Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

Entrevista a Assumpta Mas, Montserrat Allande i Joaquim Rusiñol (2007)

Cognoms
Allande
Mas
Rusiñol
Nom
Joaquim
Montserrat
Assumpta
Data de naixement
31/10/1932
31/10/1932
07/02/1931
Lloc de naixement
La Garriga
La Garriga
La Garriga

– Presentació Assumpta.
ASSUMPTA: Bueno doncs, jo sóc nascuda aquí a la Garriga, he de dir la data? El 7 del 2 del 31 i els meus pares també són fills de la Garriga. Els meus avis... el meu avi matern és nascut a l’Ametlla, em sembla, i la meva àvia sí, d’aquí. I els paterns, el meu avi era de Centelles i la meva àvia d’aquí la Garriga, de Can Gironès, una casa ja molt antiga, i bueno, de tota la vida he estat sempre aquí a la Garriga.
Vaig anar a col·legi a les monges, a 12 anys ja... A mig curs ja vaig plegar perquè era de pagès i a casa hi havia molta feina i hi havia germans petits i havia d’ajudar a la meva mare i no podia anar a l’escola i només hi anava els matins.
Llavors vaig estar aquí tota, bueno, la joventut aquí, i llavors, quan era una mica més gran vaig estar cinc anys... vaig estudiar puericultura i me’n vaig anar cinc anys a l’Àfrica a treballar. Sí, vaig estar amb un dispensari, tota una cooperació, aquell temps que no hi havia ONG i vaig estar-hi cinc anys al Camerun.
Llavors quan vaig tornar aquí vaig pensar que si havia treballat uns anys per uns africans i per un poble, doncs aquí a la Garriga hi havia molta falta de guarderia, que es parlava molt, que no hi havia guarderies, que... Les monges tenien una mica unes criatures petites, però no era pròpiament guarderia. Hi havia tot aquest moviment a Barcelona de guarderies, de com fer una guarderia i no fer un magatzem de criatures, sinó fer una guarderia i... i en aquell temps la veritat, és que jo de mestre no en sóc, només tenia el títol de puericultora i l’experiència de treballar a l’Àfrica, però vaig anar a través de Rosa Sensat, vaig estar molt en contacte..., hem van posar en contacte amb d’altres guarderies que funcionaven bé a Barcelona. Hi havia tot un moviment de guarderies molt important i vaig fer contacte amb elles. Llavors vaig anar mirant totes com funcionaven, com eren, que és lo que feien, vaig anar apuntant, vaig estar fins i tot al Vendrell, fins a... i vaig arribar a la conclusió de que no sabia com fer la guarderia però que si sabia lo que no volia de la guarderia. I vaig començar, i encara funciona, perquè és aquesta que ara està allà a Sant Lluís.
Vaig començar, vaig estar dos anys treballant allà, un parell de noies més tard van venir, vam passar molts apuros; elles cobraven i jo amb prou feines cobrava perquè no teníem ajuda, no hi havia ajudes. Sort vaig tenir de Càritas de Barcelona que em van ajudar moltíssim, i llavors les assistentes socials d’allà van veure que tenia molt bona idea, que valia la pena d’ajudar-me perquè diu: és una cosa que tirarà endavant i en canvi, diu, perquè quan ajudes a persones que dius això s’ensorrarà, diu ajudes molt poc, diu, però en canvi, aquí amb una mica d’ajuda això et sortirà endavant. I efectivament va sortir endavant i al cap de dos anys, els pares que portaven les criatures, perquè vaig passar els dos anys primers: Ai, home però ajudeu-me i em deien: home sí, sí, sí, ara farem això, ara farem allò, però no feien res, i anaven dient tot paraules i al cap de dos anys van dir: ara sí. I jo dic: i fins ara no us heu donat compte!! Jo allà empipada, llavors: no us heu donat compte que valia la pena ajudar-me? Diu: És que les coses, els primers anys se’n comencen moltes, diu, però quan fa dos anys i encara s’aguanten com el primer dia es que funcionaran, diu: ara sí, diu: (no s’entén) es coneix que són fabricants i que són... I bueno, i llavors va continuar, és va fer junta de pares i llavors va ser quant Sant Lluís es va... els frares van marxar, es van ajuntar i bueno, hi va haver tota una reestructuració i ja... ja està bé.
No, llavors era un escàndol, és que era un escàndol!!, perquè saps que vaig necessitar per obrir la guarderia? permís de l’Ajuntament com si obrís una carnisseria, com si obrís una botiga de robes, vull dir, no hi havia cap llei, eh!! vull dir... Tenia consciència, sabia lo que volia fer i ho vam fer-ho, perquè vam obrir amb joguines... tot ho devia eh!! Devia lloguers, devia joguines, ho devia tot!!, però amb joguines. Vam obrir doncs, amb les criatures allà que estaven bé, que... vull dir, vaja, tota una dignitat, molt... molt bé, no? Perquè volia demostrar lo que s’havia de fer per una guarderia que no era un magatzem de criatures, i demostrar això em va costar moltíssim, però ho van arribar a entendre i vaig tenir molta sort, perquè van començar a venir alumnes, mares, doncs que... que més aviat n’hi havia que si que ajudaven a la fàbrica, però també n’hi havia que no, que estaven a casa seva i ho feien per portar les criatures que es socialitzessin amb les altres i vaig tenir molta sort perquè aquestes mares, és clar, llavors... perquè s’ho deien: Oh!! És que fulana te’l porta, clar, sí. I llavors... però de seguida vam començar amb nou criatures el mes d’abril i vam acabar el curs amb seixanta vuit el mes de juny, vull dir que va ser... i sempre, eh!!, sempre ha sigut així.
I bueno, jo després vaig treballar-hi 23 anys i em vaig jubilar i ara... fins ara. Aquesta és la meva vida.

– Presentació Montserrat.
MONTSERRAT: La meva història no és tant...
ASSUMPTA: Oh no, cadascú té la seva, eh!!
MONTSERRAT: Jo, la meva lluita va ser casar-me als 21 anys i començar a tenir a l’any just la primera filla i n’he tingut sis, sis fills. O sigui que jo, la meva feina de guarderia ha sigut amb aquest... (riu).
ASSUMPTA: Bueno, cadascú té la seva.
JOAQUIM: Una guarderia privada, eh!!
MONTSERRAT: Ara!! Privada.
ASSUMPTA: Home si vosaltres no féssiu guarderia, llavors nosaltres haguéssim tingut feina, eh!!
MONTSERRAT: Mira, i la Montse quan va fer-se més gran va venir amb tu.
Bueno sí, ja mentres... em vaig casar als 21 anys i em vaig casar precisament, no amb un fill..., perquè jo sóc filla de la Garriga, els meus pares també, doncs clar, la meva feina va ser pujar als fills, i no és com ara que surt la joventut amb la canalleta i se la passen bé. Jo no vaig tenir joventut perquè un darrere l’altre no va ser una cosa gaire bé. Bé, bé, jo feliça, oi? I van anar pujant els fills i anar intentant adreçar-los i la meva feina, per tenir fills. El meu marit de mecànic... Jo? Quants en tinc? Una pila!! Setanta vuit, per això encara estic..., era una “dolla”, eh!!
ASSUMPTA: Que t’ho ha dit com un piropo, dona!!
JOAQUIM: Un dolla no, que és veritat, ets la més jove.
MONTSERRAT: Jo, la més jove?
JOAQUIM: Mira’t al revés sí.
MONTSERRAT: Ah, ja!! (riu).
JOAQUIM: Bueno, però escolta’m, les coses s’han de dir bé, eh!!
MONTSERRAT: Sí, allò que dèiem abans ,oi? del ser gran o ser vell.
JOAQUIM: I gràcies d’arribar-hi.
MONTSERRAT: I gràcies, ah!! això.

- Presentació Quim.
JOAQUIM: Bé, doncs jo vaig néixer aquí a la Garriga el 31 del 10 del 32. Els meus pares... La meva mare és d’aquí La Garriga, els meus avis materns també d’aquí La Garriga i el meu pare és del Poble Nou de Barcelona i... els avis paterns són, l’avi de Rubí i la iaia de Valderoures de Terol, de la província de Terol. Llavors doncs, he viscut sempre aquí, a la Garriga.
Tinc estudis primaris perquè vaig estar molt malalt de petit i anava endarrerit. Vaig anar fins als 16 anys a col·legi, llavors es plegava, i jo vaig fer fins als 16 per compensar lo que no havia pogut fer motiu de la malaltia, que vaig estar un any en una clínica. Llavors doncs, això va comportar que segons quins estudis no els vaig poder fer, però vaig fer cursets de diferents coses, com de teneduria, francès, comerç... fins els 16. Llavors em va sortir un lloc per treballar al Balneari Blancafort, a recepció, i allà hi vaig estar-hi tres anys, fins que després em van cridar si volia entrar a l’Ajuntament, i a l’Ajuntament des de l’any 50 he estat pues, 47 anys, que és allà on m’he jubilat just el dia que vaig fer... el dia 31 feia els 65 i va ser l’últim dia perquè el dia 1, ja que era festa que era tots Sants. Estic casat, tenim 3 fills i sis néts i viuen aquí a la Garriga, sí. Els fills n’hi ha un que viu a Granollers però els altres dos viuen aquí a La Garriga.

- Anar a missa.
ASSUMPTA: Ens mudàvem, per anar a missa ens havíem de mudar. Teníem la roba dels diumenges i la roba dels dies de cada dia i això era sagrat, eh!!, perquè la roba dels diumenges no es podia portar mai els dies de cada dia. No ho sé, però a casa meva no, eh!! Vull dir ara és clar, jo parlo també per casa meva, eh!!
MONTSERRAT: I allò era lo que es feia.
ASSUMPTA: I llavors doncs, la meva mare anava a missa primera. Vivíem a pagès, vivíem a... saps on és Can Morull? el Bon Retiro? Doncs jo sóc filla d’allà, del Bon Retiro, de masovers, eh, no amos!! de masovers!, vivíem allà, i doncs ma mare anava a missa primera, a les 7, i llavors nosaltres anàvem... Mentres va haver-hi criatures molt petites, la meva mare anava a missa primera i el meu pare i nosaltres anàvem a missa a dos quarts de nou, que la mare ja havia arribat, a dos quarts de nou, o a les 9, no me’n recordo exacte, bueno és igual. Però nosaltres ja ens havíem d’espavilar, vestir-nos, arreglar-nos, vull dir que... I llavors, quan feia molt fred a l'hivern, de vegades el pare... perquè el pare més d'hora no hi podia anar-hi perquè tenia bestiar, vaques, havia de munyir, llavors s'havia de canviar, rentar-se i tot, i de vegades si feia molt fred a l'hivern agafava la tartana i hi anàvem, llavors hi anàvem tots a quarts de nou amb tartana, tots junts a missa, sí.
És clar, era... és que un diumenge sense missa, si és que n'estiguessis malalt no s’entenia. Però els meus pares, vull dir és clar, eren educats així, però ells ho feien convençuts, creient-ho. No era, no ho feien per comèdia, ni per hipocresia, ni per quedar bé socialment, era lo que els hi havien ensenyat i ells ho feien però completament convençuts i és clar nosaltres de petits és lo que vius, doncs a missa, llavors s’arribava a casa, a esmorzar, tots a la taula, tota la colla.
Oh!! però anàvem a escola cada dia, eh!! i els meus germans d’allà dalt anaven allà baix a Sant Lluís, allà baix de tot, eh!! i a dinar a casa, eh!, caminant!
MONTSERRAT: També, i que era allò d’anar-hi amb el pare i la mare, amb el meu germà, que érem dos germans i mira... era una cosa que la trobaves natural, perquè ho veies amb ells que els sortia del cor, perquè tenien... que sí, no ho sé a casa vostra, però la mare al vespre resava el rosari...
ASSUMPTA: Oi, bueno, es que no hi hem arribat al vespre... (riu).
MONTSERRAT: No, però vull dir que era amb el sentit de dir com eren, i el diumenge a missa i que si no anaves a missa, havent dinat, a la doctrina, al catecisme...
JOAQUIM: A les tres.
MONTSERRAT: A les tres, llavors sortint, si hi havia el mes de maig, o hi havia...
ASSUMPTA: El mes del Sagrat Cor, el mes de Maig, la revetlla de la Puríssima, el Novenari...
MONTSERRAT: Sí, i que si no hi anaves, ah!!! avui no hi ha Patronat, sí, havia d’anar-s’hi i no negar-ho. Que jo recordo una cosa que sempre la dic i em diuen: mira, pobre home, quina maledicció li dones. El Sr. Gironès, l’avi, quan a les tres que sortíem de doctrina, al moment, on anem? on anem? No, sortim una mica aquí a la plaça, i deia, pum!!! Donava un closquet i deia, cap a dintre que ara fan el rosari, eh?
ASSUMPTA: Si, és que això: doctrina, rosari...
MONTSERRAT: Era una cosa!!, sí, sí.
JOAQUIM: Jo, per altra banda, en quant a lo de la missa que dius no hi vaig començar a anar fins acabada la guerra...
ASSUMPTA: Oh!! és clar, tots, bueno no, jo vaig fer la comunió en temps de la guerra.
JOAQUIM:... perquè recordo alguna vegada, una cosa que després quan vaig veure a l’església recordava que havia vist aquelles voltes amb allò, haver anat amb algun familiar de més petit. Però, entre llavors, com he dit abans, entre la guerra i la malaltia, fins acabada la guerra no vaig començar perquè quan vam fer la primera comunió l'any 42, doncs llavors, anar a catequesis abans, i en aquí vaig començar catequesis. La primera catequista que vaig tenir en l’església que hi havia llavors, que era un local, que era el Cèntric Club, era un lloc de ball...
ASSUMPTA: Allà on hi ha la Caixa de Catalunya.
JOAQUIM:... es va habilitar per l’església mentre l’església estava derruïda. La primera catequista que vaig tenir, que encara tinc l’estampa que em va regalar, era la Montserrat Tresserres d’aquí a la Garriga, una noia que encara gràcies a Déu es viva. Aquesta va ser la primera catequista que vaig tenir, els diumenges, allò que dèiem a la tarda... Després, llavors, ja és va... l’església... Llavors vaig tenir la Pepeta Masó, després vaig tenir la Maria Bulbena, després també ho havia fet un que ara és Mossèn, en Gasull i alguns... i a l’últim, va ser ja pels més grans, un tal Partegàs, que feia, diguem, la reunió comentant l'evangeli amb els més grans, això ja després de la comunió. Però això que diuen, la doctrina a les tres i llavors sorties a les quatre i si havies anat a doctrina et donaven una assistència que servia per anar al Patronat, al centre catòlic, que feien més o menys alguna cosa que estava més o menos bé. Ara, els que volien anaven aquí o anaven al cinema particular.
MONTSERRAT: No, bastant, bastant, al Patronat.
ASSUMPTA: El jovent al Patronat, eh!!
JOAQUIM: Sí, al Patronat, la majoria al Patronat.

