Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Maria Bulbena i Surigué (2005)

Cognoms
Bulbena i Surigué
Nom
Maria
Data de naixement
15/03/1923
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- L’escola de monges a la Garriga de la Segona República.
- La crema de sants i de l’església.
- Els assassinats i les amenaces del Comitè local durant la Guerra Civil.
- La vida d’alguns refugiats de guerra a la Garriga.
- La imposició del règim a parlar només en castellà.
- La vida durant el franquisme.

Estudis: Vaig anar a les monges franciscanes fins la guerra, fins als onze anys. Els tres anys de guerra van ser totalment perduts. Els meus pares deien que els mestres eren republicans i no m’hi feien anar, o sigui que poca cosa. Vaig tornar a fer una mica de repàs però quan ja era gran. Molt malament, molt malament.
Ocupació pare: paleta
Ocupació mare: mestressa de casa.
Germans: Érem dos germans, Agustí i jo.
Fills: dos, en Lluís i la Rosalia.
Tipus vivenda: Vivíem a la porteria de la Torre Consuelo, que està al Passeig, al costat guarderia, on ara hi dues cases agrupades. Aquesta torre arribava fins al darrera, fins al carrer Sancho Marraco, on ara hi ha cases adosades. Tenia una entrada molt maca i molt bonica, però a dins hi havia una humitat horrorosa. A l’entrada hi havia un hort, això sí que ho recordo: un hort, conills, gallines... Era molt diferent. Érem porters. La mestressa era la marquesa de Castanyer, després va passar al viscompte Güell, que encara viu amb la família Güell. Només hi venien a passar l’estiu, quatre mesos o tres mesos llargs. Venien fins Tot Sants, fins que aquí feia fred, i se n'anaven a Barcelona.

- República

En tinc un record... Era un dia que estava a l’hort aquest de casa i una colla d’homes i dones d’aquí al poble van pujar de les piscines amb la bandera republicana. Jo no la coneixia, però anava amb el meu avi i el meu avi es va posar a plorar. I això ho recordo, perquè el meu avi va dir que veuríem moltes desgràcies. Veure que l’avi plorava... Em semblava que no podia ser. A mi la República ja m’estava bé, no sabia què era.
Per la República, a les eleccions hi havia molt enrenou entre les de dretes i les esquerres. No sé quan va ser, però una vegada els d’esquerres no deixaven anar a votar als de dretes. On avui hi ha el banc (La Caixa), abans era una escola. Aquests homes es posaven a les escales de l’església, els escridassaven: “No entrareu!”. Entre ells es discutien. Hi havia problemes de convivència entre veïns.
Les monges van fer un canvi molt gros... A mi aleshores em semblava molt gros, ara potser ja ho veig molt normal. Venien vestides de seglar perquè es van fer treure la toga. Portaven alguna cadena amb una medalla i una bata blanca.
A l’escola fèiem gimnàs, fèiem un dia de català... Tot era en castellà, també durant la República, perquè era un col·legi lliure. Els col·legis del govern devien fer més coses en català, però jo no. Érem tot nenes. Vam ser tres o quatre amigues que érem "les del barri de baix". Jo vivia al Passeig i anava amb les nenes de més avall, de Can Joan de la Font... Vivíem al Passeig i més avall, i ens deixaven sortir una mica abans perquè no fos tan fosc. I ens semblava que vivíem lluny, que era molt lluny l’escola! Al Passeig hi havia llums de gas que s’havien d’encendre amb una guspira que portaven i, és clar, era fosc. No recordo haver tingut por, però n’hi havia dues o tres que encara anaven més avall.
Ai, anàvem amb uns uniformes fatals... L’uniforme negre amb un coll gros, molt gros, i amb dos viuets blaus. I uns plecs i un cinturó. Tot un vestit i uns mitjons fins a sota el genoll. De més gran ja dúiem mitges, però em sembla que a les famílies els era més còmode i més barat posar-nos mitjons i no mitges. Els llibres els dúiem amb una cartera, però no em portàvem gaires, eh! Teníem un pupitre on deixàvem els llibres i les llibretes, i d’allà no t’ho tocava ningú. I t’emportaves una llibreta i un llibre com a màxim, no com ara, que els nens van molt carregats! Teníem deures de cal·ligrafia, de sumes i restes... Et deien: “Has de fer aquesta pàgina”. I l’havies de fer i ja està. Les monges tenien una manera de castigar que no havia vist mai que peguessin a ningú. Ara bé, tancar-nos a dins la classe, sí. I tancar-nos a la classe de les serradures, també. Teníem estufes d’aquelles que s’omplien amb serradures i s’havien d’apretar ben apretades, les serradures. Hi havia un cuarto on les guardaven. I si la feies una mica grossa, et tancaven al cuarto de les serradures!

