Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Joan Garriga i Andreu (2009)

Cognoms
Garriga i Andreu
Nom
Joan
Data de naixement
19/12/1945
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Joan Garriga i Andreu. La data de naixement, si és obligat dir-ho és clar, l'haig de dir, el 19 de desembre de 1945. Vaig nèixer a la Garriga, sí. Sempre he viscut a la Garriga, un petit període de temps vaig estar vivint a Granollers, però per raons diguem-ne de preparar la casa d'aquí.
Vaig treballar d'advocat durant diversos anys perquè vaig fer la primera carrera de Dret, i llavors em vaig dedicar al camp de la història, que és el que fins en aquests moments doncs, estic fent, perquè vaig estudiar història i m'hi he dedicat doncs, en aquest ofici.
Sí, sóc casat, tinc tres fills, un de 37 anys, l'altre de 35 o 36 i un altre de 12 anys, i estic casat amb una granollerina. Això dels granoellins i els garriguencs és una història-barreja que també em passa a mi, sí.

D'ençà que s'acaba el període bèl·lic propiament dit, en el 39 hi ha una esbotzada general arreu del país, no és el cas només de La Garriga. Això vol dir que totes les activitats no només polítiques estrictament, sinó culturals en una dimensió doncs àmplia, queden absolutament arroneades. Això fa que quan analitzes la proporció garriguenca, i és general dic, a nivell de Catalunya, veus que la cosa està pràcticament aplanada, per no dir desapareguda.
En el cas d'aquí, que ens trobem? La persistència de grups corals que havien estat molt importants fins abans de la guerra, però que han de canviar el seu nom, perquè no està d'acord en alguna ocasió, estimen les autoritats franquistes, amb l'espèrit del Nou Règim. Vull dir que es mantenen, però canviant el nom. Vol dir, a més a més, que l'estructura de cançons ha de ser variada, i en alguns casos... ens trobem... Això a Granollers està molt clar però que evidentment han de passar pel sedàs diguem-ne, controlador del sistema, per si agraden o no aquelles cançons. Això quan a les masses corals de La Garriga, que dic, es transformen. Però hi ha un teixit civil important que és manté.
En quant a les activitats teatrals, que havien estat importants, i és una de les coses més interessants des del punt de vista de participació de la gent del poble, en el sentit popular, també es veu obligat a transformar-se. Això fa que per exemple, homes sí, dones no, puguin treballar en les obres de teatre conjuntament en el Patronat Parroquial. Hi ha el cas força curiós, que en alguna ocasió, en alguna escena, ha de sortir una dona, doncs no surt!!, i surt la mà allargada d'un home, doncs sense pèl en el braç, i doncs així es munta diguem-ne l'estructura, i això fa que, evidentment, en el cas de les masses corals, la transformació que pateixen amb l'activitat teatral, l'imaginari popular curiosament també s'agilita i entra en noves dimensions de veure com allò es pot contestar.
Ras i curt: canvis sí, absolut control des d'un punt de vista ideològic del règim. La pregunta és si hi ha òrgans de difusió aquí a La Garriga que puguin veure's... doncs una petita escletxa de contestació en el sistema, això no hi és. Les publicacions que hi ha són estrictament de diari falangista, molt dur, i no hi ha tampoc cap possibilitat. Per tant, serien aquestes coses que hem de tenir en compte, salvant la distància de la persistència de la Hoja Parroquial, que llavors és el Full, que allà hi ha una mica de permissibilitat, però això seria bàsicament a partir dels 60. La dècada dels 40 poca cosa, que no vol dir que es mori tot, eh!, això de cap de les maneres.

A partir dels 50 diguem-ne que tampoc varien excessivament les coses, fins i tot hi ha moments d'efervescència catòlica amb la Santa Missió del 52, i això fa que La Garriga es vegui refermada per gust o per obligació en l'aspecte que diem del Nacional Catolicisme. És a dir, en certa manera és una actitud de marxa enrera en quant a les possibles llibertats de pensament, d'activitat, de pensament... perquè tot està englobat dintre d'un sistema religiós catòlic i moltes vegades excessivament ortodoxe.
La dècada dels 50 no hi ha pas massa variació, fins i tot els espectacles públics, els veuriem doncs amb participació de jovent de l'època molt condicionats amb dates com la de l'1 de febrer o que giren a l'entorn de l'1 de febrer, l'entrada de les tropes nacionals, o activitats que sempre hauriem de dir, que giren a l'entorn de la ideologia del règim, vull dir, que sí que s'organitzen coses, però sempre sota aquesta perspectiva. Si algú questiona doncs l'esport, com està, que potser en aquest cas es deslliura de les activitats del règim, això es discutible fins un cert punt. És discutible perquè evidentment no han de ser membres de Falange els que juguen a fútbol, però si que les estructures de les juntes, com la junta del Casino, com les juntes de qualsevol lloc, han de tenir el permís, el vist-i-plau del sistema, i hi ha persones que están vetades.

Per tant el panorama sempre és d'absolut control, si el tema és: la gent se n'adona poc o molt? Clar que se n'adona, però el que fa és intentar persistir mentre pugui, per anarse'n sortint d'aquella grisor del moment. Quan es trencarà això? Segur que en la població de La Garriga, quan es trenca és a partir de la meitat dels 60. A partir dels anys 64-65 això es trenca amb molta força. És a dir, això vull dir, aquest mono tema i aquest mono bloc i aquest control absolut. Resulta que és clar, la guerra ha acabat al 39, o s'ha perllongat amb un sistema ideològic autoritari i dictatorial fins al 65, i encara durarà fins als 75, però han transcorregut 24, 23, 35 anys. Això fa que tinguem constància que a la població hi ha un sector nou que apareix amb activitats, un sector molt jove però, que són gent de naixement de postguerra, han passat ja 23, 24, 25 anys de postguerra, i la gent que s'incorpora són gent nascuda al 45, al 47 o al 48, gent molt jove. Però aquest tall demogràfic pot explicar el comportament sociològic que hi hagi a La Garriga a partir dels anys 64 o 65. Quin comportament és? Jo el definiria per ser un comportament d'implicació en el teixit garriguenc, volguent fer coses que entenen que no es poden fer per un control que no entenen. A l'edat dels 13, 14, 15 anys els és molt díficil entendre ja, una situació com la que s'ha malviscut des del 39. No han viscut la guerra, han viscut una duresa de post-franquisme i el volen trencar, però és que a més a més, comencen a entrar coneixements i notícies de fora.

