Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Eduard Miró i Boada (2005)

Cognoms
Miró i Boada
Nom
Eduard
Data de naixement
01/10/1923
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La celebració de la República.
- Les diferències ideològiques i socials fan de la Garriga un poble dividit.
- El càstic com a recurs sistemàtic de l’escola dels Maristes.
- Els records dels fets d’Octubre de 1934.
- Els grups d’extracció social més baixa s’apoderen dels pobles durant la guerra.
- El servei de correus a la Garriga durant la Guerra Civil.
- La gana patida durant la guerra i durant el franquisme.
- La imposició del castellà.
- Satisfacció per la mort de Franco i la transició posterior.

- República

Recordo el vell Llorenç passant pel carrer i cantant la Marsellesa amb tot un grup de gent que celebrava la proclamació de la República el 14 d’abril del 31, quan jo encara no havia fet vuit anys. Aquests homes duien una bandera francesa, i apa! Ho recordo perquè és una imatge que se’t queda gravada. En Llorenç era un home que vivia al carrer Banys, a la cantonada amb el carrer Ramon Pasqual. El seu fill va morir molt jove i era de la meva edat.
El meu pare era empleat de l’Ajuntament. Era l’agutzil, el pregoner... Ara és molt fàcil penjar cartells i coses, però abans si venia un peixater a la Garriga li donaven alguna cosa al meu pare i ell deia: “Es fa saber que a tal lloc hi ha sardina a tant el quilo”. Anava per uns quants llocs del poble amb una trompeta. Això dels tocs és important... Quan era un pregó oficial feia tres tocs, i tothom sortia perquè sabien que això era una ordre municipal o una cosa d’interès. I quan era una cosa particular em sembla que només era un toc: “En fulano ha perdut tal cosa i qui ho trobi serà recompensat”, i coses d’aquestes.
La mare, com la majoria de dones d’aquest nivell econòmic, treballava a casa, a la vinya, a l’hort... Anaven a collir avellanes i olives quan era l’època. A l’hort hi anava el pare i jo o algun germà. Recordo que el dissabte a la tarda quan tenia ganes d’anar a jugar venia el pare i deia: “No, que hem d’anar a la vinya!”. Un dia els nanos ja teníem una guerra concertada entre els del carrer Gran (jo vivia allà) i els del carrer can Noguera a la muntanyeta. Fèiem batalles a cops de roc, érem criatures de set anys, pots comptar que no anàvem amb bombes de mà. Me’n recordo que aquest dissabte la teníem concertada i hi havia interès, i quan em va dir que havia d’anar a la vinya em va trencar les oracions. Gairebé totes les cases tenien un hort, una vinya...
Un bon dia els Hermanos es van treure la sotana i anaven com els mestres d’ara. És una cosa curiosa... En aquell moment això va representar una lluita, i en canvi ara se la treuen tan tranquils. Va semblar... veure un capellà sense la sotana! Ara la gent no s’espanta per res, ni que sortís algú nu pel carrer no cridarà l’atenció. Suposo que hi va haver gent que es va enfadar per això de les sotanes.
Llavors hi havia tensió entre les dretes i les esquerres, que no eren pas com ara. Abans era una lluita de classes, i ara és una lluita de pensament polític. En aquells temps era una cosa furibunda... Els d’esquerres eren els obrers i els de dretes eren els amos, els masovers (que feien el que deia l’amo) i els catòlics, els que anaven molt a missa. Jo recordo coses que m’havien explicat. El meu padrí era masover d’uns senyors d’aquí la Garriga i va anar a votar. Quan va arribar a la mesa, un xitxerelo ja va suposar que votaria pel que deia l’amo i va intentar que no votés. El meu tiet explicava que el va apartar d’una esgarrapada i li va dir: “Au, vés, vés, que d’homes com tu hi ha més feina a collir-ne que a fer-ne caure!”. Les coses estaven molt encunyades, gairebé com el Barça i el Madrid o el Barça i l’Espanyol.
Semblava que l’Alhambra era més de dretes i Can Xic Corder més d’esquerres. Ho semblava, perquè can Xic Corder era del Bachs, que era un home d’esquerres i l’Alhambra era dels senyor Aymerich, que era més de dretes. La Garriga era un poble especialment dividit, un poble de capelletes. Per exemple, tu creus que un poble de 1.500 habitants té prou moviment cultural perquè hi hagi dues corals? Doncs aquí hi havia la coral de l’Aliança i el coral de l’Orfeó. I que hi hagi dos casinos? Un poble de 1.500 habitants a l’estiu ha de tenir dos casinos? Doncs aquí hi havia el Casinet, que era el Cèntric Club (on hi ha la Caixa Catalunya), i el Casino. I com aquestes, moltes altres coses. Saps les dificultats que porta muntar un envelat? Doncs aquí no n’hi havia un, n’hi havia dos. Un a la plaça i l’altre per aquí dalt on ara hi ha la pista dels col·legis. Tot això demostra que era un poble de capelletes, i encara avui si es fa una festa tothom pregunta qui la fa. Segons quin grup l’organitzés, hi hauria tot un altre grup que no només no hi col·laboraria, sinó que li faria la contra.

