Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Ester Camp Lloreda (2005)

Cognoms
Camp i Lloreda
Nom
Ester
Data de naixement
15/05/1931
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La penúria, la por, l’angoixa i els disbarats són els seus records de la Guerra Civil.
- L’escassetat d’aliments i l’estraperlo.
- El record dels bombardejos.
- Les tropes nacionals entrant a la Garriga pel carrer Gran marquen la fi de la guerra.
- La sensació que Franco els havia enganyat.
- L’empresonament de gent inocent per falses denúncies.
- L’obligatorietat d’emprar el castellà en tots els àmbits de la vida pública.
- La participació en la política local com a membre d’Unió Democràtica de Catalunya.
- El desengany sofert amb els polítics.
- Un recorregut pels carrers del centre de la Garriga.

Va néixer a la Garriga, al carrer Centre, número 4, en una casa que ja no existeix (era al costat de l’Ajuntament: “ja no existeix ni l’Ajuntament que hi havia ni la casa, que es deia can Camp, on jo vaig néixer”). Va tenir una botiga d’articles de pell (bolsos, moneders, cinturons, sabates, maletes...) fins que es va jubilar, amb 71 anys. No va anar a l’escola –diu que acabada la guerra no n’hi havia– i va tenir una professora particular. Els seus pares eren Antoni Camp i Francesca Lloreda, que van treballar de “marroquiners”, venent articles de pell, molts fets per ells. Ester Camp era la última de vuit fills. Els seus germans: Josep Maria, Jaume, Pere, Roser i Enriqueta. És soltera.

- Escola

Jo ara vaig a classe. El que no vaig poder fer de jove ho faig ara. Ara han restringit molts professors, ha empitjorat molt tot això de les classes de la gent gran. I jo li comentava a una companya meva: “home, en part, també ho entenc, perquè jo moltes vegades he pensat que és una llàstima que la Generalitat o qui sigui gasti tants diners per la gent gran, que no ho hem d’aprofitar”. I ella em va dir una cosa que tenia tota la raó: “nosaltres sempre hem de pagar els plats trencats, no, perquè a la nostra joventut no vam poder estudiar”.
En el meu cas, un poble petit, no hi havia ni escoles, recent acabada la guerra que era quan jo devia començar a anar a col·legi. A traslladar-te no podies. Com que no hi havia escola vaig tenir una professora particular, que de gran, he pensat que ni devia ser mestra ni devia saber més que l’a-e-i-o-u. Perquè quan rumio lo que em va ensenyar, bueno... Aquesta companya que em deia... ”nosaltres que a sobre hem treballat tota la vida i hem pagat molt i molt i molt”. Jo li dic “no m’ho recordis, que m’arranco els cabells quan penso lo que he arribat a pagar i pagar al govern”.
A 12 i 15 anys i 18 vaig anar fent cursos per correspondència, ara això ja no existeix. El meu cas era el de tants i tants. Treballant t’espavilaves una mica a fer cursets per correspondència. Vol molta voluntat.
Recent acabada la guerra no hi havia escola. Ja t’ho dic, anava amb una senyora, que per cert me la vaig estimar molt, però... era particular, érem quatre o cinc. Si vaig aprendre alguna cosa va ser fent cursets per correspondència a les nits. O sigui que no vam poder estudiar llavors i ara tampoc, perquè ho han retallat molt. Mentre hi havia CiU estava més bé, aquest punt el van cuidar molt més que no pas ara.

- La casa paterna

Era una casa molt d’aquell temps, tot i estar al carrer Gran. És molt curiós perquè... vaig anar no fa pas massa a una casa convidada. Era com un castell. Llavors encara ens van obsequiar, el senyor d’allà és pintor, i va treure tot de dibuixos, fets amb llapis i carbó i va dir, va trieu. Jo en vaig triar un molt curiós perquè em va tornar al meu temps...
Estàvem a una casa al carrer Gran, al costat de l’Ajuntament, vol dir que no era una casa de tercera, era una casa més aviat podríem dir una mica bé. Una mica. No hi havia cuarto de bany, vam tardar molt a tenir-ne. El lavabo era una comuna. El quadro que em va regalar aquest amic era la comuna que teníem a casa. Ara et sembla impossible. O sigui, que no estàvem en una casa de pagès ni pobre...

- La República

No la recordo, això n’he sentit a parlar molt als meus pares, però jo ja no l’he viscut.