A partir de la década dels 60 hi ha un canvi estructural econòmic a l'estat espanyol, l'arribada del turisme... s'obre tot, i estem a les portes del maig de 68, això també ho pot explicar que hi ha un moment d'ebullició. Es té coneixement poc o molt, encara a vegades de manera molt secreta, de la revolució cubana. Parlaríem ja a les portes d'un gran cataclisme internacional, com pot ser doncs quan el coneixement que es va patir de la guerra del Vietman i això comporta, en certa manera, la necessitat de dir aquí: Oi que no estem d'acord amb els paràmetres internacionals? La pregunta dic, ve condicionada, perquè nosaltres no podem tenir aquest coneixement?, explicar-nos què passa i tenir moviments i viure en llibertat? Això és el que em sembla que s'ha de tenir en clar i crec que s'ha de tenir en el tall generacional d'aquestes persones.
A partir d'aquí crec que sí, el municipi canvia. També l'anàlisi es podria dir que potser és el moment de gent universitària, ben poc. Els universitaris del 64 o 65 cabrien en els dits d'una mà, són molt pocs, avui en dia això ha canviat radicalment. Són uns quants universitaris que tenen contacte amb els moviments polítics de diverses facultats de Barcelona. Són de totes maneres, també, gent que doncs tenen contacte amb l'Escola del Treball de Granollers i això ens fa analitzar un parell de coses. D'entrada que el contacte polític es veurà amb un flux més directe per la via de..., i mai tant ben dit, perquè s'agafa el tren per anar a estudiar de Barcelona a La Garriga, de la Garriga a Granollers.
I tot això sense perdre la perspectiva, però, que una mica abans, a finals dels anys 60, aquesta gent, o part d'aquesta gent i altra gent, han tingut la possibilitat, i si que parlo, crec que s'ha de dir del 59 o 60, de la gent que es veu arraulida a l'entorn de la Parròquia.

La Parròquia garrigenca és converteix, amb els vicaris joves que venen com a primer lloc després del seminari, en un centre d'aprenentatge, de reflexió, d'anàlisi de vida, de revisió de vida, que se'n diu, que segur que és el lloc ideal, el paraigües, com és arreu de Catalunya. I després ho demostrarà també protegint moltes reunions de l'Assamblea de Catalunya, en la qual la gent es troba i comença a reflexionar.
Són vicaris joves, Mossèn Miracle, Mossèn Jaume Rovira, i un jove més gran que per exemple jo, però no gaire més, que ens orienta força com és l'Alfred Codina, un extraordinari personatge hauria de dir, un gran atleta de categoria internacional, jugant amb el handbol de Granollers, que és la imatge de moltes persones en el sentit de dir, pot i és factible ser un gran esportista, ell ja ho deu haver explicat que té contacte i descobreix molta cosa quan surt fora de Catalunya jugant al handbol i que et dóna una dimensió de reflexió nova.
Per tant, la base, a banda del que he dit, la base, el centre d'operacions hauríem de dir que és la Parròquia, i ho dic amb molt apreci. Amb continguts cristians, és obvi, i dels quals em sembla que a molts de nosaltres hem de dir que ens ha forjat per llavors fer altres camins, i al costat, molt al costat, però també a dins de la Parròquia de l'ESCA, les classes de català, en les quals el Martí Suñol, que havia arribat aquí l'any 55-56, imparteix amb la Mercè Hernàndez, amb en Joan Hernàndez, amb un grup de gent que es va compabilitzant i fent un petit coixí. Ara ja parlaríem de coixí dins de La Garriga per anar pivotant cap a una petita estructura que cada vegada anirà engruixint, per diguem-ne canviar, si més no, la manera de fer el discurs i començar ja a qüestionar a les autoritats doncs, una sèrie de coses; això em sembla que és fonamental.

Un tema, el de la revista, El Full parroquial, serà fonamental de tenir-lo en compte ja en aquestes èpoques dels anys 60. He parlat d'en Martí Suñol, he parlat de gent o no encara, però s'hauria de citar aquí en Jordi Valls, molt jove, hauria de parlar de moltes altres persones, la Mercè Pujadas, la Mercè Hernàndez, i crec que és obligat ja, parlar d'en Josep Maurí. En Josep Maurí, no movent-se en paràmetres estrictament polítics, però sí de més coneixement, més rodatge, amb unes grans implicacions catòliques, ell procedia de militància fejocista, és a dir, la federació de joves catalans, ell hi havia tingut una gran implicació, i des de la seva atalaia de coneixement, de rigor metodològic com a bon notari, també com a historiador excel·lent, el que fa és començar a fer un teixit d'una certa orientació per molt sector de jovent, entre ells haig de reconèixer que també jo em moc doncs en aquests paràmetres de la parròquia, d'en Maurí. Som gent que hem d’agrair, perquè des de venir amb uns moments que no entenem res, a un moment en el qual se t'estan alliçonant, no mai adoctrinant, alliçonant, de dir, és possible que això doncs, es vegi d'una altra manera.

Amb això crec que és obligat arribar fins als anys 64 o 65 dient una cosa: s'ha muntat en aquests moments ja l'estructura de la joventut agrícola rural catòlica, la JARC, germana de la JOC, germana de la JERG, amb la qual tinc contactes jo a la Universitat de Barcelona, és a dir, faig el pont entre la JARC agrícola rural catòlica, no només de La Garriga, que també hi ha gent com el Vicenç Rochina, un dels grans representants de l'activitat d'aquests moments, la Maria Canamasses, l'Alfred Codina, he dit abans com a persona que també s'ha de posar en aquí. També l'Alfred Vilar, la Neus Miró, en Josep Castells, i tants d'altres, eh!!, és a dir, ja hi ha aquest coixí, i aquest ensablament per alguns de nosaltres amb Barcelona, amb Granollers. És a dir, ja hi ha una estructura muntada. Quin resultat tindrà això? Això s'ha de veure en el posterior temps que vagi venint, però hem passat d'una absoluta grisor, amb un sector de gent nova que va entrant en la corporació amb dotze, tretze, catorze, quinze anys, fins a la Universitat, disset, divuit, vint anys, i a partir d'aquí doncs, les coses, jo penso que s'han de veure amb uns certs paràmetres.

Jo crec que en aquells moments no hi anava (es refereix a les classes del Martí Suñol), perquè haig de dir, amb sinceritat, que em sembla que ja no donava a cap res més. Jo, l'experiència que recordo, des dels 14 fins pràcticament els 20 anys, a grosso modo, és d'una activitat, fins i tot diria febril, era dels que em volia menjar el món, de manera que... ho volia fer perquè creia en la necessitat i la urgència de fer-ho. Aleshores no crec que hi hagués assistit, per una raó simplement que ja no donava cap, és a dir, jo estava ubicat en un espai determinat, a més a partir dels 64 entre la facultat de Dret, amb activitats a Barcelona i activitats a la comarca. És a dir, les classes van ser substituïdes per cursets d'Òmnium, amb els quals vaig treure un certificat, i als anys 72 o 73, fins i tot vaig ser dels mestres pioners de donar classes amb un títol que ens donava Òmnium en aquells moments aquí a La Garriga.
Anàvem a fer classes, anàvem a fer, jo gairebé diria que a fer missions, eh!! perquè bé, era un moment d’obrir escletxes. No, però això no vol dir que no tingués contacte amb en Martí, molt!!, a través del Full, però d’alguna manera no es podia arribar a tot. Hi havien dues estructures muntades i també val a dir, que l'estructura de l'Esca, de la gent que anava a català, per raons d'edat, i també d'estructura d'equip, no es troba forçosament dintre del grup de la JARC, amb connexió a espais comarcals, i també a nivell també nacional. Aquestes devien ser les circumstàncies que ara explico del perquè doncs, no hi vaig assistir, que possiblement, sí, però no ho recordo ara.

