Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Pedro Barneto Rocha (2005)

Cognoms
Barneto Rocha
Nom
Pedro
Data de naixement
20/10/1924
Lloc de naixement
Madrid
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Vaig néixer el 20 d’octubre de 1924 a Madrid i visc a la Garriga des del 18 d’abril de 1946. M’he guanyat la vida de la mateixa manera com se la guanyaven la meva dona i el meu cunyat: amb la venda del peix, teníem una peixateria a la Garriga. La botiga estava al carrer Calabria número 34; nosaltres ens vam jubilar tots del negoci i la botiga es va tancar, ara mateix ja no existeix aquesta peixateria. La única que ha continuat venent peix és la meva filla, que ho fa en una botiga del carrer Banys.

El fet que jo comencés a vendre peix va ser al conèixer a la meva dona. La seva família ja feia temps que es dedicaven a aquest negoci. Jo vaig arribar a la Garriga per fer el servei militar i no com a altres que ho van fer com emigrants. Al començar a festejar amb la meva dona em vaig posar en contacte amb ells i em van donar feina a la peixateria. L’ofici meu, abans de dedicar-me al món del peix, era torner mecànic. Vaig estar venent peix a Aiguafreda durant molt de temps, de l’any 1950 al 1966. Després ho vaig continuar fent a la Garriga fins que em vaig jubilar.

Abans d’arribar a la Garriga des de Madrid, vaig estar unes setmanes a Badajoz. En aquell temps el servei militar durava dos anys, jo vaig fer de l’any 1946 al 1947. Llavors jo ja estava aquí i com que havia conegut a la meva dona em vaig quedar. El servei militar que ens va tocar fer a la Garriga era una mica diferent, no havíem de fer guàrdies ni intruccions, érem una mena de reserva. Entre Aiguafreda, el Figaró i la Garriga érem uns 1000 soldats destinats. La nostra funció era fer de retens degut a que els maquis es trobaven a prop d’aquesta zona i poder controlar un possible aixecament; es sospitava que estaven a la zona de Berga i Manresa. No teníem caserna, estàvem repartits per diferents locals, no eren ni cases, dormíem en matalassos al terra de garatges. Durant tot el dia no fèiem res, fer guàrdia on estàvem instal·lats. No vam tenir mai cap alerta. Al juny de 1947, quan ja estava instal·lat a la Garriga i havia conegut a la meva dona, em va tocar anar a acabar el servei a Madrid, al Ministeri de l’Exèrcit. Quan em van llicenciar definitivament em vaig venir aquí per quedar-me a viure, això va ser pel Nadal de l’any de 1947.

Vaig néixer a Madrid, però el meu pare era extremeny i la meva mare soriana. Va donar la casualitat que el meu pare va morir als 44 anys, quan jo tenia 3, llavors va quedar la meva mare sola. Ens van recollir dos germans del meu pare que no tenien fills, per això vaig anar a Badajoz on estava un d’ells. Per això a mi em va tocar fer els estudis primaris dels 3 als 11 anys a Badajoz, després ja vaig tornar a Madrid, l’any 1936 quan va començar la revolució... la Guerra Civil. Me’n recordo una mica de la República i de com era l’escola, tan de bo fossin iguals ara els estudis: no pagàvem res d’impostos, ni de llibres, no es pagava res. Els professos eren molt bons, les classes no eren mixtes: els nois a un costat i les noies a l’altre. Hi havia molt contacte amb els alumnes.

La República, que es va proclamar l’any 1931 i la Guerra Civil, l’any 1936, em van agafar a Madrid. Vaig anar a veure a la meva mare, ella al veure que la cosa estava tan moguda no em va deixar tornar al poble. Jo vaig passar tota la guerra a Madrid, el meu germà, però, com que el va agafar quan estava amb un tiet que vivia a Sevilla, que era zona nacional ja no el vaig veure més: no el vaig poder veure en tota la guerra ni vaig saber res d’ell.

