Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Josep Aguilà i Montal (2006)

Cognoms
Aguilà i Montal
Nom
Josep
Data de naixement
16/11/1923
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- Marxar a Tavertet per poder menjar durant la Guerra Civil.
- El bombardeig sobre la Garriga.
- Sardanes al Patronat durant el franquisme.
- El dia que va esclatar la guerra.
- Pobresa i escassetat d’aliments.
- La fugida dels exiliats cap a França.
- L’entrada de les forces nacionals el dia 1 de febrer de 1939.
- L’escola després de la guerra.

Nascut a la Garriga el 16 de novembre de 1923. La seva mare era de la Garriga i el seu pare de Manlleu. El seu pare va anar a viure a la Garriga i va començar a treballar de paleta. La seva mare era de Can Montal i tenien una verduleria. Es van conèixer i es van casar. Van començar a treballar en una porteria i van tenir tres fills. En acabar la guerra es van traslladar a la casa on viu actualment en Josep. En Josep es va dedicar a la pagesia entre d’altres feines, paleta, ebenista... i va tenir dos fills amb la seva esposa, tots dos viuen a la Garriga.
___________________

El pare, eren quatre noies i un noi petit, i com que es van anar casant, ara una, ara l’altra i d’allò va marxar de casa i va venir cap aquí, cap a la Garriga i se’n va anar a viure de dispesa. Llavors, va començar a fer de manobre, que ell era paleta, allà on és ara La Garrafa, que abans hi havia una estada.
Com que la meva mare era de Can Montal, de les verdures, es van conèixer i es van unir. La meva mare tenia una verduleria i ell treballava com a paleta. Això ja parlo de l’any 20! I llavors es van comprar aquest solar on estem ara i es van començar a fer la casa, però al venir la guerra va quedar paralitzada, només hi havia mitja casa feta.

Nosaltres estàvem de porters d’una porteria a Can Pibernat, en una torre, ben bé davant del pas a nivell. Allà vaig néixer jo, quan els meus pares feien de porters.
Llavors, hi havia els senyors que tenien minyones, en aquell temps, i nosaltres estàvem a la porteria per cuidar del jardí, escombrar i vigilar la casa, "vaya"!! Perquè ells anaven a Barcelona a l’hivern i a l’estiu venien a "veranejar" que ara això ja està perdut, gairebé.
Els meus pares vivien tot l’any a la porteria. Al costat hi ha “Cal Goin”???, que és un que eren familiars belgues, i llavors el fill o el nét..., “bueno” hi havia el capellà i la família Goin, que el Goin va ser alcalde, hi ha el panteó allà al cementiri, a l’entrada, va ser alcalde de la Garriga. I el fill que té la meva edat, que ara ja és mort, se’n va anar a Amèrica i va tornar a venir i quan va venir ja va morir aquí.
“Bueno” i amb aquest veí, el meu únic amic de petit, fèiem d’escolans a la capella, feia d’escolà a l’església de la Garriga, cada dia una missa.
El capellà... sí, es deia Goin Manamer???, sí, no... no sé si era germà de la dona o de l’home, “bueno” em sembla que era Manamer.
I llavors, va venir la guerra i aquell senyor com que ja ho va veure venir se’n va anar a França, van marxar perquè es veia venir... i nosaltres vam quedar allà i llavors amb la guerra els estudis van anar de qualsevol manera i... però, miri!!

Llavors, jo tenia 12 o 13 anys (quan va venir la guerra) i anava a estudi aquí, al Sant Lluís, i llavors, a l'acabar la guerra, no hi havia gaire menjar. El pare va agafar una mica de terra perquè es pugui anar menjant!! I com que escassejava la terra em va enviar... hi havia una minyona que es deia Dolors Ballana, que ara ja és morta, que ara hi ha la seva família aquí, a la Garriga, i em va enviar a casa seva, a Tavertet, amb 13 anys.
Em va enviar a Tavertet perquè pogués menjar i allà vaig aprendre de la terra, i tenien vaques, cabres, un ramat... i allà vaig aprendre molta cosa que encara conservo (feia de pagès).
Allà, hi havia dos nois que van desertar de la guerra, que estaven amagats, eren cases de fusta i al menjador, a sota hi havia el galliner i van fer una mica de pas i allí estaven amagats. I els veïns eren del Comitè i ho sabien però no ho sabien (no sabien el lloc exacte on s’amagaven) i jo era allà, a fora i va venir un amb una pistola, això... me la posa al pit: -A on són aquests dos? -Jo no sé res!!
Això va ser una cosa molt forta per a mi: -Que sí, que sí, que són aquí, on són?
I no vaig dir res jo.
Aquells dos ja estaven a punt de marxar de la casa perquè els havien empaitat... però no, no! No en van treure l’aigua clara. Però aquell record el tinc aquí (es posa la mà al cor) i inclòs quan vaig anar al servei em volien... feien pràctiques de tir, vaig dir que no ho volia fer i aquell "sargento" es va pensar que era d’alguna secta d’aquestes i em van fer tirar el doble de "tiros" del que pertocava... o sigui que això encara ho tinc.