- La Guerra Civil

Sí que la vaig patir molt, a pesar que tenia quatre o cinc anys. Vius escenes molt fortes que encara que siguis petita les recordes. Tenia tres germans que van anar a la guerra, que és molt diferent d’anar a fer el servei, eh. S’hi van passar tres anys a la guerra. I llavors quan es va acabar la guerra, en camps de concentració, i penalitats tantes com vulguis.
I una cosa que no he entès mai, que després de fer una guerra encara van haver de tornar a fer el servei. Un va ser de la quinta del Biberó, i va haver de tornar a fer el servei. Vam estar més d’11 mesos sense notícies d’un, que les poques notícies així una mica no oficials sino oficioses era que era mort. I per sort no va ser-ho, però fixa’t tu quina manera de viure, els meus pares. Un dels germans, la seva quinta, no sé quants eren, però en van morir cinc o sis d’aquí del poble. És horrorós, perquè una cosa és veure-la al cine la guerra i l’altra viure-la en la pròpia pell.
Un dia a la nit van dir “ha començat la guerra, ha començat la guerra”. Tothom es va tancar dintre les cases, escoltant la ràdio, a veure què passava. Sé que els meus pares escoltaven molt la ràdio, i a vegades es podia, a vegades no.
Els tres anys de guerra van ser sense menjar, sense diners, tot el que et puguis imaginar de tragèdia es viu amb una guerra. Aquest dia m’explicava la meva germana, una que és més gran que jo, que en el carrer nostre els rojos van... perquè ara hi ha molta tendència -jo no sóc de l’Aznar ni franquista, al contrari, sóc antifranquista- però ara també molesta una mica que sembla que tots els disbarats els va fer en Franco. En va fer molts, però no tots, eh. Jo penso que si es posaven en una balança no sé quin cantó pesaria més. Els rojos, o sigui els d’esquerres, en el meu carrer van matar, sense judici ni cosa semblant; a la nit passaven amb un cotxe, feien baixar els homes, el cap de casa, i el mataven en una cuneta que ni l’enterraven ni res eh. En el meu carrer n’hi van haver cinc o sis (de morts). Pels comentaris dels meus pares eren molt bona gent, però pensa que van matar bona gent. Van matar un tal Ferrandis, un tal Albó, en Guanyabens...
Ma germana em va dir: “recordo un dia que el papa em va venir a veure al llit i em va fer treure el cap per la finestra mentre anaven a buscar un d’aquests i va dir, d’això recorda-te’n sempre això que has vist”. Ma germana era més gran que jo. Són coses molt grosses, amb gent del barri que t’estimes i de tot, haver de veure això. I l’endemà els trobaven sense enterrar ni res amb una cuneta. És molt gros, molt.
A pesar de passar por també vam tenir gent amagada, que cada vegada que et semblava... corrents a amagar-se a teulades i aixís. Això, tot i sent petita, ho vivia jo cada dia. I la mama: “sobretot, eh, que no se t’escapi de dir res”. Saps, sempre, com un temor, una cosa, una angoixa constant, una angoixa per tantes coses...
A casa havíem amagat amics, que et venien. A lo millor arribaven una nit... "per favor, per favor, deixeu-me passar una nit aquí", que s’havien escapat d’algun altre lloc. Els meus germans van lluitar tots en el cantó dels d’esquerres, però no perquè ells ho triessin. I molts que es passaven els havien mort passant-se. Hi havia de tot i molt.
El pare era amenaçat i de vegades també havia marxat de casa uns dies. Tres anys ara els passes com aquell qui res. I aquells anys van ser tan llargs, tan llargs, tan llargs que no s’acabaven mai.
A les botigues no n’hi havia de menjar. Havia d’anar el meu pare a peu... teníem algun parent a Llerona, que eren pagesos, i a veure si ens venien alguna cosa. Havies de buscar el menjar “aixíns”. I acabada la guerra, amb el temps ja d’en Franco, va ser una postguerra... que jo me’n recordo que parlaven que si la guerra d’Alemanya que si tal lloc, i que totes s’havien refet molt més de pressa. Aquí la postguerra no s’acabava mai de mai de mai. Anàvem amb raccionament, no sé pas quants anys va durar, no t’ho puc precisar. Va durar molts anys. Havíem de buscar la gent que es dedicava a fer estraperlo, que podien treure-ho de jo què sé i llavors t’ho venien. Vull dir que a la meva joventut no pensaves mai “mira, em compraré un vestit o em compraré un...”, tot això, ja ni et passava pel cap, perquè tots els diners, tots, anaven per menjar. Perquè com que ho havies de pagar a uns preus de... del que fos, i gràcies encara. Alguna amistat que te’n venia, que el seu marit ho treia d’algun lloc.
D’aliments faltava de tot durant la guerra. Pensa que vam menjar farinetes, fèiem aixís (es tapa el nas) per no sentir la pudor que feien. El blat de moro, que l’havíem de moldre nosaltres, l’havíem de torrar una mica i llavors fèiem com sopes, en dèiem farinetes. Es va menjar de tot. Guixes, que no sé què son, no n’he vistes mai més, és un llegum que no queda mai cuit, que em sembla que s’utilitza pel bestiar... "bueno", havíem menjat guixes; ni que bullin 24 hores queden cuites.
Hi ha molts drames a explicar, de gent encara molt pitjor, que anaven a buscar les deixalles, pots pensar quines deixalles hi havia. Barbaritats, coses molt grosses... N’hi havia que s’ho passaven fatal, fatal fatalíssim, i molta gana es va passar, molta gana. Nosaltres, per exemple, teníem parents pagesos i ens van ajudar el que van poder, perquè, saps què passa, es robava molt, havien d’estar a les nits a vigilar als camps. Tot anava malament.
Durant la guerra (l’estraperlo)... havia sentit a explicar, per fer un treball, doncs deien si no m’ho pagues amb... perquè encara els que tenien una mica de menjar eren els soldats, ai senyor, i per fer-los alguna cosa que necessitaven me’n recordo que donaven algun “xusco” (un panet), alguna cosa.
D’entitats culturals... res, no existia tot això, no es feia res. Si n’hi havia, que n’hi devien haver, es van tornar a formar després més tard.
Sempre veies aquell temor a casa, i sempre veies que els grans s’espantaven, i tu no t’espantaves com ells, perquè no sabies de què anava, però sempre, saps, havies d’anar a retruc de totes aquestes coses que passaven contínuament. De vegades el meu pare havia hagut de marxar de casa, però també havíem tingut molta gent amagada. Aquesta gent que teníem amagada estaven sempre amb les orelles “aixins”, perquè ja sabien què havien de fer si venia algun registre. Perquè ens havien fet registres i escolta, sempre aquell temor, aquella por, aquella cosa...
La Miliciana no sé si l’he vist o no, però n’havia sentit a parlar tant a casa meva, que ja no sé si la tinc present d’haver-la vista o de tant sentir-ne parlar, perquè la meva mare li tenia un pànic. La meva mare els tenia molta... no els podia veure, és clar, eren d’esquerres, eren els que havien agafat els meus germans per anar a la guerra.
Recordo quan van anar a cremar l’església, i van dir “tots que portin tots els sants i quadros i de tot, religiosos”, que van fer un foc allà a la plaça... Qualsevol ordre que donessin deien “el que no ho compleixi serà passat per les armes”. Això encara ho recordo. Sempre, qualsevol tonteria, “serà passat per les armes”, vol dir que li clavaven quatre tiros.
En vam amagar de sants, en vam treure algun per fer-ho veure però en bona majoria ens els vam quedar amagats. Van fer-ne moltes els rojos. S’han lluit els uns i els altres. Es veu que el poder, noia, corromp la gent, perquè jo ara també tinc molts desenganys amb la democràcia, perquè es va lluitar molt, es va batallar molt, clandestinament... que abans de morir-se el Franco ja es treballava molt i molt. Jo, els meus germans, que ja eren grans, sé a través d’ells el que es treballava i el que es feia.
En els registres obrien armaris... el meu pare tenia un camió i li van prendre. Deien que se’l quedaven per fer-lo servir, era incautat. No el van tornar mai més. El garatge on el tenia, també, “com que ja no tens el camió, no el necessites, el farem servir nosaltres”. Era apartat, perquè a les cases d’abans no hi havia garatges. El meu pare, pel treball o no sé què, s’havia comprat un camió. I no li van tornar mai més.

