Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

Entrevista a Bartomeu Alerm Torndelacreu (2004)

Cognoms
Alerm Torndelacreu
Nom
Bartomeu
Data de naixement
21/12/1921
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Nascut a la Garriga el 21 de desembre de 1921, al carrer Calàbria 131. Va realitzar els estudis primaris a l’escola del Germans Maristes. Amb 15 anys va començar a treballar de paleta, ofici al que s’ha dedicat fins a la seva jubilació. El seu pare va néixer a la Garriga i també va ser paleta. La seva mare va néixer a Tagamanent i va ser mestressa de casa. Ha tingut quatre germans. Quan es va casar es va traslladar a viure a la casa de la seva dona, Maria Teresa Gay i Serra (la Garriga, 22 de juny de 1926), al Passeig dels Til·lers. Té tres fills.

- En aquesta entrevista ha participat Maria Teresa Gay i Serra, muller de Bartomeu Alerm. Hem transcrit les seves aportacions a la xerrada que vam mantenir.

BARTOMEU: Abans es començava a treballar molt jove, jo vaig començar a treballar tot just acabat els estudis primaris als 15 anys de paleta, ofici al que m’he dedicat tota la meva vida. Ja el vaig aprendre del meu pare... degut a la guerra vaig seguir de paleta com dos germans més, però va ser degut a la guerra. Un dels meus germans, en Joan, també havia treballat en una fàbrica de coles, i el tercer dels meus germans també va fer de paleta, aquest era el més gran i va morir a la Serra de Cavalls durant la Guerra Civil. Una de les feines que més me’n recordo va ser quan vam haver d’enderrocar l’església parroquial. Jo estava dins de la col·lectivitat de paletes, va ser gent del Comitè els que van decidir enderrocar-la per donar feina. Primer es va cremar i després la vam desmuntar. La meva feina era la de vigilant de les eines i el material, a més havia de procurar que als paletes no els hi faltés de res. Altres feines que vaig fer durant els primers anys de la Guerra Civil va ser la de recollir pinyes i pinyons pel bosc. Quan es van acabar les pinyes llavors ens vam haver de dedicar a netejar el bosc, fer carbonets de fanals -que li deien-, i torrats. Tot això ho feia com a peó de la col·lectivitat de paletes. No hi havia prou feina per a tots als paletes, per això cadascú s’havia de buscar la vida com podia.

El local de la col·lectivitat de paletes estava al passeig dels Til·lers, a la Torre Baladies, la va requisar el Comitè. Hi havia un dels dirigents que havia treballat amb el meu pare que es deia Joan Abelló i que era el cap de colla dels paletes. Va ser una persona que va respectar molt a tots els industrials i contractistes.

Vaig anar a l’escola dels Germans Maristes de Sant Lluís, que era abans ara també potser... hi havien mestres que eren molt bons i d’altres que eren més mal parits... Amb la República van tancar l’escola i ens van traslladar a unes escoles municipals, prop dels jutjats i de la Caixa de Pensions, allà ja havia anat el meu pare. De l’escola de la República, del mestre que més me’n recordo és d’en Genaro que era molt gran, alguns eren de la Garriga, altres no. Era una escola de nois, les noies anaven a una altre escola. La meva dona va anar fins a la Guerra a les germanes Franciscanes, al carrer Cardedeu.

TERESA: Quan va començar la República jo era molt petita, no en guardo cap record. Jo vaig anar a escola a les monges Franciscanes. Quan va començar la Guerra Civil les monges ens van dir que agaféssim totes les nostres labors i que marxéssim de l’escola que volien cremar el convent. Durant la Guerra ja vaig anar a l’escola del Senyor Sala. Durant la Guerra menjàvem a l’escola, però pagant el govern que hi havia. Els menjadors estaven a unes torres molt maques de la Garriga, tota la canalla s’aplegava allà. No es mirava gaire si els nens trencaven alguna cosa.

BARTOMEU: Quan es va proclamar la Segona República jo vivia al carrer Calàbria 131. No teníem ràdio i la forma que ens vam assabentar va ser pel boca a boca de la gent que va sortir al carrer a celebrar la proclamació de la República. Jo era jove, però encara me’n recordo d’un grup de nois que baixaven pel Passeig dels Til·lers amb banderes republicanes, van donar la volta pel poble.

