Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Francesc Viñas i Faura (2009)

Cognoms
Viñas i Faura
Nom
Francesc
Data de naixement
12/09/1952
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Francesc Viñas i Faura. El 12 de setembre del 1952, vaig néixer aquí, a la Garriga. Però bueno, el context familiar primer, dir que jo vaig néixer aquí a la Garriga, però la línia meva de Viñas ve des del s. XV, pràcticament fins ara, doncs hem anat vivint en aquí, no? Per tant els meus pares també eren fills d'aquí. Ma mare és... era perruquera, perquè ja té 80 anys, i el meu pare doncs, era pagès, i després va ser corresponsal de banca. Família de classe mitjana, senzilla. Jo vaig estudiar a l'escola, allò que se'n deia las escuelas Nacionales, eh!! Després vaig anar a la Salle, quan va venir aquí a la Garriga, i posteriorment jo vaig anar a l'Institut de Granollers, avui dia l'Institut Antoni Comella. I aleshores, l'any 70, era el primer Institut públic de la comarca.
Posteriorment, vaig anar a la Universitat, a la universitat de Barcelona, vaig fer filosofia. Primer filosofia románica-hispànica, després filologia catalana, després he fet un màster en gestió cultural, cursos de doctorat, etc., etc. eh!! i bé, així que ara sóc director de l'Institut IES arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu, i també com a professor de llengua i literatura catalana, eh!! sí, sí.

El 52 vaig néixer, sí, jo vivia al carrer Consell, un carrer aleshores molt tranquil, encara m'en recordo, que era sense asfaltar. Molta canalla érem. Dels primers records d'infantesa... és llegint a l'eixida que teníem a casa, una casa de lloguer, i bé, llegint contes, molts contes en veu alta, eh!!, que encara m'en recordo que treia el cap la veïna i deia: a aquest nen li agrada, eh!! això de llegir els contes, i aquesta és una de les imatges que recordo de petit. I d'altres que hi havia una galeria, i doncs que hi jugava amb els germans doncs, ja jugàvem a mestres. Aleshores doncs bé, aquests són els primers records, no? I després els estius fabulosos que passàvem al carrer, doncs no passava mai ni un cotxe, jugàvem a... no ho sé, a tot, a amagar, a ballar, doncs qualsevol cosa i sobretot, els estius a la fresca, perquè tothom es treia la cadira i prenia la fresca, doncs al carrer, i això ens entusiasmava, perquè aquells dies aniríem a dormir tard, eh!!

A veure, als 60 recordo que va haver-hi com un rebombori, perquè va passar el Franco pel centre de la Garriga, perquè va venir a inaugurar un tros de l’autovia de l'Ametlla, eh!! I això si que... això de que sortia per la televisió, que em penso que a casa meva encara no en teníem, però si que a la Garriga se'n va parlar molt.
El Franco, sabien que era el que manava al país i... però no érem conscients... als anys 60, clar, no sé quin any va venir, però encara no era la gent conscient de que hi havia aquest personatge, sabia que era el que manava, eh!! però no era conscient de què hi havia a darrere, de la seva personalitat nefasta.
No, tot això del TAC pertanyia a la generació anterior, en aquí clar, en la meva postguerra el que va funcionar son els "ges" i coses d'aquest tipus, després ja van sortir moviments més relacionats amb la parròquia, i jo de jove doncs anava bastant una mica així per lliure, o per grups independents i si, que bé... amb la gent de la meva generació doncs ens començàvem a moure, eh!!, sobretot una gent bueno, que ens uniem les inquietuds, o que ens coneixíem al tren perquè anàvem a estudiar a la Universitat.
Recordo que amb el Salvador Castells, vam ser els que vam fer venir amb el Raimon a fer el primer concert a la Garriga, això recordo als anys 70, no? Aleshores van néixer les coses de sardanes en aquí, eh!! que ens hi vam apuntar tota una sèrie de gent que semblava que amb allò doncs, reivindicàvem el país, eh!!
Hi havia la possibilitat, a través de l'OMNIUM de fer classes de català a les escoles de primària, a les escoles d'EGB que es deia aleshores, no? Jo m'hi vaig apuntar, estava estudiant, tenia aquesta possibilitat, i també doncs ens donaven quatre duros, i doncs a través del Martí Suñol, que aleshores coordinava el tema aquí a la Garriga, vaig poder entrar a les escoles d'EGB, encara m'en recordo que... la presentació d'un mestre va ser: "ahora os vendrá este señor que os hará catalán, que es una lengua muy importante, de vez en cuando, yo la hablo en casa, eh!!" aquesta va ser la presentació. Parlava, com veus, també un castellà molt curiós, però ell li donava aquesta importància. Estàvem parlant dels anys 70, del segle passat.