- El Patronat
ASSUMPTA: El Patronat havia sigut on ara estan fent obres aquí a la rectoria, allà hi havia hagut antigament el Patronat...
JOAQUIM: Hi feien els Pastorets.
ASSUMPTA: Jo no me'n recordo, però la meva mare m'ho havia explicat i llavors, quan hi va haver-hi aquesta donació de la Maria...
JOAQUIM: Solé, vídua...
ASSUMPTA: Bueno, va haver-hi una donació del terreny del Patronat i les escoles de darrere i la caseta de la capella, no? O són dues coses?
JOAQUIM: El què? No, va tot junt. La capella i... la senyora que vivia a la capella era la propietària, i llavors van fer la Fundació, bueno no, ella va regalar... el local el va fer i el va regalar a la Parròquia per la Joventut de la Garriga. Ara, després va venir un capellà que se'l va vendre, això és una altra cosa, però ella el fet va ser que ho va regalar-ho pel poble de la Garriga, sota l'administració de l’església, perquè el jovent tingués un lloc on fos, diguem, més o menys controlat dintre de la serietat i de la moral de llavors, d’aquella època, exacte. I llavors és allà on nosaltres vam passar la nostra joventut, sigui amb cine, sigui amb teatre, que tu n’havies fet i ho feies molt bé (li diu a la Montserrat), o amb sardanes, doncs...

- Sardanes.
ASSUMPTA: Sardanes sobretot, cada quinze dies sardanes, eh!!
MONTSERRAT: Lo bo de les sardanes, quan tocava sardanes en el Patronat, pues la joventut després d’haver fet la pel·lícula, eh, després treien...
ASSUMPTA: No, abans, abans. Primer sardanes i després posaven les cadires i feien la pel·lícula.
MONTSERRAT: Llavors es feia el cine? Era al revés?
ASSUMPTA: Sí.
MONTSERRAT: Bueno, les cadires les pujaven a dalt de l’escenari...
ASSUMPTA: Totes les butaques, eh!
MONTSERRAT:... tota la joventut, això també ho farien, diríem si volen sardanes aneu a la plaça. Doncs pujaven totes les butaques i llavors es ballaven sardanes i venien gent del voltant, de Granollers, de Llerona...

- Orígens del Centre Excursionista.
MONTSERRAT:... de Centelles, d'Hostalets... Era un centre, no, no, tenia molta vida. Per nosaltres el Patronat ha sigut una cosa molt important, perquè si anàvem d’excursió, perquè havíem sortit molt, totes aquestes muntanyes les havíem seguides, no? Va ser més tard, quan et parlo jo encara no estava format el Centre Excursionista, com a entitat no existia, però era tot un grup que sortíem i després, d’aquest grup, va sortir el Centre Excursionista.
Doncs nosaltres, a les sis havíem de ser a la Garriga o a quarts de set perquè havíem d’anar al Patronat. Havíem pogut anar allà on fos, però havíem d’anar al Patronat. Anàvem a casa corrents, ens canviàvem... Però que no heu sortit tot el dia? Però hem d’anar al Patronat, perquè era el centre de reunió, de trobada, de... teníem, no ho sé, un lligam amb el Patronat, tenia molta, molta vida, però molt, eh!!

- Sardanes i les coples.
JOAQUIM: I les coples més assídues a venir eren els Lluïsos de Taradell i després la Genissenca. Són les dues que venien més, i quan no hi havia sardanes i se’n volien ballar, vull dir, que no baixava la copla, llavors al pati del Patronat, abans de l’entrada, llavors es feien amb disc. Amb una gramola posaven discos i també se’n ballaven en allà, però ja no hi havia tant públic, érem purament els d’aquí, els garriguencs.
ASSUMPTA: I ens en va ensenyar a tots, a mi, vaja i a tot un grup, no sé a vosaltres, a ballar sardanes, va ser en Pere Gendra, que ara és mort, en Joan Gendra, la Mercè Rovira, la Pepita... aquesta del carrer Cardedeu, que ara no són a la Garriga, que eren parents de Can Reig. Perquè la gramola em sembla que era del senyor Rovira, eh!!
JOAQUIM: Ah, no ho sé això.
ASSUMPTA: La gramola a mi em sembla que era del senyor Rovira, eh, i portar... al menos els discos, i ho portaven i són els que ens van ensenyar a tot el jovent, nosaltres llavors teníem 10 anys o 12, érem petits i ens va ensenyar a ballar sardanes... vull dir, que van... i aquests que són més grans... en Carreras em sembla que també era dels que ens ensenyava, el Francesc Carreras, que encara és viu, no sé si l’heu entrevistat o no? però aquell encara és viu, que és un que ara viu al carrer de Samalús. En Francesc Carreras doncs, també era molt així, de tot aquest grup d'aquests més grans que eren els que feien comèdia en el Patronat llavors, que aquests eren més grans que nosaltres.
JOAQUIM: Sí, aquest és més gran que nosaltres.

- La Guardiola i festa de la Guardiola al Patronat.
MONTSERRAT: Jo del Patronat, la veritat, lo que recordo que disfrutava més era amb els Pastorets, les funcions...
ASSUMPTA: La Guardiola, la primera comunió...
MONTSERRAT:... perquè hi havia molta...
JOAQUIM: Era molt familiar, era molt familiar.
MONTSERRAT: Sí.
JOAQUIM: Bueno, jo no puc dir-ho gaire perquè no n'era membre eh!! A casa teníem una altra idea de l'estalvi però jo reconec que era una cosa que estava molt bé perquè era com si anessis a la Caixa de Pensions a portar cèntims...
ASSUMPTA: Oh!! És que hi anaves...
JOAQUIM:... era una entitat succedània que diríem, de la Caixa...
ASSUMPTA:... era una filial.
MONTSERRAT: La directora qui era?
ASSUMPTA: La Dachs.
JOAQUIM: La Fermina Dachs.
MONTSERRAT: No, no, l'Asunción.
JOAQUIM: L'Asunción Dachs, i llavors el Sr. Samsó que era el delegat de la Caixa que hi havia aquí a la Garriga.
ASSUMPTA: Però això ja ve d'abans de la guerra, eh!!
MONTSERRAT: Això ja ve d'abans de la guerra, sí.
JOAQUIM: Sí, però jo parlo de després de la guerra.
ASSUMPTA: No, però perdona, però... Es va fundar abans que hi hagués la Caixa d'aquí, que llavors aquests cèntims se'ls quedaven i que, perquè és clar, potser podies fer un ingrés de deu cèntims, vull dir, a casa em sembla que ens posaven cinquanta cèntims a cada un, eh!! vull dir, i llavors ells, és clar, cinquanta cèntims no pots fer l'ingrés a la Caixa, i llavors ells els anaven guardant, i quan cada mes, o cada mes i pico... no sé cada quant, tú tenies una llibreta, t'apuntaven oi? i sabies lo que hi tenies exactament, i llavors ells es cuidaven d'ingressar-ho quan hi havia una quantitat una mica... Sí, perquè és clar cinquanta cèntims no podia ser, però vull dir que era diferent. I llavors o venia el Sr. Samsó aquí a la Garriga...
JOAQUIM: Sí, el primer delegat de la Caixa que hi va haver-hi.
ASSUMPTA: Sí, el primer banc i Caixa que hi va haver-hi aquí a la Garriga va ser La Caixa, que el Sr. Samsó... i la Pilar Samsó que encara viu per aquí, i la Roser també és casada amb el Blancafort.
Llavors aquesta Sra. Dachs que era la que va fundar junt amb... això va ser una fundació em penso, un conveni de la Sra. Assumpción Dachs amb el Sr. Moragues, que era el fundador de la Caixa... i això era la Guardiola. Era a banda del Patronat, se'n cuidava... hi havia la Sra. Dachs, l'Antònia Suquet i la Filomena Gasull.
JOAQUIM: I després s'hi va posar la Remei Costa.
ASSUMPTA: Sí, bueno, és clar, perquè ja era diferent.
MONTSERRAT: Però la festa aquesta es celebrava una vegada a l’any.
JOAQUIM: Una vegada a l’any en el Patronat, però això s’anava a portar amb un local que se’n diu Acció Catòlica, que era de la Parròquia, al carrer de Sant Lluís, que era l’antic local dels Hermanos d'aquí la Garriga, que perteneixia a la Parròquia, allà on era Acció Catòlica, allà davant de Can Ton Manel, eh! Això és allà on s'apuntava lo que tu deies, l’època aquesta.
ASSUMPTA: Masllorens em sembla que és diu, hi ha una torre allà a la plaça del Silenci. Una casa que fa cantonada en aquell carrer tant estret al costat de Can Ramos, al cantó, damunt, hi ha una torreta petitona, doncs allò era de l’antiga... L’escola Sant Lluís es va fundar en allà i llavors això va quedar... era de la Parròquia aquesta casa i era on hi anàvem nosaltres a fer Acció Catòlica que...
JOAQUIM: Exposicions de dibuix també n’hi havia, i cine el dissabte.
ASSUMPTA: Jugar a ping pong, perquè feien campionats de ping-pong,... és que ja feien activitats, ja!!
MONTSERRAT: Era una vegada l’any i lo que tu els pares et donaven que et deien: au té! guarda-ho per la Guardiola, per la Guardiola, llavors el diumenge s’hi anava, perquè era el diumenge que s’hi anava.
ASSUMPTA: Sí, sí, el diumenge al matí. Bueno no, però ella et demana la Festa del Patronat.
MONTSERRAT: Ah!! La festa del Patronat?
JOAQUIM: La festa anual, la festa anual.
MONTSERRAT: Bueno, aquella festa sí, bueno, i era una cosa...
JOAQUIM: Ballet, poesies, era un reparto de diferents coses de totes les persones i jovent que actuava.
ASSUMPTA: Hi havia la germana Rovira, aquesta del Sr. Rovira que dèiem, la germana Rovira que aquestes tenien cultura, tenien... sabien tocar el piano, havien tingut més instrucció. No sé si eren filles d’aquí a la Garriga o no, això ja no t’ho puc dir. I aquestes llavors, a través d'Acció Catòlica a les més petites doncs, els hi ensenyava cançonetes, que ara la gent s'ho carregaria, però llavors feien "els soldats venen de França", "jo tinc un mocador", titelles... aquestes cançonetes així representades, "el pagès casa a sa filla", que eren cançons del Llongueres, que saps que hi ha tots aquells ballets i cançonetes i coses d'en Llongueres, doncs els treien d'allà elles. I tocaven el piano i la Mercè era la que dirigia.

- Festa per la comunió.
ASSUMPTA: I llavors per la comunió també, el dia de la Comunió també feien una altra festa així i però, i és clar, s'omplia perquè és clar, que la meva nena, que el meu nen, tothom, els pares, avis, tiets, cosinets, tothom, tothom anava a veure els que sortien en allà i llavors també recitaven poesies i bueno, era...
MONTSERRAT: Sí, era una activitat que s’anava a fer allà i es passava bé.

