Principals temes tractats:
- Del bombardeig a l’estació de tren de la Garriga fins a l’Hospital militar.
- El refugi de l’estació durant el bombardeig.
Carmen Román va néixer a la província de Santader. Actualment té uns 90 anys. Els seus pares eren d’un poblet proper a Santander. El seu pare era cap d’estació i la família anava a viure a on el traslladaven a ell, havien viscut a Logroño, entre d’altres llocs i finalment es van quedar a la Garriga. La seva mare era mestressa de casa. Eren uns vuit germans.
La Carmen va venir a viure a la Garriga quan tenia 17 anys i va entrar a treballar a la fàbrica Horis, fins que van tancar. Els últims anys, fins a jubilar-se, va entrar a treballar amb en Comère. El seu marit era fill de la Garriga, van tenir una filla. Actualment és vídua.
_______________________________________________________________
Mi nombre es Carmen Román Berzosa. Nací un 20 de mayo de... Ara tinc, al menys, noranta anys, ja et dic, potser me’n falten dos...
Vaig néixer en el “mismo” Santander, no, en un poblet d’allà a prop, sí. Sí, allà vivia de petita. Cuando vaig vindre aquí, mira, tenia 17 anys, sí. I quan vam venir aquí, la meva mare va dir: oh!! Aquí s’ha de treballar, s’ha de treballar, eh!! I volia anar a demanar treball a la fàbrica i el meu pare sé que em va dir: Carmen, no vagis, porque estos señores siempre que vienen entran en la oficina (el pare era cap d’estació), ya les... ya se lo diré yo. Y se lo dice y el amo de la fábrica le contestó: Ya puede llamar a su hija, ja pot venir demà. A la fàbrica Horis, sí.
Vaig treballar fins als 60 anys. No me jubilé allí porque van plegar, però després, como me faltaban cinco años para el retiro me’n vaig anar a la d’allò d’en Comère i vaig treballar esos cinco años porque también van plegar. Però tots van estar molt contents de mi eh!! Y yo también.
Y mira, portava dos continuas, máquinas de estas de téxtil y, a vegades, hasta dos i mitja, sí. Hi anava al matí, eren dos torns, era el del matí i el de la tarda. Quan jo treballava hi havia un d’això... de éstos nuevos, que decimos allá y digo yo: ¿Qué haremos con él? Pues si eso para tendré que ir yo y en esto que pasa el director, pasó el director que venia de fuera y digo: l’he parat que estava que no se podía conseguir, eh!! Y dice: No cal que em diguis res noia, que eso ya lo he visto yo.
Sí, mi padre era jefe de estación, ha sido siempre jefe de estación hasta que va morir. Hemos estado en muchos puestos, donde el cridaven.
Y bueno, pues yo no sé que me pasó que els hi vaig dir eso: Que aquí s’ha de treballar hermanos, aquí s’ha de treballar!! I el meu pare em va sentir dir: Aniré a aquella de la Horis a preguntar s’hi m’hi volen, saps? Y dice: No hi vagis que els amos venen aquí a l’oficina quan passa el tren de Barcelona, porque iban a coger el tren y es cuando se lo dijo mi padre a él, i diu: sí, sí, que comenci!!
Y ya te digo, van estar molt contents amb mi, eh!! Porque yo... no es per quedar bé, eh!! Porque yo las cosas me las agafo bien, saps?
I ja et dic, a vegades quan venia una cosa que anava malament o que no l’aconseguia, daba la vuelta a las cosas mías y me pasaba a ayudar a la otra. Y los que estaban allí, en la maquinaria decían: ¡Esa es burra, porque eres una burra! Digo yo: ¿Por qué soy burra? Si te pasa a ti también vinc i que harías tú llavors, ¿eh?
La meva mare no treballava, feia la casa. Ara tinc... hermanos, bueno éramos cinco o seis chicas y dos o tres chicos, sí. No, todos no vinieron a la Garriga porque algunos s’havien casat i es van quedar per allà.
Como jefe de estación, el meu pare també va estar a Logroño. Vivíamos en la estación.