I quan es va acabar la guerra, “bueno”, abans de la guerra ja vaig tornar a baixar cap aquí baix, cap a la Garriga, cap a casa. Vaig estar-hi un any i mig allà (Tavertet) fins que em van dir: “Bueno”, cap aquí a casa! I quan vaig tornar el pare treballava al refugi aquest que es va inaugurar aquí, a l’estació.
Llavors encara vivíem a la Torre, aquí (la seva casa actual) vam venir ben acabat la guerra.
Allà al refugi, jo feia de manobre. Per això hi ha una entrevista a la “Gar”, al principi, perquè com que vaig anar allà jo, ells volien veure com era i em van fer unes preguntes. Em van venir a veure per saber qui eren els companys, però jo no... jo la feina que tenia quan acabaven el jornal era anar a buscar... tenia un tros de terra el meu pare i figues, raïms i el que fos i anar passant i anar vivint i, acabat la guerra...
Un dia sí que vaig anar allà al refugi, però no me’n recordo de... hi havia en Palmora, que aquell sí que me’n recordo, que era petit, i la seva família, tots eren allà. Nosaltres el dia del bombardeig no hi érem, estàvem de porters a la casa, oi?

Aquell dia (el del bombardeig) anàvem aquí, a Ca n’Illa, on hi havia un "curable" de soldats i feien intercanvis amb coses i donaven menjar, i jo i el meu germà, aquell dia vam dinar, i vam anar des de casa a buscar el canvi de cosa i quan vam baixar allà al Passeig, a “lo” primer, ben bé allà, hi havia un banc de pedra i hi havia una dona i un nen i nosaltres anàvem avall. -Coi, quins avions més lluents!! Rooom, roooom, feien. Ens vam aturar a enraonar una mica amb ells però vam tirar avall i quan vam ser al Turó del Balneari van caure les bombes i aquella dona i aquell nen van quedar morts. Van morir, i tant!!
Però com que les bombes venien d’així i van caure així (senyala direccions contràries), nosaltres, la metralla va anar amunt i nosaltres vam quedar... però és clar, el soroll i el fum... i vam tirar avall i llavors en van tirar una altra vegada a Can Miravet, que és davant del parvulari aquest, una altra...
L’arbre encara està, ha quedat malament de llavors i és clar, llavors, doncs, el pare, com que era a casa, va baixar corrents i ens va agafar i vam anar... per aquella pujada i cap a sobre la via i vam veure l’estació... ai!! que anava fumant, cremava!!
Però aquell mateix dia jo, com que sempre sortia de casa, era allà a l’estació i hi havia dos vagons, que hi havia material de guerra, a dins els vagons. I el bombardeig era per anar a buscar això. Però el primer era buit i l’altre era ple i va venir una màquina de vapor petita i va agafar el ple i se’l va endur, abans del bombardeig, sí, i quan van caure les bombes, és clar, van tocar aquell vagó i sort que era buit!

I llavors va venir... allà a la plaça: Viva Franco!! I anar aixecant la mà, sempre, i llavors, és clar, hi havia el canvi però la gana encara hi era. Ben acabat la guerra vam venir a viure aquí, però res, no... casi bé només hi havia la porta i poca cosa més i mira però, de mica en mica i estalvis hem anat fent.

Acabat la guerra vaig anar a fer de manobre a l’Església, la reconstrucció de l’Església, amb els de Can Polit, que era el mestre d’obres més conegut d’aquí. I llavors el meu pare em va dir: -Jo no vull que pateixis el que he patit jo amb el patir fred o calor. I llavors me’n vaig anar, vaja hem van portar a Can Maiol, que feien corretges, corretges per transmissió de fàbriques que ara ja no es fa. Era a l’Hospital, a davant, que hi ha una casa amb una torre i llavors, al darrere, hi havia la fàbrica. I llavors aquesta fàbrica es va canviar de lloc, va anar a les Franqueses i cada dia!! (es desplaçava) i llavors al cap de vint anys gairebé, el meu germà és va plantar d’ebenista i llavors jo d’ebenista (riu), però sempre he fet córrer la terra i si no hi havia temps de dia, de nit... per això no puc aixecar els braços, se m’han espatllat i llavors als 62 anys ja em vaig jubilar i aquí estic ara, mira!! I ara la terra, amb el gendre, una mica encara la fem córrer.

