Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Maria Bulbena, Salut Miró, Carme Padròs i Conxita Solà (2007)

Cognoms
Miró
Padrós
Bulbena
Solà
Nom
Maria
Salut
Carme
Conxita
Data de naixement
1924
---
---
15/03/1923
Lloc de naixement
La Garriga
La Garriga
La Garriga
La Garriga
Temàtica

SALUT: Ja era casada, jo, i una vegada el meu marit en va portar un. I em diu...

- Un què, un què?
SALUT: un condó!

- Preservatiu, un preservatiu.
SALUT: això, un preservatiu. Això, buenu, jo sabia que se’n deia condó. Preservatiu ni me’n recordava ni d’allò...
CONXITA: prepser... no sabré dir-ho, jo...
SALUT: i sé que me’l va ensenyar i li vaig dir: què és això?? I diu, doncs mira això és per si... quan fas l’amor no vols tenir fills o el que sigui, te’l poses i ja està. Saps què li vaig contestar jo? Li dic, escolta maco, tu fes lo que vulguis, però amb mi no, eh? Amb mi no, dic, perquè jo els carmelos amb paper no me’ls menjo, me’ls menjo sense paper. I es va posar a riure i diu, mira que ets animala! Dic escolta! Jo dic la veritat! Jo no n’he menjat mai cap, ni penso menjar-ne d’aquesta classe. Dic, però jo si em menjo un carmelo me’l menjo sense paper. El paper no en vull. I em va dir, mira que ets de por. Per això m’ha fet gràcia.

- Però això ja era gran, no? Suposo...
SALUT: Casada!

- Era casada?
SALUT: casada, ja era casada. I no ho havia vist mai ni sabia què era. T’ho juro, eh? I un dia ho va portar a casa, i jo dic què és això? I llavors m’ho va dir. I llavors dic nen! I jo li vaig contestar això del carmelo. Doncs mira...
MARIA: Nosaltres en aquella època sort ne vam tenir del doctor Fitó, que ens va deixar un llibre. I més o menos, a la noia que sabia que es casava o aixís, deia “te’l deixo, eh? Sobretot no el perdis”. I després de la fulanita... perquè escolta, era obrir-nos una llum que no havíem vist.

- Llavors, abans de casar-se, anaven al doctor?
MARIA: no, no. Ell et deixava el llibre. I t’espaviles. Primerament, que segurament que devia ser en anglès. No me’n recordo. I a baix, hi havia una petita explicació en castellà, i moltes làmines. I entre les làmines i la petita... anaves...

- Ostres, i aquest llibre no es pot recuperar de cap manera?
MARIA: Que va! Jo crec que es devia perdre o alguna mare el devia...

- Requisar.
MARIA: requisar. Perquè jo sí que sé la persona a qui el vaig deixar, i l’altra al que el va deixar. I després...

- Ah, us l’anàveu passant?
MARIA: ens l’anàvem passant, si. I sort en vam tenir... i... vaja, i de tenir un bon marit també, diguem-ho tot! Però això també era molt important. Molt.

- És curiós això del llibre, eh?
MARIA: si.

- És... és una pena no poder recuperar això... i més passant de dona en dona, devia passar, no?
MARIA: de dona en dona, ell ens coneixia més o menys a totes. A totes... a un 80 o un 90% de tot el poble i...

- Què era, el metge de capçalera?
MARIA: si, era el metge de capçalera. Això sí, deia, “no el perdis, i quan tu ja te n’hagis fet... el deixes a fulana”. I a fulana..., ell ja li deia a una altra. I així va anar passant per varies noies del poble.

- I servia d’algo el llibre, per això, o què?
MARIA: Si, si, servia per tot. No hi havia, allà no hi havia res a amagar.

- Avui,... han entrat directes, eh?, a saco. Hahah, amb els temes íntims, eh? Avui? En alguna entrevista ha sortit el tema dels fills. Que es veu que es feien “purificacions” després de tenir el fill, abans de poder-lo batejar. Això què..., com anava això?
MARIA: abans o després, no et deixaven sortir de casa si no havies entrat a l’església i t’havien fet una purificació. Et donaven un... i ja estava...

- Això després de tenir els fills?
SALUT: tenir els fills.
MARIA: després de tenir les criatures, si.

- I això ho han passat totes?
MARIA: jo si.
CONXITA: jo no.
SALUT: jo tampoc. Perquè, jo, la meva mare va tenir la desgràcia que, quan jo vaig néixer, al cap de quatre o cinc dies que havia nascut, diu que vaig agafar una febrada tan forta, tan forta, que la llevadora... que les llevadores anaven a les cases, llavors, no tenies els crios ni en clíniques ni en res. I va venir, i diu que va dir “és batejada aquesta nena?” “no”. Doncs bategi-la perquè sinó es morirà aquesta nena, no té vida. Perquè no m’agafava al pit. Vaig quedar amb els ulls envidriats, i no m’agafava al pit. I una febrada. I res, la meva mare, clar del susto, perquè clar havia tingut 3 nois, i l'última vaig ser jo, una nena, i clar diu que va tenir un disgust i una d’allò tan grossa que va agafar una flebitis, i jo vaig néixer pel desembre, i la meva mare no es va moure de casa, no va poder sortir fins pel març, va estar 3 mesos amb la cama estirada perquè tenia flebitis. I clar, llavors, tot això que diu la Maria a mi no m’ho van fer.
Però llavors una veïna va dir, diu, “tu noia treu-te la llet amb una esponja tèbia, com una mena de...” i així es posaven al pit, i es treien la llet. I aquella veïna diu que amb molta paciència m’anava donant la llet de la meva mare. I així em van refer, mira. Encara “estoy vivita y coleando”.
CONXITA: i goita-la, quina energia que té de lliga.
SALUT: i per això dic, que això que diu la Maria, a mi no m’ho van fer.

- I vostè amb els seus fills ja no, no?
SALUT: no, no.

- Suposo que ja...
SALUT: ja està, ja ha passat...
MARIA: i sincerament, nosaltres estàvem a la porteria d’una torre, i hi havia un jardí molt gran, doncs jo no m’estava pas tancada dintre casa. Voltava, per allà. I alguna iaia, com ara sóc jo, em deia “no surtis nena, que no pots sortir.” I jo pensava, ves perquè no pot sortir?
SALUT: si, no et deixaven sortir de casa.
MARIA: però sortia.
SALUT: no, no, fins que la criatura no era batejada o no t’havien donat d’això, no et deixaven sortir de casa.

- Llavors, què es feia? A la mateixa hora batejar i “purificar”?
MARIA: no, no. Jo recordo que hi vaig anar un dia, després de... d’una missa o així, i em van donar l’entrada a l’església. Això és el que... i després el meu fill també va néixer molt petit. Va néixer petitíssim, i també amb una veïna es treia amb una maquineta, que llavors... la llet, i la donàvem a ell, perquè a mi tampoc se m’agafava. O sigui que era un drama, quasi bé quan passava una cosa d’aquestes.

- Però està bé que sempre es trobés alguna persona que pogués...
MARIA: si. Tenia 3 mesos més que el meu fill, i ella li donava... és clar, pobra noia. A vegades venia 3 i 4 cops, els primers dies, fins que es va agafar al meu pit.

- Ah, al final va poder...
MARIA: si, vaig poder criar... poquet però el vaig poder criar.

- Molt bé, molt bé.
MARIA: petit i escanyolit. La molècula, li deia el doctor Gener.

- I vostè Conxita? D’això res? D’això dels fills?
CONXITA: però què haig d’explicar? Sobre la...

- D’això de purificacions i coses d’aquestes, res?
CONXITA: no, no. No, perquè jo, sortint de treballar, de la manera...

- Vostè els va tenir aquí a la Garriga?
CONXITA: tots. Els meus fills són d’aquí la Garriga. Doncs, de seguida em posava a treballar. Ni esglésies ni... El normal, el que s’ha de fer el diumenge i prou.

- Bé, doncs, això. Vosaltres coneixeu algun cas, aquí a la Garriga, que hi hagi hagut el que se’n diu “fugues”? o sigui, que un noi i una noia hagin marxat perquè els pares no vulguin que es casin, o coses d’aquestes?
CONXITA: No.
MARIA: no.
CONXITA: no, bueno. Hi ha haver... però no, ella deia que saltava la finestra ell. La Faixes.
SALUT: ah, aquesta si.
CARME: si, aquesta hi havia una cançó i tot, oi?
SALUT: ui! i a can Terrers. A Can Terrers, quan la Maria Sopeta, estava de minyona.
CARME: ara diu que està aquí a l’hospital.
SALUT: si, aquella estava de minyona a Can Terrers, i estava de minyona amb els senyors. Hi havia els masovers, i els masovers tenien un noi bastant més gran que ella, i a la nit, doncs ella ja li obria la finestra perquè pugés.
CONXITA: i la Sofia de l’Aymerich també.
SALUT: també.
CONXITA: deien!!
SALUT: deien!! això, deien, perquè nosaltres no ho havíem vist.
CONXITA: i els pobles, llavors... ara ja...
SALUT: deien, “si vols mentir, digues el que sents a dir”.
CONXITA: que hi havia gent molt dolenta i si el fumien la martellada, ja estaves llesta. Eh? Eh? Parlem-ne!

- No, però... Casos d’aquests, d’amors impossibles, que dius, jo què sé, que un senyoret es vol casar amb una...
SALUT: no, no.

- ...minyona, i es volen...
CONXITA: no, l’únic embolic que hi va haver per aquí va ser l’Aymerich. I l’Aymerich i la Sofia, al final s’hi va casar. I va ser ben bé criticada, també la Sofia, pobreta. És que s’ha de dir... les lligues...

- Perquè ella era...
CONXITA: perquè ella era una nena normal i ell ja demostrava ser un... senyor Aymerich. Tocava el piano.
SALUT: era mestre!
CONXITA: era mestre de música...

