Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Francesc Bonastre i Desplà (2005)

Cognoms
Bonastre i Desplà
Nom
Francesc
Data de naixement
13/02/1917
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- El desenvolupament de les eleccions de 1934 a la Garriga.
- L'afusellament d'en Pere Ventura a mans franquistes.
- L'afusellament d'en Gastón a mans de la F.A.I.
- Els records com a soldat voluntari al front.
- Una vida marcada per l'exili, primer a França i després a l'Argentina.
- La presó com a represàlia franquista per a aquells qui pensaven diferent.

Va néixer a can Mario de la Garriga. Més tard els pares (Ramon Bonastre Camps i Anita Desplà Gotanegra) es van traslladar al costat de can Castany, on va néixer la seva germana. El seu pare tenia una agència de transport. El pare de la seva mare va ser el segon home de l’àvia. La seva mare tenia un germà, Lluís Desplà Gotanegra, que va néixer a la Garriga i va morir a Buenos Aires. La dona de l’oncle era “la Cercós”, "la Tripaire" que li deien. En Francesc Bonastre va tenir dues germanes: la Josefina (que tenia dos anys menys que ell, casada amb Joan Sallés Gubern, i que va morir de leucèmia fa uns nou anys), i la germana petita (Inés), que viu a Barcelona. Amb la guerra civil, Francesc Bonastre va marxar a l’exili. Va estar a França fins al 1948, després va tornar a la Garriga en un breu període de temps, i finalment va anar a Buenos Aires, on s’hi va estar amb la seva dona (Florentina Aligué Plans) fins al 1980. Aleshores va decidir tornar de forma definitiva a la Garriga. El matrimoni no va tenir fills.

- La vida a La Garriga, de petit

Can Mario existeix encara, el que passa és que s’ha modificat, perquè el meu pare tenia carros i cavalls. Jo ho he sabut ja de gran. En aquella època, era anar a pencar, jo treballava a les Franqueses, ja vaig començar a jugar a futbol, aquí, després vaig anar a jugar a Torelló. Vet aquí que, allò de la família estàvem poc. Fins que es feia fosc el meu pare estava a l’hort. El meu pare va ser encarregat del “matadero” també i quan van entrar els fatxes el van treure i llavors la va passar negra. Perquè ell es va quedar. Ell era l’encarregat del “matadero” i cobrava als carnissers.

- L’escola

De petit vaig anar a l’escola fins als 14 anys. Primer a la plaça del Silenci, on hi havia hagut l’escola antiga; d’allà vam passar darrere el Patronat, a l’escola aquella, quan es va inaugurar. Érem en Biset, l’Arisa... érem tota una colla i tots érem d’esquerres. La joventut ja ens ajuntàvem. Ens agradava ballar. Jo jugava a futbol i em donaven cinc duros cada diumenge, a Torelló. Un any i escaig hi vaig estar. A futbol jugava de mig-centro.

- La República

La Garriga era un poble catòlic cent per cent. Les eleccions que va guanyar l’Esquerra Republicana aquí, les últimes eleccions (el 1934) van guanyar les esquerres, però saps com les van guanyar? Doncs es posaven tres o quatre homes d’esquerres, entre ells el pare, i no els deixaven anar entrar... ”tu a qui vas a votar?” Ja ho sabien a qui anaven a votar, perquè aquí n’hi havia molts que per cinc pessetes o així els compraven. Això era un poble de rics, dels “veranejants”, i aquí havies de passar pel “tubo”. El meu pare i els altres no els deixaven entrar a votar. Va ser l’única forma de guanyar llavors. Sempre havien guanyat les dretes, tot eren terratinents, i l’un tenia xalets o cases, estaven bé.
Jo treballava a les Franqueses llavors, a la llenceria Casa Macià. A Barcelona Casa Macià tenia dues botigues. Vaig començar a treballar a can Comère. Llavors ens guanyàvem bé la vida, va durar poc... tota aquesta... la República. Recordo la meva mare que li agradava cantar, en aquell temps, eh, perquè tota la vida la pobra va haver de treballar molt. Va ser una època curta per nosaltres. El pare treballava a l’Ajuntament, la germana treballava a la fàbrica de les tovalloles, i jo treballava a les Franqueses. Llavors guanyava bé jo, guanyava 12 duros cada setmana. Van ser els anys més bons que va passar la meva mare, sempre me’n recordaré.
Quan arribava de treballar de les Franqueses... si el pare havia d’anar a l’hort, rondinant, anàvem a l’hort. Si no, a veure els amics. Jo no sabia ni el segon cognom del meu pare. De vida familiar no se’n feia gaire.

