Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Enric Basset i Peregrina (2006)

Cognoms
Basset i Peregrina
Nom
Enric
Data de naixement
23/10/1923
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- L’escola amb els capellans.
- La censura al cinema que es feia al Patronat.
- La relació amb els que no eren del poble.
- Les dificultats per adquirir aliments durant la Guerra Civil.
- L’entrada de les tropes nacionals.

Vaig néixer a la Garriga, a la mançana Raspall, al número 2 del carrer Sant Joan (ara Manuel Raspall 8), a una casa que es va fer sobre el taller on el meu pare hi tenia les màquines. El meu pare es cuidava de les màquines d’una fàbrica de rotllos de música. Entre el balneari i la fàbrica de rotllos hi treballava molta gent de la Garriga. Si hi havia un centenar de persones treballadores al poble, d’aquest centenar més de la meitat treballaven o al Blancafort Hotel i al Blancafort Fàbrica de Rotllos. Eren rotllos de música per pianola. Ara la fàbrica ja no hi és, ho van tirar al terra i ho van fer tot nou.
El meu pare a Mataró treballava de mecànic, i a la Garriga va treballar a la fàbrica. L’any 1929 ja van començar a tenir la primera mossegada. Ja hi havia la ràdio i la música ja s’escoltava d’una altra manera. L’amo de la fàbrica era en Blancafort i el meu pare era un treballador més. En Blancafort li va fer un piset per a ell. El pare li portava al part de maquinària a la fàbrica, quan es va casar li va fer un pis.
La mare no treballava, estava a casa.
Estudis: Als “Hermanos”.
Feina: Vaig entrar a treballar a la perfumeria que es va fer on abans hi havia la fàbrica. Vaig entrar d’aprenent durant la guerra. Ho fèiem tot a mà. Vam treballar durant la guerra. Un dia el doctor Mañosa, que estava al davant, va venir amb uns jefes que volien posar cavalls a la fàbrica. Al final el meu pare els va convèncer dient que treballàvem amb una cosa molt lligada amb la sanitat i no ens els van posar. La fàbrica es deia Blavi (Blavi SL). La perfumeria es va cremar el 1965, que es va destruir tot l’edifici Raspall, que ara no l’haguessin pas deixat tirar a terra. Era el mateix edifici que la fàbrica de rotllos.
Potser si no hi hagués hagut la guerra hagués anat dos anys més a l’escola, però vaig entrar a treballar de seguida. Sempre vaig treballar a la fàbrica. Durant la guerra quan s’acabava l’horari laboral agafava la bicicleta i anava a Llerona a buscar llet. Hi anava al matí i al vespre. La fàbrica va plegar el 1977-78, i als seixanta-cinc anys em vaig jubilar. Em vaig trobar amb una pega, perquè com que vivia al pis de l’empresa em van pagar pocs diners, però això no es té en compte a la jubilació. Això li ha passat a més d’una persona.
Germans: En Felip i jo.
Fills: un noi i tres noies.

