Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Dolors Borrell, Flora Pinós, Margarita Valls i Maria Gironés (2007)

Cognoms
Borrell
Pinós
Valls
Gironès
Nom
Dolors
Flora
Margarita
Maria
Data de naixement
1915
---
10/10/1908
17/12/1919
Lloc de naixement
Barcelona
---
La Garriga
La Garriga
Temàtica

Es presenten alguns dibuixos de marques conegudes i anuncis de l’any 1945 per tenir una primera presa de contacte. D’entrada són anuncis que recorden i s’observa que són anuncis ben diferents als d’ara. Aquests anuncis ens permeten introduir i parlar de conceptes com els estereotips, com es comportaven les dones, el paper de la dona a la societat, etc.

- Se’ls poden anar mirant. Són de marques conegudes: del Danone,... Són anuncis més o menys de l’any 45. Són per anar mirant, per a que es fixin com són els anuncis, els anuncis que surten dones... Veuen, si s’hi fixen per exemple en els anuncis de menjar surten més dones i ens els d’alcohol surten més homes... No sé si els hi sonen d’algo... Els vaig buscar per internet i em van dir que eren de l’any 45. Els havien vist alguna vegada?
MARIA: Sí.

- Sí? Li sonen, Maria?
MARIA: Oh, i tant. Era un anunci de farmàcia. I aquest... la llet aquesta, mare meva! Hasta en repartien pel carrer.
DOLORS: el Varon Dandi. Em sembla que va sortir quan jo era jove, això del Varon Dandi.

- Doncs si s’hi fixen, en els anuncis que són per homes les dones surten d’una manera i en els anuncis que són per... de família les dones surten d’una altra. Veuen aquest del Varon Dandi que diu vostè, guaita quina dona que surt! Guaita quina dona! No calen paraules, no?
FLORA: em sembla que li porta pastes... i jo pensava que li portava el menjar i no, no. Perfums, més aviat són. El Varon Dandi eren perfums. Una colònia...

- Una colònia d’home, no?
MARGARITA: sí. Diu “aquest et posa Varon Dandi perquè fa molt bona olor”.

- Hi surt una dona guapa, eh? I en canvi en els de més de família, per exemple en el de Danone, qui surt? La mare amb els fills... Ja surt una dona totalment diferent a la del Varon Dandi, eh?
FLORA: oh i tant. La meva sí que és maca, guaita que alegre.

- Aquesta no és mare, diguéssim...
DOLORS: no, no,...

- Doncs una mica parlarem d’això: dels estereotips, de com es comportaven les dones, de quin paper tenien les dones a la societat,... tot això, val? Però bueno, ara els faré preguntes concretes, no tan... coses tan generals.
FLORA: les dones érem a segon terme. L’home sempre era el preferit de la casa. Nosaltres, el que ell deia, fèiem.
DOLORS: Ens manaven sempre.

- És veritat això?
FLORA: sí que és veritat.

- Manaven els homes?
DOLORS: no ho sé...
FLORA: la Margarita, que no es va casar, no ho sap. Però les que érem casades, sí. Oi que era l’home qui dominava?
DOLORS: “avui anirem aquí”. No podies dir “ai, no, avui no. Jo justament avui tinc això o tinc allò”.
FLORA: no, no... el que ell deia nosaltres ho fèiem.
DOLORS: i estant bé, però la dona sempre ha d’afluixar una miqueta. Sinó, malament.

- Què vol dir això que la dona ha d’afluixar?
DOLORS: home, de callar. I si et diuen “volem anar aquí” i a tu no t’agrada gaire, doncs al final hi vas perquè si a ell li agrada...
FLORA: sí. Sempre, sempre a segon terme.
DOLORS: no res lleig, ni d’allò, no. L’home tota la vida l’hem vist així.
FLORA: no és que certéssim malament, no. I així com ara per res se separen i per res es donen una bufetada, com aquell qui diu... abans no. Però el que ell deia blanc, nosaltres mai, mai diríem que és negre. No. Un respecte. Teníem un respecte. Ells potser eren més considerats i nosaltres més... ja dic, teníem un respecte en tot.
DOLORS: total. I tant, i tant!

- Bueno, era diferent...
MARIA: sí, però també hi havia famílies que també era com ara: que es pegaven. A la vora a casa hi havia un matrimoni a la part de dalt en un pis i... bueno! Però llavors donaven la culpa al vi, que es bevia molt vi!

- Encara es fa, això!
MARGARITA: sí, encara, encara.
MARIA: sí, per això. Sempre hi ha hagut de tot.
MARGARITA: jo tot això no puc explicar res perquè com que no tenia marit...

- Però bé havia viscut de joveneta amb la família, no?
MARGARITA: sí, jo sempre he viscut a la mateixa casa. No m’he mogut mai.
FLORA: a Can Mario.
MARGARITA: primer amb els pares, després amb el germà,... I he estat sempre a la botiga... doncs no puc explicar gran cosa més.
DOLORS: però sempre ha sigut bona nena, la Margarita. Sempre ha sigut una nena maca.
FLORA: sí, sí, sí.
DOLORS: i ens barallaven quan érem petites i ens barallàvem perquè la passàvem a buscar per anar a l’escola, a les monges. I nosaltres passàvem per davant i entràvem en allà: “Margarita, que ja està a punt?”, “sí, sí!” i la tieta l’acabava d’arreglar i ens l’endúiem. Nosaltres érem dues o tres (ara no recordo ben bé quines ni d’on eren) i ens barallàvem perquè totes li volíem donar la mà. És clar, només en tenia dues, de mans!
MARGARITA: clar, com que jo era la petita!!! (riures)
DOLORS: era la petita! Era com una nineta, de veritat. Molt carinyosa.
MARGARITA: jo tenia quatre ties... no... Jo què tenia llavors?
DOLORS: l’Aurora...
MARGARITA: no, l’Aurora, no... Bueno, cosines, que em veníeu a buscar.
DOLORS: bé, perquè nosaltres veníem de Can Magí i passàvem per davant de Ca l’Arquer i ens aturàvem allà i et veníem a buscar.
MARGARITA: sí, que era a casa dels meus avis (que ara ha mort la meva mare). Com que ells tenien molta feina perquè estaven sols a la botiga...
DOLORS: sí, a la confiteria. Nosaltres l’anàvem a buscar per anar a escola perquè era bastant separat (de l’Ametlla fins a les monges de Cardedeu).
MARGARITA: a la confiteria, és clar, la criatura els feia nosa perquè només eren ells dos i a aquella època no podien agafar dependència.

- Home, ja era molt que anaven a escola. Però bé, d’això ja en parlarem. Bé, ara el primer que m’agradaria saber és què consideren família. O sigui, què és la família per vostès? Anem un per un.
DOLORS: la família te l’estimes. Tens els pares primer, després marxen... Ai, ara em vindran ganes de plorar.

- Ai... no s’emocioni, no s’emocioni, que encara ens queden moltes preguntes.
DOLORS: sí,... aneu dient.

- Flora, què és la família per vostè?
FLORA: home, per mi la família, deixant de banda els pares, era el marit i els fills.
MARIA: ni germans? O no en tenia? Sí, que en tenia de germans!

- I creu que ha canviat molt la família de com és ara de com era abans?
FLORA: oh i tant que ha canviat! Jo vaig quedar viuda que tenia 40 i pocs anys. Vaig quedar viuda i vaig quedar sola, perquè la meva filla era recent casada i havia anat a viure a Barcelona i ja vaig quedar sola a La Garriga i sempre més he estat sola. Però m’havien sortit per tornar-me a casar i no em vaig veure en cor de tornar a conviure amb un altre senyor. Amb un en vaig tenir prou. No em vaig tenir prou, no em vaig veure en cor d’estimar-ne un altre.

