Nascut a la Garriga el 6 de febrer de 1937, al carrer dels Banys. Actualment viu al carrer Sant Francesc. De professió tècnic de so, actualment està jubilat. Va estudiar als “Hermanos” i al Col·legi públic de la Garriga. Té dos fills que actualment regenten la botiga i el taller d’electrònica situat al Torrent dels Murris. Durant la seva infantesa es va traslladar al barri de can Noguera. El seu pare i la seva mare van néixer també a la Garriga. El seu pare va ser paleta i la seva mare perruquera, van morir durant la Guerra Civil. Té un germà i una germana.
Els records més antics que guardo de la Garriga són d’ençà l’any 1943, quan jo tenia 6 anys. La primera escola a la que vaig anar va ser a la dels Hermanos. Aquesta l’havien portat abans de la Guerra Civil una congregació de religiosos, els Maristes. Durant la guerra va deixar de funcionar com a tal. A partir de l’any 1940 un grup d’antics mestres que ja havien estat a l’escola abans de 1936 van tornar a fer-se càrrec. Popularment sempre s’ha conegut com “los Hermanos”. Actualment és una cooperativa. Després vaig passar a l’escola pública. De pública només hi havia Can Sala on només hi havia un mestre.
De l’època a partir de la qual jo començo a tenir més consciència del que passa al carrer, això és des de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, me’n recordo que la gent s’havia de buscar la vida com podia, la feina escassejava. Era habitual el que anys més tard s’ha conegut com a economia submergida. L’escassetat de recursos ens obligava a tenir diferents feines. Jo, tot i anar a l’escola, treballava a l’escorxador i a una confiteria fent torrons d’avellana, encaixar dolços, repartint llet... Realitzava tot d’activitats que em permetessin guanyar-me alguna pesseta i aconseguir alguna cosa de menjar. El que més escassejava en aquella època, sobretot entre la classe obrera, era el menjar. Aquí a la Garriga, hi va haver una persona que va fer de cara als treballadors una feina molt important en aquells anys de dificultats laborals. Era el senyor Ramon Dachs que era propietari del molí Blancaflort i dels boscos dels Tremolencs. Avui dia una plaça de la Garriga on tenia la seva casa porta el seu nom: plaça de can Dachs. Va parcel·lar tots els terrenys del bosc dels Tremolencs i va repartir les porcions de terreny entre diferents treballadors. Els treballadors s’havien de fer càrrec de la tala de les alzines i els pins del bosc. Els pins no es tallaven tots: de cada quatre únicament es tallava un. Amb la fusta es feia llenya que es venia. A canvi de l’ús del terreny el senyor Dachs els hi demanava una part dels beneficis de la fusta dels arbres talats, l’altra era per a ells. Un cop preparat el terreny van plantar vinyes que són les que hi han avui dia. De cada quatre vinyes els beneficis de tres eren per als treballadors i l’altre per al senyor Dachs. A més de les vinyes, els pagesos que es van fer càrrec de la tala van poder plantar diferents productes d’horta. Gràcies a ell, la gent que no tenia feina a l’hivern podia obtenir uns ingressos mínims que li permetessin menjar durant aquells mesos. Va intentar el màxim de parcel·les entre diferents treballadors, els quals s’ajudaven entre ells per tal de plantar les vinyes o talar els arbres.
Em vaig iniciar al món laboral amb catorze anys, va sortir feina en un taller d’electrònica de cotxes com a aprenent. D’aquí vaig derivar al món del so i de la reparació de televisors fins que em vaig establir pel meu compte. Abans era molt poca la gent que continuava els estudis secundaris. El més habitual era acabar els estudis primaris i entrar com aprenent. Els que econòmicament s’ho podien permetre feien el batxillerat. Aquí, a la Garriga, hi havia un mestre, en Barot, que impartia aquests estudis però els que hi anaven eren gent que a casa seva tenien negoci o que es guanyaven més o menys bé la vida. Els exàmens oficials s’havien de fer a Barcelona.