Jo vaig estudiar sempre aquí a La Garriga. Quan havia d'anar a estudiar a Barcelona, a l'Institut Jaume Balmes, hi va haver la possibilitat de fer-ho aquí, que fèiem 5è o 6è de Batxillerat, llavors em vaig quedar aquí, el que era pròpiament sisè i el pre. El pre, llavors, el vaig fer fora, a Mataró, i després ja vaig anar a... no perdó, el sisè a Mataró, i llavors aquí les possibilitats no eren gaire diguem-ne bones, llavors el pre-universitari eh!!, el vaig fer a Barcelona, i llavors tota l'etapa universitària de la primera, dels primers estudis que vaig fer, que van ser de dret, els vaig fer a la Facultat de Dret de la Diagonal.
Havia estat una facultat molt conflictiva en aquells moments. Uns anys bé, també molt cansats, perquè és clar, hauria de parlar del 64 fins al 69, molt cansats en el sentit que el treball social i polític feia que és clar, es fes aquí, es fes doblement... perquè també es feia a la Facultat. A la Facultat hi havia un muntatge amb gent molt més compromesa que jo. Jo no em podia comprometre més, a més, hi havia gent amb una situació de... de... d'adscripció a partits com eren en aquells moments el PSUC i altres moviments de base, que jo hi estava, però no plenament lligat perquè volia independència suficient per no deixar el contacte amb la comarca. Això ho vaig tenir molt clar des del primer moment. Va ser una opció que vaig mantenir i encara mantinc.
Aleshores, és clar, arribar aquí volia dir tota aquesta participació en el teixit civil, que és clar, el tema o la pregunta seria: què es el que es feia? Doncs bé, es feien activitats en el municipi, és a dir, des de teatre, des de castanyades... és a dir, intentàvem que la gent d'alguna manera tingués sotragades, no? I llavors el que fèiem era potenciar molt activitats de conferències. És a dir, a casa remeno documents i recordo, fa un temps, que quedava sorprès de les circumstàncies que fèiem perquè havíem de fer instàncies per tot. Sí, i havíem de posar a més a més el contingut, s'havien de cursar. Normalment em cridaven, jo era un estudiant de dret i em cridaven a veure si era el correcte. Anava prou preparat per argumentar que era correcte allò i que en fi, sempre tenia arguments legals justos, i de vegades doncs diguem-ne molt preparats perquè impedissin al mínim que es fes allò... això era un tema acordat, eh!!, amb un grup de persones, i a partir d'aquí els contactes amb gent, i es van fer conferències molt interessants, jo penso que es van fer conferències realment valuoses. Es feien a La Caixa, quan s'havia creat, al local de La Caixa. En fi, fèiem activitats bastant importants sempre sota el control... i el control a més de la persona doncs que feia de policia bo, però que era de la brigada podríem dir doncs policial, que doncs vigilava i controlava tot, i llavors feia un informe. Estava a la conferència i llavors parlava amb tu.
T'ho explico això perquè l'únic que podríem dir, espai amb més tranquil·litat que vam trobar un grup de persones, com va ser en Martí Suñol, la Julieta Busquets, la seva muller, l'Antoni Pardo, la Mercè Hernàndez, la Matilda Martínez, jo, i no recordo si alguns altres, va ser fer els poemes de Nadal a dins de les esglésies. Anàvem a esglésies, havíem anat a La Garriga... si veus que... ves-me tallant, eh!!, però vull dir que no em passi de rosca, eh!! Quan vulguis, eh!!

Un dels espais de llibertat que vam trobar i va ser realment molt bo, va ser el de dins de les parròquies; La Garriga, recordo Granollers, Marata, Llerona... que anàvem a explicar el poema de Nadal en els volts de la diada de Nadal. Aquest grup de persones però, introduíem la declaració de drets humans. És a dir també anava bé, el 10 de desembre del 48 era una reflexió i ho contrastàvem amb fets que passaven a la política del moment. És clar, això era explosiu, perquè veiem que hi havia una contradicció terrible. Què podia passar? Doncs que és clar, ens matessin o que ens detinguessin, però no ho podien fer perquè era a dins de la Parròquia, quan sortíem ja estava dit, i això va ser una manera podríem dir molt curiosa... és allò de l'imaginari que has de tenir quan has de lluitar contra activitats dictatorials. Ens va permetre també compulsar que la gent preguntava, que s'inquietava. És que hi havia molta gent que venia allà amb ganes d'entendre i de sapiguer el que es deia. Recordo aquest moment molt interessant, com també, torno a insistir, les activitats de les Joventuts Agrícoles Rural Catòlica, amb contactes amb Barcelona i... a mi em va tocar per exemple, l'any 65 devia ser, em sembla, anar a Madrid amb representació de la Delegació de Barcelona, per parlar d'un tema d'immigració que va ser molt interessant a nivell personal, perquè vaig tenir contactes amb la gent de la JAC, de la JOC, amb diverses faccions cristianes molt polititzats. Torno a dir que era un paraigua les parròquies i l'església molt polititzats, i jo vaig conèixer gent d'Extremadura, andalusa, basca, i crec que va ser dels moments dic interessants, perquè t'adonaves que no era només el teu món petit o gran i amb Barcelona el que es movia, sinó que a nivell de l'Estat espanyol totes aquelles necessitats..., i valores referències que venien de l'estranger, s'estaven movent. Torno a dir, és que érem la gent de 17, 18, 20 anys, nascuda de postguerra i que suposa un tant important en aquests camps que jo comento.