Bé, després va venir la guerra, eh!! Va venir la guerra i vaig sentir avions, avions, avions i ja vaig sentir un que tirava y mi madre, pobre, decía: ¡Hijas mías, hijas mías, vamos al refugio! Teníamos un refugio allá en la estación, sí.
¡Venga, venga, corred, corred, corred!!
Y yo tenía una hermana, la tengo encara, que está en Logroño, que le cogieron unos ataques ¿sabes? De nervios o no sé qué, i quan d’això, pues cridava una mica.
Pues la explosión tú, la cogió a ella, me cogió a mi y cogió a mi padre, que estaba por la oficina. Y mi padre le dijo: ¡Salid!! I vam sortir y todos los cristals quedaron en nada, de las bombas, sí. Y la meva germana va caure del pis amb el matalassos i tot, cap a baix de la casa, i jo la vaig trobar.
I jo estava fregant els plats a la cuina i estava escombrant, era ja a lo último, para irme al refugio (riu), però no nos dió tiempo, dic. Em cau l’escombre, me cayó i encara fui allá y la puse bien. I em vaig posar al costat de la paret, que veies el carrer, saps? Perquè pensava: si tiren aquí, estoy más protegida y sí, sí, cuando eso, bajó todo, me bajaba todo lo de arriba, sí. Jo vaig estar molt malament, eh!! Vaig estar a l’Hospital i tot. Aquí, a l’Hospital de la Garriga, a les monges.
Y había dos o tres internacionales por aquí, que corrían cap a nosaltres y decían: ¡No se tiren! ¡No se tiren! Y yo, ¡patapam!, me tiro y me cogieron. Sí, sí, me tiré, de lo que quedaba de la casa me tiré i em van recollir i em van ficar cap al refugi y bueno, y después estaba tan mal que em van portar a l’Hospital, saps?
Al refugi hi havia molta gent, sí y yo, ui!!, vaig quedar molt ferida, sí. Em va caure tot al cap, el sostre al cap, sí.
La meva germana ferida no, perque és clar, es devia ofegar allí amb tots els matalassos, eh!! S’havia d’ofegar perquè és clar, al caure això, baixava “lo” altre també, però crec que gràcies als matalassos no es va fer res, no.
I el meu pare tota la cara tallada! I jo, bueno... No me acuerdo quants anys tenia però era joveneta.
Tengo una nena y no en tinc cap més. El meu marit... no recordo de què treballava, ai!
A la guerra? Sí, és clar, jo tenia un germà a la guerra, sí i gràcies a Déu, mira, no li va passar res. Ah!! I després el meu marit, espera deixa’m rumiar... el coneixes? No.
Pues... sí, també va anar a la guerra i és clar, cuando pasó la tormenta van anar cap allà on es posaven i diu: Coi! Aquell no ha vingut, que “raro”! Van agafar els d’aquí, els de la Garriga, diguem i ell també hi era, no? Y dicen: Costa no ha venido!. I el van trobar allí, como muerto en un lugar que... no, no, ell no va morir no, el van trobar allà ferit, no sé el lloc, però per això no es va presentar cuando pasó la tormenta. Yo sé que al llegar al puesto que havien d’anar, van trobar a faltar al meu marit i el meu marit, jo llavors, jo no lo conocía ni molt menys, eh!! No, no.
Y sí, sí, los amigos el van agafar i se’l van emportar cap al “puesto”.
Mira, a casa del meu marit a mi ni m’hi volien, perquè era castellana. Dic: ja aprendré el català, tu!! Yo lo digo muy contenta, eh!! Y bueno, te conoces, aquello que vas al Patronato, vas aquí, vas allá, a ballar sardanas i d’allò. I jo sempre he sigut molt moguda y encara ballo sardanes (riu). I ja et dic, ell sempre em deia algo i això, però a casa seva no em volien, no em volien perquè, és clar, era castellana i jo m’estimo els catalans també!!, és clar.
I ens vam casar aquí y vivíamos aquí, pero él cogió un malaltia y mira, se fue. ¡Ay, tanto que nos aveníamos, él y yo! Jo, si trigava una mica a venir de la hora que solía y eso, jo ja baixava a veure què era, saps? Tinc aquest caràcter, que m’agrada estar pels meus. Sóc patidora, sóc molt patidora, eh!! I ja et dic, i quan baixo ja veia que venia amb un amic perquè venia de treballar o dels seus pares. Ara no me’n recordo (la feina del marit), tinc el cap una mica... però bé, no treballava de la terra, no.