- Escola

La recordo molt bé, era un alumne més aviat aplicat, em castigaven de vegades per xerrar, que es veu que és el meu punt flac. Els estudis m’anaven bé. Era més castigat per xerrar. En aquella època el parer dels Hermanos era que "la letra con sangre entra". I si eres una mica tonto perquè no hi podies fer més o perquè allò no t’entrava, et tocava algun tusquet. Ens castigaven de diverses maneres, de cara a la paret o... A mi m’havien castigat alguna vegada per xerrar, no per males notes, això humilment ho he de confessar. Però amb els braços estesos agenollats i un parells de volums grossos de llibres a cada mà. Que feies equilibris per no caure cap a un cantó o cap a l’altre. També hi havia la xasca. Si un tenia la desgràcia de ser una mica burro pels estudis... En aquella època si no t’havies après la taula de multiplicar o dividir o els quebrats... Jo sabia llegir molt bé, amb això he estat una mica de sort.
La meva família no era especialment pietosa però tampoc era contrària. A missa les dones hi anaven més, els homes no tant. Els meus germans ben poc, perquè tenien feien a empaitar noies. Jo era de l’escolania, i per tant tenia relació amb l’església. A l’escola no fèiem missa, però abans de les classes resàvem. No crec que per la República suprimissin les oracions, em penso que en feien igual.
Durant la República també hi havia les corals. N’hi havia dues: l’Aliança, que era més d’esquerres, i l’Orfeó Garriguenc, del mestre Aymerich. L’Aliança era dels cors de Clavé, d’una orientació més aviat obrera. Clavé va treure els homes de la taverna, i a les cançons sempre parla de coses de la feina. Era la coral de la classe treballadora, que és el mateix que dir que era la coral de les esquerres.
Amb els estiuejants no hi teníem relació. Llevat d’alguns senyors, la relació amb els estiuejants era nul·la. Els estiuejants feien la seva vida i les seves festes allà al Casino, i estaven bastant separats del poble. Anaven amb pantalons blancs, això era el que els distingia més. Blancs de fil, perquè era la moda. Nosaltres a l’estiu anàvem amb cos de camisa, i els diumenge pantalons curts. A l’hivern uns mitjons llargs que només deixaven un tros de genoll a l’aire lliure. Dúiem pràctics (com un passamuntanyes), i sobretot bufandes. Anàvem molt abrigats a l’hivern.

- Fets d'octubre

No els recordo però n’he sentit a parlar. Amb els meus ulls d’ara, va ser una cagada d’en Companys. Perquè es va proclamar la República i ell va dir: “Ara és la nostra, també proclamo la República de Catalunya!”. Home, sabent com són a Madrid, amb els generals i els Primos de Rivera... Recordo que la gent va sortir a cremar esglésies i a llençar tiros al carrer. I l’endemà ja s’havia acabat. Crec que actuaven més de manera visceral que d’una altra manera. Si eren de pagès eren d’esquerres, i si havien viscut a Can Dachs o a Can Terrers, eres de dretes. Crec que la gent actuava d’aquesta manera.

