Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Mercè Pujadas, Núria Albó i Isabel Mañosa (2007)

Cognoms
Pujadas
Albó
Mañosa
Nom
Mercè
Núria
Isabel
Data de naixement
06/01/1931
02/07/1930
01/11/1940
Lloc de naixement
La Garriga
La Garriga
La Garriga
Temàtica

- Es presenten vàries fotocòpies amb anuncis en premsa dels anys 45 en endavant. Les fotocòpies mostren productes i marques de la època. Objectes que ens permeten trencar el gel per una banda i mostrar la vida quotidiana (estereotips, rols sexuals,...) d’aquella època.
MERCÈ: A vere, aquí(...) quis molt petita, però jo, ni sabíem que existís el diari. A vere lo que si sabíem que existia en aquella època, que la meva mare tenia doncs era(...) era; que ho tenia amagat, doncs,.. era tot lo d’abans de la guerra, diguem-ne el Patufet.
NÚRIA: si, si... jo casi igual...

- Tot això ho tenia amagat??
MERCÈ: si, si... ooohh, és clar (rialles).
NÚRIA: i a casa els Patufets també hi eren tots. Nosaltres fins... fins la guerra. I llavors a casa meva hi havia hagut el Matí; em penso que es deia, “bueno” algun diari “d’aquets”. Però ma a partir de l’any,(...) durant la guerra i “bueno”, a partir de la guerra ja no en parlem. Però ja a partir de la guerra, és clar, doncs anàvem tan súper justos que el diari era un luxe i no en teníem. Llavors, vam arribar a tenir... que ens va regalar el meu oncle, una ràdio. La ràdio si l’escoltàvem.

- Ah pues mira, això si és important.
A casa la ràdio si,...ehhh era, era...

- Hi devia haver només una emissora...
NÚRIA: no bueno, n’hi havia dos o tres. I s’espatllava molt,... es “via” de portar a arreglar amb unes bugies o bombetes, com vulguis dir enormes. I es fonien, i cap a Can Tresserres a arreglar-la. I era l’únic lligam amb... amb l’exterior. I és clar, era una ràdio controladíssima. Però com a mínim; hi havia coses, hi havia coses per fer. Hi havia contes, hi havia... com es deia aquell “El maginet”. I bueno... hi havia, hi havia cosetes. Unes ràdios molt poc importants, però, si però diàries...
MERCÈ: i bueno... goita no hem sortit tontos del tot... no?(...)

- (Veu en off describint fotografies(...))
NÚRIA: tenen com una mica d’aire dels del Patufet...

-(...)Els he agafat una mica per parlar de la família, de com ens organitzàvem, no...
NÚRIA: no no ja ja. Però “hasta” feia gràcia per veure si me’n sonava algun, no...
MERCÈ: de moment, cap.
(...)
MERCÈ: a mi la “Lechera” si perquè de llet d’aquesta en “via” begut, la veritat sigui dita. De molt petitona,...
NÚRIA: però precisament aquest dibuix no. O potser no me’n recordo, ja veuràs...
Però escolta’m això devien ser, anuncis de diaris...
MERCÈ: el “Barón Dandi”... també em sona... la colònia és clar, de senyor...
NÚRIA: Fixador...

- A mi el que m’agradaria és que us fixeu en el que surt, no...
(explicació estereotips i diferents dibuixos on apareixen: el rol de mare cuidadora de nens, el rol del marit amo i senyor de la casa, productes adreçats només a dones...).
MERCÈ: aquesta senyora sembla les que havien a les “Vegas”. No, en el Casino... que porten... almenys portaven...
NÚRIA: això si que me’n recordo. Que anaven... la gent en els... quan hi havia alguna festa... o en els camps de futbol... però... la gent havia anat a circ,... portaven aquesta mena de cosa. Penjada aquí...
MERCÈ: venien els cigarrets.
NÚRIA: i els caramels.

- I eren dones o homes??
NÚRIA: De tot.
MERCÈ: Més aviat dones.
NÚRIA: I així guarnides, no.
MERCÈ: Bueno, el “masagil” jo havia treballat a la farmàcia, i fins fa poc encara n’hi havia (rialles).
NÚRIA: a mi ni em sonava...
MERCÈ: a mi si, a mi si.

- Depèn del ram,... llavors per exemple... les coses que feien els homes (...)
NÚRIA: Però d’on els has tret aquests anuncis??
MERCÈ: de l’internet.
NÚRIA: d’internet ja ho sé... però vull dir d’on eren...

- Tot això sortia en els diaris en aquella època.
NÚRIA: Si, és clar que ara ho veig ben bé que no, no llegíem diaris. Perquè és que no... ni sonar-me. Perquè és que els dibuixos ni em sonen.

- Potser és que és de massa enrera. Potser els hauria d’haver agafat... una mica més endavant.
NÚRIA: Les marques, si.
MERCÈ: és clar, el “Terry” el coneixem.
NÚRIA: Les marques, fóra d’aquesta que jo no la coneixia però tu si, les marques si. Però en canvi els dibuixos...

- Potser hauria d’haver agafat anuncis del 50... del 55 en endavant... també he agafat alguna pel·lícula...(Comentem les pel·lícules).
MERCÈ: el Frankenstein si...

- Ensenyo fotos del Franco en actes públics.
NÚRIA: si bueno el Franco si, és clar. No sé si aquesta fotografia però, per desgràcia...
MERCÈ: ara anava a dir... per desgràcia aquest si.
(rialles) Aquest ens sona a tots...
NÚRIA: aquest sí que sona...

- (També hi ha fotografies de la vida quotidiana...)
NÚRIA: ah! El tramvia si veus, el tramvia si. El tramvia, si bueno és clar. Aquí a la Garriga, no és clar, no hi havien.
MERCÈ: bueno, jo vaig viure 12 anys a Barcelona.
NÚRIA: però en canvi jo vaig estar a partir de 16 anys a Barcelona i els tramvies oh! i tant! I la correguda per pujar quan ja corrien... tot això ho sabia fer. I les plataformes aquestes “apretades”... si, els tramvies, si.
MERCÈ: si... “hombre”...

- (Fotocòpia una pesseta en bitllet)
MERCÈ: si, si també la recordo... et diré que encara en tinc alguna a casa. Amagadeta. Guardada. Em sembla que encara en tinc una...

- (Foto de la pel·lícula “Gilda”)
MERCÈ: aquesta si que ja és... de la...
NÚRIA: em sembla que jo encara vivia a Barcelona quan feien la “Gilda”. Que hi tinc una anècdota molt divertida, jo. Perquè abans de fer la “Gilda”; la feien al Coliseu, a Barcelona. I abans de fer la “Gilda” feien una altra pel·lícula que era la “vida de Santa Maria Goreti” i a casa que érem tan piadosos...(rialla) vam anar a veure la Santa Maria Goreti i a l’entremig feien el “trailer” de la “Gilda”; i justament feien el tros aquell (rialla) del ball...
MERCÈ: l’Striptease!! (rialla)
NÚRIA: o sigui... aquella que era el símbol de tot allò que no es podia anar a veure i de tot allò pervers... la barrejaven amb Santa Maria Goreti. Bueno, això em penso que era una anècdota molt graciosa i...
Off: home, jo penso que això devia ser una estratègia de màrqueting. La gent anava a veure aquesta pel·lícula, més santa i més beata...
MERCÈ: per de passada veure l’altra i quedar bé... és clar.
NÚRIA: no sé si algú va tornar a veure la Santa o bé anaven directament a la Gilda...(rialles). Però, però jo sé que... que... Bueno no hi vam donar potser massa importància perquè vull dir hi havia una persona que es posava un guant però nosaltres érem tan innocents que no, no... hi vèiem... tampoc la implicació sexual, però... a llavors... clar com que s’ha arribat a parlar tant d’aquesta pel·lícula i vaig pensar: mira quina gràcia que la barrejaven amb no sé com es deia, la Maria Goreti, o tota sola..., o la santa... bé era la història, això segur, la història de la Maria Goreti.

- Bueno devien fer-ho amb una mica d’història perquè la gent hi anés...
NÚRIA: Noo... suposo que era... era purament la ruta de què després d’aquesta venia aquella...
MERCÈ: si, perquè llavors en feien dos de pel·lícules als cines...
NÚRIA: i feien la setmana que ve... i et feien el tràiler de la setmana que ve... fos quina fos. Penso que més que mala fe... hi havia... com... o potser si que hi havia algo mala fe... com... ja veuràs aquells “beatos”... aquells beatos en aquí.
Per què això quin any era,... això?

- Això devia ser el 45... o el 46.
MERCÈ: si perquè jo aquesta l’he vist... però l’he vist ja de més... més cap aquí... eh... vull dir no...
NÚRIA: bueno perquè aquesta te n’has recordat perquè l’han re... l’han tornat a fer... si jo quan la van tornar a fer per la tele, la vaig tornar a veure... vaig pensar... ai! Tens raó... la Gilda... i bueno va... no n’hi ha per tant!... però clar, per aquella època va ser una cosa... molt...
MERCÈ: bueno... a llavors també... igual que ara... llavors també... vull dir... jo per exemple, quan estava a Barcelona... és clar jo me’n vaig anar a Barcelona que tenia 7 anys i és clar el cinema no et deixaven entrar, igual que ara... que diuen pel·lícules... d’una edat, no? No et deixaven entrar... i llavors, doncs, feies coses... Jo m’enrecordo que vam anar a veure “Al Este del Edén” imagina’t tu... i que no es podia entrar al cinema... no tenia l’edat jo... i amb la meva germana, em va pintar els llavis, i em va posar “rimel” i vam anar a veure “Al Este del Edén” que m’enrecordo vam anar a veure-la a la Diagonal, que hi havia un cine... que ara ja no hi és... no sé com es deia...
NÚRIA: el “Windsor”...
MERCÈ: si, el “Windsor”... i vam anar a veure-la allà... I és clar, “Al este del edén” és una pel·lícula... bueno ja l’heu vist tots... és una pel·lícula que fa plorar molt...
NÚRIA: si... i tot el riure...
MERCÈ: i jo sóc molt ploranera...(rialles) i llavors vaig començar a plorar quan creixen les mongetes, que el pare li diu, on has robat els diners... i jo bramant com una magdalena i l’acomodador em va dir que per favor marxés perquè és clar,... plorava a llàgrima viva i a més no tenia l’edat... perquè és que a més el problema és que no tenia l’edat... i llavors me’n vaig anar a plorar amb la senyora dels wàters perquè és clar la meva germana es va quedar allà al cine i jo plorant amb la senyora dels wàters... i la senyora anant-me consolant... o sigui que no vaig acabar de veure la pel·lícula... de “Al este del edén”...

