Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Joaquim Rusiñol i Marata (2004)

Cognoms
Rusiñol i Marata
Nom
Joaquim
Data de naixement
31/10/1932
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Va néixer el 31 d’octubre de 1932 a la Garriga. Va estudiar els estudis primaris i de Correspondència Mercantil a l’escola Sant Lluís. El seu pare era de Barcelona, on treballava de muntador d’estructures de ferro. Va arribar a la Garriga amb motiu de la construcció del pont de ferro de can Palau. Un cop finalitzada aquesta feina es va quedar al poble. La mare de Joaquim Rusiñol és garrigenca i era filla dels fondistes que es feien càrrec de l’Hotel Doré, on tota la família va viure durant alguns anys. Als anys cinquanta va entrar a treballar com administratiu a l’Ajuntament de la Garriga, feina que ha desenvolupat fins a la seva jubilació l’any 1996. És fill únic.

Sempre he viscut a la Garriga, vaig néixer a l’hotel del meu avi que es deia Hotel Doré, que estava a la Ronda del Carril número 22, actualment ja no existeix. El meu pare era de Barcelona, va venir a la Garriga amb motiu de la construcció del pont ferro de can Palau. Era treballador de la casa Girona dels ferrocarrils. A Barcelona vivia al Poble Nou, allà treballava de muntador per aquesta empresa. A la Garriga va conèixer a la meva mare, que era del poble. L’ofici del meu pare era fuster, però també havia fet de mecànic, i d’aquí va passar a muntador de tot tipus d’estructures: carruatges, cabines,... Per això quan va deixar de treballar per la Casa Girona, va posar un taller de construcció d’aquest tipus de coses i de pintures de cotxes a la Garriga amb un altre soci, a la cruïlla de la carretera de l’Ametlla. A banda d’això, també ajudava al meu avi a la fonda.

Vaig estudiar la primària i Correspondència Mercantil a l’Escola Parroquial de Sant Lluís. Abans, però, vaig anar a una escola privada de la Garriga: ca la Senyoreta Xela, perquè l’Escola Sant Lluís estava al cap d’avall del poble i jo no podia caminar tant. Posteriorment, quan jo ja estava a punt de plegar, també es podien fer els cursos de batxillerat al Sant Lluís. Per examinar-se s’havia d’anar a l’Institut Balmes de Barcelona. Jo portava un any i mig de retard als estudis, perquè quan tenia sis anys vaig estar malalt i em van ingressar a Barcelona. A l’Escola de Sant Lluís els hi dèiem els “Hermanos” perquè abans de la Guerra vivien en clausura, un cop acabada ja no van tornar a ser-ho. Alguns d’ells eren mestres a l’escola, el problema que van tenir al final de la Guerra és que com molts d’ells van morir o van haver de marxar, per tornar a obrir l’escola van agafar mestres que no eren religiosos. Finalment van arribar a la Garriga els Germans de La Salle i van regentar l’edifici altra vegada. L’escola estava en una finca que era de la parròquia. Fèiem classe de mati i de tarda, i al recinte teníem un camp d’esports. A la Garriga també hi havia l’escola Nacional i les Franciscanes, aquesta última era una escola religiosa per a dones. Al sortir vaig tenir l’oportunitat de treballar tres anys a la recepció del Balneari Blancafort: entre l’any 1947 i 1950, i després vaig entrar a l’Ajuntament fins els 65 anys. L’experiència al Blancafort em va agradar molt, treballar al balneari et permetia veure i conèixer coses i gent, que d’una altra manera era molt difícil a un poble com la Garriga. Vaig conèixer tota mena de personatges, tan intel·lectuals com artistes, gent amb títol, gent carregada de manies,... moltes personalitats de l’aristocràcia d’aquella època. Alguns d’ells abans venien en cavall i carruatges, s'allotjaven en un lloc que hi havia al poble pels carruatges i els animals de tir. També hi havien personalitats com el cardenal de Tarragona, el bisbe Modrego, polítics, i de més antics, que jo no els havia vist, en mossèn Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, la tia del rei: la infanta Eulàlia. Quan més s’omplia el balneari era per estiu i Setmana Santa. La cuina era molt refinada, l’havia portat un xef francès. El balneari l'havien fundat els avis del músic Manel Blancafort. Eren els propietaris del manantial d’on sortia l’aigua a 60ºC. La calefacció anava amb la mateixa aigua de l’aigua calenta del manantial. Tot això s’ha perdut amb les noves reformes. Treballava molta gent, l’edifici estava dividit en tres passadissos, en cada un hi havia tres noies, a més a més, hi havia la secció de banys on hi havia un metge especialitzat, de teràpia, etc. A la Garriga també hi havia els Termes Victòria, portat per la família Jubany, però el Blancafort sempre ha sigut de més categoria.