- Sí, perquè ara potser això ha canviat...
FLORA: ara la vida ha canviat perquè per res se separen i ja es posen a viure. Ha canviat al 100% tot lo de la vida...

- Llavors, un cop el seu marit va faltar, per vostè la família què va passar a ser?
FLORA: sola, ben sola.

- I mai li va passar pel cap de refer la seva vida?
FLORA: no, no, no, si me n’havien sortit, eh! Sí! I no em vaig veure en cor.

- Però era molt jove?
FLORA: ell tenia 48 anys quan va morir i jo en tenia 41.

- Sí, era molt jove... sí, sí. I vostè què ens diu?
MARGARITA: jo he viscut tota la vida a casa amb els pares i els germans.

- Però què és? la família per vostè llavors són els pares,...no?
MARGARITA: aleshores eren els pares. Hi havia els pares i hi havia els germans. Que els germans tots eren més joves que jo. Jo era la gran de dos. I llavors vàrem ser tres. Però un es va morir molt petit i llavors vam quedar dos: dos germans, els pares i jo. Com que hi havia la mama que feia les coses i tot plegat, jo només estava a la botiga. Estava al taulell de la botiga quan van poder posar bé la botiga perquè quan van posar la botiga era una misèria perquè el meu pare havia treballat molt a Barcelona i vam arribar a viure a Barcelona de casats. Però la meva mare era molt decidida, molt decidida, i el meu pare treballava en una confiteria que hi havia molts treballadors i ell era el principal, però guanyava... i la meva mare “ah, no, això no pot ser!”. Hi volem posar una botiga pel nostre compte. I el meu pare “ai, no ho sé, que això...”. I ella “que sí, que sí, que la posarem, que la posarem”. I van venir i van voler posar la botiga aquí a La Garriga. I aleshores, és clar, no tenien per poder posar bé la botiga. I amb una taula la van poder posar com a taulell, després hi havia un parell de cadires, uns prestatgets que es van fer ells i van anar pujant, i gràcies a Déu, ja van poder comprar el taulell i ja van poder posar més bé la botiga... Però jo, ja dic, em portaven a casa dels avis perquè ells només eren ells dos. L’un era l’obrador i l’altre era a la botiga.

- O sigui que la seva mare ha treballat sempre...
MARGARITA: la meva mare ha treballat sempre i va estar sempre a la botiga.

- I llavors es va encarregar vostè de la botiga?
MARGARITA: no, no. Jo només he estat darrera el taulell, i prou.

- Ha explicat que no s’havia casat mai, com ho portava vostè en aquella època? Com portava el fet de no haver-se casat? Perquè... no va tenir oportunitat o no es va voler casar?
MARGARITA: no, no, mira... estava a casa. Feia les feines que havia de fer... si havia de fer una mica de dinar, feia una mica de dinar; si havia de netejar algo, es netejava,... i això, però res més.

- Clar, perquè vostè és especial perquè per vostè la família ha de ser diferent si no es va casar, no?
MARGARITA: no, no em vaig casar. Es veu que la meva mitja taronja va anar a parar al mar (riures). La deurien partir i devia dir aquesta cap aquí i aquesta cap allà.

- Però ho portava bé vostè el fet de no haver-se casat?
MARGARITA: sí, sí, sí, gràcies a Déu, sí. He estat molt bé, no m’ha faltat mai res, gràcies a Déu.

- Però oportunitats en va tenir? O no volia vostè?
MARGARITA: oh, tothom en té, de possibilitats...

- I no en volia...
MARGARITA: però és allò de vegades que dius, no saps per què, però mira, no em va convenir. De possibilitats, gràcies a Déu, en vaig tenir moltes, però no sé si era molt exigent o no,... però no en vaig tenir. I encara visc amb el meu germà i amb la meva cunyada. Però ara ja no som a la botiga, eh! Ara hi ha el meu nebot. El meu nebot és el que va portar el negoci i es va quedar el nebot. Llavors la botiga va anar pujant, va anar més bé, i ja van poder comprar estanteries, ja van poder comprar taulells, i... és així.

- I per vostè Maria, la família què és?
MARIA: tot. Sense la família què seríem? Una vida molt... vaja, no ho sé. Em vaig casar amb 25 anys. Vàrem tenir 4 fills. I es pot dir que de seguida, perquè al primer any ja va néixer el primer fill, després de dos anys un altre, dos anys més un altre i després ja vam esperar 6 anys a tenir el quart. I vàrem anar a viure quan ens vam casar amb uns tiets del meu marit que no tenien família. Únicament que llavors fèiem la vida cadascú a casa seva. Nosaltres vivíem a la casa que ara viu en Josep i els tiets vivien sols. Però als pocs anys de ser casats la tia va agafar una embòlia, va quedar malament i aleshores, és clar, fèiem servir les dues cases, perquè l’havíem de cuidar.

- Però de tota manera van viure sols...
MARIA: sí, sí. Nosaltres teníem la vida a part. Però aleshores a l'estar malalts i el tiet ja era molt gran també, llavors fèiem la vida junts, només que teníem la casa independent. Anàvem a dormir a l’altra casa.

- I qui cuidava al tiet?
MARIA: doncs miri, una servidora. Els vaig cuidar a tots dos. Sí, 14 anys. En vam viure amb ells 22, però els primers anys ells es defensaven. Després va començar a tenir una embòlia, la tia, i ja no podia fer segons quines coses, l’havia d’ajudar a vestir-se i... sí, sí... però es va anar recuperant una miqueta, no massa. I va sobreviure, després d’haver tingut l’embòlia, 14 anys. O sigui que en total van ser 22 anys que vam viure amb els tiets. I jo havia de cuidar la família, que havíem tingut quatre fills, i els tiets.

- O sigui, és la dona, la mestressa i la que ho ha de fer tot, no?
MARIA: sí, sí, oh i tant! Ja em va tocar treballar, ja! Més que els anys que vaig viure a casa meva.

- Però va tenir la sort que des del primer dia van poder viure sols, no?
MARIA: ah, sí! Els primers anys, sí!

- No sé si els va passar a vostès... un cop casats, on van anar a viure?
DOLORS: nosaltres, som cunyades, els dos homes eren germans.
FLORA: vam estar 25 anys juntes, una al costat de l’altra, però les cases es passaven per darrera d’una a l’altra i mai ens vam dir “ai noia, cuida’t de tu!” ni “ves-te’n aquí”. Sempre amb aquell respecte. Sempre, sempre.
DOLORS: cada una tenia la seva feina. Ella va tenir una nena i jo vaig tenir tres fills (tres nenes).
FLORA: la vaig cuidar com vaig poder, si em necessitava. I si jo estava constipada era ella la que em venia a fer una tassa d’aigua o el que calgués. 25 anys sense dir-nos mai res, una paraula més enllà de l’altra.
DOLORS: i quan anàvem a comprar... dèiem “vaig al poble!”. En dèiem “el poble”.
FLORA: sí, nosaltres també.
DOLORS: “vaig al poble, vols alguna cosa?”
FLORA: “vaig a buscar el pa” (que anàvem al capdamunt del carrer que era un germà d’ella). “Vaig a buscar el pa”. “Sí, baixa’m el pa, avui, que no haig de pujar”. 25 anys, eh!
DOLORS: ens ajudàvem com si fóssim germanes, igual.
FLORA: a veure si ara ho fan això...

- I ha canviat molt això, ara?
FLORA: oh! Com ha canviat!

- I com és això?
DOLORS: home, jo també tinc la filla al costat i sort en tinc d’això. El marit també es va morir i...
FLORA: ella viu a la mateixa casa.
DOLORS:... i em vaig quedar a la mateixa casa. Visc igual on em vaig casar. Ara haig d’anar a la carretera Nova.

- Però van anar a viure sols?
DOLORS: sí, sí, sí...

