Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Francesc Carreras i Creus (2006)

Cognoms
Carreras i Creus
Nom
Francesc
Data de naixement
21/02/1923
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- L’explotació econòmica del bosc als anys trenta.
- Les discrepàncies entre dretes i esquerres es fan més evidents durant les eleccions en època republicana.
- La bona relació entre els estiuejants i els garriguencs es trenca amb la Guerra Civil.
- Els estudis de batxillerat.
- El seu pare és empresonat per “peligroso agitador”.
- Trenta anys vivint a Bèlgica.

Vaig néixer el 21 de febrer de 1923 a la Garriga, concretament allà on avui hi ha la Confiteria la Vienesa, i quan dic allà és ben bé allà: ni a l’hospital, ni a la clínica... en aquella mateixa casa, abans la gent naixia a les cases particulars. Hi vaig viure en aquesta casa fins després de la Guerra Civil, aproximadament fins l’any 1941.

El meu pare va néixer a la província de Girona, a Sant Pere d’Ossó. Una de les feines que feia el meu pare era la de recollir la soca de bruc per tal de fer la part de la “cassola” de la pipa de fumar. El meu pare tenia tractes amb una persona que es dedicava a comprar aquesta soca, llavors això s’enviava a França. Venint a recollir les soques de bruc va arribar a la Garriga, llavors va conèixer a la meva mare, que era la filla dels de la Fonda de Can Creus, on s’hostatjava. Era una Fonda veritablement de treballadors; la meva àvia va quedar viuda i es va quedar la Fonda amb l’ajuda de la meva mare i el meu oncle. El meu tiet feia de cuiner, va treballar a Barcelona a diferents restaurants i després se’n va anar a França. Quan va tornar de França a la Garriga, s’havia convertit en un molt bon cuiner. Quan els meus pares es van casar, el meu pare va continuar amb el negoci del bosc i la mare amb la Fonda.

El meu pare sempre havia treballat al bosc: talant arbres, fent carbó i totes les coses que es fan al bosc. Va muntar una petita empresa i jo l’ajudava. Vaig estar junt amb ell fins... no recordo ben bé la data, perquè alhora havia treballat per en Duran, una empresa que es dedicava a treure l’abstracte tànic de l’escorça de pi -que es fa servir per treballar la pell-. Ara ja no s’utilitza, hi han altres plantes que tenen més abstracte i van més bé, moltes d’elles s’importen, però abans de la guerra hi havia moltes dificultats per trobar-les. Havia recorregut, buscant pins que fossin bons per treure l’abstracte, bona part de la península, havia arribat a anar a Eivissa, on hi havia grans quantitats d’escorça de pi bona. En Duran tenia la fàbrica a les Franqueses, l’edifici encara existeix.

L’any 1956 me’n vaig anar a viure a Bèlgica, estava cansat d’estar per aquí; allà em vaig jubilar.

Vaig fer els estudis primaris als “Hermanos” Maristes de la Garriga, que estaven on ara està l’Escola Sant Lluís. El record que en guardo és bo, hi havia alguna cosa que no m’agradava, però en general bo. Nosaltres, també s’ha de reconèixer, que fèiem alguna cosa rara i era normal que reaccionessin; tenien un hort a l’escola, i entre d’altres coses tenien maduixes, uns quants espavilats, anàvem més tard a la tarda i recollíem totes les maduixes que eren més madures, llavors escoltàvem que els “Hermanos” deien: -“Aquestes maduixes no acaben de madurar mai”.
Sempre hi havia, però, professors que estaven tocats del bolet: hi havia un que li dèiem el Guitarrillo, no sé perquè, aquest de tant en tant ens fotia un cop de regla als dits. Jo, francament, allò de dir que m'hi trobava malament, no ho puc dir; em sembla que vaig aprendre bastant. A vegades em passava que em trobava amb dificultats, si havia de mirar de lluny la pissarra i havia de donar una resposta, no ho veia bé i donava números equivocats. Per sort d’això es van adonar i van avisar al meu pare, vam anar a l’oculista i des de llavors que porto ulleres. Jo crec que eren gent que s’ocupaven dels seus alumnes. A casa meva no érem gent que tinguéssim molts diners, el meu pare era d’esquerres –és a dir que a casa no érem gaire catòlics- i malgrat tot això sempre ens vam sentir ben tractats pels “Hermanos”.

