Principals temes tractats:
- La feina de telefonista durant el franquisme.
- La feina a la farmàcia.
- La protecció que tenien els estrangers durant la Guerra Civil.
- L’origen cubà de la família Noguera.
- La necessitat d’estar vinculat a Falange.
- La importància del ball de la Festa Major en les relacions personals entre nois i noies.
- El Corpus i altres festivitats religioses.
- Un recordatori de les cases que antigament hi havien al centre del poble.
Va néixer el 19 de desembre de 1920. Va néixer a Barcelona, al carrer València, a l’Eixample, al número 181, principal. Va arribar a la Garriga el juny del 1933, per malaltia de la mare. Els seus pares es deien Antonio Noguera i Julià i Carmen Alexandre Gassó. Tenia un germà, Josep Noguera Alexandre, que tenia vuit anys més que ella, i va viure a can Fontserè. Entremig hi havia hagut un altre germà, que va morir ofegat, amb 5 anys.
Va tenir dos fills, en Ramon (1957) i la Núria Ferrandis (1962). Abans d’ells havia un nen que es va morir al cap de tres dies de néixer. Va fer estudis de piano. A la Garriga va viure al carrer Sant Ramon, el carrer Calàbria (a cal Marxant), de casada a sobre de l’actual bar El Trull i finalment al carrer del Centre.
- L’arribada a la Garriga
Vaig venir perquè la meva mare tenia bronquitis i en aquell temps no hi havia remeis. A Barcelona cada hivern es posava malalta i havia d’estar al llit. I el metge li deia: “vostè el que li aniria bé és anar a la Garriga, perquè allà hi ha un clima “estupendo”, li provarà molt”. Vam anar-hi, vam llogar una caseta al carrer Sant Ramon i es va trobar molt bé. Anàvem al bosc i tot. Però al setembre ens en vam tornar a Barcelona. Llavors a Barcelona es va tornar a posar malalta. I el metge diu: “sap què, vagi-se’n a la Garriga i no es mogui”. A resultes d’això vam tornar a venir aquí a la Garriga i ja no ens vam moure mai més. Aquí la meva mare va viure 11 anys. Vam anar al carrer Sant Ramon, en una caseta petiteta que la vam estrenar. Perquè al meu pare ficar-se en grans cases no li agradava. En aquesta caseta hi vam viure tot un any.
Després va quedar un pis per llogar aquí al carrer Calàbria i ens hi vam traslladar. En dèien a cal Marxant, perquè a sota hi havia una botiga que en deien a cal Marxant. Jo vaig viure allà 10 o 11 anys.
El meu germà, acabada la guerra, com que no hi havia taxis ni cotxes, i el meu pare va tenir ocasió i va comprar un cotxe. La guerra es va acabar el primer de febrer del 39, i el meu pare va portar el cotxe el dia de Sant Josep, el dia 19 de març. El meu germà es va posar a fer de taxista. Llavors no hi havia pàrquings i el guardava en la gasolinera que ara hi ha allà baix, a can Fontserè. El meu germà anava allà a guardar el cotxe i es va enamorar de la filla de la casa i es va casar amb la filla de can Fontserè.
Llavors la meva mare es va morir quan encara vivíem al carrer Calàbria. La meva mare es va morir l’any 44 i llavors el meu germà es va casar. I ens van oferir, perquè marxéssim d’aquest pis, perquè hi volia anar a viure l’amo, i llavors ens en vam anar a viure a can Fontserè, amb el meu pare, el meu germà. Allà hi vaig viure vuit anys.
L’any 54 va ser quan em vaig casar. Com que el meu marit era el que portava la farmàcia, havíem de viure aquí a la voreta. Saps on hi ha un bar que en diuen el Trull, doncs a sobre del Trull, doncs hi vaig viure vuit anys allà. La meitat dels anys que vaig estar casada, ell dormia aquí a la farmàcia, perquè havia de fer la guàrdia i havia de venir a dormir aquí, per si a la nit el trucaven. Jo em quedava sola al pis, amb el nen petit, en Ramon Ferrandis. És a dir, que el meu marit va dormir una meitat del matrimoni a la farmàcia, i l’altra meitat amb mi.
