Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Núria Albó i Corrons (2005)

Cognoms
Albó i Corrons
Nom
Núria
Data de naixement
02/07/1930
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Va néixer el 2 de juliol de 1930 a la Garriga. De petita va anar a les Franciscanes del carrer Cardedeu de la Garriga. Més endavant les circumstàncies familiars (el seu pare fou assassinat l’any 38) la portaren a estar interna al Sagrat Cor de Barcelona. La voluntat pròpia i de la seva família de que es pogués valer per si sola la van portar a la Universitat de Barcelona. Va deixar la carrera temporalment per casar-se. El matrimoni va portar 4 fills, qüestió que no va impedir que fos capaç de reprendre els estudis universitaris, alternant els estudis amb l’educació dels seus fills. Durant la seva vida ha tingut tres ocupacions professionals. Fou mestra en escoles de Barcelona, Vic i la Garriga. Fou alcaldessa de la Garriga durant vuit anys. Hi ha dedicat part de la seva vida a l’escriptura. Actualment està jubilada.

Són molt pocs els records que tinc de quan es va proclamar la República, jo només tenia un any. Des del temps de la República fins al començar la Guerra doncs, és clar jo recordo una vida familiar normalíssima, ja que no es notava cap canvi, només recordo que les monges es van haver de treure l’hàbit, i nosaltres dèiem que les monges aleshores anaven vestides de “senglar” (somriu) perquè no sabíem dir seglar. Clar de sobte van aparèixer els cabells, que fins ara sempre havien estat tapats... devia ser una impressió molt forta, perquè aleshores jo tenia tres o quatre anys. També recordo una nit que les meves germanes i jo, saltàvem pels llits i cridàvem: “mori Cambó, mori Cambó” perquè ho devíem haver sentit pel carrer i la meva mare va venir a fer-nos callar i nosaltres no enteníem res, ja que no sabíem ni qui era Cambó, però clar, suposo que devia ser tant senzill com imitar el que sentíem pel carrer. Era insignificant, però no deixa de tenir la seva gràcia, perquè això volia dir que pel carrer això es cridava, ja que nosaltres ho devíem haver sentit en alguna banda. Hi ha una altra cosa que recordo, que devia ser durant les eleccions del 33... el meu avi havia estat molt de dretes, i llavors a casa hi havia monges de les franciscanes, que suposo que l’avi les acompanyava a votar, i tot i que no recordo quina època de l’any era, tinc la imatge del meu avi amb unes monges, i molta gent allà al menjador de casa, i amb la sensació de que alguna cosa passava. I llavors quan va esclatar la guerra el meu avi, amb molt de seny, va veure que el vindrien a buscar ja que ell s’havia significat moltíssim, i pobre home va dir “jo me’n vaig de casa, perquè si em venen a buscar a mi, agafarien el gendre (en Xavier), i en canvi no tenen res contra ell”. I es va amagar a Sant Cristòfol. El que passa que era un home molt inquiet (somriu) i necessitava coses per entretenir-se, i feia venir un pastor i tant va venir aquell pastor que un dia el van seguir i els van trobar, i el van matar aquí a les muntanyes a ell i a un mossèn que es deia Ramon Pascual. Això era el dia 2 d’agost del 36, just quinze dies després d’esclatar la guerra, i no li va servir de res, perquè just el 18 d’agost, just un mes després de començar a la guerra, van venir a buscar el meu pare i se’l van endur. I d’això si que me’n recordo... de quan el van venir a buscar no, perquè venien a la nit, però l’endemà la mare ens ho va dir pobre i recordo que el van matar cap a la carretera de Llerona, i llavors el van portar a Les Franqueses, i li van venir a dir a la mare que si el volia a la Garriga havia de pagar i la mare els va dir que l’enterressin on volguessin. Això, potser encara ho trobo pitjor que no pas haver-lo mort, perquè si mates una persona per ideologia, és horrorós, és un crim, però llavors rebaixar-te amb la vídua... sigui com sigui, van dir que si volia el podia anar a veure, i jo recordo que jo hi volia anar. A la meva mare la gent li deia que si fos per ella no se m'hagués endut, però com que jo ho demanava... sí. El cas és que hi vaig anar, i és un d’aquells records que estic contenta d’haver vist, però per una altre cantó, va ser una marca terrible, perquè era ple de sang, doncs d’una capsa, un record per una criatura de sis anys traumàtic, no s’ha esborrat mai més. Jo m’hi avenia molt amb el meu pare, i estic segura que he tingut molts altres problemes afectius que tenen molta relació amb això, però ja seria una altra història (somriu).
La resta de la guerra, la meva mare, pobre, tenia 31 anys i cinc criatures, quan van matar el pare, la meva germana gran tenia vuit anys i el meu germà petit tenia tres mesos. I amb la por de que encara podien passar més coses, i la seva idea va ser recollir-nos i vam estar molt ficats a casa, sortíem molt poc, no vam anar ni a escola. I val a dir que els ajuntaments, perquè clar una cosa era el govern de la República, que no tenia res a veure amb la colla d’incontrolats de la FAI... perquè clar, quan s’arma a la gent, o es deixa armar a la gent, qui va a buscar armes? no hi van mai la bona gent... i clar són aquestes coses terribles que passen a les guerres civils, que qualsevol ximple va amb una pistola, se sent valent i fa qualsevol barbaritat. Però per part dels ajuntaments, després d’això la van deixar en pau a la mare, alguna vegada, venia algú, a fer registres, però sempre de fora, però clar no hi trobaven res, perquè quan havia viscut el meu pare, havíem estat arregladets, però no trobaven ni diners ni joies ni res... el meu pare era graner, vivíem bé però sense... inclòs el pare va fundar el sindicat allà on ara hi ha la biblioteca, però més aviat era un home corporativiste, que en absolut no era de la part dels amos... després d’haver fet totes aquestes barrabassades a la mare li van donar cupons per anar a buscar llet... i vam tenir llet, el que no vam tenir mai va ser sucre, i el meu oncle va procurar portar-nos patates i no recordo mai haver passat gana. Llavors el que va fer ella, que jo sempre ho he trobat d’admiració, és no portar-nos a escola, ja que l’escola era roja, nosaltres érem blancs... i sense haver tingut mai cap experiència amb ensenyament es va convertir en la nostra mestra i ens va fer unes classes fantàstiques... a les més grandetes ens va transmetre un gust per la lectura que encara dura. Recordo que llegíem el que teníem a mà, els Patufets, o les novel·letes d’en Folch i Torres i com que no teníem gaires llibres el llegíem i els rellegíem i així vam aprendre a llegir en català i una mica en castellà. I així vam passar la guerra. O sigui jo fora dels records dels primers temps i d’alguns registres que ens havien vingut a fer, que això ens espantava moltíssim, no recordo ni bé ni malament la guerra. O sigui que no devia passar més que ens cridés molt l’atenció això de les classes, i sospirant perquè entressin els nacionals.
