Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Carme Aragonès i Juvé (2004)

Cognoms
Aragonès i Juvé
Nom
Carme
Data de naixement
01/04/1922
Lloc de naixement
Barcelona
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Va nèixer l’1 d’abril de 1922 a Barcelona. De professió secretaria. Va anar durant tres anys a una escola de monges i després va fer tres anys de batxillerat a Granollers. El seu pare era mosso d’esquadra i la seva mare modista. És filla única. Té una filla.

Jo vaig néixer a Barcelona i vaig estar a Barcelona fins els 5 anys, el meu pare era mosso d’esquadra, i li va venir un trasllat en un poble que no era aquest, a Prats del Rei i ens hi vam estar 3 anys i era un poble molt petit i encara ho deu ser de petit, potser avui és més gran, però llavors era un poble molt petit, i hi havia una escola que hi havia una mestra que era ja gran, tenia ja 60 anys i tots els crios, tots anàvem amb aquella i allí no apreníem res. Una mestra per tots, i és clar jo em vaig anar fent gran i la meva li va dir: - Antonio, aquí ara la Carmen està perdent el temps, no aprèn res. I llavors el meu pare va sol·licitar un trasllat i hi havia tres llocs per escollir i un d’ells era la Garriga i ell va escollir la Garriga. I a partir dels 8 anys que conec la Garriga, bueno que hi vaig venir a viure. Quan vam arribar, bueno jo havia de fer la 1a comunió, l’havia de fer, però és clar al venir el trasllat i venir cap aquí la meva mare va anar a veure el senyor rector que en aquella època era mossèn David (?) i li va dir: -aquí ja l’hem feta la comunió, i jo creixia perquè sóc alta i feia unes estirades i és clar va pensar, aquest any ha de fer la comunió perquè tot el que té no li servirà, i li va dir: -escolti, a mi m’interessa que faci aquest any la comunió perquè creix d’aquesta manera i ho tinc tot a punt perquè el diumenge que ve ja l’havia de fer allí i mossèn David li va dir: -miri, podem fer una cosa: aquí hi ha costum de fer la 1a. comunió i la 2a ara la 1a ja l'han fet, però s’ha de ser la 2a, en tot cas llavors quan els demés facin la 2a que ella faci la 1a. I així va anar, els demés van fer la 2a i jo vaig fer la 1a.

Si no recordo malament, nosaltres vam venir aquí un 25 de maig, i és clar llavors ja totes les cases perquè venia gent a estiuejar i tal, totes estaven llogades, perquè tot estava en marxa quan nosaltres vam arribar i llavors el meu pare va trobar un pis al carrer de St. Francesc, un pis que és o era d’en Figueres, el de la verdura, que la casa aquesta donava al carrer Gran, davant del balneari i per la part de darrere donava al carrer de St. Francesc. Hi havia 2 pisos i vam llogar un d’aquests 2 pisos esperant que quan baixés la temporada i la gent marxés i quedessin vivendes lliures, poder fer un canvi. I llavors va ser així, llavors vam anar a viure a davant el carrer Gran, quasi al final que hi havia un camp de futbol, anys enrere, el camp de futbol de la Garriga era allà, al final del carrer Gran. I nosaltres just estàvem davant mateix, s’havia de travessar la carretera i a davant ja hi havia el camp de futbol, que la meva mare en aquella època moltes senyores no tenien ni idea del que era el futbol i la meva mare s’hi va aficionar, sí, només havia de travessar la carretera i s’hi va aficionar fins que va venir els partits de futbol per la tele els veia tots, li agradava el futbol, senyores d’aquella època no era gaire comú això, no passava gaire.

La meva mare, de fet, tenia un ofici, era modista, inclòs va tenir taller a Barcelona va estar molts anys a Barcelona cosint, però després al casar-se ja ho va deixar. Lo que mira, feia la roba de casa, i no perquè fos la meva mare, però era molt bona modista, inclòs li feia les camises al meu pare, que anaven els mossos amb camisa blanca, doncs li feia les camises, alguna armilla també li havia fet.