Després d’aquest pis de can Tresserres, vaig anar a viure vuit anys més aquí a la Caixa de Pensions, a dalt de tot. Llavors va ser quan es va morir la meva sogra, i al cap d’un temps, com que aquí també hi vivien totes les cunyades, vam haver d’esperar que les cunyades marxessin i se’n van anar a viure al costat de can Mario, que la casa era propietat de la meva sogra, i encara hi viuen les bessones. I llavors nosaltres vam venir a viure aquí, al carrer del Centre número 27.
- Estudis
Sí que vaig estudiar, a la meva mare li feia molta il·lusió. A mi m’hauria agradat estudiar idiomes i estudiar per mestre, però la meva mare, com que quan era jove a casa seva eren molt humils, a ella li feia il·lusió tocar el piano. I com que ella no va poder m’hi va enxufar a mi. I jo vaig haver d’estudiar de tocar el piano. I em vaig passar sis anys o set tocant el piano. I ja n’estava fins aquí del piano. Quan es va morir la meva mare, com que la meva il·lusió era anar a fer de telefonista, me’n vaig anar a fer de telefonista i vaig plegar de tocar el piano.
- La feina de telefonista
De soltera vaig treballar de telefonista i de casada encara hi vaig tornar. Sé que hi vaig treballar molts anys, perquè ja et dic, encara no era automàtic el telèfon. Del 45 al 54, que era soltera, hi vaig treballar. I després de casada... el nen primer el vaig enviar a una colònia, amb el fill del doctor Muntal, tot un mes, a l’estiu, perquè jo pogués anar a telefonos, que a l’estiu hi havia molta gent, com que venien els senyors. I la nena també la vaig enviar, quan ja era grandeta, amb unes monges a Tona.
Jo sempre havia pensat que m’agradaria treballar de telefonista (en una central de telefonia). I en aquell temps els telèfons encara no eren automàtics. Per telefonar havies de rodar una maneta i llavors allà a la central s’aixecava una plaqueta i cada plaqueta tenia un número. Teníem unes “clavijes”, les “enxufàvem” i dèiem “digui”. I llavors no et deien el número, et deien “posi’m a can Ferrandis, posi’m a can d’allò”. I tu havies de sapiguer a can d’allò quin número tenien. Jo me’ls sabia tots de memòria. L’ú a can Dachs, el dos a can Nualart, el tres a (....), el quatre a ca n’Illa, el cinc a can Ramos... fins al 100 me’ls sabia tots de memòria. Llavors, quan van posar l’automàtic, s’encenia una llumeta a sota de cada número i llavors ens van obligar a que nosaltres, quan contestàvem, a dir “número?”. I ens havien de dir el 10, el 20 o el 30... Però n’hi havia molts que encara deien, posi’m amb can Fulano. I vaig treballar-hi molts anys, vaig ser tant feliç, perquè jo disfrutava amb aquesta feina.
A l’estiu hi havia molta feina, de vegades havíem de ser dues, hi havia dos quadres. Quan no hi havia automàtic havíem de trucar a Barcelona i a la telefonista de Barcelona li havíem de demanar el poble que volíem. Nosaltres, aquí en el quadre, podíem parlar amb l’Ametlla, Bigues i Riells, Aiguafreda i Figaró. Aquests pobles, aquí, els podíem posar. Si demanaven altres pobles havíem d’anar a Barcelona. Sempre havíem d’enraonar en castellà, o és clar, era en Franco, tot es feia en castellà. Parlaves amb la telefonista, et deia “ya te avisaré”, i miri, potser hi havia una hora de demora, depèn.
Havies de saber l’abecedari amb paraules, perquè si tu posaves un número per Centelles, li havies de dir, la C de Carmen, la E d’Enrique... havíem d’anar llegint el nom del poble així. Cada lletra tenia un nom. Això ho havíem de saber de memòria. El que és memòria, déu n’hi do.
Els estiuejants tots venien a la central, perquè si havien de parlar amb Barcelona, o València o Saragossa... Hi havia molta colònia, i tots venien allà la central. Ja hi havia un banc i si dèiem, “una hora de demora”, ja s’assentaven.
Hi havia una senyora, això és molt lleig però... que sempre venia i demanava València. Aquella senyora venia i sempre em dava un duro de propina. Com que ja cobràvem poquet, venia la senyora, ja demanava d’allò... i marcàvem el seu número primer.