- Infantesa

De la República francament puc dir que no me’n recordo. A casa de política no se n’ha parlat mai. Recordo que hi havia esquerres i dretes. Allà on ara hi ha el Triangle hi havia una mesa electoral, i l’altra era a la plaça. L’Alhambra era un cine que més aviat era de dretes, i can Xic Corder més aviat era d’esquerres.
Anava als “Hermanos”. Un “hermano”, que encara és viu, va venir per darrere i em va fúmer una clatellada que em va rebentar el timpà. En Josep Torrents, que era a la classe, fa poc m’ho va comentar. Va ser un home que devia tenir pocs anys, això devia ser al 33 o 34. Parlaven d’operar i em feia una por! Vaig tenir una otitis, se’m va infectar i va quedar molt malmesa. El meu pare va anar a parlar i li van dir que el curs que ve jo ja aniria a una altra classe on no hi hagués aquest “hermano”, a qui li dèiem el Guitarrillo.
A part de la bufetada, recordo que passàvem molt fred. Tu no has sentit a parlar de panellons, oi? Doncs abans tothom tenia panellons! A les mans, als peus... Això s’ha perdut, però has de pensar que les noies patien, eh? Als “Hermanos” feia molt fred. Hi havia quatre aules a dalt, i a baix el pati. Ens fotíem de fred. No hi havia estufes, les estufes les van posar un parell d’anys abans de la guerra o tres.
Els “hermanos” no eren tots tan durs... I en Guitarrillo, sí. Anàvem a cop de regle, de puntero i alguna bufetada que altra. Aquesta bufetada em va enganxar que jo no vaig poder-me defensar, i mira... Aquest “hermano” es va equivocar d’ofici, el van fer “hermano” marista, que eren com frares i no es podien ni casar ni res. I aquest home crec que s’hauria d’haver casat... Francament, es va equivocar d’ofici. Punyeta, ensenyava a base de palo, eh! Aprenies a sumar bé, amb decimals i com fos, eh!
Jugàvem amb la pilota, a córrer, a saltar les muralles de l’escola. La reixa de l’escola té uns pilars i jugàvem a passar sense tocar a terra. El mèrit era donar tota la volta a la mançana fins al Passeig. Era una de les animalades que fèiem. Al camí que puja a can Violí, al costat de l’escola, hi havia un pi molt ros i ens havíem muntat una barraca. Pujàvem molt als arbres, jo hi tenia molta afecció, m’agradava.
De petit et feien passar molta gana. Quan no et trobaves bé i tenies febre, no et deixaven menjar. I tenies una gana... Et bullien patates i això. Passàvem gana, eh!
El dijous a la tarda fèiem festa al col·legi, i ho esperàvem... Ara la canalla crec que va molt contenta a col·legi, però abans no hi anàvem tan contents. Era molta disciplina, havies de fer molta bondat.
A casa érem bastant creients. El pare, com que va trobar feina amb aquesta bona gent del Blancafort, que eren molt del cantó de l’església... El balneari Blancafort es remunta als 200 anys, i els que ho van muntar es veu que eren de la màniga ampla. Però en Joan Batista de Blancafort es va casar amb la Maria de Rosselló, de Can Terrers. Aquesta noia era extremadament de la part d’església i els va fer canviar molt. El meu pare i en Joan Batista s’havien fet molt amics i treballaven sempre que podien. El dissabte al vespre, quan ja s’havien fet les 12, una minyona venia a dir-los que pleguéssim perquè era diumenge i no es podia treballar. En Joan Batista havia estudiat molt i estava molt preparat, però no tenia pràctica. I quan es va trobar amb el meu pare, que de màquines en sabia, van trobar el “filón”. Es veu que els diners anaven a cabassos, i tant com van venir, es van anar acabant.
Aleshores l’església ho acaparava pràcticament tot. Anàvem a doctrina, on et donaven un tiquet per poder entrar al Patronat si no eres soci. Hi havia molta gent que era sòcia i tenia les seves butaques. Abans d’anar al Patronat sempre passàvem pel futbol, el camp era allà a les piscines. Al Patronat hi havia en Joan, que tocava una pianola i posava la música a les pel·lícules. Segons la pel·lícula posava una música o una altra, la que fos més adequada. També hi havia escenes que se censuraven, de petó no en veies pas cap! O hi posaven la mà o havien tallat la cinta abans...
Als estiuejants, els vailets els teníem una mica de mania perquè anaven molt mudats, parlaven en castellà... És clar, la canalla aquesta generalment tenien dides que parlaven castellà. La veritat és que no hi havia massa bona relació, però és que tampoc no hi havia bona relació ni amb els de l’Ametlla ni amb els de Samalús. Hi havia una rivalitat molt forta, ja sigui pel futbol, ja sigui pel ball... Un any a l’envelat de Samalús diu que els van tallar les cordes i va caure tota la vela amb les làmpades i tot! Això era molt serio, hi havia guerra!