Jo vaig fer 3 anys de batxillerat, que en aquella època... primer vaig anar a les monges, aquí a La Garriga, i les monges no el feien el batxillerat, en aquella època només feien comerç; i com que a casa meva volien que fes el batxillerat perquè volien que fes una carrera, doncs és clar vaig haver d’anar a Granollers, i llavors anava a Granollers cada dia a l’institut, que era l'única noia d’aquí a la Garriga que hi anava. Hi anàvem 5, però 4 xicots que eren: 2 Comère, el Viñas, després un que es deia Boix, que són uns manyàs que hi ha aquí a la Garriga i jo. Quan van fer l’institut aquí a la Garriga vaig estar molt contenta, encara que a mi no m’afectava però així ho tenien molt més fàcil, és que és molt pesat anar cada dia a Granollers, i segons quan hi anés a Granollers en aquella època hi feia molt fred, molt més fred que aquí a la Garriga, almenys jo tenia més fred; i és clar segons els dies començàvem les classes a les 9 i segons quins dies començàvem a les 8, a les 9 anava molt bé perquè hi havia a Sta. Digna el cotxe de línia de la Garriga a Granollers i de Granollers a la Garriga que arribava a tres quarts de 9, parava a la fonda Europa i de l’institut no quedava gaire i perfecte, però els dies que havia d’anar amb el tren, de l’estació fins a la plaça de la Corona que en una travessia d’aquelles hi havia l’institut, així com ara les cases arriben fins a l’estació, abans no hi havia res, estava desert, travessaves el riu per un pont amb l’aigua gelada perquè llavors les cases no tapaven res, i fins a l’institut. I és clar arribaves a l’institut, un edifici enorme i tot just començaven a encendre la calefacció, estava glaçat de tota la nit, fins que no s’escalfava aquell caserón, els que arribàvem a primera hora... No vaig acabar-lo perquè es va acabar la guerra i llavors es va morir el meu pare i les coses van canviar perquè el que portava l’aliment de la família era el meu pare i és clar llavors em vaig posar a treballar.

Quan es va proclamar la República recordo de gent al carrer, l’alcalde al balcó de l’Ajuntament i va fer una dissertació de la República, això recordo. L’escola va canviar, en primer lloc, bueno, jo vaig anar a les monges i en aquella època de la República, el govern de la Generalitat va començar de que s’ensenyés el català, i les monges ens donaven una classe de català a la setmana perquè era llei, era obligat, teníem un llibre de gramàtica catalana i bueno ens van donar aquella gramàtica. Jo aquí a col·legi anava bé, després hi havia una monja que es deia sor Beatriz, que era del País Basc francès i aquesta és la que ens donava classes de francès, i ens les donava molt bé, perquè recordo que quan vaig fer el primer any de batxillerat, que ja hi havia francès en aquella època, tot el que van donar el primer any de batxillerat jo ja ho havia donat aquí a les monges, jo ja ho sabia perquè aquesta monja ens donava unes classes de francès molt bé, jo m’hi vaig adaptar molt bé, fins i tot, a vegades deia: jo en una altra vida dec haver estat francesa, perquè hi havia coses que em sortien espontànies, no sé, paraules i coses que em sortien i per això feia aquesta broma, devia haver estat francesa, perquè m’era molt fàcil, facilíssim. Així com les matemàtiques eren un ós, tot el que eren llengües m’era facilíssim, molt fàcil.

El meu pare era el sub-cabo dels mossos d’aquí la Garriga. Es cuidaven del poble per exemple. A casa, hi havia moltes claus de moltes torres perquè vigilaven, a la nit sempre vigilaven, en aquella època la gent es movia en tren, no anava en cotxe, i és clar la gent quan entrava o sortia d’un poble era a través de l’estació, llavors a cada tren que arribava hi havia una parella de mossos que vigilaven qui baixava, qui pujava, d’aquesta manera sabien el moviment del poble i sabien si hi havia algun foraster, si els cridava l’atenció, li preguntaven què feia, on anava, què pensava fer, per què venia etcètera, és clar, era l'única manera d’averiguar.
El cos de mossos d’esquadra podien arribar fins a tinents, el “resto” de l'oficialitat eren de l’exèrcit, i l’Escofet, que llavors era capità, que després va ser tinent coronel, però en aquella època era capità, era de l’exèrcit i era capità de l’esquadra de la Garriga, perquè el cos era, no me’n recordo, però hi havia l’esquadra de Barcelona, l’esquadra de la Garriga, em sembla que l’esquadra de Piera, que agafava tot un cercle que hi havia mossos però que depenien del cap de l’esquadra i aquesta era l’esquadra de la Garriga, i el cap de l’esquadra era aquí. I l’Escofet era el capità d’aquí de l’esquadra. Després venia el meu pare i després venien els números.