A telèfonos hi havia la senyora (la propietària) que vivia allà. Tenia una filla i un fill que també hi treballaven. Hi treballava jo, la Sibina, una noia que es va morir, la meva consogra, que també hi treballava, que érem molt amigues, la mare de la meva jove. La mare de la dona que viu amb el meu fill era de can Trenchs. I havíem treballat a telèfons juntes. Qui ens havia de dir que la seva filla i el meu fill s’ajuntarien.
Telèfons obrien a les nou del matí i tancaven al vespre. A la nit no funcionava el telèfon. Si havia una urgència llavors els serenos anaven a picar a telèfons, la senyora s’havia de llevar, havia de posar la conferència, però els telèfons a la nit no anaven.
La central estava on ara hi ha el restaurant D'Arbois. La casa era molt maca, que no l’havien d’haver tirat a terra, perquè era modernista. La senyora de telèfons vivia a dalt al pis i a baix hi havia la cuina, el menjador, ells hi vivien.
A can Camp, que venen maletes, tenien el número 100. I hi havia una senyora que s’enrabiava, i deia “posi’m amb el número 100”... i nosaltres teníem una “clavija” que podíem sentir tot lo que deien. Les converses les podíem sentir, ho teníem privat, però mira... Una vegada una diu “posi’m amb el número 100”, diu “digui”, que és el número 100?”, oh, quina pudor passiu-ho bé. Antigament, quan anaves al water deien anar al número 100. Una senyora li va fer la broma i a can Camp estaven enrabiats perquè els hi traiessin, perquè molta gent els trucava i deien la broma aquesta. Però sí que trucaven molt...
Per trucar a Barcelona hi havia hores de demora... La gent trucava a la carnisseria per encarregar la carn, el metge, la farmàcia... aquests eren els que més es demanaven. N’hi havia que festejaven...
Jo sabia cada cosa, mare de déu... Una senyora guapíssima, molt maca, venia, telefonava, i es trobava amb un senyor a la carretera de l’Ametlla. Oh, i era casada i tenia fills, i tenia un fulano. El fulano venia amb el cotxe i s’esperava allà a la carretera de l’Ametlla. Tot això era molt privat, i és clar, jo no ho vaig comentar a ningú. Ja ens deien que de tot lo que sentíem era com si no haguéssim sentit res.
N’hi havia més d’una que s’entenien amb d’altres... i tant. Si tenia molta feina no ens vagava d’escoltar. Escoltàvem quan ens interessava alguna cosa. L’Ajuntament i el metge eren als que trucaven més. I després en Fitó, que era el metge d’aquí la Garriga el seu fill es va posar a Barcelona, i tenia molta clientela, i venien les senyores a telefonar en aquest metge, a Barcelona. I li deien que la nena no la tinc bé... i el metge deia, mira, dona-li aquest xaropet.
Si tu demanaves Barcelona, teníem un rellotge, i allò anava per minuts. La conferència es pagava per tres minuts. Si arribaven a tres minuts, pagaven. A la que passava de tres minuts i enraonaven una mica més, havien de pagar sis. Trucar tres minuts a Barcelona em sembla que valia dues pessetes amb deu. A Centelles i Aiguafreda era una mica més barat. A l’estiu hi havia més feina, a l’hivern no, mira, “hasta” la meva consogra hi feia ganxet.
No me’n recordo de quant cobrava, però sé que els diners que vaig anar cobrant, els vaig anar guardant. Per quan t’havies de casar, es feia l’”ajuar”, i havies de tenir mitja dotzena de camises de dormir, jocs de llit, tovalloles... I tot això m’ho vaig comprar amb els diners que vaig guanyar a Teléfonos.
L’amo era la Telefònica, i la senyora era l’encarregada. “Inclús” els rebuts del telèfon de cada casa els anava a cobrar jo. Em cuidava d’anar a cada casa a cobrar el telèfon. Havia de guardar els cèntims en una bossa, llavors arribava a casa i havia de sumar tot el que havia cobrat i llavors portava els diners a la senyora de telèfons. Devien pagar 35 o 40 pessetes cada mes per fer servir el telèfon dins el poble. Després les conferències anaven a part.
Jo disfrutava amb aquesta feina, a mi em coneixia tothom. A cada poble hi havia l’encarregada. Nosaltres havíem de cobrar les conferències de l’Ametlla, de Bigues, de Riells i de Figaró. Amb les conferències ens donaven propina si els fèiem passar per davant. Amb els de les centrals ens feien enraonar en castellà. Tot el que fos que s’hagués de treure a través de Barcelona s’havia d’enraonar en castellà, fins i tot els números que havíem de dir. Quan van treure la central i van posar automàtic no me’n recordo.