Un record molt curiós és el dels internacionals, a punt d’acabar la guerra van estar aquí els internacionals, que no entenc gaire com devia anar perquè amb els temps ho he buscat en els llibres d’història i els nacionals van marxar el 38 i això era el 39. Sigui com sigui, hi havia unes persones que no eren d’aquí i llavors va ser altra vegada la por, que es deia que aquestes persones venien a emportar-se les criatures a Rússia. Allò de sentir campanes i no saber massa on. Hi havia aquí un batalló, i al vespre quan devien marxar desfilaven i la meva mare ens feia tancar les persianes, però a la meva germana i a mi ens agradava perquè cantaven i cantaven molt bé, i recordo que marcaven el pas, i deixàvem un trosset de persiana i ens agenollàvem i recordo les botes del costat i la música que cantaven, i mai més, i mira que l’he buscat, no he trobat mai més l’himne que cantaven les internacionals. I la meva germana gran que també era molt original li va posar una lletra d’hortalisses: “tomàquets, tomàquets i pebrots...”, i recordo la marxa perfectament, pots comptar quina poca-soltada...(riu) i sentíem una gran atracció per aquells soldats, perquè fins aquell moment havíem vist milicians, i aquests eren molt diferents, i eren macos, bé no ho sé massa perquè els vèiem de cintura cap avall... i llavors l’altre gran record era el bombardeig, quina por, quina por!
Aleshores, els últims dies de la guerra va aparèixer un germà del meu pare que era capellà que va venir que semblava “el rei dels bandolers”, fascinarós, amb unes barbes que gairebé no el coneixíem... amb una família que els havia acollit, i van venir a refugiar a casa. I l’home d’aquesta família ens feia molta por, perquè escoltava per la llar de foc i ens deia “ara venen els avions” i la meva mare li deia que callés, perquè ens tenia a tots esporuguits. I el dia que precisament van bombardejar feia sol, i allà al carrer Calàbria, teníem un gran terrat i clar, ens agradava veure els avions, i aquell ens diu “mira si ara tiressin no ens tocarien“ i en aquell precís "pájaro" moment, barrabum!! Per molt que penséssim que no ens tocarien van començar a córrer, i ell i la seva dona i la filla petita van començar a córrer camps a través. Però la mare i nosaltres ens vam quedar, perquè se’ns havia dit que si queien bombes ens havíem de posar un pal a la boca, perquè es deia que se’ns podien rebentar les entranyes, i arrambar-nos a les parets mestres de les cases, perquè era el més segur. Vam anar a baix, i l’àvia, la mare i nosaltres cinc, tots allà arrambats a la paret, i esperar que passés, això si que ens va fer por. Nosaltres vam passar els bombardeigs a casa, però recordo que hi havia refugis, ja que el meu tio si que va anar al refugi.
I llavors l’entrada dels nacionals, recordo que vam sortir al terrat, i entraven per la carretera nova. A casa meva era allà al costat del cine i a sota només hi havia els horts de can Govern, i clar la carretera es veia ben bé. I sé que anaven passant els soldats, clar uns van passar pel carrer... clar, per la gent de casa els feia la sensació que eren Déu nostre Senyor.
Una altra cosa que recordo, va ser que hi va haver una gran assemblea a la plaça, per donar-los la benvinguda, i aleshores era allà on ara hi ha la guàrdia urbana, i hi havia un balcó, i nosaltres vam anar al balcó de casa els Planes, que érem molt amics, perquè al pare Planes i al meu pare els van matar el mateix dia, i la desgràcia ens havia ajuntat molt. I allà al balcó hi havia l’Oliver (de les pells), i va fer un discurs en català: “Benvinguts...”
I des de l’Ajuntament li van dir “Hable en cristiano!!!". I la meva mare va dir:
“ai senyor!!”
I això m’ha quedat igual que el “mori Cambó“ que t’he explicat abans, i em preguntava perquè deia allò la mare si en teoria aquells eren els bons. Recordo que van instal·lar oficials per les cases, i a casa teníem un tinent, i és clar, nosaltres no sabíem parlar en castellà, no en sabíem, llegíem i enteníem una mica el que llegíem en castellà, però parlar-ho, gens! I aquell pobre home no se’n sabia avenir. I si volíem dir-li alguna cosa, li havíem de dir a la mare que li preguntés. I clar, ens feia gràcia perquè ell era de cavalleria i si li volíem fer alguna pregunta, la mare ens feia d’intèrpret. Recordo que ens va venir a veure un capellà castrense, i ens va portar la primera pesseta franquista. Així que clar nosaltres l’arribada dels nacionals la vam viure amb enorme satisfacció. Per la mare l’arribada dels nacionals era l’arribada de la tranquil·litat, la fi de la por, que no havia passat res, i que no se’ns havien endut a Rússia, però clar, per entusiasme, es va adonar de seguida de que era poc. La passada la primera eufòria, fins i tot nosaltres... recordo que havíem d’escriure les cartes en castellà, i enviar-les obertes, i havies de posar, “primer año triunfal“. Em sembla que fins el “tercer año triunfal“ no es van poder tancar les cartes. A partir d’aleshores, vam ser com reverenciats pel mal que havíem patit, inclòs li van oferir una loteria a la mare, però llavors un oncle ens va mantenir ell. Una cosa que ha canviat radicalment, ja que jo hauria agafat la loteria a l’acte, és que a la meva mare, encara l’avi era forner, però l’havien pujat una mica de forma aristocràtica, i havia tot aquesta manera de fer de mantenir la dona, mantenir l’estatus, no era el moment, i va acceptar l’ajuda del seu cunyat, perquè diríem que estava dins de les normes, que era una ajuda suficient i justeta, fent malabarismes per arribar a final de mes. Les circumstàncies no eren per agafar aquesta feina.
Quan anàvem al cine, al Patronat, sortia una diapositiva d’en Franco, i aquí si que vam començar nosaltres, la meva germana i jo sempre vam anar molt aparellades, i algú altre, però ja érem una mica més grandets, devia ser al 44 o al 45, i quan ens feien aixecar la mà, amagàvem el dit gros i fèiem les quatre barres catalanes. Va ser la primera mostra d’antifranquisme, per via del catalanisme. A més la meva mare això ho tenia molt assumit, i ens ho havia infiltrat molt. Ella tenia unes cosines que eren del Frente de Juventudes, una de les coses que ens encantava durant la guerra és que ella ens expliqués coses d’ella i d’aquests seus cosins i és clar, tot això ens havia anat calant... recordo que llavors havíem estat internes a col·legi, i fèiem Jocs Florals, ella i jo, úniques concursants, i una vegada, en els tubs dels lavabos hi havia una tapadora, que era com de fusta, i allà hi vam posar els nostres poemes, perquè el dia de demà quedessin les nostres obres (somriu).
Això d’estudiar, va ser degut a quedar-nos sense pare, i aquest meu tio, va veure que al no tenir pare, el dia de demà ens hauríem de guanyar la vida. La desgràcia va portar a que per una banda se’ns ensinistrés per un cantó que a les nenes aleshores no se les portava. Està clar, que amb circumstàncies diferents no hauria passat res de tot això. Si no haguéssim tingut la desgràcia de quedar-nos sense pare, a ningú se li hagués acudit de fer-nos estudiar a les nenes. Als vailets potser si, però a les nenes segur que no. Això segur. Llavors vam anar a la universitat. Llavors ja sabíem el que volíem. Vam ser molt bones estudiants, teníem molt bones notes i això ens va fer poder tenir algunes beques. A casa no hi havia diner, i recordo que els estius, tenint tretze o catorze anys, ens passàvem fent classes a nens més petits, per quatre rals, per ajudar a la mare. Vam haver d’estalviar tant... Ara em passa una cosa curiosa, si haig de comprar coses per les meves filles o els meus néts, no em sap greu, dintre de les meves possibilitats, però si m’haig de comprar coses per mi, llavors m’ho guardo, pel dia de demà, i les meves filles em diuen que el dia de demà és avui, però és clar, hi estàs tant acostumada a tota la dia, que et queda aquest recel del dia de demà... la gent que ha hagut de comptar molt, llavors li costa molt.