Escola? No me’n recordo gaire, sé que haviem d’anar caminant per un camí molt llarg, eh!! Y por el camino encontrábamos una casa y un tonto que salía y nos asustaba y... pero jo ja sóc gran y entonces la cabeza también falla una mica.
De la República? No ho sé, això ja és més difícil.
Dels estiuejants sí que me’n recordo, molts venien, sí, sí. Vivían en las torres de ellos, sí, de ellos, eh!! Las torres. Hombre, ellos iban a la seva i d’allò, pero bueno, eran buenas personas. Pero relación poca amb els del poble, cada uno lo suyo.
Esclat de la guerra. Teníem ràdio i quan sents allò que es barallen i allò, ai!! Uns nervis! I ara quan surt per la tele que també es barallen jo em poso negra. El futbol no el puc veure tampoc, saps perquè? Porque a mi me gusta, el fútbol, de fet, és maco, pero allò que es facin una zancadilla y empujons y todo eso, eso a mi no m’agrada.
Y en una guerra ¡imagínate! I és clar, sentíes comentaris dels grans... però no me’n recordo gaire, em falla el cap. Ambient violent no, jo no ho havia sentit a dir mai, abans de la guerra i així, no, després potser sí.
Ah!! A la església de la Garriga hi anàvem, sí i la gent del poble també. Pero la església no la van tirar a terra, sólo van tirar la estación, y sabes por qué van tirar la estación? Porque de Tàrrega va venir un jefe, em sembla que era, y va dejar el vagón donde tenía los muebles, ho va deixar allà, a l’estació, donde estábamos nosotros, eh!! Y yo por eso creo que tiraron la estación. No sé quin embolic van tenir, que no penséssin que hi havia armes o... i eren mobles.
Jo recordo l’estació, sí, perquè em sembla que aquí al poble, de cases i això no en van tirar... potser sí, alguna bomba, pero jo sé “lo” de l’estació.
El refugi era gran, era una muntanyeta y hicieron la entrada y entrabas muy adentro eh!! Y mi madre iba diciendo: ¡Ay, mis hijas! ¡Ay, mis hijas! ¡que no vienen! ¡Ay!!, que no vienen. Y cuando me llevaron a mi dicen: no sufra usted que ya tiene a su hija aquí. E iba diciendo, dice: ¡Ay, ara me falta la otra!! Y en poco tiempo la tenía también allí, en el refugio.
Mi padre estaba en la oficina, no puedo asegurar si luego también vino al refugio porque no sé si se quedó allí, o... Estábamos la familia en el refugio con más familias y más niños y él estaba en la estación porque tenía que estar por la cuestión de si venía el tren y el teléfono, és clar.
Le preguntaban: Sr. Jefe, ¿sabe si hay, por allí, internacionales? Eran, ¿no?. Bien, no le puedo servir –dice– porque yo estoy en la estación y desde aquí no se ve, eh!! Pero si que había alguno, sí, és clar.
Al refugi hi ha gent que potser hi va estar dos dies, però a mi com que em van portar a l’Hospital los otros, ya no lo sabía. Hi ha gent que va quedar-s’hi, cadascú a la seva manera.
A mí em van portar a les monges. Al balneari també hi havia ferits, no sé si també el van tirar.
Molta gana, sí i poca cosa. Pensa que jo, perquè sempre he sigut molt decidida i... amb una altra nos juntamos y nos fuimos por allí arriba a ver si encontrábamos alguna cosa para comer i vam trobar poca cosa, eh!! Y no sé como fue, ¿te he dicho que habíamos ido por allí?
Bueno, pues nos cogieron unos para bajar y luego no nos querían parar. Ellos nos bajaron en el coche. Dijeron: ¿dónde van? Vamos a la Garriga. Pues les llevamos, ¿sabes? Y después no nos querían parar, no nos querían dejar, nos volien emportar por ahí. I jo em vaig posar a cridar, que aquí, que allá. I diu: no cridi, no cridi, que ja la deixem!!