La meva mare ajudava als meus avis a la fonda que tenien. L’havien fundat a l’any 1904 o 1905. La meva mare va néixer allà el 1907. Eren de can Santa Digna i abans de fer la fonda, havien tingut servei de carruatges. Com que no hi havien cotxes, era necessari un servei de tartanes, que feien la funció dels autobusos de línia d’avui. El meu avi tenia la tartana amb la que anava fent viatges, es va casar amb la meva àvia, que “llavors” era pubilla de Ronçana, quan va néixer el meu germà gran el va perdre. Quan es van casar van muntar una "tocineria" a la Garriga, al carrer Calàbria, 46. Al cap d’uns anys, van llogar uns baixos d’un pis i van obrir l’hotel Doré, que estava sota l’estació, on després hi va haver el “Mustage”, una discoteca. Al Doré va ser on vaig néixer jo. El que passava era que com que a la Garriga hi havien el Balneari Blancafort i el Termes Victòria, a la resta de llocs se’ls hi anomenava fonda: la Fonda de can Santa Digna, La Fonda Doré i la Fonda de can Fernando. Eren establiments petits i senzills, la categoria la tenien els hotels dels balnearis.

Em sembla que el meu avi va fundar la fonda després de tenir un accident força greu amb la tartana. Va estar molt de temps de baixa, i segurament per això va pensar en buscar-se una cosa més tranquil·la i menys perillosa. A més a més, a la meva àvia li agradava cuinar. Com estava a peu de l’estació molta gent que arribava a la Garriga, la primera fonda que es trobaven era la nostra. A l’estiu teníem molta feina servint els sopars del Casino. Perquè llavors el Casino de la Garriga era molt esplendorós i fèiem sopars a la americana, una mica el que avui se li diu “càtering”. Molts xòfers de senyors estiuejants de la Garriga també eren clients de casa, perquè no els hi cabia a la casa dels senyors. Més o menys ens havíem fet una cartera de clientela fixa, alguns només venien a dinar els diumenges. Alguns que venien a prendre banys als balnearis de la Garriga però que no tenien la suficient economia per estar en un hotel de luxe, s’estaven a casa.

De l’època de la República l’únic record que tinc és del dia en què va morir el president Macià, alguna gent del poble hi va anar al seu enterrament, entre ells el meu pare. En Macià havia estiuejat a la Garriga, a una de les últimes torres del Passeig. Durant la Festa Major tenia una llotja llogada a l’envelat que feien a la Plaça.

Els primers records que conservo de la Garriga són al voltant de l’hotel dels meus avis i del bombardeig de la Garriga, els anys finals de la Guerra Civil. Nosaltres vam rebre molt perquè estàvem sota l’estació de trens, on van caure moltes bombes. A més durant els últims anys de la Guerra les Brigades Internacionals es van incautar un jardí que hi havia davant de casa. Eren tots soldats estrangers que venien d’arreu d’Europa: polonesos, xecs, russos... En aquest jardí van muntar tot el que era radiofonia i comunicacions. Hi havia poca relació amb ells perquè no ens enteníem, gairebé ningú d’ells parlava espanyol. A casa també havíem de fer el menjar de la secció d’aviació d’aquí la Garriga. A la Garriga hi havia un camp d’aviació a la finca de Ronçana, els soldats destacats aquí venien a casa amb el menjar i la mare els hi preparava. Després ells venien a buscar-lo i s’anaven a una torre de la Garriga que es deia cal senyors Pérez i on estaven els comandaments. D’això me’n recordo molt perquè hi havia anat a molt amb la meva mare. Un altre record molt trist que conservo és la imatge de quan despenjaven les campanes i cremaven l’església parroquial. Des de la casa on vivia jo, el Doré, es quedava en la part alta del poble i veiem el campanar i com els operaris treien les campanes i una ceràmica amb la figura de la Mare de Déu de Montserrat. El dia del bombardeig estàvem a casa amb el meu avi, ells anaven per un tren de trilita que hi havia a l’estació, però el tren no el van tocar. L’estació va anar tot a terra, al nostre edifici ens van caure totes les portes i es van trencar tots els vidres. Sortosament, el cap d’estació i la seva família aquell dia eren fora. Amb l’expansió de la bomba vam anar del sofà on estàvem asseguts a sota la taula i vam tornar al sofà on estàvem. I de cop, molta polseguera, tothom cridava, llavors ja vam marxar d’allà i vam anar a una casa que teníem amb un hort, per por a les bombes. Al tercer dia ja va venir l’alliberament i van entrar les tropes nacionals.