Tant els que es van emportar al meu pare com els que venien a fer registres, eren de fora. Almenys això deien. Recordo que durant tota la guerra vam tenir por. Durant la temporada que es va posar una mica d’ordre, que van venir els Guàrdies d’Assalt, i van suprimir totes aquestes patrulles, es va viure més bé, però sempre amb l’ai al cor de que et podia passar qualsevol cosa. Després de la mort del meu pare, fora d’algun registre, no hi va haver res més. Fins i tot, que ara penso que va ser una mica temerari, havien dit alguna missa a casa meva, venia mossèn Antón que s’estava a Can Borrell, i veia per la part del darrera, inclòs per Nadal, havíem dit la missa de mitja nit. Això era l’any 38, si haguessin volgut... això segur que ho sabien, ja que no només va ser aquesta vegada. A casa érem molt devots, de cinc germans, dues monges, dos capellans i jo. El motiu pel que van matar al meu pare, era per missaire. Si, són d’aquestes coses que... Déu nos en guard d’una guerra civil. Llavors entens una mica que la transició espanyola, ara farem un salt, anés com anés. Tota la gent que havia viscut tot allò, van dir, abans que una guerra, qualsevol cosa, i per això es van tolerar coses que semblaven intolerables. Jo recordo quan vam fer les primeres eleccions aquí, un em va dir “tu que el teu pare te l’havien matat els rojos, i ara vas amb els rojos!!”, i clar, no era ben bé així, l’any 79 això eh... en el moment que hi va haver sang, han de passar generacions... clar amb la mort de Franco, i els militars fent soroll, i havia la sensació que hi podia haver una altra guerra civil. Que de fet, era al 81 que hi va haver un cop d’estat, no era tant lluny, no. Després de gran por de la guerra, la por horrorosa, sort que només va durar un dia, va ser el cop d’estat. Jo vaig pensar, ara hem sortit tots, estem tots catalogats. Va ser una nit terrible, inclòs ens van trucar del partit socialista per dir-nos que no dormíssim a casa, per si, per si les mosques. No se sabia què podia passar. Al poble tothom sabia qui era. Mentre no hi ha sang, les coses es poden arreglar, però si hi arriba a haver algun mort... ja la teníem armada. Van ser molts anys, i clar Franco durant tots els 40 anys, no va deixar oblidar la guerra, ell era el legal, el que havia portat l’ordre. Això no ho va deixar oblidar mai. Terrible, va ser terrible la dictadura.

