Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Dolors Galbany i Tàpia (2006)

Cognoms
Galbany i Tàpia
Nom
Dolors
Data de naixement
08/07/1928
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La requisa de la botiga de comestibles a mans del Comitè revolucionari.
- Alguns dels assassinats comesos pel Comitè a la Garriga.
- El vincle entre el poble i els estiuejants.
- La postguerra a la Garriga: denúncies, empresonaments i gana.
- L’hospital de la Garriga ple de morts i ferits pels bombardejos de Granollers.

Dolors Galbany va néixer l’any 1928, a la Garriga. El seu pare treballava de pintor i la seva mare era mestressa de casa i ajudava als avis a la botiga. Els seus avis tenien una botiga de queviures prop del cine l’Alhambra i durant la guerra els hi van requisar tot.
El pare de la Dolors va morir als trenta-tres anys d’una pulmonia i va ser llavors quan la seva mare, la seva germana i ella es van traslladar a viure a casa dels avis. Eren quatre germans, però dos van morir de petits. L’altra germana viu a França.
La Dolors, de joveneta, havia anat a servir a cases d’estiuejants de la Garriga i després a Barcelona, fins que es va posar a treballar a la fàbrica Horis. El seu marit era de Madrid i va venir a la Garriga com a soldat, durant l’època dels maquis. Aquí va conèixer la Dolors i es van casar. El marit, primer treballava de camioner, després va ser encarregat de la fàbrica Horis i finalment va fer de manyà fins que es va jubilar. Van tenir dues filles. Actualment, la Dolors és vídua.
_______________________________________________________________

Em dic Dolors Galbany Tàpia. Vaig néixer l’any 28, el dia 8 de juliol, a la Garriga. A casa tots érem de la Garriga, tots, sí, des de sempre.
Però llavors no vivia aquí jo. Jo vivia allà al cine l’Alhambra, doncs això, allà a prop que diguem. “Bueno” nosaltres vivíem al carrer Cardedeu però el meu pare es va morir, als trenta-tres anys va agafar una pulmonia i es va morir i vam anar a casa dels avis. La meva germana només tenia quatre mesos i jo cinc anys i els meus germans... jo sóc la gran però érem quatre i dos es van morir, allò que passava abans.
Jo tenia quatre germans, la nena va morir a les vint-i-quatre hores, per un problema amb el cordó es va estrangular, pobreta. I llavors el nen, que deien que tenia cinc anys o sis, no sé de que va morir. I l’altra, la germana que em queda, està a França, ens portem cinc anys, ella viu a Seret i no té família.
Jo tinc dues filles, una a l’Ametlla i una aquí. Tinc sis néts, dos besnéts i dos més que vam adoptar de la Índia. Ells viuen a l’Ametlla, ara ja són grans, eh!! el nen ja té disset anys i la nena en té cinc, eh!! sí, mare de Déu, els veus en aquest retrat? Jo aquí vaig fer setanta anys.

El meu marit és mort, es va morir fa vuit anys. Jo estava... de molt joveneta em van posar a servir perquè a la guerra, saps perquè? Perquè a casa meva teníem una botiga que era la més bona d’aquí la Garriga, que veníem de tot, de tot, de tot. I venien a comprar del Figaró, de Puiggraciós, d’aquí a Samalús, de l’Ametlla, en carros tots, que no hi havia carrers, això no era així, eh!!, era molt diferent i llavors, “pues” és clar, llavors va venir la guerra, nosaltres érem petites. Veníem queviures, tocino, de tot.
Teníem una minyona i ens ajudava perquè és clar, venia molta gent, però va venir la guerra i es va acabar, perquè els rojos, els de la FAI ens ho van robar tot, tot el que teníem. Deien: oh!! si no ens doneu això després us vindrem a buscar i us matarem i el meu avi, pobret!!, era molt bona persona. Ens van deixar només oli, només teníem una mica d’oli i és clar, si podíem fer una mica d’intercanvi, però... vam passar molta gana. Jo menjava naps de les vaques que els anàvem a robar d’un camp i escolta’m poca cosa més, no hi havia res més fillet!! Tenint menjar com teníem ens vam quedar sense res.

Ells sempre van tenir la botiga i anaven fent però ja no era el mateix. Jo vaig anar a servir ja després de la guerra, potser tenia quinze anyets o així. Servia en una casa d’uns senyors que venien aquí a l’estiu, a passar l’estiu, eren... pobra senyora, ja és morta, era una bellíssima persona i també vaig anar a servir amb un altre i llavors em van fer anar a Barcelona, a casa d’un que va venir aquí i estàvem a la Sagrada Família i això, però noia, jo no... no em va anar bé. Jo sóc molt de casa, sóc molt de la família jo. La meva germana sí que és molt... a ella no li feia res anar a un altre lloc, i jo en canvi, plorava perquè em vinguessin a buscar. Llavors vaig treballar aquí als fils i després vaig treballar allà a l’Horis, a la fàbrica.

I amb el meu marit ens vam trobar quan... “bueno”, el meu marit va venir aquí després, que van venir amb això del maquis, que hi havia maquis pels boscos i ell era de Madrid i va venir a la Garriga i mira. Oh!! aquí a la Garriga se’n van quedar molts, eh!! ell va venir aquí com a soldat per protegir a la gent dels maquis.
Quan es va llicenciar o li faltava poc va començar a treballar amb els Fontserè que anaven repartint llet i coses per aquí, i a Barcelona, i amunt i avall. I ens vam conèixer allà al ball i ja està. Jo era molt jove perquè als vint anys ja vaig tenir la meva filla. Jo estava sola, no tenia pares i això dels germans i...

El pare es va morir pobret als 33 anys i és clar jo era molt petitona, tenia cinc anys quan va morir el meu pare i la meva germana quatre mesos, que és quan vam anar a casa dels avis i els avis ens van anar pujant, pobrets. Van tenir la botiga, la botiga sempre la van tenir, però és clar quan es va acabar la guerra llavors vam tornar a arrancar una mica més. Però llavors els avis ja eren molt grans, ja eren grans pobrets, venien però ja no era com abans, saps? Nosaltres érem jovenets i és clar, de tot això encara me’n recordo.
El meu avi diuen que va néixer... el de la banda del meu pare, eh!, al cantó de Samalús, però jo no els vaig conèixer a aquells avis, vivien a Vic. El meu pare és fill de Vic, eren molts germans, no sé si els coneixes. I així va anar la cosa.