Ah!! La República! Jo tenia 7 o 8 anys. Jo sé que a dalt de la porteria aquesta, jo sé que cridava: -Visca la República!! Una cosa o altra devia haver-hi, jo també ho deia i sé que passava la gent, a baix, i devien mirar (riu), però no, de política quasi es pot dir que no ens hem barrejat mai.
No recordo res més, era molt petit, es devia fer alguna celebració...

I llavors, l’afició que tinc són les sardanes, vaig començar que llavors estava prohibit, eh!! Amb el senyor Mauri, que és mort, aquell en Mauri de la Fundació i en Serra, Serra... com es deia... Serra i un altre nom al darrere, al Patronat, d’amagat. Ens van cridar i vam anar allà a aprendre una mica de sardanes (riu), d’amagat.
I llavors, ja en van anar tocant més, que en feien al Patronat, i llavors va anar passant el temps i vam anar per aquí, per allà, i llavors vaig ser de la Junta, dinou anys!!!, de la Junta de les Sardanes. També en Sacarí... tot ho vaig donar amb ell, el que tenia, coses que a ell l’hi interessen per publicar i aquí estic.
I ara m’avisen que hi vagi, a les sardanes, sí hi vaig però... i ara la dona no es troba gaire bé i jo, vaja, vaig caure una vegada i porto una pròtesis, per això haig d’anar amb bastó.

Tan petit, no recordo... ah sí!!, la República. Jo sé que hi havien batusses i inclòs que anaven a votar i hi havia bufetades, perquè votaves a l’un i votaves a l’altre, això ho sentia dir als pares que deien: -Mira, fulano de tal és de dretes, fulano de tal... Però no, convivència normal. El pare sí que anava a la sessió aquesta de l’Ajuntament només per escoltar... però no crec que s’interessés gaire per... no, tampoc el preocupava la política i ara tampoc, ara jo vaig a votar per força perquè no... i ara com més va més s’enreda la cosa.

A l’escola el mestre em deia: -Tu et dius Montal però amb t final! Perquè hi ha un poble que hi ha la t... i sé que ens ensenyaven en català i castellà, eren els maristes i llavors, és clar, havíem de resar el rosari al mes de Maria que en deien, al mes de maig, però ara d’estudis una miqueta, una miqueta... Ma mare i el pare no estaven gaire per mi i estudis sempre vaig, anava del mig en avall (riu).
Ja dic jo,... de companys... no n’he tingut fora d’aquell veí, quan el van fer escolà sempre anava amb aquell. A l’estudi anava amb el Miró, de les assegurances i ell sempre volia aprendre coses i jo... i anava de costat amb aquest, el Magí, el capellà que és ara, sí, que quan era petit era gros... anava amb una cartera i li posaven coses a la cartera i començaven: -Burro carregat!! Allò de... bromes.

Llavors hi havien els "vanguardistes", em penso que en deien, hi anàvem poc o molt, feien excursions... jo no hi havia anat mai, però.
Jo, del poble, sé que llavors, com que no hi havia res, el jovent jugava a la plaça i llavors, cap allà al Padró, que no hi havia res... s’apedregaven els del poble amb els de la Colònia (estiuejants), hi havia pugna, com aquí, a l’Ametlla, també n'hi havia, ara tot això ja s’ha acabat (riu).
La baldufa i jugar a bales, no hi havia res, no, “lo” just... Deien: -Mira, fulano de tal tenen una ràdio, fulano de tal tenen un cotxe, res, no... tot eren cavalls i la majoria eren pagesia, molts pagesos i ara els néts ja no se’n recorden dels avis, del que van fer, i ara, en fi, hi ha dos néts a dalt (la seva filla, viuen al pis de dalt) només amb l’ordinador tot el dia... bah! I mira, ja ho veurem.

Hi havia l’Alhambra, era un cine, el Cinema Recreo, Can Xic Corder i ah sí!!, el Casino, era..., em sembla que va ser l’església, abans de fer-la i allà hi havia... Sí “bueno”, el Casino o el Casinet, que en deien, era dels estiuejants, de l’estiu. En allà, en acabat la guerra, sé que un any, llavors, va passar a l’Ajuntament, i sé que un any, el primer de febrer, hi havia neu i va venir la Cobla Lluïsos i van tocar sardanes dintre el Casinet i “bueno”, o sigui que l’Ajuntament ho tenia però de seguida quan va acabar la guerra van anar per cobrir... o sigui que el meu pare, com que llavors eren paletes, va tirar l’església a terra perquè era la contigüitat i llavors és clar, durant la guerra va ser paleta per reconstruir-la.
Era de l’Ajuntament i allà hi feien, vaja, jo sé que un any per Setmana Santa feien sermons i els feien allà on hi havia el Casino.
La família d’estiuejants que vivíem llavors no hi anaven al Casino, nosaltres tampoc.

