La meva mare era perruquera i treballava en una perruqueria de Barcelona, molt gran i molt maca d’aquella època, que no n’hi havia gaires. Però el metge li va dir que havia de canviar d’aires. Una amiga seva li va recomanar la Garriga perquè era un clima molt bo, per les cames i per la circulació. Ho vam venir a mirar. Som tres germanes, la Núria, tenia cinc anyets i la Rosa en tenia dos, ens portem set anys... Vam anar a viure al pis de can Sta. Digna. Al veure que no hi havia cap perruquera va dir, “coi!, només que faci dos hores de serveis al dia i una miqueta...” i teníem una feinada de por. La meva mare com que tenia feina va llogar una noieta que es deia Mercè d’allà la pujada de Can Sunyer que feia cadires aquella família i llavors va dir, tinc tanta feina que posaré una perruqueria normal i bé. I la va posar a davant de la farmàcia del carrer centre, al costat d’on hi ha ara can Plats i Olles, ca l’Angeleta de Can Fontseré. I allà hi vam passar la guerra. Ho vam passar tot allà dintre. Hi va haver-hi sempre molta feina.
La meva mare venia de la part del Vendrell. Allà al Vendrell tots són de la “flamarada”, molt però molt, no per matar. Republicans, aquella època es deia republicans, no es deia ni de la FAI ni de res, republicans, de la barretina. Tota la família. Vam anar creixent, noviets, tal i com feu vosaltres actualment.
A la botiga vam tenir molta feina i molta sort. Tothom ens va estimar, i ara que he arribat quan em senten: “Conxita: recordes que érem amigues...” allò que passa. Diumenge mateix allà al Patronat!!
Anava a les monges franciscanes, però jo sempre estava en un arbre. No havia estat mai a dintre d’una classe. No puc explicar res d’allà dintre. Menteixo. Això si, hi havia dues monges que m’estimaven molt, Sor Joaquima i Sor Cecília. Una era de la part d’ensenyança i l’altra de brodar i tot això, m’estimaven molt. Anar a aquestes classes si, però a les altres classes, la Conxita estava a l’arbre i, si no, retallant hòsties. Aquella època devia tenir catorze o quinze anys. Amb totes les amigues que ara tinc, que encara moltes són vives, i moltes no.
A dintre de l’escola tot bé, t’ho juro (pel que fa al tracte), però quan anàvem a l’església de Sant Esteve, pel rosari o pel mes de Maria, però amb el "plan" d’ensenyar-nos el capellà tenia una canya d’aquí a aquí i com que no hi arribava el capellà, "patam" al cap!!, t’ho juro, això si que ho feia. Hi havia un tal Mossèn Vich (d’aquest mossèn en té molt mal record). Més aviat era... aquí a la Garriga era un poble de torres i gent molt pobre. Només existia el Passeig i gent que venia a estiuejar. Un contrast molt gros. Ho manava tot el capellà aquest. Tot ho manava ell. Famílies de Garriga, bons i bons treballadors, no podien menjar ni un tros de pa, per culpa d’ell. Amb mans bones per treballar, i gent que hauria treballat, no els deixava treballar, els feia morir de gana.
A les monges tot eren sempre noies. Després de la guerra, nois i noies, a la plaça de l’església hi havia dos senyors que ens ensenyaven el català. Abans de la Guerra tot era en català. N’hi podia haver alguna de castellana, però tot era en català (parla d’una tal sor Joaquima que tenia un tracte molt bo, però li ballen una mica les dades).
El meu pare i la meva mare agafaven una ràdio i se sentia en Queipo de Llanos: “no sufrais, que os vendremos a salvar de estos salvajes, que os vendremos a salvar de estos salvajes, estamos a las puertas de Zaragoza“. Si, aquest el sentíem per la ràdio. Llavors hi ha va haver-hi una mortaldat horrorosa quan lo de l’Ebre, allò de l’Ebre va ser terrible. I la vida nostra va ser que vam tenir molta sort, perquè la mare al ser perruquera que no hi havia menjar, hi havia un lletrero “si no trae jabón, arroz o algo de menjar, no hay servicio“. Amb alguns no, perquè eren amics de la mare... Era un intercanvi. En temps de guerra, jo no era molt gran, però la mare ja em començava a ensenyar.
