Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Rosa Llimargas, Carme Aspa i Maria Llorens (2007)

Cognoms
Llorens
Aspa
Llimargas
Nom
Carme
Maria
Rosa
Data de naixement
---
---
1928
Lloc de naixement
---
La Garriga
La Garriga
Temàtica

- Es presenten vàries fotocòpies amb anuncis en premsa dels anys 45 en endavant. Les fotocòpies mostren productes i marques de la època. Objectes que ens permeten trencar el gel per una banda i mostrar la vida quotidiana (estereotips, rols sexuals,...) d’aquella època.
Què és la família? Per vosaltres...
MARIA: la família és tot...
ROSA: els pares, els avis...

(El càmera recorda que s’han de respectar els torns i parlar per ordre)

ROSA: la família ho és tot. Jo per la família lluitaria per tot. I mai de la vida em barallaria per la família. Amb la família. Jo primer m’ho empasso abans no... perquè la família ho és tot. Tant d’una família de pares com dels meus fills.

- Com és una família típica de l’any 45 o d’aquella època?
ROSA: mira, a Can Llimargas érem pagesos i menjàvem, gràcies a Déu no vam passar mai gana. Però de treballar molt, i jo a 12 anys ja rentava la roba de la casa, a mà! Que dic jo, l’invent més gros que hi ha és la màquina de rentar (rialles). Perquè m’hi passava el dia, eh. I tenia 14 anys. He dit 12-14.

- Com es distribuïen la feina, a casa?
ROSA: a casa, mira, la mare sempre anava a ajudar al meu pare al camp. Jo no ho... no he suportat mai el camp. I la mare em deia: “vols anar-hi tu?” i jo deia... “no, no” jo la feina de la casa m’agradava i doncs, feia la feina de casa.

- Quants eren de família?
ROSA: mira, tres germans, el pare, la mare, l’àvia i l’avi.

- Vivien en, a casa els avis...
ROSA: si... a la casa pairal. Encara hi és. Al carrer Samalús.

- Llavors el seu pare era l’hereu?
ROSA: si (rialles) era el gran. I no va ser l’hereu. Era el gran però tenia unes terres diferents de l’avi. L’avi jo li anava a portar el dinar moltes vegades, teníem un camp casi a Llerona... jo ara m’esborrono que anava a portar el dinar a l’avi a Llerona, allà a les planes, molt a la vora de Can Gorcs i passava per la via; i tenia 14 anys, eh! No tenia més. Quan sentia un tren, m’arrambava al marge... Doncs, era aquesta la vida de pagès perquè com que era molt lluny dèiem, val més que vagi ella. Que li portis que no hagi de fer dos viatges... perquè era una vinya que hi havia oli i vi.

- Això a l’avi...
ROSA: a l’avi. Al pare tenia, havia arrendat terres a Can Terrers, que ara tot són cases, oi? Bueno, doncs, aquell ja venia a dinar a casa perquè doncs, a més a més teníem vaques i ell era el vaquer. Havia de munyir les vaques,... i la mare, la meva mare venia la llet a casa.

- O sigui que la seva mare era treballadora... o sigui, treballava a dins i a fora de casa...
ROSA: de tot, de tot. Si, ara quan veig, jo, aquell serial que fan de les cases, de la masia... passo. No m’interessa gens ni mica. Perquè, jo he viscut una altra cosa, eh.

- Què ha viscut?
ROSA: passeu...(rialles). No, no si vols t’aniré explicant el que vulguis, eh.

- El que vostè vulgui... això ho marca cadascú.
ROSA: no, no jo... I a més a més el meu oncle se’n va anar a la guerra; en Martí...
MARIA: si...
ROSA: i la meva tia i dues criatures van venir a viure a casa meva... o sigui que en temps de guerra i quan va venir el bombardeig; érem 7 i tres... érem 10!

- I els avis ja no vivien...
ROSA: si, si encara vivien... i van viure fins a ben acabada la guerra ben bé...

- Així la família ara és diferent a com era... no?
CARME: i tant...

- Ara ja no s’estila tant això, no?
ROSA: no, no... però, a casa meva, a Can Llimargas es va casar el meu germà i encara va viure amb els seus, amb els nostres pares. Nosaltres ja érem fora. La meva germana ja s’havia casat i jo em vaig casar l’any següent. O sigui que, encara van ser els pares, els avis i la meva, el meu germà...

- Tres generacions.
ROSA: Tres generacions i els nanos que encara... en Jordi Llimargas hi és fill d’allà.

- I qui marca qui se’n va i qui es queda a la família? Qui se’n va i qui es queda... perquè vostè segurament es devia casar...
ROSA: em vaig casar i després vaig marxar. I la meva germana que era la gran, també es va casar i se’n va anar amb una altra casa.

- I no van pensar per un moment de quedar-se a casa també? No...?
ROSA: no... no hi podíem pas quedar-nos-hi tots (rialles), no... era normal... ja ho fèiem normal, era normal... era... no en fèiem cap drama. A més jo havia d’anar a Can Perris, que la tia era una dona soltera i havia agafat al meu ma... al meu nòvio doncs, i va dir per portar i continuar la botiga, oi? I llavors quan ens vam casar jo me’n vaig anar a Can Perris que encara hi havia la fundadora que fa 104 anys que dura això... eh.

- Déu n'hi do, Déu n'hi do... bueno això ja serà l’altra part de la història, eh. I un cop casada ja canvia la cosa...
ROSA: un cop casada vaig viure-hi amb aquesta senyora 4 anys. I llavors ja vam quedar amb el meu marit... i...

- Què era la seva sogra?
ROSA: no... sogra. Era tia del meu marit. Era tia. La meva sogra viu... vivia aquí al carrer Gran. Amb el meu cunyat. Si, també. També van viure amb el seu fill i la jove, també. Això era típic, oi?
CARME: si, si...

- I no sabeu perquè era típic...
ROSA: ara jo quan veia una parella que es casaven sols... deia... quina sort! (rialles), eh?
CARME: si...

- Carme,... la família...
ROSA: engega!
CARME: si,... la família és...

- Com es distribuïa la feina a casa teu?
CARME: a casa meva, mira. Al faltar el meu pare, que va anar a la guerra, ja dels últims, i no va tornar.
MARIA: no va tornar...

- Era de la quinta del biberó?
CARME: no, no, era més gran. Perquè el meu pare era nascut de l’any quatre. Els del biberón quan hi van anar devien tenir 18 anys... 17 o 18 anys... no, no el meu pare... doncs jo ja era nada... emmm doncs, devia tenir ell, a veure si me’n recordo... si era l’any 36, menys 4 anys doncs devia tenir 32 anys. Eh, 32 anys. Doncs, en aquella època, a veure, jo era bastant petita, eh. Jo em recordo una vegada que jugàvem... en tinc molt poc record del meu pare, jugàvem... eh, en el pa... a l’eixida. Se’n deia l’eixida que hi teníem les gàbies dels conills, les corts dels porcs,...
MARIA: a casa també...
CARME: teníem un gran pati, i després teníem un passillet que allà hi teníem; a la meva àvia li agradaven molt les flors, i al meu pare també li devien agradar; i em recordo que teníem un sauquer molt gros, que feia molta ombra. I amb nenes d’allà el veïnat, un dia jugàvem a metges. Que sempre es jugava a metges, i ens havíem tret les calcetes... i ens va “fumer un rampaig”... em va quedar present... perquè és clar, es veu que era una cosa molt grossa això... (rialles) ens donaven, en deien “xeringos”.
MARIA: bueno... la xeringa. Si, si s’havia de treure les calcetes...(rialles). No sabeu què és una xeringa?
CARME: una lavativa!
MARIA: una lavativa (rialles). A vegades per netejar la panxa!!
CARME: això em va quedar tan present! I jo vaig pensar, caram! No sé... em va quedar present. Aleshores, records del meu pare, jo vaig dormir quasi bé sempre, de petita, entremig del meu pare i la meva mare. El meu pare el recordo en calçotets... si... (rialles)

- Déu n'hi do, també dormir entremig de la parella... no?
CARME: si perquè saps què va passar? Que tenien un llitet al capdavall. A veure a la casa; vivíem amb els avis, eh! Hi havia un llitet amb baranes que encara el vaig fer servir jo per les meves nenes, doncs, una nit... jo no tenia mai gana, era un desastre. La meva mare sempre deia que feia vergonya sortir amb mi al carrer de negra i peluda... i en canvi tenia una germana que bueno, com un pom de flors! Guapa, li donaven un ou i bé. A mi em donaven un ou i tot el carreró anava de cagarrines... o sigui, i és clar, penso que devia ser misèria i tenien la mania que a casa meva, el meu avi tenia, tenia un germà que vivia al costat, i no van tenir fills. I els hi tenien tanta enveja perquè ells doncs havien, els avis tenien dos nois, el gran s’havia casat i tenia dues nenes... i bueno, jo una nit vaig començar a fer crits, que veia una aranya, que veia una aranya...