- Guerra civil

El 18 de juliol ens van dir que hi havia hagut no sé què. El que més recordo és una altra cagada del Companys, amb perdó. Ja sé que ara se li té veneració i que se’l vol reivindicar. Però als meus ulls... Amb la por que els militars de Franco passessin, va obrir les presons i va armar tots els presos. I quin va ser el resultat? Doncs que la xusma de cada poble es va apoderar del poble amb les armes que els van donar els de la CNT, els de la FAI, els del POUM... Jo què sé quantes sigles hi havia! Tot gent molt humil, gairebé pativolaris. Ara que sóc gran he vist que era el pitjor de cada poble. Els van donar armes i ells van començar a matar gent. Això és el que em va colpir més d’aquella guerra.

- Comitè

Al Comitè hi havia en Malacara, en Farigola, un que era ferroviari a qui li deien en Leopoldo. En Leopoldo semblava el més llest de tots i potser era la matèria gris de la colla. També hi havia en Rosques, el llarg de ca l’Ausió... Suposo que fa anys que deuen ser tots morts. Van perseguir principalment a gent de missa. Dels primers que van matar va ser l’avi de la Núria Albó, el vell Corrons. Era una mica, a la seva manera, agitador de dretes. I també van matar a mossèn Ramon, per can Valls o per allà. Jo llavors anava a l’escolania i l’organista també era un capellà, mossèn Turc. Aquest era més llest i quan va veure com anaven les coses va fotre el camp i es va amagar. Segurament per allà Ribes, ell era de Ribes. Aquest es va salvar. Però jo em vaig preocupar, perquè per a mi era com un Déu, era el que ens ensenyava a cantar, ens donava caramels de tant en tant o vint cèntims perquè ens els repartíssim. Vint cèntims era molt, aleshores. Per a una criatura el seu director era tot això. Quan va voler marxar em vaig posar a plorar i recordo que li vaig dir: “Però mossèn turc, no el mataran!”, o alguna cosa així.
Més que recordar coses recordo sensacions, coses que t’han colpit i no se t’han esborrat mai més. En canvi, els fets no els recordo tant. Quan em deien que havien mort a algú... Sé que algun mort el vaig anar a veure i tot, coses de canalla. Anàvem amb la bicicleta i... Era una criatura. Aquests primers dies de la guerra era el que recordo que m’impressionava més. Despertar-me cada dia i sentir que havien mort l’un o a l’altre. Segons s’ha anat sabent després, els que buscaven més eren els catòlics, els que anaven a missa. Això es veu que despertava una enveja especial, o una rancúnia especial. I en canvi ara, cada vegada hi ha menys gent a l’església... Llavors era un signe distintiu, sembla. Es carregaven els que anaven més a missa. I també diuen que si algú devia calés i el denunciaven, si matava a la persona a qui devia els diners s’havia acabat el deute.
L’església no va cremar massa perquè va quedar gairebé tot en peu, però es van malmetre quadres, altars i tot això. Els del Comitè es passaven a la gran vida. Es fotien uns tiberis allà a Can Recoder... Allà hi havia era la seva seu general, i no creuràs pas demanessin permís a l’amo per entrar-hi, oi? S’hi van ficar i aquí estem. Allà, segons es deia, es fotien la gran vida. La gent començava a passar gana, i ells menjaven unes bones llesques de pernil... “I els carlins que els mati Déu, sinó per què els feia!”.
Aquests mesos hi va haver una gran conflictivitat entre dretes i esquerres. Els de dretes, si estaven massa significats, van córrer a amagar-se perquè els perillava la vida. Anaven a per ells. I si no estaven massa significats, miraven de passar tan dissimulats com podien.
El pare a l’Ajuntament va sentir que venien a fer inspeccions a les cases on sospitaven que podia haver-hi amagats per no anar a la guerra, i a Can Terrers n’hi havia. Dels seus nois no n’hi va anar cap. Sé que el meu pare va dir: “Agafa la bicicleta ves a can Terrers i digues això que venen a fer una inspecció”. S’amagaven per no anar al front i perquè no devien congeniar amb els ideals... No anar a la guerra per uns ideals que tú no tens és un motiu que, al meu entendre, explica tot el que vulguis. Què hi haig d’anar a fer allà, a jugar la meva vida per una cosa en la que no crec? Jo hi vaig anar i només els vaig dir: “Pensen venir a fer una inspecció. Ja us apanyareu. Si no teniu res a amagar, tranquils; si teniu alguna cosa a amagar ja us espavilareu per amagar-la bé!”