Sí, aleshores també lligat amb l’església hi havia el que era el Full, el Full Parroquial, que aleshores portaven el Martí Suñol, i també una persona una mica oblidada a la Garriga, que és en Jaume Torra de Can Perris. Era una persona que fins i tot va estar empresonada, durant pocs dies però va estar empresonada, doncs eren les persones que estaven lligades a l’església i que donaven sortida a aquesta... a allò que havia sigut la Hoja, i que després va ser el Full, i va donar cabuda a una sèrie de gent jove. La generació anterior a la meva, i també la meva vam poguer-hi col·laborar, i recordo que a finals- a mitjans dels 70, doncs hi havia gent de totes les tendències, eh!! per escriure alguns articles que no tocaven... i aquesta era una possibilitat, o sigui que si que aprofitàvem qualsevol tipus d'escletxa, com les Associacions de veïns.

Les Associacions de Veïns tenien força perquè els partits encara no eren legals, i fins i tot quan van ser legals, va continuar la força de les Associacions de veïns, que a través de l'Associació de Veïns, estàvem lligats a l'Assamblea de Catalunya, eh!!
I a l'Assamblea de Catalunya, els partits, a partir de l'any 72, crec que quan comença l'Assamblea de Catalunya, una mica anaven a mesurar les seves forces, tot i que encara no eren legals, no? però també hi havia doncs moviments allò que se n'ha dit, a mi no m'agrada gaire això de la societat civil, no m'agrada el terme, eh!! però bueno, gent que no estava diríem dintre dels partits, participava d'aquest moviment de l'Assamblea de Catalunya, i aquí a la Garriga l'Associació de veïns era un vincle amb tot això, no?

També els amics de la ONU, o sigui que aprofitar escletxes legals per poder fer coses, a banda que també hi havia una part diguem-ne totalment al·legal que funcionava subterràniament, eh!! Quan comencen ja a sorgir els partits polítics a partir de l'any 75 comencen a florir, però clar, hi havia un moviment previ en els últims anys del franquisme, que tothom sabia que doncs hi havia el PSUC, i que hi havien doncs moviments socials que actuaven d'una manera per destronar aquest règim moribund, no?

Jo us he de dir que a la Universitat vaig tenir oportunitat... que és allà on vaig conèixer més directament els moviments aquests i els partits, i vaig ser molt reaci a apuntar-me, diria a un partit, sobretot perquè el que manava més aleshores era el PSUC, a mi, el PSUC el trobava... a mi no m’acabava de convèncer, perquè el trobava excessivament dogmàtic i aleshores si que em vaig apuntar amb moviments més independents, fins que l'any 76 em vaig fer del PSC, perquè aleshores era un partit molt obert, no com ara que no és un partit excessivament obert, perquè com deia, no sé si va ser l'Alfonso Guerra: "si alguien se mueve, no sale en la foto, eh!!" Llavors doncs, és clar, davant d'aquesta cosa rígida, doncs no hi estic d'acord, no? aleshores sí que recordo que als anys 76 hi havia aquesta voluntat d'obrir-se amb la societat, el PSC era un partit que sintonitzava aleshores amb el que jo creia, no?

Sí, la Universitat estava molt polititzada, molt polititzada i a veure, jo vaig ensopegar als primers anys 70, 71, 72 etc., que des dels Consells de guerra pel tema de la ETA, des de que venien policies i aleshores es prohibien els recitals del Raimon etc., etc., manifestacions, talls a la Diagonal, corre perquè els grisos t'empaitaven per tot arreu, perquè entraven a les aules!! La policia entrava a les aules i et feia fora!! No es podia posar cap mena de cartell que no fos de la línia del règim... i ara després, permeteu-me una anècdota, dintre de la gent que es manifestava més, allò que gairebé portava la revolució a sobre, era un senyor que avui en dia es un fatxa dels més grans que és el Sr. Jiménez los Santos, eh!! El Federico Jiménez los Santos. El vaig haver de patir a la Universitat perquè venia a les classes, per exemple d'història... no, de filosofia, del Dr. Valls, que era un gran professor i havia de fer la revolució dia sí dia també, i venia a interrompre les classes, el Federico Jiménez los Santos, i el seu amic, el Santiago Trancón. El Santiago Trancón avui dia és un professor, hem penso que de teatre o de literatura a l'Aragó, a Saragossa, i el Jiménez los Santos, doncs ja sabeu qui és, i llavors era de bandera roja, bueno una cosa així també molt extremista. Després ha anat a parar on t'ha anat a parar, el recordo perfectament el personatge aquest, no?
Però també vaig tenir l'ocasió doncs de connectar amb d'altra gent, doncs el fill del Cirici Pellicer, doncs fins i tot avui dia doncs un dels crítics que té un cert prestigi com l'Alex Broc. També érem companys de classe amb la crítica de teatre del Mundo, la Mª José Raqué Arias, que aleshores teníem una gran amistat amb el director de teatre i després dramaturg, l'Albert Miralles. També vaig conèixer en allà encara que purament d'estar asseguts a la classe, de saludar-nos perquè érem col·legues d'Universitat, doncs l'exdirector del diari Avui, el Vicenç Sanchís, i fins i tot doncs amb el Xavier Bruda Sala, vull dir gent doncs d'aquesta generació.
Sí, sí, totalment. Jo era un noi de poble, total, total, total. Em penso que encara ho soc, no noi, però si molt de poble, i aleshores doncs això d'anar a la ciutat ja et canviava radicalment, no? La Garriga aleshores encara era un poble molt rural i de serveis, i clar, vaig entrar en contacte amb un món totalment diferent, eh!! això em va obrir molts horitzons.

