Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Maria Teresa de Buen Casanovas (2005)

Cognoms
de Buen Casanovas
Nom
Maria Teresa
Data de naixement
13/11/1927
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La Torre Rovira va tenir a nois amagats durant el conflicte bèl·lic.
- Escoltar la ràdio d’amagat per saber com evolucionava la guerra.
- Els presos que hi havia a cal Sastre.
- El bombardeig sobre el Passeig, a can Nualart i a l’estació de tren.
- El Comitè matava a gent innocent de la Garriga.
- L’entrada de les tropes nacionals al poble.
- Una mica d’història de la sabateria dels Guardis.

Vaig néixer el 13 de novembre de l’any 1927 a la Garriga, al Passeig davant del Casino a una torre que li deien la Torre Rovira; estava al costat de can Gai i ca l’Esteve, són tres torres que ocupen la mateixa llargària que el Casino. Els meus pares feien de porters en aquesta torre. El pare i la mare es volien fer una casa per a ells, però fins que no se la van poder fer van viure en aquesta torre. Quan anava a escola, pujava pel Passeig i anava pel carrer Cardedeu fins a les Hermanes.

El meu avi patern era de l’Aragó, del poble de Hierba; la mare sí que va néixer a Centelles i per això jo vaig passar molt de temps de la meva joventut a Centelles, sobretot durant la guerra. El meu pare era mecànic, treballava a la fàbrica de can Comère a la Garriga i la mare era de Centelles, filla d’una casa de pagès; va començar a baixar a la Garriga per treballar al Balneari Blancafort –llavors baixava molta gent d’Aiguafreda, Figaró... per treballar al balneari- i va ser a la Garriga on va conèixer al meu pare i ja es va quedar a viure al Passeig. Van tenir dos fills: el Carles i jo.

De la República gairebé no conservo cap record, era molt petita; el meu pare no va marxar de la Garriga durant aquells anys, treballava a la fàbrica i la mare es feia càrrec de la casa. A més a més, teníem un terreny a la carretera de l’Ametlla a on conreàvem verdures i fruites.

L’any 1935 vaig començar a anar a escola a les Monges; al poc temps va començar la guerra i vaig començar a anar al col·legi Sant Lluís on els nois i les noies anaven junts a escola. Nosaltres érem del veïnat i per aquest motiu de seguida arribaven a classe. Durant aquells primers mesos van arribar uns mestres amb nois de Madrid que havien vingut com refugiats: l’Antonio i la Rosario. Vivien a la torre dels Ocells, on ara em sembla que hi ha una residència per a gent gran, durant la guerra la van incautar. Això de quedar-se les torres va ser una cosa que durant la guerra ho van fer molt, se les quedaven els rojos. A la torre on nosaltres vivíem van entrar-hi la gent de l’aviació, teníem totes les habitacions de la casa ocupades per gent i despatxos que havien muntat. Els propietaris van haver de marxar a una altre torre més amunt del Patronat. A nosaltres ens van permetre quedar-nos a viure a la porteria i continuar fent la feina que fèiem abans. La meva mare i jo netejàvem la torre i els despatxos, que era la feina que feien les minyones abans de la guerra; la feina dels porters era preocupar-se més del jardí i si faltava alguna cosa. Els amos de la torre van demanar als rojos –llavors nosaltres a un bàndol els hi dèiem els rojos i als altres els Nacionals, o els blancs o els rojos- que ens deixessin quedar per tenir cura de la neteja de la casa.

Del començament de la guerra en conservo un record molt dolent; l’any 1935 ja vaig sentir al pare i a la mare dir que s’apropava una cosa molt dolenta, sé que una vegada van venir per aquesta època al carrer Llerona, on hi havia una cooperativa, sé que un dels meus oncles –el que era germà de la meva mare de Centelles- va venir a tocar amb la seva orquestra a la Garriga i van tenir problemes amb els de la cooperativa. A casa ens venien els de la FAI i ens feien regirar la torre per veure què hi havia, venien amb les armes; alguns eren de la Garriga –però més m’estimo no dir res- nosaltres ens amagaven a les faldilles de la mare, mentre ella els preguntava que venien a buscar a casa.