Amb 13 anys em va tocar agafar els cadàvers dels morts per l’artilleria. Quan Madrid va quedar cercada, tota la part del nord i del sud-est només va quedar un corredors per poder escapar direcció a València i a Barcelona.

Hi havia molt poc menjar, però jo vaig tenir la sort que com la meva mare treballava a l’Hotel Gran Via de Madrid, davant de la telefònica, tots els empleats podien anar al refugi que hi havia a l’hotel quan havia atacs d’artilleria o bombardeigs. I allà no faltava res, estaven els caps dels russos, dels alemanys que estaven a favor de la República, i allà no faltava res. Però de sustos molts: l’artilleria era el que més por em feia, l’aviació no perquè sempre ens avisaven amb prou temps per amagar-nos i podíem baixar als refugis.

Jo vaig poder veure com entraven les tropes de Franco a Madrid. Des de l’any 1937 fins al 1939 va ser una agonia, perquè més d’una vegada les tropes nacionals van estar a punt d’entrar a la ciutat. Finalment, després que entressin a Barcelona van entrar a Madrid. L’entrada a Madrid va ser pacífica, com si fos una desfilada. Molta gent va emigrar cap a França: mare meva si va marxar gent! La gent tenia molta por del que els hi poguessin fer els franquistes. La cosa va acabar tan malament com havia començat, qui va guanyar va guanyar, i qui va perdre va perdre, i així va ser; les guerres ja sabem com són. Fins a l’any 1945, que vaig marxar al servei militar, vaig estar a Madrid.

La meva dona va néixer a Granollers, on els seus pares treballaven amb el peix. Igual com jo feia de la Garriga a Aiguafreda (d’anar a vendre peix), ells ho feien de Granollers a la Garriga. Els pares de la meva dona van venir a viure a la Garriga quan ella tenia pocs mesos, gairebé és com si hagués nascut aquí.

Quan jo vaig arribar a la Garriga vaig trobar un poble que no s’assemblava en res al que jo coneixia a Madrid. Quan vaig arribar no entenia el català, la gent el parlava pel carrer. A l’haver d’anar a Aiguafreda, per força vaig haver d’aprendre el català: primer el vaig començar a entendre i després a parlar-ho, més o menys; el que em passa, és que passo del català al castellà sense donar-me compte: el barrejo, no el parlo perfecte com s’ha de parlar. A Aiguafreda el vaig haver d’aprendre per força, allà el sistema del pes del peix i tot era en català, fins i tot la bàscula del pes del peix era molt diferent. Per exemple, unes mesures de pes: una peça en català són 400 grams, els primers dies quan em demanaven una peça de sardines jo no sabia que era; quan em deien mig quilo, entenia el quilo però el mig no.

A casa vaig tenir la sort que tant la meva senyora com el meu cunyat, en comptes de parlar-me en castellà em parlaven en català. Tots menys la meva sogre que sempre, em parlava en castellà. No teníem problemes per parlar el català quan estava Franco, la única cosa era que al principi, quan va acabar la guerra, havíem d’aixecar el braç: això era una cosa obligada que ens feia fer el règim. Al col·legi també ens obligàvem a fer algunes coses, llavors jo era petit, però Franco era un home que s’encarregava de fer les coses del règim... jo no sabia el que hi havia...

El peix l’anàvem a buscar a Barcelona cada dia, primer amb tren amb el correu de la nit; després vam comprar un cotxe, una camioneta... sortíem de la Garriga a les tres de la matinada i arribàvem a Barcelona a les quatre, compràvem el peix i després la rutina de la botiga. I a la tarda a dormir, és clar! Perquè al dia següent a les tres de la matinada havíem de tornar. El món del peix ha canviat, ara tot funciona molt amb les coses congelades i per això el peix fresc ha disminuït. Hi ha molt de peix fresc, però ja no és com el d’abans, és mes insípid, soso... el marisc no té gust a res.