TERESA: No tothom ho va rebre amb alegria, havia gent que no veia amb bons ulls a la República, els que no tenien aquest pensar no estaven molt contents. Altres si que estaven contents, la canalla cantava pel carrer: -La reina i la corona, que vingui a Barcelona que el coll li tallarem.
Durant la República hi havia molta escassetat, el meu pare sempre ens recordava a mi i als meus germans que no hi havia cèntims i els pocs que teníem s’havien d’aprofitar al màxim. Aliments no faltaven, menjaves, però això si molt senzill: mongetes i cansalada era el que més es menjava. Hi havia gent de tot però predominaven els pobres. El record que jo guardo de casa meva era de tristesa.

BARTOMEU: Del anys de la República els records que guardo és que s’havia de passar amb els recursos mínims. No hi havia escassetat d’aliments, es menjava però molt senzill. En aquell temps el Passeig dels Til·lers era un torrent que baixava de Santa Margarita. Com no hi havia molta feina, l’Ajuntament va recollir gent per fer la conducció de l’aigua fins a la Sínia i la riera. A les estones de lleure anàvem a jugar a futbol amb els amics al carrer Banys, al camp antic.

De l’església durant l’època de la República a la Garriga guardo pocs records, als que eren republicans els hi agradava poc tot el que era d’església. La nostra família no era molt religiosa. Si anaves, anaves i sinó, no passava res, cadascú era lliure de fer el que volia. Algunes coses bones que va fer la República va ser el passeig d’aquí davant (el Passeig dels Til·lers) que era un torrent que baixava de Santa Margarida i de can Poi. Com que no hi havia feina per la gent, l’Ajuntament recollia a tots aquells que estaven aturats per fer els desaigües dels carrers i de les cases.

TERESA: Quan va esclatar la guerra si que me’n recordo més, jo tenia llavors deu anys. Els estiuejants eren la majoria de Barcelona. Els anomenàvem la Colònia Podenta i Pixa Pins. La meva mare va anar a servir a una casa d’un senyor de Barcelona, amb 12 o 13 anys, eren estiuejants a la Garriga. Quan ma mare estava a Barcelona servint no la deixaven sortir al carrer, anava de la Garriga a la casa de Barcelona directament. Barcelona ha sigut com un fantasma per als del poble, perquè el que passava a Barcelona era molt gros tot. Dels fets d’octubre de 1934 no ens recordem.

BARTOMEU: El record que tinc del primers dies de la Guerra Civil és el de milicians amb mocadors al coll amb el rifle a la mà. Per davant de casa passaven camions amb milicians que venien de Barcelona i de Granollers (jo vivia a la carretera general). Al passar per allà, hi havia la meva àvia i el meu pare amb el meu germà petit -que encara no sabia caminar- i els milicians. Els milicians van dir a la meva àvia: -Oi que vol veure al vostre fill créixer i fer-se gran, doncs vine amb nosaltres.
També vam veure un grup que baixava amb una sotana d’un “cura” penjada darrera del camió. Era una època que m’amagava perquè tenia por.
Una de les coses que més recordo va ser la crema i l’enderroc de l’església. Va ser cosa del Comitè de la Garriga però també va venir molta gent de Granollers. Havíem la gent de la Col·lectivitat de Paletes i el cap que era en Balló. Vam fer portar de totes les cases, objectes que tinguessin a veure amb la religió per cremar-lo al mig de la plaça. Els objectes de l’església també ho van cremar, però a dins. Primer van cremar la sagristia allà on vivia el capellà, que era mossèn Anton. Només va quedar dempeus les parets de l’església i el campanar. El capellà, mossèn Anton, va haver d’amagar-se, era una bona persona i gent del mateix Comitè el van amagar. Dins del Comitè hi havia gent que no era tant exaltats com d’altres, i per això es va poder salvar el mossèn. Els de la FAI van amenaçar a molta gent del poble, anaven per les cases a buscar a la gent que no el hi queien bé. Van matar molta gent al principi de la Guerra, més que no pas al final. Un d’ells va ser el pare de l’ex-alcaldessa, la Núria Albó.