Aquí hi havia, sí, la meva... la generació anterior havia fet petites coses, per exemple m'en recordo, que això si que me n'he oblidat, que de petit els caps de setmana a més a més d'anar a catequesi, hi havia no sé com es deia, no sé si era l'ESCA o com es digués, o el JAC, o lo que fos. A la parròquia es feia activitats adreçades als infants, no? Jo recordo que totes les pel·lícules mudes que he vist del Xarlot i companyia, eh!! les he vist a la parròquia perquè les projectava, aleshores hi havia una persona entusiasta del cinema, que era el Josep Maria Miró, hem penso que li hem de fer un monument, perquè a veure, a la meva generació tot el que vaig veure de cinema primitiu va ser gràcies a en Miró. També hi havia una secció de teatre, teatre que feien els grans pels petits, això existia.

Llavors ja de casa a la gent jove, és clar, la meva època era l'època de les discoteques, comencen les discoteques, la gent es desvia cap a les discoteques, a la Garriga no hi havia res. Llavors, és clar, ens vam atrevir uns quants i als últims alcaldes franquistes els anàvem a atabalar dient que volíem algun local per poder fer festes, i al final recordo que l'alcalde Cuspinera ens va deixar els baixos de l'Ajuntament per poder-nos reunir, eh!! va ser una gran victòria però poca cosa més, eh!! o sigui que...

Per altra banda hi havia això, però hi havia una visió també de ganes de canvi, de reformar la societat, no era una qüestió només purament d'oci i de plaer personal sinó que amb ganes de transformar o canviar coses almenys un sector bastant gran de la meva generació, d'una manera conscient o fins i tot inconscient, perquè a veure allò que es veia no s'aguantava, eh!!

Jo ja començava a col·laborar-hi amb les associacions de veïns, però clar, a mesura que vas formant-te veus molt més la necessitat, i veus que allò serveix pels teus objectius o per les ganes que tens de canvi.
Per fer l'Associació de veïns no es que costés excessivament, però si que el que costava era organitzar segons quines activitats. Les Associacions podien fer les activitats que no fossin gaire contràries al règim establert.
Sí també, llavors hi havia una altra cosa paral·lel, no? el moviment aquest doncs que s'organitzaven actes, per exemple des de Conferències i xerrades que habitualment s'organitzava en la Biblioteca de la Caixa i s'havia de buscar algú que et donés aixopluc i qui t'aixoplugava havia de ser una associació legalment establerta i les Nacions Unides doncs existia per això aleshores, entre d'altres coses.
Clar, jo recordo, perquè bueno, sempre m’havien interessat els temes d'educació i de literatura. Jo recordo fins i tot, això no sé si es va organitzar a través de les Nacions Unides o ho va organitzar la parròquia, o va ser el Full... recordem que també existia doncs la fundació Maurí, que el sr. Maurí era un senyor molt legal, eh!! molt lligat a l’església i per tant doncs, i per tant doncs no era sospitós de que fos opositor al règim així descarat, almenys... ja que estava lligat amb l’església. Llavors algunes coses funcionaven per aquesta via i recordo que s’havia organitzat una xerrada, una conferència sobre el Josep Carner, i a última hora la van prohibir. Crec que havia de venir el Dr. Antoni Comas, un de la universitat de Barcelona i recordo que la mateixa nit doncs va arribar el paper oficial del govern civil dient que quedava prohibit, imagineu-vos!! Parlar del Josep Carner, com que era un senyor que estava a l'exili... no sé perquè s'havia de parlar del Josep Carner, pobre Josep Carner!!
Jo, el paper aquest, no era d'organitzador, estava en allà més com a oient més que com a organitzador i no sé quins eren els temes en que posava la prohibició, eh!!
Bé, hi ha una sèrie també de factors que influeixen, com per exemple... doncs hi havia una gent que ve a viure aquí a la Garriga, i que també intenta dinamitzar culturalment. Bueno, recordo el meu cunyat, l'Enric Barbeta, que aleshores era una de les persones més entusiastes del diari Avui, perquè el diari Avui va sortir el 76, a llavors ell venia accions del diari Avui. Encara recordo que encara guardo la primera acció de 1.000 ptes del diari Avui, no? Llavors també va venir a viure aquí l'actual alcalde de Granollers, el Josep Mayoral, va viure durant uns anys en aquí, no?, i ell va sintonitzar o s'havia fet del PSC i et convidava a veure si t'hi apuntaves, per tant també hi va haver-hi gent de fora La Garriga que es va venir a establir aquí i va ajudar a crear aquesta plataforma diríem de canvi o d'anar cap a un món diferent del que vivíem, no? aquest món tancat en el que ens trobàvem, no? des de tots els sentits.