Vida social. Jo, abans de la guerra, es pot dir que no tenia amics fora d’aquest, d’en Goin, llavors, és clar, se’n va anar a França, llavors amb la guerra, entre una cosa i una altra... i en acabat la guerra tenia un parell d’amics aquí, al carrer, anàvem al cine, però... al cinema sí, llavors mira! Cada diumenge anàvem al cine i llavors aquí, el pare va comprar una cabra per la llet, com que jo ja sabia munyir (riu), allà, aquí darrere la feia pasturar i vaig dir: res, no vull anar més al cine, jo!! Anava a pasturar aquell animal.

Ah!! Sí, quan va esclatar la guerra era un diumenge i la meva mare anava a missa eh!! I llavors, quan va venir ja a l’església era mig tancada i sé que allà al Passeig passaven camions: -No trabajar, no trabajar i... hi havia aquell soroll. Ah!! I devia ser llavors que es va formar aquell Comitè, de la FAI, d’aquesta cosa, i llavors va ser quan van cremar l’església.
Va durar massa!! Si aquella gent que es van revolucionar haguessin sigut urbanitzats sí que haguérem guanyat però... van començar a fer el desordre, van començar a matar a gent, capellans i gent que anaven a missa i llavors amb aquell desordre van agafar mala fama.
Però aquí hi havia un senyor que es deia Lupon, era molt instruït i un dia sé que m’ho explicava: haguérem guanyat... aquella gent o aquell partit o el que fos però diu: es van desorganitzar, va començar a haver-hi gent d’aquesta i bé... el desordre els va portar a la pèrdua.
Ah, no!! Llavors a casa no teníem ni ràdio, ni res, per el que deien els pares i el que deia la gent.

La guerra va esclatar el 36 i jo vaig anar-hi, a Tavertet, el 37, el dia 21 de desembre. Ja em van portar allà sí, feia fred i hi havia boira baixa. Érem a Vic, agafàvem l’autocar amb aquesta senyora i em van portar fins a l’Esquirol, que llavors en deien, que ara és Can Toni Gros i llavors allà, a peu, ara hi ha una bona carretera, vaja!! Vam anar un dia amb el meu fill per mirar el record però no me’n recordava de res, i vam preguntar per aquesta casa que vaig estar jo i: tots són morts, en aquesta casa!! diu, i els fills i els néts van anar cap a Vic. Malvert es deia la casa, era d’una minyona de can Goin ??? i, aquesta minyona, em va proporcionar casa seva i allà hi havien els dos germans amagats d’aquesta senyora.

De convivència, durant aquells primers anys "pudé" sí que un per l’altre hi havia alguna discussió però no ho recordo.
Llavors hi havia una mestra, una dona que era allà, vaia!!, que fèiem col·leccions de flors i cantàvem la Internacional i hi havia una mica de coro, però tampoc no hi entrava perquè la veu... (riu).
Amb els “hermanos” resàvem el rosari i amb els rojos, allà, cantàvem, ens feien cantar, cantar cançons i llavors també música i coses d’aquestes; era una ensenyança diferent.

L’església? Home jo recordo d’un pare que va dir, diu: "macagún", ja veuràs si ho encendré jo!! I ho va encendre sí, i aquest fa poc que va morir. El van tancar a la presó però se’n va sortir, se’n va sortir. És deia Sallés sí, del Comitè.
I llavors aquest era dels que més..., vés tenia una mica d’estudi però tot “lo” altre que hi havia al Comitè, gent... un ferroviari, res, hi havia la Miliciana, que diuen que encara és viva... anava amb una pistola!! Jo me’n recordo d’aquesta dona que era la minyona d’una torre. No ho sé, i l’altre dia sé que em van dir que encara era viva, devia tenir vora 100 anys perquè jo en tenia 13 amb la guerra i ella en devia tenir 17 o 18.

I llavors, n’hi van haver uns que van dir: Home no foteu, això pot servir per un magatzem i l’església que és la sagrada... allà al costat de l’església, allà, no ho van cremar, hi havia el magatzem dels pagesos, hi havia palla i coses d’aquestes, però l’església, és clar, aquella gent per això... quins caps!! Que cremessin els Sants, però l’edifici no! Al costat no van tocar res.
A la plaça van fer un foc, van cremar els Sants i llavors tots els quadres del pare, sé que en aquesta porteria també hi havia unes golfes i va agafar tots els quadres de la torre, els quadres de Sants i els va amagar en unes golfes perquè sinó també haguessin cremat.