- La guerra

El meu pare era un militant (d’ERC), pagava la quota, però no per fer res de l’altre món. A la Garriga d’esquerres hi havia els de cal Bord, davant de l’Alhambra, hi havia una botiga on venien bacallà, Ventura es deien. El segon noi dels Ventura el van afusellar els franquistes. Era un noi una mica tabalot, de jovenet... si tenia 15 o 16 anys i sabia manejar el cotxe, perquè el seu pare tenia una camioneta que anaven a vendre bacallà i altres coses. El seu pare l’havia deixat manejar el cotxe. El Comitè de la FAI o la CNT el feia anar amb una camioneta i crec que va portar algun que els anaven a matar. I de resultes d’això quan van entrar els fatxes el primer que van agafar va ser ell. Tenia 17 anys llavors. Aquest xicot es deia Pere Ventura. Encara hi ha la seva germana.
D’esquerres també hi havia el Galbany, el pare del Pere Galbany; el de can Santa Digna, allà on venen diaris ara.
El que van afusellar els d’esquerres era el de can Comère, el Gastón, que era un dels amos de can Comère i de la fàbrica. Havia sigut molt amic del pare perquè el pare li havia fet el transport de la mercaderia que sortia de la fàbrica, a Barcelona, amb carros. Els de la FAI un dia el van enganxar a la sortida del metro, a Barcelona, i va desaparèixer.

- Enfrontament PSUC-FAI. El Comitè

Jo sempre he estat d’idees, però no per fer res, i vaig estar al PSUC. Justament quan van fotre fora els de la FAI, nosaltres estàvem al costat de can Perris. Estàvem a dalt, enfront del Banc Bilbao, que hi havia els de la FAI. Ells estaven allà i nosaltres aquí. Me’n recordo que tot un dia vam estar muntant bombes, d’aquestes de mà, només havies d’anar-ho collant i guardar-les per quan fes falta. Però no ens vam arribar a enfrontar.
Els de la FAI aquí gairebé tots eren de fora. Uns criminals que sempre anaven amb la pistola. I no podies anar enlloc. Jo per anar a Torelló a anar a veure la nòvia havia d’anar a buscar un permís al Comitè. No es podia fer res. I anar per les cases a fer... el que es va perdre va ser justament per aquests. Primer van defensar Barcelona els de la FAI però després ho van emmerdar tot. Cap país ens ajudava i si t’ajudava era perquè havien de pagar.

- Al front

Jo vaig marxar voluntari a la guerra. El coronel d’Estat major estava per allà al Passeig, vivia la família d’aquest coronel, i la mare hi va anar a treballar. Em van cridar, que estava prop de Terol, amb l’exèrcit, i em van portar amb l’Estat major. Vaig estar a l’Aragó, a Híjar, vam començar la retirada i es va desgavellar tot. Amb nosaltres es va desfer l’Estat major i amb un tinent ens van enviar cap a Lleida, ja a la retirada. A l’arribar a Lleida hi va haver un bombardeig horrible i amb dos amics ens vam haver de tirar al riu, amb un forat que hi havia. I no sé si de resultes d’això que en una orella una bomba em va fotre una mica de l’orella.
A la guerra hi vaig estar fins que es va acabar. Vam marxar perquè érem joves, vam marxar una colla. Hi havia en Patà,-Sebastià Blancafort-, era encarregat a l’Ajuntament de “cuadrilles”. Un que es deia Garriga, que vivia a davant de can Santa Digna. Després el Pepet Miró, que viu al carrer Samalús. Aquest Garriga va morir amb la guerra. A la guerra també vaig estar-hi amb en Felip Codina.

- Exili

Vaig néixer a can Màrio. Ho vaig saber quan vaig tornar... que jo he estat 40 anys a fora. Vaig estar a França, nou anys, als camps de concentració i de tot allà.