Jo de petita anava a l’escola amb la senyoreta Xela, era molt bona dona pobreta. Me’n recordo que anava allà i jo plorava, i d’això me’n recordo una mica, saps qui era el Sr. Sólvez? Doncs a mi m’agafava i em posava a la falda, jo era molt petitona. I després de la guerra vaig anar amb Doña Emilia, allà a Can Xic Corder, que això eren tot eixides, eh!! No eren cases com ara, horts i eixides. I l’escola va anar així, no recordo massa què ens explicaven i aviat a treballar.
A mi, saps que em fa ràbia? Perquè tenia llibretes i coses, ara ho he perdut molt, però jo havia dividit amb sis xifres, eh!! Sí, sí, llibretes ben maques, eh!! Però ara és clar, jo no... ens ensenyava molt bé, era molt bona dona.
De la República, i la proclamació i tot això no me’n recordo de res. Jo només sé el que deien a casa. El meu pare era de la República, deien, em sona que ho deia la meva mare, que deia que quan es va morir li van posar la bandera i el van enterrar. Però el que no entenc jo, és que a nosaltres ens van batejar i si ens van batejar bé devien anar a l’església dic jo, però que fos republicà no treu que no pogués anar a l’església, oi?, ma mare sé que m’explicava que li van posar la bandera i el van enterrar. Però el rector que hi havia abans va anar a l’enterro sí, el meu pare era molt bona persona. Era republicà però no era cap radical d’aquests, no, no, això no eh!!

Ell era d’esquerres i prou, i jo sento molt dir-ho, però jo sóc més de dretes, potser per la guerra. Com que a la guerra vam veure tant mal, al temps de la guerra... Me’n recordo del que van matar allà al meu carrer, això ho tinc tan gravat!! I aquella gent que anaven amb aquells mocadors al coll, els de la FAI, que eren tan dolents, hi havia en Sagrera que era d’aquí i en Farigola i... Això no m’ha passat mai més, no m’ha passat, ho tinc clar aquí dintre i aquell de Can Corrons, te n'han parlat d’aquell senyor de Can Corrons? Primer van matar a l’avi que érem veïns i després al pare, pobret.
Jo no sé com aquesta noia, la Núria pot ser socialista havent passat aquesta desgràcia. Bueno, de fet els socialistes tampoc no són com eren aquells de la FAI, sí que és veritat que no té res a veure, però a vegades penso: és molt fort el que va passar!! perquè les nenes eren petites i li van dir que sortís, que se l'emportaven. Això me’n recordo com si fos ara, era un senyor alt i ros i dels avis també me’n recordo, això m’ha quedat tan gravat!! I tens de pensar que no eren família meva ni res, eren els veïns i a vegades ploraria pensant amb el que els hi van fer, “bueno” amb ells i amb el de la farmàcia, aquell de la plaça i bueno i d’altres, molts!! Al senyor Boixeres li van tallar el dit, perquè no li podien treure l’anell, això ho explicaven abans.

Jo mira, jo no vaig a favor del Franco, això tampoc!! Perquè tots van fer desgràcies, però dels rojos no en parlen eh!! i els de la FAI van fer molt mal, molts en van matar, eh!! Els que ho hem viscut teníem un terror terrible, jo ho tinc gravat aquí dintre, eh!! i jo sóc molt d’això, perquè la meva filla sempre em diu: és que tu sempre et preocupes dels demés!, però és que no ho puc evitar, jo tinc un caràcter així, jo pateixo per tothom i... “bueno”, i penso que hi ha coses que no se’m esborraran mai.
Al senyor Corrons el van anar a buscar a la nit i vam sentir el xivarri i el cotxe fantasma que en deien, era com una furgoneta, que quan el sentíem tothom estava espantat, tothom mutis, ningú sortia, sembla mentida, eh!! I els anaven a buscar amb aquell cotxe i els mataven a les cunetes i per Samalús... és molt gros això, eh!! igual que aquells de l’ETA, és molt gros!! I els hi va tocar a ells, els van treure amb pijama i tot, i només per anar a missa!!

De quan va començar la guerra, sí que me’n recordo si voleu que us ho expliqui. Durant la República, jo això no ho sé però la meva mare m’explicava que havien estat uns anys molt bé, que es menjava i es vivia molt bé, sí, això sí que m’ho explicava ma mare i la gent, tots es duien bé i no hi havia problemes, però llavors després amb la guerra va canviar tot.

Estiuejants abans de la guerra? Oh, i tant!!, però durant la guerra també es va acabar. “Bueno”, després de la guerra van tornar a venir, eh!! Totes aquestes torres d’aquí, jo me’n recordo, de Can Miravet... venien tots a comprar, eh!! perquè teníem botifarres, tenia molta fama Can Tasar. Saps perquè el nom? Perquè el meu besavi, fixa’t tu, es deia Baltasar i d’aquí va sortir el nom.
De totes les torres venien a comprar i la relació era molt bona i als estius també feien un envelat, a mi m’agradava molt, sempre m’han agradat les coses de rics, m’agradava veure-les quan anaven tan mudades i això, mira.
Tenien també el seu Casino aquí a la Garriga i allà només hi anaven ells, llavors, allà els de la Garriga no hi anaven mai. Després sí, després hi va anar tothom, però abans era el seu espai. D’això sí que me’n recordo, que en venien molts.
Ara fa un parell d’anys que vaig veure uns senyors, ara no en venen gaires i els vaig reconèixer, jo... em queden molt a la memòria les persones i els vaig trobar que anaven a caminar i els vaig parar i els hi vaig dir: mirin, vostès a mi no em coneixen però jo a vostès sí. Diu: Oh!! Sí, ai quina gràcia! Dic: Sí, perquè sempre els he vist aquí a la Garriga, que estiuejaven i ara em fa gràcia veure’ls, encara que en venen ben pocs. Ah! diu, miri, ha fet ben fet de dir-m’ho perquè m’ha fet il·lusió tot plegat, que se’n recordi de nosaltres. Ara ja no els he vist més. Però els estiuejants donaven vida al poble i ambient i feina.