- Molt més gran.
CONXITA: i era molt més gran! Si, si. 10 o 15 anys més gran que ella.
SALUT: més gran que ella.
CONXITA: era joveneta, joveneta...
MARIA: i ell era geperut...
CONXITA: però molt elegant i molt senyor.
SALUT: molt.
MARIA: es van fer sarsueles molt boniques que les va dirigir sempre ell, el senyor Aymerich. Però molt, molt, molt bé, eh?
CONXITA: i la Francina, tu no en vas fer de Sarsuela?
MARIA: no, perquè no m’hi deixaven anar.
CONXITA: ah, jo si.
MARIA: no perquè no m’agradés, però no m’hi deixaven anar.
CONXITA: jo a totes tampoc...

- De sarsuela, quan es feia, això?
CONXITA: aaah...
SALUT: per les festes majors.
CONXITA: si per festes majors.
SALUT: per festes, si si, per carnaval, per lo que fos, es feien.
MARIA: ens van fer “la Viejecita”.
SALUT: la del “manojo de rosas”...
MARIA: el manojo de rosas, los claveles...
SALUT: los claveles, si i tant! Varies.
CONXITA: la Luisa Fernanda...
MARIA: Luisa Fernanda...

- I es feien al Patronat?
SALUT: no! A l’Alhambra, aquí on hi ha el cine.

- Ah!
SALUT: aquí on hi ha el cine.

- A veure, no sé si vau comentar-ho l’últim dia, però després de casar-se, on van anar a viure?? Van anar a viure a casa els pares, van anar a viure soles? Anem un per un?
MARIA: jo em vaig quedar a casa amb els meus pares. Va ser el meu marit el que va venir a casa.

- I com és això? Com ho van decidir...?
MARIA: ho van decidir perquè a mi ja m’estava bé. Perquè abans, econòmicament en aquelles èpoques era molt difícil, o havia d’anar a viure amb els sogres, o havia d’anar a viure amb els pares. I preu per preu, m’estimava... em va deixar triar a mi. I vam anar a viure a casa amb els pares. Per ell va ser difícil, va ser difícil entrar. Però suposo que la dona que entrava de jove, li costava... no sé, també depèn dels pares. Però vam estar molt... molt obligats a sobre d’ells. I després va passar una temporada que tenia els meus pares i la meva àvia. I un meu fill que ja havia nascut. Vull dir que Déu n’hi do. Després les coses es van arreglar.

- Bueno... era bastant habitual?
MARIA: si. Clar, la meva sogra va ser molt bona persona, molt. I va dir, “nena: 3 vells no els pots pas aguantar”. I se’n va anar a la residència del Pilar. I el dissabte i el diumenge o el divendres, sempre venia. O l’anàvem a buscar. Era complicat.

- Si clar, tanta gent...
MARIA: era complicat. Havies de tenir molta paciència i molta...

- S’hagués estimat més de viure sols?
MARIA: si, si, i tant, i tant! O sigui que (perdó) o sigui que quan els meus fills van dir que se n’anaven a viure sols, vaig pensar: quina sort! I hasta els hi vaig comentar: per poc que pugueu, i tots... i s’han independitzat o han anat a viure sols, o el que sigui. Cada un fa la seva vida. I el dia que poden, tots cap a casa. Ja està.

- Molt bé.
CONXITA: pues, jo em vaig casar i no, res de sogres ni de pares. El meu piset que fa cantonada...
SALUT: on era?
CONXITA: al carrer de can Xic Corder, i d’això. Hi vam ser molt feliços, hi vam estar ben bé... Hi vaig tenir una filla al cap d’un any i pico.

- Bastant ràpid, també, no?
MARIA: si, com abans. Abans d’un any, o de l’any i mig, o així...

- Molt bé. I la Salut?
SALUT: la Salut va festejar 8 anys amb el meu marit...
CONXITA: home, si comencem amb el festejar, jo també vaig estar...
SALUT: no, espera’t! La meva sogra...

- Això de festejar també... ja s’havia?????
CONXITA: doncs mira. Bueno, bueno... hahah
SALUT: bueno, perquè la meva sogra no volia.
MARIA: és que ella comença pel...

- Això em sembla que ho va explicar.
SALUT: la meva sogra no em volia, perquè hi havia una altra noia d’aquí la Garriga que es pensaven o deien que era bastant rica, perquè estava amb una tia que no tenia fills. I aquesta tia era una senyora que anava molt ben arreglada, amb collarets i amb arracades, i és clar, es van imaginar que la neboda es quedaria tot lo de la tia, i seria rica. I aquesta noia estava enamorada del meu marit. I la meva sogra ho sabia, i és clar, i va dir “que casar-se amb la filla d’un cisteller (perquè el meu pare era un cisteller), escolta: era un pela-canyes! Tu no res!” I no em va voler de cap manera. I el meu marit un dia li va dir, “mireu mare, no us agrada la Salut? –no. –per què? Doneu-me un motiu. Digueu-me, per això, per això i per això. Si no em doneu cap motiu, només perquè no us agrada, doncs és igual. No us hi heu pas de casar vos, ja m’hi casaré jo. Així és que no... però clar, com que jo havia d’anar per jove, doncs la meva sogra no em volia, doncs vam haver de festejar vuit anys. I llavors, el meu sogre en pau descansi, encara era viu, però llavors es va morir un any abans de casar-me jo. I llavors la meva sogra, va arribar a dir-li que si, que em portés a casa. Perquè com que ja sabia que ell volia, i que era l’hereu... Perquè el meu marit tenia dues germanes i ell. I el seu pare quan va morir el va deixar d’hereu universal al meu marit. O sigui, a la meva sogra la va deixar d’usufructuària que deien abans. Doncs, hereu universal, el meu marit. Doncs el meu marit s’havia de quedar a la casa. Perquè la casa era pròpia, hi havia una mica de terreny que tenia un hort, i s’hi havia de quedar. I com que sabia que s’havia de quedar a la casa, al final va haver de transigir la iaia, i a mi em va voler. Em va voler, a la seva manera. I jo vaig casar-me i vaig entrar per jove a la casa amb la iaia, i una filla soltera. I vaig viure amb ells.

- O sigui que vostè va viure... vostè no va poder triar, no?
SALUT: no, no. I només diré un detallet. Déu la tingui a la glòria. Perquè... la meva nena, que jo vaig tenir una nena després d’un any i mig o dos de ser casats, feia més de 9 mesos que no havíem sortit de casa, que no havíem anat enlloc amb el meu marit. I un dia el meu marit em diu “fan una pel·lícula més maca a l’Alhambra... Segur que m’agradaria anar-hi. Diguem-li a la mare que se’ns quedi la nena i anem-hi”, “si home, la teva mare es quedarà la nena!”. Perquè era un caràcter molt especial. No és per plan de crítica, però és pura veritat. Perquè tothom que la coneixia ho sabia. I jo li vaig dir “no, no, jo no li dic”. ”Si home si, digues-li que es quedi la nena i anem al cine”. Bueno, tant va insistir el meu marit que jo vaig dir, doncs digues-li. Dic “goiti, iaia, deia que li faria molta gràcia anar al cine aquesta nit, a l’Alhambra, dic, li deixarem la nena??”. I em mira i em diu “escolta noia, qui se’ls faci, que se’ls tingui!”. Em vaig quedar, dic, et faig la creu! Ja no demano mai més res! I ja no vaig demanar mai més res. I llavors la meva cunyada, pobreta, que era soltera, una noia més jove que el meu marit, va dir diu “aneu al cine que me la quedaré jo”. I la meva cunyada es va quedar la nena. Però vull dir que jo les havia passat negres!

- Clar perquè era la casa de la sogra, no era casa seva.
SALUT: i tenia un caràcter molt... Era d’aquelles persones que no li feies mai res ben fet. Teníem una llar de foc a la cuina. I és clar, ella treballava a la fàbrica, de matí i tarda. I anaven a buscar llenya amb el meu marit, per la llar de foc i això. Bueno. Arribaven de treballar. La llar de foc era encesa perquè jo procurava que si venien tinguessin la llar de foc, perquè tinguessin... no tinguessin fred. Arribava: “com es coneix que no vas a buscar tu la llenya! Com es nota que la trobes ja feta, i anar-la cremant!” i vaig pensar, val. I un altre dia vaig pensar, no facis tant foc, fes-ne menys. Arribava: “què és això?? Semblen els llims! Per què és això? Que no hi ha llenya per cremar, que vols, com que tu estàs a casa, clar no tens fred. En canvi, haguessis d’anar a treballar i arribar...”. O sigui que no...

- No li estava mai bé.
SALUT: mai. Mai, mai. Si ho feia blanc era negre, si ho feia negre era blanc. Mai havia fet mai res ben fet. Mai, mai.

- I qui portava la casa en aquell moment?
SALUT: jo. Ella em donava 10 pessetes, de les d’abans, perquè treballava, perquè anés a comprar. Però jo li feia el... Quan anava a la fàbrica, s’enduia un potet amb una mica de cafè i llet i a l’estufa de la fàbrica se l’escalfaven a l’hora d’esmorzar. I a vegades em deia, “em faràs el cafè amb llet, o... l’Eco o lo que sigui.” Bueno, jo li feia. Un dia li feia massa espès, l’altre dia li feia massa clar. O sigui que sempre criticava, no li feia mai res ben fet. I un dia el meu marit es va enfadar i va dir “mireu mare. Aquí teniu el pot, l’aigua, la malta o el que sigui, i us ho feu vos. Perquè la Salut no us fa mai res ben fet. Doncs us ho feu, o us ho endueu com vulgueu. Però s’ha acabat que la Salut us ho faci. Però és que no, mai li vaig arribar a fer res ben fet. Mai.

- Bueno, suposo que devia sentir que era casa seva, i ja...
SALUT: això mateix. I com que el meu sogre en pau descansi, la va deixar heredera a ella, però usufructuària, això es veu que va tenir un cop d’allò, i... i m’ho va fer pagar a mi. Com si jo en tingués la culpa. Però mira...