A veure, jo del PSUC, ja et dic, els vaig conèixer a la universitat i no em va agradar perquè recordo que hi va haver-hi un ministre, em penso que es deia Julio Martínez, si mal no recordo, un ministre, clar, sens dubte franquista, que no se li va acudir res més que fer coincidir el calendari escolar amb el calendari gairebé natural, no? Vull dir, començar el curs l'1 de gener, bueno, l'1 de gener, el gener, vaja, després de les festes, no? I clar, això ho va decidir doncs el setembre, llavors els estudiants universitaris vam quedar amb un pam de nas. Hi va haver-hi moltes Assamblees i, finalment, la gent es va anar aplegant segons simpaties etc., etc., i allà una cosa que era molt monolítica era la gent del PSUC. Jo me'n recordo que jo em vaig posar en una Assamblea més de gent independent, i que volíem que les conferències fossin per exemple d'un sector determinat. Nosaltres vam proposar, per exemple, que el Miquel Porter doncs ens fes coses de cinema, llavors hi havia la tríade aquella de l'Oriol Martorell, el Miquel Porter i el Ricard Salvat, cadascun en les seves arts, i doncs volíem que aquestes persones ens donessin la seva visió sobre Catalunya i sobre el teatre, el cinema, la música, etc... Això no, als del PSUC no els hi va agradar en absolut, perquè el que volien és adoctrinar i no sé si aleshores em penso que va ser en Vázquez Montalbán que va venir a fer recitals poètics o gent que ja eren del PSUC i que volien doncs promocionar i llavors, aquesta cosa excessivament dogmàtica no m'interessava, no hi combregava. Però sí que tenien, a veure, tenien una gran força!! era una gent molt organitzada i molt ben organitzada!!
Que jo conegui, és clar, la meva vida política va començar, diríem des d'un punt de vista de militar en un partit, va començar al 76, parlo de militar en un partit. Aleshores no sé, n'hi havia algun altre, però jo penso que pel que he llegit, em penso que només eren ells. Això no vol dir que hi havien quantitat de grupuscles i de gent que es movia, eh!! això sens dubte.

(Ass. de Catalunya). No, jo purament de rebot, eh!! perquè estàvem a l'Associació de veïns i aleshores doncs, crec que era en Joan Garriga unes vegades, d'altres algun altre, que anava a Barcelona i ens explicava com havia anat les diverses reunions, eh!! Però no, participar directament i anar amb alguna reunió de l'Assamblea de Catalunya no hi havia anat mai.
Les reunions clandestines al poble s'havien fet a cases particulars, per exemple a casa del Majoral n'havíem fet més d'una. Jo vivia llavors a casa amb els meus pares i casa meva no era el lloc adient de fer cap mena de reunió ni molt menys, i tampoc jo estava interessat en fer-ho allà, però si que se n'havien fet algunes en algunes cases particulars, eh!!

Sí, a veure, aquí el poble de La Garriga és un poble molt conservador, només cal llegir com ha anat evolucionant el comportament electoral doncs del poble. Ara sí, algun govern, doncs no sé... governs partits hi ha... però aquí els partits conservadors són els que han anat marcant la pauta i això ja m'ho deia, vaig tenir l'ocasió de parlar precisament amb una persona del PSUC, per tant tenia algun lligam amb el PSUC... amb el Ramón Sallés, que era una persona que tenia ja per la seva edat una gran experiència d'haver viscut el que havia viscut i em va dir: clar, ho tens difícil, perquè quan va saber que jo estava militant en el PSUC va voler parlar amb mi i vam estar parlant diverses vegades sobre diversos temes polítics locals i nacionals de Catalunya, i em comentava doncs això, eh!, que La Garriga era un poble conservador. Per tant, partint d'aquesta premissa, el canvi polític es va fer Déu n'hi do... amb la força que hi vam posar doncs tota una generació, l'anterior a la meva... però potser ja, anterior a la meva ja eren més reacis, però fins i tot alguns també s'hi van sumar. La gent, les coses només les veia molt a distància, eh!! però si que recordo les ganes de canvis.
Per exemple doncs, en la mateixa processó de Corpus, hi havien estores reivindicatives. Recordo la marxa de la Llibertat amb la guàrdia civil ocupant la plaça de La Garriga i la gent corrent per allà, etc., etc., eh!! I bueno, quan arribem després ja al període de la transició ja et parlaré d'altres anècdotes.