I de la guerra, “pues” miri, quan va esclatar la guerra també t’ho puc dir. Estàvem jugant al costat i vam sentir trets i ens vam espantar, érem petits i au!! a fer el xafarder cap a la plaça i quan vam arribar allà ja vam veure tota aquesta gent que van fer portar tots els Sants cap a la plaça i van fer un foc, ho cremaven tot i nosaltres espantats perquè és clar, no sabíem què passava i “bueno” tirant trets, van tirar... n’hi havia un que això me’n recordo jo, que hi havia un que el tret li va caure al peu. Me’n recordo que van entrar tots aquells de la FAI amb els mocadors i van anar cremant els Sants i l’església i tot.

A l’escola amb la Srta. Xela, sí, quan era petitona i llavors vaig anar amb la Doña Emilia, això ja quan es va acabar la guerra. L’escola, l’església, tot ho van tancar durant la guerra.

Nosaltres vivíem al carrer Calàbria, allà on hi ha l’Alhambra, el cine, en una casa d’aquelles, vivíem allà. Jo vaig néixer al carrer Cardedeu, però llavors quan es va morir el meu pare vam anar a casa els avis, la meva germana tenia quatre mesos i jo cinc anyets. La meva mare, pobre mare, és clar, amb l’ajuda dels avis vam estar molt bé, perquè és clar... “bueno”, vam estar molt bé fins que va venir la guerra, quan va venir la guerra llavors ja va anar malament tot i ens ho van requisar tot, ja t’ho vaig dir, no? I ens amenaçaven, eh!! això no sé si t’ho vaig explicar, ens amenaçaven, eh!!, els del Comitè.
També n’hi havia de forasters també al Comitè, n’hi havia de la Garriga però també n’hi havia de forasters, també. En Sagrera, en Farigola, també hi havia algú de Granollers, o de fora i aquestes milicianes que hi havia que anaven amb unes granotes i allà ens agafaven el menjar, no ens pagaven mai i ens amenaçaven que ens matarien a tots. La gent més pobra d’aquí la Garriga van ser els que es van revolucionar més. Van fer molt mal, ja t’ho dic.

Ara, jo tampoc no sóc franquista, no vagis a suposar que jo vaig a favor d'en Franco, ni d’uns ni dels altres. Jo parlo de que és clar, que ens van alliberar. Allà va acabar la guerra però després també va venir la postguerra, que és clar, la postguerra també va ser dura, tampoc no hi havia menjar i feien el pa de blat de moro i targes de racionament i totes aquestes coses. Llavors vam anar amb les cartilles de racionament fins que tot plegat va anar millorant i la van treure i “bueno”, i llavors van posar també la seguretat social i de mica en mica es van anar arreglant moltes coses, i van reconstruir els pobles i van fer molts pantans, moltes coses, però és clar com et dic això de bo, també van matar a persones que no tenien que haver matat, eren gent bona que no havien fet res, només perquè eren polítics, perquè no pensaven com ells, no... perquè tenien idees diferents. Tant mal va fer un cantó com un altre, això és el que va passar.

L’esclat de la guerra, sí, jugàvem allà amb uns veïns, estàvem allà fora i vam sentir tot allò i vam anar a la plaça a xafardejar el que passava, i ens vam posar allà en un raconet i ens vam espantar, érem petits, teníem vuit anys i clar, quan vam veure tots aquells Sants que cremaven allà i que cremaven l’església, tot allò era molt gros! Sí, sí, tot això just esclatar la guerra, oh!! I llavors ens amenaçaven també si a casa teníem algun Sant. Per això el meu avi va cremar-ho tot perquè ens amenaçaven i si feien un registre i trobaven d’això o d’allò, també rebies, oi! Doncs tothom va treure els Sants i tothom va cremar-ho, tu diràs.
Totes les coses d’abans que hi havia, coses maques, una llàstima, el que passa és que això no ho haurien d’haver fet, dic jo. Podien haver tancat l’església i s’ha acabat, no? I deixar viure i deixar de matar a la gent i deixar de fer tot això, però ho feien així, barbaritats. I al senyor rector no el van matar perquè era molt bona persona, pobret, i no el van matar, és deia Mossèn Anton. A ell no el van matar però a molts altres pobles sí que els mataven, però aquí no, amb ell no el van matar, era molt bo i el van respectar.

El clima de convivència? Terrible, terrible, al moment d’esclatar la guerra. Jo me’n recordo molt de com va canviar tot. Va ser molt terrible i després van matar a... tu creus que criatures de 17 anyets i 15 anyets, jovenets, els van fer anar a la lleva del Biberó i no sé pas com hi van anar pobrets que diu que ploraven i buscaven a la seva mare, és clar. Era una pena molt grossa això.
I només per anar a missa van matar al Sr. Corrons, perquè ho havien de fer-ho això? Quin mal havia fet aquesta pobra gent? Es vivia molt malament perquè vivíem sempre amb la por i amb l’angoixa aquesta.

Els altres però, els franquistes, també van matar polítics i això tampoc no ho tenien que haver fet. Però durant la guerra vam passar molta misèria, molta gana, molta!! I anar a robar naps i peles de patates que ens donava la gent i a més a més, ens ho van robar tot, i au!! Jo anava a peu a Llerona “aviam” si podia arreplegar alguna cosa, l’únic que teníem era una miqueta d’oli que el vam poder guardar, tot el demés... molta gana vam passar!!
I molta por, perquè aquella gent feien por, eh!!, amb aquelles males cares que feien i vestits d’aquella manera i amb aquella autoritat que tenien i les armes i el cotxe fantasma, sí, sí, feien molta por.
Van matar al carnisser, al Planas, al de la farmàcia també, al Sr. Boixeras que diu que li van tallar el dit perquè no li podien treure l’anell, això van explicar-ho. Això era tota l’època del Comitè, estava aquí on hi ha aquesta residència que hi ha les monges ara, del Pilar, allà era. I a la porta n’hi havia dos així, amb les armes, feia molt respecte.
A casa meva sort que no van passar mai, “bueno” ni aquests ni cap, perquè a casa meva no hem sigut mai de cap i no van venir mai a fer registres ni a buscar a ningú, no ens havíem embolicat amb res, ni amb banderes, ni partits, no.