- Però era bastant normal...
SALUT: vaig passar, hi vaig passar bastants anys, eh? Ja dic. Perquè fins que la nena no va ser de 3 o 4 anys no va morir ella. O sigui que vaig viure uns anys... que Déu me’n recordi.

- O sigui que vostè portava la casa com a mestressa de casa?
SALUT: si, si, com a mestressa de casa. A casa jo feia el menjar, jo feia... Ara la seva roba tampoc li havia de rentar perquè li rentava malament. També la deixava en un racó i se la rentava ella quan venia.

- Llavors ella treballava a fora.
SALUT: ella treballava a la fàbrica i quan arribava es feia el que volia. Perquè una vegada ella va estar malalta, i es va quedar al llit. I jo vaig entrar a l’habitació per treure-li la roba i arreglar-la per si venia el metge, i em va dir que de tot allò no li havia de tocar res. Que li deixés i que jo ja en tenia prou. Que ella ja s’ho feia. Val, doncs. Jo sempre intentava, paciguar, i intentava fer-la baixar del burro, diguem. I no, mai. Mai, mai, mai.

- I qui distribuïa els sous a casa?
SALUT: el meu marit. El meu marit arribava i em donava les 10 pessetes d’ella, i s’ha acabat.

- Però el seu marit agafava també el sou de la seva mare?
SALUT: no la seva mare me les donava a mi. El meu marit portava el sou ell. I me’n recordo com si fos ara que posava el sobre amb els cèntims a sobre l’armari de l’habitació de matrimoni i llavors la seva mare, em deia el meu marit “t’ha donat les 10 pessetes la mare? És que sinó...”, “no, no, no pateixis”. Em donava les deu pessetes ella, el meu marit em donava el sou.

- El seu jornal se’l quedava ell?
SALUT: se’l quedava, si, si. A mi només em donava 10 pessetes. I mai m’havia preguntat si en tenia prou o si en tenia massa o si en tenia pocs. Res. Ella era ella i s’ha acabat. Així ho feia.

- És curiós que se’ls quedés...
SALUT: Si, si, que se’ls quedés. El meu marit me’ls donava ell, i llavors jo els administrava. I a vegades em deia “Salut en tens prou? Sinó ves a mirar a sobre l’armari que em sembla que encara n’hi ha”.

- Ah, i vostè administrava els diners com volia, com si diguéssim?
SALUT: Si, si. Com volia, si. Però jo em feia una llista: avui he gastat això, 10 cèntims d’això, 20 cèntims d’allò, i anava guardant, per saber quants cèntims em quedaven, o si en tenia prou o no. I llavors va ser quan vaig decidir de posar-me a treballar, perquè com que no podia marxar de casa, vaig començar a cosir, a fer de pantalonera.

- Treballava a casa també, eh?
SALUT: si, si. I llavors cosia.

- Però va ser pel seu compte que va aprendre? O...
SALUT: si pel meu compte. Però vaig anar a un d’aquí la Garriga que n’ensenyaven i me’n van ensenyar. Déu n'hi do.

- O sigui que hi havia 3 treballadors a casa seva.
SALUT: si. Però la que d’allò era jo. Perquè els altres que treballaven es quedaven els cèntims.

- Ja passa no?
SALUT: mare de déu, i tant!

- Treballen fora i dintre, però... Molt bé. Carme, què em diu vostè? Faci’m memòria.
CARME: què vols que t’expliqui jo? Si t’haig de començar a explicar el meu casament... va ser solemne. Jo em vaig casar i me’n vaig endur la meva mare, que encara era viuda, el meu germà que aprenia l’ofici a Barcelona, que feia de joier i rellotger. I me’n vaig endur la meva mare, el meu germà, i... bueno, tots quatre, rellogats. En una casa que... la teva sogra ja ho sabia com estàvem. La sogra de la Maria, que vivíem al mateix carrer. I allà vam viure-hi, doncs,... 8 anys. Jo vaig tenir una nena, i bueno, estrets de corbata tant com vulguis. El meu marit treballava en una pelleria. I quan acabava de treballar es canviava i se n’anava a fer de cambrer fins les 11 o les 12, a l’hora que tancaven el cafè, tant si era la 1 com si eren les 2.

- El seu marit tenia 2 feines?
CARME: el meu marit, és clar, és que sinó no podíem tirar. Llavors aquesta casa que vam llogar, es va morir el senyor, que vivien a Barcelona. I aquesta senyora va dir que volia venir a viure a casa. Que allò era casa seva i que una habitació la volia per ella. Bueno, i va venir, no va venir ella. Va venir amb el bufet, amb el d’això... I això, això vam haver-ho de posar al pasillo, que era un pasillo bastant ample. El pasillo a sobre del bufet que era del... del sofà sobre el bufet. Bueno, allò semblava una casa d’empenyos. La mare... llavors teníem un armari, de la meva mare, que el vam posar. Perquè llavors aquells pasillos eren molt amples. I el vam posar així. I d’això, llavors el travessàvem. I la mare d’aquesta, havia d’entrar per darrere, perquè l’armari, amb aquell tros de paret...
MARIA: no passava.
CARME: no passava perquè era una senyora grossa. Doncs li havíem d’obrir la porta per darrere. Doncs, això va durar, mira, 5-6 anys.

- Llavors vivien amb la senyora de la casa...?
CARME: la meva mare, el meu germà que era solter llavors, jo i la nena i el meu marit.

- I continuaven pagant el lloguer a la senyora.
CARME: si, si. Pagàvem el lloguer, i ella d’això. Ah, i quan ella volia fer-se el dinar, només hi havia un fogó de carbó d’alzina, doncs ella havia de fer el dinar, primer el d’ella, i després, el meu marit havia de marxar a treballar i havia de marxar acabant-se el que d’això.

- Però ella s’ho feia tot sola, no?
CARME: home, només li hauria faltat. A més a més, jo vaig tenir la nena al cap de... faltaven 5 dies per fer nou mesos que érem casats. O sigui, que vam tenir tanta pressa...

- Van encertar de seguida a la primera.
CARME: si. I bueno, és clar, nosaltres estàvem ja justos. I... ara no sé perquè t’ho anava a dir això...

- Que el dinar se’l feia ella sola...
SALUT: i que havia de menjar de pressa en Martí per marxar.
CARME: això. Havia de marxar de pressa perquè llavors quan entrava a la fàbrica, quan sortia de la fàbrica anava a fer de cambrer, vull dir que... I jo, doncs si tenia alguna cosa per cosir, llavors a can Noguera van començar a fer jerseis, vaig anar a aprendre a fer jerseis a màquina, i a muntar-los, i bueno, mira. Treballant sempre, sempre.

- I el seu germà també...
CARME: el meu germà fins que es va casar, fins que es va casar que llavors se’n va anar amb la seva dona. Però llavors jo em vaig quedar amb la mare.

- La seva mare era gran?
CARME: la meva mare si. La meva mare era molt gran. Perquè quan jo vaig néixer la meva mare tenia 42 anys. Jo vaig ser la que feia 6. Pobra dona, ja portava les seves pegues. A més a més, el meu pare va morir molt jovenàs, va morir que jo tenia 3 anys. I bueno, de problemes els que vulguis i més. A mi em portaven a tot arreu, allà on em volien em portaven. Perquè vaig anar a l’Ametlla, allà hi vaig fer la comunió, vaig anar a l’Ametlla a casa els tios, i d’això. I m’hi vaig estar fins que vaig haver fet la comunió.

- També és curiós que vostè era una mica la que sobrava, la que enviaven a tot arreu, i després va ser la que es va quedar amb la mare.
SALUT: si.

- Això també passa. Què eren, tot germans o hi havia germanes també?
CARME: jo tenia una germana. Però quan va acabar la guerra, la meva germana va marxar a França. Va ser dels exiliats que van anar cap a França. I a la meva germana no la vam veure, fins al cap de 12 anys no la vam poder anar a veure. Però no França, no. Encara ella va anar a la Vall d’Aran, amb unes excursions que es veu que van fer. Perquè ella estava a prop de Burdeus. I va fer una excursió, i va escriure, i el meu germà i la meva cunyada, la Maria Jesús, que s’acabaven de casar feia poc. I llavors van anar a la Vall d’Aran amb la mare, i es van poder veure a la Vall d’Aran aquell dia d’excursió. Però jo a la meva germana no la vaig veure fins que... O sigui, ja tenia la Margarita i tot. Jo potser vaig estar 15 o 16 anys sense veure-la, la meva germana. Ara ja tots són morts, ja està, ja ha passat tot. Però la meva mare era molt bona dona, però era... ella. Ella no tenia res, perquè havia de dependre del que nosaltres guanyàvem i passàvem. Però era... “aquesta cadira no l’has posada bé”.

- I els seus germans no van plantejar-se quedar-se-la en cap moment?
CARME: no. No, la meva mare me la vaig endur jo perquè amb la meva cunyada tampoc no lligaven. I és perquè la meva mare era molt bona dona, molt. Però era, no sé si saps què és una “perepunyetes”? doncs era una perepunyetes, i això, però era...
SALUT: burxeta, burxeta.
CARME: “i aquí hi has tret la pols? Te n’has deixat una mica allà”, tot era... “goita, aquella roba no l’has estesa gaire bé perquè goita, la camisa fa així”. I no et deixava viure. No et deixava viure. Però mira, és una mare i tot passa. I mira, i llavors quan nosaltres vam trobar, vam anar a un pis de lloguer, però pis per nosaltres encara que era petit, però hi vam estar bé, si. I amb aquestes el meu germà ja s’havia casat llavors. Quan vam anar al pis, el meu germà ja s’havia casat. O sigui que estàvem bé. I llavors vaig tenir la petita... Oi, quan vaig tenir la primera, jo em vaig estar mig any al llit, amb una pleura.