- Escola

Per la guerra l’escola es va acabar. Primer van començar a marxar els mestres cap al front. L’escola va passar per diverses coses... Primer es mantenia una certa estructura, hi havia els mestres de paisà perquè els Hermanos també havien guillat. Haurien sigut els primers que haurien llepat, el que va poder es va amagar, algun altre el van matar també. Llavors es va fer mestre l’Avellanet, però aviat també ho van dissoldre perquè va anar a la guerra o no sé...
Van començar a venir criatures refugiades de Madrid. Van venir aquí a Catalunya expedicions de nois i noies de Madrid perquè tenien molts bombardeigs i el front allà a tocar. I com que aquí encara teníem el front lluny, doncs van venir cap aquí! Vam conviure amb madrilenys i madrilenyes de la nostra edat. Encara me’n recordo d’alguns, jo. Els parlàvem en castellà. Me’n recordo d’una noia que es deia Aurita, Àurea Guiterrez, que estava refugiada a la ronda del Carril, a Ca l’Estela. Els refugiats estaven molt escampats, nosaltres no els anàvem a veure. No hi havia anat mai.
Després es va saber que havien mort en els atzars de la guerra un hermano a qui li dèiem en Guitarrillo. L’hermano Ramon crec que també va morir, i l’hermano superior crec que també. Aquest hermano fumava draper i sempre n’estava ensumant.
Pel que fa a les entitats, suposo que es van dissoldre i, acabada la guerra, es van tornar a revifar les que van tenir prou vitalitat