Jo diria, d'una manera natural, la gent d'aquella època, molts jo penso, que no hem d'amagar en absolut que vam entrar per la via de coneixement de moltes coses prohibides, com per exemple el marxisme. És a dir, el marxisme en el meu cas forma part molt important de la meva formació, com en el cas d'altres persones. Un marxisme que en aquells moments ens va servir, junt amb l'eina d'anàlisi que fèiem del cristianisme de base, un cristianisme molt comunista, fer servir una eina d'anàlisi marxista per entendre i complementar el que havíem fet.
Això és un pas normal, jo recordo, per exemple a Madrid, algun capellà, en concret extremeny, que ens parlava de cristianisme i socialisme, i el gran esglai que hi havia en algunes persones, de dir, com és compatible, això?
Això ara ho veig i ho veia ja després tot seguit d'una manera molt natural, és a dir, ens va servir el marxisme per acabar de complementar i entendre com podíem treballar metodològicament, és a dir, més que doctrinàriament, i convertir-nos en persones irracionals. Fèiem servir l'eina del marxisme per entendre, analitzar i portar a la pràctica tota una sèrie d'activitats que finalment el que volien era trobar la llibertat i acabar amb la dictadura. Avui dia, l'anàlisi marxista que puc fer de moltes coses òbviament l'he revisat, és clar que sí, però crec que en aquells moments ens va fer molt bé tenir uns paràmetres, vull dir, de conducta, i això ha passat amb molta gent de militància, vull dir, encara política, que sembla que se'n avergoneixin... Eren els temps, i això si s'ha revisat, em sembla que no hi ha res a dir. No vol dir anul·lar totalment, no? però crec que tothom és fruit de la seva època, del seu temps, i utilitza les eines i les revisa si cal, de la manera que calgui al cap d'un temps. Això és el pas natural. El pas natural però fet amb batzegades.
Dic que hi havia una activitat personal, eh!!, molt dura, dels anys 14... també vaig dir que participava molt en l'esport, era un persona que practicava molt esport, això m'ajudava i encara m'ajuda, eh!!, vull dir, a no tenir crec, situacions de crisi, ni de cabòries, ni aquestes situacions de pressió, per una situació d'una que vivíem moltes altres persones, eh!!
El pas natural serà per tant de començar a fer aquest canvi, però dic de manera, a vegades, de batzegades; compatibilitzar la revolució vietnamita o cubana, o el març del 68, que jo l’assistia, no diré a primera línia, però a segona línia a la Universitat. Tot allò no sabíem ben bé com ho podíem aplicar aquí, però ho aplicàvem, o en el carrer o ho aplicàvem en la facultat, o en els municipis... Si ja fent també preguntes, si la gent ho veia o ho entenia? és clar que no, érem un petit grup que miràvem d’aplicar-ho. És un pas natural, un pas natural que en aquell cas també a mi em representa un expedient militar, perquè en l’època universitària jo feia de milícies l'any 67 al primer campament i per una qüestió militar d'un recurs que vam aplicar, i que no vam demanar excuses en el governador civil i en el rector de la Universitat, els de l'època militar ens van sancionar. Vol dir que jo el primer campament el vaig fer, no el segon, el del segon no el vaig fer, el del 68, ja estava prou divertit amb el maig del 68 i el tema era que havia d'anar incorporant-me allà on m'havia tocat, que era a l'Àfrica. Per sort, just abans d'incorporar-me, es va sobreseure l'expedient, em van eximir, perquè també a l'haver... podíem dir una campanya internacional contra aquestes actituds, i llavors vaig poder tornar a fer milícies l’any 69, amb un expedient que sí, com és més o menys..., amb una vigilància més o menys com és, i llavors vaig fer pràctiques en un lloc també molt dur... doncs gràcies als meus mèrits militars o demèrits, vaig anar, que no em sap gens de greu de totes maners, com és Jaca a l'hivern, de desembre a l'abril, i allà vaig tenir una actitud jo penso... diria una mica picaresca, perquè també vaig fer tot el que vaig poder, com feia en els campaments, des del punt de vista de rèplica contra els militars. Era un grup de persones, que de manera silenciosa vam fer bastanta feina, no terrorista, ho haig de dir, però feina educativa, feina d'alguna manera de qüestionar el que podríem dir, la reestructura, el pensament militar, jo penso que això també ens va alliberar molt...

Bé, això és al 69, acabo dret i m’incorporo de nou a les tasques més quotidianes de l'activitat política. Jo penso que l'activitat política, pel que entenc, la devia tenir des de l'edat dels 14 anys perquè doncs de la manera que em movia era així, i l'opció està quan s'acaba dret, de quedar-me a Barcelona a treballar, que és lo que feia molta gent. No es veia futur fora de Barcelona, ni molt menys a La Garriga, em deien els companys però la meva opció, és clar, és dir: jo sóc persona... vull quedar-me aquí per treballar, en el lloc que més entenc, i em sembla que encara en sóc partidari, des del punt de vista de la història, de fer la història des de baix de Catalunya, no? És una opció molt pensada, eh!! Això, junt a altres coses fa que... ja m'havia preparat quan feia les pràctiques del servei militar per fer estudis del que en deien filosofia i lletres. No sabia si fer filosofia, si fer literatura, i al final em decanto per una cosa, que ho vaig tenir molt clar en un moment determinat, que era història. Si agafo el bagatge interior, que és el de dret, mentre estudio dret estudio a més a més sociologia, amb un lloc que era el Liceu, Institut d'Estudis Catòlics de Barcelona. Era l'únic lloc que es podia fer i contacto allà amb en Joan Costa precisament, un magnífic garriguenc, amb el qual sempre vam tenir molta amistat. Llavors el bagatge cap a la història per mi és un complement que em va servir moltíssim, i mentre treballo d'advocat a Granollers, al despatx d'en Pere Canal, del qual reto un gran homenatge i li tinc un gran apreci, perquè em va tractar molt bé des del primer dia. Em va veure com era, em va donar molta llibertat i em va ensenyar molt, donant prudència amb tot, i amb l'ofici, que jo penso el vaig aprendre des del primer moment, de la manera que em va ensenyar en Canal i l'hi agraeixo. I llavors és quan començo a treballar d'advocat, des dels anys 70 fins al desembre-gener del 77 hi treballo d'advocat, amb una activitat doble podríem dir, activitat professional, activitat molt forta des del punt de vista polític i activitat també d'estudiant per lliure, però estudiant història i no perdent el contacte amb la Universitat de Barcelona fins al 75.