- Guerra civil

El primer que recordo és el fum de l’església que es cremava. Jo només vaig veure les flames. Estava a la fàbrica i ho vaig veure des de lluny. I que a l’hotel hi havia molt moviment perquè s’hi allistaven els joves que volien anar a lluitar.
Van començar a dir que si s’havien endut a un, que si s’havien endut a l’altre... En van matar una colla. Jo crec que els pares ens ho amagaven bastant perquè no ens n’assabentàvem de massa coses.
A l’escola durant la guerra van posar nois i noies barrejats, però jo vaig anar-hi molt poc i de seguida vaig anar a la fàbrica. Vaig entrar abans dels 14 anys. No hi havia teca i la feina era per trobar-la. Anàvem a l’Ametlla, a Llerona, però l’havies de dur amagat [el menjar]. Si ho duies a la vista o en una motxilla a l’esquena, t’ho podien prendre. Jo amagava els paquets al quadre de la bicicleta. No es podia veure.
De gana, home... Potser n’hi va haver que en van passar més. A casa, el pare no sé si va perdre setze quilos. No podia menjar pa i ell era molt de menjar-ne. Anava molt escàs, el menjar.
Al meu germà, en Felip, el van cridar per anar a front. Primer va anar a Almería. Va estar de sort, perquè en van matar molts de la quinta del 40 i del 41. A mi em va venir just, jo era del 44. En Felip va anar a Almería i després a la Coruña. Ell estava molt empipat amb en Franco i mai no li podies parlar de Madrid perquè va estar vuit anys al Pardo. Els van tenir fent mili, els van tocar la pera perquè van perdre tota la joventut. El meu germà ens enviava cartes. I els meus pares patien. Un any la mare es pensava que jo tampoc no tornaria perquè quan anava a Llerona passava molt a la vora del camp d'aviació i allà sempre tiraven tiros, es veu. Però no me’n vaig assabentar mai gaire, francament.
La torre dels Ocells (can Creixell) estava plena de madrilenys. La majoria eren nens, però hi havia alguna persona gran. En vam conèixer un que havia treballat a la fàbrica Heno de Pravia de Madrid. Hi havia molta canalla. Jo em passava el dia a la fàbrica i a l’hort.
Del Comitè recordo que en Farigola era un dels grossos. A can Recoder hi havia el Comitè. Un altre dels principals era en Malacara. De fet, la gent més pobra del poble es va posar al Comitè i eren els que manaven. Jo tenia un retrat molt gros de la primera comunió i sé que el vam anar a cremar. L’agutzil avisava que calia dur totes les imatges, els sants i els llibres de missa a la plaça. Hi havia gent que amagava algunes coses. La senyora Geovan (?), de l’hotel, tenia un nen Jesús i el va vestir de miliciano. Aquella senyora era molt cachonda. El va vestir de la FAI!
El dia del bombardeig jo estava al taller amb el motor engegat i, de cop, es va parar la corrent. A baix al pati hi havia un sot, perquè abans quan els cotxes tenien una avaria t’havies de posar dins el sot per poder veure la panxa del cotxe. El pare ja havia dit: “Si algun dia bombardegen, fiquem-nos dins el sot”. Però quan ens vam ficar dins el sot amb la mare, els avions ja havien llançat bombes i ja havíem fet una passada de dalt a baix. A mi em va marxar la corrent, es va parar i vam sortir cap a fora, però si ens cau una bomba de camí al sot, ens arreplega.
Al refugi no hi havia anat mai.
Quan hi va haver el bombardeig, la nostra mestressa es va esverar molt i li va dir al meu pare: “Ara, cada mitja hora els tindrem aquí! Hem de marxar!”. I vam marxar, tot i que no hauríem d’haver marxat. Vam anar a unes vinyes, i a una barraca de vinya hi vam passar tota la nit. Era una barraca i hi vam estar dotze persones apilades com formigues. La segona nit vam anar a una masia més amunt, i resulta que la nit abans els internacionals s’havien endut el noi d’aquesta masia. Se m’haurien endut a mi, si hi haguéssim arribat abans! Se’ls enduien cap a França, però al que no podia seguir el ritme, quatre trets. Jo no hauria pas seguit, amb els peus plans. En aquella època, a peu cap a França, jo no hauria pas aguantat... Per la retirada, la carretera de Granollers venia plena de gent, i la de l’Ametlla també. Eren soldats. No van arribar pas tots a la frontera!

- Entrada nacionals

Quan van entrar va semblar que ja s’havia acabat la gana, però va durar poc. El primer que van fer va ser una missa a la plaça. Per sort, va fer un febrer sense fred, com si fos primavera. A la missa hi va anar tot el poble.
Llavors vam tenir feina en buscar en Felip. El pare va saber on era i va demanar un aval, conforme el xicot tenia bona conducta i no era roig. De la Garriga en van tornar uns quants. El pare va anar-lo a buscar i va creuar l’Ebre.
Ni vencedor ni vençut. El que més ens preocupava era menjar, i ens va fer l’efecte que s’havia acabat la guerra i que ja tindríem menjar. Quan van entrar els nacionals van fer el mateix que van fer els rojos, hi van haver moltes denúncies.
Amb el menjar va costar, va costar... El pa durant molts anys va anar molt escàs i molt car. A Barcelona hi va haver gent que es va morir de gana, afortunadament al poble tant com morir de gana, no. En una guerra els uns van malament però els altres van bé, oi? És fotut, però és així. No sempre va malament per a tothom. En aquella època hi havia els estraperlistes, que feien molt negoci.
Més cap al final, el règim es va suavitzar una mica, sí. Em vaig assabentar de la mort de Franco per la tele. Li va costar de morir-se, pobre home! Mare de Déu... El meu germà no li parlessis del Valle de los Caídos! Nosaltres, ja et dic, vam anar a Madrid i vam anar a veure el Valle de los Caídos i vam passejar per allà on hi havia la tomba d’en Franco... A mi, ni fu ni fa.
El 1977 vam anar a votar, és clar. En Pujol ens va convèncer bastant als catalans, va tenir força traça. Jo sóc cosí d’en Pere Figueras, pobre, que li van matar el pare. El seu pare tenia un càrrec polític a la Generalitat. Si el seu pare hagués pensat que li podrien fer alguna cosa hagués anat a França i no li hagués passat pas res. Però suposo que devia passar a cop calent. Només calia que hi hagués una denúncia d’un, que algú digués que havia fet una cosa, i ja estava.