- Vida durant la guerra

Jo vivia a un lloc que en deien la cooperativa, al carrer Llerona, ara ja està edificat. Hi havia viscut en Creus, que era llenyataire i carboner, i tenia uns magatzems que va requisar el Comitè o l’Ajuntament. Allà hi van fer una cosa que en deien la cooperativa, jo recordo que hi havia un bar on hi anava la gent a beure. Hi anaven els soldats. Perquè hi va haver molts soldats aquí a la Garriga! N’hi havia a l’hospital militar. El balneari es va convertir en un hospital militar on hi havia tots els ferits, i els que ja podien sortir anaven al bar. Eren una colla. També hi havia militars al castell de Samalús, on s’hi va instal·lar un regiment de transmissions. Un regiment! I és clar, tots baixaven a la Garriga a buscar el correu i això. Venien cada dia a la Garriga, suposo que devien baixar per la carretera de Samalús a peu. I a la cooperativa, almenys un gotet de vi i quatre avellanes gairebé tothom les tenia assegurades. Hi havia soldats que s’enamoraven d’alguna noia de la Garriga, n’hi ha molts que es van casar. L’Olivé, la Rosa peixatera amb el seu marit... La Rosa va ser una dona molt popular a la Garriga!
Que si vaig parlar amb els soldats? Mare de déu! Jo vaig fer de carter. Quan tothom va anar al front, l’administrador de correus va anar a l’Ajuntament i va dir: “Aquí hi ha les saques de correus. Què n’hem de fer?”. Llavors el meu pare era l’agutzil i de vegades em deia que portés les cartes amb la bici fins a les cases de l’extraradi, a Can Terrers, Querol, Can Borrell, Can Busquets, Can Poi... I me n’havia fet un fart, abans de la guerra i durant la guerra! Per això durant la guerra van dir-li al meu pare: “Escolta, el teu fill que ja fa feines d’aquestes, podria fer de carter”. I així vaig entrar a Correus.
Durant la guerra hi havia molta feina. Hi havia multitud de dones que patien pel correu: unes perquè hi tenien el nòvio, unes perquè hi tenien el marit, unes perquè hi tenien els fills... I, és clar, aquí venien unes saques de correu molt grosses, perquè també arribava el correu de Samalús, i com que allà hi havia el regiment de soldats... També venien les cartes de l’Ametlla, les de Bigues i les de Riells, perquè allà no hi ha tren. Vaja, que n’hi havia moltes, de cartes. Les dones totes volien que mirés primer si n’hi havia alguna per a elles. I jo, tonto de mi, ho feia. Fins que vaig dir: “Escoltin, demà encara hi serem aquí! Espereu que les hagi triat i si me’n van sortint jo us ho diré”. I així ho vam fer. Correus estava al costat de Can Recoder, a una casa del costat que era del senyor Major. Hi havia dues cases: una era Correus i l’altre era l’habitatge de l’administrador. Recordo que quan les dones rebien una carta marxaven molt contentes, d’això sí que me’n recordo.
Cap al final de la guerra ja no era carter ni era res, ja tot havia anat a can garbuix. Ja no arribava correu. Els nacionals estaven aquí, a Llerona. La Garriga està situada en un lloc una mica estratègic, al peu del Montseny, i suposo que per això l’exèrcit es va esperar a Llerona. “A veure que no ens esperin per una d’aquestes muntanyes i ens fotin una bona fregida!”, devien pensar els nacionals. I es van aturar a les portes de la Garriga, on hi havia un camp d’aviació.
A la Garriga van entrar l’1 de febrer, i el bombardeig va ser tres dies abans. Tothom qui s’havia significat ja havia marxat. Hi havia hagut una desbandada. Només quedaven els internacionals, que esparveraven a tothom. Quan tothom havia guillat passaven pel carrer amb unes sabates d’aquelles que feien un soroll... Perquè així que era fosc tothom s’havia de quedar a casa, hi havia toc de queda. El poble estava bastant atemorit. Els internacionals eren els que resistien, i fotien malvestats. Si algú es mostrava massa “Olé, olé ara vindran els nacionals!”, li fotien el coll a terra. Pràcticament feien això. Un dia, traient el cap de casa, vaig veure com tres o quatre internacionals anaven donant cops de fusell a un pobre xicot. El pegaven a l’esquena i a la cara. N’hi havia molts que lluitaven amb els rojos però que es passaven als nacionals a la que podien. I si els internacionals n’arreplegaven algun, amb aquest no hi tenien cap mena de compassió. A la casa que està en obres al costat de la Garrafa hi havia una raconada, on li van fer una bona pallissa a aquest xicot. Jo pensava: “Ai, ai... que el mataran aquí!” Però no, no. El van trobar mort aquí dalt a la fàbrica (Fournier?). Tot això ho vaig veure des de casa, i el noi va estar a punt de quedar-se a la raconada.

- Bombardeig

Al carrer Llerona hi havia un garatge on l’Ajuntament hi tenia un servei de subministres. Com que ja no tenia feina a Correus, em van enviar allà a repartir racionaments. I al costat hi havia la Cooperativa. Del bombardeig a la Garriga poca cosa te’n puc dir. No va ser res en comparació amb el dia que van bombardejar Granollers. El dia que van bombardejar Granollers van començar a pujar ferits a la Garriga, i els hospitals i la clínica van quedar col·lapsats. En aquest magatzem, al costat d’on jo despatxava, hi van començar a posar gent estirada per allà. Estava allà al davant... Recordo una dona nua, eixarrancada, estava tota plena de sang i tenia les cames obertes, tot de sang... És una de tantes víctimes, i recordo que em va frapar molt.
El dia de la Garriga, en aquesta retirada que hi havia, van incloure Can Terrers. A can Terrers hi havia instal·lat una unitat militar de subministrament de cavalleria de gènere, d’animals... I quan van marxar ho van deixar tot allà. La gent de la Garriga quan ho va saber va córrer a anar-hi. La gent anava allà per mirar de trobar quatre cigrons o quatre llenties, o el que fos. Amb la meva tia i la meva germana gran hi vam anar a veure si trobàvem alguna cosa. I quan érem on ara hi ha les piscines van començar a venir les bombes. Vam sentir que tocaven les sirenes i vaig dir: “Estireu-vos a la cuneta i poseu-vos un bastó a la boca!”. Això del bastó ens ho havien recomanat perquè en cas d’expansió no quedéssim rebentats. I així ho vam fer. Allà estirats vam sentir un gran terrabastall i les bombes caient sobre la Garriga. I tu diràs... Ens vam encongir i quan es va acabar, ens vam aixecar i ens va caure l’ànima als peus: de la Garriga, no es veia res! Tot era pols i boira. I vam dir: “Ai, mare de Déu, ho deuen haver ensorrat tot!”. De mica en mica, es va anar aclarint. Vam anar cap a casa a veure la mare i el pare. Se’ls havia ocorregut posar-se sota l’escala que portava al terrat, a sota d’una escala que amb un cop s’hagués pogut ensorrar. Però no els havia passat res. Aquell dia les sirenes no van sonar.