- Com decideixen marxar

Els pares treballaven de pagès. Després, quan el Franco, hi va haver una denúncia d’una “bona persona”, ara ja és mort per sort, el va denunciar. El meu pare no s’havia ficat amb res. El meu pare, quan vam decidir marxar, jo estava justament amb els militars a la Roca. En plena retirada, li vaig demanar al coronel si em deixaria venir a veure la família, vam venir a peu des de la Roca amb en Mariano Camprodon, de la Garriga. Just quan vaig arribar a casa... no sabíem què fer, perquè el nòvio de la meva germana, en Joan Sallés Gubern, marxava i havia dit a la meva germana que passaria a buscar-la per emportar-se-la cap a França. Quan vaig arribar jo m’ho van dir. La meva mare no volia deixar marxar la meva germana aleshores, era una joveneta, tenia 17 anys.
Va venir el Joan, se les va emportar (mare i filla) en un cotxe i van anar a parar tots a França. I ens vam retrobar a França una altra vegada. Però el meu pare cobrava dels carnissers, la carn i aquestes coses, i tenia uns diners que havia de portar a l’Ajuntament, i es va quedar per això. Diu “jo ja us atraparé, marxeu”. Ell coneixia bastant bé el camí cap a França. Però quan se’n va adonar els feixistes ja van estar aquí i ja no va poder sortir.
El meu pare havia estat d’Esquerra Republicana, però res, el pare treballar i res més. Quan van entrar el Portuguès, que va ser alcalde de la Garriga fins acabar la guerra, el meu pare va entrar com encarregat del “matadero”. Era un empleat de l’Ajuntament. Però fins llavors havia fet de pagès. L’avi ja ho havia sigut, d’esquerres.
Una vegada van fer venir el Lerroux per parlar allà a la Garrafa, amb quatre republicans que hi havia. Que en Lerroux era un pillo acabat. El meu pare en va ser d’esquerres i jo tenia les mateixes idees.

- Arribada i estada a França

Vaig complir els 22 anys al camp de concentració. Feia tres dies que havíem entrat allà. Primer vam entrar al de Saint Ciprien però al cap de dos o tres dies ens van portar cap a Barcarès. Allà al camp va morir molta gent gran, perquè no teníem... ens donaven un pa rodó, per 25 persones. Me’n recordo que estàvem junts amb... coneixes en Codina, que viu allà al carrer Noguera, doncs amb un dels fills, el Felip Codina que li dèiem. Vam fer la guerra plegats, era com un germà. Al primer dia que vam entrar al Barcarès, vaig fer un sot a terra, a la sorra, amb les mans perquè no teníem res, i amb una manta recordo haver passat les nits els dos, al sot aquell, per passar el vent que hi feia. Ho vam passar molt malament.