Aquí la Garriga ha estat un poble molt religiós, jo me’n recordo que el dia 18 de juliol del 36 jo encara vaig anar a missa, que a la sortida de missa la gent es preguntava: -què passa! Què passa! Què diu el teu pare? I jo al meu pare encara no l’havia vist perquè encara dormia, perquè després quan vaig arribar li vaig dir a la mama: -mama, la gent em pregunta, el papa què diu? I la mama em va dir: -és que ha vingut a les 6 del matí. Perquè és clar, van estar pendents tota la nit per a veure què passava. I és clar per això va arribar a les 6 del matí i jo me’l vaig trobar que dormia quan vaig anar a missa.

Els estiuejants, em sembla recordar que eren una comunitat a part, no és que fossin tibats ni res, però ells feien la seva vida i els que vivíem aquí fèiem la nostra. Ells venien aquí a passar una temporada i tot això i anaven al casino, feien les seves festes al Casino, però ho feien ells. Era una mica separat, almenys el record que jo en tinc.

Des del primer dia que va començar la guerra, al meu pare ja el van cridar i es van estar tots a Barcelona a la Generalitat. I hi van anar tan aviat com hi va haver mitjans de transport perquè és clar de moment els trens no funcionaven, els cotxes no eren com ara que tothom té cotxe, i quan es va posar tot en ordre, llavors van agafar el camí i van anar cap a Barcelona i nosaltres ens vam quedar aquí. I llavors al veure que la cosa s’allargava que el meu pare allí i nosaltres aquí doncs vam dir: -saps què? Ens n’anem a Barcelona. Hi havia un matrimoni aquí a la Garriga que tenien una filla que vivia a Barcelona i tenia un pis i se n’anava, i llavors mira, a nosaltres ens va anar la mar de bé perquè vam ocupar aquell pis, al Poble Sec. Allí hi vam estar fins que es va acabar la guerra, perquè el govern d’Euskadi quan va caure el País Basc, va venir aquí a Catalunya, i llavors quan els nacionals ens van apretar se'n van anar el govern d’Euskadi i el de la Generalitat i els mossos d’esquadra juntament amb el capità Escofet, els van anar a acompanyar fins a França. I llavors se’n van anar i llavors quan van ser a França van dir que el que volgués tornar doncs que tornés i el que es volgués quedar que es quedés, i el meu pare va dir que volia tornar, que no havia de fer per aquests móns, però en comptes de fer-los entrar per on havien sortit, els van fer entrar per Irún, i quan van ser dintre els van agafar i els van posar en un camp de concentració, el meu pare va morir en el camp de concentració. Allà on va morir el Cid Campeador doncs allí hi havia un camp de concentració i allí va morir. Nosaltres ho vam saber perquè com que hi va anar tot el cos, que no era ell sol, a més el meu pare es veu que es deuria trobar molt malament i va anar a un company i li va dir: -mira. I li va donar un moneder, que llavors portava un que la mama li havia regalat anys enrere quan eren nòvios, d’aquells durs de plata per posar les monedes i tot això i portava un monederet d’aquests i hi portava una lliura esterlina d’or i llavors el meu pare li va donar en aquest company i li va dir: -té guarda-me’l, tinc ganes de parlar amb tu però és que em trobo molt cansat, no sé què tinc, vull descansar, torna a venir a la tarda. I quan ja era a mig camí des de... perquè ell estava a la infermeria que estava separada, es veu que quan era a mig camí van cridar i van dir: -óigame! Óigame! El señor con el que acaba de estar hablando acaba de morir. No sabem ni el que li volia dir, ni res. Allí a Burgos la funerària era un treball privat, llavors un de l’empresa funerària es van posar d’acord, i llavors li van fer una caixa, perquè si no l’enterraven a terra sense caixa ni res; el van ficar en una caixa, el van enterrar i el capellà del camp va fer un escrit dient el puesto on estava enterrat perquè el dia de demà sapiguéssim on estava. I llavors els mossos quan van tornar ens van donar aquest paper i al cap de 10 anys, em penso que era, amb aquest mateix paper, vam anar a aquesta empresa i llavors el van desenterrar i el van portar cap a Barcelona. Van portar la caixa i el cos clar al cap de 10 anys et pots imaginar, però hi va anar el meu marit que no havia conegut el meu pare i em va dir: -en el crani hi tenia uns cabells aquí que escolta, és com si li hagués vist la cara perquè és clar, ell l’havia vist en fotografies i tot això i com si el reconegués, sí, sí. Llavors van fer com una maleta, per dins folrada de seda, de ras, com un nínxol, bueno com un nínxol, com una caixa però amb forma de maleta i van venir amb les restes que encara les vam tenir a casa perquè van arribar al vespre, i l’endemà al matí el van portar a enterrar. Aquí perquè hi havia els companys que es van ocupar, si hagués estat sol mai més s’hagués sapigut res d’ell, ni de les seves despulles ni res, que molta gent s’hi deuria trobar. A més el meu pare, en aquella època si no recordo malament potser era el més antic del cos, em penso.