Aquí va haver-hi dos o tres de la Garriga mateix, que no cal dir els noms, que es van posar davant de tot això és clar (en aquests moments pateix per saber de quina família era jo... i jo li ho explico). La meva mare i jo anàvem a rentar a uns safareigs d’aigua calenta, per anar a rentar la roba bruta, que hi havia una mica més amunt del balneari dels Termes, jo sempre anava a ajudar la meva mare. I un dia la meva mare i jo érem allà, i una va dir: "Senyor! gràcies a Déu que el meu home va sentir que ja estan a punt d’entrar, i ja s’ha acabat tanta maldat" res, un comentari. I la mama va dir “home, no ho sabem això, perquè del que estem passant podem dir-ho, i bé i bo, ho anem passant, amb moltes desgràcies i moltes morts, però els que han d’arribar encara no sabem com ho faran“. Doncs aquella nit, jo i la meva mare, tancades. No ho havia dit mai a ningú, però t’explicaré el què ens va passar: ens van portar a un “quarto” amb unes creus vermelles, amb unes fletxes. Era com un jutjat, tot negre. Quan ens van venir a buscar, que l’Angeleta és morta pobreta, i li vam dir a l’Angeleta, “queda’t a les nenes que volen fer unes preguntes a la mare, a l’Ajuntament, agafi-me-les que no sé a quina hora tornarem” i com que els que van venir anaven amb el fusell, no era gaire agradable. Érem allà dretes, en una saleta. “Marta Nin Caselles?”, va dir. I la mare va dir, “sí“, “I aquesta nena?” li van preguntar, “la meva filla gran”, va contestar la mama. Li van dir que no era lloc d’estar amb una nena, i la mare li va contestar que li semblava que ningú estava al seu lloc. “Bé, doncs a veure si ho aclarim”, va dir l’home. “Vostè, tal dia a tal hora va dir en els safareigs que dubtava del que havien d’arribar i que ja ens podíem preparar pels que ara havien d’arribar?” La mare va dir, “estar molt mal dit això, jo repetiré el mateix: una senyora va dir que gràcies a déu que ja arriben els nostres, i jo vaig dir que no es podia dir mai res perquè dels que ara entraran no sabem el què faran. Vostè pot dir si demà serà aquí?, tu podràs dir si demà seràs viu o mort? Doncs vosaltres mateixos“ va dir la meva mare. Llavors li van preguntar pel seu marit. “El seu marit?”, “Treballa a Barcelona i va i bé”, va contestar la mare, si volen que vingui, també vindrà. Ells van contestar que no. No ens van fer res, ni tocar-nos, res.
Just acabada la Guerra, recordo que el nen de Can Ventura un dia el van trucar a casa seva, que nosaltres vivíem allà, era davant del cine l’Alhambra, allà on ara hi ha el “colmado”, allà hi havia una bacallaneria que se’n deia Can Ventura [En realitat cal Bord. Estava, però, al costat de l'impremta Portavella, avui Can Tura, no o hi ha la botiga de queviures]. Era una mica més gran que jo. Un dia a la nit truquen a la porta de casa d’aquest nano: “Tu Pere, oi que tu tens una camioneta?” “Sí”, “Doncs ens has d’acompanyar a Barcelona”, “Però, perquè us haig d’acompanyar jo?” ”És per fer-nos un favor”, “És que jo a vosaltres no us haig de fer cap favor” “Però tornarem de seguida” Des de casa se sentien els crits de sa mare. Se’l van emportar.
El van anar a detenir perquè durant la Guerra havia anat a buscar una persona d’aquí la Garriga, però no pas per matar-lo. Això va ser el què els va passar els que es van quedar aquí a la Garriga. I falta de menjar. Els Ventura eren d’idees republicanes i el van anar a buscar per això.
Tu els deus conèixer els de Can Padrós? El seu pare va morir a la presó, el seu “tio”, que era el de cal bacallaner a la presó. No sé si mai ho han dit. I aquest en Pere era cosí de la Filo Padrós de la filla de can Padrós, les, la mare d’en Pere era germana de l’àvia de la Filo. Jo li deia, “Pere que et criden moltes nits?” “Han matat, han matat”(no recordo qui, ara et diria mentida) deia en Pere. “Que vols dir que et tornaran a cridar?” “Jo que sé, pobre de mi” deia en Pere. El pares estaven esverats, “A veure què ens passarà”. Aquests eren de la part dels que havien d’entrar. Jo no sé si va tornar-hi a anar. Sempre ens va dir que no, sempre ens va dir que no. Entren els “nacionals” i el veig passar per davant de casa. “On vas Pere!?” li deia jo... “A presentar-me, perquè han dit que tots els que no tinguessin sang a les mans es presentessin” “No hi vagis Pere, espera! "No, no". Es va presentar i el van afusellar, aquella mateixa nit al Camp de la Bóta. [Pere Ventura i Rodríguez, de 19 anys d'edat, militància CNT-FAI, professió xòfer, fou afusellat el 20 de febrer del 1939. Veure estudi de Joan Garriga i Andreu, al llibre "Revolta i Guerra Civil a la Garriga 1936-1939".]