- Era curiós també les estratègies... no? per entrar al cine... em pinto... com fan ara els joves per entrar a les discoteques... no?
NÚRIA: és clar, l’estratègia és la mateixa...(rialles)
MERCÈ: l’estratègia és la mateixa si...
NÚRIA: l’estratègia és la mateixa... això no ha canviat...

- (Comentem dibuixos més actuals 60’s–70’s).
NÚRIA: si fóssin els anuncis d’escoltar potser si que me’n recordaria més... perquè teníem la ràdio...
MERCÈ: la “quina San Clemente”...
NÚRIA: i... havia d’aquests versos... que ara no me’n recordaré... però...

- Bé, perquè no hem tingut més temps perquè sinó hagués portat algun registre sonor...
NÚRIA: no me’n recordaré de cap... però sinó... nosaltres a casa teníem ràdio... i és clar... d’anuncis d’aquests segurament els recordaria... ara aquests... no... però és que a més no sé de quin diari són... no serien pas de l’ABC?

- Ja t’ho buscaré...
NÚRIA: perquè és curiós que no em sonen gens...
MERCÈ: a mi tampoc no em sonen gens...

- Però bueno ara no us hi capfiqueu...
MERCÈ: bueno jo recordo un anunci que se’n deia del senyor “Casademunt” que sortia amb un que feia una veueta com...
NÚRIA: o però això... és... el Casademunt és més modern...
MERCÈ: allò que era... més d’aquí... més d’ara...
NÚRIA: què vols dir? El “Maginet”...? el maginet... tu te’n recordes...
MERCÈ: el maginet... no, no... no era el maginet...
NÚRIA: però bueno,... és igual... era un programa...
MERCÈ: era el maginet... de Tarragona... però bueno... feien...

- Bueno... ara començarem les preguntes difícils... ehh què és per vosaltres la família? És difícil... aquesta pregunta. Ara, actualment... què és una família? Què fa? Quina funció fa? Què és?
MERCÈ: a veure... mmm no sé si contestes tu o jo... vols dir... lo que havia representat per nosaltres o... en aquests moments?

- Totes dues coses... primer potser lo que... lo que era i després lo que és... com ha canviat... el concepte... perquè deu haver canviat una mica, no?
MERCÈ: a veure... és que és molt difícil... sobretot per mi... per la Núria no sé... perquè ella sí tenia una família... jo... família també n’he tingut, indiscutible... però he tingut... mmm a veure... molts problemes... a veure... jo sóc filla de la meva mare... indiscutible; i d’un senyor que no em va voler reconèixer ni em va voler mai... o sigui que,... és clar... el meu... la meva... la família per mi mmm té molt valor perquè vull dir, la meva mare va fer de pare i de mare i... em va estimar moltíssim, la meva germana també... érem germanes de mare. Però, a veure, per mi la família tal com està considerada mmm no té... no té gaire valor...
A veure... pare, mare...

- Home doncs això també és important... no? Com vas viure amb la teva mare... a veure com vas viure aquesta situació... no? perquè eren temps molt... complicats, no?
MERCÈ: bueno... no he tingut mai molt problema per aquest cas... vull dir... la meva mare suposo que si en va tenir molt... perquè clar ja veus... vaig néixer l’any 40, aquí a la Garriga, i en aquella època era un esdeveniment... perquè a part... jo tenia una germana que tenia 18 anys, una altra que tenia 13(...) perquè la meva mare era viuda; i clar jo vaig néixer després de la guerra.

- I eres la petita?
MERCÈ: si i... clar... quan jo vaig néixer aquí a la Garriga, en el moment de néixer si va ser un esdeveniment; perquè... bueno suposo que n’hi devien haver-hi d’altres però... en aquell moment potser era l'única persona que la meva mare... va tenir una filla i que doncs que, el meu pare no em va voler, que no em va reconèixer... jo porto els cognoms de la meva mare... i que llavors doncs,... la meva mare va tenir de fer de minyona, em va cuidar... treballar... i pujar-me... i per cert que em va pujar molt bé. Eeee

- La teva mare és un bon exemple de dos rols,... no?
MERCÈ: o de tres!

- En aquell moment... dèien... que les dones estaven a casa...
MERCÈ: no... a veure... per exemple la meva mare havia sigut una persona... que quan vaig néixer, amb... a l’època aquella, la Núria ho deu saber-ho millor que jo, doncs jo era molt petita, anar a les “Paules”... que hi havia en aquell temps... que eren les senyores que es cuidaven de l’església i feien com ara Càritas i que... doncs anaven...
NÚRIA: les conferències de Sant Vicenç de Paül...
MERCÈ: les Paüles... en dèien les Paüles... A llavors quan jo vaig nèixer, van anar a veure la meva mare i li van dir, a veure... si tu vas a missa... nosaltres t’ajudarem... eee

- Però eren senyores que no eren religioses?
NÚRIA: senyores, senyores.
MERCÈ: senyores del poble...

- Però que eren senyores d’“alto postín” o...
MERCÈ: bueno hi havia de tot...
NÚRIA: senyores de tot...
MERCÈ: no sé jo, exactament no...
NÚRIA: la meva mare n’era...
MERCÈ: però és clar, era allò de dir... si tu vas a missa... doncs,... t’ajudem... la meva mare no anava a missa perquè ja era doncs, d’esquerra republicana, i va dir... doncs vostè ja se’n va escales avall que jo ja fregaré i cuidaré la meva filla.

- És a dir... una mare súper trencadora... i més amb... amb el temps que et va tenir no? Tot plegat...
MERCÈ: si si... per això et dic que era molt difícil. A part, doncs per lo que t’explico... la meva mare tenia tot lo d’abans de la guerra amagat i jo et puc dir que casi... vaig començar a llegir primer català que castellà.

- (Arriba l'Isabel Manyosa... ens explica perquè arriba tard... la poso al dia...)
MERCÈ: clar, a mi em pregunta... la família per mi és... és molt important la meva mare...
ISABEL: bueno mira... és la família...
MERCÈ: molt important la meva mare, el rol del pare... molt malament. El pare jo penso que sempre... eee... m’ha influït, o no... suposo que si... però sempre en els homes... (perdó aquí al present); els he tingut en un concepte molt més avall que les dones... però moltíssim.
NÚRIA: clar, clar... és natural.
ISABEL: és natural...

- En quin sentit?
MERCÈ: En tots... en tots... si si en tots... jo penso que és un dels factors... jo era molt joveneta... que deia que jo no em casaria mai... i jo no m’he casat. Però vull dir que si... o sigui... per exemple... ha sigut una cosa... que no m’ha amargat mai... al contrari... que no m’ha fet mai vergonya... mai,... era ben petitona... i anava a escola... (perquè avui dia ja tothom està separat, i tenen als nens “pobricos”...) però en aquella època... era l'única persona, que jo anava a l’escola, i que no tenia pare i duia els noms de la meva mare, no? I em preguntaven: i el teu pare? I jo deia jo no en tinc de pare, no m’ha volgut... no m’he n’he amagat mai. Mai m’ha fet vergonya,... Mai. Mai.
ISABEL: això és important... suposo... ehhh.

- Era difícil?
ISABEL: (fóra de so) Aquest home... ha tingut més d’un fill però mai n’ha reconegut cap...
MERCÈ: No. No era difícil. Ho he tingut sempre molt clar. Per exemple, en el meu carnet d’identitat mai he volgut posar el nom de pare. Perquè he tingut molts problemes, molts.

- Perquè allà en el registre... si que posa allò de “padre desconocido...”?
MERCÈ: Si que posa “padre desconocido”. Ho posa, eh! Perquè tinc la partida de naixement. Però quan jo em vaig a fer el carnet d’identitat i el passaport em diuen: vostè aquí ha de posar el nom de Juan, Pere... vostè no sap com es deia el seu pare? Dic si. I per què no li posa? Perquè no ho vull. I he tingut problemes a “manta”. M’han arribat a dir que no me’l farien, que em tancarien a la presó,... mil coses. Perquè haig de posar un nom perquè em deien, em diuen encara, fixa’t tu!, que allò fa mal efecte. I jo dic: els hi fa mal efecte a vostè... però no a mi. Eh!...

- Ostres encara després de tants anys... també és curiós...
MERCÈ: si, s’ha de posar, eh. S’ha de posar...
ISABEL: és la burocràcia...

- Si, és clar. La burocràcia està estructurada al voltant del concepte de família tradicional...
NÚRIA: suposo que vindrà un moment, ara. Ara és clar amb, amb les parelles homosexuals,... que s’hauran de canviar els, els... estereotips.
MERCÈ: no, no... però encara t’obliguen a posar-ho. A posar un nom allà. Per exemple posa: “hija de” la meva mare es deia Rafaela, “i de” allà no n’hi ha. I em diu: pos posi un nom. I jo no li vull posar. Doncs això fa mal efecte. Per vostè però no per mi. A llavors, hi has de posar un nom. Doncs posi esperit sant (rialles).
I em van dir: home esperit sant! Si vostè no li vol posar doncs no li posi... o sigui... entens? ehh a veure, però és clar, a veure el meu concepte de família...

- Bueno, perquè has viscut en una família diferent... a l'estereotipada... però el concepte de família hi és...
MERCÈ: molt perquè la meva mare i la meva germana...
ISABEL: (fora de la conversa actual s’està mirant les fotografies i ho comenta) això no em sona de res...
NÚRIA: el tramvia sí, no?
ISABEL: el tramvia, si és clar. Aquella famosa vaga que hi va haver... (li faig un gest perquè no parli) ai, ai. Perdona, perdona...

- Ho sento però es que sinó després... hauré de transcriure i no sé pas com ho faré... si parleu totes alhora...
MERCÈ: bé... “pues” ja està.

- Molt bé, molt bé... i tu, Núria, com ho veus això de la família?
NÚRIA: bé, és que em penso que tal com tu ho demanes és quin concepte es tenia de família l’any 39. És que una cosa és, el concepte privat, que en aquest cas és molt, molt fort del corrent, perquè és clar, doncs fugia absolutament del patró. Nosaltres fugíem una mica, tambè ja veuràs però... però era dintre del patró. És clar la família, em penso que fins els anys 60 no va canviar des de la prehistòria, era el concepte doncs d’això, el nucli, o el primer nucli de la societat de defensa, de criança i de tot lo que vulguis, i és un concepte que ara comença a disgregar-se. Però tota la vida havia sigut el mateix.