- Perquè hi ha vegades que depèn de l’economia de cada família...
DOLORS: el pare, el fill i el germà eren paletes. Quan es va obrir la carretera, que no hi era tot allò, eren camps, varen començar a vendre terrenys i el meu sogre va comprar dos solars. I aleshores quan vam poder vàrem començar les casetes: primer la meva perquè era la més gran i llavors la de la Flora. Primer es va casar ella, després em vaig casar jo...

- I van anar a viure independents, sense pares...
DOLORS: independents, però juntes. Inclòs pel pati ens passava una porteta que ens anàvem d’una casa a l’altra. “Flora, què fas avui per dinar?”, “ai, avui no sé què fer...”, “ai, mira, em sembla que faré patates amb suc”, “ai, mira, jo també en faré, doncs”. Oi, Flora?
FLORA: i a les tardes treballàvem per un sastre, ella.
DOLORS: sí, jo sempre havia treballat amb un sastre.
FLORA: i jo l’ajudava i cosíem, fèiem pantalons. Ella feia pantalons i jo l’ajudava.

- Ja se m’estan avançant perquè la següent pregunta era el paper de la dona a la família. La Maria ja ha dit alguna cosa perquè ha dit que ella cuidava. Moltes vegades les dones el que fem és cuidar a les persones...
DOLORS: llavors els avis estaven al Casino. Al Casino de porters, però érem a prop. Els diumenges entre ella i jo anàvem a ajudar-los. Els diumenges de l’estiu, a l’hivern no.
FLORA: oh, i tant! i a les nits, quan feien festes!
DOLORS: i ells feien de paleta tots tres: el pare i els dos fills. I per això ens vam fer les casetes aquestes i vàrem estar sempre molt bé.
FLORA: van ser contractistes.
DOLORS: això mateix! I després va venir la guerra. Com que es van emportar als homes, vam quedar nosaltres dues amb l’avi i sempre hem viscut... fins i tot dormíem juntes, oi Flora?
FLORA: tot el temps de la guerra vam dormir juntes.

- I què va passar quan van marxar els homes? Va canviar la seva vida quotidiana? En què va canviar?
DOLORS: mira, no sé... nosaltres dues ens ho passàvem com podíem.

- Però havien de treballar?
DOLORS: nosaltres érem d’una casa de pagès i tampoc no ens va faltar massa el menjar. Llaminadures i coses així sí, però...
FLORA: jo vaig haver de llogar la casa perquè...
DOLORS: i aquesta va llogar la casa...
FLORA:... perquè no tenia ningú que em guanyés res. I s’hi va posar un militar que ens donava un xusclo cada dia, que era amb el que fèiem les sopes per la canalla.
DOLORS: ella en va tenir una i jo en vaig tenir tres.

- De llogat?
DOLORS: de nenes. Tot van ser nenes.

- I vostè Margarita, com ho veu això? quin era el seu paper a la seva família? Perquè vostè era diferent...
MARGARITA: el meu paper... estàvem a casa, perquè lo de la botiga ens ho van prendre tot. Al començar la guerra van buidar completament la botiga. S’ho van emportar tot. Llavors, mira, el pare anava cap aquí, cap allà. Llavors anàvem a buscar llet a Cànoves! Anaven a una casa de pagès... i és clar, sempre li donaven alguna cosa: o una col, o.... per tenir alguna cosa. I llavors el meu pare es va posar malalt. Va estar dos anys malalt i és clar, vam haver d’anar-lo cuidant.

- El cuidava vostè?
MARGARITA: la meva mare. La meva mare era la que el portava. Com que els meus germans eren fora (tots dos eren fora) havia de ser ella que el cuidava. Jo feia poca cosa, perquè com que no teníem res a la botiga, tampoc podíem vendre. Si algun dia tenies alguna cosa, et durava dos minuts, perquè és clar, tothom deia “ai, mira a Can Mario tenen això. Va, anem, anem-ho a buscar!”. I quan s’acabava, s’acabava. Porta avall i quiet a dintre.

- I treballaven? Feien alguna cosa a part?
MARGARITA: no, no.

- Maria, vostè ja ens ha explicat una mica que bàsicament cuidava molt als seus tiets, no?
MARIA: no, llavors amb la guerra?

- Amb la guerra què li va passar? Parlem-ne.
MARIA: aleshores tenia 16 anys i vaig passar la guerra a casa meva.

- Dels pares?
MARIA: amb els pares, sí. Perquè em vaig casar amb 25 i quan va esclatar la guerra en tenia 16. I a les parets de casa hi havia el Comitè. Que això va ser el més trist perquè veies quan portaven alguna persona que havien pres (perquè era catòlic o per les seves idees polítiques) i sabies que...
FLORA: que l’endemà l’havien de matar.
MARIA: què l’endemà? El mateix dia!

- Això era al principi de la guerra, no?
MARIA: sí, això era al començament de la guerra. Al cap d’uns mesos va semblar que l’UGT s’imposava i la FAI va deixar de matar tant. Però amb tot i això perseguien molt als catòlics i per idees diferents d’ells.

- I en aquella època vostè a què es dedicava? Estava estudiant? Amb 16 anys què feia?
MARIA: no, estudiant no, perquè m’estava a casa. Teníem la meva àvia que era molt gran i havia tingut una embòlia. I com que la meva mare tenia feina em deien “has de fer companyia a la iaia”. I a la tarda em deixaven sortir a cosir, a aprendre a cosir, perquè abans no hi havia aquesta confecció. Hi havia modistes. I jo tot el dia a casa deia “no, no! Jo vull anar a cosir!”. I anava a cosir a les tardes i al matí m’estava a casa.

- Doncs déu ni do, també! Treballava, no? Bé, va aprendre a cosir i s’hi va dedicar més tard?
MARIA: no, no. Després amb el bombardeig ens van tirar la casa a terra perquè estàvem vora l’estació. Quan hi va haver-hi el bombardeig, com que van bombardejar molt al voltant de l’estació, ens van tirar la casa a terra. Llavors, és clar, la vam haver de tornar a fer. I a casa meva em van comprar una màquina que llavors era una novetat: una màquina que també brodava. Vaig anar a aprendre a brodar i vaig passar els 5 anys abans no em vaig casar bordant pels altres perquè llavors era moda, la roba de fil i es prestava molt.

- Això ja després de la guerra?
MARIA: sí, això ja després de la guerra... del 39. Sé que pels reis em varen comprar una màquina perquè amb el bombardeig, la que teníem, és clar, la casa va anar a terra i la màquina també.

- Durant aquests anys que va estar treballant, vostè...
MARIA: sí, a casa meva, brodava. I llavors, sí, es feia molt perquè es portava molt la roba de fil.
MARGARITA: sí, la meva mare havia anat a vendre brodats i això perquè quan estaven a Barcelona casi bé no podien... perquè entre que pagaven pis i tot plegat, va ser quan van decidir posar la botiga. I llavors ja se sap tot el que he explicat. I durant la guerra, els últims dies, hi havia una gentada que fugia i l’Ajuntament ens va avisar i va dir “tanqueu les portes completament perquè sinó us...”
MARIA: “us ho prendran tot”.
MARGARITA: i vam tancar les portes i estàvem tancats a dintre. I des de casa, de la part de darrera, vèiem tots els altres que passaven. I deien “correu, correu, que ens estan embotellant, correu!”. I des de casa els vèiem que passaven. I nosaltres morts de por perquè a aquella època no feia gaire gràcia.
MARIA: ah, doncs mira! Jo me’ls estava mirant quan passaven els avions, el dia del bombardeig. I com que a casa els meus pares és a la vora de l’estació, i deien que hi havia un tren de material de guerra, en allà varen caure moltes bombes. Que el terra de casa, sé que estàvem amb la meva mare a soles i vàrem sortir a fora al sentir l’aviació i ens miràvem com anaven passant i vam veure, és clar, com queien les bombes. I el terra semblava que s’havia d’obrir amb l’explosió de les bombes.
MARGARITA: jo me’n recordo que ens van fer marxar a tots del poble, que ens van fer anar allà al torrent de Can Fontlliure, que en deien (una... fora del poble) fins que no havien passat tots els avions. Llavors, al cap d’un temps d’haver passat els avions, llavors sí, llavors vam poder tornar a casa. I me’n recordo que portaven els morts cap al cementiri.
MARIA: sí, sí, pobrets...
MARGARITA: pobrets, els que havien mort, cap al cementiri.