- Això em recordo que també ho va dir...
CARME: o sigui que m’han tocat de tots colors. I llavors un cop vaig estar bé... Bueno, jo vaig anar a servir a Barcelona, de soltera, això no sé si t’ho vaig dir, que vaig anar a servir els senyors Valls.

- També recordo que s’ho va pensar molt de tenir una segona criatura.
CARME: si.

- Que ja ens explicarà com ho va fer això, eh? Per poder-s’ho pensar...
CARME: si, si. Perquè tenia un marit que la veritat... no és com ella que no val res, el meu marit volia molt...
SALUT: ja te l’has carregada!
MARIA: una o altra, sempre té la culpa el manxaire.
CARME: pots comptar. Era un caràcter com ara el d’aquesta. Que vols blanc, blanc. Que vols blau, blau. No...
SALUT: no deia mai res. Portava els pantalons ella. No el meu germà, no. Ella!
I tant que si, per això ara encara en porto, perquè de tant en tant va bé recordar-ho. Però no, no. La veritat, per tenir el meu germà i la meva mare, no va dir mai res, amb la por que tenim d’entrada, i d’això. Llavors jo quan vaig estar bé del tot me’n vaig anar a la fàbrica, i tenia la sort que amb la mare, de... arròs bullit no te’n faltava. Perquè, a ella no li compliquessis gaire la vida, però d’arròs bullit i patates fregides, era el menú.

- Com a mínim ella feia, si vostè treballava, ella feia.
CARME: si, si. Anava fent, ella va morir que tenia 90 anys. No, no, però era molt bona dona. Però era, a ella l’havien de servir, l’havien matxacada molt. I ella es pensava que allò encara durava. I llavors m’ho feia a mi. Però són coses que no tenen una importància per dir, de mala vida. No, no. Perquè érem joves, i la veritat, no sé, tot ens era glòria. Encara que no poguessis tenir res. Perquè jo per Corpus, un any, la modista que anava a cosir em va arreglar un vestit d’ella que el tenia tot escaguitxat de tant just que li venia, i m’hi va fer un repunt per dintre. I jo vaig anar amb aquell vestit i unes sabates d’ella que calçava dos números més que jo. I era pel dia de Corpus, me’n recordo. Jo per anar a ballar m’hauria posat no sé què. Però, si, eren les situacions que hi havia a les cases, i tot va...

- I com distribuïen els diners?
CARME: no, els diners cobrava el meu marit la setmanada, i m’ho donava tot, m’ho donava tot. No, quan feia de cambrer, les propines se les reservava. Perquè quan venia el meu sant, llavors es trobava que no tenia res. I llavors els diumenges anava a buscar llenya amb el marit d’aquesta, tots quatre, amb una... bueno. Amb un carretó d’aquests de pintor, per aquestes muntanyes a buscar, bueno, de tot. Per això et dic, jo menys de Pepa, he fet de tot. Perquè he trobat, he tastat tots els oficis, la veritat.

- O sigui també anava a buscar llenya?
CARME: també, també!

- O sigui que feien tasques d’home.
CARME: si, igual, igual. Qui va a buscar bolets, nosaltres anàvem a...

- Vostè tenia lo bo que podia distribuir els diners com volia, no?
CARME: ah si, si, si. Això si. Perquè el meu germà em donava, em penso que em donava 30 pessetes cada setmana.

- Ah, el seu germà també...
CARME: si, el meu germà quan anava a Barcelona a aprendre l’ofici i d’això. No, no, el meu germà em donava 30 cada setmana. Que 30 pessetes ja eren, ja en tenia per fer una mica de menjar. I és això, coses que les han passades cadascú com li han vingut, i llavors les trobaves molt grosses, i molt gruixut de portar, i ara t’ho mires i dius, mira, també ho vas aguantar.
SALUT: també ho vam passar.
CARME: si. No és allò per sentir-ne allò, aquella cosa, aquella recança. No, no, mira, són coses que et toquen i et toquen.

- Perquè, les dones aquestes que estàveu dient que estaven viudes, tant la teva sogra com la teva mare, es van quedar viudes molt joves o molt grans...?
SALUT: la meva mare, ja et dic, quan vaig néixer jo, tenia 42 anys. Jo ja era la que feia 6. Per tornar-se a casar, em penso que hauríem d’haver posat brillants i de platí.

- Però no s’ho havien ni pensat?
SALUT: no, no. Mai a la vida, no crec.

- Perquè? No s’estilava...?
CARME: no, no, no s’estilava, no es casaven. Algun... però vaja.
SALUT: no, no, així com ara se separen, i en deixen un i n’agafen un altre, ara si, abans no.
CARME: llavors poder hi va haver algun cas que es van separar, que va ser la Maria de la cooperativa, amb en “caga-hòsties”. Bueno, aquell home li deien caga-hòsties perquè era molt...
SALUT: era molt renegaire. Si és veritat, però no, no existia, de separar-se i casar-se, i la deixo i me’n vaig amb un altre.
CARME: sempre hi havia algun cas, però pocs.

- Es veien bé, els casos que passava? En general?
SALUT: bueno, segons qui ho veia bé, segons qui no... sempre hi han hagut coses.
CARME: és com la política això.
MARIA: aquest mateix de la Maria, ho veiem bé perquè ell bevia.
SALUT: i l’estofava.
MARIA: i la pegava. O sigui que, què menys que se separessin. Som entre família, per això dic que pobreta també va passar lo seu.

- O sigui que en aquella època també hi havia maltractament.
MARIA: oh i tant! Va ser legal. Ell no... o sigui, va ser donat per l’església i per justícia. Totalment.

- Ah, si? A quina època era això? Perquè no hi havia divorci, no?
MARIA: hi havia separació suposo, i separació de bens també. Pues, el 45 podia ser... jo em vaig casar el 50, no 49 i això ja havia passat, o va passar després?
SALUT: no, ja havia passat. Escolta, em sembla que no fos ja abans de la guerra.

- Ah, això podria ser.
MARIA: no, abans de la guerra em sembla que no.
CONXITA: no, va ser després. Que vivien aquí davant de l’Alhambra en un pis.
SALUT: ah, tu ho havies de...
CARME: no, vivien aquí darrere del carrer de Can Xic Corder...
MARIA: no, jo el recordo sobre l’Alhambra.
CONXITA: al voltant de la canyeria de ca la Remei, de Cal Bord.
SALUT: si, sobre el pis de la d'en Tura. De la impremta.
CONXITA: ella ja començava a anar, i la nena ja començava a rondar el noi aquell del pont de can Noguera.
MARIA: el germà del meu marit.
SALUT: el cunyat de la Maria.
CARME: però abans d’anar allà, van anar a viure...

- Però era una parella gran?
SALUT: si.
MARIA: si, ja tenia dues nenes, tenia dues nenes que podien tenir 7 anys, o...
CONXITA: o vuit o nou.
SALUT: o nou, moltes bastant juntetes.
CARME: dues nenes? No, un noi i una noia, tenia.
MARIA: la Maria, és veritat, un noi, en Pere! En Pere i la Maria Rosa.
CARME: jo em recordo d’haver-la vist en el, darrere de... la sastreria.
CONXITA: perquè hi surten les... per allà hi sortien les cases de davant.
SALUT: hi tenien la sortida per darrere. Però l’entrada era per aquest carrer.
CONXITA: era per aquest cantó.
MARIA: jo la recordo en el pis d’aquí, de l’Alhambra...
CONXITA: ja era bufona, i la començaven a d’allò els nens.
MARIA: i la Maria Rosa, que no sé si és la.
CARME: era cunyada teva.
MARIA: és la meva cunyada.
CONXITA: la Maria Rosa i jo ens portem 7 anys.
MARIA: ui, si que us porteu anys, doncs. De cara estàs més bé tu que ella.
CARME: fa molt temps que no l’he vista.
MARIA: molt toveta.
CONXITA: es va casar amb el... de la llum, oi?
MARIA: si a Fecsa.

- Perquè en aquests casos així, es podia ajudar a la dona, perquè si se separava i no treballava...?
TOTES: No, no. Si et separaves t’espavilaves.
CONXITA: i ella va quedar amb les dues criatures i va anar a fer de mocadera per la Garriga, fent botifarres.

- Llavors ella es va quedar a casa? I ell va marxar?
CARME: si.
CONXITA: va anar a viure aquí davant de l’Alhambra.
CARME: és que d’un color o d’un altre, cada casa n’ha passades... diferents però, problemes n’hi havia molts en aquella època. No hi havia gaire feia, no hi havia menjar.
CONXITA: havíem passat una guerra, eh?
CARME: a casa meva també es passaven justes abans de la guerra.

- Ens queden ara dos temes importants. Un és l’educació, o sigui com anava l’escola, què es feia a l’escola, quina mena de professors hi havia... I després també ens queda tot el tema de la feina. Val? Anem primer a l’escola i després ja buscarem feina.
MARIA: jo a l’escola sempre va ser amb les monges franciscanes, sempre va estallar la guerra, quan va estallar la guerra vaig estar molt més a casa els meus avis que era a pagès, que no pas aquí. Escola d’aquell temps, de durant la guerra diríem, hi vaig anar molt poc. Hi vaig anar amb en Joan Garriga, amb un fill que era professor. I de fet, potser l’època més bona és quan va entrar la república dintre el col·legi, es va modernitzar bastant. I elles també.

- Vau enganxar-ho això?
MARIA: si elles també. Ho vaig enganxar-ho. I fèiem un dia de català.

- On anava a l’escola?
MARIA: aquí a les monges franciscanes. Tinc molt bon record d’elles, molt.

- Quants anys va estar més o menys, se’n recorda?
MARIA: si, mira, fins els 10 anys o així, o 11. 11 potser, fins que va estallar la guerra. I quan va estallar la guerra, ja estava més a casa els meus avis, diríem, que no pas aquí a la Garriga.

- I com era l’escola? Com eren les classes? Com eren els profes?...
MARIA: les profes eren, fèiem moltes labors.

- També durant la república?
MARIA: si, també, també.