- Una cosa, vivíeu amb els avis... per part de mare?
CARME: no de pare. Perquè la meva mare era de Lleida. La meva mare va baixar a servir que no els agradava el camp i llavors doncs, van baixar. Tres germanes van baixar. Primer va baixar ella. A 9 anys ja anava a servir la meva mare, eh. En el poble de baix, en... devia ser... mira si tenia 9 anys, era nascuda a l’any 2. Doncs et parlo de l’any, 9 anys, 10 anys... de l’any 11. L’any 11. Doncs a 9 anys. També eren 6 o 7 germans. Exactament no ho sé perquè algun es va morir... doncs a la Pobla... un poble que hi havia més gran que la Garriga, un poble a Besalú, a servir. I la meva mare sempre explicava que el dimecres hi havia mercat i bueno... esperava amb devoció que baixés la seva mare... per veure-la. Fer-li un petó i ja estava. A llavors es veu que allà a la Pobla hi havia gent benestant de Barcelona que anaven allà i se la van endur cap a Barcelona. Els primers van ser els Gasol, els inventors de les mitges.
ROSA: aquests,... si.
CARME: se la va endur els Gasol. I llavors doncs, dels Gasol, va anar a parar amb els Fournier. En aquestes, doncs, deuria conèixer al meu pare. A tot això, eh. Ah, lo que sempre explicava també, que els Montal, de nens, anava a comprar a Can Josep de l’horta, una casa que era molt anomenada aquí a la Garriga, molt antiga...
ROSA: era la casa del doctor Montal.
CARME: a casa del doctor Montal, i ja l’esperaven. El Josep i el Camil, l’esperaven tots polidets amb una bata i se’ls enduia a comprar amb ella. La meva mare, doncs bé, es va casar. Devia ser l’any 29, 28-29 jo vaig néixer al 30. Abans que jo va tenir un “avort”. I quan va venir la guerra al meu pare li va semblar doncs, que... a veure jo, petita en aquesta casa, en aquesta època només jugava. Jugàvem. No anàvem ni al camp ni anàvem enlloc. Quan vam anar al camp va ser, doncs quan acabada la guerra el meu pare, no va tornar. Va ser desaparegut. Que en els de Can València, també els hi va faltar el fill gran i a la meva mare sempre... (eren supersticiosos una mica, eh) perquè, a veure, allò que jo et deia de veure l’aranya deien doncs que, que aquella veïna era bruixota. Després anaven amb la sogra de la germana...
ROSA: de la meva germana...
CARME: anaven a una vident, a Barcelona.
ROSA: hi havien anat si...
CARME: a una vident... i els hi deia que si. Que eren vius. Que eren vius i la meva mare sempre tenia l’esperança de que eren vius...

- Que tornarien...
CARME: que tornarien,... però bueno. No va tornar. Aleshores els avis... l’àvia del disgust d’haver perdut al fill va agafar un càncer... Ah! Una cosa. La meva àvia no ens volia perquè va dir si l’hereu no torna que hi ha de fer la dona i la canalla aquí? No ens volia. Però el meu avi, era un home molt bon home i va dir “mentre jo sigui viu no us mou... aquí és a casa vostra...” l’àvia es va posar malalta de càncer i a l’any següent. O sigui el 30 de juliol de l’any següent, és a dir l’any 40 es moria. Que la van haver de cuidar molt la meva mare i la tia Carme que va tenir una malaltia... mira, igual que la meva germana. L’havien de tombar... bueno... Sort en va tenir...
ROSA: un càncer de llavors era...
CARME: un càncer de llavors era horrorós. Bé. Llavors, el meu avi, és clar, això que deia la Rosa d’anar a portar el dinar... jo hi anava a Samalús. El meu avi tenia una vinya a Samalús, quasi bé tocant a les primeres cases. A cal Magro.

- Pràcticament tu has viscut sense pare... pràcticament...
CARME: he viscut sense pare...
MARIA: si, si...
CARME: si, si, si. Si perquè ja et dic...

- El que feia de pare era l’avi... l’avi. L’avi va ser el meu pare.
ROSA: oh i tant!
CARME: i tant, i tant! Si, si. I molt bona persona, molt just. Anava a portar-li el dinar... això que deia la Rosa. Com que tenien les terres lluny, doncs, devia tenir jo 12 o 13 anys acabada la guerra...
ROSA: jo igual.
CARME: en aquesta edat, soleta... però mira, jo encantada. I allà hi teníem raïms, teníem oliveres i per no haver d’estar... anar i venir doncs clar... el meu avi era vellet, ja. Bueno vellet... ja havia anat a la guerra de Cuba, vull dir que era un home treballat... si... doncs, quina edat devia tenir l’any 40... si va morir, posa al 42 i va morir al 56 amb 84 anys... quants n’hem de restar? Ara no ho sé...
ROSA: bueno no ve d’un any...
CARME: és igual. A casa meva la meva mare se’n va haver d’anar a fer feines. I és clar, la terra tampoc no donava per viure.

- Què vivíeu vosaltres amb la mare i els fills...
CARME: la meva mare...

- I els teus tiets diguem-ne?
CARME: no. El meu tiet era paleta i es va fer una casa. I tenia la seva casa. Que l’avi, quan va tornar de Cuba es va comprar; que això vaig trobar jo els papers, va comprar la casa que encara tenim (300 metres quadrats), al darrere que hi havia el meu nebot i al darrere, a l’altre que hi viu el meu cosí o sigui, el fill segon. O sigui que va fer molt cèntims. Va poder com... bueno, a llavors feien censos. Que jo quan vaig fer obres a casa que ho vaig transformar.
ROSA: els vas trobar.
CARME: no, jo els pagava. Encara els pagava. Censaven les terres, censaven les terres i pagaves un tant. Cada any per tots Sants venia en Claus. Eh? Te’n recordes d’això?
ROSA: a Can Perris venien a cobrar de Can Dachs. O sigui que...
CARME: bueno, nosaltres a darrere de casa, els de Can Dachs. A casa els de Rovira de Villà que venia en Dalmau i uns altres... qui he dit?
ROSA: és que,... eren 4 propietaris i... tot era censat.
CARME: si, les terres de la Garriga eren de 4. I tot era censat.

- Eren arrendades?
ROSA: censades!
CARME: no! Censades! Es pagava un tant, que jo el vaig pagar fins a l’any 80 i pico. Imagina’t.
MARIA: però es pagaven 4 rals, eh!
CARME i ROSA: i tant!
ROSA: vint pessetes a l’any!

- Per poder treballar les terres, diguéssim?
CARME, ROSA i MARIA: no, no! Per poder edificar.
CARME: per tenir casa. Seria lo que equival ara en una hipoteca.
MARIA: si, però tampoc no era això perquè tampoc no podies ser mai propietari. O sigui havies d’anar pagant contínuament.
CARME: a més...

- Era un pagament de lloguer per fer-te una casa...
CARME: si, si el terreny.
ROSA: si perquè el meu marit quan va heretar la casa doncs se’n va anar primer que tot; perquè ell... sinó l’amo tenia dret de retracte que en diuen. S’ho podia quedar ell.

- Llavors s’havia de fer algun tràmit per quedar-s’ho...
ROSA: ah! Comprar-ho!
MARIA: redimir els censos es deia.
ROSA: redimir el cens.
MARIA: redimir el cens.
ROSA: i en va cobrar 6000 pessetes del cens. Al senyor Dachs. Això l’any 58.
CARME: jo els vaig redimir quan la meva filla gran es va fer a sobre del meu pis s’hi va fer...
MARIA: una vivenda...
CARME: una vivenda... i a l’any 80, 20.000 pessetes vaig pagar jo de renda... En els amos que eren del terreny.
ROSA: si, si. És que era això. Tothom estava censat. A Can Llimargas igual.
CARME: aleshores això que et dic. Com que la meva mare, només sabia cuinar, doncs a l'haver d’anar a fer feines va dir: “les meves filles no s’han de trobar com jo” em va fer aprendre a cosir... a mi m’agradava molt escriure, el meu avi ja m’havia buscat... perquè a mi m’agradava molt escriure. No vaig anar massa a escola perquè als 11 anys ja em van fer anar a les tardes a cosir... però...
ROSA: jo igual. A 12 anys ja em van fer deixar d’anar a col·legi.
CARME: si, poder vam anar un parell d’anys a cosir i has de ser modista. I vaig ser modista. Però a mi m’agradava escriure, encara escric coses. Cada dia haig d’escriure una miqueta. Doncs aleshores el dissabte fèiem dissabte amb la meva germana, doncs ens agradava eh, canviar els mobles. Sempre fèiem... em sembla que vam fer mal bé les calaixeres de tant fer-les córrer. Doncs entre la meva germana i jo, fèiem la neteja de la casa. L’avi es cuidava de les terres,...

- Què eren tot dones? O tenia algun germà també?
CARME: nooo. Només dues noies.

