Principals temes tractats:
- Records d’infantesa a Arenys de Mar.
- La vida associativa de la Garriga a finals dels anys 50.
- La seva relació amb el món de la ràdio durant el franquisme.
- Vida laboral a la Garriga.
- La gestió del primer ajuntament democràtic.
- Els problemes derivats del creixement demogràfic actual a la Garriga.
Vaig néixer el 13 de juny de 1935 a Arenys de Mar, sóc fill del Maresme. Vaig arribar a la Garriga amb vint anys, l’any 1955, després d’haver acabat la mili a l’Escola d’Especialistes de Lleó. Vaig passar una mili estudiant: allà em vaig treure el títol de pilot civil gràcies a una beca que vaig guanyar a l’escola de Lleó. Gràcies a aquesta beca vaig poder anar a Reus a fer les pràctiques, treure’m el títol.
Els estudis primaris els vaig fer a Arenys i els secundaris a l’Escola Industrial de Barcelona, llavors estava vivint a Sant Celoni; això va ser dels quinze fins als divuit anys. Després va ser quan vaig fer el servei, llavors durava un any i mig.
El meu pare era d’Arenys de Mar i la meva mare va venir de Màlaga; el meu pare tenia una fabriqueta de teixits, quan va venir la guerra va estar al bàndol republicà i quan va acabar la guerra se’l van emportar a França, allà va morir a causa d’una cangrena a la cama que se li va complicar. La meva mare va morir un anys després de tuberculosi. Sóc fill únic.
Quan va començar la Guerra Civil tenia un any, els únics records que en guardo són de quan tenia tres anys: allà davant del carrer de casa –jo vivia al carrer Sant Antoni d’Arenys- hi havia una espècie de caserna on s’ajuntaven totes les tropes nacionals que ja havien envaït el poble, allà recordo que em donaven xocolata i coses d’aquestes. L’única imatge que conservo del meu pare és la que recordo quan jo estava assegut en unes escales que pujaven al primer pis, amb la meva mare, el recordo amb aquelles benes que portaven els militars embolicades a les cames. Va ser un moment, de seguida se’l van emportar.
De l’escassetat d’aliments no recordo res d’aquesta època, així com suposo que hi va haver gent que va passar gana, en aquest aspecte jo no recordo haver-ne passat mai. Nosaltres teníem una avantatge: que tan els meus oncles, per part de la meva mare, com el meu avi eren pescadors i nosaltres teníem barca a Arenys, i a casa com a mínim no faltava el peix. Recordo que quan les meves ties anaven a la plaça portaven el peix que es pescava –després d’haver apartat el que nosaltres necessitàvem per menjar- d’allà treien els diners per pescar altres coses o sinó feien intercanvis de productes amb altres parades que no venguessin peix.
Jo arribo a la Garriga l’any 1955 amb vint anys, els anys més durs de la postguerra ja havien passat. El motiu de què vingués a viure a la Garriga va ser que el meu oncle era comandant de la Guàrdia Civil. Al quedar-me sense pare i sense mare, d’alguna manera, els meus tiets em van adoptar, ells no tenien fills. Un cop em vaig quedar orfe, però, vaig continuar la bàsica als Hermanos Gabrielistes d’Arenys, quan ja vaig acabar als 16 anys ja vaig anar amb els meus tiets. Vaig voltar pels llocs que el meu tiet estava destinat: Sant Celoni i després el van destinar a la Garriga.
Llavors la feina no era una cosa massa problemàtica, tothom que volia treballava. Jo a la Garriga no vaig tenir cap problema per trobar feina. D’aquells anys, jo no conec pràcticament a ningú que estigués a l’atur; per tant, suposo, que el tema de feina qui volia treballar ho feia. A banda d'això, hi havia camps, hi havia conreus, gent que feia el vi o que tenia l’hortet. La Garriga als anys cinquanta tenia quatre mil habitants escassos, era poble, en dos dies ens coneixem tots.
Quan vaig arribar ja havia jugat amb el juvenil de l’Arenys i aquí de seguida em vaig posar a jugar també a futbol. Gràcies a això vaig anar coneixent a gent i a començar a relacionar-me amb la gent del poble i fer cosetes dins del poble per altres. Per exemple, vam començar muntant amb en Joan Llampalles i amb en Francesc Serrer una colla de sardanes a finals dels anys cinquanta. Ens entrenàvem per anar als aplecs i participar en els concursos de colles.