Els últims temps de la guerra, que estàvem més enllà de Figueres o de per allà, encara en Felip Codina va sortir un dia d’allà on estàvem acampats i va anar a algun camp d’aviació, que havia arribat un avió de França per la República, i va anar a calar-hi foc, perquè se’ls hagueren quedat els fatxes.
Cap a França ens hi van portar, anava amb l’exèrcit, no vaig pas marxar sol jo. Vaig marxar amb els companys i amb un tinent i un capità. Si m’hagués volgut quedar si que m’haguera pogut quedar, però jo pensava poder tornar a Espanya aviat, dèiem, “què cony, Estats Units, si saben que som republicans i això...”. Però es van tirar enrere, i els anglesos i els francesos igual. Els francesos, uns malparits van ser. Això que era d’esquerres el govern francès.
Al camp de França vam passar-hi set o vuit mesos. A França, al camp de refugiats, no hi havia res preparat. Havíem de dormir a la sorra. La gent gran, saps quants en morien allà? I anar de ventre, havies d’anar al mar. I menjar... l’únic que menjaves era pa ros, i arròs algun dia... i llenties. Al matí, un got d’aigua negra que deien que era cafè. Els francesos no ens tractaven gaire bé.
I per sortir del camp de França, vaig sortir amb un contracte per anar a treballar al camp perquè ja començava “l’asunto” de la guerra amb els alemanys. A les cases de pagès necessitaven gent per treballar. Em van aconseguir un contracte de no sé quants mesos per treballar en una casa de pagès.
Els que es cuidaven d’aquella casa de pagès eren uns cunyats de l’arrendatari d’allò perquè va haver d’anar a la guerra amb els francesos. El primer dia em van ensenyar el llit, tenien una caseta al costat que tenien dues o tres vaques, a baix. Jo dormia a dalt, sobre el paller. Els havia de cridar jo per aixecar-se. Al cap d’uns quants dies, com que treballava molt, com un ase... em van dir que munyís les vaques. Vaig dir que no, vaig provar i no sortia res, i llavors em van dir, “doncs tu, al matí, posa’ls menjar”, i després anar a treure els fems de la cort i tot això. Aquesta granja estava prop d’Albi, a un poble que en diuen Carneau. No sé com hi vaig arribar a Albi, perquè jo no parlava gens de francès ni entenia res. No sé... i ara tinc por d’anar a Barcelona sol.
Hi estava tant malament jo en aquella casa, que els amos vertaders de la finca, que tenien una farmàcia a Albi, em van veure tant apenat, que em van treure ells, sense acabar el contracte, i em van buscar feina a una fundició que fèiem les carcasses dels tancs de la guerra. Allà em vaig haver d’espavilar. Aquella gent de la farmàcia em van donar un llit i menjar, fins que no tingués sou.
Com que era ebenista, el meu cunyat ja treballava. I per sort, em va trobar feina i vaig marxar, i vam anar a Mazamet. Al cap de vuit dies de sortir de la fàbrica, tots els espanyols que treballaven a la fàbrica els van enganxar i els van fotre en companyies de treballadors per anar a fer trinxeres...

En jugar al futbol amb la policia hi estava molt bé. M’havien dit que si passava alguna cosa m’avisarien. Un bon dia em van venir els policies, diu “noi, t’has de presentar a la gendarmerie”. Vam anar allà, ens van tenir no sé quantes hores i ens van portar a treballar a Bordeus. Hi vaig estar treballant quatre mesos, fortificant, a més, a Carcassone. Ens manaven els alemanys, que esperaven l’atac dels anglesos. Amb una trampa en vaig poder sortir i la meva dona va quedar sola. Hi tenia la meva germana llavors a casa meva. El meu cunyat havia passat la frontera.
En vaig poder sortir pel futbol. Vam fer una trampa, van dir que la meva dona estava molt greu, que l’havien d’operar... I els dirigents del futbol, com que eren amics dels alemanys, van tocar algun d’allò i em van donar permís. En vaig poder sortir pel futbol. Van dir que la meva dona estava molt greu, que l’havien d’operar. Com que els del futbol eren amics dels alemanys molts d’ells. Així va ser com em van donar permís per fotre el camp. Van trucar algun jefe d’allà de Mazamet i em van donar un permís per venir a veure la meva dona. Allà la policia francesa em va fer uns papers falsos.

Una vegada, prop de les festes de Nadal, vam haver d’anar a jugar a Bordeus. I vam agafar el tren. Jo, amb por, em vaig endur a la butxaca, amagats, els papers falsos i els bons. Vam arribar a Toulouse (abans de seguir cap a Bordeus) i hi havia una cua que no deixaven sortir de l’estació. I la policia, els alemanys, revisant a cadascun, perquè havien matat a uns alemanys. I jo vaig pensar: “si m’enganxen amb els papers bons i els falsos em liquiden". Perquè els alemanys mataven a la gent com a gossos, eh. Em vaig posar a la cua de tots els jugadors. Cadascú portava la bossa del futbol. Quan em va tocar a mi em van demanar si també era de l’equip i em van deixar passar. Vaig sortir de l’estació de Toulouse amb uns tremolors, que em va haver d’agafar un amic... perquè vaig agafar un cangueli que no ho vulguis saber.

A la regió francesa on jo estava no la van bombardejar durant la segona guerra mundial. Per menjar a Mazamet no vaig tenir problemes. Primer, ja me’n donaven els del futbol. I després ja ens vam espavilar. Menjàvem carn de cavall, oh, que bona que era. Sort en tenia jo, perquè jugant a futbol i tot. Estava prim, però estava fort. Jo a futbol jugava amb el Mazamet. Érem de segona divisió, però a mi em pagaven. A la casa on vivíem hi tenia una mica d’hortet, unes figueres i peres d’aquelles petitetes, més bones.