La família es va sentir guanyadora en el moment d’entrar els nacionals. I el que si que recordo és el discurs que va fer l’Oliver en el seu moment, i el rugit que se li va fer des de l’Ajuntament, que l’Oliver va quedar tot parat, i va seguir en castellà. Va ser un moment de tensió. Immediatament vam estar contents de que guanyessin, però la cosa catalana ens va anar fent posar en contra molt de pressa.
Recordo la meva mare fent una expressió, que no la recordo exacte però si el to d’estranyar-se, en el moment del fet del discurs. Són d’aquestes coses que si recordes és que et van sobtar. Jo, quan va acabar la guerra al febrer encara no havia fet nou anys, però són unes quantes que recordes que vol dir que van tenir un impacte fort en una criatura, si sempre més les he recordat, perquè és clar, entre mig hi ha anys i anys de blancs que en diuen.

A la postguerra, clar si, recordo tornar a anar a escola. Primer, aquí a la Garriga a les franciscanes, un tip de resar! Començàvem cada dia amb el prisagio, i clar tot en castellà. Aquí a la Garriga m’ho vaig passar molt bé. No recordo càstigs físics. Ens castigaven als típics, “no volverá a hablar en clase”. La llengua de relació era el català, just al contrari del que passa ara, que hi ha molts nens que a escola parlen en català i la seva llengua és el castellà. Recordo els primers anys d’alcaldessa que els nens feien paradetes, canalla petits, i quan jo passava parlaven en castellà, i quan es dirigien a mi, em parlaven en català. Ara és al revés. Nosaltres fèiem tota l’escola en castellà, i en canvi la llengua de relació era el català. Però és clar, no hi havia castellans, aleshores tots érem catalans, no hi havia castellans, va ser cap a l’any seixanta que va començar a arribar la immigració. Però llavors nosaltres ja no érem aquí la Garriga, perquè aquí no hi havia batxillerat, ja estàvem internes. Recordo quan ens van preparar per l’ingrés a batxillerat, que era una cosa que es feia quan es tenia deu anys, i érem només dues nenes, i ens tractaven com si haguéssim de fer COU, i ens deixaven estudiar a part. Jo l’últim any de ser aquí recordo que m’ho vaig passar fantàstic. Llavors anàvem a Acció Catòlica, amb el senyor rector que ens posava pel·lícules de “La Pandilla”. També anàvem a doctrina, però com que a casa ja eren molt de missa, era el més normal, és ara que m’he tornat atea, però de petita si que hi anava. Al Patronat hi anàvem sense l’assistència, perquè érem socis. Anàvem a mitges amb els Planes. El Patronat era el centre social. Recordo que la mare ens acompanyava a nosaltres i encara passàvem a recollir els nens dels Planes, i la meva pobre mare anava amb tota la remada de nens. Però aleshores era molt més fàcil, perquè érem molt obedients.
Tot el que era relacionat amb l’Església era en castellà, però les primeres coses que es van començar a fer en català va ser petites cançons. Es va començar a introduir petites coses, però en principi tot era en castellà.
De mica en mica, tot es va anar suavitzant, i tot d’una van començar a venir sardanes, i festes majors, però no sé massa dir-te en quin moment va ser. Passa que nosaltres aquesta època, a l'haver estat internes, vam quedar molt trencats amb el poble, i als estius més aviat ens fèiem amb gent que venia a estiuejar, perquè eren coneguts nostres, que anàvem als mateixos col·legis. El temps de l’internat fa un tall amb la Garriga, en el moment no ens en vam adonar però sempre més l’he lamentat. És clar que tinc amics de la Garriga, però segons de què parles, hi ha un tall, que no has sigut jove aquí... jo vaig anar interna als 11 anys, fins als 15, i quan ja havien de començar a estudiar els meus germans més petits, el meu oncle ens va llogar un pis a Sarrià, perquè resultava molt més econòmic. És clar, aquí no podies estudiar. Torna a ser el que dèiem abans de la pensada del meu oncle de que poguéssim estudiar per tirar endavant, i afortunadament va ser una bona pensada.
Llavors la meva germana ja va entrar a la universitat, llavors jo... la petita no hi va anar, es va fer monja de seguida, molt joveneta. Després essent monja si que va estudiar, però ja va ser diferent. Els nois van fer, l’un jesuïta i l’altre al seminari. Ells no van anar a la universitat. D’aquí ve que, per compensar, jo em vaig fer absolutament atea (somriu). Vaig ser l’excepció. És una mica com el franquisme, que de moment semblava la salvació, es va veure que no. Però això ja seria una altra història, molt llarga, perquè costa molt de perdre unes creences, és tan difícil de tenir-les com perdre-les, i més quan venen d’històries tant dures com la que vam viure a casa. Això ja són opcions molt personals, i de manera de veure les coses, i d’haver llegit molt, i de pensar, “com t’han enredat”.