Llavors, és clar, al poble hi havia el sometén, i a les deu de la nit, tot tancat i barrat. No es podia anar pel carrer i vam passar molta misèria. I van bombardejar dues o tres vegades. A darrera l’estació, on hi tenien el polvorí.
Quan estaven a punt d’entrar els “nacionals” ens van avisar que qui volgués menjar que anessin a can Terrés a recollir menjar. Amb sacs hi vam anar. Ho van buidar perquè allà hi van fer com un camp d’aviació.
La néta em va preguntar l’altre dia si coneixia un tal Nin. Conèixer-lo molt no, perquè ell estava al Vendrell i nosaltres aquí... Quan va venir aquí a la Garriga, recordo que jo ja estava treballant, ajudant a la perruqueria. Era un senyor alt, guapo. I la mare li va dir:
-“Mira, aquesta és la meva gran.”
-“Que és guapa aquesta noia!” diu que va dir ell.
-“Que et quedaràs a dinar?” li va preguntar la meva mare, i ell li va dir,
-“No, no, que tinc uns amics aquí que m’esperen, però he pensat, ja que passes per allà vés a saludar. Me’n vaig amunt perquè m’estan buscant”. Al cap d’uns dies ens van dir que l’havien afusellat.
La proclamació de la República la vam viure amb alegria. Si, com tot el poble, nen. Recordo de la guerra a “la miliciana” que hi havia a la Garriga... hi havia dones que anaven vestides d’uniforme. Era una minyona que hi havia al Passeig. L’endemà, va ser la mestressa de tota la Garriga. Venia, treia la pistola i deia:
-"Lávame".
I jo li deia: -"Yo no sé mucho", tremolant, perquè jo tenia tretze o catorze anyets.
- "Tú haces lo que yo quiera y lo que yo te mande y nada más".
I jo li deia: "bueno, bueno".
Amb el temps li vaig anar agafant confiança, jo li parlava de la manera que jo sentia, així com et parlo ara. Es treia el revòlver i el posava a sobre el tocador.
Jo li deia: “Lo habéis hecho tan mal como habéis sabido” i ella deia: “Mira Conxii...”
- “Es que no lo habéis hecho bien, casi soy como los que se han marchado...”
i ella mig en broma deia: “Como eres la que tienes más lengua, mañana te voy a traer un pan”. Coses així. Més aviat en comptes de tenir-li temor, ens parlàvem bé. Aquesta havia estat una minyona del Passeig, i n’hi havia dos o tres més d’aquí la Garriga.
Home, jo penso que no cal matar a la vida, perquè tinguis l’ideal que tinguis amb paraules es pot arreglar tot. Ella sempre volia discutir, això si, i em deia "No te pasará nunca nada porque como tu hay pocas, y tan pequeña que eres!" em deia, “Y tan pequeña que eres!”
La relació que s’establia amb els estiuejants... Ohh, tots els acompanyàvem a la porta i “adiós senyoreta, adiós senyoret...”.
La relació era bona, perquè tothom els esperava. Perquè eren nou mesos de sense fer res, i tres mesos de treballar, i com que tothom treballava, quan arribaven, semblaven els rics, no a casa meva, al colmado i a tot arreu “adiós senyoreta, ja li porto jo”, perquè tothom en vivia. Era natural, era una cosa molt natural. Jo encara ara quan marxa algú encara tinc costum quan marxa algú d'acompanyar-lo a la porta. Ho tinc posat dintre meu, no sé si ara es fa, però a molts llocs veig que les persones no surten de darrera el taulell, aleshores sortia tota la família a dir-los “adiós” i ajudar-los a portar les coses.
Bona gent, bona gent. Nosaltres hi teníem un tracte de perruqueria. Si haguéssim estat masovers o uns treballadors que ja venen en "plan" d’allò, però a mi venien com amigues... Per nosaltres venia la llum, no jo! I els pastissers i tothom i els pagesos i tothom, encara que fos anar carregats com burros però se’ls portava tot. I la resta de mesos, la gent vivíem del poquet que teníem. Només passaven l’estiu i prou.
Recordo l’estat de guerra. Sii, recordo que deien “ja entren”, i tots vam sortir, l'Angeleta els Ca l’Arisó, que hi havia una pastisseria al costat de casa meva, i tot el carrer. La primera persona que si tu ara em diguessis quin nom tenia, i com se deia però que diuen que no era de la Garriga, perquè sempre deien un senyor un senyor, sempre es deia que era un senyor, amb la primera bandera dels d’en Franco al davant, i a darrera els soldats...