Ja et dic... sóc molt reaci a posar-me en un partit polític perquè valoro molt la llibertat personal i la independència de pensament, i aleshores doncs els partits polítics t'encotillen molt. Aleshores, finalment, trobo que el PSC, ja dic l'any 76 era un partit molt obert... parlava de, per exemple, de països catalans, des de federació de les nacions, coses d'aquest tipus que això ha quedat com una mica tot penjat, i aleshores recordo que, en el... ja quan, en plena, bueno, quan en Franco és mort, hi ha el referèndum de la Constitució.
Bueno, suposo que sabeu que hi havia hagut el dilema si ruptura o... eh!! Aleshores doncs la ruptura o una reforma doncs pactada, aleshores els partits més de l'esquerra començant pel PSUC, també el PSC i uns altres partits, aleshores dintre d'aquesta òrbita, que volien la ruptura i no acceptaven aquesta reforma suarista marcada pel rei i companyia... i tots aquests partits, a les vigílies del referèndum vam anar a enganxar cartells pel poble. Havíem tingut diverses reunions i la guàrdia urbana, la policia local ens va acorralar i amb pistola en mà ens va fer anar amb els braços enlaire fins a l'Ajuntament, eh!! Aleshores, doncs, a veure, l'últim alcalde franquista, en Pere Suriguer no sabia com sortir-se'n. A veure, amb aquests nois de La Garriga... a veure, jo em penso que devia tenir 24 o 25 anys, no ho sé, em penso que sí. Bueno, a l'any 79 tenia 26 anys, diria, sí una cosa així més o menys.

Per tant, sí, sabíem que podia passar això, el que ens feia més por és que la policia nostra era una gent ja molt gran i que els hi tremolava més aviat el pols perquè era la primera vegada que els hi tocava fer aquest paper, i aleshores ens feia més por això, que se li disparés, que no pas l'efecte aquest, que sabíem que poca cosa arribaria a passar, almenys aleshores estàvem molt envalentonats. Però si que vas ser bueno... va ser un fet.
En canvi doncs Convergència va apostar molt que s'hi posés, no sé si al final s'hi va oposar a l'hora d'oposar-se a aquest referèndum. Però les coses van anar com van anar, el referèndum va guanyar per majoria i es va fer la transició que es va fer, eh!! vull dir, no hi ha res més que aquesta història que s'ha produït, no?
Però per altra banda, en canvi, en els Ajuntaments jo penso que va ser una gran explosió democràtica, perquè el poder local és el més proper als veïns i això que és canviés definitivament, els municipis tinguessin un altre caire i la gent escollida democràticament entressin de nou en els pobles, doncs això va ser molt important. Va ser molt important perquè es va anar creant una base que després d'aquí van sorgir doncs altres polítics, eh!!, com deia el Tarradellas: des dels municipis doncs era una gran escola també de polítics.
Per mi va ser dels períodes més entusiàstics de la meva vida, va ser una gran explosió de democràcia i tot això, i la gent col·laborava molt que hi hagués aquest canvi i poguer entrar en el primer govern del teu poble després de tants anys de dictadura i poder ser artífex d'una part del canvi, perquè hem de ser humils en aquest cas que els canvis no es produeixen d'avui per demà i no es pot canviar tot el que vols, eh!! Déu n'hi do els passos que vam fer, des de petites coses que en definitiva van ser grans, per exemple, catalanitzar tot l'Ajuntament. Vam tenir la gran sort que la Núria Albó doncs escriptora, era l’alcaldessa, i jo professor de català, i recordo que entre ella i jo doncs anàvem traduint la majoria d’impresos de la casa, fins i tot vam col·laborar amb la directora general de política lingüística, que aleshores era l'Aina Moll, i amiga de la Núria Albó, i la vam ajudar perquè des d'allà també s'havien de replantejar coses. Els llibres d'escolaritat, en principi, eren bilingües perquè hi havia una part castellana i una part catalana, i li vam dir: per què no ho fem tot en català? i amb lletres petites en castellà a sota, ah!!, mira, doncs bé. Aleshores en aquí ja havia passat per aquest pas, però això ja vam utilitzar al 100% el català per tota la documentació de la casa.