Quan es va proclamar la Segona República tothom estava molt entusiasmat, encara que suposo que també hi havia gent que no. Tant el meu pare, que era d’esquerres, com jo, que anava als “Hermanos”, escoltàvem a la gent i tothom semblava molt content: semblava que la República havia d’arreglar-ho tot. Crec que tothom pensava que milloraria tot, hi havia un malestar generalitzat entre la gent de classe mitja i classe baixa i que feia pensar que canviaria. Segurament sí que es deurien millorar coses, però jo en aquells moments era massa petit per recordar-me. Vagament, tinc la idea que la gent va sortir al carrer a celebrar la proclamació, no per fer res en concret, únicament per cridar Visca la República.

El meu pare estava afiliat a Esquerra Republicana. Sabia llegir els títols dels diaris, però escriure no sabia –havia de posar la firma que el meu oncle li havia ensenyat-. Jo crec que era un home intel·ligent, però estudis no tenia. S’havia quedat orfe als sis anys.

Durant la República hi havia feina, el meu pare deia: -“Jo sempre he tingut més feina de la que he volgut”. En canvi, venien altres pagesos a demanar feina al meu pare perquè deien que no en tenien. El meu pare, tot i ser d’Esquerra Republicana, resulta que tots els propietaris d’aquí la Garriga venien a oferir-li feina; com que era una persona correcta i feia la seva feina ben feta: els arbres s’han de tallar ben tallats, que sempre amb el pas del temps es puguin anar recreant per ells mateixos, no es poden tallar tots els arbres grossos s’ha de deixar algun... Doncs com que sabia, ho feia bé i era correcte, els propietaris l’anaven a buscar perquè tallés els seus boscos. El carbó hi havia grups de treballadors de cinc o sis persones que el treballaven; és una cosa molt delicada perquè no pots abandonar mai la pila del carbó: l’has de preparar, l’has d’encendre i llavors has de vigilar que cremi d’una forma homogènia. El meu pare els contractava i un cop ja s’havia fet el carbó, depenent de les tones que s’hagués fet, feien el compte. Això només ho feia amb el carbó, amb la resta s’entenia directament amb el propietari. Normalment, quan es feia el carbó, el propietari també volia tenir la seva part.

Durant la República, tinc la impressió, que es van aguditzar les discrepàncies entre dretes i esquerres. Els que eren de dretes no podien ser ben vistos pels de l’esquerra; quan hi havia eleccions era un mal assumpte perquè es posaven a la porta els d’esquerra, entre ells el meu pare i si venia un treballador que pensaven que podia votar a la dreta, no el deixaven entrar. Però si volia entrar, com que eren quatre o cinc, doncs... i havia marro. No sabien qui era de dreta, però ho sabien: hi havia gent que era susceptible de que els hi compressin el vot els propietaris, els de la dreta. Democràcia zero, no es pot dir que tinguessin un concepte molt clar, ni els uns ni els altres.

Jo anava a l’església durant la República, no molt però hi anava. El meu pare, en aquest sentit era un home especial. La meva mare va voler que jo anés a l’escola dels “Hermanos” –llavors es deia que a l’escola pública no s’ensenyava gaire, no sé si era veritat- a mi tant em fotia en un lloc com en un d’altre, el resultat d’això va ser que alguns amics d’Esquerra li van retreure al meu pare. El meu pare els hi va dir: -Escolteu, a casa vostra foteu el que vulgueu, però a casa meva faig el que em sembla, no vull tornar més sentir a parlar d’això.
Jo anava a missa els diumenges, el meu pare no anava mai i la meva mare ho feia algunes vegades. Jo anava perquè volia, trobava als meus companys.

Durant la República els estiuejants van continuar venint al poble, no ho puc assegurar gaire, però tinc la impressió de què no hi havia gaire problema; ara, durant la Guerra Civil es va estroncar tot això. Els estiuejants resulta que varen fer el Casino, hi havia una neta divisió entre els estiuejants i la gent del poble. Un que era estiuejant difícilment es feia amb la gent del poble, únicament ho feien per qüestions puntuals de treball, però sinó res de res. Hi havia algunes famílies, que excepcionalment, que sí es feien. Una d’elles era la família Porter, aquesta era una família excepcionalment bona, que es feia amb tothom del poble. Això ara ha canviat molt, abans tot era així: no barrejar-se els uns amb els altres, els del Casino anaven amb els del Casino, i els del poble érem de segona divisió.

A l’Hostal on vivíem, i on treballava la mare, la clientela que teníem era bastant habitual: els que anaven a treballar al bosc i treballadors en general. Me’n recordo que durant l’època de les tòfones, venien el tofunàires i es quedaven tres o quatre dies.