Durant la guerra, al Patronat que en deien, el teatre social, hi feien alguna obra però era així... tant poca cosa durant la guerra!! Però en deien el teatre social, ara al fer les obres ho van acabar d’esborrar (el nom).

Hi havia gent de Barcelona que venia aquí a buscar menjar o alguna cosa però... poc menjar.
Ah!! Sí, allà davant on vaig néixer jo, Cal Lavanca???, encara hi és, allà hi van posar una remesa de nens, n’hi havia de "madrilenyos" i tot això, malparlats com una mala cosa... sí, unes mosses descarades i tots aquells... llavors els van enviar a Rússia, però tots em penso que no, perquè... no sé que van fer-ne, va venir en Franco.
Llavors, la gent eren, vaja: vine cap aquí, a casa, vine!! Que et donarem sopar, et donarem dinar, la gent és clar, era una cosa nova... són castellans, com que llavors no era gaire popular, i ara, oi?
Sí, molta gana, massa!! Les vam passar negres, anàvem d’un lloc a l’altre i jo ara tinc la pena que menjo molt, menjo més que no pas els de casa, menjo molta fruita i molta cosa, però és clar, abans... palla. Jo de vici no n’he tingut mai cap eh!! L’únic vici és treballar. He treballat massa! Amb això diuen: Oh!, vostè que ha fet? Mira, és clar.. fer córrer dues coses, el treball que llavors es feien nou o deu hores cada dia a les feines i llavors, ja va venir que feien el dissabte a la tarda festa, i la terra.

El pare, hi havia la carta del menjar i llavors la carta del tabac, i com que jo també tenia carta, el meu pare es quedava la ració meva del tabac, començava: no fumis, no fumis... però del tabac va morir. Jo sé que anava a fer cua i sé que n’hi havien, allà, al menjar, que vigilaven i sé que deien: Adéu!! I diu no es diu adéu, es diu Salud! (riu).
Pots comptar, patates... anàvem a buscar pinyes i com que teníem aquest tros que hi havia avellanes... però no, negre, les passàvem negres. Oh! La meva mare era grossa i va quedar així (aixeca el dit), prima. Oh! I el pa, el pa també.

Els avions aquells, no sé si anaven tres o anaven sis però van caure bombes en dues etapes, la primera etapa és aquesta que t’he explicat quan era allà en aquell banc eh!!, hi han aquells dos plàtans primers del Passeig, els dos que són més petits, tots els altres els van arrencar i els van posar a la paret d’allà. La segona remesa, quan van bombardejar, nosaltres, com que caminàvem Passeig avall, va ser quan van caure més avall, que una era... va caure aquí, que ara va sortir un dia per la tele que quan feien un edifici la van trobar i la van fer explotar perquè la dona, que és la vídua Borrell, se’n recordava: Aquí, diu l'home meu va dir, diu: va caure una bomba i hi ha una bomba!
Quan van fer els fonaments van trobar la bomba i això que en diuen, aquest programa que feien... la Mari Pau Huguet, sí això, l’any passat, doncs ho vam veure, van agafar la bomba, van anar cap a no sé quina muntanya i la van fer explotar, sí, ho vam veure per la tele.
I llavors de bombes, a més a més de l’estació, en va caure alguna allà on ara hi han les escoles, cap allà dalt, és clar, anaven escampades. Però aquí van, amb el balcó aquell van fer diana (del Passeig). I com que era un dia al migdia que no feia gens de vent, una polseguera! A tot arreu va quedar... vaia... que quedés desorientat.

I aquella nit, allà on és el refugi hi devia anar gent. Llavors, no vaig anar al refugi jo. A aquesta casa hi havia un celler, a baix, allà on vivia, llavors encara vivia allà a la torre eh! I vam anar allà a sota perquè no sabíem on anar, doncs vam dir... “bueno”, aquí si cau la casa a sobre, el celler potser no tocarà (riu)... però ja no van... això era el 29 de gener i llavors el dia 1 al migdia van entrar els nacionals.
Però dos dies abans encara per aquí, ui!! Van... de la piscina que hi havia en Novellas el van serrar perquè la gent no passessin i al pont de l’Ametlla va fallar l’explosió que sinó també hagués volat, sí, no van tenir temps. I llavors com que van anar cap a Castellterçol, és clar, llavors va ser quan van treure... hi havia un canó i quatre coses que tiraven i ho van haver de retirar junt amb aquest vagó (el de l’estació) i van anar cap amunt. I llavors quan estàvem a la torre, una corrua de gent!! I demanaven a veure si era gaire lluny França. Mare de Déu!! La gent marxava, mira, sí, gent de la Garriga, n’hi va haver un que es cuidava del “matadero”, l’escorxador, vaja, em sembla que era, i em diu: Quan vinguin m’agafaran! I va marxar, i la seva dona es va quedar aquí, cap a França, em penso que va tornar a venir, després. O sigui gent que van tenir por i van marxar i el pare a casa diu: nosaltres no... no teníem res a veure.