- I com era? Què vol dir això?
NÚRIA: Bueno, hi havia un nucli familiar, que que podia tenir pares i germans i moltes vegades avis i segons, bueno, si estaves al camp a vegades els germans solters o tots els... o sigui un nucli lligat per la sang... fa una mica de riure aquesta paraula, però era aquesta o pel semen o com li vulguis dir. I que defensaven els interessos d’ells. I que després d’aquest nucli és clar, va venir el nucli d’afegir famílies, com els clans o bé d’afegir amb gent de poble, llavors va néixer la cosa social, la cosa de poble... el primer nucli era de defensa, diríem... de defensa, de donar. De donar vida, de mantenir-la i de defensar-la dels perills exteriors. I aquesta, així esquemàticament però ha sigut la idea del que ha sigut la família...
ISABEL: del que era la família...

- I com era aquest nucli?
NÚRIA: Normalment el que hi havia era el pare, la mare i els avis. Hi havia, a casa meva hi havia també els meus avis (materns), els meus pares i nosaltres. A llavors, va venir la guerra, i a la guerra van matar als dos homes. Primer van matar a l’avi i van matar al pare. Llavors va quedar una família dirigida per... per dones. I amb moltes... durant la guerra, terrible... molt... amb molta por de que llavors,... començaven a dir... ara s’emportaran les criatures a Rússia,... en fi... Nosaltres érem molt petits i jo me’n recordo que teníem por però era una por més... puntual. En un moment donat... però suposo que la meva mare s’ho devia passar... és clar... La mare tenia 31 anys quan va quedar vídua, cinc criatures,... i la mare, la seva mare també vídua i llavors vam tenir la sort d’un meu oncle que la va ajudar econòmicament a tirar endavant mentres va poder, havien fet negoci amb el pare, i ell es va cuidar de nosaltres, perquè llavors; què havia de fer... va ser,... i llavors... a casa així com la mare... d’ella (referint-se a la Mercè) va dir: res de missa, doncs a casa va ser al contrari: tot missa (rialles). Tot de missa. I suposo que és clar, a la meva mare no l’havien pujada... havia sigut filla única. Els meus avis eren forners però s’havien guanyat bé la vida. Havia sigut filla única amb un “agravant”, havia tingut alguns germans que s’havien mort tots. Llavors va ser l'única, que havien mort de naixement o de petitons i clar, l’única que va sobreviure i és clar, va ser enormement protegida... perquè és clar, haurien sigut quatre em penso... i va quedar ella sola... i els meus avis; l’avi es guanyava bé la vida... i a la nena... doncs li van donar una educació per aquella època extraordinària, va aprendre a tocar el piano, va aprendre francès, era una persona enormement intel·ligent, vull dir, que si hagués estat un temps com ara hauria fet carrera. Era molt intel·ligent. Com més gran em faig més veig lo intel·ligent que era. Però dintre d’aquella època, nascuda al 1904, la meva mare doncs, doncs va tenir una educació; i en un poble, el màxim “d’esmerada”... I a tu no et faltarà mai res... el meu avi va comprar unes cases, unes vinyes... a tu no et faltarà mai res...

- Potser va accedir a més coses. Al ser filla única,...
NÚRIA: Ah! Segur, segur... i que el meu avi... tot i que era forner... havia sigut un home molt aventurer que... que a vegades s’havia escapat de casa; havia anat a França, cap a Marsella que per aquella època és com si ara s’hagués anat a la lluna quasi bé... vull dir... era... iii... era un home amant de la cultura. A més la meva àvia venia d’una casa més aviat... ehh i tenien un interès per la cultura. O sigui que a la nena li van donar, van valorar més la cultura que no pas posar-la a 13 anys com passava a moltes famílies, a la botiga... o sigui que suposo que les nenes de l’edat de la meva mare a 13 anys ja anaven o a servir o a la botiga a ajudar o al camp a treballar... i ella no. I això va anar molt bé per un cantó però per un altre cantó, no... es va... sentir absolutament desprotegida quan li va faltar... la protecció. Llavors, suposo que... que és clar com a casa al meu pare l’havien mort però és clar com era tan de missa i tot això... doncs, es va refugiar... amb el que tenia més a prop que era la religió. I és clar a casa, ara ho veig, vam viure com en un convent perquè érem... ni sortíem a jugar al carrer, anàvem a Acció Catòlica... vull dir... en certa manera vam viure absolutament com “isolades”...
ISABEL: no anaves a jugar al carrer?
NÚRIA: jo mai de la vida!... ens els miràvem per la finestra i ens en delíem però...
ISABEL: no?? i això que érem veïns quasi bé...
NÚRIA: mai de la vida...
ISABEL: perquè tot d’un plegat jo vaig néixer,... néixer a lo que era “Cal Gavineter”; la casa que han tirat a terra ara, pues davant del, costat del Forn del Sol. Jo vaig néixer allà. I ella va néixer al costat de l’Alhambra. Vull dir que... i jo no la recordo mai d’haver jugat amb nosaltres... de per allà...

- Quants anys us porteu vosaltres?
ISABEL: un any o dos, em sembla. Oi?
NÚRIA: de quin any ets tu?
ISABEL: jo sóc del 31.
NÚRIA: doncs jo sóc del 30, si. Mira, un any.
ISABEL: jo sóc com la teva germana...
NÚRIA: com la petita, si... ets com la Roser...
ISABEL: com la Roser, si. Això.

- Tu ets (dirigint-me a la Mercè) la “outlier” d’aquí...
ISABEL: no, ella és la nena.
NÚRIA: la petita (rialles). Jo era la segona; a casa meva hi havia tres noies i dos nois...

- O sigui éreu cinc germans...
NÚRIA: cinc germans.

- Com ho van viure ells?? Perquè era un món molt femení...
NÚRIA: es van fer tots capellans i monges...

- No em diguis...
ISABEL: “menus” ella tots... oi, Núria?
NÚRIA: “menos” jo... jo al final... sempre vaig ser l’ovella negra... perquè feia unes coses horroroses com que m’agradaven els nens... ooo però “bueno” a enorme distància perquè “Déu nos en guard”...
MERCÈ: per la finestra...
NÚRIA: per la finestra. A fe de... amb algú... però “bueno” va ser... també així... la seva família no és normal... la meva tampoc, no?

- Totes dues són normals...
MERCÈ: home que vols dir que no és normal? (rialles)
ISABEL: jo en canvi... jo recordo haver vingut a casa teva... potser havia vingut a jugar...
NÚRIA: no, no, venir a casa si...
ISABEL: jo recordo haver...
MERCÈ: és molt diferent... amb ella amb mi... és molt diferent la manera de pensar... ehh?

- Cadascú “lo” seu s’ho pensa... vull dir... és diferent... no? no és que sigui diferent... és que potser... l’estereotip no es dóna tant... que potser la família “normal” no hi és tant...
NÚRIA: no... si que hi és, si.
MERCÈ: si... no?
NÚRIA: no si que hi és... perquè... és que a veure...
ISABEL: perquè la meva tampoc no ho era tan normal... tampoc no ho era.
NÚRIA: no però em refereixo... què... la major part de gent que jo coneixia tenia... eren pare, mare i fills...
MERCÈ: clar...
NÚRIA: i avis... i feien tot allò que... ella és un cas fóra de lo corrent.
MERCÈ: Jo era un cas fora de lo corrent... sobretot a l’època que era...
NÚRIA: a l’època... és clar... no ara... no, “ya ya...”
MERCÈ: no... ara, no ho seria... en l’època que era si...
NÚRIA: i la meva... no era tan fora de lo corrent però no era tan corrent com totes les altres...

- Perquè la teva mare... no va pensar mai de tornar-se a casar?
NÚRIA: ui... no. Déu nos en guard... no ho sé... ”vaja”...
ISABEL: no es pensava tant... jo em sembla que no es pensava tant. Vols dir que hi havia tanta gent que es tornava a casar en aquella època?
NÚRIA: no sé...
ISABEL: jo tenia un avi que es va casar tres vegades per això... vivia als Hostalets...

- Un avi... eh... era home... era home...
ISABEL: un avi si... era home...
NÚRIA: exacte... i les vídues... és que a més a més... a veure, la meva mare,... amb cinc criatures i després de la guerra... no...
ISABEL: ja tenia prou feina...
NÚRIA: qui s’atrevia?
ISABEL: això... també, eh!

- Home hi havia algunes dones que era per buscar estratègies...
ISABEL: home... la seva mare era... era una senyora. Era una senyora en aquella època... és clar tornar-se a casar no li devia passar ni pel cap...
NÚRIA: no, és clar... és que em penso que no li va ni passar ni pel cap... és que és aquesta la història... ella... mira havia estat casada per... i que potser si les circumstàncies no haguessin estat tan terribles i s’hagués... però... és clar... en un poble... i a més és lo que diu i tot i que els avis eren forners... l’àvia era fornera i tot això... però tenia com un estatus...
ISABEL: si, home...
NÚRIA: que no haurien gosat...
ISABEL: era la senyora Albó...
NÚRIA: era la senyora Albó... si, si.

- Què vol dir això?
ISABEL: que en aquella època doncs...
NÚRIA: eren la gent més... eren “tal o tal” i la meva mare no va ser mai en “tal” era la senyora Albó.
ISABEL: la senyora Albó.
MERCÈ: hi havia classes socials al poble. Clar.
ISABEL: no és que fós... a veure... jo ara la defenso, perquè era una senyora però vull dir... no, no... com els que venien de Barcelona a estiuejar... no. Era una senyora. Que no... a més a més també s’ha de dir una cosa que val la pena potser de dir-la; que jo havia sentit a dir a casa meva que la teva mare, quan van entrar doncs els nacionals, no va voler mai, mai saber qui havia anat a buscar al seu pare i al seu marit. No havia volgut mai doncs, acusar a ningú... per dir doncs, aquests van ser els que van matar en els seus... això doncs també s’ha de dir perquè...
NÚRIA: la meva mare era... religiosa de veritat. Era religiosa de veritat i llavors; d’això me’n recordo que acabada la guerra, que és clar, jo devia tenir entre 8 i 9 anys... i que un dia va venir un senyor, i que a més sé qui era i m'en recordat tota la vida... i li va dir: “escolti'm, (així com feien els falangistes) ens ha de dir qui va matar al seu pare” i en el seu marit i això i ella els va contestar “no ho sé” “i si ho sabés tampoc no us ho diria perquè no me’l tornareu pas... i la meva religió m’ensenya a perdonar” diu bueno, doncs...(li va contestar el d’en Franco), diu: “s’ho va passar malament a la guerra i s’ho vol passar malament després també?”
ISABEL: no, no... jo això ho havia sentit a dir a la meva mare perquè em sembla que inclòs la meva mare havia anat a buscar alguna vegada algun certificat del meu pare de quan era a França. Jo ho havia sentit a comentar. A casa ho havia sentit a comentar a casa la meva mare...