Quan vam anar a Barcelona, vaig anar a l’acadèmia Cots a fer 2n i 3r de batxillerat i llavors em vaig posar a treballar perquè s’havia de treballar. A Barcelona durant la guerra, jo recordo els bombardejos, recordo precisament el 1r bombardeig que hi va haver, nosaltres vivíem en un àtic i en els primers temps baixàvem que hi havia uns sòtans, hi anàvem tots els veïns, ens uns sòtans de la casa del davant, però després la mama i jo no hi baixàvem, perds la por, ens quedàvem al llit dormint i quan s'acabava pues s’acabava. I com que vivíem en un àtic vèiem els antiaeris com tiraven contra l’aviació, sí. I un dia, al matí, que jo estava, perquè teníem una terrassa, i estava estenent roba, i vaig veure com venien, fan una impressió! Però amb una majestat, escolta! Jo em vaig adonar que venien abans que toquessin les sirenes, és clar em vaig adonar perquè estava a dalt de tot i vaig veure de lluny com entraven pel mar, que venien de Mallorca perquè Mallorca ja no era republicana, ja era nacional; i venien de Mallorca i entraven pel mar. La gent s’amagava, anaven als refugis.

Per menjar tot estava racionat, hi havia escassetat, jo me’n recordo que havia anat a comprar al mercat d’un poble dels voltants, que agafava el tren a la plaça Espanya i quan arribava el mercat encara no l’havien obert, per ser dels primers perquè després havia d’anar a treballar, jo llavors estava en una empresa treballant, i menys mal, aquesta empresa eren veïns, els “dueños” vivien a l’escala i érem amics, per això hi vaig entrar a treballar perquè la meva mare li va dir en aquesta senyora, li va dir: -vostès que tenen negoci i tot això si saben d’algú que necessita... perquè a la meva filla l'interessa treballar. I li va dir al seu marit i el seu marit li va dir: -pues mira, es podria quedar a treballar amb nosaltres. Tenien un despatx comercial i ells feien les visites i tot això i de la 1 a les 3 estaven allà al despatx, però fins a la 1 no hi havia ningú i jo hi anava a les 9 i estava al telèfon i si venia alguna visita... i m’hi vaig estar 20 anys. Feien drogues i productes químics.

Quan van començar a bombardejar la ciutat el meu pare va dir: -mira, jo estaré més tranquil si us esteu a la Garriga, perquè quan bombardejen fins que no se sap on han caigut les bombes i tot això jo estic patint, si us n’aneu a la Garriga, jo ja no patiré, només patireu vosaltres per mi, però ara vosaltres patiu per mi i jo pateixo per vosaltres almenys només patirà un, llavors com que la casa on vivíem aquí a la Garriga no l’havíem deixat, que era de lloguer, doncs vam tornar a venir cap aquí, i quan van entrar els nacionals ens van trobar aquí a la Garriga, que per això quan el meu pare se’n va anar cap a França, que jo mai més no vaig veure el meu pare, quan van passar perquè acompanyaven el govern d’Euskadi i de Catalunya cap a França, van passar per aquí i el meu pare va passar per casa per dir-nos: -mira, ens n’anem, me’n vaig a França, de seguida que pugui tornaré. I va ser l'última vegada que vaig veure el meu pare.

Quan els bombardejos de la Garriga, davant la casa de l’Eduard, a la tocineria, hi van matar un senyor que era precisament el pare de la noia que ens va cedir el pis a Barcelona, aquest senyor el van matar allí. Molta gent va venir aquí per evitar els bombardejos de Barcelona i mira. Des d’on vivia es veien els reflexes de les bombes, el fum, bueno el foc, vaja, l’explosió.
De menjar no ens en faltava perquè ens donaven el racionament per tota la família i com que érem la mare i jo soles, no ens en faltava. Jo de gana durant la guerra, la veritat, no en vaig passar, així com hi ha gent que realment en va passar, jo no.