- Cinema i censura.
ASSUMPTA: La censura (riu).
JOAQUIM: La censura ja la feien abans del diumenge al matí.
MONTSERRAT: Lo bo del Patronat amb el cine era: entraves amb un fred que pelava, no hi havia pas escalfor de res i et feien una pel·lícula...
ASSUMPTA: De neu i fred.
MONTSERRAT:... de neu!! (riuen), que era massa, era massa, i no fallava, eh!, sempre la pel·liculeta aquella de neu.
JOAQUIM: La censura que la feien el diumenge al matí, el maquinista, els maquinistes de llavors, en Salvador Gasull i en Massó, aquests... passava no sé qui, no sé si hi anava un sacerdot, suposo que n'hi devia anar algun...
ASSUMPTA: Em sembla que ja els hi tenien confiança amb ells.
JOAQUIM:... o ja els hi tenien confiança en ells i feien la censura llavors. Ara, a part de la censura, durant la sessió, la pel·lícula es trencava tres o quatre vegades, però anava bé perquè obrien els llums, es feia com una espècie d’entreacte...
ASSUMPTA: Si, ja s’hi contava, saps? ja s’hi contava.
JOAQUIM:... per anar al bar o per menjar caramelos i mira, també anava bé una mica de descans.
MONTSERRAT: O comprar cacahuets.
JOAQUIM: Sí, exacte.
ASSUMPTA: És un món que no us el podeu imaginar ara vosaltres. I si hi havia només un petó, doncs llavors hi posaven la mà a davant del projector i així no ho veia ningú i tothom reia.
JOAQUIM: Després, finalment, els últims anys, hi va haver-hi un concert amb el cine Alhambra d'aquí la Garriga, amb l'empresari, i llavors la segona pel·lícula, diguem, la que no era de primera, perquè els programes eren dues pel·lícules, la primera i la segona, la primera era la bona i la segona acostumava a ser senzilla. Doncs havien fet un contracte que era la segona pel·lícula i quan l’havien passat a l'Alhambra la cedien al Patronat i llavors em sembla que hasta cobraven algo últimament, no sé si tres pessetes o...
ASSUMPTA: No ho sé, ja últimament, no ho sé.
JOAQUIM:... es cobrava algo últimament, perquè ja havia de ser més modern, perquè allò ja era massa vist lo antic i ja era una mica més modernitzat.
MONTSERRAT: Bueno, jo no recordo l’assistència, jo no recordo donar-la perquè els meus pares eren socis...
ASSUMPTA: Exacte.
MONTSERRAT:... i al ser socis...

- Socis al Patronat.
JOAQUIM: Exacte, és que hi havia la societat, eh!! És que més o menos cada família tenia tres o quatre cadires, segons... sempre la mateixa, sí, sí, això és veritat, això no hem pensat a dir-ho, sí.
Bé, hi havia un plànol a la taquilla i llavors tu, si hi havien localitats lliures, les que t’interessaven o de les que quedaven, n’agafaves una, dues, tres i cada mes, em sembla, que et venien a cobrar un tiquet a casa pel número de cadires que tenies i l’import de cada una i llavors, això, ja eres soci i això doncs, ja seria per sempre, pel cine, pel teatre... excepte pels Pastorets que llavors feien igualment, però llavors feien rifes per ajudar una mica a la despesa de la comèdia i es rifaven diferentes coses i amb unes tires de número que es compraven, després es feien uns sortejos per ajudar una mica al manteniment de l'elenc teatral que hi havia llavors.

- Teatre al Patronat.
MONTSERRAT: Doncs n'hi ha tira del Patronat, eh!!
ASSUMPTA: Sardanes, lloc de reunió, cafè, el cafè tenia molta vida.
JOAQUIM: Conferències d'Acció Catòlica, de jovent també se n'havien fet. Hi havia hagut el...
ASSUMPTA: Al Patronat no.
JOAQUIM: Sí, sí, al Patronat, sí. Havia vingut aquell capellà de Can Alern, com se diu, Mossèn Batlles, havia vingut a donar conferències a la Joventut d'Acció Catòlica, jo ho recordo perquè hi havia anat.
MONTSERRAT: En el Patronat?
JOAQUIM: Al Patronat, al Patronat, i quan es feia la Santa Missió a l’església, hi havia actes al matí i conferències que també es feien al Patronat.
ASSUMPTA: No me’n recordo, no.
JOAQUIM: Al menos jo recordo haver-hi assistit, amb alguns.
ASSUMPTA: Sí, sí, no, ja pot ser.
MONTSERRAT: Jo del Patronat recordo l'època de quan Joan Planas, al cel sigui, que es cuidava dels Pastorets, de festivals de cant, obres de teatre...
ASSUMPTA: S’havien fet obres molt bones sí, tenien molt de renom, molt.
JOAQUIM: N’havien fet una que se’n deia "Els tres tambors" que la protagonista era la Montserrat Allande...
MONTSERRAT: Ja està!!
JOAQUIM:... i estava guapíssima.
MONTSERRAT: Bueno, jo, en a mi, només recordaré una cosa que casi bé em fa vergonya dir-ho. Es va fer un festival que tot era de cant i una de les cançons que em va tocar cantar a mi va ser el "T'estimo d'Agrip", i quan... al moment de sortir que ja prou vergonya tenies diu: la Montserrat ens cantarà "el t'estimo d'Agrip", dedicat al seu nòvio Màxim, booommmm!! (riuen). Oh, una vergonya!!, però bueno, i això va ser aquell dia del Festival, altres dies teatre... molt maco.
ASSUMPTA: Havien guanyat molts premis eh!!, de concursos i actuacions comarcals de teatre.
JOAQUIM: Això va ser havent-hi de director ja el Francesc Plana Uró.
ASSUMPTA: No, però les noies també havien guanyat premis...
MONTSERRAT: No, això abans era.
ASSUMPTA: De la senyoreta Remei Vilar, te n'ha parlat algú?
JOAQUIM: Però quan va entrar en Francesc Plana Uró es va entrar en un cercle de diferents llocs d'esplais aquests d'Acció que es deien, o sigui, Patronats Parroquials i formaven una red i anaven fent diferents obres a diferents llocs. Era un concurs, que se'n deia i aquí a la Garriga hi havia alguns sectors d'aquests aficionats que n'havien guanyat algun. Una d'elles era la Conxita Miró que havia guanyat un premi d'aquests.
MONTSERRAT: Ui, la Conxita, i tant!!
ASSUMPTA: Era molt bona la Conxita Miró. Hi havia hagut nois que haguessin pogut anar a treballar a Barcelona, eh!! vull dir... i llavors la Srta. Remei Vilar, que ningú en parla.
MONTSERRAT: Oh, i tant!!

- Gent oblidada: Remei Vilar.
ASSUMPTA: La srta. Remei Vilar va ser una persona... és una de les persones que s'ha fet més injustícia d'aquest poble, perquè quan la postguerra, que encara no hi havia res, perquè quan va venir en Francesc Plana ja hi havia tota una arrancada, ell no va arrencar el Patronat de la postguerra, no, va continuar el que hi havia començat i el que ho va començar a part perquè és clar... els nois amb una cantó i les noies amb un altre, eh!! només als Pastorets podien anar junts.
JOAQUIM: La Ventafocs la feien tot noies.
ASSUMPTA: Tot noies, eh!! i el príncep era la Rosa Llimargas, em sembla, dels tres tambors, no perdó... i doncs, la srta. Remei Vilar era una senyora...
MONTSERRAT: Era germana de Mossèn Vilar.
JOAQUIM: De Mossèn Josep, Remei Vilar Bigué, es deia, una senyora soltera, gran.
ASSUMPTA: Sí, van venir aquí a la Garriga perquè la seva mare era mestre i portava l’escola, si no m’equivoco, eh!!, això ho saben més bé aquests que han fet l’estudi de l’ensenyança de la Garriga. I la seva mare era mestra i llavors ells van continuar vivint aquí a la Garriga, vivien per allà a la plaça i aquesta senyora és clar, estava instruïda, tenia cultura, sabia... i era la que va formar el cuadro...
JOAQUIM: Escènic.
ASSUMPTA:... Perquè jo no hi anava, jo no hi podia anar perquè tenia feina, jo tenia feina a casa meva, vull dir havia de cuidar als meus germans i havia de sorgir mitjons (riu). Però al Patronat si que hi anava els diumenges, eh!! i les seguia les coses. I era lo que us ensenyava a vosaltres, aquesta senyora va fer molt pel Patronat, per la cultura de la dona, moltíssim, però moltíssim!! i no se'n parla, enlloc surt, no se'n parla no, no és diu res i va ser un puntal d'aquells, perquè a veure, en aquell moment nosaltres, jo...

- Context de l'època.
ASSUMPTA:... jo vaja, jo personalment no tenia consciència de la dictadura que vivíem, de la manera que... no tenia consciència de res. És clar, allò que diuen, la seguretat dels burros, perquè caminen a quatre potes, eh, però érem feliçes, vull dir...
JOAQUIM: Seguíem el ritme.
ASSUMPTA:... vull dir s’ha de reconèixer, jo clar, podíem anar d’excursió, podíem anar al Patronat, podíem ballar sardanes, es podia... sí, havíem d’anar a missa i havíem de resar el Rosari però com que ja ho tenies tant assimilat ni te n'adonaves compte de...
MONTSERRAT: No, eres feliç, jo era feliç tal com vivia.
JOAQUIM: No coneixíem res més.
MONTSERRAT: Ah, això.
ASSUMPTA: És clar, no podies sortir, vull dir, escolta ara... Escolta, jo sé que deien a casa quan era petita: he anat set vegades a Barcelona i ja era una cosa excepcional!!, perquè n’hi havien que no hi havien anat mai. Jo hi havia anat set vegades. Un dia així, a nivell d'escola de 10 anys, 11 anys, eh, i era una cosa extraordinària per dir-te i... La primera sortida que vam fer amb Mossèn (no s’entén?), no sé si tu venies que vam anar a Granollers, bueno, des de la Garriga amb cotxe de línia a Granollers, a Caldes, a Castellterçol, a Moià, i vam baixar per Centelles. Doncs vam dinar, ens portàvem el dinar, vam dinar i vam tornar a venir aquí a la Garriga i va semblar que havia anat, bueno!!!...
MONTSERRAT: A Amèrica.
ASSUMPTA:... com si hagués anat a Amèrica o què sé jo, imagina’t, eh!! la volta que ara la fas...

- Tornem a la Fundació del Patronat.
JOAQUIM: Perdona, em recordo del nom que llavors no ens sortia de la fundació, de la persona que va fer el Patronat i que el va deixar, era la sra. Vídua Solé...
ASSUMPTA: Maria Moragues.
JOAQUIM: No, Moragues no, era un altre nom, vídua Solé era. La Fundació tenia el nom d'ella i llavors era vídua Solé, que encara hi ha el Panteón aquí a la Garriga de la seva família.
ASSUMPTA: Que us interessen molt aquests datos del Patronat i tot això? Jo tinc el testament, tinc una còpia del testament, si la trobo ja te la... Perquè llavors, bueno, la tinc perquè al posar la guarderia, llavors ajuntant-se amb tot això de l'escola St. Lluís i llavors jo, com a fundadora de la guarderia, doncs van fer, la Junta va fer una reunió i mira, perquè llavors nosaltres ens en vam anar a la capella del Passeig, allà...
MONTSERRAT: Sí, que precisament era allà on hi havia anat a missa jo, molt.
ASSUMPTA: Sí, vull dir, vam anar en allà i amb aquestes coses de la Junta i tot això, bueno, vam fer per sapiguer, vull dir, bueno... Ara molt bé, aquí estem de lloguer però dic: ara ens posen aquí i què, d'aquí dos dies si ens tiren a fora què passa? I va ser quan em van ensenyar el Testament, vull dir, que em van donar una còpia... la tinc per això, eh!!
JOAQUIM: Ah!!! Ara m'en recordo, Maria Esturgó, vídua Solé.

- Anar a Confessar.
MONTSERRAT: Bueno, això de confessar, això era una cosa, perquè no eres tu ni la família, era tothom, oi? Anar a confessar era una cosa que s’havia de fer. Jo moltes vegades era anant-t’hi amb la mare i altres vegades perquè era amb la colla que fèiem la catequesis o doctrina, oi? però no com una cosa de... però que ho feien fer!!
ASSUMPTA: Sí, cada quinze dies, oh i tant!! No he resat, no he estat amb atenció... de vegades no contesto gaire bé als pares, i que dèiem més... ja era un rutina, pensava, és que no tens res més?
MONTSERRAT: Jo com que vaig fer la primera comunió abans de la guerra, és a dir, pel maig es va fer la Primera Comunió i pel juliol va esclatar la guerra, no? doncs ja vaig fer-la als sis anys, o sigui que per això sóc més velleta que vosaltres.
JOAQUIM: Gran.
MONTSERRAT: Graaaannnn!!
JOAQUIM: No t’emboliquis, gran.
MONTSERRAT: Gran.
JOAQUIM: Tires per terra el programa.
MONTSERRAT: I jo em recordo que havíem tingut a casa, quan el Mossèn va marxar de l’església, que van començar a cremar i tot plegat, va venir el capellà a casa i jo és clar, això vaig anar-ho vivint, vivint, vivint... però jo ho dic en el sentit de que ja era tant petita de que ja ho tenia tant gravat aquí, que la mare de la manera que era, familiar teva, eh!! sí, de l’àvia...