- Els refugiats

Estaven a les torres aquestes grans, els allotjaven. Suposo que sí que es relacionaven. Tinc present quan havien d’entrar ja els nacionals que en deien, en Franco, una pila de camions que anaven amunt, cap a Figaró, aquesta carretera de Vic, tota aquesta canalla els carregaven en camions i se’ls enduïen cap a França. A vegades els meus pares et feien veure alguna cosa perquè et quedés també. Bastants camions van passar.
També recordo al Blancafort, que hi havia ferits de guerra, estava molt ple de ferits, que abans era l’Asil Hospital, ara és residència. En torres d’aquestes grans que també hi havia ferits de guerra. Els refugiats no penso que els deixessin voltar, perquè no tinc present de veure’ls.

- Els bombardejos

Recordo el de Granollers perquè va ser tant fort, que van haver de portar ferits per tots els pobles del voltant, perquè va ser “tremendo”. Això era molt als últims. Aquí a la Garriga també, que van matar coneguts... és que tots érem coneguts llavors. El poble era molt petit, van matar varies persones. Vam dormir una nit a fora, al camp, a la intempèrie, de por. Després del bombardeig la gent va marxar cap al bosc, cap al camp. I després d’una nit vas veure que havies de tornar, tant si tenies por com si no.
Els nacionals van entrar aquí la Garriga el 2 de febrer.
Recordo l’ambient del dia del bombardeig, hi havia molta desesperació, un decidia una cosa, l’altre en decidia una altra, alguns se’n van anar cap a més amunt. És un desori. Tot era imprevist. Tot era “sálvase quien pueda”.
El dia del bombardeig ens vam tancar a casa. Per sort, com que era una casa, ja et dic, antiga, de parets molt gruixudes, ja teníem tots senyalats on ens havíem de posar quan hi hagués un bombardeig. A sota les parets que ens semblaven que ens protegien més. Me’n recordo que a mi em tocava anar amb un noi que teníem amagat, i portàvem una fusta aquí al coll penjada, amb un cordill, per posar-t’ho a la boca, perquè a vegades el retroc... Tinc present aquest noi que ja m’agafava de la mà i em portava allà on tocava. Estàvem organitzats.