- Malaltia de la mare, a França, com a refugiada

A França la meva mare estava amb tots nosaltres, amb ma germana, el meu cunyat i jo... A ella, un dia li va agafar una “apoplegía”, i va quedar sense poder parlar ni res, només amb els ulls t’adonaves que necessitava alguna cosa. Com que érem refugiats, el metge ens va dir “és molt jove”, tenia 45 anys. I va dir “potser si fos internada en un hospital es podria curar”. El metge se la devia voler treure de sobre. La van portar cap aquí. La van portar amb el meu cunyat amb una camilla i van quedar que la Creu Roja, a Perpinyà, se’n faria càrrec. Vam agafar el tren, amb una camilla la vam haver de posar allà, i la meva germana petita marxava amb ella perquè cuidés de la mare una mica. Vam arribar a Perpinyà, allà vam anar a casa d’uns cosins, els Damason. Vam estar una nit allà. La Creu Roja no se’n va voler fer càrrec. Vam haver de pujar la camilla entremig del vagó, i la meva germana, elles dues soles. Van arribar a Perpinyà i allà no sé com les van facturar que, a l’arribar a Espanya, la mare a la presó, això que no parlava ni res, a la presó. I la meva germana, amb 12 anys, la van portar a un col·legi d’orfes. El meu pare, llavors ja havia sortit de la presó, va haver d’anar a buscar a la mare, en tren, a Figueres. T’ho pots creure, que una dona que està ferida, que no mou res, que no pot parlar, i posar-la a la presó? La meva mare va morir a casa. La va cuidar la meva germana i algun veí que l’ajudava una mica.

- Retrobament amb la dona

(A l’exili) a la meva dona la vaig haver d’anar a buscar a Perpinyà, perquè estava amb un seu germà, i ella estava avorrida de treballar al camp i em va escriure... ens havíem renyit, però després la família va començar a enviar cartes. I llavors jo li escrivia, ella m’escrivia. I un bon dia em va dir que se n’aniria a Espanya perquè estava avorrida de treballar al camp. Treballava allà a Perpinyà. La vaig anar a veure, no tenia papers, no tenia res, i ja feia tres anys que érem a França. I havies de tenir papers, perquè a qualsevol lloc et deien “els papers”... La feina va ser per arreglar els papers i ens en vam anar a viure a la Bruyère, són poblets, com era abans la Garriga. Allà vaig treballar de carboner, tallant fusta, perquè allà hi ha la muntanya negra, que hi ha uns faigs grandiosos. Allà hi vaig treballar un quant temps. Després vaig entrar a la fàbrica pels que tallaven fusta.