– Continuen parlant del fet de confessar-se i l’educació religiosa de l’època.
ASSUMPTA: La més grossa... que la meva mare em deia: t’he avisat un cop, eh!!
MONTSERRAT: Sí, ja n’hi havia prou.
ASSUMPTA: Ja n’hi havia prou, eh, que et digués: t'he avisat un cop!, ja n'hi havia prou.
JOAQUIM: Jo no puc pas dir que fos traumàtic perquè com que ens ho van ja ensenyar a practicar a la catequesi de la Primera Comunió després ja hi estaves encarrilat, i quan tu convenies que era necessari anar-hi, pues hi anaves, o durant la missa o el dissabte a la tarda, però vull dir ja era una cosa normal de que anessis a confessar quan creies que la teva consciència doncs t'ho demanava.
MONTSERRAT: No, vols dir que un ho pensava? Era també...
JOAQUIM: Oh, però lo que ens havien ensenyat sí, Montserrat.
MONTSERRAT: Sí, però més aviat perquè et deien: s'ha d'anar a confessar, s'ha d'anar a confessar!!
JOAQUIM: Però tenies criteri de quan et convenia o no et convenia. Tampoc m'havia pressionat mai ningú a casa, ni d'anar-hi, ni de fer-me por, de dir: lo que has de fer és, si tu ho creus convenient, mai es pot anar a combregar que no hagis anat a confessar si la consciència no hi estava d’acord. De l'educació que havíem rebut, exacte, religiosa, i no em sap gens de greu, exacte.
ASSUMPTA: No, no, precisament tant tú com jo vam tenir una educació de petits i ja dic, i els meus pares, però ho feien convençuts, eh!!, convençuts.
JOAQUIM: Jo, em sembla que tots tres vam portar la mateixa.
ASSUMPTA: Sí, però els teus pares tenien una mentalitat més oberta. A casa meva estaven molt marcats per l’església. La teva sogra, la tia Dolores, era molt més estricte.
JOAQUIM: Ui, sí!!
ASSUMPTA: Ah doncs, perquè era germana del meu pare.

- Resar. Resar el Rosari. Resar les quaranta Ave Maries.
JOAQUIM: A casa no s'havia resat mai, no, això no, a casa no s'havia resat mai. Però el resàvem quan volies, una devoció, o bé llavors si volies el resaves o amb un, per exemple, a Montserrat que hi hem anat molt tota la vida, doncs abans de les vespres. A les sis de la tarda comencen amb el Rosari, pues no l'hem perdut mai, sempre hi hem anat, però allò de dir com una tradició, a casa meva resar el rosari no, això no, diferents oracions, pregar cada dia al matí i al vespre, perquè això ja ens ho havien ensenyat tant a casa com a catequesi i, això sí.
MONTSERRAT: Però saps què passa? que abans era així perquè no hi havia televisió.
JOAQUIM: Sí bueno, també, un altre tipus de vida.
ASSUMPTA: A casa meva resava el rosari, el mes de Maria... amb lectures i tot, eh!!, el meu pare... I fèiem... amb una taula i posàvem una imatge de la Mare de Déu i un ramet de flors, ni que siguin del bosc, és igual, vull dir, allà unes flors i tot el mes de maig n’hi havia, el mes de Maria, a l’entrada de la casa i unes espalmatòries amb dos ciris i al vespre, tots reunits. El pare quan plegava d’haver munyit i tot es rentava, i llavors pujava a dalt i abans de sopar, el mes de Maria, després el Rosari, llavors la Novena a la Puríssima i els quaranta Ave Maries, que això pudé no n'has sentit a parlar mai.
Encara no ho sé, no puc explicar-t’ho no, només sé que resàvem quaranta... es començava als volts de la Puríssima i s’acaba ara per Nadal, allà on s’havia de començar, i era resar a més a més del rosari les quaranta Ave Maries perquè no sé de quin bisbe o no sé que era, va ofertar pel naixement del nen Jesús a la Mare de Déu mil Ave Maries, no puc dir-te, no puc lligar-ho i no ho he trobat enlloc. Hasta un dia ho penso, ara, vull dir per curiositat meva, que representaven aquelles quaranta Ave Maries?, però sé que... i cada 10 ave maries llavors feies una jaculatòria, però això si que no t’ho puc explicar més perquè no, no hi entro.
I el mes del sagrat cor, el mes de juny, llavors ja tenien massa feina amb el segar i venien cansats i llavors només es feia una petita pregària, ja no es feia tota la lectura, però teníem el mes de Maria, el mes del Sagrat Cor...

- Setmana Santa: època d’abstinència i recolliment.
ASSUMPTA: El divendres de Quaresma, bacallà, bacallà.
JOAQUIM: Bacallà o peix. Però bueno, mentre érem petits no conta, perquè no contava això no, és quan ja ets adult que entres amb el dejuni, eh! Això totes les religions, eh, doncs llavors sí, llavors ja últimament ho recordes més de gran però de jovenet pues no, la veritat no ho recordo. Ara, de gran sí.
ASSUMPTA: Jo sí...
MONTSERRAT: Bueno, es feia lo que la mare posava a la taula, i menjaves.
JOAQUIM: Sí, i la tradició aquesta del divendres Sant, això sí, això impepinable això.
ASSUMPTA: El divendres Sant com que era dejuni doncs...
JOAQUIM: Dejuni i abstinència, o sigui, algo menys de lo normal del menjar i a més a més, abstenir-te de carn.
ASSUMPTA: Bueno, però llavors la meva mare feia un bacallà... Sé que una vegada, ara quan ja érem grans... a la llauna, amb escarxofes i ous durs i panses i no sé que més, un bacallà!!, i és clar, com que era un dia així, doncs feia crema, ja em diràs quin dejuni era això perquè... No, de carn no en menjàvem, era abstinència, però el dejuni, el dejuni no el fèiem, perquè vull dir, nosaltres, és clar, veien que érem joves i llavors el meu pare treballava molt i la meva mare s’enrabiava si en feia, li deia que ja, que l’abstinència que sí que la fèiem i que es deixés estar de dejunis que...
I supersticions... sí, però la meva mare a casa meva no s’ho creien això. Sí bueno, que no es podia ni picar matalassos, perquè llavors és clar, a les cases tant per Nadal com per Pasqua es feien unes netejes, uns dissabtes!!, que ara potser, ara si dic feien el dissabte no saben que vol dir potser el jovent d'ara.
MONTSERRAT: Fer dissabte.
ASSUMPTA: Fregar i endreçar, i fregar amb salfuman, eh!!, aquells fregalls rodons i a terra agenollada i frega amb salfumant.
ASSUMPTA: I llavors mentre hi hagués el Santíssim al Monument, que tampoc ara ja no sabeu que és el monument, no es podia fer xivarri, us en recordeu?
JOAQUIM: La ràdio feia només programes de música clàssica. Totes les emissores de ràdio, això sí que ho hem viscut, feien programes de música clàssica...
MONTSERRAT: Bueno, això ara més cap aquí, per això.
JOAQUIM:... i fins el dissabte de Glòria no es començava a cantar, els cors populars i després doncs ja a fer música normal. I els espectacles de varietées i de teatre de les ciutats, també tot això estava parat durant la Setmana Santa, fins el dissabte de Glòria a la nit no es començaven els espectacles.
ASSUMPTA: Picar matalassos, allò, picar matalassos, picar, això no es podia fer i ui!! sé que les dones s’afanyaven a escombrar el carrer perquè el posessin, perquè tocaven, les campanes tocaven quan a... A veure, l’ofici del Dijous Sant canten el Glòria, llavors repiquen molt i llavors ja no, inclús a l’església tocaven més les campanes, aquells d’allò, aquelles matraques o no sé com se deien.
JOAQUIM: Les carraques, les carraques aquelles.
ASSUMPTA: Sí, carraques.
JOAQUIM: El matar jueus que en deien.
ASSUMPTA: Doncs quan sentien a picar, ui ja repiquen les campanes!! doncs a llavors, ja està, si llavors estaves escombrant el carrer ja prou, ja no es feia... ja no es podia piar ni fer xivarri, ni res fins que no toquessin a Glòria.
JOAQUIM: Nosaltres no ho fèiem això.
MONTSERRAT: Bueno, això era molt endarrere.
ASSUMPTA: Jo me’n recordo, jo me’n recordo d’acabada la guerra...
MONTSERRAT: Te’n recordes? D’acord, jo també me’n recordo, però...
JOAQUIM: Però ja era més optatiu, això ja era més optatiu.
ASSUMPTA: Bueno, jo parlo... però les dones del carrer no sortien a escombrar, les dones del carrer, eh!!
MONTSERRAT: No me’n recordo d’això.
ASSUMPTA: Ah!, bueno, tu no te’n recordes però jo si, bueno, com a dona potser...

- Mona de Pasqua.
JOAQUIM: Que ara no es fa, no es fa tant de crocant. El crocant és una pasta que es fa amb ametlla i mel, la fan els pastissers, i que fa una massa dura, prima, i llavors feien les cases, les figures i feien coses amb això i era una mona de crocant.
MONTSERRAT: Però això ja era més endavant, eh!
ASSUMPTA: Jo, no me n'havien donat mai de mona.
JOAQUIM: Més endavant, sí, sí.
ASSUMPTA: Sí, més endavant. Jo sé que passava pel carrer i veia aquells pastissos i pensava: que n’han de ser de bones!! I quan vaig començar a treballar, el primer any per Pasqua, vaig comprar una mona i la vaig regalar al meu germà petit perquè li era padrina. Jo no havia tingut mai una mona de Pasqua i sempre pensava, i és que encara les veig aquelles de Can Sitges, aquelles mones i pensava: però que n'han de ser de bones!! I llavors quan la vaig tastar vaig pensar: són normals (riu), però saps la il·lusió de pensar, una mona de Pasqua, que ha de ser de bona!, vull dir, és que anar a la confiteria, carquinyolis, l'única cosa que es comprava i poca cosa més.

- Tots Sants.
ASSUMPTA: A casa no.
MONTSERRAT: Jo no me'n recordo massa, no.
JOAQUIM: El dia de difunts, l’endemà de tots Sants hi anàvem, el dia de Difunts.
ASSUMPTA: Sí, el dia dels morts.
JOAQUIM: A resar davant de la làpida o portar algunes flors, depèn, però normalment sempre tenia la memòria dels difunts que havien entrat.
ASSUMPTA: Sí, bueno, el dia de Tots Sants, abans de fer la castanyada, al vespre, resaven les tres parts del Rosari a casa, totes tres parts, llavors torràvem les castanyes i panellets i era el dia... i panellets també, això sí, panellets sempre n’haviem comprat a casa, i era el dia que el meu pare encetava, deia: vaig a fiblar la bóta.
JOAQUIM: A fiblar, provar el vi.
ASSUMPTA: Provar el vi, el vi novell.
JOAQUIM: Provar el vi de l’any.
ASSUMPTA: I era el dia que tastàvem el vi novell, i doncs tastar el vi novell se’n diu fiblar la bota.
JOAQUIM: I es deia si era bo o no, ja per començar-ne a gastar.

- El dol.
JOAQUIM: Ui, sí, sí. Jo recordo que cada vegada que es moria un avi, la feina que tenia a tenyir sabates negres, que ho feia jo, les sabates de la mare, del pare, les meves, portaves les sabates negres sempre. Els homes amb corbata els diumenges quan et vesties o bé un braçalet negre aquí, al braç, a l’americana o a l’abric, depèn de l’època de l’any que era...
MONTSERRAT: Senyal de dol.
JOAQUIM: ... de senyal de dol mentre durava el d’això, i un botó forrat de negre en aquí, com un pin que es porta ara...
MONTSERRAT: Jo, amb aquesta exageració no, la veritat.
ASSUMPTA: A veure, jo quan va morir la meva àvia tenia 12 anys, vaig anar un any negre i llavors com que m’havien de fer un vestit i no n’hi havien gaires, ja me’l van comprar al cap d’un any... perquè llavors feien un any negre i després un any aixís de...
JOAQUIM: Mig dol.
ASSUMPTA:... de mig dol, gris i quadres i així..., ja me'l van comprar blau cel, perquè ma mare diu: escolta, ja has anat un any negre.
MONTSERRAT: Això deus parlar de...
ASSUMPTA: Tenia 12 anys, jo.
MONTSERRAT: Ja veus.
JOAQUIM: I les dones per l'enterro en comptes de portar una mantellina normal, portaven lo que se'n deia el manto que era una mantellina més tupida, sense dibuixos, una mantellina més tupida i que les tapava totes com bueno, era com un llençol petit per exemple, eh, i després a mig dol, com deia l'Assumpta, llavors ja portaven una mantellina més clareta.
ASSUMPTA: Però les vídues anaven negres tota la vida, ja, eh!!
JOAQUIM: Sí, sí, les iaies ja les ha conegut vídues... bueno quan han sigut vídues, que les he conegut totes amb l'avi. Llavors ja es quedaven negres tal com dieu, sí.