Al balneari Blancafort un hospital i per les cases del poble hi havia refugiats; jo recordo una modista que venia a casa, perquè la meva mare era modista i es van posar d’acord i jo hi anava a aprendre, perquè deia que era molt important saber cosir. I hi anava i quan vaig fer els últims reis, quan vaig saber el que eren els reis la meva mare va dir: -bueno ara ja ho saps, diga’m el que vols i seran els últims reis. I llavors li vaig demanar una nina, i vam anar totes dues a comprar-la a la Via Laietana, en una botiga que em penso que li deien Clínica de bebès, i eren tot nines, i vaig triar una nina que a la meva mare no li agradava gens, però com que era l'última nina me la va deixar triar i era una nina gran i la meva mare deia que era massa nina, i si li donaves la mà caminava, tancava els ulls, sí. En aquella època era una nina molt maca. I llavors quan vaig aprendre a cosir li vaig fer un vestit, una camisa, els pantalonets, els enagos, un vestit i un abric. Un abric moníssim, de color vermell, de llaneta fina, creuat, uns botons daurats i una tira recta al coll, llarga i feia així com de bufanda i a darrere amb un plec i un cinturó. No sé on ha anat a parar, potser sí que encara el conservo! Va ser la meva última nina.

Em recordo quan van entrar els nacionals perquè... Nosaltres vivíem al carrer Gran quasi al cruce de les carreteres i jo estava escombrant el carrer, l’acera, perquè hi havia una cera ampla que els arbres estaven al mig, doncs jo estava escombrant l'acera, perquè nosaltres vivíem en una planta baixa, i a l’altre costat hi havia una altra planta baixa, però que només era una nau, i és clar jo escombrava tot el tros aquell. No, jo no escombrava, escombrava la mama, i va veure que pujaven, els soldats i tot això, i li van dir: -señora, somos los nacionales. I la mare va dir: -ah, bien. I els altres van continuar voltant pel poble i la mama va continuar escombrant. I el que vaig veure, que això se’m va quedar molt gravat, hi havia un senyor aquí a la Garriga que es deia Guanyavents, que la seva filla era la que ens assajava en el coro de les monges, i vaig veure aquest senyor amb 2 persones més que tiraven avall, carretera avall i em va saludar: -adiós, adiós. I l’endemà al matí vaig saber que l’havien trobat mort. Deuria ser aquesta gent.

Durant la postguerra el meu pare va morir i jo em vaig haver de posar a treballar, perquè el cos ja no existia, la meva mare no tenia viduïtat i fins al cap de molt temps quan es va acabar refent i tot això li van donar viduïtat, i li van donar de viduïtat, que jo anava cada dos mesos a cobrar-ho, perquè “hasta” em feia vergonya, perquè semblava que anés a demanar caritat, no ho recordo però era tan poca cosa, tan poca cosa, que jo no hi hagués anat, ja ho veus, però pensava, perquè s’ho quedin ells vull jo els cèntims però anava cada dos mesos, perquè semblava que anava a demanar almoina.

De seguida que va acabar la guerra vam tornar a Barcelona perquè, què hi fèiem aquí? Era més fàcil que la meva mare tingués feina allí, perquè quan vam anar-hi vam deixar la casa d’aquí a la Garriga, i va anar a les antigues clientes que tenia i els va dir: -mirin jo ara m’he quedat vídua i em torno a posar a treballar, si em necessiten estic a tal lloc i tal, però de seguida va tenir feina i jo vaig anar amb aquests veïns i hi vaig estar fins que la Immaculada va fer la comunió. És que el meu marit em deia: -és que fa riure! Jo estic llogant gent i tu treballes fora de casa, la gent deu dir que estem sonats! A mi la feina m’agradava molt, jo era la que administrava els diners d’aquella casa, amb mi ningú no s’hi posava, vull dir, que jo feia el que em semblava que havia de fer i m’hi trobava bé i m’hi vaig estar, ja et dic, fins que el meu home va dir: -potser que ja n’hi ha prou. I vaig pensar que tenia raó. Vaig aguantar el que vaig poder, però llavors vaig dir: -ara a l’estiu quan em toquin les vacances plego i ja està, i així ho vaig fer. I llavors me’n vaig anar a treballar amb el meu marit, jo com ama de casa res, ni sé cuinar, no perquè sempre ho va fer la meva mare, la que cuinava sempre era la meva mare. Vivia amb nosaltres perquè tampoc no tenia ningú més, jo era filla única, vam estar sempre juntes fins que va morir. Sempre va cuinar ella, l’últim any em va dir que ja no faria el dinar de Nadal que ja no es veia amb cor d’estar tanta estona dreta, en peu, i llavors ella estava sentada en el office en una cadira i em deia fes així, fes això i vaig fer el dinar. I ara tampoc no cuino, sempre he tingut una noia que m’ha fet la cuina, vull dir que jo no en sé de cuinar. Sé fer un ou ferrat, a més ni m’agrada tampoc.