El primer govern democràtic, l'any 79, ens presentàvem una unió d'Esquerres, eh!! La Unió d'Esquerres garriguenques. Aquesta Unió d'Esquerres garriguenques pràcticament érem dos partits, el PSUC i el PSC amb gent independent, encapçalat per la Núria Albó. Aleshores com passa en qualsevol reunió de partits hi va haver-hi les seves friccions. Hi havien coses tant curioses com que els del PSUC volien que el Butlletí municipal sortís en castellà perquè així l'entendria tothom, eh!!, i al final van arribar a acceptar que fos en català i en castellà. Això em va costar diverses nits fins a altes hores per discutir que nosaltres no passàvem per aquesta imposició, i al final va sortir un o dos butlletins en que sortia una part en català i una en castellà, però al final ja va sortir sempre en català i prou, i això va causar un rebombori, i un sector, sé que del PSUC es va enfadar molt i... o sigui, que petits roces hi van haver-hi, però en general van ser uns moments d’esclat democràtic en tots els sentits, perquè clar, en aquí, l'anterior govern municipal, l'últim govern franquista "había dejado atado y bien atado". Què és el que havia deixat ben lligat? És que a l'entrada de la Garriga per Granollers hi havia, es crea una urbanització amb edificis fins a sis pisos, amb indústries pesants... ara desmunta tot això. Llavors vam tenir sort que ho vam poder-ho fer. S'ha de dir que hi va haver-hi una part de sort i una part de voluntat fèrria, i la Núria Albó va posar-hi una força indiscutible perquè això fos així, no?
Per exemple, la Garriga no tenia una xarxa de clavegueram com calia, s'havien de fer instituts, escoles... O sigui, l'objectiu que vam tenir era per un cantó la qüestió urbanística i per altra cantó, la qüestió educativa-cultural, o sigui, per resumir-ho seria així, eh!! Aquests dos grans blocs i tercer seria la sanitat, perquè clar, en aquella època la gent encara anava a les cases particulars dels metges i va ser posteriorment que nosaltres vam impulsar que hi hagués un centre de salut, eh!! Bueno, que es va inaugurar després ja amb el govern de Convergència, però és igual, s'havia impulsat.
Això ens va suposar que vam crear, pràcticament vam crear una petita escola perquè nosaltres n'anàvem aprenent, eh!! És allò que vas actuant i vas aprenent, perquè no teníem referents. La Núria Albó que era més gran doncs tenia els pocs referents, perquè... amb l'edat adquireixes més experiència, però tenia referents de gent que havia viscut l'època de la República, etc., etc. Tenia la sort que ella va connectar amb gent extraordinària de l'època de la República, com la professora també, la Sra. Carme Serrallonga, que era de l'Institut i escola, gent molt lligada al que va representar la República. Teníem uns punts de referència, i a partir d'aquests punts de referència es va anar construint, eh!!, mica en mica tot, i bé, és en base també a aplicar el sentit comú a les coses que vas creant, vas consolidant de mica en mica, doncs tots els serveis que en definitiva has de donar a la població. Per exemple, doncs tot el que representa cultura, eh!! cultura es basava pràcticament només en organitzar un o dos dies la Festa Major, i encara com que era l'època del "boom" turístic etc., i la gent marxava de la Garriga, pràcticament les festes majors eren pràcticament diluïdes.
Nosaltres, a més a més de la Festa Major, vam pensar que la cultura era una altra cosa, eh!! A més a més de les festes populars i tot això, que si que les vam reivindicar, les vam recuperar i es van recuperar festes de barris, etc. etc., però pensàvem que la cultura també tenia una altra dimensió. I entre els pocs diners que teníem, doncs ens va permetre reivindicar la Garriga modernista, per exemple, reivindicar la figura del Manel Blancafort, etc. El que sí que no vam poder fer és cultura d'obra, que és per exemple lo que ens falta, és un dels grans dèficits, em refereixo a tenir centres culturals, eh!! que ara tenim el Patronat i la Biblioteca, que ja és un bon pas, no? però aquí a la Garriga ens falta un centre cívic, i en aquells anys se'n van començar a construir alguns de petits, sobretot a Barcelona, i van anar creixent, però és que a la Garriga hi havia molts dèficits, no? I nosaltres vam optar primer per les escoles, vam optar per l'Institut, el centre de formació professional i les escoles de primària, dintre d'aquests paràmetres, quin és el pressupost i que els polítics han de saber jugar amb lo que tenen, no? Encara que jo crec que vam ser un pèl ingenus i això també s'ha de dir, que des de la perspectiva actual, nosaltres no vam voler mai desbordar diríem la qüestió econòmica amb dèficits. Actualment l'Ajuntament de la Garriga està penjat econòmicament perquè té uns dèficits enormes. A banda de la crisi, abans de la crisi ja en tenia, doncs ara encara més. I jo crec que els governs de les institucions públiques s'han d'endeutar dintre d'un ordre, i nosaltres podíem haver-nos endeutat potser un pèl més, el que passa es que érem molt curosos, eh!! i això potser és degut a aquesta inexperiència. Dius, si ara fos a fer m'hagués endeutat i ja haguéssim tingut fet aquest centre cultural i això també s'ha de dir.