- Repressió a l’església

Van matar moltíssims capellans i monges. La major part d’aquests veïns que vivien al meu carrer, els van matar perquè anaven a l’església, perquè eren catòlics eh. El motiu era per això. Després saps que eren més aviat venjances personals perquè recordo un que es deia... tenia una carnisseria, un d’aquests, que la meva mare deia que era molt bon home, que ella sempre hi anava a comprar, “sempre veig que fa paquetets amb gent aixís de franc”. Sempre deia que era tant bon home, tant caritatiu, tant generós i de tot. Llavors es va dir que si l’havia fet matar el pastor que tenia, que li guardava els ramats, m’entens, perquè es va quedar el ramat, ja veus quines tonteries. La carnisseria era... saps la sabateria Guardis, al costat, que ara és d’ells, que hi tenen sabates, doncs allò era una carnisseria abans de la guerra. Ja acabada la guerra ja no ho va ser més, perquè a aquest senyor el van matar. La seva família va quedar molt malament, arruïnada completament. La majoria de morts van ser d’aquestes.
Es feien misses privades, se’n feien, perquè jo coneixia una senyora que va tenir... casi bé tota la guerra no, però bona part, de vegades també es canviaven, si algú podia sospitar o algú. Aquesta senyora va tenir el rector que teníem. I deien alguna missa, jo no havia anat mai a cap, perquè era petita però els meus pares sí que havien anat a algunes misses. Aquesta senyora es deia Filo, molt popular, molt coneguda, però no et sé ni dir el cognom.
Aquesta dona vivia a... la Font d’Aigua Calenta, on ara hi ha una botiga d’ordinadors, al costat, hi ha una porta tota antiga, que sembla que no hi hagi ningú... vivia allà. Ella tenia una barberia i tenia el mosso. Aquesta senyora, el seu marit era barber, es va quedar viuda i per continuar el negoci va posar un jove que es va fer gran en aquesta casa. Tenia una casa molt gran i va tenir amagada varia gent. Perquè molta gent vam tenir amagats. Et venien i escolta, i me’n recordo un dia a la nit que van venir una família amb dos fills, i van dir... "jo miri, jo dormiré a terra, o a una cadira, però jo no marxo d’aquí". Eren amics de casa meva, venien de Barcelona. Doncs què havies de dir. Vivíem tots “apechugats”. Et venia gent i es quedaven. Però hi havia un altre sentit. És que es vivia molt diferent d’ara, perquè ara et semblaria un daltabaix haver-te de posar de cop i volta una família a casa. I llavors no era un daltabaix. Era un altre ambient, era un ambient que no era organitzat, viure sempre amb un suspens.
Ademés hi havia militars... per exemple al Victòria tenien militars dels que manaven (els republicans) els rojos. O sigui, que estaves, sempre... no és allò que diguessis, “bueno”, estem aquí al poble i els militars són al front, no els veiem, nooo, és que estàvem rodejats de tots.
No recordo la revista Unió.

- El final de la guerra

Jo no sé qui ho devia dir, no t’ho sabré explicar, però jo sé que es va comentar “oh, diuen que estan pujant els nacionals” i va ser quan tothom es va tancar a casa, portes i finestres tancat, tancat, perquè tenien por que fos una enganyifa, com s’havia fet en bastants pobles. A peu, anaven agafant territori a peu. Anaven passant pel carrer Gran, perquè ara potser passarien per la carretera Nova, però llavors la carretera Nova ja hi era, però el punt de pas era el carrer d’aquí el centre, per la plaça de l’Església i tot això. Anaven passant, amunt, amunt, i ningú deia res, tothom tancat. I ma mare, que devia estar mirant-ho per la finestra o jo què sé, al final va dir, no, no, jo surto i els hi pregunto si són... i va sortir, i llavors abraçades, i es va acabar amb alegria. És el que esperàvem tots, és que tothom esperava que entressin els nacionals.
Entraven els soldats, pobres, i la meva mare estava molt contenta. De moment, van dir, oh, “ja entren, ja entren”, perquè van estar aturats “varios” dies a Llerona. Quan van entrar, era en ple dia, migdia, i totes les cases tancades, portes i finestres i de tot. La meva mare, no sé per què, va ser una de les primeres a sortir. “Així vosaltres sou d’en Franco, visca en Franco”. Més tard es va penedir molt, va dir: “veig que en Franco ens ha enganyat”. Com que ells escoltaven la ràdio, diu “en Franco ens ha enganyat perquè ell sempre havia dit que només volia guanyar la guerra però que llavors no governaria, que hi hauria eleccions...”. Jo recordo ma mare que ho deia. O sigui que ella va estar molt contenta que entressin els nacionals, perquè s’acabés la guerra, tornessin els nois del front, però deia “en Franco ens ha enganyat perquè durant la guerra no deia que faria això”. I després que també va fer moltes coses mal fetes. Ara, repeteixo, no sóc franquista, sempre he sigut anti, perquè abans de ser moda ser-ne, jo, com que sóc molt espontània, ja veia que era antifranquista. Llavors quan ha sigut moda n’ha sigut tothom. Però tot i així, si poséssim a la balança tots els disbarats que van fer els uns i els altres, no sé quina baixaria més, eh. Perquè els rojos em van fer molts de disbarats, però molts, molts i molts.
No recordo el discurs dels vencedors. Recordo perfectament el dia que va marxar el de la quinta del biberó (de germà), en Pere. Ma mare m’estava pentinant a mi, que duïa trenes.
Quan va tornar el germà, va ser una gran alegria, però és que van trigar molt a tornar, eh. Quan es va acabar la guerra van tardar molt. Aquest Pere el van haver d’anar a veure a un hospital de San Sebastià. Amb un altre germà el van anar a veure a Montjuïc, que s’hi va estar mesos i mesos, no sé calcular. Però va ser molt llarg. Pensa que estaven dormint a terra. I explicava el meu germà que al dematí, per veure quants s’havien mort, entraven i tiraven una galleda d’aigua i el que no reaccionava és que era mort. Sense una manta, sense un llençol.
Vaig anar a veure el castell de Montjuïc i recordava tot el que els germans m’havien explicat. Quan es va acabar la guerra els tenien presoners allà. Com que havien lluitat amb els rojos, llavors el Franco els tenia presoners, que si camps de concentració, que si puestos aixíns. No sé per què. Fins que els anaven lliurant.
Llavors d’haver tardat molt a tornar els van tornar a reclutar per fer el servei, que això no ho he entès mai jo. Ai, després de fer una guerra, van haver d’anar a aprendre de... Un d’ells va estar tres anys a Chauen.
Aquí la Garriga jo no recordo ningú que s’exiliés. Potser sí que hi ha algú, però no el tinc present.