Clar i quan van entrar aquests que ens van alliberar, que no es pensin que sóc franquista, eh!!, però és que llavors, vam viure bé uns anys, perquè és clar, jo me’n recordo que no teníem aquella por. A mi em feien molta por aquella gent, clar. I ens van alliberar i vam començar a menjar pa, perquè no hi havia pa, no hi havia res. Doncs llavors vam poder començar a menjar pa i mira, es va anar acabant la cosa, és clar que tampoc no anàvem a l’engròs, també es menjava molt poc, havíem d’anar a trucar a “puestos”, a demanar menjar. Però la por no era la mateixa, anàvem pels “puestos” i “bueno”, no patíem, no hi havia lladres ni tanta cosa com passa ara.

Estraperlo també n’hi havia hagut molt, sobretot carn i coses d’aquestes que en portaven d’amagat, què vols que et digui, també els hi devien requisar si els hi trobaven... i amb el tren cap a Barcelona i així es guanyaven la vida. Sí que n’hi havia sí, d’això.

I van venir també molts refugiats aquí, però amb aquesta gent no hi havia cap problema, eren com nosaltres, sí. Estaven en torres i aquí a la Guàrdia Civil també n’hi havia. Eren bona gent, no vam tenir cap problema amb això no, pobrets.

De refugis hi havia el de l’estació i el del carrer Negociant. Deien que sí que n’hi havia un que jo no el sabia no aquest, cap a Rosanes, cap allà. Deien que allà n’hi havia un, però jo no l’havia vist mai, però un senyor em va dir que hi havia un refugi també, i que hi havia trobat armes, que havien trobat coses amagades, armes i coses... un senyor amb el que vaig parlar l’altre dia i jo li vaig preguntar perquè ho vaig llegir no sé on i diu: sí, això encara està per “averiguar” més bé, diu, perquè hi havia armes amagades i hi havia més coses.

Això de la República no t’he pogut explicar gaire gran cosa perquè quan jo tenia cinc anys es va morir el meu pare i no ho sé. Només que ma mare em va explicar allò. Però va durar molt poc la República, eh!! Però deien que estaven bé i que podien comprar moltes coses i menjar i bé.

Família a lluitar... no, no, perquè és clar, l’únic que hi podia anar era el meu pare però com que es va morir abans de la guerra, pobret als 33 anys, per la pulmonia, tu diràs, clar, els avis ja eren grans.
Després tenia un oncle, ja t’ho vaig dir, que tenia asma pobret, a última hora se’l van endur però no sé on el duien. El feien anar a peu i ell es va asseure en un “puesto”, perquè és clar, no podia, tenia asma i no se’n van adonar i ell es va quedar allà assegut i ells van anar tirant i ell quan va veure que no el veien i que havia quedat sol allà, doncs pobret va tornar a venir cap a casa com va poder i ens va trucar per darrera, per davant no, ens va trucar per darrera i jo el vaig obrir i vaig tenir una alegria quan el vaig veure i ens el vam quedar a casa amagat.

Dels nacionals no puc dir-te el dia que van bombardejar perquè no me’n recordo, però llavors m’he recordat quan van entrar, perquè el dia dos és el dia de la Candelera, de febrer, i ells van entrar l’1, però ara en diuen el dia 2 perquè el van canviar, no sé si és per la festa o perquè però el van canviar. Era el dia 1 però ara ho fan el dia 2, no sé lo que van fer el dia 2, si és perquè era festa o si ho han canviat.

Dels bombardejos me’n recordo com si ho veiés. Els avions els veia a sobre. Nosaltres estàvem estirats aquí baix, a Can Robert, que hi havia un hort i tots estirats allà i l’avi ens va fer posar un llapis a la boca perquè deien que rebentàvem, deien, jo que sé.
I llavors, tots allà estirats els d’aquell barri, molta gent que érem d’aquell barri vam anar a parar allà, menys la meva iaia, que el meu oncle estava malalt, pobret, i es va quedar a la casa i si bombardejaven els matarien a tots dos. Tots els altres allà estirats i jo encara les veig ara les bombes baixar, les veia!!, feia un soroll, uns “estruendos”, terrible, terrible!!
I a l’estació és on van caure més bombes, i llavors una pobra dona, que ara no sé com es diu, tenia un forn a la guerra civil i li van matar els dos fills i l’avi, i a ella no la van tocar perquè estava a la cuina i no sé què va passar. Això per allà dalt. Sé que a casa seva van tenir més fills, són manyans, però van matar els dos fills i l’avi de la mateixa família. És clar, ells tenen... sempre parlen malament d’en Franco, és clar, els va matar ell, és molt natural.

Ens van bombardejar perquè no podien entrar. No haguessin entrat sinó haguessin bombardejat. No crec que no haguessin entrat perquè és que no podien perquè, ja et dic jo, van estar vuit dies a Llerona.
Llavors me’n recordo d’un noi que va venir amb moto, o dos, al capdavall del Passeig i va preguntar qui hi havia aquí i li van dir: aquí hi som els rojos!! I pobrets diu que van marxar corrents com un coet, perquè els haguessin matat. Van marxar corrents perquè quan li van dir qui hi havia, van tornar cap allà.

Llavors també hi havia soldats rojos i a casa ens van portar dos soldats, els rojos, eh!!, això els rojos. Sí perquè ens els van portar que havien de dormir allà i nosaltres, al menjador, els vam posar com unes màrfegues a terra o no sé, pobrets, molt macos eren i llavors els van fer anar a robar a Can Jonqueres, això sí que ho sé, que era una casa de pagès, els hi van fer anar a robar el carro i el cavall, se’ls hi van endur i van carregar tot el que tenien i llavors se’n van anar, bueno cap amunt, on van arribar no ho sé, no els vam veure més. Ens van dir que ens vindrien a veure i no els hem vist mai més, si els van matar pel camí o es van morir, pobrets... eren catalans, eh!!, sí, sí.
Bueno, anaven pujant cap amunt, és clar, com que els altres anaven empenyent, sí. A més d’una casa van tenir algun soldat o algun refugiat i anaven pujant cap amunt, i els van posar aquí. Ells, pobrets, no van fer cap mal, no, ells no, pobrets, ells no, eren ben normals i van haver de marxar, o això o malament rai.