- I barrejaven nois i noies...?
MARIA: nooo! No, mai, mai. Sempre vam anar en classes separades. O sigui, les franciscanes ja no tenien nois, només érem noies. Si, si.

- Com anava això de les labors, expliqui’m. El que feien a classe...?
MARIA: pots comptar! Fèiem ganxet, fèiem punta al coixí, fèiem labors. Lo que llavors deien labors. I al matí fèiem classe. Classe, història. Recordo que, em penso que ja va ser quan la república, que vaig veure, que va sortir la primera enciclopèdia. Una enciclopèdia que hi havia una mica de tot. I un llibre de català que també el guardo, perquè és molt maco. I llavors ja es va acabar la guerra, i ja em vaig trobar molt gran per tornar a anar a col·legi. Perquè ja tenia 15 o 16 anys, després de la guerra.

- I què va fer després de la guerra?
MARIA: res, ja em vaig quedar a casa. Jo em penso que, que no vaig passar-ho tant malament. Em vaig quedar a casa amb els meus pares. Si que anava a repàs, un parell d’hores a classe... I a les tardes anava a brodar, tornava a fer labors, cosa que no m’entusiasmava. M’estimava més sortir, anar a passeig, suposem.

- Això fins que va conèixer el marit, llavors ja es va casar, i ja és una altra història, no?
MARIA: quan vaig conèixer el marit, també érem molt criatures, tampoc ho volien a casa meva, a casa seva si, al revés. I també, sempre que podia m’escapava. I inclús, quan fèiem bastant teatre, doncs la directora que ens ensenyava, a lo millor ens deia “el Lluís ja ha passat avall”, com volent dir, ja et pots espavilar que l’atraparàs. Encara, la senyoreta Remei, encara m’ajudava una mica. Deia “ha passat el Lluís”, bueno, doncs ja me’n vaig, adéu siau.

- I vostè va poder passejar amb el seu marit, abans de casar-se, sols?
MARIA: si, si. Però amb un horari, eh? A les 9 havia de ser a casa. I si arribàvem per exemple a l’Alhambra, i havien començat la pel·lícula, i volíem esperar que passessin les dues pel·lícules i tornéssim a arribar al puesto que havíem fet tard, ja arribava 20 minuts més tard a casa meva, ja tenia el meu pare o la meva mare al reixat que m’esperava, que ens esperaven. “Perquè veniu tant tard?” “ah, és que hem volgut...”. Més d’un cop m’havien renyat. Ni castigar ni res, però a les 9 has de ser a casa. “És que no la vam veure començar i hem esperat...”. Això no s’hi valia, no hi havia excuses. Però pel demés, vaig estar més bé. Quan la guerra no vam... a casa hi havia hort, hi havia gallines, hi havia conills, els avis a pagès, que no ens faltava llet... Va ser molt diferent. Jo veia els senyors, que llavors dèiem els senyors de la Colònia, que arribaven de Barcelona i no tenien res per menjar. Era molt trist. Hi havia uns veïns nostres que si els donàvem un quilo de patates, o un parell de patates, es menjaven les patates i l’endemà, ben rentades ben rentades es menjaven les pells.

- Això els senyors?
MARIA: si, si. Arribaven de Barcelona. Altres que s’havien empenyat joies. Que no els coneixien de res, no tenien ni un amic, ni una persona que diguessis: “jo et donaré això i tu em donaràs allò”.

- Llavors, vostè Maria, tota la part de l’educació, de la Sección femenina, tot això no va tocar-ho?
MARIA: si que ho vaig... si, si, si. Si que vaig tocar-ho. Però jo potser no hauria gosat, perquè sóc una mica... Però el meu marit tenia unes idees molt clares. I no li agradava. I se’n reia.

- Perquè vostè feia classe...
MARIA: si. Feia classe particular. Anava un parell d’hores. Però llavors a totes ens van dir que havíem de ser de la Secció Femenina. I ens hi vam apuntar, al menys jo m’hi vaig apuntar sense saber molt bé el que era. Però ell sí sabia el que era, i em burxava a mi fins que no vaig deixar-ho.

- I què feien a la Sección Femenina?
MARIA: no me’n recordo... Fèiem sessions, i ens explicaven que "la España era muy grande". I li deia, molt gran i molt ample, perquè hi càpiga tothom. Però tampoc ens obligaven. “No te entiendo” alguna senyora d’aquí la Garriga, si que m’ho havia dit. Jo parlant-li en català i em deia “no te entiendo”.

- Ah, però podien parlar en català, els deixaven...?
MARIA: no gaire.

- D’aquella manera.
MARIA: d’aquella manera. I a l’escola també sempre va ser en castellà, fins que...

- Inclús a l’època de la República?
MARIA: no. A l’època de la República vam fer això. Un dia a la setmana fèiem català. Però tot, tot lo altre era en castellà. Si, si.

- Conxita, vostè què? Com va això de l’educació i l’escola? Què em pot explicar de la seva experiència?
CONXITA: pues, jo, la meva mare ja... quan vaig tenir els 13 anys em va dir, “bueno, què vols fer, anar a la fàbrica o fer de peluquera com la teva mare?” perquè no hi havia cap peluqueria aquí a la Garriga.

- Ah, això recordo que va explicar-ho. Però abans havia anat a escola?
CONXITA: si. A les franciscanes, al carrer Cardedeu. Tenia sor Emília i Sor Cecília.
MARIA: Sor Combelina, jo recordo aquest nom.
CONXITA: i com que era molt bona nena, en lloc de fer-me anar a dalt a escriure, em feien anar a baix a tallar hòsties rodones per combregar.

- Què feia això per bona?
CONXITA: Per bona. O sigui que la classe van ser molt poques. Així estic jo sense sapiguer res.

- Home, déu n'hi do del que fa, eh?, Déu n'hi do.
CONXITA: no, era tremenda, i d’això, i molt castigada. Bueno, què més ara, què més ve, després de la d’allò?

- Després de l’educació havia dit que la seva mare la...
CONXITA: ah, bueno, lo normal. Lo normal. Un dia em diu: “escolta Conxita, ja tens 13 anys, ja ets una dona de tot, què vols ser peluquera com la mare, o vols anar a la fàbrica a fer tovalloles?” I no home no, bueno, jo... diu “mira, anem a buscar la senyora Mercedes” (eh, que es deia Mercedes la tia?), i diu “com que ve a casa, el dia que vingui li diré, i parlem amb ella i a veure què dirà”. I quan va venir aquella senyora, diu “mira la nena, d’això, que me l’agafaries uns quants dies?” diu “no uns quants dies! Ja pot venir ara amb mi i li diré com va”. I de mà de la senyora Mercedes, vaig anar amb ella, i quan vaig ser a la fàbrica dic “aquí dintre, amb aquest soroll?? Noo, jo sóc “pajaro” de fora, així és que no em quedo”.

- No li va agradar gens la fàbrica?
CONXITA: no gens, amb aquell soroll “catacrac-catacrac-...”

- Va provar-ho per això? Va estar uns dies...?
CONXITA: no, no. Ja no vaig voler-hi tornar. No em va agradar. Dic “no mama no, de peluquera que és més maco”. I ja vaig anar a aprendre de peluquera, a Barcelona anava i venia amb el tren...

- Què era, un curs? O anava a alguna perruqueria a aprendre...?
CONXITA: no, feia, al carrer Pelayo, que hi havia la casa Solrisa, en aquella època, allà dalt del Maricanbarz, al carrer Pelayo, i anava allà a classes a aprendre de peluquera.

- I això, li podia pagar la seva mare? O com ho feia?
CONXITA: si, si, gràcies a déu. Ella treballava de peluquera aquí a la Garriga, i el meu pare treballava.

- Treballaven tots dos.
CONXITA: nosaltres vam arribar aquí a la Garriga, que jo tenia 7 anys. Vam agafar el pis de can Santa Digna que era davant d’una font. És, vaja. Ara hi han fet pisos, però només hi havia un pis. Amb un hotel a baix. I la meva mare treballava a Barcelona en una peluqueria molt bona. I el metge li va dir, si aquesta dona no va a un lloc sec i deixa de ser peluquera, d’aquí 4 dies no teniu mare. I el teu marit...

- Ah, si, recordo que va explicar que van marxar de Barcelona...
CONXITA: de Barcelona, tenia 7 anyets i vam arribar aquí.

- Llavors va començar a aprendre de peluqueria...?
CONXITA: bueno, no, fins que vaig tenir 13 anys.

- Quan va tenir 13 anys. I llavors què, va començar a treballar a la peluqueria de la seva mare...?
CONXITA: amb la meva mare. Jo vaig portar el que es feia... que es feien ferros i amb una pinta, i es feia el que volgués, perquè ma mare feia unes ondes precioses, amb un ferro i una pinta. Però llavors va venir, la casa Solrisa, que van començar a fer permanents. Llavors ja va venir la guerra, i em vaig casar.

(Entra la filla de la Salut...)
SALUT: la meva filla.
CONXITA: oi, què?
SALUT: la meva filla que ja em ve a buscar.

- Queda res, molt poquet.
SALUT: un moment! Ja em veu, ja m’ha vist, ja.
CONXITA: doncs, bueno, ja em vaig anar fent gran, gran, gran, i ja em vaig casar.

- I continuava treballant? Casada i tot?
CONXITA: sempre. Per això, que això que ella diu que no la deixaven sortir, jo si. Jo vaig assentar el cap. Vaig anar a tenir-lo. I la meva filla va néixer amb 6 quilos, que tota la Garriga me la va venir a veure de tant preciosa que era.

- Petita, era petita.
CONXITA: 6 quilos, i el senyor Fitó a sobre meu, i l’Angeleta de can Fontserè.
CARME: amb fòrceps...
CONXITA: a sobre meu,... la Filo pobreta, a sobre meu. Quatre o cinc aquí apretant!