- Postguerra/Franquisme

La postguerra va ser molt llarga. Aquí no s’acabava mai. Va costar molt que la gent pogués fer una vida normaleta. Gent que pel que fos podien adquirir aliments, gent d’aduanes... tothom s’espavilava com podia i llavors t’ho venien al preu que podien, que era molt car. L’única preocupació de les famílies no era cap altra que procurar menjar. D’on traurem menjar. Era l’únic objectiu que hi havia, cap mes.
El menjar l’aconseguíem d’estraperlo. Bueno, van haver-hi cartes de raccionament, però aquest raccionament donaven un quilo d’arròs poder un cop al mes. Ningú podia viure del raccionament. A vegades donaven pa, a vegades no. Era un simulacre. Van anar molt les cartes de raccionament. Llavors hi havia el tiquet del sucre, de la llet, i quan anaves a buscar... que et donaven res... arrancaven tots els tiquets. Que potser entremig hi havia molta gent que se n’aprofitava i llavors ho venien d’estraperlo, possiblement, perquè això veig que passa sempre. El raccionament s’havia d’anar a buscar als llocs que ho tenien, tal dia, a tal hora, i et treien els tiquets de tots els que volien.
El negoci (de casa) com que era un negoci que no era actual, perquè la gent no era de tot això, de gastar cèntims, t’havies d’espavilar amb altres tonteries, amb lo que podies. El meu pare era molt treballador i s’espavilava amb el que fos. Va anar fent diferents coses, s’agafava a tot el que fos per menjar.
Paulatinament, molt de mica en mica, va anar millorant, les coses es van anar estabilitzant, l’estraperlo es va anar acabant. Les botigues podien tenir ja més cosa. Es van obrir ja fàbriques. La gent tenia ja feina. Una cosa molt lenta, però es va anar normalitzant. Jo recordo que a 12 anys em vaig posar a la botiga, no és que la portés jo, però ajudava a la botiga.

- Denúncies

Sí, molta gent havia patit denúncies. Jo no sé si a nosaltres ens en van fer. Tinc amics que sí, que havien patit denúncies. Sí, per exemple, una amiga molt amiga meva que el seu pare va estar a la presó tres anys, que l’havien denunciat per una cosa que era mentida. Va estar a la presó fins que un dia, un amic que tenia influència va dir: “el teu pare encara és a la presó? Vinga va, escolta, ja t’ho arreglo”. I el van treure. L’empresonat es deia Castany, del carrer Samalús. Un home que no havia fet res. Així era el 99%. Perquè el que fa una malifeta ja s’espavila a cobrir-se. El que no ha fet res pensa “a mi què m’han de dir” i aquell anava a la presó.

- Acció Catòlica

Jo era molt participant d’Acció Catòlica. Va ser una cosa molt maca de la meva joventut. Acció Catòlica era aplegar el jovent, es feien conferències educatives, sempre naturalment dirigides a catòlica i apostòlica, com jo sóc. Jo sóc catòlica i practicant, perquè molta gent és catòlica però no és practicant, i més ara. De vegades penso que sort que a la joventut vas tenir aquesta direcció, i m’ha agradat tenir-la, haver-la conservat. Es feien conferències, es procurava fer coses de joventut. Per exemple, es va fer grup de teatre, perquè la parròquia tenia un local d’una donació, que feien cine i teatre. I dins el centre catòlic hi havia un grup de teatre. Vaig fer teatre molts anys. Vam començar en castellà, molts anys. Ara alguns diuen, “a mi ningú m’ha privat d’enraonar el català”. Dic “haguéssiu estat a aquella època”, que t’atemoritzaven. Per exemple, les reunions de l’Ajuntament, jo no hi anava pas, però eren gent de la Garriga, doncs les feien en castellà. Tu t’imagines, gent que sempre havia parlat en català! La ràdio en castellà. No podies dir res en català. A casa meva sempre hi vam parlar. Així que passaves la porta ja era una altra història.
Tot t’ho feien en castellà. Abans, com que era un poble petit, les notícies les donava l’agutzil, portava una trompeta, “tarariiit”, la gent sortia a la porta a veure què passava. Donava les notícies, que l’Ajuntament li precisés de donar, i eren en castellà. La missa havia de ser en castellà. Per sort, llavors era en llatí. És molt molest, això.
La major part dels anys que jo vaig fer teatre va ser en castellà. Potser era el moment que ho notaves menys, com que ja et poses en un personatge. Però en molts altres moments era molt agobiant. Que tu vagis a parlar a l’Ajuntament amb una persona del poble, de tota la vida, i li hagis de parlar el castellà. Llavors sí que et costava que et sortís el castellà. En un teatre era quan menys t’afectava, com que ja era una cosa que ja no eres tu. Vam tardar a fer les obres en català, perquè jo sé que la major part del teatre l’he fet en castellà.
Acció Catòlica va durar bastants anys. L’església encara és una de les coses que de seguida es va organitzar, estava en ruïnes, estava com vulguis, però de seguida va rutllar. És de les coses que va activar-se més, inclús va començar a fer classes, però tot així amb gent voluntària. A pesar que van faltar tants i tants capellans. El meu germà no fa gaire em va ensenyar un llibre d’una ordre d’ensenyança, els maristes, que no diuen missa, és la vocació només per ajudar i ensenyar. En aquest llibre hi havia 90 maristes joves morts pels rojos, pels que ara volen fer veure que no van fer res. Això em molesta molt. Sóc anti-Franco, però em molesta molt que no vulguin veure els dos cantons. M’agraden molts les coses tal com són. No és que en vulgui afavorir cap, però m’empipa que només es treguin les malifetes d’un cantó. En van fer moltes.