Hi havia allà, a can Santa Digna, que en deien, era la Fonda, que ara ja no hi és, més amunt del carrer Negociant, encara hi és aquell, a sota la via van fer un refugi. També un aquí baix (prop d’on viu ell), encara hi ha, hi havia diguéssim, ara ja està tot edificat, també van fer com una mica de refugi pel veïnat, però aquest de l’estació era el més important. Era el que era fet amb arquitectura i tot això i com que... només anar picant i anar treient terra i picaven i jo feia de manobre del pare que hi ha uns arcs que em sembla que eren fets d’ell i d’un altre paleta que no me’n recordo qui era.
Sí “bueno”, aquells dies hi va anar tot el veïnat d’allà a amagar-se, hi van anar, però com que van bombardejar el 29 i van ser tres dies, llavors el dia 1 amb els nacionals ja es va haver acabat.

Morts? Mossèn Ramon, que ara hi ha aquest carrer que diuen (té el seu nom), era un capellà que el coneixia també, que venia a dir missa junt amb aquest capellà belga que jo coneixia i, llavors, d’altra gent... El Corrons que era el pare de la Corrons, l’alcaldessa, perquè anava a missa també el van matar i “bueno”!! El Planas que era un carnisser, que ara hi ha la sabateria Guardis al costat, aquell també.
I llavors se sentia a dir per aquí, mira un mort aquí, un mort allà i tota aquesta gent anaven desorganitzats, fora del règim, van agafar no sé jo quines idees tan brutes de fer aquestes coses i per això, tot això va portar que llavors la gent marxaven de l’exèrcit i vaia!! hi va haver un desgavell! I al desorganitzar-se, doncs... o sigui que la justícia no els va poder aguantar.

Els refugiats eren vigilats, el que passa que el poble s’hi acostava per donar-los-hi el que haguessin de menester, menjar... però llavors van començar a desvergonyir-se i llavors va ser quan la gent se’n van apartar, però llavors ja els van treure.

Abans hi havia el Patufet, d’ací i d’allà, era... encara aquí, a casa, em van dir: -guardeu aquesta! i encara hi havien fotografies d’humor, ara no sé on ho van deixar, sí, llavors hi havia “lo” de l’església, que quan anàvem a doctrina et donaven una entrada per anar al Patronat i a més a més llavors, sí, un paper explicant l’evangeli, com ara hi ha “lo” de cada dia, això sí que me’n recordo. D’abans d’això no ho sé.

L’edifici del Comitè era allà on ara hi ha, a davant del Banc de Bilbao, que hi ha aquelles monges, allà era el Comitè. Jo sé que voltava pels carrers, allà, i bé, vaia!! Veiem com entraven i sortien aquella gent.
Llavors van venir gent de fora i d’aquí la Garriga, no crec... un que es deia Sagrera, no sé si és viu o mort aquest home. El van agafar i el van tornar a deixar anar, això era anys endarrere però era més gran que jo. Però la majoria del Comitè eren de fora.
Llavors n’hi havia un que es deia Farigola que era el jefe del Comitè i aquest se’n va anar a França, però aquest sé que venia a les escoles i ens posàvem drets com si vingués... era el jefe del Comitè, oi? Aquell, les idees aquelles no eren del tot dolentes però els seguidors feien aquests disbarats! I llavors, però és clar, sé que pocs dies abans d’acabar la guerra hi havia un general d’en Franco que sé que per la ràdio va dir: Guaita, diu, “ara vamos a entrar en la Garriga y comeremos sopa de Farigola”. Farigola era el jefe del Comitè i aquell volia menjar sopa de Farigola, però en Farigola ja va marxar també abans (riu), això són les anècdotes... ara a l'anar descabdellant me’n recordo, deia aquest general, no sé quin general era que era al costat d'en Franco. “Ara entrarem a la Garriga i vull menjar sopa de Farigola”, deia.