- Ostres!
CARME: mare de déu.
CONXITA: i em vaig rebentar per dintre. Si. La meva filla va néixer no sé si a l’agost, devia venir la festa major, i jo per la festa major encara estava al llit. Que en aquella època no hi havia penicil·lina, i el doctor Fitó ens en va portar perquè tenia por que se’m, que se m’infectés el que portava dintre, que no sortia. Em va quedar placenta dintre que no se’m va rentar. I vaig passar-ho molt malament, a punt de morir.

- Déu n'hi do. Era...
CONXITA: però molt. Pel naixement de la meva filla vaig patir molt. I bé, i... què més venia llavors nena?

- Estàvem parlant d’això de que treballava a la peluqueria fins que va tenir la criatura...
CONXITA: doncs allò, sempre treballant i el meu marit també.

- I a casa seva qui distribuïa els diners?
CONXITA: jo. Bueno, jo...

- Si? El seu marit li donava el sobre també?
CONXITA: tots dos. Teníem un tracte. El meu era per pagar-ho tot, i ell un raconet pel dia de demà.

- Val, feien estalvi?
CONXITA: érem fills de guerra. A casa meva amb la meva mare no vam patir mai, gràcies a déu perquè el meu pare treballava a Barcelona, a un puesto de la Generalitat. I gràcies a déu va portar de tot...

- Era funcionari?
CONXITA: i jo per treballar, deia, si no porteu sabó, no porteu lejia, no porteu sucre, no us arreglaré. I si no portaven menjar no les arreglava. En temps de guerra es feia així.
CARME: clar, això era l’única... era una salvació pels pobles.
CONXITA: i va venir un dia una senyora, vestida com de miliciana, era la miliciana que hi havia,... i diu “oye tu, si no me arreglas bien y sin dinero, eso te va a la cabeza”. “Pues ley es para todo el mundo, porque si tu no me das comida, yo no puedo trabajar, y me pondré enferma y me moriré. Así que si tienes un poquito de jabón, me lo llevas y yo te arreglaré”. “Vaya revolucionaria!”, dic, “no, la revolucionaria eres tu, que quieres poner una ley que no existe”. I no, no. Em va portar sempre coses, hasta em va portar gallines. I...

- Està bé, intercanvis, no?
CONXITA: si, si. I llavors el sou del meu pare també. I amb el meu marit igual. Lo d’ell ho arraconàvem, que treballava a can Mayol, que estava a les Franqueses en unes fàbriques que hi havia de cordills. I estava encarregat allà. I jo a casa, ja era gran llavors. Al costat de ca la Pepeta de (com se’n diu ara...) de la Garrafa. Ens vam situar allà amb el marit, i ja dic, lo d’ell ho guardàvem, i jo anava fent tot...

- Encara, déu n’hi do, el que es van poder situar, vivint sols. Perquè en aquella època era difícil, eh?
CONXITA: Si gràcies a déu si.

- Salut.
SALUT: Jo què?

- A vostè l’hem deixat amb la seva sogra treballant a la fàbrica, i vostè a casa treballant, fent remiendus.
SALUT: a cases. A casa treballant i portant la casa. I llavors vaig tenir la nena, i llavors li vaig demanar un dia que se la quedés per anar al cine, i em va dir allò de que qui se’ls faci que se’ls tingui. I res, vaig haver d’anar vivint, vivint fins que ella...

- I a la fàbrica treballava ella sola...?
SALUT: treballava a la fàbrica dels brodats.

- A nivell de sous era molt diferent l’home de la dona, o no ho sap?
SALUT: no ho sé. No ho sé, perquè és clar, ella treballava i no sabia mai el que guanyava. Perquè no m’ho havia dit mai. Em donava les 10 pessetes i no veia res més que les deu pessetes. Si en tenia prou, prou. I si no en tenia m’havia d’espavilar. Però ella mai em va dir, “en necessites més? O t’ajudo més, o...”. Mai.

- I vostè s’havia plantejat de treballar?
SALUT: jo m’havia plantejat de treballar, i vaig començar a cosir, a cosir però a casa. Sense moure’m de casa perquè, no, no podia, perquè hi havia la nena i la meva cunyada, hi era ella, jo havia de fer el menjar per tots.

- Vostè s’encarregava de tot.
SALUT: de tot, jo m’encarregava de tot. I allà, així vaig anar vivint fins que, fins que la meva filla va tenir 3 anys, i llavors ella com que tenia una filla soltera que vivia a Barcelona, el dissabte i el diumenge, en lloc de quedar-se a casa per poder-me ajudar a mi o d’això, se n’anava a Barcelona amb la seva filla, amb la seva filla gran. I la llibreta, jo no l’hi vaig veure mai, la llibreta de la caixa. Perquè quan ella marxava s’enduia la llibreta, i se n’anava a Barcelona amb la seva filla. I llavors vaig tenir la sort, diguem-ho així, de què es va ferir un diumenge que era a Barcelona. I la seva filla gran va dir “la mare es queda amb mi, perquè si jo necessito metge o això, ho tinc aquí a la vora, en canvi a la Garriga, amb tu treballant amb la nena i tot plegat...”. I amb això vaig estar de sort, dintre de tot. Ella es va quedar a viure a Barcelona, i nosaltres ens vam quedar, la meva cunyada i jo i el meu marit, i la nena, sols.

- Sols, clar.
SALUT: això, sols. Però llavors, cada diumenge, anàvem amb el meu marit a Barcelona a veure-la. I li portàvem, perquè darrere teníem la caseta, tenim la caseta, darrere hi havia un hort. I el meu marit venia a l’hort i collíem de tot, patates, mongetes, de tot. I llavors el diumenge agafàvem coses de l’hort i ho portàvem a casa la meva cunyada, per la mare. I llavors ella es va ferir, i un dia diu, “si mai em passa alguna cosa, Salut, no em deixeu aquí a Barcelona, porteu-me a la Garriga. I al final, un dia la meva cunyada va telefonar dient que la mare estava bastant tova, i sobretot que volia que la portéssim a la Garriga. Diu “però jo de cèntims no en tinc”, la meva cunyada. I el meu marit va dir “no pateixis, si jo no en tinc els demanaré. Però oi que la mare vol anar a la Garriga, doncs vindrà a la Garriga”. Vam agafar una ambulància i la vam portar a la Garriga el divendres i el diumenge va morir.

- Déu n’hi do, eh?
SALUT: si, si, déu n'hi do. Jo les he passat que déu n’hi do.

- I a nivell d’escola quan era nena?
SALUT: jo vaig anar a l’escola municipal d’aquí la Garriga.

- Era la de les monges?
SALUT: no. No vaig anar mai amb les monges, no. Jo vaig anar amb els nacionals. Era una mestra sola, donya Catalina.

- Això durant la República, també, no?
SALUT: durant... Abans de la guerra. Donya Catalina era una mestra que teníem, l’escola era al costat d’on hi ha el Bonpreu ara, que hi ha una escola que també ara fan...

- Can Xic Corder.
SALUT: Can Xic Corder. Doncs allà teníem l’escola nostra, i érem només nenes. I anàvem amb donya Catalina, i llavors no sé si a donya Catalina la van destinar a un altre puesto on sigui, va marxar i llavors va venir una altra mestra, donya Emília. Llavors donya Emília, si, castellana però teníem la sort que ens deixava parlar català. Ella sempre parlava en castellà, sempre, i si ens deia alguna cosa, en castellà. Però nosaltres en català. I llavors jo vaig anar... I per sortir, com que no hi havia pati, que encara hi és aquesta escola, doncs, ja des del carrer de Can Xic Corder, que ara és obert, però abans era tancat. Al final del carrer era tancat, no es podia sortir. Doncs quan era l’hora del pati sortíem al carrer a jugar: a saltar corda, el que sigui, però al carrer. I llavors ens tornava a cridar i au, a la classe.

- I què feien a classe?
SALUT: les quatre regles i s’ha acabat. I llavors explicar Espanya: Catalunya, València, Murcia, Andalucia, Extremadura, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Leon, Galícia, Asturias, provincias Bascongadas, Navarra y Aragon. Això és el que ens deia.
CONXITA: cantant.
SALUT: si. I llavors: Catalunya tiene 4 provincias, Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona. Valencia tiene 3, Valencia, Alicante y Castellón de la Plana. Múrcia tiene 2, Múrcia y Albacete. Andalucia tiene 8... O sigui, tota l’Espanya però així, eh, cantant. Si, si, si. I llavors les, les tablas de multiplicar també. Dos por dos cuatro... i així.
CARME: i anar donant voltes a la classe.
SALUT: ah, si. Anar donant voltes a la classe, saps, una darrere l’altra, i anar cantant. I això és el que fèiem nosaltres.

- No feien labors?
SALUT: reees.
CARME: si, labors si!
SALUT: ai, ben poca, jo em sembla que no. Jo no me'n recordo pas de fer labors.
CONXITA: si amb les monges si.
SALUT: escriure i...

- Va aprendre a cosir més tard?
SALUT: si, i tant! Fins que vaig ser més gran! Bueno, no, vaig aprendre’n de més jove, perquè la meva mare en sabia molt de cosir. I en sabia...

- Però a l’escola res.
SALUT: no. A l’escola res.

- I què hi anava, només al matí a l’escola?
SALUT: de matí i tarda. De les 9 a les 12 i de les 3 a les 5. Si, si.

- Fins a quina edat va anar a l’escola?
SALUT: fins els 12... fins esclatar la guerra. Quan va esclatar la guerra, que jo devia tenir uns 12 anys, 10 o 11 anys, vaig anar a l’escola. Però les quatre regles i prou, eh?
CONXITA: i menys, perquè els anys que ens portem tu i jo... més petita eres.
SALUT: noo, quan va esclatar la guerra jo tenia onze o dotze anys.
CONXITA: i jo tretze? No pot ser.