- Retorn (curt) a la Garriga, el 1948

La tonteria més gran que vaig fer en aquell moment va ser tornar a Espanya. El meu pare, que vivia amb la meva germana més jove, i després la mare de la meva dona, que és de Torelló, ens van dir, “cony, perquè no veniu”. I com que em van fer una mala jugada els del futbol... I que, a part d’això, em tractaven molt bé i teníem xalet i tot, però quedava... Catalunya era una cosa de no deixar-la mai de veure, i somiant sempre amb tornar. Si no haguéssim somiat amb tornar, ja m’hauria quedat allà.
Ens van dir, el pare i la mare de la meva dona, “perquè no veniu, perquè no teniu fills, que aquí també us podeu arreglar”. Allà estàvem molt bé nosaltres. A França estàvem a Mazamet, a la regió de Toulouse. Jo jugava a futbol i hi treballava, a última hora vaig trobar una feina... que avui, segur que haguérem estat francesos, perquè era una escola industrial on hi havia nois que estudiaven i nosaltres vam estar treballant al menjador, d’anar a buscar el menjar. Al cap de poc d’estar a allà em van fer una mala jugada els francesos i ja vaig començar, “què, fotem el camp” i ells en dir-nos això de perquè no tornàvem. Tant va ser dit i fet. Vam venir amb autocar. Allà els cotxes ja anaven molt bé, havia passat la guerra però havia canviat molt. I vam arribar al Pertús amb Òmnibus. Allà ja hi havia Òmnibus que estaven força bé. Vam agafar el cotxe cap a Figueres i el tren cap a Barcelona.
Parlo de l’any 48, tant va ser agafar l’Òmnibus a Catalunya, una carretera, uns sots, i la meva dona va començar a dir: “vols dir que no ens haurem equivocat?”. I efectivament, ens vam equivocar. Vam estar aquí un any i mig o aixís. En aquella època... hi havia una crisi horrible, van tancar els bancs, no sé què va passar perquè no estava al corrent jo, ni feina... vaig haver d’anar a treballar de manobra, vaig anar a arrencar pins per fer-hi vinyes i coses així, i si trobaves feina. A final em vaig avorrir tant, vaig decidir tornar a França, i ja havia trobat un policia que em passaria cap a França, sol, no podia anar amb la meva dona, l’havia de deixar. Acostumats a França, que teníem gas natural, els carrers asfaltats, ja França era un paradís comparat a això.
A França teníem gas, estufes... i quan vam tornar, ella ja va dir: “em sembla que ens hem equivocat”. Les carreteres estaven fetes un desastre. Es va fer un tips de plorar la meva dona, la Flore, pobra. Menjàvem, però no vèiem gaire talls. Jo vaig portar alguns diners, però no me’ls vaig voler gastar tots perquè vam haver de fer el passaport aquí. Quan vam arribar aquí, quina misèria. Havien caigut unes portes d’una habitació que dormia jo i vaig fer-la arreglar i pintar-la de nou, perquè el pare no hi havia pogut fer res, perquè la passaven bastant negra.

- Segon exili, a Buenos Aires

Jo tenia un oncle a Buenos Aires, un germanastre de la meva mare, li vaig escriure, i li vaig demanar si allà em podien arreglar... De seguida ens van escriure i mirar de trobar passatges i així ho vam arreglar, vam poder marxar, marxar amb el Cabo Buena Esperanza a Buenos Aires.
Quan vaig pujar al barco per anar cap a l’Argentina no duïa ni cinc, és a dir, que no vaig poder comprar res al barco. Les vam passar negres al barco. Nosaltres vam anar a baix, en un subsotano, i per respirar posaven unes teles que arribaven fins a dalt de tot, perquè si no ens haguérem mort ofegats dins el barco. I el menjar, no vulguis sapiguer-ho. Vam estar disset dies o divuit.
Vam anar a viure on vivien els meus tios, que vivien a un lloc... te’n recordes del Maradona? Doncs per allà al costat, a casa els meus oncles, tenien casa i un taller de fusteria, allò era una cova de lladres. A la nit, jeje, jo tenia un cosí... que era empleat d’una casa molt important de joguines, un bazar, i de vegades anàvem a casa d’ell, que estàvem a 200 metres, i a la nit, jaja, ens havien d’acompanyar perquè tot d’un plegat començaves a sentir tiros i tot. Allà va viure i va néixer el Maradona.
A Buenos Aires ja hi vam marxar els dos i de seguida hi vam trobar feina, particularment els catalans. Allà vaig treballar als teixits, en una fàbrica que era d’uns catalans. Vaig treballar-hi quatre anys, em van explotar com un d’allò. El gerent era català, era de Mataró i havia fet molts diners. Em van posar a uns telers que eren automàtics, que jo no coneixia, perquè aquí vaig treballar només a can Comère, on jo vaig entrar d’aprenent i hi vaig treballar tres o quatre anys.
Allà, al no conèixer que eren automàtics, em van posar de teixidor i després que ja ho veuríem. Jo era mecànic, m’espavilava. Vaig passar quatre anys esperant que m’apujessin, i quan me’n vaig anar llavors deien que em canviarien i llavors vaig fer botifarra.
Després vaig acabar de fuster... ara si jo et digués de tot el que he treballat o lo que he fet... amb 10 dits no en tinc prou. Vaig acabar jubilant-me allà, amb 22 anys que vaig treballar a Aerolíneas Argentinas. Després vaig venir varies vegades en viatges, perquè tenia viatges gratis per mi i per la meva dona. Vam venir algunes vegades i vam veure que això ja havia canviat. Va passar el temps fins que jo allà ja no tenia ganes de viure-hi més. Ens van atracar dues vegades a casa, una vegada a la meva dona i una altra vegada a mi, que teníem un negociet, que portava la meva dona. Ella tenia la d’allò, jo feia els preus, era per entretenir-se ella, es va posar sempre al voler treballar i sempre va treballar molt. Era una dona que valia un imperi, perquè era simpàtica. Vam passar tantes coses, que de vegades... ho deia al doctor Martí, que viu aquí dalt, “no sé si m’he portat malament amb ella”, perquè era... quan la trobes a faltar... vam estar casats 64 anys. En tenia jo 25. Ens vam ajuntar, érem nosaltres els promotors de tot.