A Falange la mare no ens hi va deixar anar mai. Recordo que érem petites i de la mateixa manera que ens havíem mirat els internacionals, ens miràvem les “margarites”. Les nenes de Falange eren les nenes que anaven totes uniformades amb una margarita. A les nenes més petitetes se’ls deia les margarites. Quan ets petit, i de vegades quan no ets tant petit, l’acceptació social, el fer com tots, és molt important. El sentir-te diferent, així com quan ets gran et pot agradar, de petit és terrible. I tothom es va fer de Falange menys nosaltres (somriu). No, nosaltres i altra gent, però en general... i recordo que devia ser diumenge i anaven uniformadetes... i a mi m’hagués encantat!! En canvi, vam ser sempre d’Acció Catòlica, les benjamines que en deien... Anàvem cada setmana a Acció Catòlica, amb la Rosa Perris, la Núria Soto, la Núria Torrents, la Teresa Borrell, més o menys la meva quinta. Què hi fèiem a Acció Catòlica? Les nenes com nosaltres, els dijous a jugar a pilota, llavors venia el senyor rector i ens posava una pel·lícula de “La Pandilla”, cada setmana les mateixes, per tant cada setmana més trencades, per tant cada setmana més curtes(riu). Llavors ens feia una mica de sermonet i cap a casa. Consistia en això. Llavors els més grans estudiaven l’evangeli, però aquí ja no hi vaig arribar mai, perquè és clar, llavors ja vaig anar a escola. La meva germana va entrar a col·legi immediatament, devia ser el mateix 39 o 40, allà ens havien ensenyat un joc de pilota que s’havia d’agafar tres vegades, i llavors el fèiem aquí, i jugàvem a la “Bal truà”, perquè l’escola que anàvem era d’origen francès, era com el senglar, però nosaltres n’hi dèiem així. Per cert que jugàvem amb unes pilotes fetes de llana com un gorret de nen i amb paper de diari, que tenien una certa consistència, perquè pilotes de goma vam trigar molts anys a veure’n.
Cinc anys vaig estar interna, i els dos últims, perquè llavors eren set anys, el batxillerat, i els dos últims els vaig fer però ja anàvem a casa. Són els anys del pis de Sarrià. Anàvem i veníem, però ja menjàvem a casa. I llavors la facultat, va ser fantàstic! Tot d’una després d’aquells ambients tant tancats! La universitat, tot i que no era res de l’altre món però és clar, hi havia nois, nois!!! Mira com eren les monges, tot i que les nostres eren de lo milloret, mira si eren “rapatàries“, que l’últim any que vam estar internes, jo tenia quinze anys, a meva germana disset, i l’altre catorze, i el meu germà que estava als jesuïtes, que hi va ser un any intern...(dubta), doncs devia ser una mica abans, ma germana quinze, jo tretze i l’altra dotze, érem grandetes, i el meu germà en tenia nou, i els diumenges els jesuïtes deixaven venir al nen a veure les nenes (les seves germanes), i a nosaltres no ens deixaven anar a veure els nens. Les monges no deixaven anar a les nenes a veure els nens. El nen havia de venir amb els germans d’altres nenes, les monges devien pensar que anar a veure al nen a l’escola del nen, devia ser la perdició. Inclús la meva mare, pensava que les nenes érem grans i el nen era molt petit. Li deien que ja vindria amb els germans d’altres nenes, però ja eren més grans i els feia mandra venir, i al final venien els de 9 i 10 anys.

A la universitat el primer que fèiem enamorar-nos del primer que trobàvem, el que passa és que al cap d’un parell d’anys vaig conèixer al que havia de ser el meu marit. Llavors aquell mateix meu tio que ens havia empès a estudiar em va empènyer a casar-me i jo vaig ser prou tonta com per deixar els estudis i casar-me i per tant, tot d’una quan ja tenia la canalla, si mai passa alguna cosa què faràs, quan ja tenia la canalla amb penes i treballs vaig acabar la carrera. Quan hi vaig tornar casada no hi havia casos com el meu, ja en tenia tres i la que fa quatre que va venir entre mig. Mare de Déu, això és la cosa més difícil i heroica que he fet a la meva vida, compaginar els estudis, la casa i les criatures. Però llavors em va anar molt bé, perquè vaig estudiar pedagogia, i hi havia força psicologia, i això em va anar molt bé el dia de demà. Aleshores, era diferent, hi havia Filosofia i Lletres, i si havies fet aquesta branca t’habilitava per poder ensenyar tota classe de lletres. Llavors, és clar, les persones que havien fet història o una altra branca els faltava la base pedagògica, en canvi jo vaig fer pel meu compte el que a mi m’interessava que era la història i la literatura i vaig tenir una mica de fonament de pedagogia i psicologia que em va anar prou bé el dia de demà per treballar i per la canalla meva, i per mi mateixa. Vaig llegir Freud, i molta cosa de Fibralgi i coses d’aquestes i dintre de tot... fins que vaig tenir el títol a la butxaca, em pensava que no ho aconseguiria mai. Aleshores eren tres anys, i potser n’hi vaig estar quatre. Llavors ja vaig començar a donar classe. Em va agradar molt. Jo he tingut molta sort en les tres feines professionals que he fet. Em va agradar molt donar classe, em va agradar molt ser alcaldessa i m’ha agradat molt escriure. Amb això he estat molt de sort, perquè hi ha gent que ha de fer feines que no li agraden, jo n’he fet tres i totes tres m’han agradat molt.

Pel què respecta a la relació entre l’església i la societat, no ens ho plantejàvem, nosaltres sabíem que els rojos havien matat capellans, i que els blancs no ho feien, nosaltres érem catòlics, no teníem cap por de que ens matessin i tot plegat. Quan vaig ser gran i vaig estudiar o investigar, vaig veure i m’han explicat coses com per exemple que pel cantó de Lleida, havies de tenir un aval d’un capellà per tenir segons quines feines. Hi ha vegades quan sents que els alemanys no tenien ni idea de que en temps dels nazis hi havia camps de concentració... si que pot ser! Ja que si no t’afecta a tu directament... jo totes aquestes barrabassades les he sabudes ara, si no les vius en el teu entorn familiar, no te n’adones. Fins que no vaig ser a la universitat, no em vaig començar a adonar de moltes coses. Hi havia tipus, no els dels sindicats d’estudiants, sinó més que aquests, a la universitat que anaven amb corretges i no sé si amb pistoles, i allà em vaig començar a adonar que apallissaven a gent, i et començaves a preguntar què estava passant.
La realitat a Barcelona i als pobles també era diferent. Una cosa tant clara com el passar fam, les realitats era molt diferents. Al poble en èpoques no hi havia sucre, o després de la guerra no hi havia plàtans, però fam al poble no. La realitat del poble era diferent. Racionament si, vivíem nosaltres a Sarrià i l’any 46-47, tot anava racionat, igual que les restriccions elèctriques. Per aquest motiu, molts es van fer rics, a causa del racionament. Venien coses que no tocaven, n’adulteraven d’altres...