De l’entrada de tropes de Franco tinc present una missa de campanya que es va fer a la plaça. Amb totes les banderes dels guanyadors per celebrar l’alliberament de la Garriga. També hi havien tots els nois joves que s’havien fet de seguida de Falange amb les seves camises blaves. Les coses van canviar molt des de llavors: per exemple, cada diumenge al matí tothom havia d’anar a missa si no volia ser sospitós d’anar contra el nou règim. S’havia de cantar el “Cara al Sol” abans de les sessions de cinema de l’Alhambra o can Xic Corder. Jo el vaig aprendre quan anava a pàrvuls a l’escola de les monges, on l’havíem de cantar cada dia. Cada matí una monja treia al pati de l’escola la bandera espanyola del nou règim i havíem de cantar. Això es feia exactament igual a l’escola de Sant Lluís. Algunes èpoques ens feien parlar únicament el castellà per practicar-lo, per suposat que tots els llibres i tota l’ensenyança era en castellà.

En algunes cases de la Garriga van tenir algun o alguns familiar que van ser assassinats. Pares, avis... com a tot arreu es van matar molts a la Guerra civil, després van venir les purgues. Gent del nou règim va anar per aquestes cases preguntant qui havien sigut els assassins del seus familiars. Sé, pel què s’ha dit, de “vox popeu-li” que hi van haver cases que deien que allò ja era aigua passada i que ja els donaven per perdonats. Altres van acusar a gent del poble d’haver anat a buscar a casa seva a algun familiar i que se’l van trobar després mort. Molts d’aquests eren uns miserables que abans de la guerra havien menjat gràcies a la caritat que els hi feien la gent d’església. I els mateixos, durant la guerra, els anaven a buscar i els penjaven. Alguns van marxar abans que comencés aquesta represàlia, però també s’ha de dir que van arribar altres de fora. Una guerra civil és la cosa més cruenta que hi pot haver-hi, i surten totes les venjances i totes les coses del pobles, sobretot als llocs petits on la gent es coneix.

Hi havia escassetat d’aliments però jo no ho vaig patir perquè com el meu cosí i jo érem els petits, els meus pares tenien cura de què encara que hi hagués poc menjar nosaltres sempre tinguéssim. Durant la guerra la gent que hi havia allotjada a casa s’havia d’espavilar per buscar-se el menjar i després se’l podia cuinar. Recordo l’avia pelant la pell de les carbasses de cabell d’àngel, les fèiem bullir i ens havíem de menjaven allò. Teníem alguna gallina al jardí i si havia algun ou era pels infants. El meu cosí anava a un col·legi de la Garriga on estaven els refugiats de Madrid, i on li donaven un plat de sopa i una llesca de pa. Jo l’esperava que vingués per la llesca de pa. Es funcionava amb cartes de racionament: gràcies a elles hi havia una mica més de menjar (que durant la guerra era poc i dolent). Per exemple, l’oli semblava oli de màquina, era dolentíssim. Això va durar molts anys. El racionament es donava en algunes botigues i era controlat per l’Ajuntament. Depenent del nombre de cartilles que tenia cada botiga els hi donaven més o menys menjar. Donaven oli, pasta, xocolata, sucre negra, farina i poca cosa més. Per la resta de coses t’havies d’espavilar per canviar-les. Teníem una mica de plantació de tabac que canviàvem per menjar i d’hort amb el que teníem les coses més essencials per menjar. La meva àvia es feia càrrec d’uns conills i unes gallines. Els diumenges solíem matar un conill i per Nadal una gallina, amb una ampolla de cava de la marca Delapierre que era la única que hi havia, només es feia en dies especials.