TERESA: Encara avui des de casa es pot veure la part que va quedar de l’antiga església i el que van reconstruir quan va acabar la guerra.
El Comitè tenien el local a la casa que fa cantonada amb el carrer Cardedeu i el Passeig dels Til·lers. Davant hi havia el local de la UGT. Hi havia gent de tot tipus: alguns eren de fora de la Garriga. Hi havia en Mala Cara que treballava a la RENFE; hi havia un que va amenaçar al meu pare, que treballava allà al costat del Forn del Sol i que tenia molt mala llet: era un mal parit! Un dia aquest paio necessitava uns taulons i li va demanar al meu pare. El meu pare li va dir que no li donava, però l’altre se’ls va emportar a la força. Llavors el meu pare, que era d’Esquerra Republicana de Catalunya i va arribar a ser Regidor d’Obres amb la República, es va negar i gairebé se les tenen! Això va ser quan començaven a matar a la gent de dretes.

TERESA: Nosaltres des d’aquí aquesta casa quan era petita, per les nits no dormíem perquè ens amenaçaven els de la FAI. Si anaves a església deien que eres un feixista. Des d’aquí vam veure com anaven a buscar a molta gent: a can Ferrandis, al Baró, el de can Ciurans... Per nosaltres era una novetat tot allò, érem molt petits.

BARTOMEU: Amb la Guerra les entitats culturals van deixar de funcionar. Hi havia molt poc menjar. A can Pibernat, al carrer Banys, era on el Comitè repartia aliments per a la gent del poble, on tenien tot el centre de proveïments. Era una època d’escassetat i necessitàvem una tarja de racionament per recollir els aliments. El pa l’havíem de fer a casa amb blat de moro. Era molt dur i gairebé no es podia menjar.
Jo anava en bicicleta cada setmana a casa de la meva tia que tenien una botiga de queviures. Quan mataven el porc anaven a buscar carn, anava allà cada setmana i baixava un paquet a casa. I també a l’Ametlla teníem família que eren forners i els anaven a demanar pa, l’havíem de portar d’estraperlo fins a casa, sense que la gent del Comitè ho sapigués.
A la Garriga hi havia varis refugis durant la Guerra Civil, jo me’n recordo de dos: el que hi havia al carrer del Negociant –en aquest hi va quedar colgat un home- i un altre que hi havia vora de l’estació. Jo no vaig entrar mai a cap d’aquests, prop de casa s’havien cavat unes franges al terra on ens amagàvem perquè la metralla no ens toques, no estaven tapades com els refugis. Es deia que si et posaves un pal a la boca i el mossegaves no et passava res si queia una bomba a prop teu.
Durant la Guerra Civil el meu germà va anar primer a Manresa, d’allà el van enviar a Serra de Cavalls, prop de Tarragona, on el van assassinar. Em penso que estava a la columna d’en Lister. A Manresa també va estar el meu cosí, ell havia estat estudiant al Seminari i per això li deien el Curita.
Durant els últims dies de la guerra vam veure passar gent que anava amb carros i caminant a França. Molts tenien por de les tropes de Franco per això marxaven a França on pensaven que estarien més segurs. Una vegada que es van revoltar gent de la FAI contra els dirigents de la República a Barcelona van pujar uns guàrdies d’assalt a la Garriga.
Quan es va saber el final de la guerra, la gent de dretes va sortir als balcons per saludar a les tropes franquistes que entraven. El pitjor va ser el bombardeig del gener del 1939. Els avions van arribar de la zona de Tagamanent i el Pla de la Calma. No ens ho esperàvem, no ens van avisar. Van recollir ferits que hi havia al carrer i els vam entrar a casa.

TERESA: A la postguerra escassejava tant o més els aliments com durant la Guerra: van ser anys molt negres. Ens havíem d’alimentar amb farinetes: era blat de moro mòlt, que amb aigua, es feia una pasta. Jo anava a peu a l’Ametlla i en bicicleta a l’Ametlla per buscar el blat de moro per fer-les.

BARTOMEU: A casa vam haver d’allotjar militars que anaven a cavall d’en Franco. La meva mare i la meva àvia els havien de netejar la roba. El ranxo l’anaven a menjar a una casa del barri de Can Noguera on hi havia un pati molt gran, el que els hi sobrava ens ho emportàvem a casa: els primers que menjaven eren els avis i després nosaltres.