Dels fets d’octubre de 1934 me’n recordo que el meu pare, que era d’Esquerra Republicana, va anar a l’escola on jo anava, als “Hermanos”, i junt amb un altre van parar les classes; no me’n recordo de molt més, era molt petit.

Durant la República hi havia feina, però els sous eren petits. En aquesta època hi havia crispació sense raó de ser. Ara mateix, quan sento les barbaritats enormes que està dient el Partit Popular: l’Acebes, el Rajoy... sembla mentida que siguin tan rucs! Doncs això passava ja durant la República, i això és perillós.

De l’esclatat de la Guerra Civil el que sé i me’n recordo és que vam escoltar dir que havien mort a tal capellà i a tal persona que eren de dretes, abans ja hi havia una mala maró, però no tant com quan va començar la guerra. Aquí, els mal parits aquests assassins que van matar tota aquesta gent, quina justificació tenien per a fer això?! Els portaven a l’entrada del poble, els mataven i després els portaven al cementiri, la gent ho sabia perfectament que es feia. Els assassins eren la gent del Comitè, eren veritables assassins sense cap ideologia ni res, els veritables responsables, però, eren els qui els dirigien. Doncs a aquests, el que va ser més trist, és que la Generalitat els hi donés armes al començament de la guerra. Quan es van veure armats ja no els va poder controlar ningú; jo, personalment, tinc la idea que no s’haguessin fet les barbaritats que es van fer al cantó nostre, de matar gent innocent, podria ser que la guerra no hagués agafat el caire que va agafar i potser no l’haguérem perdut.

Nosaltres ens assabentàvem de com anava la guerra gràcies als diaris; alguns d’ells eren El Diluvio, La Veu de Catalunya... no me’n recordo de més.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va fer, durant la Guerra Civil, una mena de tria de nois i noies que podien fer estudis. Donar estudis era una prioritat pel Govern de la Generalitat, era una bona idea; van desenvolupar una mena de batxillerat que en quatre cursos de sis mesos –no crec que hi haguessin vacances- feien el que en aquells moments corresponia als quatre o cinc anys de batxillerat. Entre d’altres, em van escollir a mi per fer-ho –suposo que els hi faria gràcia que jo portés ulleres i per això em van agafar (riu)-. Vaig anar primer a una casa que havien habilitat a Barcelona per fer aquests cursos i després a Sabadell. Jo, la veritat, no era gaire bo en res, bueno si... en matemàtiques i geografia no era tant dolent; gràcies als professors d’aquestes matèries vaig continuar a l’escola. Fèiem vida a una residència de la Generalitat. El menjar no abundava, per això quan arribava algun paquet de casa ens el repartíem entre els companys de l’habitació. Quan era l’època del raïm sortíem de classe i sortíem a menjar-lo, sense que el propietari ens veiés, és clar! El batxillerat, doncs, el vaig acabar a finals de 1938.

Al finalitzar la Guerra, van agafar al meu pare i el van jutgar per ser: “un peligroso agitador”. No sabia gairebé escriure ni llegir, i resulta que era un peligroso agitador, entre d’altres coses. Me’n recordo que es deia que quan empresonaven a algú era per afusellar-lo; vam haver d’anar a la Model per saber què havia passat, si era viu o era mort. Vaig haver d’anar varies vegades fins que em vaig assabentar d’alguna cosa; resulta que un dels dies que hi vaig anar, jo preguntava per en Lluís Carreras, em va escoltar l’advocat que l’havia defensat. La primera cosa que me va dir, va ser: -“tu padre era un buen hombre”
aquest comentari em va girar completament les idees, -“le salieron veinte años y un dia” em va dir “pero no te preocupes, es de los que saldrán primero”.
I efectivament, va ser un dels primers en sortir dels de la Garriga, va estar dinou mesos tancat entre la Model a Barcelona i San Miguel de los Reyes a València. De les coses que em va explicar de com era la vida allà dins era que menjaven molt poc i com que el meu pare era fumador, anava a buscar les burilles com fos. La majoria de presos que hi havien eren per causes polítiques. El temps que va estar a la Model no va saber la sentència que tenia: presó a mort; les celes estaven calculades per a quatre persones, em va dir que en determinats moments hi van arribar a haver quaranta! –no sempre-. Cada dia a les cinc del matí venia un oficial i començava a dir noms: els que anaven a afusellar. Eren unes escenes terribles, la gent no sabia si estaven condemnats o no. Jo havia vist judicis, me’n recordo d’un que jutjaven a quatre o cinc: hi havia el mal parit del jutge, a la seva esquerra l’advocat defensor –que era un militar- i a l’altra banda el fiscal. Aquest últim llegia tots els càrrecs i demanava la pena de mort, llavors el defensor deia que no hi havien suficients proves –però molt ràpid i sense insistir- demanava l’absolució. El jutge, que semblava que dormia, en un moment del judici va dir si algú tenia alguna cosa que al·legar, s’aixecà un home no gaire alt, d’uns seixanta anys, i va dir: -“jo només voldria dir una cosa...” el dròpol, que era el jutge, s’aixeca d’una volada amb mala llet i li va dir: -“cállese usted, hable usted español!”, l’altre pobre es va seure i ja no va parlar més. Això era el tipus de judici que es feien en aquella època. El meu pare, per sort, es va sortir perquè realment no va trobar res per acusar-lo que fos per condemnar-lo a mort. A vegades si algú intercedia, si havia rebut favors, i com que el meu pare n’havia fet durant la guerra, estic absolutament segur que algú va dir que ell no havia fet res de totes les coses de les quals l’acusaven. Jo sé que un propietari important (no ens vol dir el nom) va estar dues nits amagat a casa; el meu pare era antifeixista com el primer, però cony, l’havia conegut i no hi havia cap raó per matar-lo, encara que fos propietari.