- La farmàcia del marit (Ferrandis)
Quan el meu marit es va posar malalt, durant tres anys vam tenir un dependent. El meu fill ja li va dir al meu marit, quan encara era viu, que ell farmàcia no, que no volia estudiar. El meu marit va tenir un gran disgust. En canvi, la filla va dir “jo ho provaré a veure d’estudiar”, i ho va deixar al segon curs. Com que no va voler estudiar me la vaig haver de vendre, l’any 86. Però de quan es va morir el meu marit fins que em vaig vendre la farmàcia van passar 12 anys. I els 12 anys la vaig portar jo la farmàcia. Tenia una farmacèutica que venia un cop a la setmana, passava i firmava. Jo, com que hi havia estat tants anys, ja ho portava tot. Les senyores venien i em tenien una confiança... Llavors la relació amb els clients era diferent, així com ara tot s’acaba amb una recepta. També vam tenir molts anys un dependent, era un senyor molt amable i també una mica així don Juan, sí, s’entenia amb una senyora d’aquí la Garriga.
Llavors tot el que es venia s’apuntava en un paper, i al vespre es feia el “pedido”, el paper es portava a ca l’Aspa, que era el recader. Se l’emportava a Barcelona i al vespre et portava tot el “pedido”. Cada dia, de tot el que s’havia venut, s’havia de tornar reportar. També hi havia un recader que baixava al migdia a Barcelona. Llavors havia de portar a l’estació el paper perquè aquest recader se l’emportés.
Aquí a la farmàcia hi vivia la meva sogra, que el seu marit va desaparèixer, l’any 36, no hem sabut mai on era. Acabada la guerra, la meva sogra amb les filles van poder tornar a obrir la farmàcia. En temps de guerra ens la van prendre la farmàcia.
- La República
Quan la van proclamar encara vivíem a Barcelona. El 31 va venir la República, i la bandera republicana la posaven a les façanes.
- La guerra
Aquí els del Comitè es van tirar al carrer, van anar a l’església, van agafar tots els sants, es van posar aquí al mig de la plaça i van fer un gran foc. Van fer una crida per tot el poble que tots els que tinguessin sants i quadres a casa seva els havien de portar a cremar a la plaça.
A casa teníem moltes joies, que les vam amagar al jardí, en un sot que va fer el meu pare. Van plantar-hi plantes i tota la guerra van estar el Sant Cristo i les joies allà dintre.
Un meu germà se’n va lliurar i no hi va haver d’anar a la guerra. Els que eren curts de talla no hi anaven. Aquest germà passava de la mida un centímetre i li van dir, “si camines molt...”, i cada dia no sé si feia 10 quilòmetres a peu per poder-se’n lliurar. Quan es va anar a medir, no hi va haver d’anar a la guerra, ni tampoc a la mili. Només va anar uns quants en un “cuartel” i prou.
A nosaltres durant la guerra gràcies a Déu no ens va passar res. El meu pare era cubano, va néixer a Cuba. I com que va néixer a Cuba, tots els que érem estrangers, estàvem protegits. El consolat ens donava un paper i llavors a la porta havíem de posar la bandera del país. I a la porta de casa hi teníem la bandera de Cuba i el paper.
El meu avi treballava quan van fer el tren, aleshores demanaven treballadors, era de Prats de Lluçanès. El meu avi va anar a treballar a Mataró. Allà va conèixer una noia i es van enamorar i es van casar. Aquesta noia tenia una germana més jove i aleshores tots tres van decidir anar-se’n a Cuba a fer fortuna (el meu avi havia guanyat diners treballant). Van estar un mes al barco per anar a Cuba. Allà van entrar a treballar en un hotel, el meu avi de cuiner, i les dues germanes a la cuina i a fer habitacions. En pocs anys van guanyar molts diners i llavors van comprar l’hotel. Allà van néixer el meu pare i el meu oncle, van tenir dos fills. Eren cubanos. Van tenir molts anys l’hotel, i quan el meu pare i el meu oncle, no sé si tenien 15 o 16 anys, no van voler que es quedessin allà. Els van posar dintre el barco i els van portar a Barcelona. Els van ingressar al col·legi de la Salle. I cada mes els enviaven els diners. Després al final es van vendre l’hotel i van venir cap aquí. Bé, el meu avi es va morir allà, està enterrat a Cuba. Al morir-se el meu avi, la meva germana i la seva germana, totes dues, es van vendre l’hotel. Ara fa dos anys hi vaig anar a Cuba i vaig estar a l’hotel del meu avi. Va ser un viatge preciós. Un hotel preciós, a l’Habana Vieja.