- Altres garriguencs a l’exili: Felip Codina (que va estar a Buchenwald) i Joan Vila

El Felip Codina, íntim amic meu, el van agafar perquè militava en un partit. A França el van agafar i el van fotre a la presó de Toulouse. Els alemanys el van enganxar. La Flore se n’anava a collir castanyes, allà on nosaltres vivíem hi havia molts castanyers, fèiem bullir patates i els hi enviàvem. Després se’l van emportar amb aquests trens que no se sabia on anaven i el van dur a Buchenwald. Ell, com que havia “set”, que despatxava a la farmàcia, allà va fer d’infermer i per això es va salvar. Quan van acabar l’alliberació dels tancs, va anar a París. Amb la Creu Roja vaig poder contactar-hi. Vaig escriure’l, que vingués cap a casa. Va estar un temps per refer-se. Va arribar a casar-se i van tenir una noia, que és l’única que viu ara, i li sóc padrí. Es deia Felip Codina. Es va morir no fa pas molts anys, van viure temps.
La seva filla es diu Cati Codina. Havien estat molt amics amb nosaltres, que també anàvem a ballar. Al Felip li agradava molt la conya. La Cati Codina és mestra, viu a Toulouse i en tinc el telèfon. Hi parlo sovint, com que jo cobro algo de França de jubilació, i sempre tinc problemes. I de l’Argentina també em foten igual.
Estant a l’Argentina, que vaig venir vàries vegades, el primer o segon viatge que vam fer vam anar a París, perquè hi tenia un germà de la meva dona. D’allà vam baixar cap a Mazamet, on tenia aquest amic que s’havia casat a casa. Encara tinc fotos d’allò. Després hi havia de la Garriga un de can Marió, encara viu, té la meva edat. Té dos mesos o tres més que jo. Feia de porter. Aquest de can Marió, en Joan Vila, es va casar dues vegades. Ell va poder sortir dels camps i anar a Marsella. El de can Marió va estar en un camp de refugiats a França, però hi va estar poc ell. Tenia l’adreça d’una gent de Marsella i va anar a petar a Marsella, això que havies de tenir una mica de valor. I va jugar al Marsella, era porter del Marsella. El seu germà viu a can Panxarossa. I la germana, ara està a les monges de can Marió.