N’hi ha molts que van marxar. N’hi havia dos que eren veïns nostres d’aquí, que no sé si van marxar o els van agafar i tancar a la presó, però no els vaig veure més, estaven a casa dels veïns. Eren uns d’aquí que feien ganivets, eren republicans com el meu pare, però no eren radicals, ni res, ni capitans, ni res, no manaven res.
Ara també n’hi ha de republicans, perquè aquell en Carod ho és, ara no sé com governaran, no sé que faran. Doncs era així, però no els van matar, no, els van tancar a la presó un temps, però a aquests no els van matar i molts van marxar cap amunt.

Hi havia un noi jove que havia portat el cotxe fantasma, però que ell no havia mort a ningú, prefereixo no dir gaires noms, perquè el van denunciar i el van matar. Això... no sé si dir noms, això no t’ho diré perquè té família aquí i no vull dir qui el va denunciar ni res. Si no dius el meu nom si que potser t’ho diria, ell portava el cotxe fantasma i el van matar sense haver fet res, però és clar acabada la guerra, les coses anaven com anaven.
Resumint, que hi va haver moltes denúncies, sí senyora, i en van anar a buscar més d’un que si fos ara passaria igual, eh!! Tu perquè havies sigut d’esquerres, tu perquè havies sigut de l’Ajuntament, tu perquè havies sigut d’això, també seria igual o ara potser els matarien més aviat perquè hi ha més armes i més...
Uns a les cunetes i els altres al Camp de la Bóta, allà a Barcelona, allà a Montjuïc, allà els mataven pobrets, que amb el Macià també va passar. Aquest també era governant, havia sigut president de Barcelona i havia marxat i jo no ho entenc això, havia marxat i llavors el van tornar cap aquí i llavors el van agafar. Això són coses de política i ja són coses d’ells, de gent que ha llegit molta història i que és molt intel·ligent, que t’ho podrien explicar millor, sí. Jo només t’explico lo que m’han explicat, lo que he sentit, lo que he viscut a la Garriga, tot això sí.

Hi van haver denúncies i va ser al revés llavors, però és clar amb això del Franco, lo que et dic jo és que vam estar contents perquè es va acabar la guerra. I aquest carrer, si haguessis vist aquest carrer!!, jo me’n recordo tant!, ho tinc gravat això. Aquí vam sortir tanta gent! Va sortir tanta gent que no havíem vist i aquí fora tothom abraçat, tothom fent-se petons, i de tot això et queda una cosa al cor que penso Mare de Déu!, i és clar, era perquè s’acabava la guerra.
Però és clar, llavors va venir lo altre, també. Recordo, ara no sé del cert si ens tiraven menjar o no, però tothom els abraçava, molta gent els abraçava i els feien petons i... mira, va ser... no sé, una cosa tant grossa!, un final tant d’això, que tothom volia que s’acabés la guerra, guanyés qui guanyés ja era igual, però que s’acabés la guerra, i això no sé, no se m'oblidarà mai.
No sé si van fer cap discurs, això no me’n recordo fillet, però em penso que això va ser després, eh!! Anaven passant i tirant amunt, amunt, fins que van poder passar tots, és clar.

Jo llavors, quan tenia catorze anys vaig haver d’anar... perquè a casa meva els avis ja eren grans i el tío estava malalt i llavors, de ben joveneta em va tocar anar a servir, sí. Primer amb aquells senyors d’aquí a la Garriga i després vaig anar a Barcelona un quant temps, però jo m’enyorava, jo plorava molt!!, sóc molt d’allò i mira, els de casa em van venir a buscar.
Llavors vaig treballar un temps amb els fils, els fils que hi havia aquí, a Can Román i llavors vaig anar a l’Horis. Vaig trobar el meu home i em vaig casar molt jove, no sé que vaig pensar però... Bueno, i el meu home també no tenia pares ni tenia res.
Va trobar feina aquí, de feina n’hi havia molta llavors, eh!! Llavors hi havia molta feina, això sí. S’havia de tornar a engegar tot, hi havia molta feina aquí a la Garriga, molta feina!, tothom treballava. S’havia de reconstruir tot. Van tornar a refer l’església i mentrestant estava al Cèntric Club, que ho van fer servir com església fins que van poder fer l’església.

Els primers anys de postguerra, moltes denúncies i molta gana. Ens donaven aquell pa de blat de moro, que era molt pesat però és clar, era com una joia allò, tant temps sense menjar pa!! Era igual que fos dur o negre, era igual. També menjàvem farinetes, les farinetes eren bones, eh!!, no sé si amb cansalada o com les feien i mira, tots amb les targes de racionament a fer cua, no hi havien gaires botigues, no n’hi havien, ho van col·lectivitzar, sí.
Anaves amb la cartilla i et donaven el menjar, el que et tocava, si era sucre, si era arròs, el que fos. Van durar temps aquelles cartilles, van durar temps!!
I llavors, quan va anar la cosa més bé, ja d’allò, ni cartilles, ni res, tot es va normalitzar, el pa era normal, tot normal i llavors és clar, van fer moltes coses per la regió i arreglar-ho tot i pantans...

D’aquí la Garriga, jo vols que t’ho digui, d’aquests que dius tu de republicans jo no sé de gaires que marxessin, es van quedar tots eh!!, això de gent de la Garriga, els soldats i els altres sí que van marxar. Aquí en van tancar alguns a la presó, que hi havia els de Can Figueres i alguns altres i els van tancar a la presó, però tampoc no els van matar. A la presó sí, però matar-los no. Però si que veies gent marxar que devia venir d’altres llocs.