- Déu n’hi do quina família també més...
NÚRIA: dintre de tot també va ser fidel en les seves...
ISABEL: creences...
NÚRIA: en les seves creences... vull dir... eren dones de molta categoria. Eh.

- Però en aquell moment tampoc no... no s’estilava això de tornar-se a casar... no? era com...
ISABEL: però de gent que van dir més del compte doncs, del que els hi van fer també n’hi va haver...
NÚRIA: això si... això si i tant!
ISABEL: i ella no va pas dir-ho.
NÚRIA: mai de la vida.
ISABEL: també és veritat.
NÚRIA: a part que és veritat que no ho sabia. Generalment no venien els del teu propi poble a buscar-te. Generalment venien d’altres. Els de la Garriga anaven a les Franqueses, els de les Franqueses venien aquí a la Garriga... vull dir... tenien aquesta mínima... precaució, no?
ISABEL: o decència...
NÚRIA: no, decència no. Precaució de no ser reconegut, per si les mosques... i van ser, bueno van ser aquells primers temps... perquè que la guerra va començar el 18 de juliol, l’avi el van matar el 2 d’agost i al pare el 18 d’agost. Just un mes després, vull dir que va ser... aquella època... És clar, per això ara quan parlen de... en fi... és clar van passar tots els 40 anys del Franco sentint les barrabassades que havia fet un cantó. A llavors, ara semblava que només havia fet barrabassades en Franco i jo és clar, em poso negra perquè...

- Totes dues bandes...
NÚRIA: totes dues bandes... totes dues bandes. Totes dues bandes. En una guerra civil es fan atrocitats per totes dues bandes. I per tant, ni fer sants amb uns... calla, calla.
ISABEL: si, si... això que volen fer ara (referint-se a les beatificacions...) llegeixes el sant Reixac quan surt el diumenge? Diumenge passat hi havia un article molt maco...
MERCÈ: jo de capellans, no...(rialles)
ISABEL: no, no... aquí hi va haver un capellà... n’hi ha que són molt macos, eh. Un capellà que durant...; em sembla que era mallorquí, es va portar molt bé, molt bé... amb els de... amb els rojos diguem-ne i quan van entrar els nacionals el van matar i era capellà, eh. Aquest senyor diu i ara aquest on l’han de posar? A la banda dels uns o dels altres? Perquè el van matar els mateixos que... mmm... van entrar als nacionals... perquè ell durant la guerra es va portar bé amb la gent, doncs, dels rojos... doncs. Per dir-ho d'alguna manera.
NÚRIA: jo vaig llegir en un article a la Vanguardia això mateix dels capellans bascos.
Bé, ja sé que això se surt una mica però a mi em van trucar... l’any passat...: “escolti que ara volem fer una colla de beats de la guerra i entre ells li volíem posar el seu pare” i jo vaig dir “us en guardareu prou”, “us en guardareu prou”, però que significa això? Què significa? Bueno em vaig enfurismar... “a més a més jo sóc atea” vull dir que... (rialles) no ho vull saber... no en vull saber res.

- Home potser va influir una mica que la seva mare fos tan... catòlica...
NÚRIA: home tots tan... tants germans... tothom tan de missa... per força, per equilibrar jo havia de ser... de...
ISABEL: diferent... la balança...
NÚRIA: (rialles) és clar, havia de fer...
ISABEL: el teu germà encara és... viu o no?
NÚRIA: si.

- Per què la seva mare no es va posar a treballar després de la guerra? Doncs Déu n'hi do, amb cinc fills,...
NÚRIA: no, la meva mare.
MERCÈ: perquè era de casa bona...
NÚRIA: no teníem diners però llavors el meu “tio” li passava un tant i ella el que feia era... aquell tant fer-lo allargassar... a llavors, nosaltres estudiàvem tots... i...

- Que Déu n'hi do, estudiar cinc fills...
ISABEL: estudiar... devíeu tenir avantatges...
NÚRIA: i llavors jo... tenia 13 anys.
ISABEL: devíeu tenir avantatges... és clar... éreu nacionals...
NÚRIA: des de 12 o 13 anys a llavors, a l’estiu nosaltres és clar, fèiem classes a nens de... d'estiuejants o així... que ens donaven... quatre rals...

- I llavors també ella era de les Paulines,... aquestes tasques... casa per casa per beatificar, no?
NÚRIA: no bueno... això és una altra cosa... les conferències de Sant Vicens de Paül era una cosa, no... per ajudar la gent...
MERCÈ: com nosaltres...
ISABEL: això com nosaltres...
NÚRIA: i donaven... uns... unes menes de llaunes i aquelles llaunes es podien anar a canviar amb carn o així perquè encara Déu nos en guard de canviar-ho per diners no se’ls gastessin en... malament... i llavors anaven... amb aquelles llaunetes podien anar a buscar coses... però vull dir... havia sigut així però... la meva mare era catòlica i aquestes coses.

- Però és curiós com aquesta funció s’ha anat repetint... perquè encara hi ha dones que provenen potser de la noblesa i tal, que encara fan aquest tipus de coses... a més ara li diuen donacions... lo del càncer... o quan es posa la reina...
NÚRIA: o la Creu Roja...

- Són coses que s’han anat reproduint...
ISABEL: tenen temps per fer-ho... per poder-ho fer...
NÚRIA: perquè no treballaven o pel que sigui...
MERCÈ: lo que passa és que si,... a veure jo no sé el cas teu de casa teva ni... no ho sé eh; però que si que tenia moltes més avantatges a vere, la teva mare i la teva família que no pas la meva.
NÚRIA: si, és clar.
ISABEL: i la meva.
MERCÈ: eh, primera que la meva si les hagués tingut vés a saber si s’hagués acceptat aquest rol però com ella era... ella ja va dir d’entrada que això ella no ho acceptava doncs no va tenir ajuda de res... llavors ella si que tenia que... si que tenia que anar a servir... a fer de cuinera i... i mantenir les filles treballant amb les seves... i que si pues que potser podia tot i que en aquella època és clar, estava amb tota la dictadura... però que la meva sempre havia sigut (i tu ho saps) una mica rebel... vull dir la meva mare mai l’havia obligat ningú a parlar en castellà... i si es tenia que barallar amb algú pues es barallava... havia... vull dir que potser si que estava més lliure que la vostra família. M’entens?

- Amb tot això lo que li comportava... no?
MERCÈ: si, si... és clar... li comportava perdre tota l’ajuda i... tenir que bueno... treballar... tu ho saps, la meva mare havia fet de minyona... tota la vida i ens havia pujat però que si perquè per l’altre cantó era molt lliure. Indiscutible.

- I la seva?
ISABEL: bueno, doncs jo ja...(rialles) la meva família era doncs...

- Bueno no parlem... bé parlem de la família el que passa és que és inevitable... parlar cadascú de la seva...
MERCÈ: clar és que són dos punts...
ISABEL: bueno jo sóc entremig doncs...

- Bé no ho vaig fer a posta... eh! és el que va sortir... de veritat...(rialles)
ISABEL: el meu pare era el que se’n deia roig. Eh?
MERCÈ: la meva mare era... era “rojilla” si...
ISABEL: doncs, d’Esquerra Republicana. Encara tinc la... la com se diu això ara...

- El carnet.
ISABEL: el carnet això. El carnet d’aquí la Garriga. Que era d’esquerra i coses que havia... durant... doncs quan va haver doncs, tot això de que van anar... que agafaven a la gent a les cunetes, mataven a la gent a les cunetes... el meu pare doncs, doncs encara estava a casa; que teníem un forn de llenya aquí la Garriga; i es va posar doncs allà... al Blancafort allà... aquí la Garriga era un hospital. Era un hospital de campanya.

- Vostès on vivien?
ISABEL: A la Garriga.

- Però amb la mare... com era la...
ISABEL: Si home, això si. Jo era pare i mare... vivien sols els meus pares, els meus avis doncs eren... sota el campanar doncs eren, feien taüts... de morts (rialles) eeehhh aquí sota el campanar... fins ara doncs sempre hi havia hagut el taller de fusteria i el meu pare i la meva mare vivien sols amb el meu germà i jo. Teníem un bon contacte...

- Llavors aquesta podria ser la família...
NÚRIA: tipus.
MERCÈ: tipus.
ISABEL: tipus això mateix. La meva família era... era normaleta... durant la guerra el meu pare va ser capità de la República perquè portava l’hospital d’aquí, de lo que és ara el Blancafort i tot això. Hi va haver un hospital de campanya molt important aquí a la Garriga; que portaven els nois doncs... amb el... (ja no me’n recordo, eh!) Amb el tren i... i jo doncs, durant la guerra no vaig passar gana ni vaig passar res perquè hi havia menjar i el meu pare havia afavorit a molta gent... que no teníen menjar... perquè doncs, gent... que no ve pas al cas ara. Ehh doncs, després va marxar, va estar 4 anys a França... ehhh

- Això després de la guerra?
ISABEL: Després de la guerra. Van evacuar l’hospital i després se’n van anar cap a França i llavors... bueno... van estar a camps de concentració i bueno... és igual...

- I vosaltres aquí?
ISABEL: i nosaltres aquí. Amb la mare. Com va veure la retirada com era... no va voler que marxéssim. Perquè nosaltres no vam marxar... perquè el meu pare i els meus avis no van voler que marxéssim. Que ens movéssim d’aquí... vam tenir al començament moltes...(com se diu això?) que venen a fer registres,... i coses i... d’això però... també vam tenir la sort que teníem els avis i dos tius solters que en aquella època eren solters; germans de la meva mare que ens fan estimar molt, ens van acollir molt... ehh la meva mare era una gran modista... ehh va treballar doncs de modista i vam anar... trampejant tota la vida i... bé.

- Total... això que diuen que les dones no treballaven...
ISABEL: la meva mare va treballar sempre.
MERCÈ: molt.
ISABEL: i el meu avi ens va dir... no hi aneu. No hi aneu perquè està a punt d’haver-hi uns conflictes molt importants i vam tornar a casa... que això si que me’n recordo com que els avis quan ens van veure...
MERCÈ: jo penso que a la guerra.
ISABEL: si som una família... no hem parlat de res. De res de lo que havíem de parlar...
MERCÈ: en aquella època les dones eren...
ISABEL: treballadores, eh!
MERCÈ: portaven... van portar, jo penso eh, i suposo que en totes les guerres això indiscutible però que les dones portaven ehh i sobretot dones doncs del tipus com la meva o la d’ella que... que no eren de cases de...
ISABEL: i la meva mare, també ho haig de dir-ho...
MERCÈ: treballaven i portaven tota la casa, no? I vam créixer...
ISABEL: perquè la meva mare, durant la guerra hauria pogut deixar de treballar.

