però nosaltres com que no estàvem ficats en res... llavors hi havia els que ens havien ajudat a la guerra, érem més aviat nosaltres i llavors també hi havia els altres que nosaltres els hi dèiem els rojos, que eren els que hi havia abans d’entrar els nacionals, rojos els dèiem, però bé, bé, ells tenien les seves idees i nosaltres les nostres.
La dictadura no va ser molt grossa aquí a la Garriga, almenys jo, la meva part, la meva família vam anar cap aquí i cap allà...
El Forn del Sol era casa meva. A Can Met Sidru, llavors van fer una caseta amb un tros d’hort que va fer el pare, aquí a la vora del pont i primer van fer res, com una barraca, em penso que dormien 4 o 5, tots a la mateixa habitació, hi havia una cuina que la feien servir de cuina, d’habitació i sala d’estar. Els pares dormien en una habitació i nosaltres a l’altra, llavors van fer un envà i allà hi havia la cort del cavall, una comuna... llavors fèiem obres, quan hi havia algun paleta o algun noi que coneixíem que no tingués feina: -va vés, ara faràs això, ara faràs allò. I llavors vam anar fent i vam fer un pis però abans d’anar a treballar o d’anar a passar llet que havia de passar, doncs ens feien fer la formiga que en dèiem, agafàvem un maó gros i aquí una trava diguéssim, els taulons i agafàvem el maó i el posàvem més amunt, això era fer el formiguer, i si feia massa bo ja no anàvem a col·legi i ens feien treballar allà. Quan plovia no ens movíem de casa, ens feien dormir.
El vint de novembre? El dia exacte no me’n recordo, jo això tampoc no... estàvem tranquils, jo dic, quan són a dintre, mira fan el que volen, oi? I si convé estrènyer això, ho estrenyen i hem d’anar passant com pots. Deien que estaríem millor que ja no hi havia tanta cosa tan lligada, que semblava sempre tan guardià... vaig votar, jo he anat a votar sempre, jo cap aquí cap aquí, cap allà cap allà, mira ens va fer il·lusió.
Nosaltres érem molta colla, mira, la meva mare tenia els dos grans, un noi i una noia, després vaig néixer jo que vaig ser la tercera i llavors al cap de dos anys van tenir el forner, el noi del Forn del Sol, llavors en tenia dos de petits perquè amb els grans ens portàvem 6 anys ben bé, amb la meva germana 4, i venia un altre i: -ai que és maca aquesta nena, perquè era molt dolça i molt primeta i molt d’això, i: -que me la podríeu deixar? –sí dona sí, i me n’anava cap allà, anava a Sabadell i estava amb la família, de petita, devia ser com un ninot, si encara no enraonava gaire bé, es veu que no anava gaire bé de ventre i em donaven oli de resina i els nois que hi havia a la casa: -què, ja el trobes bo? –sí, però és molt “llepóz”, encara enraonava malament, i em tenien allà com una joguina, una temporada i després tornava cap a casa, i quan jo vaig tenir set anys, llavors ja ajudava al pare. I a l’escola hi anava quan podia, i amb els anys la meva germana ja treballava, a les camises que t’he explicat, i ella ja guanyava i jo no guanyava res i ja vaig anar a tallar els fils de les camises i després em va sortir això de Cal Sastre i vaig estar molt contenta perquè he disfrutat molt allà, nou anys amb noies i xerrant, perquè el sastre ens deia:
-enraoneu el que vulgueu però les mans que corrin, i ens deixava dir el que volíem, vaig passar nou anys molt feliços parlant de les nostres coses, les quatre noies que érem i moltes hores, pel matí i per la tarda, fins a les set de la tarda que treballàvem.