Durant la Guerra, quan estaves fitxat per enveges personals o per interessos, havies de fotre el camp ràpidament perquè sinó venia el Comitè i et feia cap judici: t’agafaven, et portaven al descompta i et fotien quatre tiros. Al Comitè hi havia gent de la Garriga, els coneixia...

Durant la Guerra Civil van cremar l’església i els capellans es van amagar i altres van marxar: la gent que els va amagar a casa seva s’arriscaven a tenir molts problemes. Jo no vaig veure tiroteigs pel carrer.

Del bombardeig de la Garriga no me’n recordo molt, me’n recordo més del de Granollers. Al cap d’avall del carrer on vivíem, va caure una bomba molt a prop, per sort els efectes de la bomba no van passar de la paret. Jo vaig sentir, amb la meva mare, que estàvem estirats al terra, el soroll de la bomba com queia. Al de Granollers hi vaig anar després a ajudar a treure ferits i runa; va ser un desastre, però molt serio: va morir molta gent, homes, moltes dones...
A la Garriga hi havia un refugi, però jo no em vaig assabentar mai on estava... no penso que donés temps a fer-lo servir quan van caure les bombes.

Cap al final de la Guerra hi va haver escassetat d’aliments, cadascú s’espavilava com podia: menjàvem pa de blat de moro... tot allò que abans no es menjava, llavors es va començar a menjar. L’estraperlo va venir després de la Guerra; els pagesos tenien coses per poder menjar i comercialitzar-les, també feien canvis per altres productes. En aquella època es menjaven naps –abans es donava únicament al bestiar-, el pa era molt dolent, me’n recordo que no te’l podies menjar perquè estava sec.

L’última quinta que va arribar a anar al front, em sembla que era la quinta del 41, i jo era del 44.

De petits jugàvem a diferents coses, anava una mica per èpoques. Jugàvem a bales, això era a principis d’hivern, llavors també a baldufa... aquests eren a les coses que més jugàvem. A la Garriga hi havia bandes de joves, havia la banda dels que eren de la plaça direcció Granollers i els de la plaça cap amunt, entre ells es barallaven; una vegada van fotre foc als peus d’un.

Durant la Guerra hi van arribar refugiats a la Garriga, no sabria dir si eren del País Basc o de Madrid; eren xicots joves d’edat escolar. Estaven a torres d’estiuejants que s’havien buidat, i els amos havien hagut de marxar, per la Guerra. Van venir amb responsables dels seus llocs d’origen, homes o dones.

El Comitè va requisar moltes cases durant la Guerra, si trobaven menjar o d’altres coses que els hi fessin gràcia s’ho emportaven.

Durant els últims dies de la guerra, van passar per la Garriga molts brigadistes internacionals. L’entrada dels franquistes va suposar que molta gent que havia estat al Comitè o a prop d’ell, rebessin denúncies pel que havien fet; els van agafar i els van amuntegar a la presó Model amb judicis super ràpids i molts van ser afusellats.

La gent estava cansada de la Guerra i volia que s’acabés, d’una manera o d’una altra. Jo em sentia personalment republicà i per això, al finalitzar la Guerra, em vaig sentir vençut; per tant, no vaig anar mai a la plaça, no participar a cap acte públic dels nacionals. Abans de l’entrada dels nacionals, jo era catòlic més o menys practicant, però després de la Guerra i vist com estaven actuant els vencedors, no vaig voler saber res de res.