Tota la cosa que era oficial, tot era en castellà, Correus, l’Ajuntament, els col·legis, això sí. Això sí que va fer mal fet perquè no sé perquè el Franco va fer això. Podien tenir por que... no sé, Catalunya sempre ha sigut un país fort, potser tenia por que anéssim contra d’ell o... però no sé perquè ho va fer.
Jo no sé escriure en català i llegir sí que el llegeixo, però per mi, eh!! llegir encara alguna cosa, ara escriure’l no, perquè ens ho van ensenyar tot en castellà i és clar, a l’edat que tinc jo, em va més bé a vegades parlar en castellà que en català. Però a casa i als carrers, no, eh!! A mi ningú em va dir mai: tu, parla en castellà!
Jo no recordo cantar Cara al Sol amb Doña Emilia, no. Potser a les monges i en aquests “puestos” d’això de la Falange... aquests puestos potser sí, però jo d’això, al col·legi no me’n recordo, eh!! Ara, no t’ho podria assegurar si ens ho feien o no ens ho feien fer. Però a molts puestos sí que ho feien, si anaves al cine, a l’Alhambra, o per exemple si feien algun míting o alguna cosa, llavors sí, és clar, d’això sí que me’n recordo.

Abans de la guerra l’Alhambra era més de dretes i Can Xic Corder més d’esquerres i el Casino dels estiuejants, dels més rics, tenien les seves torres aquí i venien a passar l’estiu.
Era un poble d’estiuejants aquí a la Garriga i era molt maco, nena!! Més que ara, perquè ara això de la Garriga està... s’ha poblat tant!! Abans hi havia tot d’horts i unes vinyes més maques!!, vinyes i horts que feien un goig, filla!, era maco, era un poble petit però maco.
I els estiuejants donaven molta vida i allà a casa nostra havíem venut molt, era una casa molt bona d’aquí la Garriga, tothom un respecte! Tothom venia a Can Tasar i no és tancava mai, eh!! Ni els diumenges podia tancar i ara es queixen els botiguers. I tot anava pesat i contat, eh!! s'havia de saber molt de comptes, eh!!, que si 100 grams d’arròs, o d’allò, i no es tancava mai, ni els diumenges! Sortien la gent del cine i venien a casa a comprar, que si botifarra, que si d’allò, i mataven dos porcs cada setmana.
Quan marxaven els estiuejants s’apagava el poble, eh!! Ells marxaven per la Mercè, marxaven tots i tornaven a venir per Pasqua i donaven feina a les torres i ens donaven cèntims, clar. Això ja et parlo de després de la guerra, quan es va arreglar tot i van tornar a venir.

Poc o molt la botiga la van anar obrint sempre, durant la guerra menys, és clar. Però quan els meus avis es van morir i va quedar ma mare amb mon tío malalt i nosaltres érem jovenetes, veníem poca cosa llavors ja, eh!!, ja anava de baixa. Quan vaig anar a servir jo... la botiga va tancar quan ens van fer fora d’aquesta casa, quan es va morir el meu tio i jo ja devia estar casada i ja tenia la nena. Ma mare va anar fent, però llavors ja venia poqueta cosa, eh!! no era com abans.
Abans teníem sacs de... bueno, teníem de tot, eh!! Ja et dic jo, de Puiggraciós baixaven, de Samalús, molta gent venien i compraven, havia sigut una casa de les bones de la Garriga.
El meu avi també havia fet de fuster, feia de fuster i moltes torres les havia fet ell. I a la botiga teníem també una minyona que ens ajudava i teníem el que venia a fer el porc, les botifarres, tot, s’havia de fer tot.
El meu avi era fuster i el meu home havia anat de camioner amb els Fontseré i feia "recados" a Barcelona, que abans es feia molt portar "recados" amunt i avall. I llavors també es va posar a l’Horis, com jo, allà el van posar d’encarregat, però llavors va sortir i llavors es va posar de manyà amb un d’aquí al costat i llavors es va retirar als 62 anys.

De la Falange s’hi va fer molta gent i gent d’aquí la Garriga que eren d’un cantó i es van posar a l’altre, no et vull dir noms perquè aquests sí que els coneix tothom. Doncs llavors es van fer de la Falange i van créixer com l’escuma i uns vam anar per terra, perquè no ens vam apuntar a d’allò, i els altres van pujar.

A casa nostra ens va passar això, que sí no s’hagués mort el meu pare hagués sigut diferent, pobret, ens va fer molta falta, i els avis ja es van fer grans, pobres. La meva iaia es va morir molt jove, patia del cor i es va morir als seixanta-nou o seixanta-vuit anys i semblava una vella pobreta de vuitanta anys, de tant treballar, va treballar molt. I el meu avi es va morir als vuitanta i pico d’anys.
Si el meu pare hagués estat viu... era un bon pintor i tenia molta feina, és clar, no sé com hagués anat tot. O tal vegada potser l’haguessin tancat a la presó, clar, com els altres, això no ho sé, perquè és clar, això era abans de la guerra, jo tenia cinc anys i ma mare tenia vint-i-nou anys i va viure molts pocs anys de casada. Va tenir sort dels avis que tenien aquesta botiga que és clar, no ens va faltar de res de menjar. Quan ens va faltar menjar va ser al temps de la guerra, perquè ens ho van prendre tot i ens amenaçaven, eh!!, a l’avi l’amenaçaven, eh!!, sí, sí, quan hi penso!

Perquè en Franco n’havia fet de dolentes, no havia d’haver pujat dalt de tot, però és que aquesta gent feien tant mala cara, feien tant respecte, perquè feien un respecte!! Eren molt dolents aquella gent, eh! Es que feien unes cares i un respecte i una cosa que... vivies amb un temor!!
Potser d’una altra manera haguéssim guanyat la guerra però allò era terrible, feien por pel carrer i aquests Internacionals que et dic jo, aquests Internacionals que estaven a Can Xic Corder, uff!! Sí, estaven a Can Xic Corder, que en Franco estava a Llerona i ells encara hi eren per aquí i van bombardejar perquè no podien entrar i és clar, al final devien dir, bueno, hem de fer això perquè... a tothom els hi feia molta por els bombardejos.
I els Internacionals vivien allà, a Can Xic Corder, es van quedar allà i hi havia gent de tot arreu, eh!! hi havia alemanys, hi havia... però gent dolenta, eh!!, gent dolenta que només venien per fer mal. Llavors va venir el bombardeig i a la nit ja van marxar.