- O sigui la mare i dues noies.
CARME: la mare, dues noies i l’avi. Tots quatre. Doncs, l’avi es cuidava de les terres, la meva mare anava a fer feines i nosaltres dues doncs, totes dues a cosir. La meva germana no li agradava, sempre deia “ai, miri. Li rentaré els vidres” (rialles) “li escombraré...” però jo si, i es veu que també, abans de la guerra ja quan era a casa dels avis...
MARIA: en temps de guerra.
CARME: en temps de guerra. Doncs d’una pell de conill, tenia una nina que era una negrita, que fixa’t que mai he sigut racista (rialles) perquè ja tenia una negrita, que me l’estimava... i li vaig fer un abric de pells, d’una pell de conill...
ROSA: d’un conill (rialles).
CARME: però tan ben fet que van dir... la meva mare va dir “no, aquesta ha de ser modista” si, si i doncs, eh vaig anar aprenent, aprenent i la meva àvia tenia una germana que vivien allà dalt a la cinglera de Bertí i els dijous baixaven a Granollers amb tartana i baixaven i es quedaven a esmorzar a casa i després anaven... I sempre deia “vinga! A veure quan em faràs un vestit!” i als 16 anys ja em va fer fer un vestit per ella. La feina que va ser meva! Però bueno, ja li vaig fer un vestit. I als 18 ja vaig plegar d’allà on anava a aprendre, que encara li feia coses a la modista que vaig anar a aprendre, i ja em vaig plantar o sigui que jo diguéssim que vaig ser sempre independent. Doncs bé...
MARIA: continuar...
CARME: a davant de casa meva... jo ja vaig començar a ser independent als 18 anys. La... tenia uns senyors a davant. A llavors els hi dèiem senyors... als que tenien les torres, eh... tenien les torres...
ROSA: veranejants...
CARME: veranejants, i vaig haver de fer la roba casi a tots els més anomenats els Escayola, els de Sant Marc, els de davant de casa, una senyora que era molt emprenyadora pobreta... però, és clar, com em calien els diners doncs bueno, aguantava. Vaig tenir una també... la senyora Codina... ohh
ROSA: ufffff!!!
CARME: bueno... vaig aguantar una de cabronades pels diners dels 18 fins... sempre deia als 40 plegaré... però bé... (rialles). Als 18 anys la meva mare... ohhh! anar a Barcelona sola... va ser una muntanya, haver d’anar a Barcelona sola... I em va voler acompanyar i si vam anar totes dues. Aquesta senyora com us dic era doncs, molt tocada i posada... “ara estrenye-m’ho per aquí, ara per allà... ara una mica més llarg, ara una mica més curt...” em vaig posar tan nerviosa de que m’esperés que vaig dir mare “ja m’espavilaré!” doncs jo cada setmana agafava el tren i me n'anava a Barcelona a emprovar... mentre hi va haver el senyor en aquella casa ella, era una mica especial. Però el senyor era molt bon home. Menjava a la taula amb ells. Menjava amb ells, com si fos de la casa. I a la que va morir el senyor, em feien servir. Tenien cambrera, cuinera,... tenien de tot. Em feien servir el menjar en el tros de la màquina. Tenien uns baixos, uns “sòtanos” ai, sòtanos no està ben dit en català... bueno...
MARIA: és igual... (rialles)
CARME: i havia de menjar allà, a sobre la màquina. Però amb aquella senyora em va anar molt bé perquè tenia una neboda model i jo... vaig... anava a les exhibicions de Santa Eulàlia, d’una tal Roser, d’en Pere Rovira, Partegàs,... o sigui que em vaig infiltrar a les primeres firmes de la moda. I vaig disfrutar molt. La veritat és que vaig treballar molt a gust i quan... a veure... quan vaig tenir molta canalla, que a la meva mare quasi li dona un rampell. Llavors em vaig trobar en una època que les meves filles no volien fer res. Vaig agafar una botiga...
MARIA: eren petites...?
CARME: bueno eren petites... 14 o 15 anys... no volien estudiar, no volien fer res i em vaig quedar amb una botiga i bueno. Sempre que he tingut un “apuro” m’he posat a cosir i sempre me n’he sortit. O sigui que llavors... mira, fins ara he anat 11 anys a l’Esplai, he anat 11 anys a l’Esplai però l’any passat em vaig avorrir una mica i ara ho he deixat. Però si, si si...

- Això ja serà una altra història, eh...
CARME: això ja és una altra història, si... però dintre doncs, de la, de...
ROSA: família.
CARME: dintre de la família, doncs, sempre vam viure amb la mare fins que jo tenia... i l’avi. Bueno, l’avi va morir al 56...

- I la seva mare no es va tornar a casar? Mai?
CARME: no, no... la meva mare, no.

- I com és?
CARME: sempre anava de negre...
ROSA: i molt maca...
CARME: i molt guapa, molt guapa. Era una dona molt guapa. Bueno jo vaig sospitar... fixa’t de vegades, jo sospitava... perquè va estar fent la cuina de règim del Blancafort i alguna vegada l’havia vista plorar, quan tornava, i llavors també de més gran vaig comprendre que potser alguna vegada; a llavors no se’n parlava, doncs devia tenir algun assajament sexual. Suposo. Perquè hi havia aquell, el de... aquell que sempre estava a la Cabanya...
ROSA: si... el Osvaldo...
CARME: l’Osvaldo. Si, més d’una vegada jo vaig pensar... “la meva mare perquè deu plorar...” jo no ho sabia de joveneta però al ser més gran vaig, vaig pensar doncs, que podria ser això. Que podria ser això. Què em voleu preguntar més?...
O sigui que jo em vaig dedicar molt a cosir, anava de matí i tarda... entre els 12 i 13 anys doncs els dissabtes no anava a cosir i fèiem el dissabte i... bé.
ROSA: com a moltes cases...

- Perquè en aquella època no es sabia tot això... no s’explicava diguem-ne, no?
CARME: no. No, no, no... això era tabú.
MARIA: un assajament... ui, ni parlar-ne.

- I què podia fer una dona quan li passava això?
ROSA: doncs mira, callar!
CARME: callar. Si, si, no... jo a la que vaig deduir... a la que vaig tenir 18 o 17 a... vaig deduir, sàpiguen el personatge que hi havia de cuiner i tal... doncs vaig deduir que la meva mare havia patit assetjament sexual. Si, si. Però és clar, com que també necessitava els calers...
ROSA: callava i bueno...
CARME: si, si...
ROSA: es devia escapolir com podia i...
CARME: com podia, si. Com podia, i l’endemà tornem-hi.
ROSA: és un altre món... no l’heu viscut...
CARME: és un altre món, si...

- Maria, com era la seva de família?
MARIA: jo fins abans de la guerra, perfecte. O sigui, fins abans de la guerra, perfecte. El meu pare era fabricant de mobles, la meva mare era una mestressa de casa que sabia fer tot el que es pot fer en una casa: rentar, planxar,... que ens feia anar com,... com colomets. O sigui, ara, quan va esclatar la guerra... la cosa va canviar. La cosa va canviar...

- Quants germans eren?
MARIA: érem 4. De 4 en vam quedar dues. I de dues, ja només quedo jo. O sigui de 4, es van morir els meus germans bueno... ho deixem per més endavant.
El meu pare va anar a la guerra de Cuba...
ROSA: també?!
MARIA: doncs, si.
ROSA: el teu pare...
MARIA: va néixer al 74. I la meva mare als 3 vuits. Vuit, vuit, vuit. I sempre tenia la dèria que havia nascut als 3 vuits. O sigui que eren... grans. Grans. Es van casar l’any 20, a Santa Maria del Mar. I primer el meu pare va anar de torner a Sant Pere de Torelló, que allà el tornejar, es tornejava molt a Sant Pere de Torelló. I de Sant Pere de Torelló el van demanar aquí perquè ensenyés a fer mobles. Perquè aquí, de mobles, no en sabien fer. Això que diuen que hi ha una casa, un senyor que és el primer,...
CARME: no és veritat.
MARIA: no és veritat...
ROSA: no? No era en Ciurans el primer?
CARME: noia,...
ROSA: això mateix, s’ha d’anar descobrint...
MARIA: era ebani... era fuster. Treballava a can Masons Ciurans, o sigui que ell no era ebanista. Una cosa és ser ebanista i l’altra és ser fuster. El meu pare era ebanista, tenia unes mans de plata. I va venir, aquí és clar van saber que tenia molt bones mans, el van fer venir, en fi, coses que passen, coses que passen. Però, o sigui, tots els que tenen ara tallers grans aquí a la Garriga, eren aprenents de casa meva. Els Vinyes, els Villanova, els Villanova, els Vila, els pares Vila, el... Vinyes... el d’allà de la carretera de l’Ametlla, els Vinyes... ehh... el Pere Pujol. Els de Can Colom... aquests treballaven a casa meva. Tots aquests després s’han anat plantant. Però és clar, quan va venir la guerra, es va desfer tot.
ROSA: clar no hi havia una...
MARIA: es va desfer tot. I al desfer-se tot...

- I vostès que vivien sols...? pare, mare i fills o vivien amb pares d’algú...
MARIA: no, no sols. Sols perquè la meva mare era d’Alacant i el meu pare de Xixona o sigui... I no es van conèixer fins quan van arribar aquí a Barcelona. I aquí a Barcelona es van casar i en fin... van formar una família. Però és clar, si et parlo que el meu pare va néixer al 74... quan vaig néixer jo el meu pare tenia cinquanta i pico d’anys.

- Què és la petita?
MARIA: era la petita, si, la petita. Els dos meus germans, en temps de guerra, van agafar una malaltia la meva germana. O sigui la tuberculosi, d’una pleura mal curada i es va morir. I al cap de set mesos, el meu germà. 17 i 18 anys. I al cap de dos anys el meu pare. O sigui que jo, amb 12 anys... la meva germana i jo. I la meva mare i s’ha acabat.

- Tres dones...
MARIA: per això ella diu als 18 anys... jo abans de... als 13, als 12 i als 13 ja anava a Barcelona sola.
CARME: tu vas començar abans...
MARIA: oh! És clar que vaig començar abans...

- I com es van muntar la vida un cop ja no hi era el pare?
MARIA: com jo em vaig muntar la vida??

- La família...
MARIA: si jo la família, pues la meva mare anava a fer feines. Nosaltres treballàvem amb el que podíem. Perquè inclòs havia anat a vinyes a esporgar, a cavar... o sigui això els primers anys acabada la guerra. Quan es va d’això... llavors també vaig aprendre l’ofici...(rialles) l’ofici de modista. Només vaig cosir... 47 anys... fins a jubilar-me... o sigui que... ja sóc una senyora jubilada. Amb uns anys menys teus... i d’allò...
CARME: si, si...
MARIA: ni contrincants ni res. Aquí cadascú tenia els seus clients i cadascú fèiem la nostra vida. Jo em vaig dedicar a cosir. La meva germana també va començar a fer feines, també a servir, lo que dèiem... llavors es va casar i ens vam separar. Jo em vaig quedar a casa meva amb la meva mare. Fins que em vaig casar i fins que, la mama va morir. Em vaig casar als 25 anys, anar pujant, anar pujant... he tingut una filla...