Les primeres eleccions, bueno, els primers vuit-deu anys van ser d'una gran moguda ciutadana, eh!! perquè fins i tot la gent col·laborava, eh!!, vull dir hi havia una predisposició, una predisposició en col·laborar amb les coses. Sobretot això es notava molt en les festes populars, col·laboraven. Jo recordo també quan estava buscant com a regidor que era d'educació i cultura, buscant locals per l'escola de F.P., que l'Institut, el Batxillerat el vam passar a l'Ajuntament. Els regidors ens vam anar a l’últim pis, però els altres pisos era tot l'Institut, a la plaça de l’església. I l'escola de F.P. va costar perquè ningú volia tenir canalla en els seus edificis, no? I al final hi va haver un bloc de pisos que ho va acceptar. Hi havia una predisposició, avui en dia em penso que seria difícil. Perquè clar, de tenir 150, era un grupet petit, que després va donar pas al que és aquesta casa on som, a aquest institut municipal d'ocupació, posteriorment, no?, però al principi va ser això. Bé, i clar, al jugar a voler un centre de Batxillerat i un centre de FP, fa que la Garriga avui tingui dos instituts esponerosos, tant el Blancafort com el Vilaromana, doncs han jugat un paper extraordinari en la vida educativa i cultural, qual cosa això no ha passat, per exemple, en d'altres municipis. Per exemple, allà on jo estic fent de director, allà hi porto molts anys, a Cardedeu, l'alcalde del 79 es va oposar que hi hagués F.P., formació professional en el seu poble, perquè el FP era una cosa que més aviat doncs de segona, i per tant, no volia tenir gent de segona en el seu poble, i en canvi, si el Batxillerat. I ara això s'està pagant molt car, s'ha pagat molt car, eh!!, perquè a Cardedeu no hi ha cap cicle formatiu públic. Tenim dos instituts esquifits i un altre un CES, o sigui que hi ha decisions polítiques que després marquen el futur d'aquella població. Bueno, igual com... si ens posem en el camp de l'urbanisme i la revisió del pla general d'ordenació urbanística d'un poble, depèn del que es decideixi al cap d'uns anys tens un poble o en tens un altre. A Cardedeu, el Sr. aquest volia tenir un poble de 20.000 habitants, entre la Garriga i Cardedeu ens portàvem 1.000, 2.000 habitants a favor de la Garriga, i en aquests moments és al revés, Cardedeu ens porta 1.000 de diferència per sobre. Per què? Doncs jo estic segur que el creixement que permet d'una manera fins i tot desorbitada el pla general de Cardedeu dóna aquesta via, dóna aquesta via.

Bueno, en general em penso que ja he dit el que havia pensat, eh!! No, jo si que torno a repetir que per mi els grans anys, quan he estat més actiu des d'un punt de vista social van ser els anys que vaig estar a l'Ajuntament o que han de ser de la pre-entrada a l'Ajuntament des del 74 fins a pràcticament a finals dels 80 són uns anys doncs molt apassionants, almenys per mi, molt apassionants perquè doncs allò que pots tocar que s’estàn canviant coses, eh!! que es podia haver anat més lluny segurament, però que el país tampoc no dóna més de sí i que bueno... vull dir que som el producte d'uns moments, no? Però Déu n'hi do, déu n'hi do el que es va anar fent. Aquests anys de canvis són importants perquè no només és una colla aïllada d'un grupet sinó que es va sàpiguer, es va saber arrossegar a gent que fins i tot podia ser reàcia o que veia les coses doncs amb una certa basarda, amb una certa por, bueno la gent ja d'una certa edat i fins i tot joves, no?

També hi ha el tema del 23-F que també va tenir els seus moments crítics, no? Però jo recordo que els alcaldes franquistes... sé d'un alcalde franquista que una vegada acabades les eleccions i format el 1er govern democràtic de la Garriga, dormia amb la pistola sota el coixí, i això els que ho saben segur, també vam haver de patir, un sector, un reducte feixista de la població, que quan vam començar a canviar noms de carrers i treure doncs els signes franquistes de la població, doncs van boicotejar-lo, i hi van posar-hi resistència. Era un reducte petit que això ha anat canviant i la gent ha anat evolucionant i es va acabar amb ell mateix.
El que passa és que nosaltres teníem el cap d'aquest grupet a dintre l'Ajuntament, perquè era el cap de la policia local, eh!! és a dir, aquest senyor que es va fer fora, se'l va enganxar amb una situació compromesa i llavors ens el vam poder treure de sobre, no?
Però sí, al Passeig, a l'inici del Passeig hi havia una famosa creu en honor de los caídos, que això ho teníem clar que desapareixeria i era a més a més una reivindicació des de les associacions de veïns i popular, i s'havia de fer, però durant molt temps hi penjava cada setmana... cada setmana s'anaven substituint banderes espanyoles anticonstitucionals, eh!! Bueno, aleshores encara no sé si s'havia fet el canvi de la bandera nova espanyola. I quan es va arrencar doncs la placa de l'església en que hi havien "todos los caídos" es va demanar doncs en el capellà i el capellà va dir: Jo no penso col·laborar amb res!!, jo no li vaig posar, que el tregui qui vulgui. O sigui, és a dir, a veure, hi havia un reducte de gent que costava, hi havia una certa por, un... des d'actuacions amb virulència de mantenir uns estatus passat fins a un reducte de gent que feu, eh!!, i jo, ja després ja m'ho miraré, eh!! vull dir que... bueno, quan hi ha un apassionament per part de la gent que ens hi vam posar, no et dic que hi haguessin moments de risc, però si que hi van haver les seves tensions també, no? Des de fins i tot, tornant amb el policia, clar, eren uns policies acostumats amb uns models de policia franquista, quan tot això es canvia, doncs aquesta gent se'n ressent.
Recordo un que ens perseguia a l’alcaldessa i a mi, i amb un altre regidor, ens perseguia amb un ganivet, ens volia matar per exemple, no? coses, sí, sí... vull dir que llavors aquest senyor es va trastocar i bueno... però va existir això, va existir una certa reticència.
Posteriorment clar, quan tu prens decisions ja comences a no ser acceptat per tothom o no tothom ja ho veu... Llavors, jo tampoc, clar, hi van haver-hi diversos partits i hi havia també la seva oposició, però fins i tot la gent d'esquerra que et donava suport hi havien els seus matisos, eh!! La gent, quan prens decisions, moltes vegades trepitges algun ull de poll amb segons quines decisions. Per exemple, ara que es parla de la biomassa, doncs aleshores havíem decidit solucionar el problema de les escombraries que fumejaven, allà on hi ha ara aquest cementiri de cotxes que té en Tamayo i companyia, estava allà, no? Doncs volíem nosaltres buscar un controlador, un lloc per posar les escombraries, fer un abocador controlat, per aquí, més amunt de la Passola i bueno, vam tenir un grup, deductible, que estava en contra. Alguns em penso que fins i tot ara estan a la biomassa, eh!! però vull dir que això són aquelles paradoxes.