- La relació amb la dona en una època tempestejada i com es van casar

Amb la dona, ens vam prometre quan jo jugava a Torelló, abans de la guerra. M’hi vaig fer perquè m’agradava molt ballar. I en sabia ella, era una “pluma”. Estant ja a l’Argentina, no havíem ballat pràcticament gens, i aquí quan vam venir (a la Garriga), que vaig estar a l’Esplai, anàvem a ballar. Ens aveníem molt. La meva dona es deia Florentina Aligué Plans.
Quan vam marxar a l’exili, al camp de concentració jo vaig trobar el seu germà. Però jo... com que estàvem renyits aleshores, no volia... ella m’enviava paquets durant la guerra. I jo li escrivia i li deia, no m’enviïs més paquets, no vull res de tu. La qüestió que allà a França, per medi de la família, el meu pare tenia una germana a Torelló, que per això jo vaig anar-hi per una festa major i llavors em van contractar pel futbol.
La meva dona em va començar a escriure, jo li vaig escriure també, era una bona noia. Em va passar pel cap quan vaig marxar al front... que no en volia saber res més, ja m’havia promès i tot. Ja tenia l’anell de promès. Jo tenia 18 anys que vam anar a comprar l’anell amb la meva mare a Granollers. I després vam anar a allà, a demanar la mà d’ella.
Quan estant a la guerra m’escrivia, jo deia que no en volia saber res, els companys em deien: “sembla mentida, amb lo que t’estima aquesta noia, perquè li fas aquest rebuig”. Per coses familiars ens vam tornar a relacionar. Quan era a França la vaig anar a buscar, a Perpinyà. Ella era una mica innocent, en el sentit que era alegre. La seva família vivia a Torelló.
Per casar-nos vam demanar aquí que ens enviessin la partida de naixement. Quan vam tenir els papers vam anar a l’Ajuntament (a França), els dos, un dia entre feina. “Bueno, venim a casar-nos”. I ens diuen: “i quins testimonis porteu?” No en porteu cap de testimoni? El meu cunyat treballava, ves si haguera deixat la feina per venir... ni pensar-hi. Llavors es van aixecar dos de l’Ajuntament i van dir, bueno, sortirem nosaltres de testimonis.
Quan vam tornar, per treure els passaports, a França, el que feia allà de secretari de la junta, de la representació espanyola, i com que li agradava molt el futbol érem amics. I li vaig dir: “mira, volem marxar a Espanya, ens pot fer els papers?” I quan vam ser aquí, al cap d’un temps, vam haver de casar-nos. El rector que ens va casar allà a Torelló, era un parent de la meva mare. Em va fer confessar i tot, i vaig pensar, què atrassats a Espanya, encara ara políticament... Quan ens vam casar teníem 25 anys. Ens portàvem dos mesos. Ella els feia per l’abril i jo el 13 de febrer.

- El retorn definitiu a la Garriga

Quan vaig complir 30 anys a l’Argentina, que ens vam jubilar els dos, la vaig portar aquí, que a mi encara em faltaven uns mesos per acabar. La meva germana ja havia buscat un pis i ella es va dedicar a moblar-lo, i quan jo vaig venir ja estaven amb tots els mobles i tot. Vam tornar a la Garriga l’any 1980. Va ser una satisfacció tornar a la Garriga. Saps el que és passejar pels carrers i pensar, ah, per aquí hi passava per anar a col·legi i baixàvem amb els de Querol i anàvem cap al Passeig.

- La postguerra dels que es van quedar

Durant la guerra la família no va passar gaire penúria. Després sí. El meu pare sol, amb la meva mare malalta. Abans no, perquè ell, com que estava al “matadero”, sempre algo de carn podia tenir. Després tenia un hort a les Planes, que jo hi havia treballat. No li faltaven mai patates, ni mongetes. En qüestió de calers, pobres, estaven molt fotuts. Quan vaig estar a l’Argentina una vegada els vaig poder fer un envio de diners, que no feia molt temps que estàvem allà, però ens guanyàvem bé la vida, treballàvem la meva dona i jo. La meva germana petita, la Inés, els va agafar els tifus. Era molt joveneta. El meu pare em va escriure i em va dir si podia fer alguna cosa perquè no hi havia calers...

- Represàlies franquistes

El pare va estar empresonat després de la guerra, un el va denunciar, un fill de mala mare. Hi va estar quatre mesos o així empresonat. Ell era d’esquerres, però no havia sortit per res i ja era gran. Se’n va enterar un que era de Falange d’aquí la Garriga i es veu que el meu pare li devia haver venut unes patates o això (i el va ajudar a sortir).
El meu cunyat va haver de marxar, per la Gestapo, i va venir aquí, va estar a la presó. Un cop establert aquí, el meu cunyat va treballar a la Pirelli, era el jefe de la part de fusteria, i després va posar un negoci pel seu compte. Ara el meu cunyat ja és mort, la meva germana també. La meva germana petita va marxar amb la mare a l’exili. El cunyat era del PSUC, si visqués encara ho seria. El seu gendre era en Manolo Vázquez Montalbán. La meva germana quan va poder, com que ja hi havia el meu cunyat aquí, que s’havia hagut d’amagar i llavors va estar a la presó... la meva germana amb les dues nenes van tornar cap aquí, en tren.