No, que et dic que era un home com els altres que sortien a les nits, sé qui eren, dos o tres els sé. Però els, diguéssim, dels que van entrar era aquest un dels principals, i anava al davant amb la bandera dels altres. Ja em diràs tu aquest home quina cara més bruta que té. Havia canviat de bàndol només entrar. I llavors va venir el mateix que els altres havien fet, van anar matant igual.
Uns no ho van fer pas millor que els altres. No, per la meva opinió, no. Van afusellar, van matar i van fer lo mateix.
Jo recordo el de la bandera, sé que durant la guerra havia estat un dels principals de tot, i el moment d’entrar, aquell portava la bandera dels altres.
Durant la Guerra, la perruqueria funcionà igual. Si, gràcies a Déu. Teníem una olla de farinetes i blat de moro i una mica d’oli i sal, la teníem sempre posada allà al forn de terra i cullerots, i si ens portaven pa, una mica de xocolata per nosaltres... i això que et dic del dia d’anar a l’hort de Can Tarres que poder menjar verdura va ser una alegria perquè no n’hi havia.
O i tant, intercanvi, volíem menjar, intercanvi, si. I de pa, el pa, anàvem a buscar pa, però no sé d’on era aquella farina, perquè allà hi havia de tot, com les cases riques perquè hi havia de tot en aquella farina, fins i tot trossos de ferro, t’ho juro fins i tot trossos de ferro, de tot, coses negres, hi havíem trobat i tot. Ho vam passar molt malament.
“Bueno”, nosaltres durant la guerra vam dir... primer nosaltres, perquè la nostra casa, allà només hi havia les monges dels vellets, que en diuen. Hi havia els horts de la taverna, que encara ara hi ha a la plaça. Ara et diré una cosa que et farà riure... Allà a la taverna hi havia un matrimoni, la Maria i em sembla que ell es deia Esteve, ara et diria una mentida, ella es deia Maria, guapota, i estava casada, em sembla que ell es deia Esteve o Salvador, i tenia un cunyat, un germà del seu home, que era un gandul, no feia mai res. Saps com plantava els horts? Assegut en una cadira, i plantava les cols i anava caminant. Mira si era gandul!!! (ella riu). La única cosa que li devia fer il·lusió. El veies assegut a la cadira i anava plantant. I allà hi havia un bon tros fins arribar a can Sínia. [El marit de la Maria es deia Salvador Barnils. L'anècdota que explica la Conxita corria pel poble, almenys als anys seixanta.]
Entre la Sínia i les nostres cases que hi passava un riuet petitó, petitó, petitó, que per sota hi passava un riuet. Tot allò eren horts alts. No sé com han pogut treure tota aquella terra! Allò, que ara aquest dia m’ho mirava, eren els horts d’aquest que s’hi asseia...
Potser hi havia antipaties pel que els havien morts els pares i les mares que hi anaven a la nit, perquè a Can Corrons pobrets, per exemple ho van passar molt malament, a Can Ventura quan van venir els altres ho van passar-ho molt malament, que eren de la part que eren però no per dir... hi havia odis n’hi havia anys enrere quan hi havia aquell capellà.
Aquell capellà era un home que no deixava fer cap torre ni posar cap fàbrica aquí a la Garriga. Només hi havia la Comère, que era allà a les quatre carreteres [conegut popularment com "el cruce". Allà hi va morir en Figueres Basset el 1933]. La Comère tovalloles no, la Comère tocava em sembla cortines, teixits, i llavors hi havia les tovalloles que el noi se’n va anar a viure a València i la seva mare es deia Mercè, que era aquí davant de la Sínia. Luna! Això sí, ell es deia Manel [es refereix a Manuel Martín Subirà. Tornà d'Alcoi casat amb Carme Falgueras i dues filles: Carme i Mercè] i la seva mare, Mercedes, i em sembla que hi havia alguna cosa a la part de dalt per can Sta. Digna, no hi havia res més. Ell volia, si hi havia un fusteret un fusteret, si hi havia un electricista, i els que eren molts els enterrava, hi havia aquesta llei.
A l’escola, era més a l’arbre que a les classes... Perquè era molt bona noia! (riu).
No, durant la guerra era tot en castellà, si, tot en castellà. Abans de la guerra tot era en català, va venir aquell home, allà on hi ha el banc, allà hi havia un col·legi, davant de l’església i allà anàvem a aprendre català, tots els de la nostra edat més o menys, anàvem a aprendre català. Hi havia un tal senyor Garcia...
El paper de l’església aquí a la Garriga no tant exagerat com a l’època de mossèn Vich, però se seguia fent el rosari i la missa i el que hi volia anar hi anava i qui no hi volia anar no hi anava. No hi havia cap fanatisme. Això durant la República...