- Però avui no volem parlar de la guerra, eh!
MARIA: no! No, perquè és molt... passat, passat està.
DOLORS: no, no, no és gaire agradable. A cada casa tots en vàrem passar, sense homes... Nosaltres tenim l’avi. Nosaltres encara sort que teníem els sogres...
FLORA: els sogres que vivien a dalt el pis.
DOLORS: sí, teníem un pis. Jo visc a baix i ells vivien a dalt. I bé, fèiem tot en una casa, menjàvem junts, i menjàvem el que teníem. Jo era d’una casa de pagès i encara déu ni do... patates i coses així de verdures...

- I quan vivia amb els seus pares devia tenir una vida diferent, no? De què s’encarregava quan era joveneta abans de casar-se?
DOLORS: abans de casar-me vaig anar a cosir amb un sastre 9 anys.

- Una altra modista tenim aquí, eh!
FLORA: per això fèiem pantalons aleshores!
DOLORS: jo feia pantalons, sempre. Llavors quan vaig ser casada dic “ai, també m’avorreixo”. Llavors li vaig dir al meu sastre (que era un cosí) “no tindries pas feina per donar?” i diu “sí, home sí!” i llavors em va donar pantalons per fer a casa. I m’ho donava tallat, a punt de cosir i la Flora també m’ajudava de tant en tant.

- A part de cosir, les dones d’aquella època, a part de treballar de cosir i això, de què més podien treballar, a part d’estar a casa?
FLORA: hi havia petites fabriquetes. Hi havia una fàbrica que feien camises (eren camises per la guerra).
MARGARITA: llavors també devien posar la fàbrica del gas.

- I estava ben vist treballar en fàbriques? Estava ben vist que les dones treballessin?
DOLORS: sí, perquè no hi havia res més.
MARIA: sí, perquè donaven vida. Sí, sí. A la que va venir la primera fàbrica que tenia treballadors va ser l’any 32, oi? La fàbrica Horis? De davant de casa teva.
FLORA: sí. Va ser l'última que van posar, la Horis.
MARIA: sí, oi? En aquí, per tenir quantitat de treballadors. Perquè abans ja hi havia el sabó, també.
FLORA: bé, el sabó, la solfa,...
MARIA: ah, sí! La solfa! És que era més antigament...
MARGARITA: i llavors també el sabó... Com se’n deia?
MARIA: l’avi!
MARGARITA: l’avi! Sabó de tocador...

- I hi treballaven dones en aquestes fàbriques?
DOLORS: sí.
FLORA: era a Can Blancafort.
DOLORS: jo no. Sempre vaig anar al sastre i allà em vaig casar, ja. Sempre.
MARGARITA: jo em recordo que a la fàbrica del gas deien “a La Garriga poble de fortuna, que a més de la lluna tindrem llum de gas”.
MARIA: sí! Gas natural.
Sí, en comptes d’electricitat al carrer hi havia llums de gas. Les havien d’anar a encendre i apagar.
Te’n recordes d’això?
FLORA: me’n recordo perquè la tia ho deia, això, que seria això, jo no.
MARGARITA: i aquí a l’estanc de la plaça, que encara hi és (em sembla)...
MARIA: sí, sí, que hi és.
MARGARITA: que diu “si entra a casa hi ha bonança no n’hi haurà si fas fiança”.
MARIA: ah, mira! Sí que és veritat! És una dita molt bona!
MARGARITA: doncs ho diu, eh! Penso que encara ho diu.
MARIA: Jo no l’havia sentida aquesta dita, no... Però està molt bé!
MARGARITA: jo d’aquesta me’n recordo molt bé perquè em feia molta gràcia i vaig pensar que és veritat.
MARIA: sí, i tant! I tant que és veritat!

- Així ja les tenim situades: la Maria brodant, vostè feia de modista,... vostè abans de casar-se de què feia, Flora?
FLORA: jo treballava en una fàbrica de tovalloles. Fèiem tovalloles.
DOLORS: ja era el Luna, oi? Ja era els que hi ha ara, oi? El Luna...
FLORA: no ho sé... era aquí al carrer de...
DOLORS: sí, sí,... però vull dir que sempre ha sigut el mateix amo... els de les tovalloles. Sempre en dèiem els de les tovalloles.
FLORA: els meus pares eren empleats... Érem cinc germans però jo vaig néixer al cap de deu anys que el meu germà petit...

- És a dir, era la més petita.
FLORA: era la més petita. Jo vaig pujar sola a casa fins que em vaig casar, que anava a la fàbrica aquesta. Vaig anar a col·legi fins a 12 anys i llavors ja a treballar. I sempre més treballant.

- Ara una pregunta compromesa: com van conèixer al seu marit, les que es van casar? Perquè hi havia festes a La Garriga?
MARGARITA: uuuhhhh!!! Si n’hi havia!

- Doncs, vinga! Parlem-ne!
MARGARITA: de festes! De festes!
DOLORS: el nostre d’allò... com que som cunyades (el marit d’ella eren germans). Ells eren d’Arbúcies. L’avi aquest va venir (treballava a Arbúcies de paleta). Eren paletes. I llavors el seu pare li va dir “et faré anar a Barcelona perquè n’aprendràs més que a Arbúcies (només feien remendos de teulades, quan es feia malbé alguna cosa,...) i a Barcelona sempre faràs alguna cosa bona”. I va dir “bueno, bueno”. I el van portar a Barcelona a treballar de paleta. Com sempre, en tota la vida hi ha vagues. Va venir una vaga molt forta a Barcelona i es va quedar sense feina i l’amo amb el que treballava a Barcelona li va dir “mira, si vols, a La Garriga es fan moltes torres i en allà trobaràs feina. Ja et donaré jo llocs i direccions”. I sí, sí, li va donar direccions de paletes d’aquí La Garriga i va venir a parar aquí a La Garriga. Va anar de dispès amb una dona que anaven aquí a la càmara dispesa... no sé on deia, ho explicava però no me’n recordo...

- Què vol dir això de “dispesa”?
DOLORS: dispesa vol dir anar a... com ho dieu ara? Anar a menjar en una fonda.

- Ah! Que anaven a fer el menú. Que no dinaven a casa.
DOLORS: això mateix! Com que no era d’aquí, perquè era d’Arbúcies, doncs no podia anar a Arbúcies a menjar. Llavors es buscava gent que tenien dispeses. I com que li va agradar La Garriga, ja no va marxar mai més. Ja es va quedar. Només anava a Arbúcies a veure la família i prou. I després quan es van fer grans ja va conèixer una noia de La Garriga i es van casar i ja sempre més van ser de La Garriga.

- I com es van conèixer?
DOLORS: i van tenir dos nois i una noia. Els dos nois eren els nostres marits. I vam estar molt bé sempre. Llavors varen fer el Casino de La Garriga (saps on és el casino, oi?). Doncs allà necessitaven uns porters per portar-ho a l’estiu i el nostre sogre era molt bo i tothom l’estimava molt i el van voler per masover en allà i el van tenir en allà. I què més va passar llavors?

- Vostès eren amigues abans de casades? Es coneixien?
DOLORS: no, bueno... ens coneixíem, sí. Però era molt joveneta...
FLORA: conegudes, sí, però ella era més gran que jo. Era d’una altra colla que jo.