- I com es conciliava la vida laboral amb la familiar? No? Aquest problema que tenim ara tant important...
ISABEL: ai, no sé... jo no vaig notar-ho mai... si no anàvem tan nets anàvem més bruts. Si si...
MERCÈ: jo penso que ens van criar molt bé... sincerament...
ISABEL: anavem sempre d’estrenar perquè la meva mare d’un retall sempre en feia un vestit.

- Perquè era modista... no?
ISABEL: si això, i la meva mare això si que també (ara ho penso, que no ho havia pensat mai) durant la guerra podria, hauria pogut, els tres anys que el meu pare va ser capità de la Garriga... hauria pogut deixar de treballar perquè suposo que de diners potser tampoc no ens en faltaven però la meva mare no va deixar mai de treballar perquè era molt dura. La meva mare. I no va voler mai doncs, deixar de treballar i la cosa és que després de la guerra vam tenir, va tenir feina també.

- Perquè en aquella època no deixaven... bueno no deien que estava mal vist que una dona treballés? Estava mal vist que treballessin les dones?
NÚRIA: segons quina feina.
ISABEL: no... la meva mare no va estar mai mal vista... la meva mare era una preciositat de dona... eh (rialles)
MERCÈ: i la meva...
NÚRIA: a veure... si tenies una botiga o tenies una feina... és clar modista...
ISABEL: feta a casa... és clar. Era molt diferent, eh.
NÚRIA: feta a casa. El que va ser mal vist... quan van començar a fer les fàbriques, les noies que anaven a la fàbrica, de seguida les van donar la mala fama... de que... de que jo que sé...
ISABEL: però jo crec que a la Garriga això no va passar...
MERCÈ: però això ja és més de la meva època...
NÚRIA: més de cap aquí... si, si...

- No deien que descuidaven potser la feina de casa si anaven a la fàbrica...
ISABEL: clar jo a casa... sempre...
NÚRIA: però vull dir... que és noia de fàbrica... era com més despectiu... diríem.
ISABEL: això... potser és això...
NÚRIA: en canvi, però... amb un poble... és clar, les... com... entre que hi havia la gent de camp, que la gent de camp sempre havien treballat homes i dones i criatures i tothom.
ISABEL: Tots junts.
MERCÈ: Tothom.
NÚRIA: la gent de botiga... que també doncs ja tenien les botigues... a llavors quedaven els... les modistes per exemple. Que també hi havia molta gent que feia...
ISABEL: que aquí a la Garriga també hi havia dos o tres... però també hi havia dues o tres modistes que treballaven molt, eh. Perquè hi havia la meva mare... no, poso la meva mare davant... l’Angeleta del Passeig, us en recordeu? No me’n recordo com es deia ara. Bueno. Una, l’Anglada i la meva mare. Eren les tres modistes de la Garriga. I la meva mare treballava per la Granollers, per Figaró, per l’Ametlla vull dir per moltes senyores que venien, venien a casa doncs a cosir. No, no... digues, digues...(referint-se a la Núria)
NÚRIA: però em penso que pel que tu t’interessa són els tipus de feina...

- O sigui que hi havia com una distinció, no? Estava ben vist treballar d’una manera o d’una altra...
ISABEL: o d’una altra.

- Bueno... ehh més o menys,... ara que ja hem parlat una mica de la família que vam viure com a filles... fem un pas endavant en el temps i parlem de quan nosaltres vam marxar de casa... com ho vam fer? O sigui, al principi... bueno tu en el teu cas és particular...
MERCÈ: jo no he marxat mai...

- Bueno... el teu cas particular que també ens interessa. I en el vostre cas si us vau casar o abans de casar-se com era tot allò de sortir amb els “nòvios”. Tot això, vull que m’expliqueu.
NÚRIA: normalment les noies sortien de casa per casar-se. I... normalment... aleshores entraven en una altra casa també controlada.
ISABEL: jo vaig anar a viure sola. Tu no? Vas anar amb sogres?
NÚRIA: ah! Si, no... a viure amb el marit!
ISABEL: però n’hi havia que anaven a viure amb sogres. Amb la sogra i els sogres... i cunyats!
NÚRIA: si i tant!

- A veure un pas previ, un pas previ. Abans d’anar a viure amb el marit o casar-se amb el marit... com era tot aquest procés? Com coneixíeu al xicot... no? com es feia tot això del festeig... perquè... no hi havia discoteques, no?
ISABEL: aquí a la Garriga hi havia moltes coses... la Garriga sempre ha sigut un poble que hi ha hagut moltes coses. O sigui, teníem el Patronat, eh. Que eh... doncs anàvem cada diumenge a veure el cine; eh... fèiem teatre. Jo n’havia fet molt de teatre, el meu germà també n’havia fet molt. Jo tinc un germà. Som el meu germà i jo. I el meu germà feia Pastorets, jo feia allò de la Guardiola... te’n recordes? Una cosa que teníem aquí a la Garriga que va ser molt bo, és que hi havia una senyora d’aquí la Garriga que ens feia anar portar cada setmana el diumenge, (bueno, jo n’era de la Guardiola no éreu vosaltres Núria?)

- Què era això?
NÚRIA: si, això si... era una caixa d’estalvis.
ISABEL: era la caixa, caixa. La caixa d’ara. Nosaltres teníem una llibreta i cada diumenge aquella senyora en un local de la Garriga, doncs amb aquella llibreta anaves a portar cinc cèntims...

- A llavors el que feien els joves en aquella època era anar al teatre, al cine... i us coneixíeu en aquest context...
ISABEL: això... si. El Patronat, el Patronat per la joventut d’aquí la Garriga va ser molt important. Va ser molt important perquè es van fer moltes coses. Cada dos per tres feien sardanes, el dia que no feien sardanes ho feien amb gramola, que es deia abans (que és un “tocadiscos”), a llavors era una gramola... oi que era una gramola, Núria?
NÚRIA: si...
ISABEL: ball de sardanes, eh?
MERCÈ: també hi havia a Can Xic Corder que feien coses... eh.
ISABEL: si, això. I llavors hi havia la... a Can Xic Corder llavors un altre local que feien el ball... doncs que celebraven Santa Rita, Santa Llúcia... sant de tot. I allà anàvem a ballar.

- I anàveu sols o anàveu amb els pares?
ISABEL: jo sempre vaig anar amb la meva mare. Sempre... això si que és... balls amb la meva mare...
NÚRIA: sempre amb “espelma”.
ISABEL: sempre. I la meva mare i el meu pare eren molt d’anar d’excursió i sempre anàvem.

- Sempre l’espelma solia ser la mare, no?
NÚRIA: la mare o una germana. I si era un germà o una germana... també de vegades els nòvios els donaven un cèntim o una pesseta que anessin a comprar-se pega dolça i mentrestant feia un petó a la nòvia o així... però l’espelma... moltes vegades sobretot si era el ball, solia ser la mare.
ISABEL: a casa la meva mare...
NÚRIA: a casa no ho sé... perquè com que no havíem anat mai a ball... això era pecat...

- O sigui vosaltres no anàveu a ball?
NÚRIA: mai! Mai de la vida.

- Ni amb la mare?
NÚRIA: Ni amb mare ni sense.

- Ui... a veure ara com m’expliques com vas conèixer a...
NÚRIA: mira, el vaig conèixer, en el que havia... el que va ser el meu marit perquè aquests meus oncles, els que s’havien cuidat de nosaltres; a llavors jo tenia 20 anys em van convidar a San Sebastián perquè feien bisbe un fill de Vic... i ells eren de Vic...(rialles) i en aquest viatge també hi havia aquest... el noi aquest solter... i llavors aquest noi li vaig fer gràcia... i llavors va parlar amb els meus tios i els meus tios van dir: oh... és molt bona persona... i aquelles coses una mica... i llavors...

- No havíeu ni parlat, tampoc?
NÚRIA: bueno, si... havíem parlat en aquell viatge... i...
ISABEL: llavors us vau anar veient, no?
NÚRIA: clar, a llavors vam festejar i llavors ens vam casar, i... apa. Però normalment era això. Es coneixien i llavors hi havia la cerimònia de demanar la mà... el noi havia d’anar a...

- Què és això? Que s’havia de demanar la mà?
ISABEL: a casa meu no... a casa meu érem més de poble...
NÚRIA: ah... ahhh. Ho feia molt tothom, eh. O sigui, el noi, amb els pares del noi anaven a casa de la noia li portaven l’anell i es prometien.
ISABEL: la demanaven.
NÚRIA: la demanaven. “Aquests sembla que es volen casar...” i bueno era ja una cosa molt preparada... perquè ja sabien que dirien que si, si no ja hi anaven...
ISABEL: ja no hi haurien anat.
NÚRIA: era el compromís però que se’n deia demanar la mà. Anaven a demanar la mà...
ISABEL: com que et donaven l’anell anaven a demanar la mà. Demanaven la mà i llavors et posaven l’anell.
NÚRIA: demanaven la mà. I llavors, ja eren promesos oficials, i llavors, precisament en aquell dia es fixava la data de casament.

- I llavors, ja canviava una mica i us deixaven anar sols?
NÚRIA: no, no. Anar sols fins que et casaves.
ISABEL: anar sol costava molt (rialles).
NÚRIA: clar... t’havies de casar verge...
MERCÈ: és que llavors no hi havia anticonceptius...
NÚRIA: Déu nos en guard... i llavors era molt perillós. O sigui, la moral venia donada per la falta de mitjans... llavors clar...

- Llavors relacions fora del matrimoni...
NÚRIA: home si et quedaves embarassat, déu nos en guard!
ISABEL: jo els hi dic als meus néts que em vaig casar verge i encara riuen ara(rialles).
MERCÈ: a veure jo... si hagués hagut l’anticonceptiu...
NÚRIA: jo i tothom...
MERCÈ: vull dir que això està claríssim. Si haguessin hagut anticonceptius... jo no estaria aquí...
ISABEL: és clar,... clar.

- La teva mare déu n'hi do lo valenta que va ser, no? (referint-me a Mercè)
NÚRIA: molt, molt.
MERCÈ: la meva mare era molt valenta.
ISABEL: em sap greu jo me n’haig d’anar. Me n’haig d’anar, ja vindré en algun altre moment...