Jo a la Garriga havia vingut alguna festa major que m’invitaven i venia a la festa major i estava a casa d’aquestes amigues, d’una amiga vaja. I sempre vaig mantenir el caliu amb algú d’aquí la Garriga. I llavors va passar el següent: nosaltres teníem drogueries i un dia va venir un senyor que tenia un magatzem de drogues i productes químics i li fèiem el “pedido” i era caçador aquest senyor, i ens va dir: -he anat a un poble a caçar, i m’ha agradat més! Mira si m’ha agradat que tinc ganes de fer-me una casa a fora i potser me la faré aquí en aquest poble. I jo: -i quin poble és aquest? Perquè el meu home també té ganes de fer-se una casa fora, i si és un poble que dius que està tan bé potser també ens interessarà. I em diu la Garriga. I jo: -Què diu? la Garriga? Però si jo la conec la Garriga, i tant! Doncs mira, a mi tampoc no em desagradaria. Perquè per anar a un altre poble, la Garriga em fa més il·lusió, conec gent i hi he viscut jo i tal. I llavors ens vam posar d’acord i amb uns amics que teníem aquí a la Garriga que teníem un amic que volia fer-se una casa a la Garriga i si sabien d’algun terreny o alguna cosa i tot això, i ens va posar en contacte amb en Nualart, un que té molts terrenys aquí a la Garriga, i bueno, vam venir i el vam anar a veure i aquest senyor tenia terrenys al Passeig i a aquest amic el Passeig no, perquè deia que era com si t’estessis a la part alta de Barcelona i ell volia una cosa més de poble, a mi no em desagradava el lloc i ens va dir que ens quedéssim allà que ell buscaria per fora, i jo li vaig dir que no, i bueno, i llavors un dia la mama, la meva mare cada matí, la meva mare, quan érem nòvios amb el meu home, em va subscriure a La Vanguardia, era de les més antigues, encara me la porten cada dia, i cada matí llegia el diari, i diu: -mira què porta! Que es venen uns terrenys a la Garriga, i precisament donava raó d’aquests terrenys el paleta que venia a la casa on vivíem, que quan s’havia de fer alguna cosa, és el que venia. Llavors vam venir i el vam anar a veure i ens va portar al carrer de baix, que queda ensotat, i jo vaig dir que allí baix no m’agradava, és clar els interessava vendre lo més dolent primer, i a mi m’agradava aquí dalt i llavors ens vam quedar cent mil pams que ens ho vam partir, cinquanta mil i cinquanta mil amb el veí aquest. Aquesta casa ja deu tenir 38 anys, no arriba a 40 però poc li falta. A Barcelona després vam viure al carrer Consell de Cent.

Jo he parlat quasi sempre en català, en alguna ocasió sí que m’han dit que parlés en cristià, però no he tingut mai gaires conflictes amb això.
L’església tenia més poder, no sé com explicar-ho però donava la sensació que estava més consolidada.

El 20 de novembre? Jo penso que la mort de ningú s’ha de celebrar, sigui qui sigui, pot haver actuat malament com a persona, però no s’ha de celebrar mai la seva mort. Va ser l’acabament d’una època, d’una dictadura. Jo durant la dictadura he anat fent la meva vida, com que no he sigut mai política, vaig anar fent la meva vida el millor que vaig poder, però quan es va morir, d’alegrar-me’n, no me’n vaig alegrar, perquè el morir-se una persona, trobo que no ha de produir alegria. Encara que en segons quins aspectes... el meu pare va morir en un camp de concentració d’en Franco, per dir-ho d’alguna manera, però bueno, la mort, penso que no ens ha d’alegrar.
Després va ser una mica incògnita, a veure què passaria. De les eleccions no me’n recordo.