- Ara arribarem, ara arribarem... ara el que m’agradaria saber és per vosaltres quin ha estat el paper de la dona en tot plegat...
MARIA: el paper de la dona abans, o sigui en temps de la meva mare.
ROSA: importantíssim!
MARIA: era només... de treballar, netejar i cuidar-se de la casa. Res més.
ROSA: però era la que controlava... si.
CARME: ho portava tot! Ho portava tot.
ROSA: i tant! I tant, si si si.
CARME: i continuen fent el mateix.
MARIA: i continua sent el mateix perquè diguin el que vulguin la dona és la que porta en si la casa... perquè si la... no té un... un estat una cosa fixa. L’home és molt intel·ligent, molt treballador molt d’allò però per portar tot lo que és el rem de la casa si no ho porta la dona, malament. Si no... no sóc feminista, eh.
ROSA: no, no jo tampoc...
MARIA: és una cosa que és molt normal, eh! Perquè...
ROSA: home, ara et diré el meu cas. Jo em vaig quedar vídua a 50 anys, amb un negoci i he arribat a jubilar-me encara amb el negoci pròsper.
CARME: pujat, pujat.
ROSA: que jo ja me’l volia vendre i el meu fill es va dedicar a fotografia i no sé què i em va dir “ui, espera’t mama” i ara ho porta ell. S’ho va quedar ell, perquè sinó jo ja m’ho venc, jo ja n’estava fins al gorro. Però ho vaig aguantar... de 50 a 75... a 65...

- Llavors no ha canviat tant no, la vida? Les dones treballaven...
ROSA: oh! I tant si treballaven.
MARIA: treballaven però diguéssim, és clar, no és com ara que treballes si tens... o sigui procures per la jubilació i tot... les èpoques dels pares, no. Perquè la meva mare pobreta no havia pogut cobrar mai pensió... i havia treballat sempre com una negra perquè és clar... si tenia dues filles una amb 12 i l’altra amb 14 anys i escassos. Les dues germanes que quedàvem en postguerra que era... bueno allò era el desgavell padre, doncs què havia de fer aquella bona persona... treballar com una negra... i nosaltres igual, eh! Nosaltres treballàvem amb lo que se’ns presentava. Vull dir que,... si venia una senyora, venia una veïna que hi havia allà... “ah goiti si li va bé i la nena ve a esfidolar la vinya” “goita que hem de cavar l’hort” la Maria i la meva germana anàvem a cavar el trosset d’hort. La qüestió és “monis”, per què? Perquè no teníem altre medi de vida. I entre tots, anar pujant. Et vas espavilant... jo des de que ja tenia els 12 anys ja era com una, com una baldufa. Havia de portar, és clar, als 12 anys vaig quedar sense pare, pues ja em diràs tu que s’ha de fer. La mama, pues relativament, per lo que hi havia era bastant més gran, o sigui ja era gran pues clar...

- I llavors tampoc va pensar mai de tornar-se a casar?
MARIA: oi, ni parlar-ne. Això era...
ROSA: no sé pas com us imagineu...(rialles)

- Com és això? Què passava?
MARIA: no, no la meva mare ni pensaments. Ni pensaments.

- Perquè igual si hagués trobat un altre home potser... hagués anat millor, no? De diners...
MARIA: no, no!
ROSA: jo ja era viuda a 50 i algú m’havia dit: “i no, no...” i jo, no, no ni parlar-ne. Ni parlar-ne.
CARME: jo també sóc l’excepció, eh!

- Per què?
CARME: Perquè vaig tenir un company, eh. Després de casar-me.
MARIA: però bueno això és a part...
ROSA: bueno jo no ho critico pas...
MARIA: cadascú de la seva persona fa lo que li dona la gana. Jo almenos considero això. De la meva vida i la meva persona en disposo i faig lo que em dona la gana. A mi em diuen oh que no! No. Jo he fet sempre el que m’ha donat la gana.

- Què passava en aquella època que es veia malament, no? Que...
ROSA: noooo es veia malament. Cadascú actuava com... N’hi havia molts que es tornaven a casar. Però no... no es veia malament però cadascú pensa... a la seva manera.
MARIA: no, no, no ,no. Jo no. I la meva mare ni parlar-ne. Ni parlar-ne de casar... ni jo tampoc. De més gran es va trencar el braç, o sigui la “munyeca” i dormia en camisa o sigui amb la samarreta posada i no se la canviava perquè jo no la veiés despullada. Llavors ja hi havia la “nena” i li deia: “digue-li a la nena que pugi” i la nena l’ajudava a canviar-se la camisa. Perquè jo no la veiés.

- I això per què?
MARIA: perquè jo no la veiés despullada...
ROSA: bueno perquè per diu-se com era...
MARIA: per dir-te que abans, o sigui, era una mentalitat completament diferenta, però completament i jo bueno de fet, també em vaig quedar viuda i totes ni pensaments, escolta’m. No som tan súper puritanes...
ROSA: no per puritanes. Era perquè jo no sentia res per ningú. Jo ja en tenia prou amb la feina.

- Però es curiós això que deies de la “desnudes”, no?
MARIA: si, si...
CARME: si, si! De fet jo a la meva mare no l’havia vista mai.
MARIA: mai, mai. És més que ni ens havien explicat que quan havíem de tenir la menstruació. Ni ens ho havia explicat.
CARME: no.
ROSA: a mi m’ho va explicar la meva àvia. Veus... però la meva mare no.
MARIA: i la meva mare quan, la Coloma, quan era més gran, li diu, la mama li diu “vés, vés amb la teva germana, (amb la Rosita, la gran que era una altra més gran) i que t’ho digui com es fan les coses” o sigui ella explicar-te lo que era en si el procés de la vida, no. Però no ella no, no et parlo de la meva mare, això era general.
ROSA: era en general. General.
MARIA: era en general.

- I com ho sabíeu això, llavors...
CARME: ah mira...
MARIA: ah mira, mira. Per les amigues... (rialles).
CARME: les amigues. Si, si, si. Jo me’n recordo una que un dia, jo no he tingut mai pitrera, i ella en tenia molta i tenia 13 o 14 anys i ja li havia sortit. I un dia allà sota un llum al vespre la Teresa Crussats (pobre que ara ja té Alzheimer) em fa així... “goita, goita” i jo pensava ohh quines tetes més grosses (rialles).
ROSA: no res. Era una vida...
MARIA: la ignorància padre! Ignorància padre.
ROSA: ignorància padre (rialles).
CARME: Després un dia ens vam fer un tip de riure amb la Victòria Surigué a l’estació diu “ara us ensenyaré que tinc la regla” i anem cap allà darrere dels wàters i es va treure. I portava un cordill lligat.
ROSA: i la travessa aquella, si...
CARME: oh és que era així...
MARIA: no la travessa, el “panyu” de roba...
CARME: ai, ai.
MARIA: era una que feia com... una tovalloleta.
ROSA: una tovalloleta.
MARIA: amb unes nancetes a cada banda. Llavors es plegaven i llavors lo que dèiem del “cinturón”,...
ROSA: un “cinturón” però no jo... la meva mare no ho duia això...

- Devia ser incòmode...
ROSA: incomodíssim.
CARME: no nosaltres gastavem fil...

- I això la mare no us ho explicava?
MARIA: no, almenys la meva, no. Mai, mai.
ROSA: no, no.
CARME: a mi la meva mare ens ficaven allò que ens fiquem totes, oi? Amb la meva mare doncs, gastàvem fil draps de fil, i ho portàvem que se’ns aguantava a les calcetes. Jo no portava, no havia dut mai cap cordó.
ROSA: doncs jo si. Jo portava un cinturón de roba...
MARIA: si, i amb un cap de vena ben cordat (rialles).

- Déu n'hi do.
CARME: també és un gran, un gran invent d’ara. Això és com la rentadora casi! (rialles).
Si, si. Com la rentadora.
MARIA: són històries...
CARME: quan va començar a sortir aquells...

- I d’això no se’n parla, eh...
MARIA: és que no ni es poden explicar perquè no s’ho poden creure...
ROSA: no... i llavors rentar-les, eh!
MARIA: jo quan explico coses d’aquestes a la canalla...
CARME: oh! I tant! I lo que costava!
ROSA: i no es podia rentar amb aigua calenta perquè...
CARME: quedava cuit!
ROSA: quedava cuit! I llavors ben a ensabonar...
CARME: i deixat estovar... eh... deixat estovar... allà al safareig deixat estovar... i nosaltres encara teníem safareig... quan era més petita anàvem a rentar als safarejos...
ROSA: nosaltres també hi havíem anat...
CARME: nosaltres no.

- El que sorprèn és que la mare no...
CARME: no. No, no.
MARIA: no. Era, és que era com...
ROSA: oh... ho donaven per sabut... que ja ho sabies.
CARME: si, que ja ho sabíem...
MARIA: si, si, si. O sigui, no ho contaven o sigui, era com una altra vida. Era com una altra vida.
ROSA: no sabíem res, no sabíem res.
CARME: ni res. No sabíem ni com era un home! Escolta!

- A llavors d’educació sexual... abans de conèixer els vostres homes què pensàveu?
CARME: ui, res!
MARIA: res d’això, ni parlar-ne! D’això ni parlar-ne.
CARME: si, si no no d’això ni parlar-ne... res... bueno casi que t’espantaves...
ROSA: bueno no... jo havia llegit algun llibre, eh... perquè sinó...
CARME: jo també! Ah! Si. Ui però no l’enteníem. Si, jo tenia una amiga...
ROSA: no, no l’enteníem gaire però... l’enteníem...
CARME: a veure, jo tenia una amiga que els seus pares tenien... quan anàvem a cosir i amb la Isabel Mañosa, que encara som amigues ara... anava a casa seva. Si. Doncs, a casa de la Lola Grau, tenien a dalt de l’armari tenien una revista i a l’hora de berenar, amb l’excusa de berenar sortíem, anàvem a casa d’aquesta amiga i totes tres agafàvem aquest llibre i “polvo en silla” “polvo en no sé qué” i dèiem “què deu ser això...” jo el llegia, eh...
ROSA: ai, no! Jo llegia científicament un llibre...
CARME: no, no, no! amb figures, amb figures! no... mira una parella doncs, si... però no l’enteníem... dèiem i “què deu ser?” i no enteníem res. A veure, estaven posats d’una manera que tampoc no ho veiem clar,... no, no, no ho vam entendre... perquè et parlo que teníem 13 o 14 anys, eh (rialles).
ROSA: no, jo no. Jo era científic i et deia científicament... lo que era... la menstruació, la... el coito... i això...
CARME: no, no jo no. Allò era una revista eròtica.