L’activitat clandestina que vaig fer a la meva vida, són dues: una inconscient del tot. Recordo que a la universitat hi havia cartells del SEU i un company em va dir si era capaç d’arrancar-ne un. I jo l’arrenco, no em va passar res. Molt temps després, em van dir que els del SEU van estar a punt de donar-me una gran pallissa, però que m’havien deixat per tonta, o sigui que això no val (riu). I la segona, recordes unes carreres de cotxes a Barcelona que se’n deien Peña Rin, i es feien en un circuit urbà que anava per Pedralbes etc., els que l’organitzaven es devien dir Peña Rin, i venien gent estrangera. Això devia ser l’any 49. Un activista molt activista que es deia Pere Figueres i uns quants volien anar a la vigília de la cursa a posar enganxis que posava Visca Catalunya. Llavors uns van anar a posar amb guix Visca Catalunya i altres els enganxines, i jo i un altre havíem d’anar Diagonal amunt i avall vigilant que no vinguessin els grisos, feina que va ser molt difícil, ja que a finals d’octubre, havíem de buscar algú amb gavardina, però clar a finals d’octubre n’hi podia haver molta de gent amb gavardina. L’endemà, ja no hi havia res (somriu). Em sembla que no es fiaven massa de nosaltres perquè érem noies.

(Ens parla de la seva família a nivell polític...)

De la mateixa manera que havien sigut molt cristians, també havien estat molt catalanistes. Suposo que a casa haurien estat camboristes, simpatitzants de la Lliga... sí, perquè d’esquerres no ho eren pas, això segur, sé que parlava d’en Macià amb una certa reticència, o sigui que, eren de dretes, el meu avi era molt de dretes, això sí, catalanistes. Tota la ofensiva anticatalana de Franco a l’acte la van rebutjar. Recordo quan érem al Sagrat Cor internes, que allà eren més aviat pro-alemanys, jo recordo que sense saber massa de què anava, jo ja deia que era pro-aliada. A Franco a l’acte ja li vam agafar mania, sobretot per la cosa anti-catalana.

A finals dels 70 ja estava treballant, primer vaig fer classes a Vic, llavors em van anar treien de tots els col·legis.... vaig tornar a la universitat, ja tot era absolutament oberta, era una altra història, segons com millor, segons com pitjor, perquè ja era molt més massificada. Em va obrir molt els ulls, i jo, al fer classes només a nenes, els transmetia les noves visions de les coses, i una sèrie de mares, allà Vic, van anar a comentar a les monges que quines idees s’estaven transmeten a les nenes. Sempre, menys a Barcelona, vaig tenir problemes amb els pares. Aquí la Garriga també. A totes menys a l’Isabel de Villena, que era una escola a part amb una directora a part. La Carme Serrallonga era un persona extraordinària. Era una escola privada, que precisament perquè no hagués de ser una escola religiosa, la van agafar les èlits de Barcelona. Allà vaig estar al cel. Però tant a Vic com a la Garriga, els pares.... amb la canalla no, m’hi vaig entendre molt bé, encara em trobo noies de cinquanta anys de Vic que se'n recorden de mi, i això dóna una satisfacció extraordinària. Precisament a la canalla, només ensenyaves a obrir-se, i a no empassar-s’ho tot, perquè el que ensenyava jo, ara ensenyen allò i molt més. Però en aquell temps... em van anar treient de per tot arreu, només vaig fer que anar una mica més endavant que la resta... el que obre el camí sempre rep les patacades. En general, en tinc molt bon record. I molta gent m’ha mantingut una simpatia i un bon record molt satisfactori. És fantàstic, llavors si, en el moment de morir en Franco, ja era més aquí a la Garriga. Havia passat uns anys a Barcelona, però llavors va ser quan van marxar els Hermanos, i es va muntar el Sant Lluís, i em van demanar que em quedés. A mi m'agradava molt anar a l’escola de Barcelona, però és clar, pujar i baixar cada dia, em va costar molt decidir-me però al final que vaig quedar aquí.
Recordo que escoltàvem el “Parte médico” habitual i al final ja pensàvem que no es moriria, estàvem ja desanimats. Aquella agonia va ser llarguíssima, ben bé una agonia de dictador. Un home que havia estat tan criminal, que havia fet tant mal, i tan dèspota, a la mercè dels voltors que es discutien les herències polítiques i econòmiques, espero que en fos conscient i ho veiés. Perfecte. És la mort que ha de tenir un dictador. La degradació absoluta, és el que es mereixia. I si, quan finalment van dir que era mort, quina alegria! Passat el primer moment d’eufòria va tornar a venir por, davant del què passaria. Perquè quan veies l’Arias Navarro i tota aquella “gentussa“. Pensaves, “ai, ai, ai...”. Una incertesa, no por d’una guerra civil, ni d’una dictadura igual de forta, però si un règim que continués amb tot plegat, continuista. I llavors, quan ja s’havia aprovat tot i s’havien fet eleccions dues vegades, llavors en Tejero! Això va ser terror! Oh, va ser espantós. Oh és que després va venir la LOAPA... no jutgeu el que no vau viure! O sigui, hi ha coses que... certament es van haver de fer concessions... podria ser tant pitjor, que s’havia de ser possibilista, i trampejar-ho com es va poder, més que com es va voler. S’ha obtingut una sèrie de coses que han estat bé, d’altres que no han estat tant bé... però les circumstàncies d’Espanya... jo recordo que em van criticar molt quan en Felipe González va fer el referèndum per entrar a l’OTAN quan sempre havia dit que no hi entraríem, i jo vaig dir: “s’ha d’entrar a l’OTAN“. I la gent se’m va tirar a sobre, i jo deia: “al revés!” Si no mantenim els nostres militars “chusqueros” en un lloc com l’OTAN, tindrem un cop d’estat cada dos dies. Si estem a l’OTAN veuran que no hi ha cap militar que se li acudeixi fer cops d’estat, perquè veuran que el poder és el civil, aprendran una sèrie de coses que aquí no aprendrien mai.
I fixa’t que des de que som a l’OTAN... jo sempre dic que una de les persones a les que més agraïts hem d’estar és a en Narcís Serra. Va convertir als “salvadores de la patria” en funcionaris. Dues coses importantíssimes, una, per pujar d’un grau a l’altre han de fer oposicions, i després, els va convertir en un cos de funcionaris. Li va costar molt, i clar, en aquella època, i dins de tot, a l’entrar a l’OTAN, els militars ambiciosos, al veure que era difícil que aquí hi hagués un altre Franco, han fet carrera a l’OTAN. N’estic convençuda del que vaig dir en aquell moment, i potser si hagués estat anglesa o francesa, hagués votat no a l’OTAN. Per la situació dels militars a Espanya, era el millor que podia passar, i al costat d’això, tota la feina d’en Serra de domesticar-los. Jo en Serra un dia el vaig trobar en un acte, una temporada que estava bastant ficada en la feina del partit, i ell em va dir, “imagina’t tot el malament que et puguis imaginar... doncs el doble”. I m’ho crec, una temporada de desplantes.... ell va posar el militarisme per sota del poder civil. Fins a en Serra no hi havia hagut cap ministre de defensa no militar, i s’han acabat els militars i s’han acabat els militars-ministres. És d’aquelles persones que s’ha de recordar en el llibre d’or dels benefactors del país. Ara les coses ja funcionen, però si tenim una mica de perspectiva històrica i hem de recordar d’on veníem i amb molt poc temps on vam arribar, mare de Déu!