La nostra peixateria estava al carrer Calabria número 34. Tot el peix s’havia de conservar amb el gel, al principi no teníem cambres frigorífiques. El gel l’havíem de comprar a can Reig, al carrer Banys, on ara hi ha una lampisteria abans hi havia una fàbrica de gel. Feien unes barres de 22 quilos de gel, llavors nosaltres anàvem a comprar-lo, hi amb un martell el trinxàvem. Teníem una mena de moble gran que era on guardàvem el peix amb el gel. Quan van arribar les cambres frigorífiques tot això ja es va acabar; les primeres van arribar als anys cinquanta. La fàbrica de gel va durar molt, fins als anys setanta. A Granollers hi havia un altre, un tal Solà. A casa també ens havíem dedicat a vendre el gel a trossos per les cases, per utilitzar-los a les neveres (quan encara no eren elèctriques i s’havien de refredar amb gel). Tallàvem el gel a trossos i amb un tricicle l’anava repartint per les cases de la Garriga i després per les de Granollers, això a banda del peix. Tots eren clients que ja teníem i ens feien les comandes. Jo em vaig jubilar venent peix. L’any 1953, quan el meu fill tenia mig any, vam comprar aquesta casa, al costat teníem el local on veníem el peix i on despatxava la meva dona. Jo estava a Aiguafreda i ella aquí.

Les subastes del peix d’abans també eren molt diferents: ens arreplegàvem 1000 persones totes juntes per comprar el peix, allò era un desastre i un caos. Ara és diferent, tot és electrònic.

Quan vam arribar a la Garriga l’any 1946 –jo i la resta de militars que fèiem la mili- no coneixem res; no teníem constància de les coses que havien passat durant la Guerra Civil i la postguerra, i la gent tampoc no parlava gaire. De la Guerra Civil no es parlava, l’única cosa que jo sé –i perquè m’ho va explicar la meva dona- és que al final de la guerra van bombardejar el poble.

El 14 d’abril a les 7 del matí vam arribar aquí des de Badajoz en un tren de mercaderies. Érem uns 100 homes distribuïts en tres companyies. Altres companyies van anar a Figaró, a Aiguafreda i a Centelles. Ens van distribuir per diferents locals, fins que tots teníem on dormir. La gent ens estimava molt, estaven molt contents amb els soldats del poble; gairebé durant tot el dia passejàvem pels carrers del poble. Casi es pot dir que nosaltres vam venir “en plan de descansar” perquè no vam fer res.

Els militars anàvem a menjar a un lloc que estava direcció la Doma, on estava l’antiga fàbrica del gas. Allà hi havia una mena de solar on es va muntar la cuina, però no menjador; amb uns plats d’alumini i una cullera, anàvem a buscar el menjar a les olles i ens posàvem al terra a menjar el “rancho” que era molt dolent, passàvem molta gana. Els soldats érem bastant desastrosos: mal vestits, mal arreglats... mal menjats... un desastre. En canvi ara s’ho passen bomba, no ens donaven diners, per esmorzar un tros de pa...

La gent del poble sí que menjava bé. Molta gent vivia bé gràcies a la fabricació de mobles i a les fàbriques tèxtils. Tot el que s’ha reconstruït ara al voltant de la Garriga, llavors era horta. D’allà es podia treure molt menjar, per això la gent vivia bé a la postguerra.

A la Garriga hi havia un bon clima de convivència. Sempre hi ha hagut bona relació i unitat entre tots els veïns del poble, ara ja no passa el mateix amb tanta gent. La gent tenia diferents distraccions es trobaven als bars i els cafè, com l’Alhambra o can Xic Corder (on avui està el mercat Bonpreu); hi havien dos cinemes; el Patronat... eren les formes de distracció de la gent. La gent del poble era molt aficionada al teatre al Patronat. Jo quan festejava amb la que avui és la meva dona, anàvem al cinema de l’Alhambra. També es feien balls a la Caixa de Catalunya, un cop a la setmana els caps de setmana.