- Gana

Vaig passar molta gana, és el que més recordo de la guerra i acabada la guerra. És del que tinc més mal record de Franco. Ja feia deu anys que s’havia acabat la guerra i encara ens moríem de gana! Per un tros de pa encara haguéssim fet moneda falsa, encara que fos un rosegó sec d’una setmana enrere... No en trobaves enlloc. Menjàvem el que podíem, la gent feia el que podia. Tothom té l’esperit de supervivència, que s’esmola molt en circumstàncies d’aquestes! A casa teníem en Nicolàs carnisser que, com a carnisser, no passava gana. També tenia mitjans per fer intercanvis. Hi havia un racionament que et donaven un pa de blat de moro que no valia res i ell ens el donava. És clar, ell aconseguia pa blanc a través de carn o de cabrits o amb el que fos. Amb la cartilla de racionament podies viure dos dies de cada mes, no més. La resta de dies anaves d’estraperlo. La gent se n'anava a Lleida i tornava carregada d’oli que passava com podia, amagant-lo sota les faldilles mentre estaven dalt del tren... Jo sóc de la lleva del 44. A mitjans del 47, a casa van fer festa major quan vaig tornar de la mili i vaig portar un xusco de pa i un pot de carn argentina. Allò va semblar una benedicció del cel i si no em van fer un monument a casa, va ser de miracle! Si en feia de dies, que no havien vist el pa! Això era deu anys després d’haver-se acabat la guerra, i encara el que va durar.

- Final de la guerra

Quan van entrar els nacionals, dels rojos ja no quedava ningú massa significatiu, ja havien guillat. Van entrar pel carrer Gran i anaven repartint algun tros de xocolata. La gent estava contenta, perquè representava una alliberació. En general la gent va quedar contenta.
Vencedor o vençut? Jo no em sentia ni una cosa ni l’altra, ni figa ni raïm.
Recordo que els nacionals van sortir a predicar, però no recordo amb exactitud què deien. Eren coses demagògiques per excel·lència, això sí que ho recordo. L’Olivé, un que de seguida es va significar com a falangista, va sortir a fer un discurs des del balcó de la farmàcia Ferrandis, amb una flama patriòtica exacerbada. Ara ho recordo molt exagerat, però en el moment vaig pensar: “És clar, són els que han guanyat”. Això va ser el dia que van entrar, i de seguida van fer una missa oficial de campanya.