Sí, l'estructura diguem-ne, jo no la deixo mai aquí, tot i que és clar, una cosa és treballar al 63, 64 o 60, jo he anat evolucionant amb l'edat, també els amics han anat instal·lant-se, molts d'ells treballant a partir dels 14 o 15 anys, són pocs els universitaris, mantenint contacte... però és clar, als anys 70, la cosa ha variat, ha variat. Alguns no es quedaran aquí, es dispersen per raons de feina, alguns es quedaran, són una mica més grans que jo, però a veure, els que quedem aquí, a partir dels 70, si que mantenim els contactes, i el que tenim molt clar és que la politització i el compromís social que tenim adquirit des de molt jovenets l'anem mantenint, l'anem organitzant. Això fa que els anys 70, aquí això es solidifica, però amb major podríem dir lliga'm en el meu cas amb Granollers. Passo nou mesos només a Granollers mentre arreglo l'habitatge aquí per instal·lar-me com sempre a la casa que visc, i bueno, no perdo mai ni un contacte ni l'altre, però eixamplo els meus coneixements i els contactes amb la vida esportiva. Faig esport, jugo amb el Granollers, amb la vida cultural a Granollers, amb la vida política a Granollers i comarca, i això va irradiant diguem-ne en una xarxa que farà que quan es crea l'Assamblea de Catalunya, el novembre de 1971, hi hagi unes bases ja fortament, podríem dir, coneixedores, del que es pot anar fent.
El cas de la Garriga? jo ja no parlo ara de Granollers i de Mollet, que també el conec. El cas de La Garriga, jo penso que es paradigmàtic. La gent que entra a formar part de l'estructura política de l'Associació de Catalunya del 71 no és gent novella, en el sentit de dir, no saben de què va. Hi ha un gran risc, la gent ho sap, la gent ho assumeix, hi ha un compromís, un compromís polític en el sentit de dir: anem per quatre punts molt determinats, en fi, doncs, els de l'Assamblea de Catalunya. Hi ha un compromís molt clar per la llengua també, és quan començo a donar classes també per l'Òmnium. Hi ha un compromís sobretot de respectar-nos entre nosaltres pensant diferent, no tots pensem igual, i jo també diria que hi ha un compromís d’evitar personalismes i treballar en equip, i cada un assumeix el seu rol, i jo crec que això és magnífic.
I això és una de les peculiaritats que haig de destacar de La Garriga, és a dir, aquest treball en equip. Això es posa en funcionament l’any 71, en concret, i és el que pot explicar que gent procedent de la JARC, gent procedent de l'ESCA, gent procedent d'altres bandes, gent... és igual, ara ens aglutinem a través de l'Assamblea de Catalunya. Això és independent, nosaltres sabem d'on procedim, no cal preguntar-nos, perquè ens coneixem. El que tenim molt clar és que el que s'ha d'evitar és l'entrada, i amb això som selectius, l'entrada a persones que posin en perill l'estructura. És a dir, fins ara havíem fet una feina a la llum pública, o de manera que no fos a la llum, o no hi havia... tot i que hi havia el risc no era tant gros, però ara el risc és molt més gros. És un risc gros, i a més a més, un compromís adquirit en el sentit de llegir i aprendre, és a dir, fem feina ideològica. Personalment faig feina ideològica, és a dir, a mi en l'estructura d'aquells anys em tocarà rebre comunitats, rebre informacions d'altres llocs fora de Catalunya, i aquí intento, doncs explicar-ho, comunicar-ho. I feina de preparació per gent, gent que normalment són gent més jove que jo. És a dir, jo puc tenir potser 24, 25 o 27 anys, i altres doncs en tindran 15, 17, en fi, 20 anys o.... una estructura que diguem-ne és de gent més jove, gent capaç, però gent més jove. També potser aquest rol el faig, diguem-ne, perquè treballava com a advocat, i a més a més tinc una mica més d'anys, no? Aquests, diguem-ne, són els mínims comportaments que anem fent, i així organitzem el 71.
L'activitat és forta, més del que es pensa la gent. Tampoc ho vull, de cap de les maneres idealitzar. Fèiem el que podíem, és clar, al mínim de risc ens haurien atrapat, per sort mai ens van atrapar.
Sí, fèiem reunions clandestines, però a més a més amb la gosadia de muntar més estructures, perquè no tothom formava part de l'Assamblea, que tard o d'hora més o menys, ja esdevingueren de l'Assamblea, encara que no es deia, però es respectava. És a dir, hi havia una estructura pròpiament assembleària local de La Garriga, amb contactes amb l'Assamblea general comarcal i nacional, i llavors hi havia el grup d'Amics de les Nacions Unides, que era un paraigua legal. Com a advocat en vaig legalitzar moltes, és una escletxa que se'ls va escapar en el règim. Hi havia delegacions de les Nacions Unides que ho portava el PSUC, bàsicament a Barcelona, i es podia fer gent sòcia i tenir carnet, i és clar, llavors això ho vam estudiar i ho vam legalitzar. Jo en vaig anar legalitzant moltes, vull dir que van aparèixer com bolets, davant suposo la sorpresa i una certa por de gent que es movia en les esferes oficials, que apareixien tantes delegacions d'Amics de les Nacions Unides. Aprofitant tot, és clar, podíem demanar permisos, podíem fer aptituds, clar, ells podien sospitar que a darrere hi havia doncs... era la tapadora de coses, sí, però ho havien de demostrar. Clar, és el segon organisme fort que hi ha a La Garriga, amb molta empremta, l'Associació i la delegació d'amics de les Nacions Unides. És clar, és evident que tots érem pràcticament els mateixos, però n'hi havia més, i és evident que això vol dir un bon teixit i moltes activitats. Les activitats són variades, des de les llençades de fulls volants, eren les octavilles, des d'activitats de donar informació en llocs que la gent es trobava, com les entrades de les parròquies, junt amb el full dominical, doncs donant informació del que passava, de detencions, de les vagues i d'allò, activitats polítiques clandestines de molt tipus, amb molt risc, amb contactes amb altres persones, que les portaven de manera molt... podríem dir, molt pensades, i sempre torno a dir, amb una preparació ideològica molt clara. No fèiem les coses a la babalà, això s'ha de dir, i sabíem el risc que corríem, i sabíem quan hi havia detencions com s'havia d'actuar, és a dir, la crema de papers, la neteja de papers, mai havíem de portar coses. Encara tinc la mania de portar paperets petits perquè es puguin destruir, això són tics, eh!, veig que hi ha molta gent que ho fa, sí. No portàvem agendes mai a sobre, aquest tipus d'agendes d'ara cap aquí, mai!!, els telèfons havien d'estar memoritzats, vull dir.
Aquí hi havia l'activitat de diverses persones, eh!! He parlat d'aquests d'abans i hauríem de parlar també ja de gent més jove, com el Jordi Corominas, del Jordi Llimargas, de l'Amor Jiménez, de la Matilda Martínez, de... he dit, de la Mercè Pujadas, de la Mercè Hernandez, de la Mercè Partegàs, de l'Anton Serra, de la Neus Miró, d'en Josep Castells... una sèrie de persones, no totes dintre de l'estructura de l'Assamblea, però compaginant amb l'altre estructura. Vol dir que a La Garriga, sempre que es parla d'aquella època, és un cas, torno a dir paradigmàtic, de molta activitat.

Les Associacions de veïns, més tard, en aquells moments no, en aquells moments la selecció... però dic, no perquè fóssim les millors, sinó pel risc que comportava de l'Assamblea més l'altra selecció, feia que l'activitat era forta.
On ens reuníem? És clar, aquest era l'altre tema, on ens reuníem? Les reunions es van ubicar, bàsicament, a casa meva es van ubicar. La casa permetia molt joc, fins i tot d’amagatall, val la pena de dir-ho, i era la casa on vivia un advocat jove, en aquest cas jo. Val a dir també que el respecte per la figura d’un advocat en aquells moments jove, i pocs en el poble, tot i ser coneguda quant a la seva activitat política, era respectada i mirada amb alerta perquè les discussions legals les teníem molt... Jo en tenia moltes amb la gent de l’establiment diguem-ne, de la política garriguenca o de Granollers. Això ens va permetre llavors una certa amistat, tot i que pensem diferent al cap d’uns anys, anar parlant d’aquestes èpoques, eh!!, però és clar, ens les teníem. Jo procurava anar sempre molt arramadat. Vull dir que era una cosa amb una certa seguretat, i la seguretat vol dir que començaven reunions a les 10.00 de la nit i acabaven a les 12h, i després en començàvem una altra precisament sortint algunes persones per un sistema determinat, des de les 12, fins a les 2 h de la nit. Dic que no vull mitificar-ho, però és evident que molta gent en aquelles èpoques ens passàvem ben bé una quinzena de dies dormint poquíssim, amb críos petits alguns de nosaltres, vull dir, dormíem poc, però és que era el moment que calia fer-ho, ho creiem, sí, sí.
Val a dir això que llavors compartia, o feia compatible la meva feina d'advocat amb la de portar els detinguts per qüestions polítiques a Granollers, a Barcelona, i més tard a Madrid. L'estructura estava aquí i insisteixo, molt digne. S'ha de mirar perquè va ser molt important fins al 75, i a partir del 75 hi ha un canvi, un canvi que el podem comentar.