En aquella època menjàvem sobretot escudella i carn d’olla. La meva mare feia una olla molt grossa i mirava que li quedés brou per l’endemà. Quan feia patates fregides i carn arrebossada, allò era el "no va más!". Per Festa Major i per Nadal matàvem pollastre i bevíem xampany.

De petites jugàvem a corda, a fer vestits per les nines amb roba. Les mares et tallaven com una camisa i tu ho cosies. Hi havia qui hi tenia més traça i qui en tenia menys. Fèiem peuquets... També jugàvem a vendre, a casa i havia un pedrís que anava la mar de bé i ho posàvem tot allà amb unes balances. Les pedretes eren els cèntims, ho embolicàvem amb un paper, i apa! Jugava amb les meves amigues, una venia i l’altra comprava.

- Església

Sí, érem d’església. Anàvem els diumenges a missa. Per Quaresma feien una novena de les ànimes del purgatori, i a mi em feia por. Venia un frare que feia un sermó. I posaven unes figures que eren com unes persones que es cremaven a l’infern. Era una cosa bastant grossa [les figures] i ho posaven a l’altar. I no sé per què però allò no m’agradava, em feia angúnia. I feien uns sermons que deien que tots ens havíem de morir, que tots ens havíem de condemnar... No m’agradava i, si podia, no hi anava.
A casa meva el meu pare va ser d’església per la companyia que va trobar, per la meva mare. Però el meu pare també ho va ser i molt. Però ell era pagès, ho era més per costum.

- Entitats

Suposo que sí, que en van sortir de noves. Van agafar molta força les corals de Pasqua. En aquelles èpoques no hi havia televisions, no hi havia res. Molts homes anaven a jugar a cartes i al bar, a la taverna. El qui tenia la sort que li agradava una mica la música anava a l’Aliança. Em sembla que va ser la primera coral que hi va haver aquí a la Garriga. Potser abans de la República ja hi era. Van ser els cors de Clavé, i així es va començar a arreglar la situació: no tanta taverna i tant joc... Molts homes jugaven a les cartes, arribaven a casa i s’havien jugat el jornal. Això era horrorós, eh! Guanyaven poquet però amb aquell poquet es podia viure, però si s’ho jugaven... I el que bevia... Estàvem bastant malament de cultura, encara que ara diguin que estàvem molt bé.

- Estiuejants

Ells figuraven més que nosaltres, i als del poble sempre ens deixaven de racó. Però aleshores va venir la guerra. Ells eren de Barcelona i van passar molta més gana que no pas nosaltres. I això ho recordo, que la meva mare amb això no va ser estranya. Hi havia persones que estaven vivint en una torre i no tenien res per menjar, i els hi donàvem patates o cols de l’hort. Hi havia nenes [de Barcelona] amb qui havíem jugat juntes per la guerra. I quan es va acabar la guerra, ens van tornar a fer el mateix boicot. No ens deixaven entrar al Casino, que era pels senyors. I si anaves pel carrer també semblava que et miraven de reüll. Anaven amb pantalons blancs, la majoria dels nois jugaven a tenis i es lluïen, amb els seus vestits... I és clar, nosaltres, de tot això res. El meu home diu que s’anava a banyar al gorg de la Rassa! Eren les seves piscines [riu]. Ells vivien a can Noguera i uns quants d’allà s’hi anaven a banyar.
Eren com dos mons a part. Sí que van venir a jugar quan es van veure fomuts per la gana, llavors sí que venien...