Feien registres, ah! Sí. Sí, a casa van venir!! I van venir però el pare va dir..., no sé com va ser que es coneguessin d’algú i no van arribar a entrar a la torre i per cert, que els amos quan va venir la guerra no van recompensar el que va fer per ells. El amos, llavors ui!! El senyor Solà ja va morir i hi havien els fills i els fills ja va ser quan van fer la casa amb estades, i ja va estar.
Al costat, a Cal Goin???, hi havia la bandera francesa i allà no van entrar-hi, que a casa sí, sí que, ara que recordo van venir i el pare no, no... no sé si els va ensenyar alguna cosa però va dir: Oh!! diu "si sabés alguna cosa ja us ho diría", i sé que no van entrar. No sé si hi havia toc de queda, no me’n recordo.

Dos dies abans (de l’entrada dels nacionals), a la torre, allà al pas a nivell, la gent anava a França, sí, i llavors el dia que van entrar també vam anar al carrer gran a mirar les tropes i hi havia un tal Oliver que era de Falange i d’això i al pis de Can Claríssia, un forner, que ara hi ha un bar, a la plaça, dalt del balcó, començava: ja ha arribat l’hora!! Però llavors sé que ja de seguida van dir que s’havia d’enraonar en castellà, però això encara ho va dir-ho en català ell, eh!! Ha arribat l’hora! Van anar entrant, era el primer de febrer, l’1 de febrer, sí, era, per això en deien la plaça Primer de Febrer i llavors van canviar el nom: Plaça de l’Església.

Sí, contents sí, però vam veure que era una manera d’acabar la guerra, però que en començava una altra.
Llavors sé que dos dies després, amb el pare, érem allà, a la terra i estàvem allà, en un marge, berenàvem, no sé què hi menjàvem i sentim: barram!!, un moro. Alto! I diu: aquella casa d’allà hi ha gallines? Buscaven gallines. Però és clar, la por és..., sentir aquell barram! de l’arma. Nosaltres estàvem allà assentats, anècdotes que un se’n recorda i ara, és clar...

Llavors a la plaça, llavors de seguida Cara al Sol, tots amb la mà aixecada, sí. Mare de Déu!! Els del Patronat van voler fer... llavors ja hi havia, llavors de seguida ja varen fer els Pastorcillos, els feien en castellà. Hi havia en Masó, i hi havia un altre, que és mort... i llavors cada dos anys, però a alguns poblets van començar a fer-ho en català, però al principi, de moment, tot en castellà.
Aquest l’Oliver, i llavors un altre, que no sé qui era, allò que passa, que van fer: ja ha arribat la pau! I llavors va ser ja quan van cantar Cara al Sol, ens feien cantar Cara al Sol i llavors a tot arreu: se habla en español! (riu).

A l’escola n’hi havia de catalans (de mestres) i ho feien d’amagat, vaia!! sí, hi havia una ensenyança d’amagat. Un quant temps, un hivern, a la plaça feien escola pels més grans, coses que em van quedar molt presents. Llavors sí, que si hi hagués hagut un mestre n’hagués après, llavors si que tenia ganes d’aprendre. A més a més de la feina feien una hora per certificat d’estudis, vam anar allà a fer una hora però poca cosa. Sí, hi anàvem als vespres però llavors jo ja treballava. Llavors és quan feia de manobre, llavors acabat la guerra, ara ja d’aquell temps no me’n recordo. De manobre, a l’església, aquelles escales! Com que llavors no hi havia res, els maons sobre l’espatlla, sí, ja me’n recordo ja!!, amb la gana que teníem i anar allà. Buff!!

Tot anava organitzat, tot el que s’havia de fer. Primer s’havia de passar per l’Ajuntament i segell... em penso, si estaven conformes.
Sé que hi havia, llavors, l’alcalde, que era en Dachs, va ser alcalde un quant temps i un dia ens explicava que van anar allà, la policia, dient que aquí, a la Garriga, hi havia... un exèrcit, i era un concurs de sardanes. Anaven uniformats i ells es van pensar que era un exèrcit i van anar allà, a l’Ajuntament. Ara no sé com explicar-ho això però l’alcalde diu, escolta diu, a mi em van deixar!, clar, ell va dar permís per fer sardanes... que llavors ja hi havia... quan ja feien concurs de sardanes, oi? Però els que van venir, la policia, es van creure que era una manifestació de l’exèrcit o d’alguna cosa perquè anaven uniformats. Ara jo ho explico a mitges perquè no sé, però... va ser com una broma. I un dia, a les sardanes, amb aquest alcalde, en Dachs ens ho va explicar, diu: escolta, em pensava que m’agafarien!! La cosa anava seria.