Qualsevol obra de teatre que fèiem havíem de presentar-la, t’ho retallaven, això no ho pots fer, això no ho pots dir. Devien ser tonteries, perquè ja em diràs. Si feies un concert... per exemple, més tard va començar a sortir en Raimon i tots aquests, la feina que tenien per fer un concert. I ja era molt més tard això. Hi posaven totes les traves que podien.
Vam ser molta gent vinculats a Acció Catòlica. Primer, perquè hi ha molta gent catòlica. I segona, perquè era casi bé l’única cosa que va rutllar una mica. S’organitzaven excursions, es va formar el Centre Excursionista... tot de coses de no gastar, de fer les activitats que es podia en aquella època, de molta estretor de diners. Jo vaig tenir la sort del teatre, que em va agradar molt. I de vegades anàvem pels pobles a fer-ne. Es van fer cors de música. Vaig participar molt al Quadre Escènic, també vaig ser del Centre Excursionista i casi bé s’ha acabat totes les activitats que fèiem.
A la meva època anar a esquiar era un luxe que ni somiar-lo. Caps de setmana no sabíem què eren. Vacances... recordo quan es van començar a fer vacances, era el 18 de juliol, que es va concretar festa, i els empresaris, amb un camión, se n’anaven a passar el dia a la platja. L’empresa posava un camió i allà com a sardines, la gent anava a la platja. Més tard es van fer tres dies. Més tard, una setmana. Més tard, quinze dies. I ara tothom en troba poques. Caps de setmana no n’hi havia, la gent feia moltes hores extres i les feien molt contents, perquè d’aquesta manera van aixecar una mica el cap, a base de moltes hores extres. Tothom treballar, treballar i treballar.

- Falange

Aquí al poble no va progressar. Es va formar, feien reunions, recordo que pagaven que s’anés a campaments. Jo diria que en general tot plegat no va tenir èxit. S’intentava... però no. Devien venir les normes de fora i la gent que tenia cert compromís a complir-les, per càrrecs i jo què sé, ho van intentar, però no va arrelar.
Encara recordo que em vaig treure el carnet de conduir l’any 60, i encara l’any 60 vaig haver de fer la “canestilla”, que en dèiem, s’havia de fer per moltes coses. Havies d’anar-lo a fer tu o comprar-lo tot l’equip d’un recent nascut. Per qualsevol cosa havies de fer una canestilla, per treure segons quin tipus de papers.

- Activitats clandestines contra el règim

Reunions en convents, a Montserrat, se’n van fer moltes. Jo no hi vaig participar, però el meu germà sí. Vaig tenir un germà, que és mort, per desgràcia, perquè valia molt, que ell s’hi va llançar molt en això. Es deia Jaume. Ell va treballar molt per Catalunya. Sé d’ell i els seus companys. Molt abans que vingués la democràcia ells ja treballaven. Aquestes reunions clandestines no les feien per aquí els pobles. Jo sé que el meu germà sempre anava en llocs... que no els deien fins a última hora, a tal lloc, a tal hora. Això sí que era molt perillós, perquè molts havien anat a la presó i els apallissaven molt. Contra el catalanisme va lluitar molt Franco.
En pobles més aviat no es reunien, ho feien en llocs més grans, a Barcelona, a Montserrat. Passaven l’avís de la reunió a última hora, perquè no hi hagués infiltrats. Ho passaven molt malament quan feien una redada en llocs d’aquests.
El meu germà va fer moltes classes per tot el Vallès Oriental. Em sembla que bona part li deuen si saben català al meu germà i d’altres. Van fer moltes classes de català, però també molt clandestines. Havien pagat moltes multes per això. Jo per exemple sé que el meu germà ho feia en algun local que els deixés algú, algun garatge, coses que passessin molt desaparcebudes.
A les acaballes del règim la tensió s’anava fent cada vegada més petita. Jo et diré un detall, per exemple. L’any 60 vaig fer la botiga nova. A la façana hi vaig posar un rètol que tenia sis paraules en català, un rètol, ja veus tu què és. Pensa que tothom, l’arquitecte, el decorador... ”no ho facis, no ho facis, que te’l faran treure, que jo sóc tant catalana, com tu...”. Dic “bueno”, “ja ho sé que l’hauré de treure, ja ho sé, però els faré mullar, els faré fer-m’ho fer per escrit i això quedarà, ja ho sé, és un “capritxo” que em dono. “Contra viento y marea” el vaig fer en català, doncs mira, no el vaig haver de treure. O sigui que la gent, jo he observat que són molt porucs. Això també retarda a arreglar les coses. I si has de gastar una pela, encara menys. Sempre hi ha uns valents que s’ho juguen tot, però en general, no. Quan ha sigut moda, tothom, “oh, sí, jo vaig fer no sé què”, però la gent es guarda molt les espatlles.