Amb l’Aurora Otero, amb el Martí Suñol, el Joan Hernàndez, el Pere Cruells... vàrem muntar l’Escola de Música. Vam començar “amb quatre canyes esquerdades”, però per sort teníem a un bon professor, l’Aspa; el local estava al carrer de cal Xic Corder. L’Ajuntament ens va deixar una espècie de local gros i l’habitació de dalt. Allà es feien les classes de música i es feien alguns concerts; eren els orígens, en miniatura, del que avui és l’Escola de Música, fins llavors no hi havia res.
Quan vaig arribar a la Garriga vaig trobar una certa vida associativa, per exemple estava el Patronat –que era parroquial- allà es feia teatre, cinema...; estava l’Acció Catòlica; i si volies practicar algun tipus d’esport: futbol, tenis de taula, bàsquet... havies d’anar a espetegar al local de la Falange –on avui hi ha el casal dels avis-; els cursos de català que organitzava en Suñol es feien en cases particulars amb grups petits –era una cosa que no es podia esbombar, es portava una mica en secret-. A banda d’això sóc soci fundador d’Unisub Granollers, a la Sala Sant Francesc vam tenir la primera reunió l’any 1968. D’aquí ja vaig passar a la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques, al Comitè tècnic i com a director de l’escola nacional durant un any. Després em vaig passar a la Federació Catalana.
També vam muntar, aprofitant que jo tenia el títol d’entrenador de natació i després de tenir unes converses amb el propietari del Balneari Blancafort, amb el Claudi Olivera, i amb l’Aroles, que era el director del Banc Bilbao, amb en Cruells, que s’apuntava a un bombardeig, i amb tota una sèrie de gent, el Club Natació de la Garriga. Va estar funcionant molt bé durant bastants anys al Balneari Blancafort. Nosaltres vàrem ensenyar a nedar a més de mil i escaig de criatures. Quan el balneari Blancafort va semblar que ja en tenia prou, perquè ells tenia la piscina pels clients i no podien utilitzar la piscina en els horaris que volien. Ho vam deixar aturat esperant que l’Ajuntament, que semblava que veia amb bons ulls això de la natació, fes uns piscina municipal. El que va passar, però, és que el primer Ajuntament democràtic, del que jo vaig participar com a independent en el grup socialista, tenia ganes de fer-la però teníem un pressupost molt baix i, establint prioritats, ens va semblar a l’equip de govern, en aquell moment, que era més necessari renovar tota la xarxa de clavegueram, que tenia unes canonades molt petites i pavimentar molts carrers -en els quatre anys de la primera legislatura es van pavimentar vint-i-cinc carrers-. A banda del tema de la pavimentació es van fer més coses que no es veien: com tot el tema dels col·lectors d’aigües fluvials. El problema del primer equip de govern era que tots els diners que teníem ens els vam enterrar, no es va veure pràcticament res del que es feia i quan un ajuntament enterra els diners el normal és que la gent pensi que no s’ha fet res.
Jo vaig viure a la Caserna uns dos anys, després ja vaig venir al carrer Cardedeu quan em vaig prometre amb la meva esposa. Aquí dormia cada dia i menjava a les piscines, a la Cabanya. L’avi de la Conxita –la meva dona- va ser el primer alcalde republicà que va tenir la Garriga, en Lluís Viñas, no se’n parla gaire d’això perquè tot el que s’ha fet d’història de la Garriga és posterior a la Guerra. En Viñas, pel que diuen, va ser un bon alcalde i va fer moltes coses.