En el bombardeig de la Garriga, me’n recordo que des del balcó vaig veure el fum de les bombes. No ens vam moure de casa, com que no va passar res. Les bombes van caure a l’estació i al carrer Figueral, que allà van matar un nen, una dona...
Durant la guerra no hi havia menjar, jo anava a Llerona en un camp a buscar faves, havies de collir les faves. No hi havia menjar, no hi havia pa, no hi havia res. Tot era amb intercanvi, però com que el meu pare tenia una amistat a Barcelona, podia tenir carburo, per fer cremar els llums de carbur. Com que no hi havia llum i hi havia restriccions, el meu pare amb aquest carbur feia intercanvi i ens donaven menjar.
Durant la guerra el balneari Blancafort el van ocupar i hi portaven els malalts i ferits. El Blancafort era l’hospital. Totes les torres d’allà la via estaven plenes de refugiats. Llavors hi havia una cartilla, i havies d’anar amb la cartilla: un dia et donaven un quilo d’arròs...
Després també van venir soldats de l’aviació, allà al camp d’aviació.
- El Comitè
El Comitè més fort va ser aquí on ara hi ha la residència del Pilar. Hi havia un que n’hi deien en Farigola, el Ventura, el Porrats, la Miliciana, que deia que “se tienen que matar a todos”. Es van endur el de can Corrons, el pare i el gendre, el de can Baró també el van matar. Se’ls emportaven i els mataven i tiraven en una carretera.
- Final de la guerra
Els soldats nacionals van arribar fins a Llerona, fins aquí a Rosanes. Aquí els nacionals van entrar el primer de febrer. Després els rojos es van retirar. Molta gent va fugir cap a França. Teníem ràdio. A Madrid va enraonar en Queipo de Llano. La revista Unió no la recordo.
- Vencedora o vençuda?
No sé, com que tota la guerra vam estar tant malament, ens va semblar que amb els que vindrien estaríem una mica més bé.
- Franquisme
Els primers anys de la postguerra, i tant que faltava menjar. També anava raccionat. El pa, la carn, tot anava raccionat. Va trigar temps a haver-hi molt de menjar. El que faltava més era el pa.
Aquella època tot havia de ser en castellà, i tant. “Viva Franco, arriba España”, llavors van fer les milícies de Falange. Jo era de Falange, perquè si eres, eres molt ben vist per la gent. Els “desfiles”, viatges, anàvem a la plaça... "Cara al sol...", cantàvem... "con la camisa nueeeeva, que tu bordaste". Cada diumenge sortint de missa s’havia de cantar el Cara al Sol.
Van muntar un menjador per les criatures, en una torre allà al Passeig. Els hi donaven sopar i dinar. Nosaltres els anàvem a servir, i així nosaltres també ens atipàvem. Anàvem a missa cada diumenge.
Quan va venir el conde Ciano, a Barcelona, vam anar a desfilar. Vam haver d’aprendre l’himne italià i cantar-lo. El Conde Ciano era el gendre de Mussolini. Llavors anàvem a Sant Miquel del Fai, en un camión, que hi feien una missa. Sempre anàvem amb la boina vermella, la camisa azul, el yugo y las flechas i cantar el Cara al Sol.
Ser de la Falange era el que es feia, si no ja eres mal vist. Si no, es pensaven que eres “rojo”, i a ningú l’interessava ser “rojo”, interessava quedar bé.
- Final franquisme
La meva cunyada era a la clínica, que l’havien operat, i ho vam veure per allà per la tele que s’havia mort Franco. No ens va afectar ni més ni menys. Jo amb la política no hi he tingut mai gaire afició, no m’ha preocupat la política.
- Diversions de joventut
Anàvem al Patronat, l’únic que hi havia era al Patronat. A l’Alhambra, quan ja vaig ser més gran, llavors feien ball. Per Sant Joan, per Sant Eloi, venia una orquestra i feien balls.