Durant la Guerra Civil, ja no sé si me’n recordo. Jo hi havia anat per fer la comunió, sí, que la vaig fer aquí a la Garriga, sí, la vaig fer aquí a la Garriga, i el Goig de Maria i tot. Però un cop vaig ser gran, com que la meva mare no ho era molt, jo tampoc i el meu pare tampoc d’anar a l’església, i quan ens vam casar amb el meu marit, com que ens van fer la punyeta, ja mai més. Ara un cop aquí de nou, vaig pensar mira com que ja ets velleta, un dia potser un rosari o una missa de 12 que ja fa sol, ves-ho a provar, però vaig notar que no hi estava bé, era forçat, m’estimo més resar un pare nostre aquí a casa...
La punyeta ens la van fer perquè... aquí ens van portar un destacament de soldats de Badajoz, per veure si hi havia bombes, o alguna cosa que si anés alguna criatura pel bosc, per netejar els boscos... Sé que va ser després de la guerra, jo ja tenia "novio" i tot... Què et deia jo ara?
Ah això, i les noies contentes!! “Mira quin vailets tan macos!” i jo vaig conèixer a un dels que van venir i ens vam anar fent amics, amics, amics... Perquè llavors, en acabat de tot això se’ls van emportar. Però aquí hi van estar molt de temps, més del que els tocava, i ens vam conèixer amb el meu marit. Llavors ell va marxar a Madrid i ell era de Madrid i jo seguint treballant aquí, i ens vam anar escrivint, “Yo, Conxita, pienso que volveré”.
De la colla vam ser: una tal Maneleta Pla, llavors jo, llavors una filla de can Fournier, i em sembla que n’hi va haver una altra, quatre o cinc, ah, l’Olivé. La filla de Can Fournier, bé no, una filla dels masovers, es va casar amb un noi. La Maneleta Pla, que aquests eren paletes... i la peixatera, que es va casar amb en Pedro [es refereix a Rosa Costa i a Pedro Barneto], que era amic del meu home. Vaja, eren amics tots, doncs tots aquests van marxar però vam quedar que ens escriuríem. I van marxar. Ens vam escriure durant un any...
El seu ofici era torero, i anava torejant i ens anàvem escrivint, i em va escriure una carta que ha de fer l’alternativa a Madrid i que si sortia bé, potser marxaria a Amèrica, perquè a les “amèriques” és veu que el refinen, o no sé què els deuen fer i jo li vaig dir, jo he aguantat tot aquest temps escrivint i jo t’estimo, però si tu ets torero jo no em caso amb tu. Tria. O sigui que no cal que hi vagis a Amèrica, però si te’n vas, rumia-t’hi perquè a mi no cal que em vinguis a veure més. A l’alternativa de Madrid el toro el va enganxar i va estar molt temps malalt, i quan ja es va posar bé em va venir a veure i em va dir: “Conxi, yo me quiero casar contigo y no quiero ser torero”. Jo li vaig dir que jo aquí tenia moltes amistats i “véns aquí, et poses a treballar a un lloc o altre i mica en mica, entre jo perruquera i tu treballant ens podrem casar”. Ens vam escriure un anyet i va venir i ens vam casar, bé ens vam casar... vam anar a l’església, i el capellà que ens anava a casar, que jo aquella època no anava a missa i ell quan m’escrivia posava una creu a dalt de tot perquè a casa seva eren molt catòlics...
-“Ah és d’aquests que van venir a netejar les muntanyes?”
-“Si senyor, i ens volem casar”
-“Ah bueno, un castellà i una catalana! Aniran bé, viuran molt feliços”
-“Tant com podrem, treballarem i anirem fent”
Hi vam anar al cap de tres o quatre dies...
-“Mossèn, que han arribat els papers?”
-“No, no han arribat, encara”
-“Doncs miri demà a la nit nosaltres ens anirem a casar pel civil, a veure si arriben perquè ho tenim tot pagat”.
Hi havia un hotel que es deia Doré i fèiem el convit allà. La Montserrat era la mestressa i en Miquel l’amo.
-“No, no han arribat els papers”.
Jo vaig a casa la meva mare a Barcelona i li explico que no arriben els papers. No ens arriben els papers de tràmit, no ens podrem casar, què farem ara...? Al replà del pis de Barcelona hi havia un senyor que era president de la Secció Catòlica de Barcelona. La mama ho explica a la veïna, “Mira què ens passa, Maria“
I la Maria ho va explicar a l’Antonio, “Mira que dice la Conxita”. I l’Antonio va dir: “Vamos”, vam pujar a un cotxe fins aquí la Garriga... I quan vam arribar ens diu el capellà, “Què, ja esteu a punt?”