Amb 16 o 17 anys se’m van despertar inquietuds polítiques i la forma de poder realitzar activitats d’aquesta mena era dins de l’aixopluc de l’església i de les organitzacions catòliques. Per aquest motiu vam crear les Joventuts Obreres Cristianes (JOC) a la Garriga. Dins de la JOC el que treballàvem era la Revisió de Vida (RV). A més, també vaig formar part de la JARC [Joventut Agrícola Rural Catòlica] (Joves d’Acció Catòlica), que va comptar amb més joves que no pas la JOC, que érem dos o tres en els seus orígens a la Garriga. Dins de la JOC vam participar amb les activitats realitzades als pisos de convivència. Fèiem unes reunions a Barcelona a uns pisos llogats, on convivíem estudiants i gent dels pobles, i on realitzàvem les RV. A les RV realitzàvem posades en comú de diferents problemàtiques que trobàvem en diferents àmbits. D’aquestes problemàtiques en trèiem judicis amb els quals intentàvem fer actuacions. Una de les problemàtiques en la qual jo em vaig implicar més va ser amb la dels emigrants. Vaig tenir molt contacte amb diferents persones exiliades fora de l’Estat Espanyol a causa de la Guerra Civil entre els anys 1958 i 1965. Inicialment en aquests contactes també va participar l’Oriol Albó, després vaig continuar jo sol. Viatjava molt per Europa degut a que era jugador del BM Granollers i que participava en competicions europees, sobretot al sud de França. En aquest viatge anava a veure a aquests emigrants. Tenien molt mal concepte de la situació a la península i a Catalunya –parlem dels anys compresos entre 1958 i 1965-, per aquest motiu tenien molta por de tornar a Catalunya degut a les possibles represàlies per part del règim franquista. Fèiem reunions a França amb els emigrants i els explicàvem la situació en la qual es vivia a Catalunya. Ells ens proposàvem que ens féssim de falange per tal de poder canviar les coses des de dins del règim. A nosaltres no ens va agradar aquesta idea i no la vam portar a terme mai. Els volíem ajudar per tal que tornessin a casa. En un primer moment els portàvem a visitar les seves poblacions d’origen; la segona vegada que tornaven ja venien ells sols amb el seus cotxes, el deixaven a casa meva, a la Garriga, i jo els hi deixava la meva furgoneta; la tercera vegada ja els hi passava la por de tornar i anaven directament amb els seus cotxes a veure als seus familiars. Alguns es van quedar a Catalunya i els que no, com a mínim, no van tornar a perdre el contacte amb Catalunya. Ells tenien la imatge de Catalunya de quan la van deixar: la provocada per la repressió franquista contra la gent que, com ells, havien sigut favorables a la República o tenien idees comunistes. A més, les notícies que els hi arribaven a l’estranger tampoc eren molt favorables per decidir-se a tornar. Nosaltres el que fèiem era anar a buscar els certificats penals d’aquelles persones i certificar que no havien comès cap delicte de sang, llavors no hi havia cap problema perquè tornessin. Encara tinc relació amb gent que viu a França i vam tenir trobades amb ells.
L’església es va portar molt bé amb nosaltres. Principalment la jerarquia eclesiàstica més jove els quals ja no tenia una mentalitat franquista. Ens van recolzar molt en diversos aspectes. Vam tenir molts contactes amb capellans francesos i espanyols, aquests últims dissidents del franquisme que es movien al voltant del moviment obrer. Feien feina pastoral d’educació a treballadors sense recursos. Anàvem a reunions d’ells a França, a les parròquia. Aquest contacte ens ajudava a veure una realitat diferent a la nostra.
La gent que militàvem en moviments obrers cristians com nosaltres es movia per inquietuds personals, a diferència de les cèl·lules comunistes, per exemple, que actuaven per conviccions ideòlogues més extremes, per dir-ho d’alguna forma. Nosaltres érem més partidaris de les petites accions, d’actuar en la vida més quotidiana.
No vam tenir problemes amb el règim franquista perquè portàvem a terme les nostres activitats d’una forma totalment secreta. La única incidència que vaig tenir amb les autoritats va ser un any per Corpus que vaig posar l’estaca per megafonia. Vaig estar semi-detingut per aquest fet. Vaig tenir sort d’un del mossèn de la Garriga, mossèn Girona, que era força liberal que em va donar un cop de ma. A més gràcies a la mobilització de diferents persones del poble es va poder tapar.
En aquells anys totes aquelles activitats que fèiem estaven prohibides, per tal de fer les coses sense donar peu a que ens detinguéssim ens havíem d’inventar formules per burlar a les autoritats. Per exemple, era el cas d’una llei franquista que prohibia la reunió de més de tres persones si no era per alguna cosa que el règim hi podia donar el vist i plau. Vam organitzar una trobada de la JOC a la Garriga. Com que no teníem el permís del govern per fer l’acte central d’aquesta trobada, alhora de sortir de l’església ho vam fer de tres en tres, amb una distància de deu metres. Hi havia policia secreta que va controlar tot l’acte i que en tot moment van buscar la mínima oportunitat per actuar, però no els hi vam donar peu ja que no ens vam sortir del que deia la llei.
Vaig estar als Minyons de Muntanya de la Garriga, era el cap de la branca dels llobatons. Aquest grup estava dins del moviment escolta català i volia ser el contrapunt al grup que promovia falange. El moviment escolta té una llarga tradició a Catalunya i sempre s’ha caracteritzat per la seva tasca educativa amb els joves i per la defensa del país. La forma més habitual per informar a la gent joves de les activitats que realitzàvem a la parròquia era amb programes que imprimíem nosaltres mateixos en unes impremtes improvisades de cola de peix. Per tal d’arribar al màxim nombre de gent deixàvem els programes a les bústies dels joves.
Després de tants anys de dictadura la mort de Franco va representar una gran alegria. El final de la dictadura es va caracteritzar per ser una dictadura amagada. S’havia de demanar permís per fer qualsevol tipus d’activitat. El primer que vaig fer al poc de morir Franco va ser posar-me en contacte amb molts exiliats que havíem promès no tornar fins que morís Franco. Alguns d’ells ja havíem tornat alguns anys abans, dels que no ho havien fet alguns van tornar al finalitzar la dictadura i els altres van decidir quedar-se als països que els havien acollit durant la dictadura i on havien refet les seves vides.
La principal expectativa que ens vam crear un cop mort Franco, va ser la de poder viure en una societat democràtica amb governats elegits per les urnes. Un cop mort el dictador, vam tornar a organitzar els Tres Tombs a la Garriga i vam reorganitzar el Corpus, d’una forma més adient amb els nous temps democràtics.