TERESA: Per a nosaltres els bons eren els de Franco, els nacionals –que encara els tenim- (riu) i els comunistes els dolents. Els de Franco van fer com una borsa per la zona de Vic per agafar a tots els comunistes que marxaven. L’entrada dels Nacionals a la Garriga va ser triomfal, molta gent va sortir als balcons per saludar-los.

BARTOMEU: No me’n recordo de com va ser l’entrada dels Nacionals, jo no vaig sortir per res de casa. Durant els primers mesos de la dictadura hi van haver varies denúncies de gent que va acusar a d’altres d’haver estat al Comitè. Els que estaven “bruts” tenien por, i molts van marxar. Els que no ho van fer i es van quedar van ser portats a la Model de Barcelona, com a mínim a cinc o sis. Per parlar català s’havia de vigilar, només podíem enraonar a casa, al carrer s’havia de parlar en castellà. Al cinema (a l’Alhambra i a can Xic Corder) s’havia d’aixecar el braç i cantar el Cara el Sol.

TERESA: Hi havia l’Acció Catòlica que feia coses per al jovent, anava molta gent. Nosaltres no hi vam estar mai.

BARTOMEU: Durant l’època de la dictadura vaig continuar dedicant-me a fer de paleta, ho he fet fins fa deu anys que va ser quan em vaig jubilar definitivament. Una de les primeres coses que es va fer al poble quan va acabar la guerra va ser reconstruir l’església. Primer van demanar a la gent del poble diners per reconstruir-la. Mossèn Anton va tornar a ser capellà del poble, havia estat amagat durant tota la Guerra. S’ha de dir que alguns que el van protegir eren gent del Comitè. Una altre persona que també va participar molt en la reconstrucció va ser mossèn Ramon.
Quan arribava el bon temps era habitual sortir a fer aplecs. El més important era el de Puiggraciós, era conegut com l’Aplec dels garriguencs. Es feia el 8 de setembre, el dia de les Mares de Déu Trobades. Amb en Bou, que era un bon amic i era molt de dretes, anàvem al Torreon de Puiggraciós els dissabtes i diumenges a esmorzar, ell tenia també la clau de l’església de Puiggraciós i allà vam trobar on hi havia la Mare de Déu que havien tirat una pedra per la teulada, vam agafar la Mare de Déu i la vam portar a can Sous, que eren els que havien estat els masovers de Puiggraciós i feien menjars. Les festes religioses eren més important abans: Corpus, Setmana Santa...

TERESA: Les processons de Corpus eren especialment maques: es feien capelletes per diferents parts del poble i la processó s’aturava a cadascuna d’elles amb el Santíssim i allà es feien uns resos. Nosaltres no som molt d’església, per això no participàvem tant com altre gent del poble. Tampoc no ens vam vincular a cap associació del poble, teníem prou feina amb treballar. Però com a casa d’ell no eren molt amants de capellans, no ens vam implicar gaire. A casa no vam tenir ràdio fins l’any 1959, la vam comprar amb els cèntims que ens van sobrar del viatge de nuvis. Alguns dels programes que escoltàvem eren: “Taxiquei”, però sobretot les novel·les que feien a l’època.

BARTOMEU: Durant l’època de Franco, com aquell que diu, els únics que feien coses contra el Règim [més que "en contra", era "a favor" del Règim] eren el Quimet Cuspinera, el seu cunyat i l’Olivé [l'Olivé, en realitat, era cunyat de Manuel Barot i Deulofeu, mestre de l'escola coneguda amb el nom dels "Hermanos", ambdós, membres de FET-JONS]. A l’Olivé, aquí a l’estació no sé que va fer que li van fotre un joc de nates, que el van deixar allà plegat! El que més es van notar al final de la dictadura va ser que es podia parlar amb més llibertat en català. Perquè en temps de Franco quan havies d’anar a pagar qualsevol rebut o contribució el primer que et trobaves a les oficines era un lletrero que posava:
“En esta oficina se habla el idioma español”.
De la mort de Franco ens vam assabentar per la televisió. Vam pensar que tan de bo canviessin les coses i poguéssim respirar una mica més.

De les primeres eleccions gairebé no me’n recordo, era la primera vegada que votàvem. Va ser una cosa molt nova per a tots que es va viure amb força il·lusió.