- Revolució

El dia abans que comencés la guerra vam anar a recollir els quaderns i les llibretes a les monges. La Madre ens va dir: “Agafeu-ho tot perquè ve una guerra”. Ella ja ho sabia, i es va acomiadar. Nosaltres vam recollir les llibretes i els llapissos i les coses. Ella va dir: “Emporteu-vos-ho perquè vindran i ens ho prendran tot”. Les monges van marxar, i una va venir a casa. Va venir perquè volia marxar però no tenia roba i no tenia res. La meva mare la va vestir amb el que tenia. Estàvem molt espantats. De l’escola vaig anar cap a casa, i vaig arribar molt esverada. I em van dir: “No, dona, no! Potser serà només una revolta de quatre dies”.
Però quan vam veure que l’església cremava i que ens feien posar tots els sants a la plaça a cremar... Això em feia molta pena, et feien portar tot el que estimaves a cremar. I va ser trist. El Comitè va cremar l’església. Hi havia gent que s’ho mirava. I van fer una foguera per cremar els sants al mig de la plaça. Nosaltres no ho vam portar tot [riu]. Jo vaig amagar un nen Jesús que tenia i el vaig vestir de nino, com si fos un nino. Li vaig posar un gorret i un vestit, i el vaig fer seure a una cadireta que tenia. Un dia ens van venir a fer un registre a casa, i un dels Comitè va agafar el nen Jesús, el va llançar sobre el meu llit i va cridar: “Aquest sembla un niño Jesús!”. Però la cosa es va quedar aquí. Ells buscaven els amos de la torre, però no hi eren, ja eren a Itàlia. Feia tres mesos que havien marxat.
Hi van haver assalts, assassinats. Van matar gent que deies: “Per què l’han mort si, al cap i a la fi, no havia fet res?”. I l’havien mort perquè tenia unes idees, per política o perquè anava a l’església, perquè anava a missa. Passava un cotxe i els portaven a donar un volt, però era un volt d’on ja no en tornaven. Molta por. El papa, com que era paleta, el van venir a buscar. I ens van donar un ensurt! Pensàvem que se l’emportaven, perquè ell era d’anar a missa, dels exercitants... Era d’església. I vam pensar que ja no el veuríem més. Sort d’un altre paleta que va dir: “No t’espantis, Ramon, anem a fortificar Roses. D’aquí dos o tres dies tornarem”. Van anar a fortificar Roses i va tornar. Va ser un susto molt gros. Durant dos dies no sabíem res d’ell, res tret del que ens havia dit aquest senyor, que era del Comitè. Van venir a buscar-lo amb els fusells i això impressiona, és un record que no et marxa.
Els del Comitè anaven amb el mono, el mocador al coll... Amb tot l’uniforme. I les senyores també. Al Comitè de la Garriga també hi havia dones, però hi havia més homes. Al Comitè hi havia força gent de fora i del poble. Va pujar molta gent de Montcada, gent ja molt desestructurada. Eren els pitjors, perquè em penso que la gent del poble hi ha coses que no les haguessin fet. Això d’anar a buscar a l’un i a l’altre... De vegades n’hi havia alguna que bevia, l’empitufaven una mica i després feia algun disbarat. Hi va haver de tot, també hi havia gent que ja tenia una mica de cultura i que deia: “Tanquem-los, però no els matem!”. Això ja va ser més endavant.
Però la primera revolta va ser molt dolenta. Els mataven perquè eren feixistes o perquè eren d’església. El meu pare va estar tancat a Granollers. Van matar a un tio, i ell el va anar a buscar perquè ens van dir on era el cos. I llavors els van tancar als dos a la presó. Però va estar-hi molt poc perquè van demanar no sé quantes pessetes i van dir que si no portaven aquests diners no responien ni del mort ni del viu. I això sí que ho tinc present, tota la família es va reunir a una taula rodona del menjador de casa. “Mira, jo tinc 100 pessstes, jo en tinc 50...”. I anar mirant si hi podien arribar. I hi van arribar.
Van matar l’avi Planas, en Ferrandis, el pare Albó i l’avi Corrons. N’hi va haver més però jo no els coneixia, em sembla. La meva família estava molt trista perquè aquesta gent no havien fet res, al contrari. Era una gent que anava a missa cada dia i tenia molta més cultura que no pas nosaltres. També van desaparèixer les entitats que pertanyien a l’església. Llavors hi havia la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que culturalment va ser una de les coses més maques i més importants. Per la guerra va desaparèixer i, acabada la guerra, ja va ser més de tipus nacional i es deia Acción Católica.
A casa n’havien dit més d’una, de missa secreta. Ho feia un senyor molt vellet que baixava de Vic. Aquest senyor no tenia ni diners ni menjar i si venia a casa i s’hi estava una setmana, doncs mira. Ho fèiem en diumenge i ens reuníem poca gent: els veïns, el militar de dalt... Érem sis o set persones. I si cadascú li donava una pesseta o dos rals, tot això que tenia, però això era molt poc. Ho fèiem a la taula mateix amb un parell de ciris i a dins d’una habitació, perquè si algú entrava o sortia no es veiés. La missa la fèiem o molt cap el vespre o molt d’hora al matí, però sobretot molt cap el vespre.
A la meva mare li va afectar molt quan va veure que l’església cremava perquè el meu pare amb el seu pare l’havien pujat. Els feien llevar una hora o dues més aviat i anaven a la riera a buscar rocs. Així és com s’havia començat a fer l’església. El meu pare deia: “El meu pare me la va fer pujar i ara l’he de tirar a terra”. Això ho deia perquè el Comitè feia anar els que eren d’església a tirar-la a terra un cop ja estava cremada. El meu pare es va posar mig malalt per no anar-hi, gràcies a un metge d’aquí que li va fer un paper. La volien tirar tota a terra però va arribar un moment que ja no la van tocar més.