- Eren de generacions diferents...
DOLORS: això mateix.
FLORA: llavors fèiem colles.

- Com anava això de les colles?
FLORA: els de la mateixa edat, un dia que feien ball, anàvem totes al ball, cadascú amb la seva colla. Llavors els nois que també feien colles ja ens venien a buscar i així ens vam anar coneixent: anant a ballar a l’Alhambra.

- Què és això de ballar a l’Alhambra?
FLORA: un ball que feien el diumenge.
DOLORS: hi havia un cafè a la part del carrer i a la part de dintre hi havia una sala gran i allà un piano de manubri...

- Allà al cine?
DOLORS: sí, allà on fan el cine ara, sí. Un piano de manubri i un home gran es cuidava de rodar. Saps què és un piano de manubri?

- Sí.
DOLORS: abans fins i tot passaven pels carrers.
MARGARITA:... anàvem al cine. I al cine amb la colla que anàvem nosaltres, no s’hi posava ningú en aquella renglera perquè ja sabien que era la nostra. I si hi havia algú els fèiem aixecar perquè era el nostre lloc. Llavors, després del cine, els nois retiraven totes les cadires. I llavors fèiem una zona de ball. I entre tots els nois pagaven (pots comptar, devien ser 50 cèntims) i li donàvem al que tocava el manubio (que era el ball aquell que donava maneta) i quan havien acabat havien de tornar a posar bé les cadires, perquè sinó el del cine...
DOLORS: es vivia molt junt.
MARGARITA: llavors la Festa Major era una cosa gran. I els vestits, i les modistes,... perquè en aquella època hi havia moltes modistes (que ara no n’hi ha). Però llavors hi havia les modistes i era un secret els vestits de la festa major, perquè... ui!
FLORA: la que portava el vestit més maco i el noi que ens demanava la dansa... havíem d’anar a ballar al migdia.
Per la festa major...

- Què feien per la Festa Major? Ai, ai... que m’estan liant, ara ja, eh! Al cap de setmana anaven a l’Alhambra i ballaven, no?
MARGARITA: no! A la Festa Major feien envelat a la plaça.

- Ara! A la festa major què feien?
MARGARITA: feien el gran envelat a la plaça, que feien palcos i tot. I els palcos eren per la colònia quasi bé. I llavors el segon dia feien la dansa que deien que era el ball que anaves més mudat.
FLORA: el del migdia. Els nois amb coll i corbata, amb una calor que asfixiava.

- Era el juliol, no?
FLORA: a l’agost. El dia 3 d’agost.
MARGARITA: les noies encara anàvem bé perquè anàvem amb vestits d’estiu, però els nois...

- Per la Festa Major, la dansa aquesta... de què anava la dansa?
MARGARITA: de ball com un altre. Però era el ball, diguéssim, de lluir. I el noi que t’havia demanat la dansa et venia a buscar a casa. I et portava i ballaves la dansa.
FLORA: eren tres balls, tres, només, eh!
DOLORS: i t’havia de pagar el vermut!
MARGARITA: i llavors havíem de fer el vermut!

- Què és això de que es ballaven tres balls només? Com anava això? A veure, expliqui’ns.
DOLORS: a la una feien un ball a l’envelat.

- A la una de la matinada???!!!
FLORA: no! Del migdia! Amb una calor que asfixiava!
DOLORS: del migdia! Amb una calor! Jo tenia el germà que també ballava i quan venia l’americana es podia escórrer de la suor...

- De la calor, no?
DOLORS: de la suor que havia penetrat! Moll, moll, moll! En Salvador...

- Llavors havien de fer només tres balls, no es podien fer més...
DOLORS: només tres balls i prou. Però a les dotze-una del migdia, a l’estiu, el 3 d’agost, que és quan fa tanta calor... escolta’m, allò era con si anessis...
MARGARITA: oh! I hi havia una competència! Oh, llavors les modistes... a veure qui podia fer el vestit més bonic. Havien fet vestits que després els havien fet per anar al Liceu, eh! Sí, vestits bons, bons!
DOLORS: oh i tant! L’elegància era de lluïment.
MARGARITA: jo me’n recordo que m’havien fet un vestit de color rosa, molt bonic i molt maco, i després una senyora de la colònia se’l va fer per anar al Liceu.
FLORA: així te’l varen copiar.
MARIA: la que també lluïa molt era la Maria Camprodon.
MARGARITA: sí, també!
MARIA: ai, jo sé que tenia 11 o 12 anys i em diu “vine, que veuràs a la Maria que la seva tia li fa el vestit per la dansa”. I vaig entrar i vaig quedar meravellada. Era maca, també, era molt maca.
FLORA: res, tot plegat era un vestit d’estiu...

- Com eren els vestits? Eren macos?
DOLORS: sí, sí...
MARGARITA: eren secrets, els vestits eren secrets!
FLORA: oh i tant!
MARGARITA: No es podien saber com eren un de l’altre. Jo sé que deien “el de Cal Vinyoles, què, com és? Ah, no sé, no es pot dir...”.

- Llavors han comentat que anaven amb colles...
DOLORS: sí, sí, dues o tres amigues anàvem juntes... ah, i els nois ens venien a buscar a casa per ballar la dansa.

- I com quedaven per dir “ah, no, no, aquest noi no vull que em vingui a buscar. Vull que vingui a buscar aquell”. Com ho feien això?
DOLORS: també t’ho demanaven: “que tens la dansa compromesa?”. I si ja la tenies així... “noi, jo ja la ballo amb fulano”. “Ah, bueno, doncs res. Deixem-ho córrer”.
MARGARITA: de vegades, segons qui, ja te la demanaven per Pasqua.
MARIA: oh i tant! Perquè no li passessin a davant!
MARGARITA: oh, abans si hi havia un noi que volia anar amb alguna noia, ja li demanava, ja dic, per Pasqua.

- Però s’havia quedat alguna noia sense noi, allà al ball?
DOLORS: no, perquè quan ballàvem la dansa ja la teníem compromesa amb aquell noi, que potser de vegades un mes abans.

- I totes, totes les tenien compromeses o sempre quedava alguna noia...
FLORA: oh, mira, a la que no li demanaven no la podia ballar.
MARGARITA: i la colònia, que llavors els senyors darrera la colònia, esperaven la Festa Major per veure els vestits.

- Què és això de la colònia?
DOLORS: la colònia volíem dir els senyors que venien a passar els tres mesos d’estius.
MARGARITA: els senyors que passaven l’estiu aquí.

- Ah, els estiuejants!
DOLORS: aquestes torres que venien a estiuejar. Aquestes torres les feien servir per l’estiu, els tres mesos d’estiu i prou.
MARGARITA: els estiuejants. Llavors en dèiem la colònia.

- I aquests de la colònia es van casar amb algunes noies d’aquí?
MARGARITA: no, no...
DOLORS: home, alguna...
FLORA: ells eren rics.

- Com anava això?
DOLORS: eren els que passaven l’estiu només, els de la colònia.
FLORA: només venien els tres mesos d’estiu, perquè és clar, tenien aquí la torre... Totes aquestes torres que hi ha tan maques...

- Ai, que la liem... què deia, què deia? una per una... expliqui, expliqui.
MARGARITA: jo no me’n recordo que deia...

- Jo estava dient que si es casaven els de la colònia amb noies d’aquí...
MARGARITA: no, no, això no.
MARIA: home, alguna...
MARGARITA: més aviat les minyones... Les minyones anaven amb nois d’aquí La Garriga perquè els senyors que venien tots portaven una mar de servei de por, perquè era un lloc de luxe La Garriga en aquella època. Hi havia el balneari, es feien festes també,...