- Ja quedarem un dia que li vagi bé...
ISABEL: si si és clar. Perquè d’aquelles tres, de nosaltres tres jo sóc la clàssica nena de poble. Que anava al Patronat, que anava a ballar a Can Xic Corder, que fèiem comèdia, que anàvem d’excursió a Tagamanent, a Puiggraciós, tota una colla... sempre amb els meus pares... tot això, eh. Anàvem a Tagamanent, a Puiggraciós tota una colla de jovent i venien altres pares també... jo ho recordo sempre. Jo sempre recordo anant a Puiggraciós, a Tagamanent, al Montseny... a tot això... sempre amb ells. Perquè... ai déu nos guard que la nena ja ha sortit...

- Quin dia li va bé?
ISABEL: qualsevol dia més aviadet...

- Potser un divendres a les 10 en comptes de a les 12?
(se segueix un diàleg referent a pactar el dia que tornarem a quedar i un cop marxa l'Isabel Mañosa continuem amb l’entrevista).
Bueno haurem de parlar també de lo que se’n diu la residència post-nupcial. Alguns heu dit que anaven a viure sols, altres amb els sogres, de tot això...
MERCÈ: jo d’aquí passo...

- Si però potser les teves amigues devien fer d’allò... i tu també ens pots explicar la teva vida... també... encara que no et vas casar... la teva vida devia ser també super particular, no?
MERCÈ: la meva vida va ser... a vere... cuidar a la meva mare i a una meva germana que tenia esquizofrènia, estava molt malalta i la meva mare, com pots suposar si tenia quan jo vaig néixer una filla que tenia 18 anys... pues quan jo vaig néixer la meva mare tenia 40 anys... és clar, llavors... quan jo en vaig tenir 20, 20 i pico, la meva mare ja en tenia 60 i pico, la meva germana estava malalta i no podia treballar i llavors doncs, jo als 23 anys ja vaig ser cap de casa.

- Tenies dos germans més, no?
MERCÈ: no, no. Tinc dos germans més per part de pare que no els conec. Que viuen a Barcelona.

- Ah. Pensava que éreu tres. Havia entès que éreu tres.
MERCÈ: érem dos germanes. Una, la gran es va morir i la que va quedar, que era l’Assumpción pues estava malalta, tenia esquizofrènia i és clar... va tenir... no treballava... estava... estava... molt apurada. I vivíem totes tres, amb la mare, i la meva germana i jo estàvem de porters aquí en una casa, i bueno jo vaig començar anant a treballar a la fàbrica, això que dèiem que era de mal veure però... jo vaig anar (rialles) i vaig treballar cinc anys però com que havia viscut a Barcelona i havia treballat d’infermera i tal, doncs llavors vaig entrar a la farmàcia. Tenia 23 anys i era el cap de casa.

- Déu n'hi do. I no se’t va passar mai pel cap de casar-te?
MERCÈ: no. Mai. Havia tingut nòvio, eh. M’havien vingut a demanar (rialles) però després em vaig tirar endarrera perquè a veure... és lo que t’explico, que per mi els homes sempre han estat en un nivell molt més baix que les dones. O sigui, a veure, no tinc res contra ells, eh. Però... o sigui... potser no els hi tinc prou confiança... exactament no ho sé... no, no et puc dir el què és. Però vaig considerar que jo no vaig ser feliç. I el pobre home tampoc. A llavors era molt millor deixar-ho. Per lo tant... fora. L’únic que em sabia molt greu i encara me’n sap, és de no haver tingut fills... però bueno això és a part. Però bueno, a part també, estava molt lligada perquè vull dir també havia de cuidar la mare, tenia que cuidar la meva germana i tenia... no... lo que passa és que si tots aquests problemes d’això de la mare... vull dir que ja érem 10 anys més joves i també anàvem a tot allò del Patronat... però nosaltres ja fèiem escapades a Granollers d’amagat... i anàvem al ball a Granollers... i ja anàvem a Barcelona a teatre... vull dir,... que ja era molt diferent que lo que deien elles... eh.
NÚRIA: 10 anys vol dir que quan vosaltres teníeu 16 o 17 anys, ja t’anaves acostant als anys seixanta... vull dir... ja començaven les coses a... Nosaltres vam ensopegar lo pitjor.
MERCÈ: i llavors, és clar.

- Però de vegades també depèn una mica de com és la família, no? Perquè inclòs més enllà, l’any setanta i això algunes famílies també eren més tancades, no? A veure evidentment, havia canviat la cosa, eh.
NÚRIA: si...
MERCÈ: si... A veure nosaltres; jo per exemple, havia estat a l’Assamblea de Catalunya ja a partir del marge del 68 i tot això... i aquí a la Garriga, ja ho saps tu que fèiem moltes coses i que érem un grup de gent doncs que estàvem com amagats i fèiem... amb en Suñol fèiem a l’Esca que representava que fèiem un grup que anàvem d’excursió però que era polític, tot era polític eh. A llavors,...

- I les dones teníeu el mateix paper en aquell moment? Us deixaven... teníeu veu i vot igual? O us deixaven una mica més... bueno...
MERCÈ: si... en a la meva èp... si home... què vol dir? No no... a veure...
NÚRIA: en aquests grups clandestins si... llavors quan van deixar de ser clandestins... ja no tant...
MERCÈ: ja no tant... (rialles) però en la meva època si. Quan anàvem a Marata a mo... Sant Dalmau... i que anàvem... havíem vist gent de presons, havíem vist gent d’ETA. És clar a aquella època era... era... i tot això... tot això ho fèiem d’amagat de la casa... això si. La meva mare d’això no en sabia res. Per exemple els diumenges anàvem a reunions clandestines i amb la mare li dèiem que anàvem d’excursió. Que ens jugàvem el físic... perquè... ens jugàvem el físic i ens ho jugàvem tot... perquè si ens haguessin agafat no vegis... no... però bueno... si. En aquells moments si teníem veu i vot les dones. Exactament igual.

- I què és el que va canviar? Després quan es va fer públic?... bueno ja ens estem anant... l’any setanta llarg... però bueno...
NÚRIA: de fet no va canviar... mira... jo vaig ser alcaldessa.

- I era un fet insòlit... i ara més sabent com era el context a casa teva, no?
NÚRIA: i era un fet insòlit però... a veure... en el moment... els primers anys és clar, la gent, sortint d’una dictadura... és clar (i ara passem a la política) tothom tenia unes ganes de fer i de... de fer coses i s’anava realment, amb una bona fe i amb una il·lusió irrepetible.
MERCÈ: exacte, si.
NÚRIA: en aquell moment, doncs, primer que molta gent (sobretot la part de dretes) tenien molta por. Es van imaginar que si pujava l’esquerra al poder farien les mateixes represàlies i es van apretar... i és clar... hi havia molt lloc. Hi havia... per exemple a les primeres eleccions municipals hi havia molta gent, o sigui... molts llocs per ocupar i poca gent.

- La gent no volia participar perquè tenia por, no?
NÚRIA: tenia por. Sort... de gent de dretes. Llavors per fer les llistes es va haver d’anar a buscar a dones perquè no hi havia gent...

- Ah això és important saber-ho...
NÚRIA: és clar... fes a l’any 79 fes llistes per tots els municipis de Catalunya, ja parlem de Catalunya només, eh; que és lo que jo conec... 900 pobles. Diguem 700 perquè hi ha 200 de molt repetits perquè que no sé com s’ho van fer però, però hi havia molta llista per omplir i molt poca gent... sobretot que volgués anar de cap de llista.

- Clar i després això suposo que devia canviar. Un cop ja va funcionar...
NÚRIA: un cop ja s’havia... es va consolidar i es va veure que no passava res... i que no es matava ningú... llavors ja va començar a haver-hi la cosa de professionalitzar la política... llavors és quan hi ha hagut el “revés” que tothom vol la de mans...

- Que ara sembla que intenten tornar a...
MERCÈ: a veure, lo que si era molt clar... i això Núria és cert... quan les primeres eleccions, que va guanyar l’esquerra, o sigui el Partit Socialista; va guanyar gràcies a la gent que teníem en aquella època 18 i 20 anys que vam anar a votar. Tota la gent jove que havíem estat a la repressió... que estàvem dins de moviments clandestins... que... és clar, que tots érem d’Esquerra.
NÚRIA: és clar...
MERCÈ: Aquelles vot... tota aquesta gent, tot aquell jovent va anar a votar. Perquè va anar a votar el jovent... no va anar... gent gran també. Però molta gent gran no van anar a votar. Va guanyar el Partit Socialista perquè la gent jove d’aquella època vam anar a votar.
NÚRIA: deixa’m, deixa’m... és cert, però espera’t, espera’t.
MERCÈ: perquè llavors ja va ser Convergència...
NÚRIA: la gent jove i els que havien sobreviscut.
MERCÈ: exacte.
NÚRIA: perquè la gent que hi havia abans de la guerra... aquests són la gent que no havien canviat mai d’ideologia. Que si eren socialistes s’han mort sent socialistes i si eren de dretes.
MERCÈ: jo és que era d’Esquerra Republicana però llavors no hi era el partit d’Esquerra i llavors vam anar a votar socialista.
NÚRIA: no hi era... van votar socialista. Però em refereixo que llavors hi havia les noves fornades o les que havien...

- Les que havien mantingut les seves creences...
MERCÈ: no que ara... ara passa diferent perquè la majoria de gent jove... no van a votar, hi van poquets per què? Perquè no han viscut una repressió, no han viscut tot lo que nosaltres vam viure... la meva generació... eh...
NÚRIA: no cal dir de la meva...(rialles)
MERCÈ: vull dir la nostra... també perquè és clar, nosaltres vam néixer a plena dictadura.

- Ho veu viure molt més perquè veu viure... no havíeu vist lo d’abans... no? Llavors va ser lluitar per alguna cosa... no?
MERCÈ: vam viure la dictadura i sabíem lo que ens explicava la família. La meva mare... i tu a casa teva era diferent però...
NÚRIA: no però també... també si...
MERCÈ: a mi, a casa... la meva família havien matat a tres meus cosins els nacionals o sigui que... és clar... a casa meva n’havien matat tres... i és clar... jo era de l’altre bàndol. I és clar, a veure, la gent d’ara no ho fa això... vull dir no... vam né... el pensament de les generacions nostres amb el de les d’ara hi ha un abisme impressionant.
NÚRIA: mira, jo sempre he dit que entre... a casa quan... hi ha hagut... hi havia una idea de les coses bastant similar... pots haver canviat de cosa religiosa o no religiosa. Però dels conceptes de responsabilitat i tot això... fins a la meva filla gran. I entre... llavors la meva filla petita; es porten vuit anys, ja era d’aquesta nova generació.