A final dels anys cinquanta vaig començar a treballar a la Sati, feia diferents torns. Quan feia el de la tarda, durant tres anys, vaig estar fent un programa de ràdio a Granollers de 9 a 12 del matí, de dilluns a divendres. Aquesta emissora estava situada on avui està l’actual Museu de Granollers, al carrer Anselm Clavé; llavors, però, se l’havia incautat la Falange. En Cesc Planas, que era un senyor que s’havia dedicat molt al teatre i a la ràdio, era el director de la ràdio de Granollers, em va oferir la possibilitat de fer un programa de música que es deia el "Club de Amigos", encara hi ha gent que em troba pel carrer i em diuen els seus pseudònims de quan tocaven a la ràdio: en Joan López era l’Home Emmascarat. El programa era com una mena de xat de l’època: es passaven missatges entre amics a través de l’emissora, tots amb pseudònims. Nosaltres, que sabíem qui eren, abans de treure-ho per la ràdio ho escoltàvem perquè no es digués cap tonteria. Llavors tothom escoltava la ràdio, la tele encara no existia a les cases de la gent; és més, es va tancar aquesta ràdio quan va començar a funcionar la freqüència modular, llavors totes les emissores van passar a la FM i aquesta no era prou rendible, a més a més, tot el que era la Cadena Azul estava bastant deteriorada –aquesta cadena era la que s’havia muntat la Falange-. Portaven unes falques publicitàries que ja et venien donades i que estaves obligat a posar: era propaganda del Movimiento. Hi havia força censura, no podies dir el que volies, sinó el que et deixaven; si et passaves de demòcrata et donaven l’alto. Si se t’escapava alguna cosa de seguida trucaven al telèfon dient que t’havies passat i et donaven la bronca. Si volien et podien dir que no tornessis, que tampoc tenia massa importància que t’ho diguessin perquè cobraves molt poca cosa per fer-ho, el que passava és que tot el que entrava a casa era bo, per aquella època ja tenia dues filles. Ho feia més per un tema d’afició que no pas diners. En aquella època el mateix locutor s’ho havia de fer tot dins de la cabina: rebre les trucades, buscar els discos, posar-los i parlar pel micro. Els de l’emissora fèiem la retransmissió de la passada de la Fira de l’Ascensió, ho fèiem des d’un escenari que posaven a la plaça de la Corona.
Abans d’haver fet l’emissora de Granollers vaig estar en la parroquial de la Garriga, es deia Abdenia Regnum Tum. Aquesta emissora va ser la idea d’un grup de gent, que en mossèn Girona els havia de vigilar; el mossèn feia també el seu programa on deia tot el que sempre diuen els capellans; també es feia un petit programa de coses que s’havien perdut i trobat. Nosaltres –la Rosa Fàbregas, el Miró, en Boada, en Plana, en Guri,...- fèiem tot tipus de programes, però sobretot radioteatre, monòlegs d’en Capri,... Els diumenges es posaven els discos sol·licitats, que la gent havia anat apuntant al llarg de la setmana.
Una de les emissores que s’escoltaven durant el franquisme era la Pirenaica, sobretot la gent més gran que jo; el meu sogre l’escoltava amb una ràdio de galena. Era, potser, l'única veu que explicava realment el que estava passant.
Vaig començar a treballar de mecànic a can Reig, va ser just quan vaig arribar –a Barcelona ja havia treballat de mecànic-. A can Reig tenien un taller on feien panys de porta, hi havien electricistes i mecànics –en Josep Manel Mas i jo-. En Manel era el matricer i jo l’ajudava, amb ell podies aprendre molt; la feina del matricer era la de fer els motllos a on s’injectava l’alumini amb el que es feien els panys. De can Reig vaig anar a treballar a l’Horis, a on estava d’encarregat a la preparació: manuals, “macheres”, cardes... Quan es va muntar la Sati em van venir a buscar per si volia estar en el muntatge de la fàbrica d’acabats per després portar-la jo; vaig dir que sí perquè les condicions econòmiques eren millors que les que tenia. Dins de la Sati vaig passar per diferents llocs i m’hi vaig estar trenta anys, fins que em vaig jubilar. En tot aquest temps que vaig estar dins de la indústria tèxtil va canviar molt: quan vaig començar tots els telers eren de llançadora i de cop, després van venir els d’aire, els de cinta, els d’aigua... allò va canviar molt, hi va haver un salt qualitatiu en la fabricació de teixits. Al principi Sati feia molt teixit industrial, que és com va començar a Barcelona, aquí es va posar a fer teixits per a tapisseria, però la base de la seva fabricació era el teixit industrial. Per poder fer la nova línia de productes a la Garriga es van comprar Jacquards, llavors aquest no era un teler molt habitual, quan es van posar era una tecnologia puntera; sempre han hagut de Jacquards, però aquests eren moderns, et permetien fer qualsevol dibuix. En canvi un teler pla només et permet fer figures molt simples, determinats i geomètrics. Es va muntar el departament d’exportació i es van exportar teixits a molts països. Vam arribar a ser 500 treballadors entre Barcelona i la Garriga.