- Por ahí, por ahí...
CARME: quan vas néixer??
SALUT: jo vaig néixer l’any 25.
CARME: doncs així en tenies 11.
SALUT: onze. Ja dic jo, 11-12 anys jo tenia per la guerra

- Llavors un cop va esclatar la guerra va deixar l’estudi?
SALUT: si. Si, llavors ja va estar, ja es va acabar i tot plegat. Si. I llavors és quan estava a casa i la meva mare em va ensenyar a cosir més, anava a cosir amb modistes, que abans hi havia modistes que agafaven noies, i ensenyaven a cosir. I la Pepita Boixa.
CONXITA: també. I ens feien cosir les agulles del marit.
SALUT: això. Primer ens feien collir les agulles de cap, que queien a terra. I llavors ens ensenyaven a cosir. Però primer només embastar, primer embastar i això, i llavors ja en parlarem...

- I no hi ha casos d’altres noies que haguessin fet altres coses a part de cosir?
SALUT: jo no ho sé. Ho sento però me’n vaig...

(xerrada que no ve al cas. La Salut es despedeix)
CARME: si vols t’explico l’escola. Jo pels problemes a casa meva... Encara no s’havia mort el meu pare, la meva mare, com que sempre tenia feina, em van portar a les monges. Però només seiem en un banc, pel volt de la classe. I ens feien cantar cançons, i ens van donar un llibret petit, petit, que se’n deia “mi librito”, que encara em sembla que el veig. I d’això i d’allò, i l’última pàgina acabava amb una mica de conte, però això ja ens costava molt de llegir.

- Això era molt petita, no?
CARME: tres anys tenia. Tres anys. I llavors als 4 anys es va morir el meu pare, i la meva mare doncs, clar, estava molt ofegada. Era una dona que era molt bona, però tot havia de ser tant ben fet... que no donava l’abast per res. I a última hora, em va... Una meva tia que vivia a l’Ametlla, que era germana de la meva mare, tenien una fonda a l’Ametlla. I la tia li va dir “porta-la a casa. Serà, no una nosa, no; serà un plat que treus de casa”, i d’això.

- Això ho recordo, ja.
CARME: i el meu germà...

- Va anar a l’Ametlla.
CARME: si, el meu germà ens feia de pare.

- Era molt petit en aquest cas, no?
CARME: si, els 4 anys. I vaig anar a l’Ametlla, i bueno, vaig ensopegar una mestra catalana, la senyora Concepció Sagrera, que escolta, no te’n deixava passar una, eh? I a mi les monges no m’havien dit mai si castellà, si castellà. Però jo era petita. Però a casa meva es llegia, a casa meva a la botiga que teníem al vespre, amb el meu germà, doncs venien molts amics d’ell, i feien tertúlia de jovent, de coses. I no hi havia ningú que enraonés en castellà. Només un que era un senyor, que tenia una moto d’aquestes que feia enveja a tots, i aquest a vegades parlava en castellà. I el meu germà, perquè no els empipés, m’agafava... Teníem un prestatge agafat al sostre, amb unes cordes, i allà el meu germà hi tenia tot el material de fer espardenyes, tenia les peces de roba, que eren així com unes ensaïmades grosses. Doncs el meu germà m’agafava amb els seus amics, m’agafaven i em posaven a sobre d’allà dalt, “i així callaràs i no ens ve de pas”, i au. I això perquè ho fèieu... I bueno, al vespre era una distracció això. Llavors va ser quan la tia va dir, porta-la a casa, la nena, a casa no ens ve d’un plat. I vaig anar a escola, l’escola no me la van perdonar mai.

- Si, recordo que el seu pare la va deixar marxar amb la condició...
CARME: el meu germà, el meu pare ja era mort.
VV. això, amb la condició que pogués anar a escola.
CARME: a l’escola. I la mestra que teníem era catalana, però molt. Amb exageració.

- Però era escola o eren classes particulars?
CARME: no, no. Era escola de l’Ametlla. No, a l’Ametlla no hi havia monges, només hi havia la mestre i el mestre.

- Hi havia una escola?
CARME: hi havia una escola, si, però no hi havia ni parvulari ni res. Doncs, amb aquesta senyora, ja dic, el català era, no podies sentir dir ni una cosa de... “después”, “pues de què??, en català no existeix el pues”. O sigui que sempre t’ho anava matxacant, matxacant, matxacant. I a casa meva potser hi ha 400 llibres, que potser em quedo curta, potser n’hi trobaries 10 o 12 en castellà.

- I què eren, tot noies? O hi havia barreja? En aquest cas?
CARME: no, no, només noies. Els nois estaven, tots estaven en els blocs de l’Ajuntament, amb l’Ajuntament al mig, i a un cantó de la plaça hi havia uns i a l’altre els altres.

- De nens i de nenes.
CARME: de nens i de nenes. Però una senyora que ja dic...

- Catalana, catalana.
CARME: molt, molt. I tenia molta paciència. I a més a més, si et veia amb algun un problema, perquè a vegades, segons què ens feia fer. Perquè jo a les 5 quan plegàvem no podia quedar-me a jugar com les altres, que saltaven. Quan arribava a casa els meus tios, ja tenia un cistell d’aquells grossos que tenien tapa per banda, per anar a buscar aigua pels conills. Perquè tots els conills que es menjaven a la fonda, que llavors se’n menjava molt de conill, tota ??? passava per la meva esquena. Perquè al matí, quan tothom es llevava i això, la tia ja em tenia el cistell a punt per anar a buscar l’herba pel vespre, perquè tendra no se la podien menjar els conills, els feia mal. Doncs, em donava una bona llesca de pa amb xocolata, i el cistell i a buscar herba pels conills. Així que era clar ja et podies bellugar. I quan tornava ja tenia la llet calenta a punt, i d’això, i cap a escola, no facis tard. O sigui que el campanar de l’Ametlla el tenia ficat aquí dintre...

- A toc de pitu.
CARME: si, i llavors va venir l’hora de fer la comunió. Fer la comunió. Perquè clar, jo a l’Ametlla m’hi vaig estar ben be des dels 4 anys, cap a 5, de 4 a 5 anys, i vaig tornar quan ja havia fet la comunió. I clar, el problema era “on l’has de fer la comunió? Aquí o a la Garriga?”. I la tia m’ho va dir clar i net, perquè també era així. Era molt bona dona, però tenia un... deia... “si fas la comunió a la Garriga aniràs de color, i si la fas aquí aniràs blanca”. I jo Carai! Blanca! Tu diràs! Jo vaig fer la comunió a l’Ametlla però el vestit blanc va ser un vestit de nit de la meva cosina, que anava, com que eren grans, anaven a fer ballar la dansa, amb aquells vestits de colors i amples. Doncs amb la faldilla d’un vestit d’anar a ballar la meva cosina, em van fer el vestit de la comunió. Ni em van fer retrats, ni em van fer recordatoris, ni van fer res. Però jo en passava. Ara penso, no tens ni un recordatori ni un res, però llavors, la veritat...

- No es pensava...
CARME: no. Escolta, allà, quan arribaves a les 12, sortint d’escola, era allò que les cames et tocaven el cul. Sort que era a la vora de la fonda. Però escolta, a baix a la gruta a omplir ampolles, per posar a les taules perquè els homes plegaven a les 12. Saps quina venia molt a dinar cada dia? En Miquel de can Ramos, te’n recordes? En Miquel de Can Ramos venia. D’aquí la Garriga en venien 3 o 4.

- És veritat, la seva tia tenia una fonda.
CARME: molts picapedrers hi havia a l’Ametlla llavors. Però n’hi havia que venien d’aquí també. I d’això, era una... diguéssim, m’atipaven, parlant amb perdó, però la meva mare es va treure una boca de casa, no perquè no em volgués, sinó perquè no es podia. És igual, així va anar.

- I a classe què feien, a la classe, amb aquesta senyora?
CARME: amb aquesta senyora molt dictat ens veia. Molt dictat jo recordo. I llavors problemes d’allò del 2 i 2, 4. I poca cosa més.

- Les regles...
CARME: si. I llavors ens feien anar a doctrina un cop a la setmana, a la rectoria. A la rectoria. Ella no ens en feia, no sé si és que no ho sentia o que no...

- O sigui, un cop a la setmana se n’anaven a fer religió, com si diguéssim...
CARME: exacte. Un cop a la setmana anavem a la parròquia, en un pati que hi havia, allà a fer la d’això.

- I ho feia una monja això, o...?
CARME: no, no. Ens ho feien unes noies que anaven molt a...

- Catecistes?
CARME: exacte, noies que es cuidaven molt... anaven a arreglar l’altar, aquestes noies que intervenien. D’això, i és el que ens feien a la classe de doctrina.
MARIA: jo tot i anar amb monges fanciscanes, quan vaig fer la comunió tampoc ens van fer mai catecisme elles. Anavem a la parròquia. A la parròquia hi havia llavors 2 mossens. I normalment sempre hi havia un mossèn. Però ens feien un catecisme que no ens explicaven res. Com que aprenguis una lliçó, de pe a pa.
CARME: no sabies què volia dir què.

- Repetint i punto. Com els lloros.
CARME: exacte, la paraula exacta és aquesta. I llavors ja vaig tornar a venir cap aquí, i d’aquí ja vaig anar a la mestra, donya Emília. Perquè la Salut, com que ja va anar d’entrada a la mestra, jo no vaig conèixer donya Catalina, que deia ella, jo no la vaig conèixer. Hi havia donya Emilia, era castellana però rematada.

- Això a Can Xic Corder?
CARME: si, a Can Xic Corder. I llavors va esclatar la guerra. I en esclatar la guerra ens van posar junts nois i noies. I vam anar als Hermanos. Allà on ara hi ha el col·legi de la Salle... no de la Salle.