- Oh Déu n'hi do, no? Les dades, tot i científiques...
ROSA: és clar, t’explicava. T’explicava mèdicament. És l'única cosa... i res, ja era en vigílies de casar-me! Que abans... res de res.

- I amb les amigues en parlàveu? Amb les amigues si?
CARME: una vegada, una vegada, el germà de l'Isabel. Tenien un hort.
MARIA: en Francesc?
CARME: si en Francesc, i vam anar a l’hort i ens havien deixat un vers que res... el castell de Figaró. Fixa’t... oh! ens va arreplegar llegint aquest llibre que tot d’un plegat deia amb un Castell de sant no sé què... de set putes set braguetes... bueno, (rialles) no me’n recordo, eh però encara hi ha gent que el tenen aquí a la Garriga. I bueno... quan... “això llegiu? Descarades!” Bueno ens va deixar... que tremolàvem com si haguéssim fet... bueno... jo què sé...
MARIA: un crim...
CARME: nosaltres teníem 13 o 14 anys i ell en tenia 17 o 18. Van fer una escandalera que no vegis...
MARIA: 17, sí en Francesc uns 3 més... Ara tindria 81.
CARME: els ha fet... ara el mes passat els ha fet.
MARIA: de la quinta del meu home. Això si que saps les edats de tota... la gent perquè...
ROSA: vés preguntant perquè... ens enrotllem i...

- No, no ja està bé, ja. Ja està bé (molt bé, molt bé).
MARIA: són històries d’allà de la vora al foc... històries de la vora al foc.

- Són temes tabú... temes que no es parlàven...
CARME: a veure, miràvem “d’informan-se” eh! Perquè a veure, la Rosa potser només havia anat a ballar sardanes però jo ja arrastrava a les meves amigues a anar a ballar. A mi m’agradava ballar.
ROSA: a mi també però no m’agradava gaire ballar.
MARIA: jo ballava fins i tot a dalt un punxó.
ROSA: a vosaltres si que us agradava anar a ballar (a la Maria).
CARME: a mi m’agradava anar a ballar.
MARIA: per què heu vist els programes de les sardanes? I deia ta, ta, ta aquella la Maria que estava davant de tot...
ROSA: si...(rialles)
CARME: doncs, bueno.
MARIA: i surto amb dos o sigui...
CARME: a 15 o 16 anys amb la Hortènsia Gay un dia que passàvem per davant de l’Alhambra que feien allò dic “home, anem-ho a veure que... anem a veure el ball” perquè cada diumenge sardanes, i cada diumenge sardanes anem a veure el ball...
ROSA: no, jo algun dia de tant en tant anava allà i també m’agradava, eh!
CARME: i jo una vegada ballant amb un xicot, ballant amb un xicot que m’agafava massa vaig trobar una cosa i vaig pensar “ai, verge!”.
MARIA: a llavors es deia la clau!! (rialles)
CARME: ai, mare de Déu! Quina cosa! (més rialles) quina cosa més estranya. No hi vaig voler ballar mai més! Mai més.
ROSA: no... i a vegades havies de fer així... empènyer... (fa el gest) havies de fer així, perquè...
CARME: oh, i tant! (rialles) perquè...

- No sabíeu pas de què anava tot això, no?
MARIA: si bueno...
CARME: no! Què va!
MARIA: a aquella edat si que ho sabíem!
CARME: noooo, jo no.
MARIA: si que ho sabíem que era,... que tontos tampoc no érem...
CARME: bueno jo no pensava que... bueno que aquell era més petit... jo què sé... però em va semblar trobar una cosa massa grossa i no sé. Mai més vaig voler ballar amb aquell xicot. No, no no ni deixar-me arrambar. No, no, no (rialles) no.
ROSA: ai, senyor, si.

- Així com anava tot el tema del festeig? Tu dius que anaves a ball, no? Però anàveu soles a ball? Com anava? Aquí a la Garriga què fèieu? Per passar-s’ho bé...
MARIA: anàvem amb la mama.
CARME: no, a veure jo a la tarda no.
ROSA: no, a la tarda no!
CARME: però alguna revetlla, alguna revetlla... jo tinc fotografies d’una revetlla que havien fet en el Blancafort que estem la Núria Canamasas, la meva germana, la Núria Dalmau, jo, l’Isabel Mañosa, l’Albert Luna...
ROSA: si, a aquella verbena ens van retratar...
CARME: ens van retratar. Aquesta foto? Ja te la buscaré.
MARIA: jo volia agafar la foto del col·legi que estem totes...
CARME: teníem 15 o 16 anys, 15 o 16 anys...
ROSA: del col·legi jo també tinc de parvulari que també hi ets tu, eh (a la Maria).
CARME: encara no festejàvem ben bé, eh! A 15 o 16 anys jo encara no festejava perquè el xicot que em vaig casar era tan pesat que m’hi vaig haver de casar. Perquè a 13 anys...
MARIA: però si era molt maco. El teu marit era molt maco.
CARME: a 13 anys ja venia i ja m’esperava, a 13 anys ja m’esperava... treballava aquí a Can Mario a la confiteria... i venia a buscar el vi. A casa meva veníem vi a tothom que venia. Teníem vi.
ROSA: de la collita, si.
CARME: de la collita. I venia i sempre esperava que jo arribés. I era, una mica com en Miquel... en Miquel me’l recorda molt perquè era molt simpàtic, més del conte, ja el trobava empalagós (rialles) però bé... “la perfídia mata la caza”, oi? Doncs al final...
ROSA: diu “y qué viene del cielo. Casamiento y mortaja del cielo baja” tan és que diguis que no com “pam” i caus com una mosca a la mel.
CARME: doncs, a veure, el festeig... a veure... jo suposo...
MARIA: poca cosa i res (rialles).
CARME: jo suposo, no, no suposo que devia ser segons com era el xicot, eh. A veure, jo abans d’aquest ja havia anat amb un altre. Ja sabia què era el primer petó...
ROSA: ah!

- Ja tenia experiència.
CARME: si, una mica. Poca. Però és de lo que et recordes més. Mmm a llavors...
ROSA: del primer.
CARME: si, a llavors, a llavors amb l’Àngel doncs era molt fogós. I la feina va ser meva perquè ben verge, ben verge no hi vaig arribar a l’altar, eh (rialles). Em vaig casar de blanc però... a llavors havies d’anar de blanc i ser de veritat...
ROSA: jo vaig anar de negre, doncs. I no havia passat res (rialles).
CARME: jo em vaig casar de blanc, que el meu casament va ser molt maco perquè em vaig casar l’any 52 i com no tenia pare, i tenia els dos avis, el matern i el patern; i aleshores el poblet que era la meva mare... a l’avi d’aquí li feia molta il·lusió. A veure, em fa l’efecte que si hagués sigut d’aquest temps era un d’aquests avis que sortiria sempre. Li agradava voltar. Potser era l'haver anat a Cuba, que coneixia món... però li agradava. I no havia estat mai al poble de la meva mare i “hasta” li feia gràcia d’anar-hi.
ROSA: i tu et vas casar allà?
CARME: i em vaig casar allà que el capellà abans de “casan-se” doncs ens vam anar a confessar i ens va fer una parella i amb el marit... i tal... i llavors em vaig vestir i amb una corona i el vel... i bueno. De veritat. De les núvies de...
ROSA: d’abans.
CARME: d’abans. I vaig entrar a l’església, res, el camí era empedrat, d’aquella manera, d’aquelles pedres. Pedra. Amb un avi a cada banda. I el capellà es va emocionar tant al veure’m i no em va dir mai el meu nom. O sigui que de vegades havia fet la broma que dic mira jo “et vas casar amb la meva tia” perquè sempre em va anomenar la Carmen Monguet (rialles) perquè com que els meus avis eren veïns del capellà, la casa estava tocant a l’església i tenia el cognom allà. Doncs es va casar, el meu marit es va casar amb la meva tia (rialles). Perquè Carme Aspa, no ho va anomenar mai.

- I així, Carme... sabent tant com sabia vostè sobre la sexualitat com li venia la moto al seu marit? Perquè no...
CARME: mira, me’n sortia com podia (rialles). Però bueno (rialles).

- Per què no tenien “espelma”?
CARME: no, no. Quan ens despediem. A veure, a casa meva hi havia dues portes i anàvem per la de darrere (rialles), i bueno, doncs...(rialles)
ROSA: ai, aquesta Carmen...
CARME: això sortirà... (rialles) bueno. És igual. A veure... suposo que totes devíeu haver fet alguna cosa, no?

- Però el seu avi la devia controlar, no?
MARIA: lo justet Carmen, lo justet!
ROSA: lo justet!
MARIA: lo justet i un petonot aquí darrere aquella porta... (rialles)
CARME: no, no (rialles).
ROSA: ai, senyor!

- Potser devia tenir més llibertat que alguna altra noia, no?
CARME: si. Perquè la meva mare era a treballar. Ara, fixa’t tu que vigílies si. Vigílies de casar-me, o sigui al juliol... jo em vaig casar el 30 d’agost. I el dia del meu sant, el 16 de juliol amb la Hortènsia Gay i en Cases, i el meu marit i jo. Vam llogar unes “gutzis” per anar a la platja; que no hi havíem anat mai.