Aquell Dachs, no era pas polític, ni res, no sé com... “bueno”, hi havia la Falange, aquests eren un grup... sí, em penso que per ser de l’Ajuntament havies de ser de la Falange, sinó ja no t’admetien... més aviat de dretes. I llavors la Falange, clar, pagaven cursets de gimnàs, cursets de l’estiu, feien sortides, com ara... quan havies d’anar de “veraneig” feien cursets d’estiu, tot Falange, era. La majoria eren de Falange, però llavors es va anar desfent, llavors ja es van tombar i llavors, al sortir les sardanes, la gent ui!! De seguida es van tombar. Sí, hi havia en Suñol que era dels que d’això, que movien grups, que llavors es feia l’aplec de Calella i tots cap a Calella. A més a més de les sardanes era per pujar el català, diguéssim, sí.
Acció catòlica, sí, jo hi anava, al ser escolà, mig escolà diguéssim, sí, però Acció Catòlica, pssee!! Però... sé que hi havien... feien jocs pel jovent...

Hi havia les revenges, però no, van matar també. I bueno denúncies, els denunciaven i llavors el posaven a la presó i llavors segons, que si quedaven o els deixaven anar, però hi havien denúncies que eren, eren per revenges de... a vegades de veïns, o poca cosa.

Sí, el Franco, anaven dient del pa, el pa d’en Franco!, però llavors en Franco, amb el tancar diguéssim, Espanya, el Franco no... es va quedar a dintre i no enviaven res. I la gent, és clar, tothom es va tirar a cultivar alguna cosa com ara passaria, però ara cultivar... els que ara n’aprenen no cullen gran cosa perquè no tenen experiència. Això del pagès és dels oficis més llargs que hi ha i mai en saps prou, sí. I llavors, hi havia gent que cuidaven la terra però, com que no tenien experiència, no, no sabien... com anava la cosa.
Llavors al tren, n’hi havien que baixaven menjar a Barcelona, l’enviaven d’estraperlo, diguéssim, el treien d’una manera o altra. Mataven bestiar d’amagat i... el portaven a algunes cases de Barcelona, però cases particulars, per fer el jornal i tot això.
Sí, no, llavors Mare de Déu!! Llavors tot el que es collia de pagès, tot anava controlat i és clar, llavors es va anar desfent, perquè la producció, llavors eh!! Però vaia!, gana n’hem passat. I nosaltres, quan vam agafar un tros d’hort, llavors ja se’ns va acabar perquè ja teníem més menjar.

No sé com era això de l’església, a tirar-la a terra sí que van ser obligats, el meu pare va ser obligat a anar, el van mobilitzar, per anar més de pressa van mobilitzar a tots els paletes per anar a tirar-la a terra i quan... per construir-la, anar demanant diners... va haver-hi molt temps que quan deien la missa deien: això és per reconstrucció i de mica en mica van anar fent. Hi va haver algú que es veu que va donar alguna quantitat i així...

Ah!! Sí. L’església i l’Ajuntament anaven... una sola cosa, no feien res sense l’altre. Ja quan venia una festa, tot l’Ajuntament a missa!! Sí, llavors, sí. Llavors quan hi havia alguna festa o alguna cosa el rector també havia de dir si ho fem o no ho fem.
Pel Corpus hi era (el rector), festes com ara... Però llavors les festes eren més concorregudes perquè no hi havia tanta gent, no hi havien tantes festes i tothom hi anava i és clar, a les cases, com que no hi havia aparells de ràdio ni res, és clar, quan hi havia una orquestra tothom cap allà. Cada diumenge al Patronat hi havia el cine, sí, i el rector també hi era, hi havien socis però ui!! Hi entrava tothom, gairebé.

Activitats clandestines? Quan va haver-hi la guerra deien que n’hi havien però després no me’n recordo. Es va anar suavitzant (la dictadura).

Sé que el dia que va morir (Franco) hi havia, estàvem fent una reunió de sardanes (riu). Fèiem una reunió i dèiem: "Bueno" si en Franco és mort, és que resulta que tal dia hi havia una festa, segurament que l’haurem de dissoldre perquè amb la mort d’en Franco no, no ho podrem fer. No me’n recordo de res més.
Algú de la reunió començava: Coi!! Ja era hora, que aquí, que allà, jo no...

Aquest, en Joan, el rei, és clar, era ell el que es va quedar i era ell el que havia de manar la cosa. Tothom, és clar, estava a l’expectativa, aviam què passarà. I llavors ell, ja de seguit, ja es va veure cap el cantó que anava i... eleccions.
Si, em penso que sí, cada vegada he anat a votar o per voluntari o per força, hi he anat sempre. Ah!! Això d’anar a votar, escolta sí, clar, era una cosa que no havíem fet mai (riu), molta gent!.
I fins ara, i ara mira, ara al matí escolto el temps, a veure que farà al migdia i ja tinc feina a fer coses...