Sí, la gran sort, hem de dir, que hi va haver algun moment puntual i es va resoldre per intervenció, a més a més, d'una persona amb molts bons contactes amb la policia franquista, i també va ser un gran que perquè hi va haver un cert esglai aquí amb alguna detenció de persona doncs, més gran que alguns de nosaltres.
En tot cas, la meva activitat més forta la tenia a l'àrea de Granollers ciutat i en tot el que podia representar de moviments de Granollers i de Mollet. Dic això perquè Granollers tenia un moviment obrer fort, cosa que no tenia La Garriga. I Mollet també tenia un moviment fort, que no tenia La Garriga. Granollers tenia una estructura d'Assamblea de Catalunya i de PSAN amb contactes d'altres llocs de la comarca, i Mollet tenia una estructura forta del PSUC, també n'hi havia a La Garriga, també n'hi havia a Granollers. És clar, tots aquells llocs feien que l'activitat meva com a advocat doncs fos més gran, és a dir, llavors hi havia feina... Hi ha persones que encara ara em trobo i em diuen: tu em vas venir aquell dia de treure’m de la caserna, del cuartelillo de Granollers i n'hi me'n recordo d'alguns. Vull dir que vaig haver de portar persones a l’audiència i persones vaig haver de portar, sí, al tribunal d’ordre públic a Madrid, però més que d’aquí a La Garriga, que va ser la gran sort, no sé... Si hagués passat això jo també hauria caigut evidentment. Doncs era a Granollers on feia un doble joc molt curiós, eh!! Ara ho veig una mica com estrany, però era complicat, eh!!, perquè és clar, era estar en contacte amb la clandestinitat, i llavors estar en contacte diàriament amb els jutjats, i sovint amb la guàrdia civil. Què vol dir això en un cas concret? Per exemple, les grans manifestacions del 73, de l'Assamblea de Catalunya i del 75. Aquí si que faig memòria, que em vaig haver de duplicar... perquè a mesura que anaven detenint gent a Granollers, que va ser un moment molt important, tota aquesta manifestació de Sant Joan, no? del 73, devia ser arran de l'Assamblea de Catalunya, per tant devia ser cap al novembre, i al 75 va ser la del juny... És clar, mentre hi havia detencions, jo m'enterava per llocs que sabia dins el jutjat, i mentre passaven de baix de les portes del jutjar a dalt, que en aquells moments anaven poc acompanyats, anaven amb manilles, gent molt jove, però se'ls deixava pujar sols. Llavors, quan passaven al costat meu, em presentava ràpidament i els hi deia el que havien de dir de cara a la declaració, encara que fos unitària la declaració, molta gent de Mataró i de Calella, que no tenien ni idea de qui era jo. Però jo si que me'n recordo de les situacions aquestes molt kafkianes, i les detencions també doncs que podien tenir lloc i activitats dels 75, i era una feina duplicada llavors, per presentar-me ben encorbatat, ben vestit, o sense corbata, però la gent em tractaven bé al jutjat, em coneixien com a advocat jove, i és clar, demanaven fiances i discutien: que els hi passa a aquest jovent? mira, que tal... però era un doble joc que molta gent, dintre dels pocs, sabíem que feia, però em tocava assumir-ho. I altres no, però m’era igual, vull dir que... havia d’evitar evidentment d’encapçalar manifestacions com algunes vegades el PCI m’havia demanat, el Partit Comunista Internacional, m’havia demanat a Canovelles, però això no vol dir que anés amb el gruix, és a dir, jo era un de tants, eh!!, perquè fèiem aquest joc ambivalent. Aquesta és l’època jo recordo més forta fins al 75-76, que hi ha un canvi important, eh!!