- Què és unes gutzis?
ROSA: unes motos.
CARME: unes motos...
ROSA: la moto “Gutzi”.
CARME: que els hi van deixar que ni sabien com anaven (rialles).
ROSA: si, si, si és que...
CARME: i vam anar a Blanes. Però quan érem a Arenys amb aquelles curves... el meu marit i jo... pam! Ja vam caure, amb la sorra... bueno. Vam tornar a engegar. A vora Blanes, vam tenir un “rebentón” (rialles). Bueno cap a portar a arreglar la moto. I mentre ens arreglaven la moto, vam anar a la platja. Bueno, a la platja doncs ens vam ficar a l’aigua, vam jugar i tal i llavors, doncs, el meu xicot per sota la sorra també mirava de...
ROSA: d’arribar... (rialles)
CARME: doncs si. Sempre es buscava la manera d’arribar. Quan vam tornar amb la moto aquesta, a la collada de Parpés a tots dos no ens pujava i la vaig haver de fer a peu (rialles). Quan vaig arribar a casa, la meva mare encara era a treballar, però el meu avi m’esperava amb un garrot a la porta (rialles). Perquè eren les deu de la nit.

- Ostres Déu n'hi do tot el dia por ahí...
CARME: Déu n'hi do, Déu n'hi do, eh! Però no ens havia pegat mai, eh. Perquè era molt bona persona, però estava enfadat... ai, ai...
ROSA: perquè patia.
CARME: patia si. L’home patia. Doncs ja veus.

- Maria i el teu festeig què tal?
MARIA: (rialles) Jo bé.
ROSA: jo normalet.
MARIA: no, no normal. Jo em podia casar de blanc, eh. És que era diferent. Perquè és que era una cosa. O sigui, no sé qui anàvem. Ara, quan anàvem a festa major o a ballar anàvem amb la mama. Sempre. O amb la meva germana, o sigui sols, sols. Però no per anar sols amb sentit. Perquè mira, la mama al ser sola també...
ROSA: era el costum.
MARIA: També es distreia la dona. Clar... una dona gran que n’havia passat de tots els colors, doncs si anava al ball veia a un, veia a l’altre. I feia la xerradeta.

- Per què els nois anaven sols o acompanyats?
MARIA: com, com?

- Els nois, els nois.
ROSA: no... els nois sempre anaven sols. Als nois no els acompanyava mai ningú
(rialles). Era a les noies que vigilaven.
CARME: encara us explicaré una altra cosa.
ROSA: oh! Tu tens moltes coses per explicar, eh.
CARME: els inconvenients de viure dues generacions. O tres. A veure. La meva mare, les habitacions eren uns envans i no podies respirar. O sigui, que no podies tenir un orgasme... se sentia tot. No... mai! Sempre mutis. De vegades la meva mare si ens trucava, si si ens trucava a la paret i deia “vés que demà a les vuit has d’anar a treballar” (rialles).

- Això és intimitat...
ROSA: això... intimitat forçosa...
CARME: i amb el meu marit què ens tocava de fer? En fin... el diumenge quan havíem dinat ens anàvem al bosc a “explaiant-se” clar...
ROSA: i així no teníeu envans... que...

- Així ja estàveu casats.
CARME: clar, casats, casats. Si, si, si, si.

- I disfrutaven del sexe?
MARIA: no. No.
CARME: no, no, no. A part d’haver d’anar a bosc, que també et vigilaven. Perquè també n’hi havia que miraven a veure. Els que ho sabien “ara els seguirem...”
MARIA: a veure que fan...
CARME: doncs, no. No, tampoc. Jo, del sexe vaig disfrutar de vella. Si. Als 65 anys, no volia conèixer ningú perquè no volia saber res. I una amiga es va “empenyar” que si. Que... i un dia em truca i em diu mira “arregla’t que et vindré a buscar i anirem a dinar amb aquesta persona” i bueno... i goita me’n vaig enamorar. No sé si és que devia ser enamoradissa de mena, jo què sé però me’n vaig enamorar. I la veritat és que... en aquella època doncs, vaig estar-hi set anys, eh. Vaig disfrutar molt. En tots els sentits de...
ROSA: de persona...
CARME: de caràcter, de persona... i de tot. Però bueno, també me’n vaig cansar. Alto.
ROSA: si perquè ara està sola.
CARME: si, sola. Perquè, a veure, va arribar un moment. Això que diuen els capellans...(no em vaig casar, eh. No...) Ens veiem primer els caps de setmana, ell era una mica més petit que jo, que les parelles haurien de ser les dones, més grans que els homes perquè els homes es fan vells més aviat (rialles).
Jo ho canviaria això.

- I com és que passa al revés això? Sempre. Sempre passa al revés.
CARME: si. Si això sempre m’ho pregunto, jo. Perquè, no sé, trobo que els homes es fan grans més aviat. Almenys, jo aquest home, es va anar fent gran, sempre fèiem lo mateix, mm no sé (rialles).
ROSA: (rialles) Aquesta Carmen...
CARME: no, no. Era com metòdic. Anàvem a comprar a la mateixa hora... i no... a mi m’agrada... no sé... cap dia és igual a la vida... jo trobo que cap dia és igual. Que cada dia han de ser variats. I allò que diuen els capellans que l’altre dia ho vaig sentir a la COPE que de vegades me la poso. Me la poso alguna vegada.
ROSA: oh! Oh!
CARME: alguna vegada que diu, hi ha un tros que diuen que la parella ha de ser com dos formatges que es fonen. No home, no. Si hi ha un roncal i hi ha un que li fa... no. No. Cadascú és cadascú. No pot ser això. Perquè se n’ha d’eliminar un. I això a mi no em va anar mai. No em va anar mai això de eliminar-ne un. I al final, doncs, m’ho vaig anar repensant. Ell ho va notar i llavors ja hi van haver desavinences...
ROSA: ja s’havien refredat.
CARME: si. Ens havíem refredat i... i ell ho deia, eh! “diu mira, quan vegis una parella dins d’un cotxe que riuen és una parella nova. Quan no riuen. Ja està.”
ROSA: ja s’ha acabat.
CARME: i va arribar un moment que ja no rèiem. I vam dir, doncs mira noi. Tenia una mare molt gran, va estar malalta. Em vaig haver d’estar allà quasi bé tres mesos... ell era diabètic. Tenia bastant canvis d’humor. La mare, molt bona dona, m’estimava molt. Perquè jo era la tercera d’aquell home, eh. La que feia tres. I estava tant encantada amb mi,... que encara la recordo amb molt de carinyo... va tenir molt disgust. Però... ho vam deixar córrer. Ens truquem, eh.

- Bueno, però això ja és de molt més cap aquí,... eh.
CARME: de 65 a 72. A veure... 75... no 65...

- Això ja és una altra història...
CARME: 75... no... 7 anys vaig estar. 7 anys.

- Però bueno... res, això ja és una altra història. Eh... ja més actual.
CARME: és una altra història.
ROSA: ella vol saber lo de més endarrera...

- Això mateix.
MARIA: anterior.

- I tu Maria què ens expliques... en general? Com vas conèixer al teu marit?
MARIA: ai... (rialles)
ROSA: mira... a la Garriga!
MARIA: vam fer la comunió junts. O sigui que ja... imagina’t si ens coneixíem (rialles). Lo que passa que era de la pell de barrabàs quan era petit. Era d’aquells que van pelats de genolls, que quan anava a col·legi s’escapava per la porta...
CARME: no ho semblava...
MARIA: el teu tio... el teu...
ROSA: en Joan?
MARIA: no el teu, com es diuen... aquells que eren baixets... que eren...
ROSA: ah! L’onclo Jaume.
MARIA: doncs aquell el trobava... “on vas tu Martí?” “oh, que a casa, que no...” “cap a l’escola” l’havia de tornar a portar... s’escapava. S’escapava... ell mentre anava a col·legi si per dir com era... era tremendo. Era... però no diguéssim de fer maldat, no era de jugar... de córrer i de... i d’això i és clar... escolta’m vam fer la comunió i li dèiem en Martingala. O sigui en ves de dir-li Martí li deien Martingala perquè quan sortíem de... de o sigui, de les reunions de la missa ens apedregava. A les noies ens apedregava (rialles) era, era... era de la pell de barrabàs. Si... era de... Ara era així, però... i ens vam anar conèixer...
ROSA: però quan es va fer gran ja no... quan es va fer gran no.
MARIA: home, nena... és que de Joans només en pot haver-n’hi un no en pot haver cap més, eh (rialles).
MARIA: alto. Parlem-ne, eh. D’en Joan Martí no hi pot haver cap més. Una persona que escolta’m, cap més. La meva germana, venia és clar, els primers dies que venia a festejar i és clar, la Coloma li agradaven molt les patates i es menjava uns plats de patates... i bueno... a vegades, és clar venia que estàvem sopant... “ara ve aquest pesat... aquí ja no podrem menjar de gust“ pues, se’ls va posar tots a la butxaca. A tots, a la meva mare, a la meva germana, a tots. A tots. Perquè era, era... una bellíssima persona.
ROSA: simpàtic.

- O sigui va començar a venir a casa...
MARIA: venia a festejar, llavors donàvem una volteta.

- Però com es va acostar? Com va decidir bueno vaig a... casa de la Maria.
MARIA: com es va acostar? Bueno... és que és clar anàvem... com que érem molt pocs abans... abans érem 3000 aquí al poble, o sigui que és clar.
ROSA: ens coneixíem tots.
CARME: tots ens coneixíem.
MARIA: tots ens coneixíem si sabíem qui érem i com. Anaves a festa major. A Samalús, a Llerona, a l’Ametlla. Baixaves a peu. O anàvem, quan anàvem a Puiggraciós caminaves i pues és clar, venien i se’t posaven al costat. Enraonava i és clar. Coneixies a la seva germana, coneixies... perquè com que anàvem a cosir elles anaven a ca l’Angeleta i jo anava a ca la Maria Rosa... és clar, anàvem amb un nivell. I és clar, amb les seves germanes sortien... no és que sortís precisament amb elles però anaves a festa major. Et trobaves. Baixaves tota una colla. I ell ja sempre procurava, sempre procurava venir cap al teu costat. Fins que em va enganxar. Que vols fer-hi (rialles).
CARME: si, anàvem sempre amb colles. Sempre amb colles.
MARIA: lo primer que deia, és clar,... era un malcovat! Deia “oh! És clar com que em va demanar quin és jo que havia de fer pobre de mi” (rialles).
ROSA: encara justificava...
CARME: semblava que tu havies anat darrere d’ell!
MARIA: això ho deia als altres... però la feina va ser seva per aconseguir-me! Però clar, un cop ja m’havia aconseguit... a llavors ja escolta... Però això ja quan érem casats i tot, eh. Abans ja no gosava perquè deuria pensar “m’enviarà a passeig” devia anar a passeig. Ja dic que era, era molt maco. Molt maco. I és, o sigui, anaves a festa major: pues venia baixaves anaves cantant per la carretera de l’Ametlla cantaves cançons...