A dalt de la torre fa uns arcs i havíem amagat a nois que no volien anar a la guerra l’any 1937, vam arribar a tenir a sis del poble: a dos germans de la casa dels Partegàs, uns amics de Rubí d’aquests, un noi de can Janet i també uns nois de can Calls. La majoria d’ells eren de pagès i a casa seva els haguessin trobat. De nit i mig vestits, venien a casa i s’amagaven. D’allà no sortien en tot el dia i nosaltres els hi portàvem menjar; van estar amagats uns set mesos, els buscaven per a tot arreu perquè estaven a les llistes per anar a la guerra; després d’ells van venir uns altres. Havies d’anar molt en compte, de nit no podien encendre els llums perquè no els veiessin; de vegades, quan es feia fosc, sortien d’amagat i tornaven. Una vegada no van tornar i no sabíem on podien estar, la meva mare va anar Centelles per veure si estaven allà –a casa seva que es deia can Moreu-, l’àvia va venir i ens van dir que els havien tornat a amagar. Tot això va ser abans que s’instal·lessin a casa els de l’aviació; a la torre del costat, a cal Sastre, eren rojos. A una casa del final del Passeig la van ocupar les Brigades Internacionals. Al final de la guerra vam haver d’amagar gent de l’altre bàndol; el meu pare era d’esquerres, la meva mare de dretes. Els diumenges anaven els dos germans del meu pare i ell, amb les seves dones a fer el cafè a casa d’algun d’ells i d’allà sortien totes les coses... Les criatures ens anàvem a baix al jardí a jugar i parlar de les nostres coses. El pare, encara que fos d’esquerres, també era d’església.

El meu pare era una bellíssima persona, va salvar a moltes persones durant la guerra; ell era de la quinta del 21 i li tocava anar a la guerra un any, però es va quedar amb l’aviació a casa: el seu servei era el de vigilar la serradora de can Morera, on tenien tot de fustes dels avions; era una mena de magatzem. A Llerona hi havia el camp d’aviació, molta de la gent que treballava allà venien a la Garriga, davant de casa nostra, tenien els menjadors de l’aviació. El meu pare es va lliurar de poc, ell ja era gran, però van arribar a agafar a la quinta del biberó, que ara tindrien vuitanta pico d’anys.

Per saber com anava la guerra els meus pares escoltaven a en Queipo de Llano. A nosaltres però, ens feien anar a dormir: érem petits. Gràcies a la ràdio ens podíem assabentar de com avançava la guerra i quan van entrar els Nacionals a Catalunya. A nosaltres no ens ho explicaven: només faltava que sortíssim al carrer i algú del Comitè ens escolta parlar d’on estaven els Nacionals o de coses que s’haguessin dit per la ràdio. Llavors hi havien poques ràdios, nosaltres teníem perquè penso que era dels amos de la casa. De premsa no me’n recordo si hi havia.

No voldria tornar a veure cap més guerra: els blancs són els blancs i els rojos són els rojos, i a quí li ha tocat viure amb els blancs ha sigut horrible, i amb els rojos el mateix... i un poble mai ha sigut una ciutat. Aquí, a vegades, els d’esquerra s’han hagut d’ajudar amb els blancs; i quan van entrar els feixistes vam dir: -Gràcies a déu, s’ha acabat el patir! Clar, perquè abans no podies dir res: t’anaven a saquejar la casa; a la que descobrien que havia un noi amagat tenies problemes. Hi havia un que ho xerrava del poble, que no me’n recordo com es deia, que havia descobert a molts nois: el van matar quan va acabar la guerra.

Durant la guerra vaig anar a l’escola a l’edifici on havien estat els “Hermanos”, en aquell moment no eren religiosos. Hi havien mestres que havien vingut amb la canalla que s’havia exiliat de Madrid. En conservo un bon record de l’escola en aquesta època: érem canalla, estudiàvem el justet, fèiem molts jocs –els nois amb els nois i les noies amb les noies; els nois a saltar amb dues canyes, les noies a ballar sardanes...-, anàvem al bosc Can Terrers (allà fèiem dibuixos).

Al final de la guerra, les Brigades Internacionals que hi havien a la Garriga van passar per davant de casa desfilant i van parar al Patronat; al meu pare el van agafar en el mateix moment en què es dirigia a donar de menjar al bestiar; li van donar una motxilla, una capota i se l’emportaven. Per sort un dels brigadistes li va treure la motxilla i li va dir que marxés corrents, ell va anar ràpidament a l’església a amagar-se perque no se l’emportessin.