- “No, a punt no hi podem estar perquè vostè no ens té els papers”.
- "Calla, calla, si els tinc en aquesta carpeta fa la mar de temps".
Però clar, l’Antonio ja s’havia presentat dient-li que era el president de la Secció Catòlica de Barcelona. “Soy el padrino de boda y me lo han explicado, que pasa aquí?”
- “Calla, calla, si els tinc en aquesta carpeta fa la mar de temps“.
- “Usted mismo”.
- “No, no, tal dia y tal fecha todo a punto”.
Però mira si va ser mal parit que ens va fer patir tota l’estona fent veure que no recordava els noms i dubtant... Quan vam sortir vaig dir-li a en Toni que mai em veurien aquí dintre.
El capellà va fer allò perquè ell era castellà! no podia ser per res més perquè ell es va posar a treballar a la fàbrica dels Malloll.
Més amunt de l’Alhambra hi havia Can Corrons i més amunt hi havia un casal molt gran i llavors hi havia Can Sitjes, el pastisser, no sé si la seva filla és viva o és morta, es deia Rosita, que es va casar amb un que tenia una fusteria davant de Can Blancafort, i un dia el senyor Sitjes amb el papa que eren amics un dia li diu: “Joan, que tens una estona?“, vine que t’haig de dir una cosa. “Hauríem d’anar a Puiggraciós”.
- "No fotis, que vols que ens segueixin?"
- "Sigui l’hora que sigui, tu i jo hem d’anar a Puiggraciós".
Quan va venir la revolta, com que eren amics, van anar a buscar la Verge de Puiggraciós i van fer un forat, on van tenir la verge amagada tota la Guerra. I quan van acabar la Guerra, la van anar a buscar. Van ser en Sitges i el meu pare.
Els bombardejos? Si que els recordo, però allà al Casal d’Avis hi ha gent que se’n recorda més. I desgràcies moltes. La desgràcia més grossa va ser quan van entrar els “nacionals”, que venien amb els moros, van entrar per moltes cases i es va sentir dir que en una casa de pagès una filla va tenir una criatura d’un moro, perquè van entrar i van fer el que els va donar la gana. La meva mare ens va posar entre dos matalassos, perquè es deia que venien... recordo que la mare ens va agafar i totes amagades entre els matalassos. Jo tenia la roba per casar-me, blanca que tenia d’anys enrera, brodada i m’ho van agafar tot, perquè a la part del darrera sí que van entrar a saquejar.
Moltes dones agafaven, i aquí pits i aquí cul i agafaven el tren i anaven a Barcelona. Les que feien estraperlo deien, que Déu em perdoni, si eren de la vida alegre, per això les criticava la gent, ara del “dicho al hecho hay mucho trecho”, perquè en un poble posar una medalla no costa res. Perquè la noia que durant la setmana agafava dues vegades el tren, ja era una puteta. Això si, ara potser això no existeix, perquè la que es passava una miqueta, ja estava qualificada, això sí que es feia, els rumors del poble, era xafarderia.
Si recordo els refugis? Si, un, aquest del polvorí molta gent hi va anar [es refereix al situat damunt l'estació de tren]. A nosaltres en els van fer entre la Sínia i l’hort de can Sants, que és el que fa cantonada [Plaça de l'església, cantonada carrer del Centre, part nord], on hi havia la Telefònica. Allà els homes van fer com un forat, hi van posar matalassos, arbres a sobre i quan sentíem els avions ens posàvem tots allà dintre, amb les criatures.
I a la nit, que ens havíem d’amagar tots!
Mira, els nostres pares si eren “malxinats”. Encara que tinguéssim menjar, allà on sentíem que hi havia menjar hi anàvem. Hi havia una torre, la primera torre d’entrar al Passeig, que fa cantonada, doncs allà hi havia uns soterranis que s’hi mataven porcs, cabres i de tot, i a la nit els que ho sabíem ho anàvem a buscar tot allà, i a casa meva m’hi feien anar, i el noi de ca l’Eriçó del costat, i érem tres o quatre, potser també la Filo... quan ja ho tancaven tot que tancava toc de queda, en comptes d’anar a dormir ens feien anar allà. Mira que eren dolents oi? (riu molt...). Però rèiem molt, ”Ara passem per aquí, ara anem per allà, ai que ens veuen...” Perquè ara penso els nostres pares ens feien fer això, però, és clar, nosaltres ho fèiem com si anéssim a jugar...