Ma mare m’ho explicava, que estàvem al llit, vestides i... per si havíem de marxar corrents i al carrer sentíem el soroll de les botes, d’aquelles botes que era un so impressionant, els senties que marxaven tots, anaven fugint, fugint, sí, sí. Van marxar, van marxar i és clar, senties una cosa... va ser molt dur, tres anys de guerra, eh!!, vivint amb aquesta gent dolenta, ja t’ho dic jo, lo altre no és bo tampoc, però bueno, almenys s’acabava la guerra, almenys vam poder arreglar les coses, vam poder tornar a menjar i mira, i tornar a començar tot i amb el temps tot va tornar a rutllar, però castigats, és clar, i en castellà.

Sardanes se’n van ballar,eh!! L'únic que van prohibir tocar va ser la Santa Espina, em sembla que era la Santa Espina que la lletra deia Som catalans... no sé com era, i aquesta sí que no la van tocar mai més, però les sardanes sí que podíem ballar-les.
No sé si van ilegalitzar cap altre entitat o cosa, tothom deia lo seu i el que va venir van ser els de la Falange, feien actes, feien coses, excursions, tots amb l’uniforme i les medalles aquelles, sembla que els vegi!!

A Acció Catòlica sí que hi anavem, feien doctrina i fins que erem molt grans, eh! i tant. Tots anavem els diumenges a l’església, feien doctrina i ens ho haviem d’aprendre de memòria. Ara ja no m’ho sé, però les deien totes, eh! a doctrina ens ho feien fer, tota la doctrina, tota! I ens donaven una assistència per anar al Patronat. Allí era el centre Cultural, el teatre, el cine, tot es feia allà, al Patronat, anavem a ballar, al cine, sí, tot era allà i tots cap allà i allà ja hi anava tothom, no hi havia, ja, divisió d’esquerres ni de dretes, ni res, ningú gosava dir res. Llavors ja no hi havia dretes ni esquerres, llavors va anar bé, és clar, ja hi havia una dictadura i bueno, tothom a callar, oi?

D’amagat potser sí que es feia algo, perquè llavors, a Barcelona, a pisos de Barcelona, deien que es feien coses d’amagat i que a alguns els havien agafat, però això tampoc no ho conec gaire. Tot el que era en contra de la Dictadura s’havia de fer d’amagat, per força.

L’església i Franco eren els que manaven, sí, és clar, perquè a Franco li agradaven els capellans i l’església va tornar a pujar, oh! i tant. Els capellans també manaven i anaven a molts “puestos” i a actes i d’això. I tothom anava a l’església.
Jo no sé si nosaltres abans de la guerra anavem a l’església, això no puc dir-t’ho si hi anavem, jo puc dir-te que a casa meva sí que ens van batejar a tots, el meu pare era republicà, però bé hi devia anar a l’església a batejar-nos. Ara si anaven a missa els diumenges o així, això no ho vaig preguntar-ho mai, però nosaltres sí, eh!!, batejats, tots. Vull dir que perquè fos republicà, nosaltres no haviem sigut mai d’un cantó ni d’un altre, mai ens haviem posat en res.
Com al Sr. Corrons que per anar a l’església i ser missaire, guaita pobret, tú creus? Va ser molt gros com el van matar, així d’aquesta manera i és clar, els anaven a buscar a les cases i a les cunetes i els fotien quatre tiros i aquí us quedeu, vull dir que...

A la postguerra però, també es va passar molt malament, és clar, vam passar gana també, però llavors es va anar suavitzant, es van donar farinetes o aquell pa que et dic jo i llavors vam començar amb el racionament i mica en mica es van anar posant a lloc les coses, però és clar, estava tot Espanya malament. Va ser com tornar a començar altre cop, de zero. Mica en mica es va anar arreglant, però lo del català va costar, eh! No sé quina raó tenia per fer això, potser perquè... no ho sé, potser es pensava que els catalans erem més revolucionaris o potser tenia por, no ho sé perquè... però això va obligar-ho, això si que va fer malament perquè va obligar-ho. Jo trobo que no ho hauria d’haver fet, perquè no... tampoc no s’havia d’espantar d’un idioma, jo penso que no, no sé perquè va fer-ho, ara ja és mort. Bueno, o per por o perquè volia que tots fòssim iguals, que tots parlessim la mateixa llengua. Però es que es parlen moltes llengües a Espanya, hi ha el català, però es que també hi ha el gallego, que no s’entén, i el vasc i el valencià, ah! són moltes llengües. Quan hi havia els reis d’Aragó i tots aquests reis, Espanya estava tota dividida, vull dir que... cada lloc té el seu parlar, els vascos tampoc els entens i els gallegos també déu n’hi do, vull dir que hi ha moltes llengües aquí, a Espanya. No sé si ho va fer perquè tots fòssim iguals o jo que sé.

Fins que va morir, que feien el parte per la tele, que l’anaven aguantant, l’anaven aguantant, diuen que el van fer patir molt, eh! bueno jo no sé si és veritat el que ens van ensenyar, però el van aguantar molt temps.
La gent no ho sé però jo sí que estava preocupada pel que pogués passar, jo sí, jo de veritat, eh!! Això sí que t’ho dic de cor que jo vaig estar molt preocupada i dic, s’ha mort en Franco i aviam que passarà!, i em sembla que anirem malament, aviam si hi haurà una altra revolucíó, pensava jo.
Bueno, ara hi ha la democràcia i això és diferent, ara es pot parlar i tot, i abans, és clar, molts escriptors i moltes coses, això no podien fer-ho i ara sí, ara poden fer-ho, ara hi ha democràcia. Tot té una part bona i una part dolenta.
Però jo sí que vaig pensar: ara s’ha mort el Franco i no sé com anirà, jo ho vaig veure malament, eh! vaig pensar, ai!! mare meva, ara que passarà? És clar, ja feia tants anys i hi estavem tant acostumats i llavors ja no mataven a tanta gent, bueno, no mataven a tanta gent però al que l’hi interessava també el devia matar, és clar. Llavors hi havia la pena de mort, com passa a Nova York i com passa a molts “puestos” d’Amèrica, que encara ho fan. Però jo ho trobo una cosa mal feta això, bueno, ho trobaria bé si ho saps de cert, eh!! Sí ho saps de cert potser es pot fer, no ho sé, eh!! Ara matar a persones que no ho saps segur, això tampoc, eh!! això tampoc no ho faria.