- 20N i transició

Quan es va morir Franco, no tinc ni idea de què feia. No crec que traiés l’ampolla de cava, perquè no m’agrada. Una alegria, sí. Tinc més present, ja veus tu, el dia que van matar en Carrero Blanco, que vaig tenir molta alegria, la veritat. I això que és una mort, però vaig tenir molta alegria, perquè va ser un començament, llavors la cosa ja semblava que anava caient bastant bastant de pressa. Va ser un obrir la porta.
Jo no sabia què era socialisme, no sabia què era res. Tampoc ens n’havíem pogut assabentar, i vaig pensar que havia de saber què era tot això. Com que hi havia contínuament mítings i conferències... anava a totes. Perquè tens ganes de participar, però a on participo jo? No sabia cada partit què significava, ni què defensava... A part de ser patriota de la teva terra hi ha d’altres coses que t’importen. Sé que ma mare deia “esquerres, no, esquerres, no”; ella hi tenia molt pànic. I jo, és clar, tenia aquest record de casa meva. A pesar que ja ho havia viscut una mica, quan ho he conegut... doncs... no sóc d’esquerres, gens ni mica.
En una presentació d’un llibre fa poc, l’autora deia que era roja. I jo: “escolta, ja veuràs, jo tinc molt mal record dels rojos, eh, i tot el que la meva mare explicava”. Ella en feia molta bandera. No sóc d’esquerres perquè no, jo sóc de dretes. No sóc franquista, ni del PP ni tot això, però sóc de dretes, no sé què dir-te.
I jo vaig haver d’anar mirant quin partit... així vaig anar sabent què defensava cadascun, i em vaig decantar per Unió Democràtica de Catalunya. Vaig estar a la llista a les primeres eleccions municipals. Les recordo amb molta emoció, amb moltes ganes, saps allò que t’hi llences. Falta d’experiència, també. Les coses les has de viure una mica per entendre-les. Llavors et semblava que ja estava tot arreglat, que ja estava tot aconseguit, que només faltava treballar i empènyer. I veus que no, perquè jo he tingut molt de desengany amb gent que vaig conèixer, en el moment, que treballaven molt en la clandestinitat, que van fer molt, i un cop la cosa va estar arreglada, més aviat, com que eren idealistes, els van retirar. Els polítics, molts, es van fer del partit que hi havia més possibilitats de guanyar. Tota aquesta gent que és per ambició, per cosa personal, per arreglar-se el seu problema tal vegada, no poden lligar amb els idealistes. I com que n’hi havia més dels uns que dels altres, els van arraconar. Jo això ho he viscut amb molt desengany, molt, perquè n’havia conegut bastants i els van anar arraconant. Inclús n’hem vist molts que en el moment s’han canviat de camisa.
Ens semblava que estava tot arreglat i no, estava tot molt espatllat. Home, no tornaria en aquell temps, això no cal dir-ho. Sempre et penses que vas un pas endavant, però no lo que esperàvem la majoria, perquè, com jo, hem sigut molts que ens ha decepcionat, jo diria un tant per cent molt gros.
Les primeres estatals les recordo amb moltes ganes. Anaves a votar amb molta il·lusió.
Amb Unió Democràtica a les primeres municipals vaig sortir de regidora. En el primer Ajuntament tot estava per fer. Saps què passa, vaig ser a l’Ajuntament, però amb minoria, perquè van guanyar socialistes, i jo, tot i sent d’Unió, que es va ajuntar amb Convergència, estava a la llista de Convergència, i la veritat és que vaig ser un zero a l’esquerra. Una desconsideració total, com que eren majoria s’ho van fer tot. Un record molt desagradable, molt. Tot érem gent de la Garriga, tots volíem lo mateix, i llavors amb un moment donat que pots fer alguna cosa veus que... Jo creia que fóssim d’un partit o un altre havíem d’anar més a la una. Això t’aixafa molt. Diferent que fos gent de fora, però si tots érem del mateix, tots havíem viscut el mateix. Tinc molt mal record.

- Alimentació

Un dia normal a casa meva menjàvem escudella i carn d’olla, tota la setmana. El diumenge, arròs a la cassola. Això durant anys va ser el menú. Un extra macarrons, un dia canelons. Verdura, truita, algun tall al vespre. A la pastisseria, mai. És que ja no hi pensaves. Gens variat i molt simple tot. Ara, un bon plat d’allò que menjàvem, sí.
A esmorzar, llet i, mira, si tenies més gana, pa amb oli o pa amb tomàquet. D’embotits, res tampoc. Mica en mica ha anat canviant, com és natural. Això ja era quan hi havia menjar, que ens atipàvem. Jo escudella durant anys i anys. Però si et dic la veritat, encara l’enyoro, perquè jo no en faig mai, perquè hi ha massa feina.

- Pràctiques religioses

Les dates més assenyalades eren, com ara, el Nadal, Pasqua. Per Tots Sants recordo el meu pare que feia una castanyada, això ho enyoro. De panellets de vegades n’hi havia i de vegades no. Celebràvem els sants nostres. El meu pare es deia Anton i deia “ah, jo no vull quedar malament amb cap” i celebrava els dos Sant Antonis. Eren unes celebracions, que ja pots pensar. De cava... fins que no vaig ser molt gran no vaig saber el gust que tenia. Com a molt, vi ranci de la bóta del racó i s’ha acabat. Però a gust.
Per Setmana Santa hi havia processó, com al Corpus. Per Corpus s’enramaven els carrers, es tirava ginesta i llavors algú va començar a fer dibuixos, d’altres ho van anar copiant i mica en mica es fan tots els carrers. Però no és el Corpus d’abans. Ara és una festa perquè vingui gent. Com els pobles que ara cuiden tant els turistes. És una festa jo en diria turística, perquè no té res a veure amb el Corpus d’abans. Érem la gent de la Garriga els que anàvem a processó i vivíem el Corpus. Ara l’església és plena, però és que en proporció, en necessitaríem quatre d’esglésies.
Abans es posava el cobrellit més maco que tenies al balcó. Ara posen banderes i es fa més uniforme tot. Ara és molt diferent. Abans es celebrava el Corpus, ara n’han fet una festa turística.
La ginesta l’anàvem a buscar al bosc. Ai, això era una pesadilla grossa, la veritat. Quan no es feien dibuixos només s’hi posava ginesta. Però anar-la a collir era “tremendo”, no ho enyoro, això no ho enyoro.
Per Setmana Santa, quan s’havia tocat la Glòria, sortien grups que cantaven pels carrers i qui volia se’ls escoltava. Anaven amb una cistella i la gent els donava ous. Era bonic perquè els rifaven a la plaça. Això encara no fa gaire anys que ho feien. Compraven monetes i rifaven mones. Era una cosa popular que estava bé.