- Viure en parella, divorcis... Reputació de l'home i de la dona.
JOAQUIM: No, llavors això no s'estilava, és que quasi bé ni es deia, si hi era casi bé ni es deia, era normal que hi fos, perquè tota la vida hi ha hagut de tot...
ASSUMPTA: No, i divorcis tampoc.
JOAQUIM:... però no era una cosa segura, era un escàndol, més aviat, no se'n parlava per no donar mal exemple en el jovent.
ASSUMPTA: I llavors ja deien "dona separada, dona condemnada".
JOAQUIM: Ah, això no ho sabia.
ASSUMPTA: Sí, ja dic, dona separada, dona condemnada.
JOAQUIM: I dels homes, no se'n deia res dels homes?
ASSUMPTA: No, els homes eren perfectes. A veure, si les dones... si en un matrimoni dos anaven malament era per culpa de la dona, clar... vull dir, la dona no tenia ni vot ni veu. Ara, vull dir, això també és molt discutible perquè allò que diuen "la puta i la ramoneta", ai perdoneu, perquè no es poden dir aquestes paraules, oi? però realment les dones és que si... en general, eh, o eren un zero a l'esquerra o havien de fer-ho així, eh!! per sota mà. I llavors públicament elles sempre callades, submises i llavors a dintre casa...
JOAQUIM: Bueno, també hi havia aquell acudit que deia: "la dona borratxa i el vi al celler no pot ser", i és que també hi havien dones que s’aficionaven a la beguda, això que no hi havia pas el whisky, com ara, però s’aficionaven amb el vi i n’hi havien moltes que sempre anaven amb l’ampolla de vi al cabàs. És veritat o no això?
MONTSERRAT: Doncs jo, la veritat, jo recordo els meus pares que si deia: fem això, això, fem allò, allò, i estaven d’acord sempre.
ASSUMPTA: Sí bueno, jo he dit parlar amb general, a casa meva, vull dir...
MONTSERRAT: Mare de Déu, els teus pares, i tant!
JOAQUIM: Eren més casos aïllats això que diem.
ASSUMPTA: No, no tant aïllats, n’hi havien, eh!! n’hi havien!!
JOAQUIM: De què vols dir, de dones borratxes o de separats?
MONTSERRAT: De les dones que manaven.
ASSUMPTA: No, de les dones que llavors havien de fer...
JOAQUIM: Portar els pantalons, vaja.
ASSUMPTA: Sí, però molt discretament, que no és veiés, que no...
JOAQUIM: La galeria, la galeria.

- Corpus: primeres catifes i ornamentacions, recorregut de la processó i altars.
ASSUMPTA: Abans de la guerra ja es feia. Es posava... ai perdoneu, enraoneu vosaltres.
JOAQUIM: No, digues.
ASSUMPTA: Que es posaven rames i llavors ho van prohibir-ho, però lo típic d'aquí la Garriga era fer les enramades a les parets.
MONTSERRAT: L'enramat de tots els carrers que passava la processó.
ASSUMPTA: I llavors s'anava a collir ginesta, i quan començava a venir la processó les dones que no anavem a processó, sinó que ens asseiem al portal de les cases allà on pasava, on havia de passar la processó, ens asseiem allà fora totes mudades amb mantellines, totes ben d'això i llavors, quan començava a venir la processó tiravem la ginesta.
MONTSERRAT: Que després va ser, es pot dir el carrer Calàbria que va ser el primer que va fer l'alfombra més llarga.
JOAQUIM: La més llarga, sí.
ASSUMPTA: Sí, però el Sr. Rovira... sí, la més llarga, sí.
MONTSERRAT: La més llarga.
ASSUMPTA: Però el Sr. Rovira va començar. Davant de casa seva en va fer una de rodona...
MONTSERRAT: Ara, d'aquestes així, però la més llarga...
ASSUMPTA:... i en Bartomeu Mas, allà al carrer Sancho Marraco.
JOAQUIM: I una altra cosa va fer el Sr. Rovira, que des del numero 2 del carrer Cardedeu fins al 20, al primer tram, de cantonada a cantonada, aquesta mançana, els arbres... l'Ajuntament en aquella època havia fet unes jardineres a terra en forma de rombo, més o menys, i hi havia plantes, i llavors ell va posar, va vestir tot el tronc dels arbres de verd i això ho feia cada any i era a l´únic tros del carrer que es feia, no s'ha fet mai més això. Al carrer Cardedeu, tots els arbres des de terra fins a una alçada que podia arribar un home amb la mà, pues tot això es vestia de verd, l'arbre, a part de les enramades que dieu, i això ho va idear-ho i ho va fer-ho el Sr. Rovira, que era aquest que també havia fet la rodona. I un dels que es diu que va ser els primers que van fer catifes per Corpus va ser el Balneari Blancafort.
ASSUMPTA: I el Bartomau Mas.
JOAQUIM: En Bartomeu Mas va ser després perquè el Bartomeu ja va venir molt després de la guerra, quan es va passar l'alfombra per casa seva, perquè primer el tram de la processó era més curt i després es va allargar. Primer havia arribat sempre... anava pel carrer gran avall i quan eren el número cent tombàven dintre del mateix carrer i tornaven cap amunt altra vegada carrer Calàbria fins amunt, eh!! i llavors sortien pel carrer Torrent de la Cova i pel carrer Calàbria avall.
ASSUMPTA: No, passaven per davant de casa.
JOAQUIM: A llavors es va allargar per dues maneres, per dalt i per baix. Pel cantó de baix van pujar pel carrer Ramón Pascual i llavors pel carrer Sancho Marraco, que és allà on hi havia el jardiner aquest, en Mas, que va començar a fer les alfombres. I pel capdamunt es va allargar pel carrer del Negociant, baixant pel carrer Bertí i a Can Camprodon, a davant, ja tombava cap avall. Llavors els carrers tenien els altars... i d'altars també n'hi havia més.
MONTSERRAT: Això era el que m'agradava i ara no existeix.
JOAQUIM: Sí, ara només n'hi ha dos d'altars.
ASSUMPTA: Sí, hi havien uns altars macos, eh!!
MONTSERRAT: Perquè quan sortia de l'esglèsia, pues el primer altar representava...
JOAQUIM: A Can Plandiure, el primer altar era Can Plandiure que hi havia el Sagrat Cor.
MONTSERRAT:... i en allà pues el sacerdot resava i tornava altra vegada fins al pròxim altar que hi havia, però n'hi havien varios.
JOAQUIM: Que llavors, el pròxim, quan ja van allargar pel carrer Llerona, va ser l'Hospital i de l'hospital llavors va ser fins al Balneari Blancafort. Hi va haver dos anys que també n'hi havia un, i d'allà fins al número cent del carrer dels Banys que ja hi havia una persona del veïnat que havia pagat un altar de fusta envernissat, blanc, una tal Sra. Codina i cada any el muntaven amb una imatge de la Mare de Déu del Roser, molt antiga, que tenia en Genís de Can Borrell, que vivia davant, i la posaven a fora. Llavors l'any del Congrés Eucarístic, l'any 52, va ser de moda allò que en deien a Barcelona, aquell altar del bolet...
A l'avinguda de Pius XII, de Barcelona, quan el Congrés Eucarístic, es va fer un altar monumental pel dia que es va clausurar el Congrés Eucarístic, que hi havia una rodona molt grossa a dalt que representava lo que tapava allò i una creu, que hi havien totes les autoritats i llavors, aquí a la Garriga, el notari, que hi havia el Sr. Pairé, que tenia el seu despatx en el carrer de Ramón Pascual, a Can Feliu, llavors aquest senyor va idear de fer una còpia d'aquest altar que hi havia a Barcelona pel Congrés Eucarístic i això es va fer en la cruïlla del carrer Ramón Pascual amb Sancho Marraco. Després es va continuar...
MONTSERRAT: On hi havia la guarderia primer.
JOAQUIM: El jardí de la guarderia, això era.
ASSUMPTA: Estavem al Figaró, estavem al Figaró cantonada...
MONTSERRAT: En allà davant hi ha el Sr. Pairé...
ASSUMPTA: Sí, sí, més tard.
MONTSERRAT:... i era quan va fer això que dius, de l'altar, del dibuix, de...
JOAQUIM: No, jo dic del carrer Ramón Pascual. A la guarderia d'ara, darrere el pati de la guarderia d'ara.
MONTSERRAT: Ah!! això era més cap aquí.
JOAQUIM: I llavors al continuar pujant hi havia l'altar de Can Lluís Fortuny, que el feien sempre sota la formícula de Santa Rita. Després pujava pel carrer Samalús i al carrer de Samalús, llavors, hi havia l'altar de les monges d'ensenyança del carrer Cardedeu. Ara no, ara el fan les monges de la residència del Pilar a la plaça de les Oliveres. Llavors continúa pel carrer Cardedeu i després, hi havia un altre altar, quan baixava del carrer de Sant Ramon a la Garrafa, a la Garrafa també hi havia un altar.
ASSUMPTA: I a Can Camprodon.
JOAQUIM: Allà a Can Camprodon, pel capdamunt, quan era llarga, era l'últim que hi havia a Can Camprodon, que hi havia els canelobres de la tia...
ASSUMPTA: Oh!! És que la nostra joventut! I no teníem res més, eh!!
JOAQUIM:... i després n'hi havia un altre d'altar baixant a Can Cortines, a davant de Can Ballús, a Can Cortines també n'hi havia un altre, i l'últim era a la Garrafa. I de la Garrafa ja venia l'església i llavors allà n'hi havia un de provisional, a les escales de l'església per fer l'última ceremònia i la benedicció de tots els fidels a les escales de l'església.

- La custòdia i els clavells.
JOAQUIM: Una cosa, una tradició molt bonica que hi havia era que... Hi havia una persona aquí a la Garriga que regalava en el capellà, bueno, per la custòdia, regalava un pomell de clavells vermells molt macos que Mossen Josep portava agafats a la custòdia. I a cada altar que es parava per fer una pregària i cantava la capella de música, perquè llavors hi havia orquestra en la d'això, que era molt maco, i cantava la capella de música, quan es parava amb un altar, i llavors el rector quan tenia la custòdia deixava tres clavells a cada altar per les persones d'aquell veïnat que l'havien fet. I això es va continuar fent fins que va arribar Mossèn Manel que llavors va dir prou...
MONTSERRAT: Va dir prou altars.

- La processó.
JOAQUIM:... com d'altres coses i es va acabar, perquè també va rebentar la processó, amb tots els respectes del Santíssim, perquè la va desorganitzar completament. Va voler una processó diferent de com es feia. Per exemple, davant de la processó hi havia uns escolans amb els pendons de la Parròquia, això va desaparèixer i ja no es va posar més. A darrere, al mig, a davant de la... del tàlem hi havia els nens i les nenes de primera comunió.
MONTSERRAT: Tots els de la primera comunió.
JOAQUIM:... tots molt ben alineats, ben posats i els escolans amb uns llums molt macos que s'havien comprat per la processó, al davant. A darrere hi havia el tàlem amb el capellà i el Santíssim i després hi anava l'orquestra i les autoritats. Això es com es feia antigament.
Ara, a llavors, va fer una cosa bona Mossèn Manel i és que sempre només hi havien anat el sexe masculí a la processó i en canvi ell va autoritzar, això està molt bé, anar-hi les senyores i les nenes. Des de llavors sempre més ha anat tothom barrejat a la processó, això sí, això considero que és una cosa bona que ja s'hauria d'haver fet sempre, però com que... com més endarrere, més postergada estava la dona, doncs és tal com es feia llavors.
Però en quant a l'organització de la processó... bueno, per altra banda també es va fer que quan van posar altaveus als carrers i llavors des de l'església es va començar a cantar i llavors ja no es necessitava l'escola de música, la capella de música, per poder cantar els motets a cada altar corresponent. I a la plaça de Santa Isabel també es feia un altar molt maco d'aquests muntats, fets de fusta, que ja el guardaven per cada any.
Ara es fa una cosa més senzilla, però són els dos únics altars que hi ha: els de les monges de la plaça de les Oliveres i el de la plaça de Santa Isabel, són els dos únics que hi ha. Sí, perquè de l'època aquesta de Mossèn Manel, va formar part de tota la resta de la processó i això ja es va deixar de fer, això sí que no sé perquè. Ara, la processó sí, perquè la va ordenar ell que la volia així.

- La ginesta i les catifes.
ASSUMPTA: Ginesta, ginesta i pètals de rosa, i ginesta...
JOAQUIM: Més que fer catifes artístiques es tirava flor, pètals de rosa i ginesta, com diuen.
MONTSERRAT: Al moment de passar.
JOAQUIM: Llavors es van començar a fer les catifes.
MONTSERRAT: La més llarga, jo ho repeteixo perquè jo me n'havia fet tips de posar flor en el carrer de Calàbria.
JOAQUIM: I ara s'ha fet uns dibuixos molt artístics, al·legòrics, de diferents coses, per diferents motius, s'ha fet sempre amb dibuxos diferents, i s'ha fet concurs d'alfombres, perquè encara hi han a les parets de moltes façanes dels carrers, encara hi han les plaques que diu: 1º, 2º, 3º, 4º premi, que era un motiu de discussió entre el veïnat, però es feia això que sempre estimulava una mica. I ara, últimament també s'ha fet una cosa molt bona en quant a l'encatifat del carrer, que s'ha agrupat als col·legis de la localitat i tots els infants i mestres col·laboren i allà on normalment no hi ha gaire veïnat i no es faria catifa, doncs allà els col·legis la fan, i així tenim tot un recorregut de catifa molt complet i tota la processó com no havia sigut, això sí.

- Caramels.
ASSUMPTA: Jo només dic que les noies es posaven allà assegudetes amb cadires, allà a fora a casa de la meva àvia. La teva dona...
JOAQUIM: A ca la tia, a ca la tia estaven.
ASSUMPTA: A ca la tia, sí, totes allà, i els nois ens tiraven caramelos, que això no ho has dit.
JOAQUIM: Sí, ah!! sí, es tiraven caramelos, sí. Havies d'anar a Cal Confiter a omplir les bosses de caramelos i llavors tirar-ne a les persones conegudes.