Jo de tot aquest període em quedo amb això eh!! amb aquesta força de voler canviar una realitat que era doncs denigrant, obsoleta i que ja per tots els porus t'estaven empenyent que havien d'entrar en una nova etapa, i em quedo per mi, doncs em quedo amb els quatre anys que vaig ser regidor a l'Ajuntament de la Garriga. Jo llavors tenia 26 anys, era el regidor més jove i de sobte vaig ser el 1er tinent d'alcalde i per mi va ser com un canvi radical de moltes coses, no? A més a més d'anar superant la timidesa et permetia anar reconduint el teu poble, allà on vius i millorar-lo. Perquè això és el que creiem i si no t'ho creus, sinó ideològicament, sinó hi ha una ideologia...
A mi em rebenta quan ara llegeixes, no, es que diu que són bons polítics!!, són bons gestors, no tenen però una ideologia clara, però son bons gestors. Doncs escolta, malament!! Sobretot quan parlen de polítics d'esquerra. Jo això ho he llegit, per exemple, el Sr. director general em penso del Pere Navarro, socialista, ho deia de l'actual Josep Montilla, president de la Generalitat, deia: El president de la Generalitat Josep Montilla i els seus consellers no són potser grans ideòlegs però són bons gestors. Escolti, malament, eh!!, quan ve per aquí malament, i això és una taca d'oli que s'ha anat extenent, o sigui que la ideologia cada vegada va minvant i llavors potser només es valora la gestió.
En aquella època primava la ideologia i llavors venia la gestió, anava molt implicat, era una cosa molt lligada, és clar, si vols que la ideologia doncs triomfi, doncs ha d'haver-hi una gestió. Ara es parla només de la gestió, clar... no sé, són uns altres temps, però això no m'acaba de convèncer, eh!!

Hem penso que el que, el que podia haver dit... doncs sí que hi ha moltes coses a dir, però a veure, aquí podríem anar fent bullir l'olla i no acabaríem, no? però com a resum... No, personalment, per exemple si que volia dir que és clar, jo estava de regidor però a més a més estava de professor. En aquella època era regidor, 1er tinent d'alcalde i feia de professor, no ho vaig deixar de fer-ho mai i fins i tot en els últims anys vaig fer de Director de l'Institut, en aquella època, ja!! Allò va ser també... quedaves exhaust, eh!! Allò que hi dedicaves moltes hores i cobrar... només cal que es mirin les actes dels plens, el que cobràvem, vull dir que no ho feies pas pel sou, sinó que hi havia aquesta cosa de voluntarisme, no?

I recordo d’entre les coses que vaig participar és que també els anys 70, m’he oblidat de dir que entre l’Agustí Corominas, la Rosa Vergés, la Rosa Ribes, i jo mateix, els 4 vam ser els primers que vam muntar la primera escola d’estiu del Vallès Oriental, que vull dir amb això? No és que em vagi posant ara floretes sinó que vivíem en un moment en que s’anava palpant el canvi, eh!! O sigui això era als anys 70, el Franco encara no era mort, s’anava palpant el canvi i anàvem cap aquí, això era imparable, que és veritat que no... la massa social no era nombrosa, que a darrere de tot això hi havia el 60%, però a veure, no sé quin tant per cent hi havia, però si que hi havien, eh!! Una davantera que era imparable, eh!!, i em penso que això si que val la pena dir-ho, perquè si no s’expliquen les històries també una mica. Aixa al gust de cadascú, i amb això em vull carregar al sr. Columnista de la Vanguardia, el Franscesc Marc Alvaro, que juga a això, eh!! A dir doncs que érem quatre arreplegats i les coses que es van canviar gairebé perquè sí.
Doncs bueno, res més.