En termes generals aquella època pensava en la democràcia, la mateixa que tenien els nostres veïns anglesos o francesos. O sigui, ser en una nació civilitzada, on es votava, on si una persona no ens agradava la podies treure a les urnes, tenir llibertat. Al no haver tingut llibertat i veure que la pots tenir, ja no penses en res més. M’empipa tant, la dreta hispànica, i els nostres estimats Bono i Rodríguez Ibarra, que estan sonats, amb tot això del Pla Ibarretxe, deixa’ls fer un referèndum, que no han fet un referèndum al Quebec, deixa-ho entrar al parlament, i si no t’agrada vota en contra. Encara penso que en Zapatero prou valent de cedir amb alguna cosa, rebent l’Ibarretxe, dins de tot pobre... si només fos el PP, però hi ha tanta gent dins del PSOE que són iguals, és això el més empipador. Jo esperava que el Pla entrés al parlament i es discutís, i també que si als bascos se’ls vota en contra ho acceptin. Jo estic absolutament en contra del PP i de certa part del PSOE, però també en contra d’ells. A nosaltres els catalans, els bascos ens han enredat sempre. Recordo que en Francesc Viñas i jo vam anar a una reunió per veure com es preparaven les eleccions autonòmiques, i recordaré que en aquesta reunió a Granollers i hi havia algú del País Basc. Nosaltres en aquella reunió dèiem que el PSC, havia de representar el catalanisme, i aquest ens deia que no perquè ells en el País Basc no representàvem el que nosaltres dèiem que representàvem aquí. Ens deien que això del catalanisme ho havíem de deixar estar. Ja a l’any 80 ja ens feien la murga els socialistes bascos. Nosaltres aquí ens hem barallat amb en Pujol, però no hi ha hagut la fracció que allà. Els socialistes han estat tant catalanistes com qualsevol. No hi ha una fragmentació social. Allà han sigut molt rapatanis, es nota que no hi van passar els romans per allà. Són una gent que no són dialogants. Una altra cosa que no entendré mai, és que des d’Espanya ens tenen més mania a nosaltres que als bascos, nosaltres no hem matat mai a ningú i els bascos els han matat la mar de gent. I ens tenen més mania a nosaltres. I ara el Zapatero que té molt clar que va guanyar gràcies als catalans i als andalusos.
(parlem de l’Estatut)
Al 90% de la gent que viu a Catalunya se’ls en fot el tema de l’estatut. Ningú ens prohibeix parlar en català.

Els mals de la transició han sortit molt més tard, perquè és clar, al començament, en certa manera, la gent molt implicada amb el franquisme, estaven espantats, clar, com que ells haguessin fet unes represàlies terribles, pensaven que els altres també les farien. Van quedar molt quiets durant una temporada, no deixant-se veure massa, a la reserva. Quan van veure després del sobressalt del 23 F [es refereix als fets del 23 de febrer del 1981], que va ser l’últim esperternec, de la gent franquista que volia que no es canviés res, en veure que es reinstaurava la democràcia i que el rei no jugava a totes aquestes coses, es van retirar una mica per veure que passava, fins al cap de sis o set anys, quan ja governava en Felipe González. En vista que hi havia un govern socialista que no empresonava, que no perseguia, llavors ja es van envalentonar. La dreta ha governat tants anys, que es pensa que el govern del país és de la seva propietat. Llavors quan per casualitat hi ha un govern que no es d’ells, se senten ultratjats, com si li haguessin pres el que és seu. Es veu que la Marta Ferrussola va fer un comentari d’aquest tipus, per ella li havien pres el que ella se sentia seu. Aquesta bona senyora, a vegades parla més del compte. En vint-i-tres anys, ja s’ho sentia seu, i ara pensar que el que era seu ara ho té en Maragall, això els fa sentir ultratjats. Perquè en Pujol era una dreta moderada i els d’Espanya són dretes furibundes i per tant, els toca a ells dirigir, els toca a ells. “Aquests pelacanyes que han de saber”, tot el que no són ells són pelacanyes, són desgràcia, amb un despreci espantós. A més amb aquesta sensació de que els estiguin prenent el que per dret diví és seu. I clar, al veure que no hi ha hagut represàlies, s’han rearmat. I llavors, l’últim temps del govern d’en Felipe González, amb aquells atacs diaris, perquè clar tenen diners i controlen els mitjans. Jo no dic que en González ho fes tot bé, però després de tot qui va ser un lladre? En Vera i en Roldán, dos en tretze anys, n’hi havia per aquests atacs de cada dia, cada dia cada dia? I El PP i ningú n’ha parlat, i en Zaplana què? Quan governa l’esquerra per moderada que sigui, la dreta s’ofèn, i ho troba esgarrifós, a nivell de tot, inclosos els ajuntaments. El poder, per ells és d’ells. I per això fins que una democràcia està assentada, i hi pot haver una alternança, han de passar anys. I ara en Zapatero, que no fa un any i ja l’apreten. I per això s’expliquen aquestes coses com aquest pacte de no agressió d’en Zapatero i en Rajoy, perquè s’hi és així és que no deuen què més fer, i a part, que si s’ha d’aprovar l’estatut es necessiten.
Jo estic d’acord amb tu, que l’estatut s’hauria de procurar pels problemes que preocupen a la gent. Però clar, el problema més important és el finançament, però el problema del finançament és que molta part del global de l’estat espanyol ve de Catalunya, és clar, si ho deixen quedar a Catalunya... i qui s’exclama? Els que reben. És el mateix que li deia Shroeder a Aznar quan es vanagloriava que Espanya anava molt bé. Doncs amb els catalans el mateix. Tenim tota la raó de queixar-nos de la nostra situació. Però els altres egoistes...