A més, durant la guerra a casa hi havien les infermeres que treballaven als hospitals de sang que s’havien instal·lat als balnearis del poble. A casa teníem gent de tota mena, hi havia una dona que l’anomenaven “la miliciana” [es refereix a Doria]. També hi havia altra gent del Comitè de la Garriga, alguns eren molt desagradables i van fer molt de mal. Venien a casa i encara que tinguessis poca cosa els hi havies de donar. El primer que feien quan s’asseien a taula era posar la pistola a taula. A vegades els hi havies de donar el que tenies per la família perquè mengessin ells. A la Garriga hi va haver un persona que era del poble que va fer molt de mal i que després de la guerra va morir en un cap d’extermini nazi, li deien Mala Cara, el seu cognom era Flor de Lis. Jo no me’n recordo gaire, però la meva mare me n’havia parlat molt. Em deia que més d’una vegada que li havia servit a taula, arribava a la cuina amb les cames tremolant. El Comitè tenia el seu local on avui hi ha la Residència del Pilar, a la cantonada del carrer Cardedeu i el Passeig dels Til·lers. Recordo d’haver passat per allà amb el meu avi i escoltar una sirena que hi havia dalt de tot de la casa, al costat de les inicials que hi havien de l’antiga propietària de la casa, que era una tal Dolors Vaguer i Raté. Allà hi havia la sirena que quan hi havia perill de bombardeig tocava.

El meu pare havia fet el servei militar a l’aviació: a Madrid, Sevilla i Valladolid. Quan va començar la Guerra Civil el van cridar i va estar destacat al camp d’aviació de la Garriga. D’aquí el van portar al nord i ja no el vam veure més fins que va haver acabat la Guerra. Abans de la retirada de les tropes Republicanes el capità del meu pare els ho va dir que el qui volgués podia marxar-se a França, però com que el meu pare tenia família a la Garriga no va marxar. A les poques setmanes abans de què acabés la guerra ja va tornar a la Garriga un altre cop. Una altre vegada a casa, va continuar amb els negocis que teníem: la fusteria i amb la fonda del meu avi. Aquesta darrera la vam traspassar als pocs mesos, el meu avi estava malalt del cor i no es podia fer càrrec. Llavors el meu pare només es va encarregar del negoci de la fusteria.

El que ha donat més vida al poble, més que els balnearis, han sigut les persones que llogaven o compraven les torres del Passeig: els estiuejants. Venien a passar a la Garriga els tres mesos d’estiu: juliol, agost i setembre. Això ha beneficiat molt a les botigues de menjar de la Garriga. Quan arribaven els mesos d’estiu totes pujaven els preus dels productes, el problema era que els preus eren per tothom iguals. Molta gent dels que venien de fora, eren també clients de tot l’any, a alguns els hi dèiem –mal anomenats- estraperlistes, però casi bé es podien dir també "recaders", que durant tot l’any portaven als estiuejants que vivien a Barcelona: carn, ous i llet de la Garriga a Barcelona en el tren. Tots ells trobaven molt més bons aquests productes d’aquí la Garriga, que no pas els de Barcelona. Els embotits de la Garriga sempre han tingut molt bona fama.

Amb els estiuejants hi havia poca relació, però tampoc era allò de què tinguessin molt orgull, ni ser una cosa molt diferenciada. Per exemple, sempre hi hagut el Casino i després la societat de les piscines on hi anava gent de molts anys, que ja hi venien els seus pares ja havien vingut a l’època de les Festes del Bosc de can Terrers.

De l’Ajuntament durant la Guerra Civil no recordo res i dels primers anys del franquisme tampoc. Jo hi vaig entrar a treballar als anys cinquanta. Llavors estàvem en una casa particular molt petita, al carrer que dóna a la Plaça. Es va comprar tota la parcel·la on hi havia les Escoles Nacionals i els Jutjats, més un forn de pa que hi havia al costat, can Pou, i es va edificar el nou edifici. Durant el temps en què es va fer el nou edifici ens vam traslladar a una casa llogada què hi havia davant de l’església. Després vam passar a la planta baixa de l’Ajuntament, llavors l’Ajuntament va necessitar construir el primer institut a la Garriga i va convertir el baixos de l’Ajuntament en institut. Nosaltres vam passar al primer pis. Quan es va fer l’edifici nou de l’Institut de la Garriga, l’Ajuntament va tornar a ocupar tot l’edifici.