- És curiós perquè sempre marquem aquest canvi,... a posterior nostre però...
NÚRIA: però és curiós perquè per exemple el tipus de manera de fer de la Mireia, de la meva filla gran, era bastant similar... a veure amb més llibertats amb més del que vulguis però era com una... una evolució normal... natural diríem. I llavors hi ha com un tall. I la meva filla petita ja va ser de les primeres d’aquestes generacions... que tot ja ho van trobar més...
MERCÈ: clar...
NÚRIA: més fàcil... més fet...

- I en quin sentit era diferent? Per exemple en la casa... o així... com ho notaves, tu? En les teves dues filles que havien fet el canvi, no?
NÚRIA: no, no... és que la filla gran sabia que tot s’ho havia de fer i de guanyar-s’ho i la petita ja esperava que li fessin. Que és com...
MERCÈ: que és lo que passa ara.
NÚRIA: que és lo que passa ara.

- És curiós perquè nosaltres això ho marquem... són generacions diferents realment, no?
NÚRIA: són dos fills. I aquí es porten just 8 anys.

- I ja són dos generacions diferents. Com en el vostre cas...
MERCÈ: exacte...
NÚRIA: no és que no hagi sigut responsable... però ja és una altra... és d’aquelles... s’ha “arrepenjat” més... ha sigut la petita de casa...
MERCÈ: clar...
NÚRIA: a casa llavors... jo també havia començat a treballar; perquè llavors treballava,... eh... econòmicament ja estàvem una mica més bé... pobreta... doncs que no ho faci. Ella va ser la pobreta...

- Ah... doncs, això que has comentat... que quan et vas casar al principi no treballaves... i després si... això també hauríem de parlar-ho... eh...
NÚRIA: això també suposo que és una cosa pròpia...

- Sé que estem barrejant una mica, eh... però...
NÚRIA: va ser iniciativa pròpia meva... perquè llavors no ens guanyàvem prou bé la vida... i t’has de... bueno una mica llavors ja ens vam començar a no avenir massa i llavors vaig anar per les meves o el que sigui... però... i vaig començar a treballar. Bueno vaig acabar la carrera, que no l’havia acabada, havia deixat a mitges estudis i vaig acabar... bueno vaig fer uns anys...

- I també és curiós... no? Casar-se... canvia la vida del tot... estava estudiant i ara deixo d’estudiar... eh... no? Què va passar aquí?
NÚRIA: era lo normal, no? Jo et mantinc. L’home havia de mantenir, és clar, en aquella època un home que no fos capaç de mantenir la família també era molt mal vist...

- Capaç de mantenir que vol dir? Que la dona es pogués permetre no treballar?
NÚRIA: no treballar... o... sobretot en aquest nivell... el meu marit era advocat i clar... En aquest nivell de professió lliberal les dones havien d’estar a casa i...
MERCÈ: és diferent de les pageses que anaven a ajudar a l’home a l’hort o la vinya...
NÚRIA: si, no no... això estava molt marcat. Estava molt marcat que en aquest nivell s’havien de fer aquestes coses i en un altre unes altres... no hi havia cap regla escrita però s’obeïen. S’obeïen les regles...
MERCÈ: clar...

- Doncs són aquestes “regles” les que ens agradaria saber i recollir... que no són escrites... però hi són, no? Hi són i són una realitat que la dona quan es casa, es casa amb una funció, no? Quina és aquesta funció? En aquella època...
NÚRIA: bueno la funció de “cuidar-te” de la casa, de tenir fills i de correspondre al teu estament... si tu estàs casada amb un advocat doncs havies d’anar vestida d’una manera... “ai, no vagis aixís...”. Oh! I això me’n recordo que quan vaig anar a viure a Vic i anar amb un cabàs pel carrer... escolta’m era horrorós. I molta gent... llavors ja anaven a comprar...

- Perquè llavors representa que no anaves a comprar?
NÚRIA: gent del meu estament... diríem...

- Però tenies minyona?
NÚRIA: és clar... hi havia d’anar la minyona...
MERCÈ: en canvi una pagesa com la família d’aquí el poble que és clar, érem pagesos, la dona es casava amb el pagès i tenia que cuidar la casa, tenia que cuidar els fills i tenia que anar a l’hort, anar a la vinya a ajudar a l’home a fer les feines del camp. O sigui que la dona tenia que treballar molt més...
NÚRIA: i llavors, normalment la dona de pagès cuidava l’aviram...
MERCÈ: si...
NÚRIA: les gallines i tot això...
MERCÈ: l’hort...
NÚRIA: i llavors això si que li permetien a ella anar a vendre els pollastres, els ous... i això era el diner...

- Que afegia a la renda familiar...
NÚRIA: bueno i llavors també ella tenia... allò tenia una finalitat que devia ser per comprar alguna cosa pels nens o lo que sigui... tot lo altre, tots els altres ingressos eren administrats per l’home i aquest, el del, de l’aviram era el propi de la dona...

- O sigui elles tenien el seu raconet?
NÚRIA: si... o sigui era el propi de la dona... sempre...

- I llavors l’home administrava una mica la casa... diguéssim, no?
NÚRIA: tot lo altre...

- Llavors tu quan et vas casar... que era el teu home que et donava una mensualitat...? o com anava?
NÚRIA: si... exacte...

- I quan vas decidir canviar-ho això?
NÚRIA: bueno... quan veia que ja no servia per... (rialles) no en sabia d’estar-me quieta a casa... és clar... llavors m’enfilava per les parets. Si... és clar, vaig tenir quatre nanos... I em vaig casar a 21 anys, a 22 vaig tenir la meva filla, a 30 vaig tenir la quarta i ja quan va venir aquesta petita jo ja havia decidit de tornar a estudiar...

- Això després de deu anys... no?
NÚRIA: i llavors estudiant lliure... perquè llavors no podies anar amb les criatures... i una cosa...

- Com s’ho va prendre el teu marit això?
NÚRIA: malament... no... a veure... ell si va dir... volia que acabés perquè “si mai em passa alguna cosa...” o sigui en certa manera em va empènyer per cobrir el futur perquè veia que no,... que ell no... bueno era un personatge així una mica especial... Però bueno és igual, això tampoc no cal parlar-ne. Però no es guanyava massa la vida, tenia... no sabia demanar factures, era... hauria sigut molt bon aristòcrata perquè a més li agradava molt de fer favors a la gent i era bona persona però poc caràcter i és clar... llavors els diners no arribaven i havia pensat que si... però si llavors hi havia canalla perquè també era molt cristià... i llavors pensava... “si em moro que farà...”.

- I com és aquesta mentalitat? Com és que abans es tenien més fills?
NÚRIA: bueno...
MERCÈ: perquè no hi havia anticonceptius.
NÚRIA: no... eren els fills que Déu t’enviï...

- Bueno però també hi havia...
NÚRIA: depenia llavors de si eres molt cristià, molt catòlic o no.

- Si perquè és curiós que a les families benestants no es tenien tants, no?
NÚRIA: la família catalana típica tenia la parelleta.

- És curiós no? Sense haver anticonceptius?
NÚRIA: a llavors feien...
MERCÈ: l’hereu, el segon era capellà.
NÚRIA: no bueno, això a cases de pagès però en les cases normals ja feia molt de temps que hi havia la parelleta i era el sistema, el sistema aquest de la “reculada” o coses d’aquestes primitives... però que a vegades... anaven bé... però a vegades fallaven.

- Si perquè de fet a les primeres onades migratories que venien... tenien molts fills, no? I dius però si a sobre... venien amb molts menys diners... venien... és curiós, no?
NÚRIA: si si...

- Que dius... no hi ha mètodes anticonceptius... però hi ha una diferència, no?
NÚRIA: aquí també hi havia sigut això. O sigui la parelleta era moderna... debia començar amb la república o aixís... perquè sino també les famílies catalanes.
MERCÈ: tenien més fills...
NÚRIA: o sigui ara penso... el senyor Maragall, no aquest, el seu avi... eren... si veus les fotografies eren deu germans o...
MERCÈ: i aquí el senyor Nualart en tenia 12.
NÚRIA: oh si, el Nualart...
MERCÈ: en Nualart d’aquí la Garriga en tenia 12.
NÚRIA: eren de tenir... grans famílies. A llavors tota una generació, com a l’època, encara que durés poc, l’època republicana, més lliberal que es va aprovar el divorci, es van aprovar... es va començar a dir que... I la gent, en va aprendre... no sé com perquè és clar això a casa no ho sabíem pas però; d’un control i llavors va venir aquell famós mètode “ogino” que això bueno... aquest l’església l’acceptava. Que era vigilar el temps que no eres fèrtil, si però és clar... en això...
MERCÈ: a veure i llavors també hi havia les d’aquí; que això també és cert perquè en aquella època també es feien avortaments clandestins i.
NÚRIA: també...
MERCÈ: i els típics que es tiraven d’alt a baix de la figuera. Una d’aquestes era, una meva tia... vull dir que és clar...

- Es tiraven de l’arbre per perdre la criatura? I el tema ginecòlegs?
MERCÈ: indiscutible que això hi era... vull dir que això és cert.
NÚRIA: ah no, i tant hi havia avortaments...
MERCÈ: clandestins. Bueno hi havia senyores, com pitonises o senyores d’aquestes que no eren ni “comadrones” ni res però que bueno, que feien avortaments... o es morien o no es morien però si que els feien.
NÚRIA: si si. El que passa és que moltes vegades llavors...
MERCÈ: i les dones s’havien inventat mil sistemes per avortar.
NÚRIA: això és cert.
MERCÈ: un d’aquests sistemes era tirar-se d’alt a baix d’un arbre. Era de la figuera però era de la figuera o d’un llimoner...

- Així si que hi havia relacions sexuals abans del matrimoni?
NÚRIA: ah, no. Oh, és clar.
MERCÈ: això hi ha sigut sempre.
NÚRIA: oh, sempre (rialles).
MERCÈ: però... això existia... quan no... és cert.

- I el tema ginecòlegs? O sigui, revisions... tots aquests temes...
MERCÈ: això ja és més de la meva època però ja de cap aquí...

- No s’havien fet, quan vosaltres ereu joves? Per exemple abans de casar-te tu...
NÚRIA: no jo, quan em vaig casar ja hi anava al ginecòleg. En el tocòleg, el tocòleg vaja.
MERCÈ: se’n deia el tocòleg.
NÚRIA: el tocòleg era, diguem-ne el dels naixements. I ginecòleg era doncs, tot lo que és la funció dels òrgans de la dona. I llavors quan estaves embarassada si que anaves al metge.
MERCÈ: la comadrona.