I anàvem a buscar el que podiem. Estraperlo també n’hi havia però ho venien a gent de fora, crec.
Refugiat, sí, sí, nens i famílies i això, però no recordo a on, jo el que més recordo és “lo” de l’estació.
Del Comité no tengo ni idea, ay!! És que a vegades... la memoria...
De quan va acabar la guerra sí que me’n recordo, que vam estar molt contents perquè tú dirás, ja era hora!!
El meu germà va anar a la guerra, però la data no la recordo i el lloc tampoc, pero va estar muchos años fuera de casa i al acabar la guerra, tots contents.
És clar, marxen els d’esquerra i van entrar els nacionals. Jo no ho vaig veure perquè devia ser a l’Hospital, vaig estar-hi bastants dies, sí.
Després de la guerra hi havia una mica més (de menjar) que no abans, pero... tampoco no era demasiado, sobrats no (riu), malament.
Però la gent estaven més tranquils. Jo no sé de ningú que fes denúncies, no.
Exiliats també hi va haver, per la por, és clar.
Nosaltres, quan va passar “lo” de l’estació vam anar a la casa de la meva germana, sí, que vivia aquí al carrer Cardedeu y fuimos allí todos, hasta que arreglaran la estación.
A l’estació, no, cap mort, només ferits.
Amb Franco parlaves en castellà, al principi estavem una mica controlats i Cara al Sol i això, però jo no ho havia cantat.
¡La Falange! ¡ay!! No sé si me acuerdo porque son las cosas que... lo siento pero no....
¡Ay! Yo pasé los años de la guerra y por aquellos sitios, que pasó que me puso frenética todo aquello, porque eso fue, recuerdo que fue lo peor.
El parte lo daban por la tele, sí, hasta que murió (Franco) y sobre eso no he hablado con ninguno que me haya dicho res del Franco, murió y ya está. Era un señor grande, ya muy mayor ¿verdad? Y murió y vino el Rey.
El Rey... yo siempre estoy contenta cuando son personas buenas i no facin mal, eh!! Y vam poguer anar a votar, jo sí que hi vaig anar, sí que vaig a votar sí, sempre.
Però jo el que més recordo és “lo” de l’estació, recuerdo todo eso. Yo no sé porque hay esas cosas, ya cuando es demasiado... ya lo dice Déu: no cal que ens tinguem de matar, clar.
Y ahora sé que lo estaban arreglando (el refugio), no sé porqué, porque... a lo mejor deben pensar: por si viene otra guerra. (riu)
Sí que hi havia ferits, sí, els hospitals molt plens. Yo cuando pasaba todo eso me decían: usted está desfigurada, entonces le digo que claro que estaba desfigurada, porque me cayó todo encima a mi, ¡todo, eh!! Y no me reconocían, no. Sí, i la meva germana atacs de nervis.
Yo sempre he sido, no sé, he sido muy... com una mica valenta he sigut. I ara que em falta el meu marit, això sí que és dolorós! Fa, al menys, sis o set anys, ell era català, de la Garriga, sí, sí, ell va néixer aquí, sí, molt bon home. Però no recordo de què treballava, és que em passen coses que jo, a vegades penso i penso i no hi ha manera de recordarme’n.
I de petits, me’n recordo més, més que ara, a jugar a pilota, a saltar a corda i coses d’aquestes.
Vam tenir una filla que ens hagués agradat tenir-ne alguna més, pues no, no quedaba embarazada. Muy buena chica es. Yo he quedado sola, a veces estoy sola y ella viene y me trae por aquí (a casa seva, ara dorm a casa de la filla) y yo me cuido encara, una mica de la casa.
I tot això són quadres del meu marit i fotografies i això. Després també... jo ara vaig a cantar, ara vaig a una coral, ja hi anava quan tenia el marit, eh! Fa años, voy al Cor de la Garriga, al de l’Esplai, saps? I el diumenge ball i fan sardanes i... molt bé.
Però aixó de l’estació, ja les vam passar negres ja. I després el meu pare ja es va jubilar perquè era molt gran i es va morir i... en fi.