La meva primera tasca a l’Ajuntament va ser la de fer rebuts; després vaig cobrar impostos; després vaig ser nomenat recaptador oficial; també vaig estar al registre municipal i al de les actes; al registre del cementiri, que aquí a la Garriga era parroquial però el capellà d’aquella època va donar la gestió a l’Ajuntament; la centraleta del telèfon, gairebé es pot dir que vaig tocar totes les tecles. Quan vaig entrar a treballar a l’Ajuntament únicament érem tres empleats a les oficines de l’Ajuntament. Després de la guerra, no es va acceptar a cap treballador que hagués treballat a l’Ajuntament republicà. A l’ajuntament franquista tothom era gent nova que va entrar per primera vegada. Jo era l’únic que havia entrat de jovenet, la resta ja havia entrat en edat adulta. Quan jo vaig entrar hi havia d’alcalde el senyor Dachs; darrera d’ell va venir el Dr. Fàbregas, que era un metge d’aquí la Garriga; després en Jubany, que era de les Termes Victòria; després d’ell va venir en Cuspinera; en Pere Suriguer; la Núria Albó, que va ser la primera alcaldessa que va tenir la Garriga que ja havia sigut tinent alcalde. Jo vaig estar a l’Ajuntament fins l’any 1997, quan estava d’alcalde l’Alfred Vilà.

El senyor Dachs va ser el tercer alcalde franquista que va tenir la Garriga, era un terratinent del poble. La forma de governar dels alcaldes franquistes era molt diferents als democràtics, els primers governaven molt poc: en aquella època governaven els secretaris. Els alcaldes eren nomenats i no escollits per les urnes com avui dia. Molts no tenien interès per entrar, al revés els hi sobrava, havien de ser del "Movimiento" i proclamats pel Govern Civil. Els que manaven al poble presentaven el seu candidat al Govern Civil, que habitualment l’aprovava. Tots eren escollits a dit. Jo no he tingut problemes amb cap d’ells, tots eren d’una manera de ser molt diferent, però això si, conforme el Règim. A mi la política no m’ha agradat mai, he sigut bastant apolític, igual que el meu pare. Ara, tampoc tenia motius per haver d’intervenir ni discutir. El secretari era el que movia tot, era l’home de lletres. Va ser després, amb la democràcia, que els alcaldes ja van tenir veu per voluntat pròpia, eren ells qui per voluntat pròpia es presentaven per regentar el poble.

L’alcalde que recordo més de l’època franquista va ser el senyor Dachs: va ser el que va estar més temps i el que hi havia quan vaig entrar jo. I després al doctor Fàbregas. Un cop acabada la Guerra Civil, es va trigar molt a fer coses a la Garriga. L’Ajuntament era pobre però com a mínim no tenia deutes. Una vegada que vaig anar a comprar una escombra a cal Baster per l’Ajuntament, no me la volien donar perquè deien que no teníem crèdit, ja que devíem factures. Ràpidament va anar l’alcalde Dachs hi ho va solucionar. No hi havien diners però tampoc hi havien grans deutes. Alguns alcaldes franquistes van fer grans obres que han valgut molt per al dia de demà i per la Garriga actual. Es va començar per pavimentar molts carrers de la Garriga que estaven molt malament; també es van comprar finques; es van fer ampliacions d’escoles...