Hi ha un canvi fort, és veritat, és clar, hi ha moments d'entrada cap a la transició. Sembla que queda clar que les activitats han de variar i donar entrada a gent, diguem-ne, gairebé ni polititzada, i que es trobi amb un espai de llibertat important. És el gran moment d'il·lusió de nou, com s'havia viscut en les èpoques d'abans de la guerra, és el gran moment de dir, trenque-m'ho tot, de vegades potser massa es trenca, és a dir, la revolució de tot, eh!!, també s'ha de dir, una mica desenfrenada, però bé. És que era el moment del Canal Rock, era el moment de l'Interviu doncs més exuberant, era el moment de moviments feministes, després reconduïts, i de manera més correcte. Era el moment de gent que va entrar en els moviments anarquistes i els vells anarquistes diuen: amb això el que farem és destrossar l'anarquisme com en part va passar. Hi havia un moment que és clar, s'havia de pair de mica en mica.
A La Garriga també passa en part, però és el moment de l'Associació de veïns, és a dir un moment pletòric, en el qual doncs, l'estructura de l'Assamblea clandestina va desapareixent. Ens presentem, si mal no recordo, al 77, amb la Montse Sánchez, el Salvador Casanova i jo, a l'Alhambra. Jo també haig de dir que reconec que l'Alhambra... això em sembla que no ho he comentat mai en públic, tenia un organigrama, perquè vaig veure la gent, fins i tot alguns d'extrema-dreta, com s'havien col·locat, i des de la taula vaig indicar que vigiléssim aquells sectors, és a dir, encara ens manteníem amb els paràmetres aquests d’organigrames i de lluita política. No va passar res, vam fer el míting, i les coses van anar discorrent de la manera, podríem dir després més normal en la vida de la transició. Què vol dir això? Que una interpretació de la transició va dir: diluïm l'Assamblea, és el moment dels partits polítics, que s’instal·lin. Jo em quedo junt amb d'altres, entre ells el Manel Vilar, dintre de l'estructura de l'Assamblea. Encara anem amb alguna reunió de l'Assamblea, però els partits tenen el pes específic i diuen: nosaltres hem de conduir la política catalana, i moltes gràcies a l'Assamblea, però aquest experiment nou important a Europa, doncs ha d'anar al seu lloc. I també a La Garriga passa això. Sí que queden aquests moviments importants de base, però els partits es van imposant a partir del 77-78, fins al 79. Això passa aquí, passa a Granollers... Jo diria que un mal, no ho acabo d'entendre, lluito perquè aquesta estructura de base no desaparegui, sóc dels tants que lluiten per això. És evident que s'arriba a la situació del divorci, un cert divorci entre els partits polítics i el teixit social. Molts companys meus, de militància d'Assamblea de Catalunya, alguns d'ells, m'ho reconeixen, no sé si per bé o per mal, però que jo els havia preparat també ideològicament en aquells moments. Encara fa un temps m'ho deia un diputat per Parlament de Catalunya, tu m'havies preparat doncs a nivell polític!! És veritat, doncs era la meva feina, i rèiem!!, no? d'aquells anys, potser en el sentit de dir: mira, jo he arribat aquí i tu que em preparaves doncs no has fet política activa. Bé, em penso que vaig fer política civil és una altra manera...
Doncs bé, hi van haver canvis, alguns van entrar en política activa i d'altres vam quedar en l'activitat diguem-ne social. No ho dic amb retret, només ho dic perquè és una de les coses a analitzar, jo penso de manera més seriosa. És va fer la transició no de la manera correcte, es van desmantellar les bases, es va desmantellar la il·lusió de moltes coses, i la operativitat dels partits polítics, que en aquells moments es veia clara. S'ha de dir que en aquests moments, s'ha vist en el curt i en el llarg del temps que no va ser del tot correcte. Crec que hi ha gent de molta militància política en aquells moments i que veien clar d'entrar en moments polítics fins i tot a La Garriga, que la reflexió la poden fer en veu alta i dir: aquell era el moment en que ho veien així, segurament no ha anat la cosa aquesta. Va ser un moment en fals. Aquí, a La Garriga, a Granollers, a Mollet, segur, segur, a Catalunya, i segur també que moltes estructures per l'Esquerra, perquè hem de parlar de l'Esquerra, doncs a nivell d'Estat espanyol, la prova és que la dreta ha anat engolint i ha avançat moltíssim. Això diria fins al 78-79, tot i que breument diré que estàvem actius, vam fer un treball amb el Manel Vilar i també amb el Joan Costa sobre una aproximació sociològica a La Garriga, l'any 80, continuàvem treballant, continuaven fent coses. Val a dir que jo des del 76 vaig fer un informe, doncs a l'audiència em vaig treure la toga, vaig treballar d'advocat. He treballat molts anys donant classes i puntualment treballant d'advocat, però m'he guanyat una oposició, i vaig començar a treballar en el camp de la història, com ha anat... i fins i tot l'afició ha fet arribar-me a treure el doctorat d'història, vull dir que he tingut interès, no? No oblidar mai el meu camp de dret, però ja m'encaminava cap el camp de la història. I el 79 és el moment de les eleccions municipals que si voleu en parlem molt ràpidament, no?

A veure, jo penso que no hem de personalitzar ni mitificar persones, cada un té el seu moment. Com d'altra gent jo sóc un dels tants. Per raons "x", jo vaig haver d'assumir aquell paper, i a partir del 76... si que em criden com a persona independent a formar part de la gestació del que serà el partit dels socialistes de Catalunya, com a independent. Hi entro com a independent, reconec que vaig estar de sort perquè se'm va elegir, hi vaig anar a parar en el Consell Nacional, va ser un ascens ràpid diríem, no? Vaig anar al Consell Nacional, és on es coïa la política autèntica del partit i em va anar bé perquè tinc un bon record del Raventós, d'en Lluch mateix, del Pasqual Maragall, i de tanta altra gent. Però em va anar bé perquè vaig veure que no era el meu lloc. No crec que d'acord amb el que s'havia dit, l’autogestió, el moviment de masses, és convertís allò en un moviment de quadres, i a més a més, amb el pacte amb el Partit Socialista Obrer Espanyol com es va veure venir, jo ja vaig renunciar a anar a les candidatures al Parlament de Catalunya, i allà on havia fet política dient una sèrie de coses, amb petites bases vaig anar a dir que em retirava, és a dir, vaig tenir la gosadia... se'm va respectar de dir: he dit això, però ara ho veig d'aquesta manera, una vegada ho he descobert, analitzeu, jo em retiro, i se'm va respectar.

Em retiro, i llavors eren les eleccions del 79. Voldria dir-ho amb molt respecte. Primer, la trajectòria de La Garriga és una trajectòria de pes, d'equip, de gent, d'un teixit social important, això està reconegut. Mireu, ara s'ha presentat La Garriga secreta amb un col·lectiu de gent que demostra que hi ha un teixit social important, sempre hi ha estat. Mirem enrere, el que s'ha fet i ho continuem. S'ha presentat un llibre sobre persones o personatges il·lustres, hi ha un teixit social. Són unes condicions que es donen en alguns municipis, d'altres de Catalunya també, eh!! Però hi ha una trajectòria històrica que es mira i llavors s'aprofita. Aquí hi era, i aquí es podia aprofitar. Què va passar? Bé, el pacte de la gent de militància política, ja de partir o d'inscripció a l'Assamblea de Catalunya, és a dir, anem a les eleccions!, hi havia hagut unes certes detencions o retencions, entre elles la meva fent campanya contra el referèndum, que no hi creiem, però vaja, les coses estaven bastant clares, no?... També el Quico Viñas el van detenir o retenir, en Miquel Blancher, que anava amb mi, perquè fèiem propaganda, però amb cert esglai per l'Ajuntament, perquè fins i tot van dir a la policia: però escolta, és que ens enredem. La policia em va retenir diguem-ho així de manera més correcte. Un acabava d'arribar nou, i tampoc sabia ben bé el que... és a dir, veien clar que encara agitàvem més la població. Als 77, fèiem ja els 11 de setembres molt organitzats, i el 77 ja vam sortir, com que anava lenta el canvi de nom, vam sortir al carrer. Jo recordo que anava espraiant els noms dels carrers: General, el Caudillo, i tot d'acord amb la gent, eh!! Canviàvem allà amb papers i posàvem els noms que nosaltres havíem aprovat de posar.