- Llavors aquesta gent no es barrejaven amb la gent del poble?
DOLORS: no, no, no. Ells a part. Ells feien la seva festa al Casino quan varen fer aquest casino que hi ha allà... llavors varen fer-lo i llavors tots els senyors anaven al Casino. Nosaltres ja no hi anàvem, eh! El poble no hi anava.

- I a la Festa Major tampoc no es barrejaven?
DOLORS: a la Festa Major... sí, però no gaire... no els interessava.
FLORA: no, en allà sí, perquè com que tenien el ball quasi bé de franc... a ballar sí que venien.
MARGARITA: me’n recordo que anàvem al cine... i el cine, el berenar i encara compràvem avellanes, costava tot una pesseta.

- Déu ni do! Sortia econòmic, eh!
DOLORS: i tant! Una pesseta era una pesseta!
FLORA: oh, però déu ni do una pesseta! Déu ni do!
MARGARITA: però mira: entrada de cine, berenar (que era un llonguet amb pernil) i encara hi havia per de vegades comprar unes quantes avellanes. I tot junt, tot junt, valia una pesseta.

- Llavors, un cop passava la Festa Major i es ballaven els tres balls aquests, quan es decidia que ja estaven compromesos la parella?
DOLORS: no, per sempre no, no... havíem ballat la dansa però prou.

- Llavors, no comprometia això...
DOLORS: si anaves al ball i ballaves... no, no era cap compromís, no. Només eren aquests tres balls que ballaves al migdia del temps de la calor... a les dues o tres de la tarda...

- I a partir d’aquí, quan es decidia que eren nòvios formals? Que es deia “bé, ara ja estem compromesos,...”. Això com funcionava? Perquè ara és fàcil, no? Ara ja queden sols i ja està...
MARGARITA: uiiii!!! A casa...
DOLORS: jo va venir d’això. Perquè em va demanar la dansa i vaig ballar i al cap d’un temps ens vam prometre.

- Com, com?
DOLORS: que em van ballar la dansa i vàrem continuar cadascú sense... “sueltos”, diguéssim. I després, mira tu, un devia agradar a l’altre i llavors ens vàrem prometre i ens vam casar. Però al cap de temps, eh! Faig festejar almenys 4 o 5 anys.

- Van estar 4 o 5 anys festejant?
DOLORS: festejar vol dir ser amics, anar al cine, ballaves amb el mateix,... això era festejar.

- Però sempre anant amb colles separades, no nois i noies, no?
DOLORS: sí, sempre amb colles separades.
FLORA: ah, sí! No junts, no.
Jo la vaig ballar amb en Valldoriola, la dansa. I volia venir amb mi, però a mi ja m’agradava en Vinyes.
DOLORS: ja t’agradava l’altre a tu!
FLORA: ja m’agradava l’altre!

- O sigui que és la dona la que decideix, oi?
DOLORS: sí, sí,... llavors era la dona la que decidia. Si t’agradava aquell noi, bé, però si no t’agradava ja no hi anaves.

- La Maria no ho té tan clar...
MARIA: noia, no ho sé, cadascú és un cas.

- I vostè com ho va viure això del festeig?
MARIA: ah, bé! Sí.

- També es van conèixer al ball?
MARIA: no. Nosaltres només ballàvem sardanes. El meu marit no, eh!

- Ah! Ja és una altra història això, doncs. Ja és diferent, no?
MARIA: sí, sí, sí, és diferent.

- Com va anar la cosa?
MARIA: doncs miri, el meu marit ni em coneixia quan va venir de la guerra. Perquè abans de la guerra treballava a Barcelona i jo llavors tenia 12 anys. Un dia ho comentàvem a casa. I ells se n’anaven a l’estació (nosaltres vivíem amb els meus pares allà la vora de l’estació) i el meu marit era molt amic d’un cunyat de la meva germana i jo dic “ah, ja marxeu a fora?” (perquè anaven sempre a ballar fora, a Centelles o a Vic).

- Sardanes?
MARIA: no, no! El ball rodó, ells! Era jo la que ballava sardanes! I el meu marit diu que va preguntar en el cunyat de la meva germana “Qui és?” (perquè feina molt temps que no ens havíem vist). Vam calcular que jo tenia 12 anys quan ell va marxar a treballar a Barcelona, i després va venir la guerra i... és clar... i va tardar tres anys a venir després de la guerra perquè el camp de concentració i... bé. I llavors no em coneixia. I jo vaig enraonar amb l’amic seu, que era cunyat de la meva germana, i diu que va preguntar “Qui és?” i diu “I ara! No la coneixes? Si és d’aquí La Garriga!”. I es veu que mira... d’aquesta feta va ser un amor a primera vista.

- Ah, també molt romàntic, eh!
MARIA: sí, jo llavors el veia sempre. Ell vivia al barri de Carol (més amunt encara de casa meva) i sempre el veia. “Adéu” i “adiós” i ja està, pel carrer.
MARGARITA: ai, ara que diu del barri de Carol em ve una cosa a la memòria...
MARIA: sí, sí, sí,... i un dia va esperar a Les Franqueses (jo hi tenia família i era per la Festa Major, que sempre hi anava). I em va venir a buscar per ballar i jo dic “Jo no en sé de ballar, jo només ballo sardanes”. I em diu “És que jo tampoc no en sé gaire...”. I jo dic “Per això, que farem el ridícul nosaltres aquí!”. I diu “És igual, és Festa Major i tot hi val!”. Era l’any que ballaven el “tiroliro”, aquell ball tan especial...
FLORA: ballaven així... Us en recordeu del “tiroliro”?
DOLORS: una mica sí, sí.
MARGARITA: síiiii...
MARIA: i em diu “Saps què? Com que ni tu ni jo sabem ballar, potser que sortim a donar una volta aquí fora” (era aquí Les Franqueses). “Ah, bueno”. I llavors em va dir que ja feia temps que em mirava... sí, ja me n’havia donat compte, però...

- Vostè es feia la dura...
MARGARITA: una declaració amb tota regla. Una declaració amb tota regla, va ser.
MARIA: sí, sí, sí! No, no... Em va dir “Jo ja fa temps...” i jo ja me n’havia adonat, però... feia veure que no.
MARGARITA: no et devia de desagradar, oi?
MARIA: home és clar! És clar que ja m’agradava! Però vaig fer veure que no.
DOLORS: és clar! Una dona mai té que anar davant, almenys abans. Hi havia molt respecte. Quan t’agradava un noi, no havies de dir res...
MARIA: oh i tant! I era molt prudent, sí!

- Com anava això? Com és això? No es podia dir això?
MARIA: síiii!
DOLORS: home sí! Amb les amigues em deien “A mi m’agrada fulano...
MARGARITA: ui, mare de Déu! Després un noi i una noia, sortir! Si no sorties amb la mare o amb algú de la família, no podies pas sortir! A mi, com que la meva mare no podia sortir, havia d’anar amb la mare d’alguna amiga que m’acompanyés. Perquè sense algú que t’acompanyés, no podies sortir sola.
DOLORS: a vegades una mare portava dues o tres noies. La mare no sortia o no volia sortir a acompanyar-les...

- Això per anar al ball?
DOLORS: per anar al ball.
MARGARITA: per anar al ball, a la nit.
FLORA: no hi anàvem mai... Soles, no hi anàvem mai. Sempre amb un acompanyant. No passava res de més, allà!
DOLORS: i aquella senyora feia de guàrdia.

- Maria, vostè ha dit que era diferent en el seu cas. A vostè sí que la van deixar anar sola amb el seu marit?
MARIA: oh i tant!

- Sí???
MARIA: oh, sí! Hi vaig anar-hi sempre.

- Ah, sí? Com és això?
MARIA: sí, sí, sí... Perquè com que ja sabien que era una persona molt seria, molt formal, i ens coneixíem de tota la vida, doncs... sempre vaig anar sola. No vaig portar mai a ningú. A més, ja havien passat més anys d’elles.