- El ciri.
JOAQUIM: I una altra cosa curiosa que també es feia és que es llogava el ciri per anar a processó. Hi havia uns ciris gruixuts que se'n deien blandons, eh, i l'encomanaves a Cal Eriçó, i agafaves el ciri i te'l pesaven i llavors te'l tornaven a pesar quan el tornaves, i depèn de la cera que havies gastat pagaves més o pagaves menys. Això era una curiositat que després es va perdre, i tothom ja, al contrari, que el capellà aquest mateix Mossèn Manel em sembla que va ser el primer que va facilitar en els fidels comprar el ciri a la porta de l'església, i tothom el portava i el que el tenia de l'any passat pues el portava de l'any passat. Jo l'he gastat sempre fins a última hora, eh, doncs vull dir que això sí que llavors tant, eh, homes com les dones tothom qui vol pot portar ciri. Però els caramelos era una cosa que desfeia una mica la devoció de la processó, però era típic tirar caramelos. La canalla corrien, sempre n'hi havien que corrien per anar a buscar els caramelos.
ASSUMPTA: Noi, i feia il·lusió que et tiressin caramelos, que caramba!! També hem sigut joves. Ara perquè sóc vella però també hem sigut joves, i t'agradava doncs que et tiressin caramelos.

- Canvi de significat del Corpus.
JOAQUIM: Però una cosa molt diferent del contrast de la processó, també és l'asunto de les persones que la miren, la processó. Per exemple, avui dia es fa tanta publicitat del dia de Corpus, que sembla que es vulgui fer una cosa com, com no sé, l'Ascenció de Granollers, per dir-ho d'alguna manera, el mercat de l'Ascenció que és el més monumental de l'any, pues aquí s'ha volgut fer el mateix amb la diada de corpus. Llavors hi ha un programa tant extens de coses variades i maques, perquè és veritat, però tot ho agrupem el dia de Corpus, ja és l'inici, lo que ho programa, però ja no és lo principal, ja és un complement de tot junt. Llavors també porta que ve una cantitat de gent de fora amb el motiu de veure les catifes que es queden a veure la processó i no hi ha el silenci, no hi ha el respecte que hi havia abans. Això que deia l'Assumpta, que a les cases la gent sortia amb la cadira aquí i a fora d'aquí, i s'assentaven les senyores i les noies que no anaven a la processó...
ASSUMPTA: I els homes que no anaven a la processó s'amagaven, eh!!, s'amagaven. No, els homes no, s'amagaven a dintre les cases.
JOAQUIM: Perquè no es veiés que no anaven a processó, perquè el capellà recomanava que tothom anés a processó.
ASSUMPTA: Era la postguerra, mira, l'època de la que t'estem parlant, posa't al context si pots.
JOAQUIM: I les dones estaven assentades amb la mantellina posada com si anessin a missa, mirant la processó. I ara no, ara tothom està dret amb la cantitat de gent que hi ha i al revés moltes coses. Jo ho he observat perquè vaig a processó cada any mentres puc, doncs... hi ha hagut anys que he estat malalt i no hi he pogut anar. Doncs així com abans inclús obrien les finestres de la sala del costat i veies la gent assentada a dintre, les persones grans que no podien sortir, ara no, ara veus les finestres tancades i cares que miren per darrere, sembla que tinguin vergonya de sortir a la porta les persones, precisament jo ho veig anant a processó això...
ASSUMPTA: No, però jo això...
JOAQUIM:... excepte ara, lo que és més multitudinari és la gent dreta que hi ha pel carrer.
MONTSERRAT: Però vols dir que ara, actualment, vergonya de que mirin la processó? que va!
ASSUMPTA: No, no, n'hi ha.
JOAQUIM: Bueno doncs, quines persones hi ha assentades mirant la processó? cap.
ASSUMPTA: Mira, perquè estan dintre casa seva.
JOAQUIM: Bueno, perquè tothom esta dret a fora en plan d'espectacle, de rúa...
MONTSERRAT: Passen per una banda i tornen per l'altre i no hi ha espai per cadires com hi havia hagut sempre.
JOAQUIM: El moment que passava el tàlem a davant de les persones que estaven assentades a l'acera tothom s'agenollava en senyal de respecte al moment de passar, que eren tres minuts o dos. Llavors passava i tothom es posava dret i un silenci sepulcral, eh! Ara això no hi és. Ara tothom està dret, tothom enraona, mengen xiclet, la gent menguen gelats, vull dir que sembla la feria de Sevilla segons com, la tarda de la processó, segons quins moments.

- Domasos.
JOAQUIM: I una cosa que també era antiga i encara es conserva, gràcies a Déu, és que es posaven domasos, o sigui, cobrellits en el balcó, tothom posava el domàs més maco que tenia al balcó. Ara es posen moltes banderes catalanes, que també està bé, i a més a més l'Ajuntament va crear un tipus de domàs, endomassat, que hi ha el símbol de l'Eucarístia, o sigui, el blat i el raïm, el pa i el vi, que està dibuixat en allà i això ho venien a les botigues amb un preu econòmic, i la majoria dels domasos que hi ha avui dia doncs, són d'aquests, que són expressos de la processó de Corpus, a part que es pot posar la bandera i es pot posar els domasos que les persones que el tenen maco o que tenen el gust de posar-lo. Ha canviat, com nosaltres, que abans teniem els cabells de color i ara els tenim blancs, al menos els homes.

- La Festa Major.
JOAQUIM: La Festa Major també ha perdut molt.
MONTSERRAT: La Festa Major ha perdut perquè mira, l'envelat aquí a la plaça.
JOAQUIM: Per començar, de que abans la festa major començava el dia del Sant, Sant Esteve, el 3 d'agost, 3, 4 i 5. Ara no, ara Sant Esteve el foten allà on poden, a vegades que és l'últim de la Festa Major...
ASSUMPTA: Oh, ja ens l'han tret ara!!
JOAQUIM:... i a vegades que el fan amb un altre diumenge...
ASSUMPTA: No, no, aquest any serà el 25 o 26 de juliol.
JOAQUIM: Veus, s'adelanta, vindrà abans Sant Esteve.
MONTSERRAT: Serà abans.
ASSUMPTA: No, és que no, el rector ja em va dir que no existía.
MONTSERRAT: Ja ni li tocarà missa, vaja (riuen). Perquè és clar, es feia el dia de Sant Esteve, el dia de la Festa Major.
JOAQUIM: Un gran ofici solemne cantat per la capella de música, tú no hi havies cantat?
MONTSERRAT: Jo també hi cantava.
JOAQUIM: Ah!! És que tú també hi cantaves, eh! perquè tenies bona veu.

- Persones que van impulsar la vida cultural a la Garriga.
ASSUMPTA: És que a veure, us ha parlat algú de Josep Aymerich?
JOAQUIM: Que era el mestre de l'Orfeó Garrigenc antic, de la societat posterior, com s'en diu l'últim? Com se'n deia de l'Aymerich últimament...
ASSUMPTA: Però llavors també era del cor dels homes, de la capella de música dels homes i el cor de filles de Maria.
JOAQUIM: Tocava l'orgue a l'església aquest senyor, tocava l'orgue a l'església, era un gran mestre de música d'aquí a la Garriga, que hi havien anat moltes persones a aprendre música.
MONTSERRAT: No, i que té moltes obres escrites de música i era un músic bo.
JOAQUIM: I abans que ell el mestre Sancho Marraco que era fill de la Garriga i va ser mestre organista de la catedral de Barcelona i es va retirar aquí a la Garriga.
ASSUMPTA: Bueno, però el nostre record és el Josep Aymerich perquè era el que realment...
MONTSERRAT: Josep Aymerich i deprés quan ell ja no podia perquè ja es va fer més gran, era en Josep Planas, que va ser el que va tirar endavant la capella de música, les filles de Maria...
ASSUMPTA: Però va començar l'Aymerich.
MONTSERRAT: Ho va començar ell però ho va haver de deixar perquè tocava masses tecles amb el cor d'homes que tenia i l'Orfeó, quan per Pasqua cantaven... Pues llavors va agafar-ho més en Planas, que allò que deiem d'injustícies, aquesta n'és una d'elles, perquè en Josep Planas, ell va seguir amb el teatre, va seguir amb els Pastorets, va seguir amb festes de musicals, a l'església, ell era el que ho feia tot. Per Setmana Santa es feia una setmana santa que donava goig la música que es cantava, i en canvi, no se'n va parlar mai.
ASSUMPTA: No, ja t'ho hem dit, la srta. Remei, l'Aymerich... L'Aymerich encara alguna cosa, perquè hi havia l'escola Aymerich i així, però no, a nivell popular, no. És una gran injustícia, eh!!
MONTSERRAT: No, sortir un comentari, perquè en Josep Planas va fer això o perquè el senyor Aymerich...
JOAQUIM: Sí, no s'ha llegit no, és veritat.
MONTSERRAT: No, no se n'ha fet res i s'ha mort i...
ASSUMPTA: Bueno, és lo que dic això. I llavors, de més popular, de no tanta carrera diguéssim, perquè aquests encara eren músics, tenien carrera, però ja et dic, hi havien els germans Gendre, després hi havia en Carreras, en Cases... tots cantaven dintre el coro, però va ser una gent que va fer fonament d'un resorgir de gent del poble, que tinguessin més vida, que no quedessin orfes, van ser els que... i llavors en Suqué, que per la Festa Major feien aquelles exposicions d'escultures i de dibuixos allà a l'escola de... l'antiga casa conservatori, aquesta que diem la plaça del Silenci. En allà doncs, feia una Sala d'Exposicions i nosaltres, els primers quadros, vull dir jo, però com jo molta gent del poble, que és clar, si no et movies del poble no sabies que era un pintor, i aquests van donar un impuls molt gran a que nosaltres se'ns despertessin inquietuds. Quan dic nosaltres vull dir tota una sèrie de gent de la meva edat, eh, vull dir que n'hi havien que a casa seva ho tenien, però la gran majoria no tenien res.

- Envelat.
MONTSERRAT: Ah sí, que era tant maco!!
JOAQUIM: Es feien a diferents llocs els envelats, s'havien fet a diferents llocs. A la plaça era allà on s'havia fet més, després s'havia fet a la plaça del Silenci i també s'havia fet al jardí, al camp de tenis del Balneari Blancafort, també s'havia fet, un any també es va fer l'envelat en allà. I després un altre any també s'havia fet a la plaça Rabell, allà a la pista esportiva, allà també s'havia fet una altra vegada, s'havia fet diferents vegades. I últimament hi havia un envelat destartalat però anava molt bé en el Passeig d'aquí a la Garriga, també anava bé en allà pel lloc que era, però ja no era un envelat d'aquells luxosos com els d'abans.
MONTSERRAT: Però el lloc més maco era a la plaça i feien teatre, era maco, i al migdia la dansa.

- La dansa.
ASSUMPTA: Ui, la dansa!! Això també.
JOAQUIM: La dansa ja era pels promesos.
ASSUMPTA: Sí, però els que ballaven, perquè és clar, era pecat anar a ballar, saps?
MONTSERRAT: No, jo em recordo haver ballat la dansa.
ASSUMPTA: Montse, va, explica això de la dansa.
MONTSERRAT: No, doncs que anaves mudat i ja bueno ja pues, les persones que ballaven eren les que anaven però de debò, de debò, mudades....
ASSUMPTA: Vestit llarg.
MONTSERRAT:... vestit llarg i tot.
JOAQUIM: Bueno, però això abans de la guerra, vestit llarg.
MONTSERRAT: I un be negre!
ASSUMPTA: I un be negre!
MONTSERRAT: Ah! no senyor, això jo festejant havia anat a ballar la dansa.
JOAQUIM: Ah, doncs no ho havia vist. La meva mare sí, l'any 29 hi va anar amb un vestit llarg de color verd, això sí que m'ho explicava, per això sabia que era més endarrere.

- Sant Roc.
JOAQUIM: L´única festa que s'ha perdut de barri, d'aquí La Garriga, és la de Sant Roc, perquè es fa Sant Ramón, Santa Rita, la Mercè... llavors s'ha afegit, que està molt bé, la Mare de Déu de Montserrat, perquè s'ha engrandit... però en canvi s'ha perdut el més cèntric de la Garriga, Sant Roc. A la plaça de l'església encara hi ha la fornícula amb el sant al costat d'un forn de pa, que paradoxalment no ho he entès mai, tota la vida hi he vist aquell Sant Roc en allà i el forn es deia Sant Miquel, i en canvi en deien el Forn de Sant Miquel, anomenat per ells, perquè l'amo es deia Miquel, però en canvi a la fornícula encara hi ha Sant Roc. I per Sant Roc, el 16 d'agost, que és el dia de Sant Roc es feia un ball a la plaça de la Garriga que jo recordo haver-hi assistit.
MONTSERRAT: Tú ho recordes?
ASSUMPTA: Sí, d'administrador el Suñol, ja veus.
JOAQUIM: Un dels últims devia ser.
MONTSERRAT: Ja veig el que era, jo estava donant sopetes a la canalla.
JOAQUIM: A les nenes.
MONTSERRAT: Ara ho veig.