- Festa major
Feien un envelat a la plaça preciós, i venien orquestres bones. Feien sarsuela i venien orquestres bones. El primer dia de la festa major, que era Sant Esteve, es feia el gran ofici, amb les autoritats. Cadascú feia un gran dinar de festa major, venien els parents. L’endemà, a l’envelat, a la tarda, feien la dansa, a les dotze. Els nois demanaven a les noies si voldrien ballar la dansa i llavors ja es comprometien i la noia s’havia de fer un vestit molt maco. El noi l’anava a buscar a casa seva i tots dos anaven cap a l’envelat i ballaven la dansa. El segon i el tercer dia ballaven la dansa. Després de la dansa anaven al bar, a fer el vermut, i el noi convidava la noia.
A la festa major fèiem l’envelat. Després hi havia el cine aquí. Hi havia el senyor Aymerich, que era músic. Llavors vam muntar un quadre escènic i vam fer sarsueles. Jo era la primera “tiple”, com que jo sabia música. Per Tots Sants i Nadal i així fèiem sarsueles. Ens divertíem, assajàvem i aquest mestre (Aymerich) ens ensenyava. Vam fer La Verbena de la Paloma, Molinos de viento, El huésped del sevillano... ui, moltes sarsueles, vam passar quatre o cinc anys anant a fer sarsuela. Un dia vull anar a trobar en Benzekry, que segurament té programes. Van ser els anys 41, 42, 43... fins que es va morir la meva mare, que llavors ja no vaig fer més sarsuela.
- El Corpus i els actes religiosos
Els primers anys feien alfombres. Anàvem a buscar ginesta, i abans de passar la processó tiràvem grapats de ginesta. Les alfombres es van fer molt més cap aquí. Es feia una processó que hi anava la Guàrdia Civil, tot l’Ajuntament. Només hi anaven homes, dones no. Només hi anava una Congregació del Sagrat Cor de les Filles de Maria.
Ara això de les alfombres llavors no es feia. Ara no hi van autoritats ni Guàrdia Civil i ara ja hi van dones. Però la processó la fan igual. Llavors també feien altars. Aquí a la plaça feien un altar. Com que portar la custòdia pesa, en cada tram que es carretejava la custòdia es feien parades i es resaven uns Parenostres. Al final a la plaça feien la benedicció. Les nenes de la Comunió anaven a la processó de Corpus, al davant.
La resta d’actes religiosos importants eren per la Puríssima, la Missa del Gall, Sant Esteve, la festa major... I festes religioses, fèiem el mes de Maria. Tot el mes havíem d’anar a resar cada dia, el Mes del Sagrat Cor, el Mes de les Ànimes, el novembre. L’únic que hi havia era anar a l’església, cantar al Cor de les Filles de Maria. Cantàvem a ofici, al mes de Maria... El mes de Maria era el mes de maig, tot el mes de maig. Les nenes que havien fet aquell any la Comunió passaven la safata i “davores” si tiraves un cèntim et daven una estampa.
El mes del Sagrat Cor era el juny. Posaven el Sagrat Cor a l’església i havies de resar els Parenostres. Abans a església hi anava molta gent, ara només hi anem quatre iaies. Pel meu marit era una cosa... a ell no se li havia passat mai, s’havia d’anar a missa cada diumenge, era un pecat no anar-hi, t’havies d’anar a confessar. I cada setmana anàvem a confessar, perquè no podies anar a combregar si no t’havies anat a confessar. Un pecat o altra es feia, mals pensaments, pensaments sexuals... no sé, una sèrie de pecats que ja no me’n recordo. Jo, com que quan vaig començar a festejar no vaig faltar-hi mai a missa, aquest pecat ja no el vaig tenir.
El meu marit també feia anar a missa el meu fill, en Ferrandis. El meu marit sortia aquí a veure com el meu nen anava a missa. I en Ferrandis pujava les escales d’anar a missa i després sortia per la porteta del costat de l’església i se n’anava a la plaça del Silenci a jugar. Després, quan sentia que el campanar tocava, tornava i sortia per les escales.
A la Garriga de mossens hi va haver mossèn Anton, que hi va ser molts anys. Llavors va venir un altre, que no sé com es deia, que es va posar malalt i va marxar. Llavors en Fuentemilla, que hi va estar set anys. Era molt antipàtic, va venir aquí tot cregut. Era castellà. I ell va dir “les alfombres en català es diuen catifes”. Es va voler fer veure. Així li va quedar mossèn Catifa, i tothom el coneixia per mossèn Catifa. Llavors en va venir un altre i n’hem tingut dos o tres més. Aquest d’ara és molt simpàtic.