A una torre del costat nostre, que li deien cal Sastre, tenien uns nois empresonats al pati de la casa; nosaltres per sota de les tanques els hi donaven menjar; teníem una senyal que era que quan ens xiulaven no ens hi podíem acostar. Molts d’ells estaven allà perquè eren d’església; al meu sogre no el van matar perquè no el van trobar aquí, havia anat a Barcelona però, van agafar al d’aquí el costat (de can Ferrandis) que tenia quatre criatures i la senyora impossibilitada. Eren una gent que anava a missa, al Patronat a jugar al dominó i cap a casa per estar amb la seva senyora.

Quan va esclatar la guerra jo tenia 8 o 9 anys; el record que en guardo és el de veure cremar l’església l’any 1936. Van buidar tot el que hi havia dins i ho van cremar al mig de la plaça. Durant la guerra poca cosa més vaig veure, vaig estar vivint a Centelles durant tot aquell temps.

Al Passeig hi ha una capella, que li deien de la Solé –que era la mestressa que va deixar la capella al poble, junt amb el Patronat-. En aquesta capella havien estat els “Hermanos” antigament, ara estan la canalla petita. Nosaltres solíem anar a missa i únicament per Nadal o grans celebracions anàvem a l’església de la Plaça. Després de la guerra van haver de tornar a aixecar l’església perquè havia quedat pràcticament derruïda; anàvem a missa a un local del poble, mentre arreglaven l’església.

Durant la guerra vaig estar un any vivint a Centelles. Allà me’n recordo com els rojos no paraven de buscar pels camps a gent amb les escopetes llargues. Una vegada uns em van començar a preguntar si havia vist algú amagat per allà, jo els hi vaig dir que no; vaig tenir sort d’un d’aquell grup que els hi va dir als altres que em deixessin anar, que jo no els diria res, i em va acompanyar a casa.

A casa teníem l’aviació, jo havia agafat les cartes d’ells per portar-les a l’estació, portava amb mi un gosset que teníem a casa. Amb aquestes, al cel vaig començar a veure caces que estaven lluitant entre ells, jo anava passant per la via, al costat de les cases. El pitjor va ser al final de la guerra quan va venir el bombardeig, que van tocar a ca l’Eduardo i va matar a un noi a fora. Jo estava a la torre Barbey, aquella casa també estava incautada, era on anaven a menjar els grossos de l’aviació; nosaltres havíem anat a buscar menjar i mentre estàvem allà vam escoltar uns avions –jo estava amb una de les noies que refugiades de Madrid-, ella de seguida es va adonar del que anava a passar:
-Van a Bombardear! va dir, i de seguida es va escoltar un soroll: -Buuuuu...
i les bombes van començar a caure al Passeig on hi havien dues criatures i un avi que els hi va agafar de ple: van morir. Al Passeig hi ha un lloc amb dos arbres que són més petits, el motiu és que les bombes van trencar els que hi havien. Un altre lloc on va caure una bomba va ser a can Nualart, al carrer Figueral; jo estava al jardí, però a la part de darrera va caure una bomba, ens vam tirar al terra i ens vam ficar un pal a la boca per fer força amb les dents –deien que si tenies la boca tancada, sense mossegar res, podies explotar-. A un noi que estava amb nosaltres se’l va emportar el taló de la sabata. També van bombardejar a l’estació on el dia abans hi havia un tren amb explosius que si arriba a explotar...! volem tota la Garriga... Sort que el cap de l’estació va fer portar el tren al pont de can Palau, el pont del Figaró que li deien.

A les monges estaven els de la FAI de la Garriga, tota la gent de la FAI era de fora de la Garriga; l’any que van entrar els nacionals, vivíem a una de les cases de la carretera, a davant de les piscines, que li diuen can Xico -que encara hi és-, la senyora d’allà era la meva dida. Una tarda es va parar un cotxe a mitja tarda i va sortir un senyor vestit de Falange i dient: -Déu vos guard... ens vam quedar molt sorpresos al veure que un home que durant la guerra et saludava dient salut, i es movia al voltant de la gent del Comitè.