En aquesta època, 1939-1940, com que encara teníem la Fonda, treballava per a un comerciant de licors de les Franqueses, l’Altimires, fins que el meu pare va sortir de la presó. Llavors em vaig anar a treballar amb ell al bosc.

Després de la Guerra va ser l’època daurada de l’estraperlo, hi havia molta escassetat d’aliments.

El clima de convivència era molt dolent: als que abans els Rojos els hi havien mort familiars, aquests llavors es van venjar; els que van ser denunciats i empresonats no van saber qui els havia acusat. Les denúncies van ser molt freqüents als primers anys un cop acabada la Guerra. Els que van anar a la presó, com el meu pare, algú els havia denunciat; no vaig saber mai qui havia denunciat al meu pare.

A la Garriga, excepte alguns del Comitè que sabien que serien afusellats pels nacionals si es quedaven al poble, no es va exiliar molta gent. Depenent a quins llocs anaves, valia més la pena que no parlessis català.
Falange va ser l’entitat que va acaparar tota la vida associativa després de la Guerra. Els característics que eren de la Falange, eren una colla d’aprofitats que la van fer servir per muntar els seus negocis, la majoria d’ells no tenia cap ideologia.

Abans de la Guerra jo era avantguardista, hi havia una associació que era la FJCC (Federació de joves Cristians de Catalunya). Durant la Guerra vaig perdre la fe, després antics companys meus de la Federació de Joves em van dir que anés als cercles d’estudis d’Acció Catòlica, que va ser el que va substituir, d’alguna forma la FJCC. Una vegada em vaig trobar al que era consiliari d’Acció Catòlica a la Garriga, Josep Turc. Jo vaig pensar que si em deia que anés a missa l’enviaria a fer punyetes, però resulta que em va dir: -“Jo sé que ets un xicot intel·ligent, et proposo, si tu vols, que et miris un parell de llibres i llavors em dius la teva opinió de la religió”. No me’n recordo bé que vaig fotre amb els llibres, però el cas és que un temps després i estant a Granollers, vaig entrar a la Biblioteca Municipal i vaig agafar la Bíblia i vaig començar a llegir el Gènesi. Mica en mica em vaig anar interessant i vaig tornar a recuperar la fe. De com va passar, no t’ho sabria explicar, però va anar així. I com que jo no faig coses a mitges, em vaig tornar un activista d’Acció Catòlica. Anàvem uns quants de la Comarca a visitar les parròquies per mirar si havia centres d’Acció Catòlica, amb bicicleta que hi anàvem! Una vegada vam anar a la de Llinars, el rector ens va fer asseure a taula, ens va treure unes galetes i ens va dir: -“així que vosaltres sou els que voleu salvar el món”. Era simpàtic, no sé si vam arribar a convèncer-lo de que fes un centre d’Acció Catòlica.

Els antics fejocistes van crear una organització d’amagat al règim, on s’organitzaven coses en català. Es deia OCPD (Orientació Catòlica Professional Dependent) i els antics dirigents de la FJCC van ser els que van remoure tot això; ens reuníem de forma mig clandestina a Barcelona. No eren actes violents, però si que havíem penjat més d’una senyera en algun lloc.

L’any 1956 vaig marxar de la Garriga per anar a treballar a Bèlgica i no vaig tornar fins l’any 1986. La meva mare havia mort i amb el meu pare no m’entenia excessivament, i vaig decidir marxar. Per marxar la feina va ser meva: per obtenir un passaport t’havies d’espavilar molt, no te'l donaven fàcilment; però resulta que van venir els de l’Associació de Mines de Carbó de Bèlgica perquè necessitaven treballadors. Sabien que no hi havia feina, llavors hem vaig aprofitar d’això. Érem quatre que volíem marxar, vam anar al consolat belga a buscar els visats i vam marxar. Jo el que volia era fotre el camp, m’era igual on, però passar la frontera no era fàcil. Allà vaig aprendre francès després de treballar; a la mina vaig estar cinc anys, després vaig treballar a altres llocs.

A Bèlgica, gairebé no tenia noticies de la Garriga i de la resta, tampoc molt més. Ens vam alegrar molt que es morís Franco, s’havia d’haver mort més aviat. De les primeres eleccions que hi van haver-hi no me’n recordo molt; sé que una vegada que vaig venir de visita va coincidir amb un referèndum, seria l’any 1976 o 1977. Quan venia m’hi estava molt poc, no podia veure gaire.