- Els quintos.
JOAQUIM: Ah sí!, els quintos! també es feien, és veritat. Els quintos es feien a l'any que ens quintaven. Feiem una festa a la plaça del Silenci, eh, i llavors llogavem una orquestra i jo me'n recordo perquè l'any que vam fer la nostra quinta, l'any 53, pues jo vaig ser de la comissió de la festa i vam llogar una orquestra a Barcelona i va venir una orquestra aquí a fer ball. I veniem coques, venia la família que agafavem taules, hi havia algú que feia servei de bar, es tancava tot el recinte perquè haguessis de pagar per l'entrada i tota la nit es feia ball, i llavors, si sobrava algo, servia per fer un dinar pels quintos al cap d'uns quants dies després. Això en deien, la festa, el reemplaç dels quintos, la sortida.
MONTSERRAT: També s'havia fet al Casino, eh!!
JOAQUIM: Sí, quan plovia es feia al Casino, si plovia llavors tenies el refugi de poder anar al Casino.

- Altres festes populars. Sant Cristòfol.
ASSUMPTA: Llavors la festa dels paletes, la festa de Sant Esteve, els pagessos...
JOAQUIM: Sant Antoni, Sant Isidre, i per Sant Cristòfol, a més a més de la benedicció també es feia ball. Això encara es fa, sí.
Una altra cosa que va treure el capellà també, va ser la benedicció a les escoles de l'església per Sant Cristòfol, fins que uns veïns del barri, una gent que tenien cotxes i transport i tot això, la família Santa Digna, que del carro i la tartrana va passar a l'autocar i els taxis, doncs es va fer això. Em sembla que devia venir en Sidro, que el vau entrevistar, un cosí meu, ja us ho devia explicar. Doncs això va ser una altra cosa que encara es continua però es fa en un carrer, i ara a la carretera, a la N-152, que actualment em sembla que és la C-17, doncs ara es fa a la mateixa carretera per més facilitat.
ASSUMPTA: Allò és Calàbria, eh!
JOAQUIM: Sí, és Calàbria, però és la carretera Nacional. Pel poble és el carrer Calàbria però per l'estat és la carrera Nacional.

- Can Terrers, Festa del Bosc.
JOAQUIM: I lo que ja va ser impossible és la de Can Terrers, perquè durant la guerra es va talar el bosc i llavors, per lo tant, ja es va acabar. Això havia sigut per lo que dieu...
ASSUMPTA: Això a nivell popular, i llavors a nivell religiós, com que també han preguntat de religió, ja hi havia el salpàs.
JOAQUIM: Bueno, acabem aquesta festa del Bosc, un moment, perdona, acabem aquesta festa del bosc... Era la festa de Santa Maria del Camí... ( s'acaba la cinta).

– Festa del Bosc.
JOAQUIM: Sí, bé, jo és clar, no ho he viscut, però ho sé bastant per casa meva, perquè a casa meva, el meu avi tenia una Fonda que se'n deia l'Hotel Doré, i llavors hi servien algunes coses quan es necessitava, com les festes de la nit que es feien. Les festes esportives de primavera que en deien... El Casino, la Colònia del Casino, feia unes festes que se'n deien esportives, eren sopars a l'americana i llavors això ho servien els meus avis en el Casino.
Però a part d'això del Casino, eren tant, van ser tant importants, que inclús la Renfe, els trens paraven en el mateix entorn del bosc, perquè encara actualment hi ha les pedres del... com se'n diu... del baixador del tren... l'andana. Les andanes del tren encara hi són amb pedra tallada allà on es parava el tren, perquè la gent directament des de Barcelona pogués entrar en el recinte del bosc, allà li deien el Teatre de la Natura, se'n deia.
I al Teatre de la Natura feien unes comèdies: "La viola d'or", havien fet unes de l'Apel·les Mestres. L'Apel·les Mestres i un altre artista català havia dissenyat els models que se'n van fer postals, en aquella època. Hi havia una persona aquí a la Garriga que té una col·lecció de postals molt important, una amiga meva que es diu Rosa Pujol, i té tots els vestits que va dissenyar l'Apel·les Mestres per fer les obres aquestes de teatre. Estan totes programades en aquestes postals, que és clar, com és natural, estan esgotades, els col·leccionistes les busquen desaforadament.
Però a part d’això, doncs hi havia la missa que es feia a la Parròquia, a l’església de Santa Maria del Camí, que és una de els ermites més antigues d’aquí, al centre de la Garriga, en la qual encara hi ha enterrades les restes de la Xixilona, una filla del rei, de Guifré el Pelós. És deia Xixilona i se suposa que estava de priora amb un convent qui hi havia amb unes runes d'aquí La Garriga, a tocar allà a la vora l'ermita. Doncs a llavors, aquí se'n deia Santa Maria del Camí, que era de la família Rosselló de Can Terrers, de Carles de Rosselló i Castanyer.
Llavors, aquesta família tenien l'ermita que l'obrien, perquè és privada aquesta ermita, és d'ells, era d'ells, ara és d'una altra família. I es feia la missa solemne aquí i cantava el cor de l'Aymerich, l'Orfeó. Feien una processó per l'entorn i llavors feien els espectacles aquests, però jo he vist fotografies que tinc a casa i en el llibre d'en Benzekry també hi és, perquè n'hi ha moltes de recollides. La gent en aquella època hi anava ben vestida, els homes amb el canotier i les senyores anaven totes molt elegantes i tenien molt de renom a Barcelona perquè era l'època posterior...
MONTSERRAT: És que lo que diu ell és veritat, però eren veranejants, no eren gent del poble.
JOAQUIM: Sí, veranejants, hi participaven poca gent del poble. Era fet per la colònia i encara que hi podia anar-hi tothom, però és clar, els que hi anaven més eren els veranejants que estaven aquí a la Garriga i els que venien expressament de Barcelona per acudir en aquest acte degut a l'obra que s'hi feia, degut a la importància que tenia pel traçat que es va fer dels dibuixos del vestuari, de les orquestres que venien. I la Garriga, doncs hi col·laborava amb això, perquè inclús hi ha una fotografia de les filles de Maria portant la Mare de Déu engalanada amb flors durant tot el recinto de lo que era el bosc. Perquè aquest bosc em sembla que era d'alzines, eren unes alzines monumentals...
ASSUMPTA: Centenàries.
JOAQUIM:... Jo la festa no l'he viscuda però les alzines, abans de tallar-les, si que les he viscudes, perquè hi anàvem amb la meva mare, per... durant la guerra anar a buscar la llet a Rosanes, que és un Castell que hi ha allà a la vora d’uns familiars nostres, i anàvem a buscar la llet cada dia en allà. I hi passàvem per aquestes alzines i sé que era un bosc molt net de terra, eh, que hi havia uns llocs molt amples i a més a més, unes alzines monumentals. Però acabada la guerra, aquest senyor, l’amo...
ASSUMPTA: Abans de la guerra, en temps de la guerra es van tallar.
JOAQUIM: En temps de la guerra, era, sí, sí, les van tallar.
ASSUMPTA: Això no s’ha de culpar a ningú.
JOAQUIM: Ara no ho deixarien fer-ho això perquè era una riquesa pel poble. Això és tot el que bonament sé de les festes del Bosc de Can Terrers.

- Salpàs i rifa dels ous.
ASSUMPTA: Més religioses, que hi havia... Bueno, això purament no era festa, però el salpàs, que passaven per tots els carrers i les cases... Passava doncs el rector, per exemple, cinc o sis cases es reunien, les dones posàvem una taula i llavors cadascú portava el seu gerro d’aigua i posaven un plat de sal i llavors, ell, el rector feia la benedicció i passava per les cases i ruixava les cases perquè no hi entressin les bruixes, el salpàs, i passaven per totes les cases de pagès.
MONTSERRAT: Com beneint la casa.
JOAQUIM: Era una benedicció de les cases.
ASSUMPTA: Per totes les cases de pagès i llavors sortia, és que ho he de buscar-ho, si a casa ho busco em sembla que ho trobaré, les fulles dominicals, allò, les fulles de l’església, que posava salpàs i llavors avisa el rector, el dilluns anirem, començava...
JOAQUIM: A cal Espargaró, per exemple.
ASSUMPTA: A Cal Espargaró, Pareres del Pla...
JOAQUIM: Cal Busquets també.
ASSUMPTA:... que és aquella casa de pagès, i anaven seguint i llavors deien, el dimarts a Cal Borrell, el Bon Retiro, que es allà on vivíem nosaltres, Can Palau, saps? I llavors hi anava, venia el rector amb un escolà, i a les cases li feien un donatiu d'ous o així, que representa que ho acabarien llavors per Pasqua, les mones...
JOAQUIM: Rifaven els ous.
ASSUMPTA:... rifaven els ous que ve d'aquí.
JOAQUIM: Encara es fa això dels ous, la rifa encara es fa.
ASSUMPTA: Sí, però l'origen és d'aquests, dels escolans, i a més a més dels cors del Roser, perquè hi havia la Confraria de la Mare de Déu del Roser i els homes pel dissabte Sant passaven per les cases a cantar i també recollien els ous, i llavors quan era el diumenge els rifaven a la plaça.
JOAQUIM: Els donaven, les cases de pagès els regalaven per la dispesa, per la caritat diguem o la finesa d’haver vingut a beneir la casa...
ASSUMPTA: Però perquè cantaven, no?
JOAQUIM:... amb la sal i l’aigua. Perquè tiraven un grapat de sal mullada a la façana. Encara hi han cases aquí a la Garriga que, com que la sal és corrosiva, doncs hi ha el senyal del color que s’ha fet perquè encara hi ha... Per exemple, a la casa que vivia jo encara hi és doncs, és el senyal d’haver-hi posat sempre el salpàs. I llavors la gent que es reunia com diu l'Assumpta, l'aigua, el gerro d'aigua i el platet de sal. Després a la casa tu ho tiraves al jardí per beneir la casa, si volies, i tenies aquella aigua beneïda...
ASSUMPTA: I abans tothom tenia aigua beneïda, tothom la guardava.
JOAQUIM:... per tenir-la per tot l’any, la guardaves aquella aigua beneïda.
ASSUMPTA: Perquè si hi havia un malalt doncs, i s’havia de fer l’extremunció o així, tenies l’aigua beneïda.
JOAQUIM: Sí, i això ho feien per la Setmana Santa a dintre dels carrers del poble i abans o després l’entorn, com dius tu.
ASSUMPTA: Abans, abans.
JOAQUIM: Abans les masies de l’entorn, es feia a les masies de l’entorn. Llavors rifaven a la plaça, amb cartes eh, els ous aquests, una dotzena d’ous o mitja dotzena d’ous cada vegada.

- Sant Antoni.
JOAQUIM: Una altra de les festes que també s’ha perdut pel modernisme és la de Sant Antoni, que encara que se celebra amb la benedicció d’animals, però és clar, són cavalls de luxe els que hi ha ara. Abans eren els cavalls de tothom, de les tartranyes, dels carros, de tot lo que servia, eh!
ASSUMPTA: Sí, és clar, beneir.
JOAQUIM: El meu besavi, per exemple, que vivia a Rosanes, doncs no havia volgut portar mai els... i això que eren molt religiosos, resaven el rosari cada dia com dius tu, a Rosanes. Doncs la benedicció de Sant Antoni deia que era molt perillós perquè els cavalls se li esveraven i el dia de Sant Antoni els treia amb una noguera que hi havia a la façana de casa seva, a la masia de Rosanes, i els lligava allà durant tot el matí, i quan havia passat la benedicció que feien a l’església llavors els treia i els guardava dintre. Deia que amb bona voluntat la benedicció servia igual (riuen). I això que ja et dic, era molt religiós, perquè resaven el rosari cada dia.
ASSUMPTA: S’esveraven. Però és veritat, segons quins animals s’esveraven.
JOAQUIM: Bueno, ell potser els tenia, en tenia un de molt dolent perquè tenia una euga que va mossegar l’orella de la seva dona. La meva besàvia tenia l’orella mossegada, jo ja l’hi havia vist, eh, i tenia l’orella mossegada d’una euga.

- La benedicció del terme.
ASSUMPTA: I llavors hi havia la benedicció del terme, que anaven en processó el dia de Santa Creu...
JOAQUIM: El Padró.
ASSUMPTA: El Padró. S’anava amb processó a les set del matí, s’anava cap dalt el Padró i allà beneïen a tot el terme de la Garriga, i llavors hi havien les processons de les set del matí de...
JOAQUIM: De les ermites del Blancafort.
ASSUMPTA: Sí però allà, a veure allò quina, quina...
JOAQUIM: Allò portaven la comunió als malalts, primer Pasqüetes eren...
ASSUMPTA: Sí, això era, pasqueta.
JOAQUIM:... i després hi havien les misses aquestes de cada any.
ASSUMPTA: Sí, cada any, però era la setmana abans de l'Ascensió.
JOAQUIM: Això no ho sé.
ASSUMPTA: És feia perquè, era sempre amb un... té un nom...
JOAQUIM: Cal Terrers, la Prosíncula, no és la prosíncula?
ASSUMPTA: Potser sí.
JOAQUIM: Cal Terrers, Cal Blancafort del Molí i Can Nualart.
ASSUMPTA: S'anava un dilluns al Blancafort, un dimarts a Can Terrers, em sembla que era, i el dimecres a Can Nualart, i a les set del matí, eh!!, i cantant les lletanies. Bueno, anaves a la Parròquia, i pujaves, i cantant totes les lletanies, Santa Maria i Santa preguem per nosaltres... però tot en llatí, eh, tot en llatí.