- Diguem que vostè era ja més jove, no?
MARIA: perquè això era el 42.
MARGARITA: però quan ballava sardanes a la nit, doncs allà...
MARIA: ell no en sabia de ballar sardanes, ni en va voler aprendre! Però jo sí. Jo li deia “A mi m’agraden les sardanes. Ball rodó, no”. No en sabia, perquè...

- Però vostè va continuar amb les sardanes després?
MARIA: ah, si! Sí, sí. I se les mirava.

- Molt bé. Però això està molt bé perquè hi ha moltes dones que quan es casen, aquestes coses les han de deixar per lo que sigui...
MARIA: ah, no, no. No va ser egoista. Sabia que a mi m’agradaven i... no, no. Mira, ell com que sempre hi havia gent per allà i tenia amistats doncs anava parlant amb el que tenia a la vora. I jo ballava sardanes, sí.

- Molt bé, molt bé. Bé, crec que més o menys ha anat sortint tot el que els volia preguntar. Hi ha, per exemple... hi ha altres coses però que les podem tocar un altre dia perquè sinó començarem amb temes molt diferents. Com estan? Estan cansades? Estan bé?
MARIA: Avui ja n’hi ha prou, no? No, cansades, no.
MARGARITA: jo ja tinc la feina feta perquè com que no en faig cap...

- Ara ja ho ha fet tot. Ara que li facin. Doncs si volen ho deixem aquí i el pròxim dia comencem ja casades. Ens hem quedat així, casi casi al matrimoni, eh? Parlarem del casament...
Ara ja els tenim coneguts.

- Això! Ara ja els hem conegut, eh? La pròxima setmana o l’altra ja ens casarem i ja...
Ja haurem fet feina.

- Això mateix! Què els hi sembla?
MARGARITA: jo no cal que vingui perquè...

- No, també ha de venir!
MARGARITA: com que no tinc marit...

- I què? També ha de venir a donar la seva opinió, no? A més també haurem de parlar de l’educació, si van anar a escola, si no, què feien al col·legi,... tot això també n’haurem de parlar.
MARIA: oh, i tant! Ja ho hem passat, eh! De seguida hem anat cap al casament, casi...

(rialles)

Es continua conversant, tot recordant més històries... S’obren diverses converses a l’hora. La Margarida i la Dolors expliquen les seves anècdotes.

- La Dolors està explicant que hi havia dos sales de ball (dos cantons).
DOLORS: sí, Can Xic Corder i l’Alhambra.
MARIA: jo ho recordo, sí.
DOLORS: vosaltres que sou més jovenetes... no hi eren encara.

- I quina diferència hi havia?
MARGARITA: jo Can Xic Corder encara el vaig agafar una mica, molt poc. Però sempre em va anar més a l’Alhambra.
FLORA: sí, a l’Alhambra eren més distingits.
MARIA: sí, però antigament no, eh Flora? Antigament havia sigut el casinet dels senyors.
DOLORS: ah, però això ja eren els senyors...
MARIA: i llavors es varen fer el Centre-Club perquè ja s’hi ajuntava massa el poble i ells volien ser sols.
DOLORS: sí, això.
MARGARITA: i quan van fer el Casino...
DOLORS: varen sortir moltes torres i tothom venia en aquí, hi havia jovent... Ara ja no venen perquè... Ja no els agrada La Garriga.
FLORA: que la Lola i jo hi vam treballar molts anys...
MARGARITA: però la gent del poble no hi podia entrar al Casino.
MARIA: no, s’havia de ser soci.

- Ah! S’havia de ser soci.
FLORA: bé, perquè era només dels senyors. Era només de l’estiu.

- Home, ara això ha canviat, no?
FLORA: ara ja no n’hi ha...
DOLORS: nosaltres, com que teníem els marits que eren fills dels avis que estaven al Casino, que portaven el Casino...
FLORA: hi feien de cambrers, allà.
DOLORS:... doncs els diumenges, en comptes de poder sortir, teníem que anar a casa el sogre a ajudar-lo a rentar copes,...
FLORA: nosaltres a rentar copes i els marits a fer de cambrers. I el nostre sogre era l’amo del bar. I havíem d’anar a fer això. Què li sembla?

- Quins diumenges, no?
DOLORS: però bueno, com que tots érem joves i també ens agradava que els homes estiguessin contents, doncs també ho fèiem de gust, oi? I els sogres ens estimaven molt, també.
MARGARITA: com es deia aquell de Querol que era tan... tan...
MARIA: guapo?
MARGARITA: no era molt guapo, però molt conquistador! Com es deia? Ai, no me’n recordo.
MARIA: de Querol?
MARGARITA: sí, que deien “Lleva guantes i trinxera i sabates de xarol. És conquistador de primera i és del barri de Querol”
DOLORS: doncs no sé qui deuria ser... no me’n recordo...
MARGARITA: això me’n recordo d’una auca que van fer i no me’n recordo com es deia aquell... De Can Jacob?
DOLORS: ah, potser sí!
MARIA: el gran, que anava tan clenxinat, oi?
MARGARITA: això, això! Aquest que anava molt clenxinat i molt d’allò i deia...
MARIA: sí, amb fixador es posava, amb una ralla i es pentinava... Jo no...
MARGARITA: per això deien “lleva guantes i trinxera i sabates de xarol. Conquistador de primera i és del barri de Querol”.
(rialles)

- I no hi havia dones conquistadores en aquella època o què?
DOLORS: sí, també! Tota la vida n’hi deuen haver hagut.
MARIA: sí, sempre!
FLORA: lo que no hi havia és tanta llibertat com ara.
DOLORS: ah, no, això, no.

- En quin sentit no hi havia llibertat?
DOLORS: a casa sempre havies de sortir amb un altre que ens acompanyés. Quan festejàvem, o amb la mare o una tia o una amiga...
FLORA: sí, i sinó a les vuit, màxim, ja havies de ser a casa, eh!
DOLORS: ah, sí!
MARGARITA: oh i tant!

- I què passava amb els casos de dones que les havien vistes...
MARGARITA: i per la Quaresma no feien ball ni cine, no feien res. I anàvem a l’estació a veure el tren de les set.
DOLORS: ah, sí! Anàvem a veure el tren com venia... la gent pujava, baixava, arribava,... una cosa tonta, però... “Anem a veure el tren de les nou!”. Baixaven ells i anaven a casa seva, és clar! Però nosaltres ja disfrutàvem perquè...
FLORA: que hi havia tants excursionistes que marxaven amb el tren...

- I no hi havia mares solteres? Què passava amb les mares solteres? Estaven mal vistes?
FLORA: oh i tant!
DOLORS: de tota la vida n’hi deuen haver.
FLORA: no, no n’hi havia. Per una que... aquella per sempre més era marcada.
DOLORS: però no, no n’hi havia... jo no me’n recordo cap, d’abans de soltera.
FLORA: no, alguna potser sí que havia tingut algun crio abans d’hora. Però ara no sé quina... Potser...
MARGARITA: ara no me’n recordo...
FLORA: ja deien que era una fresca, aquella. Quan la senyalaven amb el dit en una noia, que deien que era una fresca, ja ningú la tenia per res.

- Llavors hi havia els homes conquistadors i les fresques... no?
FLORA: sí, però n’hi havia poques.
MARIA: sempre n’hi ha alguna, però...
FLORA:... però poques, molt poques. I sempre més va ser marcada.
DOLORS: a lo millor eren bones noies com les altres, però sempre n’hi ha hagut que són més alegres i tenen més franquesa amb els nois...
MARGARITA: i bueno, és clar, és que és com tot. Tot ha canviat molt. A l’estiu, tot el veïnat sortia a prendre la fresca al vespre...
DOLORS: ah, sí! Això està molt bé. Tota la gent havent sopat...
MARGARITA:... i feien tertúlies... i és clar, com que no hi havia cotxes...
FLORA: I sortia tot llavors en allà...
MARIA: i no hi havia tele! La tele ho va treure tot!
MARGARITA: la tele, la tele! Doncs jo me’n recordo que sortíem tot el veïnat, quan havíem sopat llavors sortíem i fins allà les deu, màxim a les deu, llavors tothom se n'anava a dormir.
DOLORS: les xafarderies de poble “sabeu aquella fulana... o aquella va amb aquell... o aquella va...”...