- Activitats d'oci

Hi havia cine cada setmana, cada dijous i dissabte. Devia haver-hi ball, suposo, jo no ho sé, com que no hi participava.
Amb el Centre Excursionista no podíem anar gaire lluny, perquè era a peu. Ens ho passàvem bé, eh. Si t’haig de dir la veritat, no la canviaria la meva joventut, dins de no tenir res, ho vaig passar bé. És veritat que els diners no fan la felicitat, encara que tots en volem, no t’ho nego pas. He passat èpoques sense ni cinc i molt bé, eh. Al Centre Excursionista hi participava molta gent. Després també es van començar a organitzar les sardanes, per fer concursos i assajar. El bo d’aquestes coses és assajar, les reunions, perquè és on et veus amb l’altra gent. Si no és molt difícil de veure’t.
Un cert moviment catalanista el teníem tots. Ara encara hi ha molta gent que vota el PP, i dius, “és possible?”. Doncs és, perquè aquest món hi ha de tot. A dins la gent portem les arrels, vulgues que no. La majoria sempre tendia a tot el que pogués fer progressar “lo” nostro.

- La Festa Major

Per la festa major feien envelat. Jo sempre l’havia vist a la plaça de l’Església. Més tard ja el van fer a d’altres llocs. Hi posaven cadires, catifes per poder ballar. I durava tres dies. Tot s’acabava aquí. Una de les nits feien sarsuela i s’ha acabat. La gent esperava la festa major amb molta il·lusió. Les noies grans estrenaven el vestit per la festa major. Es vivia molt plenament, amb molta il·lusió, com que no hi havia altres coses.
La dansa era una de les coses lluïdes. Les noies se la comprometien ja amb temps. Anava el noi a buscar la noia. Les danses i alguns balls concrets se’ls comprometien ja amb temps. Jo tot això no ho he viscut perquè no hi he anat mai al ball. De petita anava a veure l’envelat, però res. Tenia molta importància la festa major.

- Jocs d’infància

Quan era petita, cada any em portaven una nina, que ja era de les meves germanes i me la vestien amb un vestit nou. I em portaven uns llapis de colors i... res, ja s’ha acabat. A mi no em duïen joguets, però és que no en duïen a cap, perquè tampoc n’hi havia. Això ja va ser molt més tard.
Anàvem a jugar a la xarranca... poques coses, no vaig ser gaire d’anar al carrer jo. Els meus germans grans sí que hi havia anat molt. De vegades els havia sentit explicar. M’agradava més estar a casa a dibuixar, no era gaire de voltar jo.
Les diversions... per obligacions vaig haver de deixar de fer teatre, bastant Acció Catòlica. Que, per altra banda, a Acció Catòlica va anar molt avall la participació, als anys 70 o així. I treballar, i treballar.

- Canvis als carrers del centre

La major part de cases que hi havia no hi són i s’han fet noves. El meu carrer era molt més estretet i les cases totes d’un pis i s’ha acabat, i molt simples. De veïns teníem can Mario, que encara hi són. Al costat hi havia una casa que no té botiga, que encara hi és i jo sempre hi havia vist un metge allà. Llavors venia una altra casa particular, que abans era una fusteria. Llavors venia una altra casa particular que encara ho és. Llavors ve els diaris, i llavors ve aquella botiga que fins ara hi ha hagut electrodomèstics i que ara està sense utilitzar-se perquè s’ha de tirar a terra, amenaça ruïna. Llavors es travessa el carrer, aquell carrer l’amplada no s’ha modificat, però hi havia una botigueta, que era ca la Cotillaire, petita, esquifideta, i ara hi ha una floristeria. Tot aquest veral és nou.
Nosaltres teníem botiga davant de can Mario mateix. I era al costat de l’Ajuntament. Que a l’Ajuntament s’entrava per allà, així com ara s’entra per la plaça. Venia l’Ajuntament i llavors venia una casa que era un forn, ara és terreny de l’Ajuntament. La plaça l’he vist canviar varies vegades. Hi posen arbres, ara en treuen.
Al costat de la sabateria Guardis, hi havia la carnisseria que van matar el senyor (els rojos). Llavors ve una altra botigueta que hi ha articles d’homes, aquella casa no s’ha pogut fer mai obres. Fa tres o quatre anys que feia 100 anys que... no hi ha pogut fer obres perquè hi havia d’anar un carrer. No hi deixen fer res, perquè representa que l’Ajuntament ho vol per ell. T’imagines quina barra té l’administració? És la pitjor càrrega que tenim la gent, l’administració, fan el que volen, són prepotents. Allà hi estaria molt bé el carrer. Els amos tampoc n’han pogut disposar.