Jo he tingut pocs vincles amb la parròquia de la Garriga però alguna si perquè soc practicant. Vaig començar a tenir relació quan es va muntar una Santa Missió als anys cinquanta. El capellà que hi havia estava molt posat en les coses modernes entre altres coses perquè havia passat la guerra a Suïssa. Va instal·lar una emissora a la Garriga, la primera que hi va haver i tota una xarxa d’altaveus pel poble per fer el seguiment de la missió. També va coincidir amb la vinguda de la Mare de Déu de Fàtima l’any 1955. A mi m’agradava molt el tema de l’emissora i del locutori. Voluntàriament es presentava qui volia per col·laborar en l’emissora. Anys més tard, es va fer un altre emissora però ja fora de la Parròquia. També hi havia l’Acció Catòlica on hi anava molt jovent, un dels sacerdots que la portaven era mossèn Batlles, posteriorment va ser vicari episcopal. Al voltant d’Acció Catòlica els diumenges es feien cercles d’estudis on es parlava de diferents temes. Durant la setmana es feien diferents conferències. Es feien trobades amb nois d’Acció Catòlica d’altres llocs, altres activitats com sardanes o teatre al Patronat. Era una cosa molt beneficiosa pel jovent perquè era l’únic lloc on podia parlar i llegir en català. Fins i tot s’havia fet algun curset de català, semblava que com estava recolzat per l’església no estava tan mal vist com si ho haguéssim fet particularment.

Després de la guerra no vam deixar de parlar en català entres nosaltres, a l’escola i tot el que eren coses oficials s’havia d’enraonar en castellà. A l’església totes les cerimònies es feien en castellà. A l’ajuntament mai em van obligar a parlar a en castellà, ara bé, el dia que venia un inspector tothom es parlava en castellà. Un dels més temuts era en López Quintana. Aquests eren gent del Govern Civil i tothom havia de ballar a les seves ordres inclosos el secretari i l’alcalde. Tota la documentació que sortia de l’ajuntament, per descomptat que s’havia de fer en castellà.

Hi havien grups de gent que actuava contra el règim. Anaven d’amagat, estaven controlats pels de falange que tenien espies per tot arreu. A la Garriga, igual que a la majoria de pobles, hi havia un Consell Municipal de Falange, que era la gent que realment remenava el poder al poble. Ningú es podia enfrontar directament a ells perquè el règim no donava opció a cap oposició, era un totalitarisme absolut.

Els anys anteriors a la mort de Franco les coses ja anaven canviant de color, molt poc a poc, però anaven canviant. El governats anaven canviant i la cosa no era tan “feroz”. La gent ja s’atrevien a dir les coses, a dir el que pensaven i a fer les coses amb naturalitat. Hi havia més franquesa i més llibertat, tot anava venint per si sola. De la mort de Franco ens vam assabentar per la televisió. Durant molts dies tot el que sortia per la televisió i als diaris era sobre la mort de Franco. Nosaltres no ho vam celebrar, va morir i ja està. La gent que estava reprimida o tancada a la presó per a ells, suposo que havien de tenir una gran satisfacció. Jo com que no havia estat reprimit per res, no tenia cap motiu d’alegria, a mi m’hagués anat més bé que ens haguessin tret les cartilles de racionament més aviat per no passar tanta gana, en comptes de fer la Valle de los Caidos. Però com que en Franco era el que manava va fer el que va voler. Jo, la veritat, és que no ho vaig passar malament i s’ha de dir que algunes coses si que hi havia: com per exemple la seguretat que hi havia als carrers, això ho hem trobat a faltar molt els que ho havíem viscut. No parlo de la democràcia, que és una altre cosa, que és lo més lògic d’un país i que abans no teníem.

Molta gent pensava que un cop Franco hagués fet prou diners, hauria deixat al rei al seu lloc i ell s’hauria marxat. Però finalment va quedar com el que va ser, un gran dictador (en el seu pitjor sentit). Jo vaig treballar a totes les eleccions que hi van haver els anys posteriors a la mort de Franco. Ens van portar molta feina, va ser una bogeria el delit que tenia la gent per anar a votar. Els empleats de l’ajuntament no sabíem com fer-ho perquè la gent pogués exercir el seu dret a vot correctament. Els carrers eren un esclat d’alegria. Jo sempre havia estat en un dels dos grups escolars que hi havien. Com que jo portava molts anys a l’ajuntament coneixia de sobra la gent i on vivia. Encara que no volgués, d’escriure els padrons, rebuts i tota aquesta documentació més administrativa, se’t queda a la memòria. Com què jo ja sabia el barri on vivien, quan la gent arribava al col·legi electoral els anava enviant on els hi tocava. També donava les estadístiques de la gent que anava votant cada hora.