- Guerra

A la torre hi van posar refugiats, gent que va venir del nord. Va venir un militar republicà que era una bellíssima persona. I a l’altre pis, que era molt més gran, van venir una colla de refugiats. Eren famílies del nord d’Espanya. El militar era de Madrid. Hi teníem tracte, eren sociables. Els passaven menjar des del govern però vivien malament. De vegades veies que pujaven sacs de llenties o de cigrons. El militar, en canvi, més d’un cop ens donava xocolata, que no la veiem, i sucre. No sé si li enviaven d’un altre lloc.
Els refugiats els teníem a dalt, i pujaven i baixaven. Els vam haver d’ensenyar com anava una cuina econòmica, que no havien vist mai. Ni un wàter, no havien vist. El wàter no sabien per què servia. Hi havia gallecs. Els refugiats sortien, voltaven pel poble i collien tot el que podien. Anaven pels horts, perquè si tenien gana, pobra gent... Els horts no estaven gaire segurs, no... Sé que feia fred, doncs devien venir pels volts del Nadal, a l’hivern.
Ens enteníem parlant en castellà, bé o malament, però en castellà. A casa els meus avis, que era a pagès, hi havia un militar. Una vegada ell estava amb una manxa per atiar el foc. La va agafar [la manxa] i va dir: "¿Lo hago bien?". I li vaig dir: “Sí, així mateix”, però ell va entendre: “Así te mates!”. Ai, pobre de mi! Va haver de venir el meu oncle, que ja era jove i estava militaritzat, per explicar-li. I jo, vermella, sufocada i espantada. “Que no, que jo no li he dit això!”.