- Clar, és lo típic de poble...
DOLORS: les xafarderies sortien en el portal.
MARGARITA: nosaltres érem al mig del poble.

- Ho caçaven tot, no? Els que estaven ja més lluny, era més complicat...
DOLORS: i nosaltres érem de pagès però ja no sortíem gaire, de pagès. Ja et tenien que venir a acompanyar i com que no et podien acompanyar, doncs llavors ja no hi anava. Jo no havia sortit gaire.
FLORA: la meva mare tampoc perquè tenia el pas a nivell.
DOLORS: ah, sí! Aquests estaven a la... d’allò... explica’ls-hi.
FLORA: a casilla. A sobre de la casilla, jo era. Perquè els meus pares treballaven a la Renfe. La meva mare tenia un pas a nivell i una casa que era a la que vivien. I el meu pare treballava a la via. I fins a 17 anys vaig estar allà, a la casilla, jo. Va ser quan vaig començar amb en Lluís, als 17 anys.
MARGARITA: la Flora de la casilla.
FLORA: jo era la Flora de la casilla. O sigui que no podia pas fer res mal fet perquè tothom hauria sabut qui era.

- Bueno, perquè tothom es coneixia...
MARGARITA: tothom es coneixia i en aquella època hi havia... tot eren motius, casi bé. No hi havia noms, hi havia motius. Més que noms, motius, oi?
MARIA: és perquè abans els fills n’hi havia molts que anaven molt poc a escola. Perquè quan tothom va anar a escola, ja a tothom se’l va anomenar pel seu cognom. Ja no es varen dir motius. Però jo havia sentit explicar en el meu pare que abans hi havia molts motius...

- Però què vol dir això?
MARIA: amb el nom de les cases. Els posaven un nom, a les cases.

- Ah, val, sí, sí.
MARIA: perquè no s’anava a escola com ara que tothom està escolaritzat. I doncs mira: a Cal Borni, a Can Castany,... a Can... amb en Julià Rocaballera no sé com li deien...
DOLORS: a Can Violí! A Can Violí!
MARIA: a Can Julià, en deien!
A Can Violí!
MARIA: això!
Ca l’Isidro.
MARIA: sí, s’anomenaven més per...

- Per les cases, no?
MARIA: noms que els sobreposaven. No els anomenaven pel cognom seu propi.
No es deien l’apellido. En deien el motiu de “la Lola de Can Isidro”, per exemple.
MARIA: després, quan tothom va anar a escola, doncs ja tothom tenia el nom i cognom i ja no... es feien, però el meu pare ho explicava que antigament doncs...
MARGARITA: sí, i tant.
MARIA: i ell era nascut del 1889.

- Molt bé, molt bé. Déu ni do! Tenen tela aquestes senyores!
(rialles)
MARIA: entre tots ha anat sortint tot, oi? Vaja, més o menys.

- Si ho volen deixar aquí o quedem un altre dia o acabem. Perquè em queden un parell de coses. El que passa és que són coses ja més complicades. No sé si me les voldran contestar, eh?
MARIA: bueno, doncs digui’ns el tema i així ens prepararem per el dia que toqui.

- Sí, bueno, m’agradaria parlar del matrimoni. I llavors de com es feia per no tenir fills o per tenir-ne, si s’utilitzava algun mètode,...
MARIA: com podies, ves! Perquè aleshores no hi havia pastilles com ara. Però jo encara ho vaig viure i amb tot i això en vam tenir quatre.

- Quatre?
MARIA: quatre.
MARGARITA: poder busquessis una persona casada...

- Però vostè també deu tenir la seva idea d’aquestes coses... no?
MARIA: sí, perquè si ets catòlic no podies...

- Però la seva opinió bé la deu tenir, no?
MARGARITA: feien el vers de Maria...
DOLORS: la Margarita sempre ha sigut la nena. Per nosaltres sempre ha sigut una nena. Ens portem molts anys de diferència. L’anàvem a buscar a Ca l’Arquer que hi tenien els seus avis i els seus tiets i jo era de més avall i llavors, quan anàvem a col·legi, passàvem a buscar la Margarita. I ens barallàvem les amigues per poder-li donar la maneta.
MARIA: oh, és que era molt maca la Margarita!
MARGARITA: oi, pobre de mi! Ja pots comptar!
MARIA: oi, sí, molt! Sí, sí, Margarita.

- El que li va passar és que va tenir tants pretendents que ja no sabia quin escollir.
MARIA: oh, i tant!
DOLORS: els seus pretendents devien tenir por...
MARGARITA: mira, jo sempre he dit que no havien partit la taronja i mira...
DOLORS: era molt mona i molt carinyosa...
MARGARITA: i jo no he trobat l’altra mitja.

- Segur que en tenia tantes que els hi feia vergonya d’anar a dir-li coses.
DOLORS: sí, suposo que sí...
MARGARITA: no, no, vergonya no.
MARIA: si, bueno, perquè com que era d’una casa que figuraven, doncs un treballador... aquestes són les que es casaven menos, les de casa mitja. Un treballador no s’hi atrevia i un de ric, tampoc (en volia més). Aquest és el problema.

...

MARGARITA: jo dic que a mi no em deixaven venir, perquè... i la Mercè diu “ja li acompanyaré jo”. Però ara sí, ara me’n vaig a peu. Perquè cada dia camino un rato, perquè sinó no caminaria!

- Clar! Així ha tingut motiu per sortir.
MARGARITA: dono la volta a la manzana, que dic jo!

- Bueno, ja està bé.
MARGARITA: dono la volta allà al carrer i almenys camino una mica.
DOLORS: a l’estació és allà on anàvem més. Anàvem més quan arribava el tren. Anem a veure el tren de les nou. Qualsevol diria que hi anàvem a buscar res! Era el costum que teníem.
MARGARITA: la meva cunyada: “si caus, no et vindrem a buscar! Perquè ja no hi has d’anar-hi i a aquestes hores són masses hores!”. Perquè ens llevem molt tard, eh! Ens llevem molt tard. Perquè escolta, què hem de fer?
DOLORS: coses de criatura. Coses de jovent, oi?
MARGARITA: la més jove... en som tres. I la més jove té 84 anys.

- La jovenassa!
MARGARITA: és la jove! El meu germà que en té 88... 88.
MARIA: em sembla que en té 89...
MARGARITA:... i jo que en tinc 92, a la vora de 93.
DOLORS: 90 ja en tens, 90, Margarita?
MARGARITA: jo, ara pel gener, si no em moro, en faré 93.
FLORA: sí, jo tinc dos anys més que ella.
MARGARITA: totes som de la primera volada.

- Déu ni do! Veig que la Maria és la més jove, eh! És la més jove vostè, Maria.
DOLORS: ella és la nena.
MARIA: una joveneta de 87 anys. Déu ni do!

- Així tindran ganes de tornar a quedar? Com ho veuen?
DOLORS: sí, hem passat un rato molt bé.
FLORA: oh, i tant! I molt agradable.

- Ara queda una mica això, eh? Els temes aquests i temes també d’educació, d’escola,... i tot això. Ens queden dos temes. Doncs farem això si els hi sembla bé. Quedem un altre dia però una mica més tard.

S’acaba la reunió quedant per un altre dia per acabar de parlar dels dos temes que han quedat pendents.