Familiars o amics que anessin al front? No perquè al front? Si, si, al front el meu "novio", li va tocar anar-hi... No era el "novio" que després va ser el meu home. No, perquè jo em vaig casar molt gran, passat la guerra, ja tenia 27 anys quan em vaig casar. Però el primer "novio", el van matar a la guerra, a l’Ebre, sí, pobret. Noo, no, perquè ho dic jo això ara, va venir molt malalt en Sallés, molt malalt dels pulmons i en acabat la Guerra, va morir. Que aquesta família que eren republicans, el capellà aquell no els deixava treballar, i ara sé quan he tornat, que han arribat a ser riquíssims, de tant que han treballat, i per la Guerra no podien menjar, que no tenien ni un crostó de pa. Jo trobo que aquest senyor el capellà..., és igual que amb el meu home, que no ens volia deixar casar perquè era castellà.
Refugiats i exiliats? No recordo cap cas. Bé de la Garriga van haver de marxar molts, uns han tornat i d’altres no, molts cap a l’Argentina.
La revista Unió? No la recordo gens. Jo recordo comprar “La dona catalana”, no era una revista maca, era amb paper de diari, no era lluenta com les d’ara.
El Comitè estava on ara hi ha can Perris [no, al davant; on actualment hi ha la residència de gent gran]. No en tinc records, perquè jo no hi anava, i el meu pare tampoc. Quan sortíem de col·legi... "va anem cap allà", i un dia tota la colla que anàvem, -n’hi ha alguna de viva i alguna de morta- “ai, si ens féssim d’això, que portaríem aquest gorro, ens posarien aquests vestits”, i li vaig dir a la meva mare que em faria d’això, i la mare em va dir que me’n guardaria prou, que de cor si, però de papers no. Jo volia anar-hi, però no me’n van deixar ser.
Doncs mira, de represàlies en feien com els altres, no et dic amb tanta "locura", més ben fet, no va ser com quan van entrar els moros...
Es va acabar la Guerra i la Garriga va tornar a fer les seves festes i la seva normalitat... ara a les cases que els va tocar el rebre, hi havia odis i hi havia plors, però és clar, jo també n’hagués tingut.
Dels nacionals, va fer la sensació que no podien entrar. Almenys aquí, van trigar molts dies. Llavors, van agafar els vells -mon pare aquella època era un home vell ja- ell, el de ca l’Eriçó i en Valentí Fontseré. A tots tres els van venir a buscar a casa per anar al front, però a mig camí van saltar i van poder tornar a casa.
Jo vaig tenir la sensació més de vençuda que de guanyadora.
El discurs típic dels "nacionals"? Aquests discursos no els recordo, però dels altres si, quan venia en Companys a Can Xic Corder, sí que recordo anar a veure en Companys, que venia molt aquí, i amb la meva mare a primera línia. En Macià no sé si va venir, però en Companys si.
Durant la postguerra, tot es va anar posant al seu lloc, la gent buscant feina, els que els va tocar perdre, pobrets perdre. Si hi havia odi es mossegaven la llengua, i anar fent tothom la seva vida. Millor fer-ho tot dintre de casa. De mica en mica, es començà a fer dansa, i tornaren uns envelats a la plaça. Les amigues anaven vestides de llarg. Es feia vida normal. La que havíem tingut.
Lleure? Si, es feien sardanes, jo no n’he sigut mai de ballar sardanes, jo sempre he sigut de ballar agafat. De debò, tot es va posar normal, i les escoles i tot. Jo crec que com que va morir molta gent, tot això de fer reunions ja no es va donar. Ara, el català... “tururut”, i els llibres... ”tururut”, i “La dona catalana” també es va acabar, que jo n’era sòcia. Jo treballava a la perruqueria, ja es va acabar el bescanvi, ja anàvem amb cèntims... però va haver-hi una època que a la Garriga hi va haver un brot (econòmic) molt important. Nosaltres vam marxar després de casar-nos, una vida normal, perquè tothom anava a missa i tothom feia el que volia sense passar misèries. Vam marxar quan l’Alfonso tenia dos anyets, i ara en té 47!... es feia la processó de Corpus, tot es va començar a fer igual, tothom amb la seva pena o amargura, tothom es va anar refent. Llavors no sé què va passar que hi va haver com un "baixón" i el meu marit i jo vam decidir anar a Barcelona, i llavors al ser a Barcelona, hi va haver una florida que quasi tothom es va fer ric. No sé si t’ho han dit això? Amb els mobles, i amb el “no se què” i amb “no se cuantos”, va haver-hi molts beneficis.