El menjar escassejava molt durant la guerra; a casa teníem sort que la mare era de pagès i podíem collir aliments fàcilment. El meu pare també es va dedicar a treballar la terra durant la guerra, la fàbrica on treballava va tancar. Sort que tots els veïns ens estimàvem, intentaves de no parlar de la guerra. Hi havien molts dubtes i moltes pors: a la gent que tenia nois amagats a casa seva, els que tenien fills o marits a la guerra... perquè a casa meva la meva mare tenia dos germans a la guerra i un d’ells estava amb els rojos i l’altre amb els nacionals.

Durant la guerra hi havia estraperlo; per exemple, aquí a casa del meu marit venien sabates, doncs a canvi de les sabates els hi donaven llet o altres coses, els diners deien que no valien per a res; a casa el pare anava per aquestes muntanyes, passava per Sant Martí de Centelles on hi havia varies cases de pagès, i anava a buscar ous, embotits, pollastres... i tot això ho baixava.

A l’estació de tren hi havia un refugi, però jo no havia anat mai: els forats no m’agradaven i no em ficava; a la torre on vivíem el pare va fer un forat al jardí i va posar dos o tres matalassos.

Els del Comitè venien molt a casa, eren fills d’aquí, volien veure la torre, deien que necessitaven coses per si venien ferits. Com volien fer un hospital al Balneari Blancafort es van emportar els mobles, però la veritat és que els volien per a ells. A última hora ens van enviar un retrat amb la cara d’un cap dels rojos perquè el poséssim al menjador. Els del Comitè van fer represàlies contra molta gent del poble, s’havia d’amagar tothom; la gent que era de l’església ho va passar molt malament, es van haver d’amagar tots. Van matar al pare de la Núria Albó, a en Ferrandis, al Fortuny de la merceria... gent que anaven a missa. Hi havien molts incultes al Comitè, i per cert aquest d’aquí –en Ferrandis- havia fet molta caritat: preparava coses i no feia pagar; quan els van venir a buscar, a casa vam escoltar com demanaven per ells i que sortissin. L’avi i l’àvia de can Guardis explicaven que molta gent que no tenia per menjar venien a buscar aliments a casa dels Ferrandis, eren unes bellíssimes persones, l’únic mal que havien fet era anar al Patronat a jugar al dominó o anar a la missa. Van matar a molta gent innocent, molts van marxar quan va acabar la guerra amb carretons a França.

Al finalitzar la guerra la majoria dels rojos es van exiliar a França o a on van poder. No fa gaire va venir un a la botiga que va marxar a França i em va explicar que un cop allà els van tractar molt malament, que no els volien.

Quan van entrar els nacionals estàvem contents; primer van entrar per la muntanya, vigilant que no hi haguessin rojos encara al poble, i després van entrar pel mig del poble. Els rojos van petar dos nogueres molt grans perquè no passessin els nacionals i ja veus sinó van entrar! Teníem una mica d’angúnia, perquè en alguns pobles s’havien trobat que es pensaven que eren els nacionals els que entraven i eren els rojos que estaven marxant, llavors al saludar-los els mataven, a Centelles va passar. A la Garriga, però, el poble estava ple de gent que els va rebre; a l’Ajuntament ningú va posar la bandera espanyola. Tothom estava content, menys els que havien estat al costat dels rojos durant la República, a aquests els nacionals els van agafar i a alguns els van matar –però no diré noms perquè encara hi ha familiars vius-. I els que llavors eren de la Falange, que eren d’aquí el poble, van fer les mateixes coses dolentes que havien fet els de la FAI. Els Nacionals ens deien que no havíem de patir, que ells havien arribat per alliberar-nos dels rojos i que ara estaríem molt bé. A casa van regirar-ho tot –com estaven les oficines dels aviadors- al terra no es podia obrir la porta de la paperassa que havien tirat pel terra; buscaven els noms de les persones que havien estat al Comitè, als que havien col·lectivitzat les indústries...

Després de la guerra hi havia poca feina. El pare, per exemple, es va haver de dedicar a anar a tallar llenya al bosc i fer carbó; la gent treballava del que podia i com podia. L’estraperlo va durar molt de temps un cop ja havia acabat.