- Quan estaves embarassada, no?
MERCÈ: a veure jo hi havia anat...

- I l’home no acompanyava en cap cas... o... alguna vegada havia acompanyat...
NÚRIA: no a mi si... això si.
MERCÈ: això ja era diferent... perquè llavors tu ja vivies a Vic i era una altra història.
NÚRIA: a Vic, si.
MERCÈ: però aquí a la Garriga era per exemple...
NÚRIA: aquí la Garriga, segur que no, és clar.
MERCÈ: aquí la Garriga jo vaig néixer a casa, al carrer Bonaire. I amb una “comadrona” que naixíem tots a casa. I si anava bé anava bé, i si et mories et mories.
NÚRIA: no, no és clar.
MERCÈ: a veure, llavors, a partir una mica més enllà de mi... llavors si que van anar a l’hospital. Aquí l’Asil hospital.

- O sigui era dona, era “comadrona”, no era que anessin... era la que feia parir.
MERCÈ: si si era dona, era la que feia parir i havia el metge del poble que llavors era el doctor Fitó aquí a la Garriga, hi havia el metge; però la que feia els parts i tot era la “comadrona” no sé la senyora... no sé què...
NÚRIA: si, si tot la Nati o la Cati... no sé com es deia...
MERCÈ: si, si. Jo vaig néixer aquí a casa al carrer Bonaire...

- Però no era la mateixa que la que feia avortaments, no?
MERCÈ i NÚRIA (alhora): ah! No, no!
MERCÈ: la que feia els avortaments era...
NÚRIA: clandestina...
MERCÈ: era una pitonissa diguem-ne.
NÚRIA: era clandestina...
MERCÈ: era una senyora que no tenia... carrera... no sé que feia.
NÚRIA: i la comadrona era oficial... tenia un títol de comadrona i...
MERCÈ: la comadrona era oficial, això si... Però que vull dir que llavors naixíem al poble la gent, no anàvem a l’hospital. Si anava a l’hospital era perquè ja era una cosa molt greu perquè lo normal no anava a l’hospital. I si naixies bé, bé. I si no, també. Perquè mira jo quan vaig néixer pesava cinc quilos, la meva mare era així (gest) i jo sempre dic, vaig néixer perquè Déu va voler que nasqués i això també hi crec perquè bueno, clar... (rialles) m’entens? Vull dir que va... ara lo dels avortaments existia, eh.
NÚRIA: no, no... i tant.

- Però aquí o la gent marxava?... aquí es practicava...
MERCÈ: no, no... si hi havia.
NÚRIA: home això...
MERCÈ: una dona no se’n podia anar de casa seva a avortar, marxar de casa. Feien sistemes casolans, s’avortava amb sistemes casolans. I un dels sistemes era tirar-se dalt a baix de l’arbre.

- O sigui que es podia matar ella...
MERCÈ i NÚRIA: clar...

- Déu n'hi do... déu n'hi do...
MERCÈ: a veure això no era de la meva època, eh?

- No, no però clar...
MERCÈ: però ho havia sentit a dir...
NÚRIA: no, no... però clar... la llibertat...
MERCÈ: el que passa és que si tu... perdona (a la Núria) ho preguntes a gent més antiga de l’època de la Núria no t’ho explicaran perquè és una mentida. Ai, és una vergonya...
NÚRIA: un tabú. És un tabú.
MERCÈ: és un tabú.
NÚRIA: és un tabú.

- Bueno potser si es deia... potser era més difícil...
NÚRIA: bueno la llibertat... l’autèntica llibertat de la dona, és quan la dona ha pogut controlar...

- La natalitat.
NÚRIA: els embarassos.
MERCÈ: indiscutible.
NÚRIA: que la dona no ha sigut lliure, no ha pogut ni pensar en ser lliure, fins que s’han inventat els sistemes que van bé, sigui la píndola, els preservatius... sigui quin sigui que ha pogut controlar els seus embarassos. Que fins llavors, és clar, llibertat sexual. Com podies tenir llibertat sexual o si que podien fer pasqua abans de rams o com es deia, però “és que les dones eren frígides” no, estaven aterroritzades.
MERCÈ: un dels, de les coses...
NÚRIA: aterroritzades. Que deies... i si quedo embarassada? Si pensaves... només de pensar que podies quedar embarassat ja no disfrutaves...

- Clar... tampoc no podies viure la sexualitat d’una manera plena...
NÚRIA: no la podies viure però de cap manera... perquè deies “ai, ai, ai” no cal dir si no eres casat. Però inclòs casat... ah però llavors si resulta que no estàs mai relaxat. Les dones... o sigui que fins que es va inventar la píndola, sobretot i els...
MERCÈ: els anticonceptius, si...
NÚRIA: els anticonceptius de la classe que sigui... llavors no s’ha pogut parlar de veritat de la llibertat. Perquè ja feia... havíem començat a treballar abans, o sigui havia començat la llibertat econòmica que també ja és molt important. Però l’autèntica llibertat de la dona no ha vingut fins a la invenció dels, la descoberta... o la difusió perquè de fet...(rialles)

- No clar... perquè descobrir ja feia temps que es van descobrir...
NÚRIA: la difusió i l’abaratiment dels sistemes anticonceptius. Ara si, ara si una dona vol doncs...
MERCÈ: llavors també hi havia una cosa. Que la dona, en l’època teva o més antiga (mirant a la Núria) posem, estava més alliberada quan es casava, perquè per exemple posem llavors tenia una certa llibertat que llavors hi havia, hi ha (i això també ho sabem) de dones que havien tingut fills d’altres homes.
NÚRIA: pecadores...
MERCÈ: pecadora però no passava res perquè ja tenia home. A llavors... m’entens? O sigui la llibertat.

- O sigui es podien mantenir relacions amb altres homes si estaves casat, no?
MERCÈ: si estaves casada perquè llavors ja no tenies el problema que tenies de quedar-te embarassada...

- Ui, això ja és tot un altre tema... eh, sencer.
MERCÈ: això en una ciutat no se sap mai... però en uns pobles si que sempre s’ha “sapigut”... perquè és clar, a veure, es deia “pos mira aquell sembla que s’entén amb l’altre” i naixia la criatura i deien “ui, és igual que aquell” (rialles).
NÚRIA: és clar, podria ser veritat o mentida.
MERCÈ: podria ser veritat o no, però...

- Tampoc hi havia maneres per saber-ho...
MERCÈ: no però... perquè no hi havia l’ADN, però si que la dona llavors un cop casada tenia més llibertat que quan era soltera.
NÚRIA: una mica més. Una mica més.
MERCÈ: si. Noia, si.
NÚRIA: però tampoc no hi havia masses...
MERCÈ: no... a veure jo no vull dir que totes ho fessin, eh...
NÚRIA: no, amb això tens raó però és clar tampoc s’havia... tot i que això sembla que és veritat el fet de quedar embarassat tampoc era cap ganga...
MERCÈ: no... però tenien una certa llibertat...
NÚRIA: ja ho sé... però vull dir...

- Bueno... tenien una mica més de moviment que a casa, no?
NÚRIA: una mica... bueno però t’havies de carregar amb una altra criatura que tampoc no et convenia...
MERCÈ: no... ja... però bueno...

- Són dos esferes diferents... si, si.
NÚRIA: si, si.
MERCÈ: diferent...

- Bueno... esteu començant a encetar temes ja per la propera... eh. Tot això ja veieu que són temes complicadillos però bueno...
MERCÈ: no... bueno...
NÚRIA: Ara que és clar, de totes maneres...(al càmera) estàs gravant encara o...?
Càmera: clar... vol que pari?
NÚRIA: si, ja pots parar si.

- (Pausa en la que la Núria comenta que no es poden dir noms però que hi ha coses que succeïen i que segueixen succeint a l’actualitat. Ens anem despedint. Els comento quins temes tractarem en la propera entrevista i la Mercè recorda un cas al voltant de la violència de gènere...)
MERCÈ:... perquè jo a la farmàcia, jo vaig dir... “como és que el niño està mal?” “como es que vienes tú? Porque no viene tu marido?” o és clar, “es que mi marido... mi marido es que me pega” i d’això... “i com és que l’aguantes, no? Si te pega...” “a ver... a mi me pega una vez pero no me pega dos” dice: “si però es que els catalans sou diferents, vosotros (era una immigrant), nosotros llevamos la cruz” d’això me n'en recordat tota la vida: “nosotras llevamos la cruz” i jo li vaig dir: “pues mira, ves la llevando” eh, “ves la llevando”.
NÚRIA: bueno, però és lo que dèiem...
MERCÈ: i ara aquesta persona la veig (perdona) la veig. Viu aquí a la Garriga, i quan la veig penso: mira “la que lleva la cruz”.

- Encara la porta... (rialles)
MERCÈ: però vull dir-te que clar...

- I també una mica el sistema catòlic ja va d’això, no...? i “hasta que la muerte nos separe”
NÚRIA: i...
MERCÈ: exacte...

- Has d’aguantar, no?
NÚRIA: i com molta d’aquesta gent, és clar com més analfabeta...
MERCÈ: és clar...
NÚRIA: els extrems. O com més poca cosa tenies o més...

- Més benestants...
NÚRIA: més benestants.
MERCÈ: més benestants...

- Era un escàndol, no?
NÚRIA: es creava més els més extrems.
MERCÈ: bueno... de gent d’alta categoria que havien dit que estomacava la dona encara n’hi ha.
NÚRIA: si, i tant.
MERCÈ: i no diuen... aquestes si que no diuen res.
NÚRIA: home ho deien de la baronessa... la Tita Cervera, aquesta...

- La Thissen.
NÚRIA: la Thissen, que anava amb ulleres fosques perquè és clar anava... el marit la trusca...

- Podria ser, clar...
NÚRIA: molt pe... però hi havia una herència al darrere i és clar...

- Aguantava...
NÚRIA: o sigui, quan hi ha molt diner, molt... molta cosa. O quan no hi havia educació o ai pobrets... aquesta pobra gent andalusa.
MERCÈ: la de “la cruz”.
NÚRIA: que van venir, aquests, aquests de “la cruz” què havien vist? Capellans i guàrdies civils.

- Si, si, si... i venir aquí també va ser un canvi...
NÚRIA: i com volies que es defensessin? Ja en van aprendre, no aquesta de la “cruz” però ja no la volen portar “la cruz” ara.
MERCÈ: No ho sé...

- Menys mal, menys mal... que ja no la porten...
(s'aixequen)
Bueno gràcies, eh...
MERCÈ: no sé si en traureu molta cosa d’això...

- Jo crec que bastant, eh...