- I això amb els pares...
MARIA: noooooo.
ROSA: noooooooo ai, sense pares. Això era negra nit... per la carretera de Samalús...
CARME: i tant!
ROSA: que baixaves amb colles. I no passava res... eh!
MARIA: oh no! Anaves tot un grup, eh. No anaves en parelles, eh. Anaves tot el grup que sorties o sigui, posem pel cas...
ROSA: a la festa major de l’Ametlla també.
MARIA: a lo millor et trobaves i deies “ah que anireu...” “si... anirem a la festa major de l’Ametlla” “ah! Bueno”. Plegava de treballar, em rentava de qualsevol manera, anava en bicicleta i llavors baixava amb la bicicleta a la mà... escolta’m... si passava algo... (rialles).

- A llavors t’acompanyava a casa, no? Després o...
MARIA: No...
ROSA: oh i a vegades, no...

- I com anava això...
ROSA: a vegades no...
CARME: t’explico... us explico una cosa de la bicicleta. Ja veureu.
Vam anar, la colla meva, a Figaró en bicicleta. I jo no en tenia encara. Em sembla que la vaig, me la vaig comprar de segona mà a 17 anys...
MARIA: em sembla que jo no vaig tenir mai.
ROSA: jo no vaig tenir mai de bicicleta.
CARME: jo si. Vaig tenir bicicleta. Però...
MARIA: sabia anar-hi però no en vaig tenir mai.
CARME: aquesta passejada que vam fer... devia tenir... què et diria jo... 15 anys. I vam anar: el Pere Ballús, l’Antonio Barberet, en Bori, en Màrius Serrano, el meu marit. I llavors les noies que més o menus fèiem broma. L’Hortènsia Gay, l’Isabel Mañosa, jo... en Vicens de Can Palau, que em va deixar la bicicleta i... i no sé qui més. Bueno, quan vam baixar de Figaró; per anar-hi no sé com hi vam anar però quan vam baixar aquest de Can Palau, en Vicens vivia doncs... a sota.
ROSA: a Can Palau...
CARME: a Can Palau que és aquell pont.
MARIA: al pont de Can Palau.
CARME: en una casa que hi ha ara de pagès, en allà. I és clar, es va quedar la bicicleta que m’havia deixat. I llavors, què?
MARIA: Vas haver d’arribar a peu?
CARME: nooo. Em va portar el Pere Ballús en el quadro. Mare de Déu... perquè en Pere Ballús em va portar en el quadro, es van escandalitzar, que cap hi hagués pujat. I jo...
ROSA: però la Carmen, si!
CARME: jo si. Jo no vaig tenir cap inconvenient. No, no. Vaig anar tan tranquil·la, vam arribar a la Garriga i què? No va passar res. Però escolta, t’imagines...
ROSA: aquest Pere Ballús va ser...
CARME: era com un príncep en Pere Ballús. Totes estaven enamorades... a mi no m’agradava...
ROSA: va ser el marit de la Tenas. De la Montserrat Tenas va ser el marit...
MARIA: era molt maco. I molt bona persona. Alto.
CARME: molt maco.
I jo em vaig assentar allà al quadro tan tranquil i ell mira, és clar, era com si t’abracés... i oh! Totes escandalitzades... l’enveja que van tenir! (rialles) I a mi tan se me’n donava perquè a mi no m’agradava.
ROSA: no... es va casar amb la Montserrat Tenas...
CARME: però això va ser una anècdota molt bona, eh...
ROSA: i es va morir a 37 anys.
CARME: si... molt jove. Molt jove, si.
ROSA: un càncer de fetge... feia molt poc que eren casats. Jo era molt amiga de la Montserrat i vaig anar al seu casament i tot i també era molt maco... molt.
MARIA: maco i molt... molt bona persona i molt intel·ligent...
ROSA: en Jaume com que van ser de la junta del Patronat. Ell era el president i en Jaume era el tresorer, ens vam fer molt. Abans ja de casar-se.
CARME: a més a més era un noi molt atent. Venia allà... jo no sé si més o menos una època li va agradar l'Isabel i ens portava capses de bombons allà al cosidor. Bueno, ben bé al cosidor aquest no havia entrat. El que sempre deixava entrar la Petronila era l’Àngel Arisó. Que totes érem, eh... no. En Jaume Arisó. En Jaume Arisó, com que eren confiters sempre ens portava carmels, i era l’únic que deixaven entrar en el cosidor. Perquè deixar entrar un xicot en el cosidor... no, no hi deixaven entrar. No hi deixaven entrar. Però en aquest, que llavors va ser veí meu, era un home molt trempat... més gran... I es passava allà una estona i parlàvem i érem tot noies. No sé... potser 8 o 10 i aquell si que el deixava entrar. En Pere, no. En Pere trucava i ens donava una capsa de bombons i se’n tornava.
ROSA: en Pere va fer una mica la papallona i ja a l’últim va caure amb la Montserrat.
CARME: si va fer crear il·lusions perquè hi havia moltes noies que els hi agradava perquè vols dir que era un noi finet amb els ulls blaus. Molt educat.
MARIA: maco, maco.
CARME: bueno, molt maco, era.
MARIA: molt elegant. Sempre anava de 21...
CARME: però bé mira jo doncs el trobava massa fi. A mi m’agradaven...
MARIA: massa fi. El volia més rústic (rialles).
CARME: més “verdejat”.
ROSA: ai, aquesta Carmen.

- Rosa, i vostè a on va conèixer al seu marit?
MARIA: home, érem veïns (rialles) i de la mateixa corda d’Acció Catòlica i de tot. Però ni m’havia fixat mai. Però amb una ocasió, vam anar... jo en aquell moment cantava en el coro de les filles de Maria i fèiem casaments; i en un moment donat ens pagaven. Doncs llavors dèiem ara farem una excursió, i vam fer una excursió a Poblet i Santes Creus. Ens sobraven places i ho vam anar dient. I ell, que era veí va dir “ah, m’agradaria fer aquesta excursió” i va venir. I d’aquí va començar (rialles). I això que el tenia vist i revist, eh! Però llavors vam començar a parlar de Poblet, a parlar i bueno, i ens veurem i no ens veurem i aquí es va acabar. Va començar. Ell ja era molt més, ens portàvem 6 anys, eh. Ell era més gran i jo tenia, quan vam començar tenia 50... ai, no! 50 no. 25 anys tenia jo. I ell ja en tenia 30, casi. I ens vam casar al cap de dos anys. I ell ja en tenia 31 i jo 27.
CARME: a veure, jo vaig festejar 5 anys, eh. Molt llarg, eh un festeig de 5 anys.
ROSA: jo no. I encara ens hauríem casat abans però...
CARME: per això vaig tenir més feina, eh...
ROSA: el meu germà...

- Clar com més llarg...
MARIA: no... però tot... jo sempre he dit que si no vols entrebancar-te. O sigui, hi ha un carrer estret i si no et vols entrebancar saps que allà hi ha una paret i d’allà no es pot passar. I si et fas aquest pensament, tranquil·les.
ROSA: això mateix. No. No. Vam tenir un festeig molt suau. Ens veiem cada dia, venia...
MARIA: tens que mentalitzar-te. O sigui que ja ho saps tu que al final d’aquell carrer hi ha llum...
CARME: no, no. El meu festeig va ser més turbulent.
ROSA: bueno, eh...
MARIA: no home, cadascú és com és. Cadascú té el seu tarannà...
ROSA: i tant, i tant!
MARIA: oh i mal aniríem...

- Home ara amb tota la informació que hi ha ara, que ja han canviat les coses. Ja hi ha mètodes anticonceptius la cosa ha canviat, no?
CARME: si, si.
MARIA: no ho crec tampoc. No crec tampoc que arribéssim. O sigui, havíem de fer... ho hauríem fet igualment, eh. Amb la nostra mentalitat... al menos amb la meva... jo parlo de la meva...
ROSA: i amb la meva, també...
MARIA: jo sempre parlo en persona. Que jo sé lo que faré. El que jo no sé és què faran els del costat.... sempre he dit el mateix. Mai sabré lo que fan o el que faran els del meu costat. Jo si que ho sé. I si jo, és lo que dic, si veig aquest carrer i sé que allà al final allà no hi he d’arribar, allà no hi arribaré. I si et mentalitzes així s’ha acabat.
ROSA: és tot un.
CARME: lo que vam viure no té res a veure amb lo que...
ROSA: amb ara. No! Ni parlar-ne.
MARIA: però Carmen, Carmen. Et dic una cosa, cadascú és com és. I cadascú és com és però d’ocasions et sortiran per tot arreu si vols.
ROSA: oh i tant.
CARME: oh i tant!
MARIA: si tu vols, si tu no vols. Que és lo que ja t’he dit, si tu saps que tu aquell carrer no vols pues d’allà no sortiràs i s’ha acabat. I s’ha acabat. I això és personal.
CARME: a mi em va passar una cosa.
MARIA: ara, jo parlo per mi. No puc parlar per ningú més.
CARME: a veure, jo amb el meu marit ens aveníem molt, vam sortir molt i ens fèiem tanta companyia... havíem voltat tota Espanya, ens arreglàvem el cotxe, dormíem a darrere... Jo el vaig trobar a faltar molt. Vaig trobar a faltar la companyia perquè és que havíem sortit molt. I llavors al cap de tres anys, que vaig tenir aquesta ocasió allò que em vaig plantejar... bé... igual pots tornar a trobar una bona companyia... perquè no... doncs mira, ho provo. I en principi, doncs, em vaig passar tres o quatre anys molt bé.
ROSA: no, si si. Ja ho havies dit...
MARIA: no, no. És que cadascú, és cadascú. I pot fer lo que vol de la seva persona.