- Postguerra i franquisme

La guerra s’havia acabat i jo era un noi de 16 anys i sense ofici ni benefici. Vaig treballar al final del carrer Figueral, on hi havia una fàbrica de pells. El menjar no és que escassegés, és que no hi havia. La meva mare, abans de morir, em va dir que el record més trist que tenia i és dels dies que jo arribava de Can Dolcet (la fàbrica) mort de fred. Jo treballava a un lloc on les finestres eren de maons perquè entrés l’aire i s’assequessin les pells. Arribava a casa mort de fred i amb una gana... I un dia la mare no ens va poder donar res més que pells de fava sense amanir. Suposo que per a una mare no poder alimentar el seu fill ha de ser una experiència més trista que la seva pròpia gana. És el record més trist que tinc, i el que més retrec al Franco i a Alianza Popular. Què li costava a en Franco, un cop acabada la guerra? Ja estaven mig d’acord, només calia una mica de permuta i el Plan Marshall hagués arribat. No li costava res. Però aquí ens vam veure amb la vergonya que Itàlia, un país dels vencedors, no només no passava gana sinó que tiraven endavant amb tot. I aquí, “¡Viva Franco!, ¡Arriba España!”. El seu himne ja ho diu: “Con España empieza a amanecer...”, i no acaba de sortir mai el sol!
La gent es va fer de Falange, molts ho feien per obligació... Si no eres de Falange no podies entrar a la universitat. Hi havia en Maurí, un patrici garriguenc historiador de la Garriga, catalanista fins a la mèdul·la, catòlic, apostòlic i romà. En Franco es va acomodar amb l’església catòlica. L'única cosa que podia competir amb la Falange per fer coses era l’Acción Catòlica, era a l’única que se li permetia. I en Maurí va ser l’ànima de l’Acción Catòlica de la Garriga. Els primers dies es va haver de posar a Falange perquè sinó no podia anar a la universitat. Els que sabien com era el van veure amb la boina i la camisa blava anant per aquests carrers de Déu... S’ho havien de posar per anar a qualsevol acte que es feia. Ell tot això ho tenia creuat, però és clar... Feia la seva labor a través d’Acción Católica. Va organitzar cercles d’estudis cada dilluns per al jovent que veníem de tres anys de desorientació absoluta... Jo no sabia si creia en Déu o si no hi creia, si l’església o si no... Tres anys són crucials amb l’edat de set anys! Molt jovent del poble sort en vam tenir per tenir quatre idees clares. Una de les activitats de l’Acció Catòlica era el cercle d’estudi, cada dilluns hi havia cercle d’estudi a les antigues escoles (carrer Sant Lluís). Aquest va ser el local d’Acción Católica, i hi organitzaven exposicions, conferències...
La imposició del castellà no va poder fer-se en molts àmbits. L’alcalde d’aquí durant molt de temps va ser en Pona, un pagès que venia planters i coses. El pare de la meva dona, en Borrell, quan va venir del camp de concentració va haver d’anar a l’Ajuntament per alguna cosa i se’l va trobar. Va dir-li: “Hola Pona, com anem?”. I l’altre li va començar a parlar en castellà. Al final, el pare Borrell li va dir: “Deixa’t de romanços!”, i van parlar en català. Dues persones que sempre han parlat la llengua materna no la poden canviar. Era més oficial que efectiu. També estava prohibit ballar sardanes o tocar-ne, però en Maurí pocs mesos després de la guerra ens va engrescar per buscar calés per llogar una cobla, i la vam llogar. Encara estaven prohibides, però a la Garriga en vam ballar. Què volia dir allò! Les autoritats d’aquí feien una mica la vista grossa. I sinó els dèiem: “A veure si els saps parlar tu, el castellà!”. Els nostres pares ni català ni castellà, eren analfabets la majoria. La meva mare ja era molt gran que va aprendre a firmar i prou. No hi anaven a l’escola, els nostres pares. La majoria no sabia ni llegir ni escriure... Llavors com vols que enraonin en castellà, si ja tenien prou feina per entendre’s en català i encara gràcies?
Segurament hi va haver denúncies, però no ho recordo. Dels realment significats ja no en van trobar cap. I van agafar els que s'havien significat una mica amb les esquerres. Hi havia un nano a qui li agradava molt conduir, i que durant la revolta havia conduït el cotxe dels del Comitè. A aquest el van afusellar. Dels del Comitè no en quedava cap, havien marxat.