A l’escola hi vaig anar poc. El meu pare em deia que els mestres eren rojos, comunistes, i no m’hi feien anar. A mi m’era igual i anava a casa els avis amb la meva cosina, i passàvem més temps a casa els avis. Després ja hi va haver més persones filles del poble que van ser mestres, i llavors ja hi vaig anar. L’Antònia Vila era professora, també en Garriga, l’Abellanet... Va ser molt cap al final que vaig anar als “Hermanos”, on hi havia nois i noies. Potser hi vaig anar només un curs.
Durant la guerra el militar que vivia amb nosaltres ens va fer buidar una bassa que hi havia a la torre perquè si venia un bombardeig allò serviria de refugi. I el dia del bombardeig ens vam posar allà dins. A nosaltres no ens va passar res. Ara, els sorolls de les bombes i allò que anaves pel carrer i et deien: “Aquell l’han mort, aquesta casa és a terra...”, era molt trist, molt trist.
Aquell dia el militar va veure entrar una furgoneta amb la bandera italiana pel pont de l’Ametlla. Aquest senyor va tenir molt seny, perquè tots jugàvem per allà. Es veu que el meu pare i algú més van comentar: “Pues ya los tenemos aquí, ya han llegado los nacionales!”. I ell va dir: “No corran, no corran”. Perquè era una furgoneta sola on hi anaven dos italians que es van equivocar i es pensaven que la Garriga ja era de la part nacional. I pobrets, els van matar. Diu que van pujar tot el carrer fument-los-hi cops i abans de sortir de can Santa Digna els van matar al capdamunt del carrer. Les tropes nacionals encara van tardar tot un dia en arribar. O sigui que Déu vos en guard que haguéssim sortit cridant "Viva Franco", perquè ens maten a tots. Clar, el militar va veure una furgoneta sola amb una bandera italiana i es veu que va dir: “O los tenemos, o nos engañan”, i vam entrar tots cap a dins.
La gent de poble va fer el refugi de l’estació, i no crec que n’hi hagués cap més. Al de casa era gran, hi cabien vint o vint-i-cinc persones. Però no era prou gran per tot el poble. Aquest senyor li va dir al meu pare que havien de treure l’aigua de la bassa i tirar-hi sacs de serradures (que vam anar a buscar a les fusteries). Així, si venia un bombardeig, com que la torre era alta i feta del 1900 segurament aguantaria. I teníem pales i pics per si Déu nos en guard ens quedàvem colgats allà dins. Estava a sota de la casa.
Pel que fa a la gana vam tenir sort. Teníem hort i els meus avis estaven a pagès, a ca l’Oliveró. O sigui que llet no ens en va faltar. El pa, sí. Però fèiem l’intercanvi: “Tu em dones mongetes seques, i nosaltres et donem un litre de llet”. Gana no, però menjar el que volies tampoc. La xocolata no la veies, plàtans no n’hi havia, fruita la que hi havia... Potser va ser més dolenta la postguerra, perquè no hi havia diners.

- Final de la guerra

Les tropes van entrar en son de pau, pel carrer aquest [Banys] i tothom les saludava. No recordo que hi hagués ni un tiro ni res. Els recordo a peu, els camions potser havien quedat més enrere. Com que ho havíem passat molt malament ens semblava que aquests ens havien salvat.
A casa ens vam sentir més aviat vencedors, sobretot el pare. Els semblava que tot ho havien d’arreglar, que tot havia d’anar bé. Però no era així. El jovent que tenia vint anys i que havia estat a la guerra ho comprenia més. Aquest nois ja ho veien d’un altre color. Perquè jo no sabia què era Falange i molt jovent d’aquest, en canvi, estava molt al cas de què era.
Quan van arribar les tropes recordo que una persona de la Garriga va pujar al balcó de l’Ajuntament i va començar a parlar en català: “Ara ja han vingut, ja s’ha acabat la guerra, ara tot anirà bé!”. I de seguida va pujar un militar i li va dir que parlés en castellà. Ens vam quedar parats. Com ens podíem esperar que hauríem de parlar en castellà? La meva àvia ni l’entenia, l’entenia poquet, poquet. Sempre que algú parlava em deia: “Després ja m’explicaràs què ha dit”. Gairebé era pecat parlar català, en aquells moments. No anessis pas a una taquilla de la Renfe i demanessis un tiquet en català! Hi havia una persona que anava a Sant Quirze de Besora i deia: “Un billete a San Quirco”. Ho feia expressament i no l’entenien.
Si anaves a una botiga i et despatxava algú del poble parlaves en català. Però per anar a Barcelona o Granollers: “¿Qué quiere? ¿Qué desea?”. Encara que tots eren catalans, sempre se t’adreçaven en castellà. I això encara ho fan bastant...