En aquell temps fèiem classes de català, de forma amagada, amb la Núria Albó i el Martí Suñol. Al carrer, entre nosaltres, si que parlàvem en català el que passa és que a vegades sí que ens havien dit que parléssim en cristià... però jo com de cristià tinc poc, oi?...
Durant els últims anys de la dictadura, tothom estava desitjant que el tema s’acabés... però noi, el mantenien viu amb fils i no ho havia manera que morís! Encara que la situació política va canviar dels anys cinquanta als setanta, amb la gent que estava a l’Ajuntament la relació era la mateixa: encara que fossin triats a dit pel Governador Civil, era gent del poble i tothom ens coneixíem. Podies anar a parlar amb tots, ara és clar, segons el peu que calcessin et feien més cas o menys.
Jo no vaig conèixer cap tipus d’activitat clandestina contra el règim a la Garriga, a Barcelona sí. Sempre que jo recordi, es van posar senyeres per l’onze de setembre i no va passar res.
Quan va morir Franco vam tenir una gran alegria, de la mateixa manera, vaig tenir una gran desil·lusió quan el cop d’estat del Tejero, tots vam pensar que tornàvem a la foscor. Llavors jo estava entrenant als nanos a la piscina i va venir el Francesc Viñas i em diu: -“Antoni saps que ha passat? Hi hagut un cop d’estat, el Tejero ha agafat el Parlament pel seu compte... què hem de fer?”
Jo li vaig dir que no tenia ni idea del que havíem de fer. Hagués pogut ser un altre animalada com la que hi va haver durant la guerra. La mort de Franco havia creat una gran expectativa, però posar al capdavant del govern a qui van posar no era com per tirar coets perquè semblava que allò s’havia d’aguantar tota la vida; el Suárez va fer una bona feina.
El clima de convivència que jo sempre havia vist era molt bo, no vaig viure un clima d’antagonisme –els que havien guanyat i els que havien perdut, perquè uns fossin dels nacionals i altres comunistes-. Això, potser, va començar una mica quan es va instaurar la democràcia i van començar els primers ajuntaments democràtics, des d’aquell moment prenia posicions: jo estic en aquesta banda i jo estic en aquesta altra. Era joc brut, normal, de la política de poble; em sembla que a més alt nivell un es fa polític doncs quan ja ha assolit el màxim grau d’incompetència llavors, és polític. La gestió del primer ajuntament democràtic va ser molt difícil, primer es va fer una coalició d’esquerres en la que érem tots, però quan hi han masses extrems en una coalició normalment no funciona massa; finalment, nosaltres –el PSC- vam poder governar gràcies a l’aliança que vam fer amb el Partit Comunista, però va ser difícil per poder tirar coses endavant. A vegades vam dependre de gent que estava vinculada a la dreta, també aquestes coses –els pactes amb ideologies diferents- és més fàcil als pobles perquè la gent es coneix molt més, fas política de coses molt concretes en les quals no hi ha més remei que estar d’acord. A la segona legislatura es va guanyar per majoria i va ser més fàcil governar i a l’altre també; però la primera va ser fatal: no teníem majoria i sempre ens havíem de refiar de què algú ens ajudés per tirar endavant les coses.
Les primeres eleccions municipals la gent se les va agafar amb molt entusiasme, per primera vegada, des de feia una pila d’anys, ells posaven l’alcalde i això era molt important.
A la regidoria que jo vaig estar hi havien moltes coses a fer; durant tota l’època franquista no s’havia fet pràcticament res, ens vam trobar moltes deficiències, però només t’has de fixar en tot el que s’ha fet des de l’any 1977 fins ara: també s’han fet desgràcies.
Del creixement de la Garriga en els darrers anys hi han coses que no les entenc, com que a la Garriga se l’hagi posat al cap que ha de tenir vint mil habitants, per exemple; un habitant és un problema i vint mil són vint mil problemes. El creixement del poble ho ha disparat tot: els terrenys han passat a ser un valor incontrolat, com s’ha hagut de necessitar espais per fer habitatges, el valor del terreny ha crescut una barbaritat, el valor de l’edificació també ha pujat, els lloguers...; molts conreus s’han anat a fer punyetes i tot això ara serà ciment. Però, com que quan arribes a un determinat nombre d’habitants l’Ajuntament recapta més diners...