- Pascueta.
ASSUMPTA: I llavors, de coses així populars, em sembla, que encara n'hi havia una altra.
JOAQUIM: Les missions, les Santes Missions, que es feien cada deu anys.
ASSUMPTA: No, això que has dit tú del diumenge de pascuetes. El diumenge després de Pasqua era el diumenge de pascuetes. Ara, si diuen el diumenge de pasquetes ja no sabreu que és, ni idea.
JOAQUIM: Doncs el segon és deia pascuetes.
ASSUMPTA: Se'n deia pascuetes i llavors, es portava a combregar als malats i també anaves a missa, em sembla, que era a les vuit del matí, eh, també que sortiem perquè sempre s'anava d'hora.
JOAQUIM: Amb el tàlem, eh! com per la processó de Corpus, eh, es treia el talem, però que es que portava el Santíssim amb el cupó, amb reserva, el capellà i les cases que previament ho havien demanat abans. Hi portaven la comunió i les persones que volien també acompanyaven, jo recordo haver-hi anat...
ASSUMPTA: Sí, sí, jo també.
JOAQUIM:... a acompanyar el Santíssim a portar la comunió amb els malalts que no podien anar a l'església i que volien combregar també.

- Octava de Corpus.
ASSUMPTA: I a llavors tampoc no ho has dit, l'Octava de Corpus, que el dijous després... l'octava vol dir vuit dies després...
JOAQUIM: Vuit dies després del Corpus.
ASSUMPTA:... doncs es feien la processó. Al matí feien una petita processó al vol de la plaça.
JOAQUIM: I hi havia un altar.
ASSUMPTA: Hi havia l'altar de Can Plandiure.
JOAQUIM: De Can Plandiure, amb el sagrat cor, al peu, al davant de l'esglèsia posaven la custòdia allà, donaven la volta a l'església, però casi bé només, erem poques persones i tots els nens dels col·legis, perquè jo recordo haver-hi anat com a alumne de Sant Lluís, anavem amb la processó aquesta del... de la Octava de Corpus, vuit dies després de Corpus.

- Novenari.
ASSUMPTA: I llavors, però això sí que no era festa, a nivell només d'esglèsia hi havia la... el Novenari, pel novembre, el Novenari.
JOAQUIM: Les prediques del Novenari.
ASSUMPTA: Exacte, pels morts, que es feien aquells sermons: i si ara vingués el dimoni!!
JOAQUIM: Sí, depèn de com tinguis la consciència!!!...
ASSUMPTA: Què passaria? (riuen) Saps allò que me'n recordo que eres petita...
JOAQUIM: Era una setmana que feien prediques tota la setmana referent a la conscienciació del pecat, eh...
ASSUMPTA: Per dominar al poble.
JOAQUIM:... i és clar, cada capellà ho feia de la seva manera i llavors si que n'hi havia que t'espantaven, com deies tú abans, depèn de lo que deien, eh!! segons lo que deien, això sí i sinó pues hi anava la majoria, era tot gent gran i jovent, i això ho feien...
ASSUMPTA: L'església s'omplia, eh!!
JOAQUIM:... cada dia a les set de la tarda resaven el rosari i després es feia aquesta predica, i llavors el diumenge es feia una gran missa de cel·lebració, però inclús l'església es revestia de dol, perquè el capellà portava, com que era Quaresma, no que no era Quaresma, que era pel novembre.
ASSUMPTA: Novembre, nou dies, Novenari.
JOAQUIM: Novenari, només nou dies, al mes de novembre. I l'església llavors, que és clar, era diferent d'ara l'ornamentació i la litúrgia. Pues també posaven els domasos negres de l'església i cantaven "l'absolta terra" com si hi hagués un enterrament, feien l'estil com si hi hagués un enterrament.
ASSUMPTA: Sí, sí, en fi.

- Enterraments.
JOAQUIM: Abans també pels enterramets, tampoc hi anaven moltes... les senyores més íntimes del dol, les mares, les filles, les vídues, tampoc hi anaven.
ASSUMPTA: Sí.
JOAQUIM: Molts no, molts no hi anaven.
MONTSERRAT: Vols dir?
ASSUMPTA: No, primer els homes, els veïns...
JOAQUIM: Primer els veïns que t'acompanyaven.
ASSUMPTA: Dels enterraments, us ho han explicat això dels enterraments? que primer de tot... Els veïns anaven a davant de la familia.
JOAQUIM: El de cada banda del difunt i el de la casa de davant, tres veïns anaven a davant de la família.
ASSUMPTA: I són els que es cuidaven d'avisar la gent quan hi havia un mort, doncs els veïns ja es movilitzaven...
JOAQUIM: A l'hora de l'enterro, per avisar-los.
ASSUMPTA:... per avisar a la gent i per avisar a tothom, i que és lo que volen... I llavors, les dones doncs, també es reunien i per fer el menjar, perquè si tenien parents que venien de fora es quedaven a dinar a la casa, doncs llavors entre tots els veïns, feien doncs, es posaven d'acord, feien el dinar i si també convenia ajudar per fer vestits per les dones perquè si eren morts una mica sobtades no tenies vestit negre, doncs no podies pas anar a l'enterro.
JOAQUIM: O tenyir-los, perquè jo sé que la meva mare comprava tinta a Can Sunyer, aquells de la casa Ideal...
ASSUMPTA: L'Ideal (riuen).
JOAQUIM:... i tenyir, tenia unes olles especials i tots els vestits els tenyia negres.
ASSUMPTA: Ui, és que tot un muntatge que no, no, és una altra època, no us ho podeu...

- La Santa Missió. Emissora de la Parròquia.
ASSUMPTA: Llavors també hi havia a nivell d'esglèsia, per la Quaresma aquelles predicacions que es feien. Oh, de sermons ens en feien molts, eh!!
JOAQUIM: La Santa Missió cada deu anys.
ASSUMPTA: Bueno no, però cada any, cada any els exercicis o no sé com en deien.
JOAQUIM: No ho sé això, no ho sé.
ASSUMPTA: Tú Montse no te'n recordes?
JOAQUIM: La Missió era cada deu anys, la Santa Missió.
ASSUMPTA: Sí, això, sí.
MONTSERRAT: La missió sí, però això que dius, no...
JOAQUIM: Que va ser en motiu de... l'any no se si era el 52 o el 53 la penúltima missió que es va fer aquí a la Garriga en vida de Mossèn Josep, en pau descansi, doncs va ser la primera vegada que es va instal·lar una emissora aquí a la Garriga.
La Missió és una cosa que l'església està durant deu o quinze dies, em sembla que són quinze dies, fent unes prediques, unes oracions, unes processons... Cada dia al matí es feia....
ASSUMPTA: El Rosari de l'Aurora.
JOAQUIM:... no n'has sentit a parlar? primer el rosari de l'aurora que se sortia quan era fosc al matí. Últimament aquesta que dic jo era amb la Mare, presidida per la Mare de Déu de Fàtima.
ASSUMPTA: La vinguda de la Mare de Déu de Fàtima, també.
JOAQUIM: Sí, però va ser en motiu d'una missió també. Va ser amb una missió també que va venir la Mare de Déu de Fàtima i llavors la passejaven pels carrers al matí, a primera hora, el qui volia. I llavors al vespre també es feia una processó amb els llums, al vespre, i durant el dia hi havia prediques a l'església. Hi havien unes coses infantils que es feien per la canalla, als col·legis, que se'n deia la crema del dimoni i es cremava per... volent dir que s'havia d'anar contra el pecat. Es feia a les escoles de l'església així com a catequesi pels infants, pels més petits, això és feia, eh!! I llavors durant tots aquests dies hi havia tot això.
I aquest capellà que era molt progressista, encara que era una persona molt gran, Mossèn Josep, doncs va posar, instal·lar en la seva rectoria la primera emissora de la Garriga, que eren uns altaveus que estaven connectats a les cantonades del carrer, i llavors per casa ho podies sentir amb l'emissora. Et deien quina onda era i amb els ràdios podies sentir la veu, emissora de la Parròquia de la Garriga, de Sant Esteve de la Garriga.
Llavors ell resava el rosari a les sis de la tarda i hi havien anuncis publicitaris per ajudar a pagar les despeses, s'havien fet recitals de poesies, eh! L'Ester Camps era una de les que recitava molt bé. Hi havia uns locutors molt bons, com el que havia de venir avui, en Pere Cruells, en Josep Ma Mur, l'Enriqueta Carreras, la Rosa Prats, tots aquests van ser els primers locutors de la emissora de la Parròquia. Després, acabada l'emissió...
ASSUMPTA: La Maria Gessa.
JOAQUIM: La Maria Gessa... bueno, també hi actuava el quadre escènic del Patronat, també hi havia fet obres. Després llavors, acabada la missió això ho van treure i llavors, més endavant, en van crear una altra d'emisora particular que va ser doncs de la Parròquia, que també va durar poc temps. Una altra que n'hi havia hagut del Front de Joventuts i ara, actualment, n'hi ha una que és ràdio Silenci, que no l'he sentida mai perquè diu que...
MONTSERRAT: Per això, pel nom (riuen).
JOAQUIM:... funciona no sé quins dies. Bueno, no l'he sentida perquè no l'he buscada, eh!!, vull dir que no l'he provada mai. Abans, com que no hi havia res més aprofitaves tot lo que deien per ràdio, però des de que hi ha la televisió la ràdio queda en segon terme, eh!
ASSUMPTA: Sí.
JOAQUIM: Doncs això se'n deia la Santa Missió i això les esglésies, els rectors tenien l'obligació de fer-ho cada deu anys. Cada deu anys havien de fer una santa Missió. Representa que es una reegeneració del poble cristià, de fer pràctiques religioses. A llavors, hi ha les grans confessions. Venen uns predicadors d'aquests que bueno, tant t'expliquen xistes, perquè també n'explicaven de xistes que feien riure molt, i t'explicaven coses relacionades amb la religió i llavors també feien les prediques corresponents i les hores que es dedicaven a la confessió.

- Divisió home/dona.
ASSUMPTA: De totes maneres, des dels sermons, anaven creant una divisió d'home-dona.
JOAQUIM: Eh?
ASSUMPTA: Dic, a través, si recordes... Bueno, la missió concretament no, però de conferències perquè de fet, és clar, ens feien anar a conferències quan anavem a Acció Catòlica i llavors deien: no, aquesta només per noies, aquella només per nois... Te'n recordes, tú Montse, que ens van fer, que ens van dir, si... era només per noies, eh!! I diu: si un home fa el salt a la dona, bueno, no sé com ho van dir, no van dir-ho amb aquestes paraules, bueno el resultat era aquest, diu: pot ser perquè ell tingui una necessitat, però que estima la seva dona. En canvi, si una dona fa el salt a l'home, el fa, o per diners o sinó, perquè ja no l'estima al seu home. Vul dir, una diferenciació, i volent dir: vosaltres heu de ser sempre constants, no? El resultat era aquell, que nosaltres sempre haviem de ser fidels a l'home, però que si l'home no ens era fidel, que no passava res, perquè ens continuava estimant igual.
MONTSERRAT: Que tenia una disculpa.
ASSUMPTA: I ben disculpat segons aquest predicador i jo sé que sortint, allò tres o quatre sortint, dic: Ah, no!! Si un dia em caso i el meu home em fa el salt jo també li faré, ho teniu claríssim, eh! (riu).
JOAQUIM: Tant per tant, oi?
ASSUMPTA: Sí, però vull dir, escolta, que erem jovenetes, eh!! deviem tenir 15 o 16 anys, eh, no en teniem més.
______________________________

ASSUMPTA: No sé com ho heu trobat?, vull dir...
JOAQUIM: Quan hagim de plegar digue-ho, eh!!
Has fet molt ben fet de dir el treball que havies fet al Camerún però t'has descuidat de dir...
MONTSERRAT: Que hi tens un germà.
JOAQUIM:... que hi vas anar-hi perquè tens el germà que és missioner-sacerdot i que encara hi és!!
ASSUMPTA: Ah, sí.
JOAQUIM: Ah, maca, jo no he volgut ficar la pata, però...
MONTSERRAT: Jo també ho he pensat.
ASSUMPTA: Bueno, però és que en aquell moment...
JOAQUIM: Però això és molt important. Escolta, hi ha dos missioners a la Garriga; hi ha una dona de noranta anys, una monja, a Osaka, de la família Blancafort, del balneari Blancafort, eh, la Roser, i el seu germà, en Jordi, en Jordi Mas i Castells... Aquesta és diu Roser Blancafort de Rosselló, està a Osaka, Japó, i té noranta i pico d'anys i encara va parlar, ens va enviar una cinta per no sé que d'una cosa del seu germà, quan van fer del mestre Blancafort, encara ens va enviar una cosa d'un festival que van fer al Patronat del seu germà.
I el seu germà, el missioner és diu Jordi Mas i Castells. Quants anys fa que hi és?
ASSUMPTA: Quaranta-set.
JOAQUIM: Quaranta-set. Els anys que jo vaig treballar a l'Ajuntament ell els porta de missioner a Camerún, imagina't!!
ASSUMPTA: Sí, sí, encara hi és, encara està allà.