- Vida social, cultural

Va aparèixer la Falange i totes les branques de la Falange. Acció Catòlica no només la recordo sinó que li estic molt agraït. Et dic que si sóc com sóc i penso així és gràcies a en Maurí. Perquè durant la guerra el meu cap barrinava 70.000 coses... Havia fet de carter, havia viscut els bombardeigs... Posar una mica en ordre el cap d’aquestes criatures només ho podia fer una persona com ell: molt sàvia i molt intel·ligent. Vam estudiar durant més d’un any la història de l’església, que és molt significativa. Si un només es queda amb bestieses, agafa una idea molt estranya de l’església. La història de l’església ben explicada. En Maurí va posar quatre idees ben explicades i ben argumentades a la canalla d’aquella edat, que estava molt descabellada. El que ens va ensenyar ens ha servit de fonament per moltes coses. En Maurí va saber-se bellugar entre els catalans i l’església. Des de l’església aviat van veure que aquesta lluita anti catalanista era predicar el desert. Tot era gent del poble, i n’hi havia poca amb cultura.
Sí, hi havia activitats clandestines contra el règim. A Can Perris, en Maurí, en Torra i en Suñol hi tenien un centre de reunió. A aquests quatre els del règim els tenien l’ull a sobre. Sota la capa de l’Acción Catòlica feien l’oposició a la Falange. I saps què va passar? Amb en Maurí tenien el col·legi de notaris al darrera, amb en Suñol el col·legi de farmacèutics... I en Torra era la part dèbil. Un bon dia se’l van endur un a la Via Laietana, on hi havia el centre de policia. A tots els que agafaven els portaven allà, que poc faltava perquè fos com les txeques. Allà va passar-hi una nit, però només va ser un avís. Això va ser obra dels falangistes d’aquí.

- Final dictadura

La cosa anava canviant molt, i tant! Sobretot canviava per a mi, que ja tenia ús de raó i anava entenent les coses. Es va suavitzar, per descomptat.
El 20 de novembre de 1975 la sensació va ser d’alegria. Semblava que no s’acabava de morir mai... Portava vuit o deu dies molt malalt i li anaven injectant de tot. La meva impressió era: “Va, home, va! Que s’acabi d’una vegada...”
Sempre he dit que lamento molt que la mare d’en Franco no hagués tingut un avortament quan ell havia de néixer. Per a mi, ha estat un personatge nefast! Les pitjors hores de la meva vida, de tenir ganes de menjar i no tenir teca, de fotre’m de gana... les dec a ell. Jo crec que un bon governant no s’ha de fer responsable de la gana d’un país. D’anar-nos estrenyent el cinturó i anar-nos estrenyent per mantenir uns privilegis. Li havien posat en safata... Havien guanyat els aliats, i Amèrica va ajudar a Europa. La gent humil com jo, que l’única cosa que demanem és que no ens haguem de morir de gana, que si tenim gana puguem menjar. Per moltes virtuts que pugui tenir per altres cantons, per a mi Franco ha sigut nefast. Al cap de deu anys d’acabar la guerra encara em fotia de gana. Això no li he perdonat mai, ni li perdonaré.
Quan es va morir pensava que els que tenien la paella pel mànec no la deixarien, i amb això he de reconèixer que alguns, com el Suárez i el rei, van tenir molta habilitat. Segurament la transició es deu principalment al rei, suposo que va ser el personatge clau. Penso que els catalans i els espanyols podem quedar sorpresos de la transició que hi va haver. Ara podem saber que no n’hi havia prou, però en aquells moments era molt perillós fer-ne més! En Roca, en Tura... Tots aquests ho van saber fer molt bé, eh! I els altres van cedir. Del fracàs del 23F penso que li hem de donar moltes gràcies al rei per la seva voluntat que es produís la transició. En Juan Carlos a Catalunya ens entén bastant més que la majoria d’espanyols.
L’any 1977 vaig anar a votar i em van sorprendre els resultats. Em pensava que la part catalanista triomfaria més. I vaig començar a pensar en el pes que té el cinturó de Barcelona... Però em va sorprendre venint de la repressió que havíem tingut. Potser és que a mi m’agrada molt somiar, o potser és que sóc més catalanista del compte, no sé. Com si això fos una virtut, i potser no ho és tant!

“Aquí dio fin el sainete, perdonad sus muchas faltas”. Això ho deien els actors quan acabaven l’obra [riures].