- De Sant Lluís.
CARME: de Sant Lluís, doncs ens van portar allà. I teniem un mestre, no sé si tu el vas conèixer, l’Abellanet.
CONXITA: si.
MARIA: jo no, el meu marit i va tenir molta sort.
CARME: valia, valia molt l’Antonio. És que aquest mestre, el van portar a la guerra, però abans de la guerra ja havia estat dos anys amb el senyor Genaro! Te’n recordes del Genaro?
MARIA: siii!
CARME: doncs quan van treure aquest en Genaro va venir l’Antonio... com se deia?
MARIA: Abellanet.
CARME: Abellanet. Si.
MARIA: Abellanet, que va tenir escola a Puigcerdà, després, però.
CARME: ell era de, no de Puigcerdà no, de més avall...
MARIA: Campdevànol?
CARME: no... anant cap a la Seu, d’un poble de per allà a la vora. De Bellver de Cerdanya, ara m’ha vingut. És que nena, a la meva memòria,... I bueno, aquest home valia molt, tothom estava molt content. I ell en català, sempre català.

- Va tenir sort.
CARME: a l’escola castellana, llavors va esclatar la guerra. I llavors ens van treure, ens van fer marxar d’ell, ens van treure d’ell. I llavors ens van posar amb el doctor, amb el senyor Garcia, un de prim amb uns cabells arrissats, que ja havia sigut mestre també de l’escola. Llavors ens van posar, perquè ja passavem de l’edat, diguéssim. Ja no podiem tornar a passar amb aquest senyor. I la senyoreta Xela ens venia a fer les labors, ensenyar a fer mitja, i d’axiò. Anavem allà dues hores a la tarda un dia, amb la senyoreta Xela. I llavors feiem teatre, ens feien...

- I els homes feien labors, també, o què?
CARME: no. Els nois no, els nois no sé què feien.
VV. no ho sabeu?
MARIA: jugaven a pilota.
CARME: si.
MARIA: jo crec que a futbol.

- No hi ha dret amb això, no?
CARME: no, no. Hi havia quan sorties de les classes, hi havia un baixador, hi havia un terreny grandiós, bueno, un camp de futbol d’ells.

- Llavors a la tarda ells jugaven a futbol?
CARME: no, home. A l’hora del recreo. No, no. Hi havia classe tarda i nit... bueno, tarda i nit no. Matí i tarda.
MARIA: jo crec que els nois aprenien més. Molt més. Perquè feien doble classe. I nosaltres amb lo de fer labors, no apreniem res. No sé com dir-ho. Aprenies a fer ganxet o a fer mitja, o brodar. Però jo reconec que el meu marit, entre que va anar amb l’Abellanet...

- Clar, vostè va anar a les monges... i les monges no eren professores tampoc.
MARIA: els van obligar quan la República, que n’hi hagués alguna, que n’hi hagués alguna que fos professora.

- Clar hi havia molta diferència. El seu marit diu que va aprendre més que vostè?
MARIA: si, si.
CARME: és que amb aquell mestre qui no aprenia era perquè era un soc.

- Vostè el va enganxar també aquest mestre?
CARME: aquest mestre, i tant.
MARIA: jo no.
CARME: aquest mestre ja havia estat aquí abans de la guerra. Abans de la guerra ja hi havia estat. El meu germà, el de la Filo, ja hi havia anat...

- Una cosa. Com es decidia si un nen anava a les monges o anava al Sant Lluís?
MARIA: depenia dels pares, econòmicament. Perquè un era gratuït i l’altre havies de pagar. I a més de pagar...

- Quin era el de pagar?
MARIA: les franciscanes i el Sant Lluís. Les monges i el Sant Lluís també. I llavors bates, uniforme, inclús no sé si hi havia abric...

- Aquestes coses s’havien de pagar a les escoles?
CARME: no, no. La nacional diguéssim no. La de l’Ajuntament, no.

- La que va anar vostè?
CARME: a les monges no hi vaig anar. M’hi van portar de petitona, però res, no hi vaig anar, molt poc, perquè la mare de seguida ens va treure, no podia. Es va morir el meu pare que jo tenia 4 anys, i la meva mare no estava...

- O sigui, va anar sempre a la municipal, vostè?
CARME: si. Com a escola sempre vaig anar a... Ara, potser vaig anar 3 mesos a les monges, però ja et dic, era molt petita. Molt petita. I llavors acabada la guerra, saps qui ens va fer classes? Potser te’n recordaràs... Aquí on hi havia donya Emília, ens va fer classes al vespre, la dona del secretari, l’Angelina, si home, que la seva filla es va casar amb Vallespos...
MARIA: ah, si! I tant, jo hi havia anat a fer repàs.
CARME: doncs al vespre, esn feien classe aquí a Can Xic Corder...
MARIA: en deien classe de repàs, llavors anavem un parell d’hores... Si, inclús ella em va ensenyar bastant de dibuixar, que a mi em feia il·lusió. Algo més que feies.

- Hi havia algú de la seva època que va continuar estudiant, que va fer el Batxiller?
CARME: sempre n’hi ha algun que...
MARIA: el meu marit va fer...

- Noies, noies.
CARME: no, noies no.

- Ni universitat?
CARME: no, no. No es feia, no.
MARIA: jo vaig demanar una vegada al meu pare, que m’hauria fet il·lusió ser infermera, i va semblar que li demanés una cosa estranya. Deia, doncs auxiliar, deixi’m fer auxiliar. No sé perquè, però no. És clar, m’havia de desplaçar com a mínim fins a Granollers, i potser Barcelona i tot, i tot això ja no els agradava. Si ho hagués pogut fer aquí a la Garriga, potser, però no.
CARME: no, no. A casa com que sempre havien anat tan magres, tan d’això. No, no, i el meu germà igual. I no era pas tonto, eh?
MARIA: no, era molt intel·ligent.
CARME: perquè...

- Hi havia diferència entre homes i dones? De la colla seva hi havia algun home que va poder estudiar més?
CARME: no, no, vaja...
MARIA: jo reconec que de la colla nostra, els nois estaven, eren molt més intel·ligents que jo i que moltes noies. Els veiem d’una altra manera. Inclús ara de gran, haver d’escriure alguna cosa, i jo dic, com que se m’ha mort el corrector... Perquè li deia, té Lluís, repassa-ho. S’enfadava, però ho feia.

- Llavors, potser no és que fossin més intel·ligents, potser van tenir més formació, no?
MARIA: van tenir més formació, van tenir uns altres mestres. Això va ser molt important, molt. Van veure les coses molt més clares.
CARME: jo quan vaig anar a les monges, ja dic que era molt petita, recordo que em van donar un llibret que en deien “Mi librito”. I d’això, i em van fer dir les lletres primeres, i els les vaig dir totes. I després les que venien, i les altres. I a última hora, l’última pàgina que era amb lletra així, amb lletra anglesa que deien, no sé com. I aquella encara l’agafava. Però saps què passava? A casa meva el meu germà gran llegia, la meva germana llegia, i jo em posava a la taula i... “i això què diu?? I aquesta quina és?? I aquesta perquè la posen aquí??”. I em... “vols callar d’una vegada??”

- Això fa molt, no? Perquè a vegades, que es vegi...
CARME: si.
MARIA: a casa no llegia ningú, veus?

- Bueno, clar, depèn de la situació, no?
CARME: la meva germana, si haguessin tret el Patufet em penso que s’hauria mort.
MARIA: el Patufet, si.
CARME: el Patufet, bueno, a casa hi havia uns tirals, que llavors es van quedar a casa la meva cunyada, no se la treien...
MARIA: jo encara en tinc a casa de Patufets.
CARME: la Teresa em penso que encara té alguna novel·la que col·leccionaves amb el Patufet. Em penso que encara ho guarda, ella. Però és clar, no, jo ja me’n vaig anar de casa, tot allò no m’ho podia endur, no...
MARIA: jo en tinc tota una colla que són de l’any 32 i de l’any 33, de Patufets.
CARME: jo en tinc uns quants que són una, que hi va haver una d’això, una editorial a Barcelona, allà al carrer Muntaner, al capdavall del carrer Muntaner. I estan enquadernats. Em sembla que hi ha 3 toms. Són Patufets, d’aquella època, que llavors van fer-ho, van fer-ho al capdavall del carrer Muntaner. Que jo sé que quan vam saber-ho me’n vaig anar a encarregar, i me’ls vaig quedar... Nena...!

- Déu n'hi do, eh?
CARME: què et sembla??

- Si, bé, bé, eh?
CARME: hi ha de tot i amb força.

....

MARIA: jo em penso que jo no em puc queixar de la vida. Vaig tenir,... uns pares que em feien passar pel tubo.

- Vostè va viure amb els pares, perquè la Salut pobra... I vostè amb la sogra...
CARME: no era mala dona, tenia mal geni. Era...
MARIA: la meva mare, mentre pogués anar ben vestida i ben arreglada, li passaven tots els mals.

- Clar, no és el mateix la relació que tingui una amb la seva mare, que amb... no és el mateix.
CARME: no, perquè amb la meva mare, ja dic...

- És que vostè a sobre, va trepitjar la xina! Va tenir una mare que no era...
CARME: si dic “mare...” ella deia “ves, ves, que llavors em faras macarones, i llavors em faràs enfadar. Ves, ves”. No, així com et pot agradar...

- Si, amb un carinyo... no, però hi ha gent que és molt així. La meva àvia també és molt així, eh? I mira que és tova, eh? Qualsevol cosa la fa plorar...
CARME: l'única cosa de la meva mare, és que no es va casar enamorada. I això pesa molt eh?
MARIA: això ha de fer molt mal.

- I si després tampoc va bé la relació encara és pitjor.
CARME: és una cosa, que dius, una cosa lliga l’altra.

- Clar, tens rancúnia.
CARME: el meu pare era... coix. I a més a més, era un home que la pela era la pela. I la meva mare si volia un cèntim l’havia de demanar.

- Ell la va fer patir, i ella va retornar-ho d’aquesta manera.
CARME: si, si. Però bueno, el passat passat està.
MARIA: no, a casa, la meva mare s’ho feia com volia. Era la dona més feliç del món. Perquè s’ho va fer com va voler. I jo també. I els calers, hi va haver èpoques que no teniem els que necessitàvem eh? Bueno, jo sabia els que hi havia, i ell també. I si en podiem gastar...