A la Garriga van haver-hi denúncies contra la gent que havia estat a favor del Comitè durant la guerra. Això va passar més al centre del poble, al Passeig no, allà els veïns estàvem més units. Quan van entrar els nacionals ens pensàvem que ens havien salvat a tots, però després, a la postguerra va ser gairebé igual de dolenta que la guerra.

Al poc temps d’acabar la guerra va tornar a sortir el rector i entitats com Acció Catòlica, que va tornar a funcionar. Jo havia sigut d’Acció Catòlica, els dijous teníem reunió i el rector o el capellà ens donava les explicacions de la doctrina; anàvem a fer excursions els diumenges nois i noies junts.

Els anys 1939 i 1940 va ser molt cruel amb el tema del menjar: ens donaven com una cartilla per anar buscar sucre o arròs...

Des de l’any 1938 vam deixar d’anar a escola, no va ser fins que va acabar que vaig tornar a anar a les Monges. Quan vaig acabar de les Monges vaig començar a treballar: he sigut teixidora en una fàbrica tèxtil; m’hagués agradat ser infermera... Quan em vaig casar vaig entrar a treballar a casa del meu marit: la sabateria dels Guardis. Vaig aprendre a enfranquir, és a dir, a cosir les peces de cuir: el meu marit els tallava i jo els cosia. Aquesta sabateria és molt antiga, la van fundar l’any 1893, la sabateria ja existia abans d’estar en aquesta casa, els rebesavis la van comprar l’any 1927 i es van instal·lar. Feien les sabates davant de la gent, al carrer, a mà i també arreglaven les que els hi portaven. Tot el que feien a ma ho posaven a la botiga. Jo vaig entrar l’any 1951 i llavors ja feien sabates a mida, sabates per a gent que no podien caminar gaire bé. També es treballava molt per als senyors de l’estiu, perquè a la gent de les torres pogués anar al Liceu. Es feien sandàlies per a l’estiu per homes i dones... La nostra va ser la primera sabateria de la Garriga, més tard van venir les altres, però totes venien, nosaltres érem els únics que també fabricàvem.

Dels estiuejants en guardo un record molt maco, jo m’ho passava molt bé amb ells, pensa que jo vaig viure al Passeig fins que va acabar la Guerra. Quan va esclatar la guerra ja havien acabat la casa nova, però al venir la guerra no vam marxar perquè l’amo de la torre ens va demanar que ens quedéssim. Abans de la guerra, al Casino venien orquestres cada setmana; hi havia un ball preciós, des de casa meva se sentia la música. Només anaven els senyors que venien a l’estiu a les torres, la gent del poble no; jo anava perquè entrava amb els senyors Riau i els veïns de casa que els coneixíem. La meva mare feia un pastís per enganyar i poder entrar, em vestia amb la millor roba, senzilla, però polida. I allà passàvem els dies de cada dia: hi havien gronxadors, podies patinar a un pati que hi havia a dins. Moltes senyores del poble anaven per les torres a cosir o ajudar a netejar a les noies que tenien; a la torre on fèiem de porters hi havien quatre minyones -la senyora les anomenava les meves noies, mai minyones- i el xòfer. Eren senyors, però senzills; a les casetes del cap d’amunt del Passeig vivien alguns que eren més “posats i tocats”, poder no eren tan rics... això és com tot, com la gent, aquella època t’havies de dirigir a ells com a senyora de... o senyor de... ara ja s’ha acabat.

La gent del poble teníem el Patronat; el cinema l’Alhambra i el de can Xic Corder; al Passeig dels Til·lers hi havia un Casino petit, a dins hi havia un jardí...

Durant la Dictadura tota l’escola la vam fer en castellà, jo no vaig tenir cap llibre en català. Pel carrer sí que enraonàvem en català, però al col·legi no; van venir molts emigrants del sud d’Espanya amb els que parlàvem en català. A l’estiu hi havia molts senyors que sempre havien parlat en castellà, però nosaltres parlàvem el català i no teníem cap problema.

La mort de Franco es va rebre amb tristesa aquí a casa, no t’ho creies. Amb els nacionals no vam estar pas malament, sorties pel carrer de nit i podies anar tranquil·lament les hores que volguessis, qui la feia la pagava. Les primeres eleccions em van venir molt de nou, era la primera vegada que ho fèiem i anava una mica perduda.