El rei ho va fer bé. El rei, mira, em va agradar, que d’en Franco vaig pensar: potser amb això ha fet una cosa bona, perquè ell va portar el rei. El va treure dels seus pares, pobret, i el va portar cap aquí, el va amenaçar i el va fer estudiar a Saragossa, el va portar aquí de jovenet, el va treure dels seus pares que estaven a l’exili i el va portar cap aquí, bueno, a l’Aragó i el va fer estudiar i el canvi va anar bé. I vaig pensar: ja és molt raro que ell volgués que els reis tornessin aquí, a Espanya i d’allò. Ell va preparar-ho, eh!! Però ho vaig trobar raro que volgués que el rei tornés a manar a Espanya, també podria haver posat una altra persona com ell, un altre dictador i no, no, va fer això i ho vaig trobar bé.

Vam anar a votar, no n’hi havia hagut mai d’eleccions, bueno, jo no hi havia anat mai. Hi havia molta gent, sí. Aquell any era una cosa nova, ara ja no hi va tanta gent, eh!! Jo sí que hi vaig, jo hi he anat sempre. Però hi ha molta gent que ara no hi va, no sé perquè no hi volen anar, potser perquè estàn cansats o perquè veuen que la cosa no... que no els hi agrada, perquè tú votes amb uns perquè penses que d’allò i llavors surten els altres, com ara ha passat. Això que ha passat ara amb Convergència i Unió, que res. Quan va haver-hi en Pujol sí, en Jordi Pujol sí que va durar molts anys, eh!! més de vint anys, però ara és clar... Jo trobo, nena, que ara hi ha molts partits, vols que et digui la veritat, n’hi ha masses!! Perquè trobo que hi hauria d’haver, com abans, esquerres i dretes i ja està, però és clar també n’hi han d’altres ara que també hi han de ser-hi, bueno o tres, és igual, però no tants.

Ja t’he explicat tot. Lo que recordo més es tota la gana que vam passar i totes aquestes coses. Vam passar molta gana!! Jo, de criatura vaig agafar el tifus, vaig caure malalta als deu anys, oh!!, perquè menjava fruites verdes i de tot, no hi havia res més. Jo em moria, no sé com no hem vaig morir, va ser un miracle de Déu que no em morís.
Estava a casa meva, hi havia el doctor Fitó, que és mort pobret ara i a casa meva ens estimava molt perquè haviem sigut veïns i a mi m’estimava molt, molt!! I amb el tifus i tot plegat jo no podia ni caminar, sempre estirada al llit, em van afeitar el cap i tot, vaig estar molt malament. La meva mare diu que un dia es pensava que em moria i van correr a buscar al metge i corrents a buscar alguna cosa de menjar que fos bona, per les cases, algún pollastre o així, perquè llavors, doncs és clar, jo no menjava res.
I venia una senyora que també es morta i em feia uns pegats de sagó, allà amb aquell drap i ben calent cap al ventre. El sagonet era com una farineta que donaven a les bèsties, és com el blat, lo que treuen del blat, en deien sagonet. Em sembla que ho treien del blat, llavors això ho donaven a les bèsties i a mi em posaven allò ben calent i fixat si tenia mal que a mi no em cremava!!, jo no ho sentia, estava molt malament. I jo no m’aguantava dreta i me’n vaig anar sortint, sortint, però vaig patir molt, eh!!

Aquí a la Garriga també hi havia l’hospital, al Balneari Blancafort, dels ferits pobrets, dels que no es morien però que estaven prou malament. I la minyona aquesta que havia sigut de casa, que a mi bueno, m’havia criat casi bé ella, que li deiem la Teta, era com de la família, eh!! I allà ella ajudava als ferits i d’allò i em deia: Vine, i jo anava cap allà i mira, si em donaven alguna cosa, pues mira, tot això que tenia.
I van portar molts ferits del bombardeig de Granollers, allò va ser terrible, allò sí que va ser terrible!! Allò va ser que hi havien cues per anar a buscar menjar i van arreplegar una ma de gent!! Allò de Granollers va ser molt gros, eh!!
I aquí al carrer Llerona, que ara han fet pisos, eh!! fins ara hi havia com un local tancat, era com un garatge molt gros, un local gros i deien: ara porten aquest, ara l’altre, i nosaltres erem criatures i anavem allà, a xafardejar. Però és que allà portaven als morts!, que no sabien on posar-los ja, de tants que n’hi havien, doncs els portaven cap allà. I la canalla cap allà, fixa’t tú, a fer el xafarder. És clar no sabien on posar-los, n’hi havien tants que els van posar per tot arreu. Jo tenia potser vuit anys, no ho sé, perquè quan es va acabar la guerra tenia onze anys, jo.

Jo t’he esplicat el que va passar a casa nostra, que és el que més recordo. Ah!! i també me’n recordo dels moros. Quan va entrar en Franco va portar molts moros i llavors, doncs aquí, a l’Alhambra hi havia moros i tenien sacs de farina i tenien coses i les anavem a buscar, el que podiem ho anavem a buscar, però no podiem gaire tampoc. I recordo que la gent els tenia por i tothom deia: tanquem les portes, tanquem les portes!!, que ens faràn per la nit? Però és clar, per darrera podien saltar per les eixides, però no, eren bons, però és clar, ho tancaves tot, és clar. I no, no, no ens van fer res, diuen que allà a Andalusia van fer tant mal!!, no ho sé, però aquí no, no en tinc cap queixa, allà no sé que va passar però aquí no. I llavors ja van marxar eh!!, això era als principis d’entrar els Nacionals, després ja van marxar i amb els anys tot es va anar arreglant i vam tenir menjar i de mica en mica vam tornar a començar.