- Vida durant el franquisme

De joves sortíem de passeig, anàvem a berenar a la font de can Noguera... Ens trobàvem nois i noies i la fèiem petar. També hi havia una altra font a ca n’Illa i al capdavall del Passeig. Anàvem a casa d’un amic o una amiga... Sempre anàvem els nois i les noies, i si els nois no venien les noies ja els anàvem a buscar! [riu]. També fèiem teatre i això ens donava una manera de sortir (anys 40 i 50). Era molt curiós perquè feien teatre noies soles i nois sols. O sigui que sempre havíem de dir: “Sóc vídua, el meu marit és fora...”. I els nois igual. I ens ho passàvem més bé fent comèdia que assajant. Vam tenir la senyoreta Remei, a en Planas... Això ho fèiem al centre parroquial.
Em vaig casar el 1949 i vam viure a casa els meus pares. En Lluís treballava d’ebenista i després es va comprar un camió i feien de "recaders" de Figaró a Barcelona. No tenien massa feina, anaven al bosc a buscar costals per fer pa amb llenya... Va anar canviant de feina fins que no va dedicar-se al transport de mobles, però li va costar. Jo em quedava a casa i amb la feina de la meva mare. Ella anava al mercat i jo a casa. Amb en Lluís ens vam conèixer el dia de Santa Llúcia, l’Eduard Miró ens va presentar. Ell va fer el servei a Girona i vam festejar tres anys fins que va tornar. A casa meva no els agradava...

L’estraperlo? Oh, i tant que el recordo. Mira, la meva mare, com que havia anat molt al mercat, marxava i portava dues dotzenes d’ous. I els canviava per un conill, o li pagaven en diners.
Amb el franquisme havies de callar i anar fent la teva. Hi havia activitats clandestines. Sí, també es van fer denúncies i molt mal fetes, molt tristes. Es denunciava a gent d’esquerres, els detenien, i hi va haver gent que s’ho va passar molt malament. Un dia amb en Lluís érem al ball. Ell portava les quatre barres petites a la solapa de l’americana, i un company li va dir: “On vas amb això!” I li estira, li tira a terra i li aixafa. No va dir res, però a aquella persona no la va tornar a saludar mai més.
Hi havia denúncies, de falangistes la majoria. Anaven a casa, el detenien i es feia un judici. Molta gent va anar a la presó.
Molta gent del poble que se’n va anar cap a França. Pel qui ho va saber abans no va ser tan traumàtic com pels pobres que van haver d’anar fins Andorra i passar la frontera per allà. N’hi va haver que van patir molt. Marxaven en cotxe o en tren, però van arribar a la frontera molt malament. Després encara es van recuperar.

- Final del règim

Es va suavitzar molt. Quan jo volia comprar un llibre en català per en Lluís havia d’anar a Sant Agustí, a Barcelona, on hi havia llibres vells. A les llibreries no n’hi havia.
El dia que va morir Franco estàvem berenant amb tots els fills, per allà a la Gleva. Portàvem una ràdio petita i ho vam sentir. Jo vaig dir: “Resem-li un pare nostre”. I no van tornar contesta.
A partir d’aquell moment tenies una mica de por, perquè a darrera en Franco hi havia molta gent. Tothom estava a l’expectativa. Si no haguessin mort el Carrero Blanco no sé què hagués passat.
A les eleccions de 1977 em va fer molta il·lusió poder votar. Hi havia gent que deia: “I a qui hem de votar?”. I els deien: “Voteu a qui vulgueu, però aneu a votar!”
Els amos de la casa no van tornar mai més perquè havia quedat molt destrossada.