L’església a la Garriga sempre ha sigut molt respectada i la gent hi ha anat molt. A mi no m’ha cridat mai l’atenció –cadascú és com és, no?-, però jo he vist com sempre la gent anava a missa, jo no. De nen sempre he hagut d’anar a l’església, però un cop a Madrid i després al servei militar es va refredar, i ja no anava a missa per a res. Si he entrat a alguna església ha sigut per anar a funerals o alguna boda.

- Li preguntem sobre la Falange a la Garriga i la seva resposta és:

Jo de política no et puc dir res, mai m’ha agradat i no et puc dir res. Suposo que si que hi havia la Falange, però jo no sé res. No m’ha interessat mai la política. Conec la història d’ells, sé qui la va fundar Falange: va ser José Antonio que el van afusellar a llevant; això si que són coses que conec, però de la Garriga jo no conec res i no he tingut mai contacte amb aquestes coses!
Jo de coses de política, de les formes de pensar de la gent: si eren de dreta o d’esquerra, jo mai m’he interessat: no ho conec. (repeteix)
Del que si que me’n recordo són de les festes, com les del Corpus. Era el que més m’agradava quan vaig arribar. L’any 1946, quan vam arribar, aleshores el Corpus se celebrava al juny, el dijous de Corpus. Nosaltres, els militars que estàvem a la Garriga ens va cridar molt l’atenció les catifes i ens va agradar. Precisament aquell any, quan van fer les festes a mi em va tocar fer de vigilant del Santíssim, des de llavors li vaig agafar molta afició a la festa del Corpus. En aquest carrer (carrer Banys) jo era casi, es pot dir, l’administrador de tot. Començàvem davant de casa, fins l’Hotel Blancafort. Després ja es va anant tallant en tres trossos. L’organització consistia en el dia abans anar a buscar les flors a zones de la costa, com Vilassar de Mar o Mataró, i al dia següent el de Corpus començàvem a fer les catifes; després es feia la gran processó -on només hi anaven els homes, les dones i els nens que no havien fet la comunió. Era una cosa fabulosa, no com ara que tothom va revolt, abans hi havia un ordre estricte, un ordre fantàstic. Quan va canviar el rector va canviar tot. Amb el que teníem abans, mossèn Josep era molt estricte i molt sever, ens portava molt recte i es feien bones processons i bones festes. Ara ja no és igual, però el Corpus a la Garriga encara és la festa més important.

Les altres festes, com la de Sant Antoni, també tenen ressò però no tant. La Festa Major també ha canviat: abans era del 3 d’agost fins al 6 d’agost, sis dies de festa; ara no, si el dia 3 és un dijous comença un diumenge. Amb el Corpus passa igual, si el dia de Corpus és un dijous, es fa el diumenge. Això es fa perquè al no ser festa el diumenge la gent ja no venia. La Festa Major ha perdut molt: abans es feia envelat; havíem d’anar molt ben vestits amb corbata.

Una de les distraccions que teníem abans era escoltar la ràdio, encara que a mi mai m’ha tirat massa.

Els últims anys del règim franquista van ser diferents al primers. Però jo de les coses polítiques mai vaig estar molt al corrent del que passava, no m’ha agradat mai. M’era igual que fos un o l’altre el que governés. Quan va morir Franco ho vam rebre com si res i com jo molta gent. La cosa estava en poder viure bé, qui governés m’era indiferent. Tot va canviar molt des dels anys quaranta als setanta, abans les lleis eren molt estrictes i molt severes, havies d’estar molt pendent de les ordres d’ells; ara hi ha una mica més de llibertat a la part treballadora i es vivia d’un altre forma que no pas amb la Dictadura.

Recordo les primeres eleccions democràtiques, jo mai he faltat a cap elecció. Qui va quedar molt bé va ser la Núria Albó, que va ser qui va quedar d’alcaldessa. Jo he conegut molts alcaldes de la Garriga: el Reig, el Fàbregas, el Jubany... Però torno a insistir que a mi mai m’ha interessat la política.