Encara me’n recordo que al Patronat feien cine mut, que n’hi havia un que tocava el piano, amb aquelles pianoles d’abans.
Tothom era d’Acció Catòlica llavors. Jo havia format part d’Acció Catòlica, jo era de les Filles de Maria. Fèiem sardanes un cop al mes, al Patronat, venia una cobla. Abans d’anar al cine ballàvem sardanes.
- Menjars
Aquí la Garriga el típic de totes les cases era, al matí feien brou, caldo, escudella i carn d’olla, això és el que menjàvem per dinar. I a sopar, mongetes seques i un tall de cansalada. El dijous es feia arròs a la cassola. A l’arròs hi posaven bacallà sec, esqueixat. I diumenge a l’arròs ja s’hi podia posar musclos, calamars.
Per esmorzar uns llonguets, feien uns panets que en deien uns llonguets. Hi posaven formatge, pernil, per fer-ne un sandvitx, devia ser una paraula anglesa, oi. Ara se’n diu bocata.
“Antes” es feia molt, que ara no es fa, un capipota. Mira, a la Fonda Europa encara en fan; també el fetge de be; tripa de vedella, que també era molt bona. Bistecs no se’n menjaven aquell temps, eren molt cars.
- Vestuari
Per Santa Llúcia estrenàvem el vestit per anar a ballar. I per la Puríssima s’estrenava l’abric, que ens durava tres anys o quatre, sempre el mateix abric tot l’hivern. En tenies un pels diumenges i un altre per cada dia. Duïem jerseis i faldilles, que aleshores eren moda ben llargues, per les senyores grans. I les nenes no podien ensenyar els genolls.
Els homes anaven igual, amb americana i pantaló. Portaven armilla. Va ser moda també una gabardina, i abric, però això els que eren de categoria.
- Estiuejants
Els estiuejants eren la colònia, ells ja es feien la seva festa. Tenien el Casino i feien les festes allà al Casino. I al poble no hi intervenien per res.
- Canvis a la plaça
D’on jo vivia no queda cap casa. Allà on hi ha la Garrafa, sí, però totes les altres les han tirat a terra i totes són noves. Passat de l’Alhambra, on ara hi ha l’impremta hi havia “Telégrafos”. Allà on vaig viure jo era cal Marxant. Al costat de cal Marxant, anant amunt, hi havia el Barber, hi havia una barberia, que allà hi vivien dues germanes solteres. Després hi havia can Pona, que hi vivia una senyora sola. Després ca la Lolis, que era una casa que hi vivien senyors, que venien només a l’estiu. Després can Peret dels Gossos, que era una casa que eren lampistes. Llavors hi havia una casa Vella que hi havia dues senyores que els hi dèiem les bruixes, perquè anaven amb els cabells així. Després hi havia can Tordera, que eren pagesos. Després un fuster. A la cantonada, cal Ferrer, que allà ferraven els cavalls. A l’altre cantó hi havia can Tesà, llavors can Bremulat, cal Gavineter, cal Barquer i després la peixetera.
I al davant hi havia el Forn del Sol, bé, no me’n recordo si ja hi era. Després Can Pey, que venien vi, després cal Rovellat, que venien camises. Llavors hi havia la Garrafa, aquesta casa està igual. Al costat de la Garrafa hi havia l’Anita, que era una modista. Aquella casa també està a terra. Allà on ara hi ha l’acadèmia que ensenyen anglès, aquella és igual, però a baix hi havia una espardenyeria. Allà on diu Muntal, era igual, a can Josep de l’Horta. Al costat hi havia can Miró. A la cantonada hi havia can Nicolás carnisser.
A l’altra cantonada hi havia cal Guardià, can Sitges, que era la pastisseria. Després can Caterina, que era el secretari del jutjat i era una modista, després aquí a can Jaques, que era una senyora vídua que va venir a viure aquí la Garriga, que tenia quatre filles i un fill; eren senyors, jo hi anava a tocar el piano i feien festes. Més avall hi havia a can Corrons i després ja venia l’Alhambra, tal com és ara. En totes aquestes botiguetes, una hi havia un sabater, a l’altra venien roba. A l’altra hi havia una tocineria. On ara hi ha la biblioteca hi havia el sindicat dels pagesos. Aquí les joguines era igual, però en deien can Plats i olles.