- No i a vegades surt d’una manera i a vegades d’una altra...
MARIA: poden sortir, poden sortir... però escolta’m si a tu no t’interessa... Ja poden tocar campanes...
CARME: ja... però bueno jo... bueno...
MARIA: Carmen... cadascú... jo parlo per mi.
CARME: si... si, si.

- O a l'igual és que no ha sortit lo que havia de sortir...
ROSA: això mateix...
MARIA: no, no.
ROSA: jo també ho penso...
CARME: ara, acabada aquesta relació ja vaig pensar. Ara, ara si que no... que ja tinc prou feina per mi.

- Però ja ens estem anant un altre cop... endavant, eh!
CARME: si... ens anem endavant. Endavant. Però no, però bé... és en el sentit que si has d’estar... si has estat bé amb la companyia... també es troba a faltar més. És en aquest sentit.
ROSA: no. Jo havíem voltat com dius tu. Com que va, al cap de pocs anys de ser casats, va tenir una lesió de cor i ho vam haver de limitar molt... Estàvem molt a casa, eh. I, o sortíem a passeig però no podíem anar enlloc.
MARIA: (rialles) voleu que us expliqui una història...
ROSA: però ens aveníem molt i l’he trobat a faltar molt.
MARIA: aquell dia que van fer les carreres de motos al circuit, d’aquí...
CARME: de Montmeló...
MARIA: o sigui, resulta que en Joan treballava a Can Pedrals, ja ho sabeu. I en Joanet de Can Pedrals li va dir “què et sembla Joan si anem a veure, la volta” que va ser una de les últimes que es va fer. A Montjuïc, una de les últimes. O sigui, l'última carrera que es va fer. O l'última o la penúltima. I bueno. I diu bueno però és clar... llavors ja començàvem a anar junts... “oh, i tant que vingui la Maria” i vam anar-hi tots tres. Allà anàvem a Barcelona a veure les carreres i jo em mudo... em vaig posar mitges, vaig estrenar faixa, que no havia estrenat mai (rialles).
ROSA: per anar a veure motos... oi? (rialles)
MARIA: vaig a... i clar com que vam donar tota la volta al circuit... quan vaig arribar a casa meva...
ROSA: estaves rendida...
MARIA: tela marinera! Però, és clar, o sigui que aquella carrera la vam voltar tota nosaltres. O sigui que aquell dia quan ho vaig veure, vaig recordar-ho que ho havíem fet... amb ells. Eren solters, però clar... com que anava amb sabates de taló. Amb sabates de taló i una faixa nova. És clar...
ROSA: i dissabte d’esport! (rialles)
MARIA: tu diràs... a més anàvem amb el cotxe de Can Pedrals o sigui que... anàvem en cotxe... que abans no...
ROSA: abans no n’hi havia gaires...
MARIA: ah, escolta... i vaig arribar que no... però jo hi vaig ser-hi. Jo ho puc explicar perquè jo hi vaig ser. Un altre no ho pot explicar.
ROSA: està bé, està bé... oh, i tant... i tant...

- I deixant una mica de banda la història personal... així en general en aquella època hi havia persones... bueno. Homosexuals? Com ho portaven això?
ROSA: no, no. No se’n veien. Ja et dic... era un botones del Blancafort que tothom ho sabia...
CARME: l’Àngel. Deien marietes. Els hi deien marietes. Oi? Que els hi deien marietes?
ROSA: però res més.
MARIA: l’Àngel del Balneari...
CARME: i en Joan?
MARIA: si bueno en Josep...
ROSA: però en Joan no era ben declarat... eh, no.
MARIA: bueno era una mica... era bisexual aquell. És...
CARME: una mica...
MARIA: però bueno era més d’aquell altre cantó que d’aquest altre.
ROSA: bueno, no, no...
MARIA: però ja era més d’aquest cantó que d’aquell altre.
ROSA: no, no doncs. No n’hi havia.
CARME: i si n’hi havia no se sabia.
ROSA: i ara, ara.
MARIA: si perquè de ser-hi hi serien igualment.
ROSA: si perquè mira, jo vaig tenir molta relació amb en Sindreu i la Filo, la seva companya i un dia em parlava d’en Foix. El famós poeta de Sarrià, eh. I deia que era, era marica diu i escolta’m molta gent li feien el buit perquè era d’aquesta època però ell en parlava normal. I diu ah, és que escolta’m n’hi havia molts, però tothom... (n’havien a Barcelona, eh! Jo parlo d’aquest senyor que era de Barcelona). I quan em va dir que el Foix ho era, vaig trobar una mica raro, però si, si es veu que si. I d’altres n’hi havia, eh...
MARIA: però abans no es deia. Abans no es veia. Ni elles ni ells. O sigui, no se sabia.

- I aquestes persones com vivien... es casaven?
ROSA: noooo. No, no, no.
CARME: aquests dos que anomenem no es van casar...
ROSA: no s’havien casat.
MARIA: no, l’Àngel si era... a més a més es vestia com una dona. El veies... i ai... sempre es posava així.
ROSA: era botones i anava amb l’uniforme de botones però... i les sabates de talonet i...(rialles)
CARME: si, perquè era molt baixet, si.
ROSA: era un, era una cosa molt rara. Però tothom l’acceptava sense fer-ne gaire “garafall” eh.
MARIA: vivia allà mateix darrere casa. Al carrer...
ROSA: a aquell carreró?
MARIA: al carrer dels cagallons que en dèiem (rialles) abans en deien perquè...
ROSA: vivia allà?
MARIA: vivia allà a les cases... que hi viu ara l’Escayola? A dalt el pis aquell, vivia allà ell. És clar, ell venia recte del balneari, sortia per darrere i anava directe al balneari.

- Llavors no se sabia si algú casat fos... bueno... això no es podia saber, no?
ROSA: ah, no. Això no.
MARIA: però ell no donava cap espectacle, ni res eh. O sigui ell, m’imagino que es deuria sentir infe... o bueno una mica estrany però no havia fet mai cap, cap espectacle ni res. Lo que passa que el veies que era com un...
CARME: era diferent...
ROSA: i tothom ho sabia i ho donaves per fet.
CARME: si...
MARIA: però no feia cap espectacle, eh. Ni anava ni amb cap persona.
ROSA: no. Ni escàndol...
MARIA: ni anava ni amb cap noi, o sigui, no el veies. Ningú. Ell deuria tenir els seus sentiments però no es veia res, eh.
ROSA: i si anava a Barcelona...
MARIA: no ho crec... eh. No ho crec.
ROSA: no? Tampoc? Quan tenia festa, no? (rialles)
MARIA: no ho crec. Vaja no ho sé. No el seguíem. Jo no el seguia.
ROSA: ai, no no sé... és un món tan diferent. Que ens costa de pair eh! I pensa que tinc, un noi i una noia. La noia ha viscut 17 anys amb un noi i l’any passat es van casar. I jo no vaig obrir la boca mai per res, per si es casaven o no es casaven. Un bon dia em diu “estem arreglant papers” dic “què vols dir que arreglem papers?” “que ens casem” dic “ah... bueno” “però arreglem papers, eh” i vam ser 4 eh, allà al jutjat. I s’ha acabat. Però jo,...
CARME: pitjor la meva.
ROSA: però jo, mai, mai, mai els he dit res. El meu fill es va casar també pel civil, ja. Es va casar de seguida, eh. I tampoc els vaig dir res i el meu home era... d’església eh. Però mai, mai... ja que teníem discussions d’església i mai li va dir “mira noi tu, és la teva de vida la meva l’he encaminada per aquest cantó i tu, és la teva” o sigui que, jo no m’ha fet patir mai, eh.
CARME: bueno, en fi... doncs la meva petita després de 15 anys d’estar amb la parella...

- Hem quedat amb temes importants... però bueno... ho entomarem, eh...
CARME: doncs la petita, la més petita fa 15 anys que està amb el mateix xicot amb uns pares... que ell porta el Tàlem a Granollers i sempre els hi diuen... “per què no us caseu?” i un dia... mira, per Santa Maria que era consogra...
ROSA: jo mai... i en Jaume també duia el Tàlem, que dius tu... (rialles)
CARME: la meva consogra, doncs, es diu Maria i vam anar a dinar tots i diu “ah, l’altre dia ens vam casar” pel civil. Ni convidats ni res. Bueno l’altre dia es van casar. Van fer per les seves coses...
MARIA: és que és lo que dic jo... cadascú és de de la seva persona, de lo que sigui...
ROSA: jo no... ens van convidar als pares... la meva... es va dur el ram...
CARME: i la meva filla gran... quans anys devia fer? 54 ja? Si. Va festejar 9 anys amb un xicot.
ROSA: si de molt jovenets... que ja els recordo...
CARME: als 13 anys ja anava amb un xicot. Que la meva mare estava desesperada. Bueno. A 22 es deixen, 13 a 22, si 9 anys van estar. Fa 4 anys es van trobar en un concert de la festa major... bueno; la vida d’ella (la mare d’en Miquel), es tornen a trobar i tot d’una viuen junts (rialles).
ROSA: la vida sigue...
CARME: ell va desaparèixer, se’n va anar cap a Girona. Va desaparèixer i es van trobar. Mira. Ja fa 4 anys. Ara ha fet, 4 anys. I de moment...
ROSA: bueno... continuarem... perquè a mi m’han de venir a dinar i no...

- Bueno, per després del pont ja us tornaria a trucar, eh. Fem una altra estoneta.
(parlem del llibre que ha portat la Rosa sobre Acció Catòlica).