Dic que el pacte no va ser possible després de molts dies i de moltes propostes, i amb molts respectes per uns i els altres, eh!! El que passa és que quan em retiro hi ha aquesta proposta d'una persona que ja s'havia proposat ella per anar amb unes llistes i se li va oferir la possibilitat d'anar la numero 11, i era l'única independent, si mal no recordo, en aquells moments de la llista que doncs quedava després diguem-ne, de que nosaltres ens retiréssim, i se li va oferir el numero 1 com a pacte. Jo ho vaig viure directíssimament, de dir, passarem i parlarem amb aquesta persona que encapçali per sortir-ne de l'impàs, i que es fessin unes gestions per demanar-ho. És a dir, jo hi vaig ser present i vam dir tots d'acord, jo em retiro i no diré res, si voleu fer doncs feu. I aquesta persona va acceptar. El tema és que si alguna altra persona hagués acceptat això, jo haig de dir que no, si no ho vaig acceptar d'una manera no ho hagués acceptat d'una altra manera. Aquesta persona ho ha d'acceptar també que del numero 1 al numero 1, sense hauríem de dir una implicació, no vull dir d'altres característiques que ha tingut en altres llocs i en d'altres moments, però no polítiques. Aquí a La Garriga és una ascensió ràpida, ho respecto, és la que va sortir d’alcaldessa també per un pacte, després per les eleccions, i lo qual sempre he respectat, però ho dic perquè en alguna ocasió he llegit alguna declaració que no em sembla correcte, i ho dic en defensa del col·lectiu dels meus companys de trajectòria política i també meva. No ens vam arrugar!, perquè ens havíem d'arrugar?, si en moments més durs no ho havíem fet, vam ser conseqüents, no ens vam atemorir, i ens vam tirar endarrere, ni menys jo en l'últim moment. Si les coses haguessin anat de la manera que naturalment havien d'anar, entenc, possiblement hagués estat jo alcalde, és possible, però sinó va ser així no hi ha res a dir. La relació no es va tancar, tot i que hi va haver unes certes suspicàcies per algú de dins de l'Ajuntament, que com que no vam entrar nosaltres, féssim la picabaralla. És que reivindico el dret de dir: ja has fet la teva funció?, doncs en toca un altre. Dic això i amb respecte, i sempre hem estat molt respectuosos amb l'alcaldessa de la qual aprovo moltes tasques, que potser de manera més decicida i dràstica va fer el que jo hauria fet, també s'ha de dir, eh!!... Puc criticar una certa imperícia amb algunes declaracions, però reivindico que la trajectòria era una altra. Hi ha una trajectòria històrica de col·lectiu que es va trencar en aquells moments, i va ser un altre moment, però que no es tergiversin les coses, i tampoc s’agafin tants personalismes que tampoc cal, perque sigui.
Entre elles doncs és que no cal, aquesta és la veritat històrica. I a partir d'aquí hi ha una trajectòria diferent amb aquest cert divorci, podíem dir que ha passat en molts municipis, i la prova em penso que l'estem pagant en aquests moments. Estem molt millor democràticament, sí, però el nivell polític, el nivell de preparació ideològica, el nivell d'implicació dels partits, diguem-ne, que està en crisi. S'han convertit en màquines de col·locació de persones, i això ho dic aquí, com ho he dit a companys meus, els quals gent molt polititzada de partits, i hi continuo tenint molts bons tractes i molt bona relació. Gent d'esquerra, també de dreta, fins i tot d'extrema dreta, no m’avergonyeix al contrari dir, que tinc contactes i ens discutim encara perquè pensem que les coses s'han de dir dretament i directíssimament, i em considero persona d'esquerres.

El Pou Calent, em sembla que no cal, potser, oi?

Anar a votar? Amb molta jo diria il·lusió, amb un cert regust agre pel tema que comentava abans, perquè s'havia vist a nivell fins i tot de població que hi havia un moviment estrany, donaven per sentat fins i tot des de l'Ajuntament, que la gent que entrava a l'Ajuntament, era una gent determinada, tampoc ho entenien, és a dir amb una certa disbauxa, eh!!, però que bé s'ha de tenir en compte.
La gent de l'Assamblea de veïns va fer una feina de teixit ajudant les candidatures i fins i tot a la d'esquerres, perquè es presentessin i es fessin debats. Recordo que jo vaig fer de moderador de diversos debats i em tocava allò, doncs em tocava fer-ho, i molts d'altres vam fer altres tasques. Els vam ajudar des de fora l'Ajuntament. També hem de reconèixer que, fins i tot gent que estava a l'Ajuntament, com el Quico Viñas, ens va col·laborar, durant un temps amb el Pou Calent.

Què és el Pou Calent? Res més que el Badall de Gràcia, el Bé Negre, l'Esquella de la Torratxa, el Xàfec Garriguenc, o altrament a Granollers, és la trajectòria dels catalans que amb humor, i amb humor de política doncs són crítics, no sagnants, però que vam dir les coses que veiem de la població i també certament, també intervenia l'Antoni Pardo per cert, que estava a l'Ajuntament, i certament sent crítics a l'Ajuntament, però ni més ni menys, per dir això ho veiem bé, això no ho veiem bé... i sembla que era un exercici, salvant distàncies, eh!!, moltes distàncies, com Polònia. En tot cas diria, les altres revistes doncs, perquè ens semblava que era molt nostre, molt del país, i ho haig de dir que algú de l'Ajuntament no s'ho va prendre gens bé, gent de procedència se suposa, d'esquerra. S'havia perdut l'humor, s'havia perdut la capacitat podríem dir d'assimilar crítica, i això ja era un mal síntoma. Suposem que algun dia es torni a assimilar, estem millors, però amb coses jo penso que cal reflexionar, perquè hem anat una mica endarrere amb alguns paràmetres.

Aquí a La Garriga sí, el rol que assumia la gent era... bé, el que no es publicava era el més divertit. A casa d’en Jaume Guardis, també a casa, eren les redaccions, a casa dels Artistras també era un altre lloc, ara ho recordo. És a dir, que ens ho passàvem bé, però és clar, llavors el filtre era obligat, i el que es deia era coses molt polititzades, correccions a fer de l'Ajuntament. Rebien molt les dretes de l'Ajuntament, les dretes de fora de l'Ajuntament, i també hi havien articles seriosos perquè es clar, s'havien de fer, i anàlisis, jo recordo que n'havia fet alguns amb el Manel Vilar, d’anàlisis de les eleccions polítiques a La Garriga, veient els sectors com es determinaven, i després també participació. En aquells moments el que va reflotar, que va ser Ràdio Silenci, amb participació nostra.
És a dir, jo penso que molts de nosaltres, i amb els quals, els altres companys, tant els de dintre l'Ajuntament, tot i que puc ser crític en el moment, com de fora l'Ajuntament, mereixen per part meva una gran consideració. La gent, ho va fer, jo penso de la manera que creien més convenient, i entre tots plegats jo penso que aquest col·lectiu de gent vam anar intentant acabar, tot i que el 23F del 81, ens va posar la por al cos, vam intentar acabar de la manera més ràpida doncs, amb el franquisme més dur.

Jo penso que en tot cas, el que he dit és el que penso, i crec que hem de continuar fent treball de memòria oral, memòria històrica, per ser conseqüent amb el que he dit abans, és a dir, aprendre del que vam fer bé, i del que segurament no vam fer bé, i que és un moment extraordinari al nostre país, des del punt de vista de reivindicacions sobiranistes, de crítica a partits, de crítica amb l'estat centralista, que ens reportaven en moments com podien ser el 75, 76, 77, 79. Hi han coses que no s'han solucionat, no s'han pal·liat, però bé és el que insisteixo, eh!!, i s'ha de fer.