Quan vam marxar a Barcelona érem a la misèria, per això vam marxar. Vam marxar a Barcelona perquè el meu marit treballava a les Franqueses amb en Mallol, la filla del qual estava casada amb en Durall. La cosa estava més aviat en "plan" de baixar, sigui per la Guerra o pel que fos, els de les torres van deixar de venir, al no venir aquesta gent que també devien passar “lo” seu amb la Guerra, va fer un “baixón” la Garriga!
Jo sempre he pensat això, que és que la gent, uns es devien arruïnar, d’altres els devien bombardejar i els altres van perdre fortuna, o morts. Perquè no s’entenia el baixón que va fer la Garriga. Mira, nosaltres teníem tres fills i vam fer el determini, que molta gent ho va fer, eh? i després de la Guerra també van marxar molts nois, perquè els buscaven, perquè eren de l’esquerra. Perquè a can Rosselló, en Jaume, a sota el campanar, la part de dalt, hi havia un hotel, doncs en aquell carreró petitet [es refereix al carrer de Samalús], que ara hi ha en LLimargas, una "tocineria" doncs en aquell carreró, hi havia els Rosselló, una noia com jo, i dos nois, doncs el noi només per ser d’esquerres va marxar. No va ser com aquell en Pere que pobret el van matar. Molts van marxar a l’Argentina.
Calma. Tranquil·litat, era de mentida, però hi havia calma. No hi havia l’eufòria de gent que venia rica de les torres. La gent no parlava, i treballava. S’anava fent, però moltes cases van quedar desgraciades.
El Cèntric Club? Sí que el recordo. Hi havia l’Alhambra, que era cine, i Can Xic Corder, que també era cine, i ball. Als dos llocs treien les butaques i feien ball. L’Alhambra era de les dretes, i Can Xic Corder era d’esquerres, perquè quan venien a fer els mítings, els de les dretes anaven a l’Alhambra i els altres a Can Xic Corder, amb això hi havia dos bàndols. Nosaltres, com que hi havia el carreró, que hi havia una rellotgeria [comunicava amb el carrer Calàbria, la rellotgeria era can Nofre], si anàvem a ballar a l’Alhambra i no ens agradava el ball, passant pel carreró anàvem a Can Xic Corder.
El Cèntric Club era... van posar un bar en Baldiri, que era de Can Xic Corder, era molt guapo, va posar el Cèntric Club, però més aviat hi anaven els estiuejants, els del poble no hi anaven gaire. El Cèntric Club era on ara hi ha la Caixa de Catalunya [al costat, on fins ara hi hagut el Bar l'Escala, recentment desaparegut. L'oficina de la Caixa de Catalunya acaba d'ocupar-ne també les dependències], però no hi teníem gaire tirada, era més aviat per gent de més categoria. Jo no hi havia anat mai. Al costat del Cèntric hi havia una torre que es deia Porter [actualment hi ha la Caixa de Catalunya, al Passeig dels Til·lers cantonada amb carrer Cardedeu. Hi estiuejaven els Porter i als estius hi feien sessions musicals], una família molt maca, molt carinyosa, era una dona molt catalanista, ho sentia molt. Ella una vegada em va regalar un quadre molt maco.
Que si recordo les noves entitats o organitzacions...? No, no, i els que hi havien estat durant la Guerra hi eren aleshores.
Al morir Franco, jo me’n vaig alegrar noi, però ni fu ni fa... Ara després de la Guerra, i això és una observació meva, els que la vam viure, vam quedar amb un temor de no parlar gaire, almenys jo, i això que a nosaltres no ens van tocar ni al pare ni a la mare, ni a nosaltres, perquè vem quedar d’una manera que o ho volem oblidar o tenim por de parlar dels nostres sentiments, i això, jo tenint negoci ho he notat, la gent no l’ha volgut recordar la guerra. Ni vol dir el que és, ni el que sent, ni d’un costat ni de l’altre... jo de tot plegat és la primera vegada que en parlo, t’ho juro. La gent no n’ha parlat mai més, i si alguna vegada se’n parla és dient “ai te’n recordes que anàvem a buscar allò?”, però dit d’una manera que... i ara no es proclama qui és de dretes o d’esquerres, abans de l’esquerra es proclamava qui era o no ho era, però després de la guerra no s’ha dit... perquè les cases que eren de dretes tothom sabíem qui eren, i ara diguem, un veí teu que sàpigues qui és! Jo he notat això, els que vam quedar d’aquella època no n’hem volgut parlar, sé qui era l’un o qui era l’altre perquè ho vam passar, però s’ha callat, no hi ha aquella confiança de dir-ho com abans de la Guerra.
Ara tot això és com un núvol. I ja et dic que a casa ho vam aguantar, dintre de tot, però comprenc que els que ho van passar molt malament, ho tapin, perquè tenen com una espècie de temor.