A les eleccions municipals, em vaig presentar. Jo mai a la vida em vaig imaginar que tindria una intervenció directa. Quan va ser possible fer filologia catalana, em vaig matricular, i quan ja acabava, em va venir en Francesc Viñas, que aleshores era joveníssim, i em va proposar anar a les llistes, i jo li vaig dir que per anar el deu o el dotze que si. Precisament la història és que a davant hi anava en Joan Garriga. Ell anava de cap de llista com a independent. Es van ajuntar tota la gent d’esquerres, PSC, PSUC, SINDICATS, i van fer una cosa molt complicada d’equilibris de forces, basant-se com havia quedat en les últimes eleccions democràtiques. Clar, havien de tenir una mica de referència. En Francesc Viñas anava de segon i llavors anava un del PSUC. I quan quedava poc per presentar les llistes en Joan Garriga va dir que no, perquè creia que feia falta tenir més gent independent. Llavors em va proposar anar a mi de cap de llista. Jo vaig pensar que quan en Joan veiés que tenia substitut ell tornaria. I si, si, va tornar i va tornar a dir que no. Llavors jo vaig dir que jugar així no, que si hi anava m’hi quedava. Llavors vam fer la candidatura i m’hi van posar a mi al davant. En Viñas havia fet una mica d’estudi de totes les eleccions i sempre havien guanyat les dretes, volen dir que no ens féssim il·lusions. Llavors amb gran sorpresa vam guanyar per 29 vots. Nosaltres teníem cinc regidors, Convergència cinc més, i un grup que es deia Independents per la Garriga, que eren de dretes, en Nualart i un parell més, en tenien tres. Clar, nosaltres vam pensar que s’ajuntarien Convergència i aquests tres que et deia. Però per unes qüestions personals, algú dels independents no es podia veure amb els que anaven a la llista de Convergència, van dir, que surti la Núria! Cadascú es va votar a ell mateix, i a la segona votació pretenien que jo cedís i votés a en Suñol. Jo els vaig dir que havia guanyat les eleccions, i ells em deien que total per 29 vots. Jo els vaig dir “me’n sobren 28!”. El que més em va enfadar, va ser que inclòs un de la meva llista, un del PSUC; em va dir que potser seria millor que sortís en Suñol. “Què t’has cregut?” li vaig dir. No m’havien vingut a buscar ells? I vaig dir que no. I és clar, al votar-nos cadascú, el 29 van ser més que suficients. Sort que ningú en sabia, perquè imagina’t governar en absoluta minoria, i a més teníem en Moscar a la nostra llista, que de tant en tant votava en contra nostra (riu). L’única cosa és que jo m’hi vaig dedicar molt i els altres no, i sempre intentava parlar amb gran seguretat. I com que és clar, com que es van fer coses molt essencials per la Garriga: que si l’ambulatori, que si les escoles. No es podia votar en contra de tot això, però tot i així passàvem uns canguelos! (riu). I llavors la segona vegada vaig pensar que la primera vegada m’havien deixat ser alcaldessa, però que aquesta vegada ja no sortiria, perquè havia fet enfadar a molta gent i posar-lo a rotllo... i mira, vaig sortir amb majoria absoluta. A la tercera vegada, quan havíem fet, l’institut, l’ambulatori nou, el pas de sota la via, i llavors no ens van votar. Aquest va ser un dia trist. Perquè després dels primers quatre anys, em feia molta por, però aleshores estava com convençuda de que la gent estava contenta, i la veritat és que em va venir molt de nou, la veritat, molt de nou. Va ser un terrible disgust. Un amic que també era alcalde em va dir “Núria quan ja ho tenen, ja no se’n recorden”. És una lliçó, dura, però és una lliçó. Em va agradar molt ser alcaldessa, el poder materialitzar coses que et feien il·lusió... que si les escoles, que si l’escola de música... molt, vaig ser molt feliç. Vaig fer molta feina, i molts mals de caps, però vaig ser molt feliç. Si m’haguessin anat votant, m’hi hauria estat quatre anys més, però més no. Va anar així, n’hi vaig estar vuit, i molt contenta. Tothom hi hauria de passar, es veuen les coses molt diferents. Allà si que veies el que convenia. Aprens a tenir sentit comú, sobretot en un poble, en una gran ciutat suposo que hi ha molta més política, però en un poble és molt més el dia a dia i l’anar solucionant cosetes. En tinc molt bon record.
I després d’això època de fer poca cosa, quan vaig deixar de ser alcaldessa vaig escriure tres llibres, i ara que tinc tant temps, ara no n’escric. Però bé, tot té el seu temps.